Goya i l'ànima d'Espanya

(12.3.2007) La sembra d’odi donarà aviat una esplèndida collita. Ja tenim a la vista alguns fruits primerencs. L’Espanya de Goya en tot el seu esplendor: pensàvem que pintava l’Espanya de la seva època, però en realitat estava pintant l’ànima d’Espanya, el futur… Ahir ja es van escridassar les víctimes i familiars de l’11-M. D’aquí a poc temps, a garrotades. Es la lògica d’aquesta espiral en la que hem entrat i de la que en sortirem malparats. Això va ser poc després d’un protocolari acte d’homenatge oficial que, la veritat, per a mi sobrava. Sort que ens van estalviar els discursos. Em va transmetre una sensació de fals, de buit. Bé, no a tot arreu l’homenatge va ser “d’Estat”. Les autoritats es van oblidar del Pozo del Tío Raimundo. Ves per on… Aquests ciutadans no devien servir per escenificar el ritual del dolor oficial, perfectament compatible amb l’espectacle d’una batalla que acabarà essent un dels episodis nacionals (¿) més patètics del segle XXI, per a vergonya de tots plegats, inclosos els que no en tenim cap culpa. Aquells dies de març es va començar a obrir una esquerda per la que està entrant un tsunami de merda que ens ofegarà a tots. A tots els que es quedin prou temps, clar…