31 de març 2007

Catalonia Second Life

(31.3.2007) Com seria Catalunya si fos independent? Uufff… ja fem salivera, oi? Doncs mira. TV3 ha estat acusada de maltractar la llengua catalana, de rendir-se al castellà i al bilingüisme, de no retre prou serveis a la pàtria… Els dies de misèria s’han acabat. Vet aquí que ja tenim en marxa l’autodeterminació televisiva. Que a les Espanyes triomfa el “Gran hermano”, aquesta cosa “chabacana” amb la que ens han torturat durant anys? Res, passem al contraatac: aquí farem “La masia de 1907”. “Big brother” catalan style, vaja. Què hi ha que sigui més català que una masia? Tancarem uns quants concursants en una masia ben catalana i faran coses ben catalanes, res de frikis que es passen el dia rascant-se l’entrecuix, lligant i dient-se el nom del porc. Tindrà valors històrics i difondrà la vida rural, que bona falta ens fa retornar a les arrels: ja m’imagino els concursants munyint una vaca, descobrint els secrets de la tècnica de tallar fuet, fent pa torrat, coses així, ben nostrades. Han trobat una mina televisiva. Si ens hi posem en sèriu, això no tindrà final. Què tal un “Mira quién baila” amb colles sardanistes? I “Los hombres de Paco” amb mossos? I un “Aquí no hay quien viva” ambientat a un bloc de l’Eixample? El "Perdidos" el podríem fer a les Illes Medes. "House" seria "El doctor Casas", ambientat a la Vall d'Hebron i amb la mateixa mala llet. I "Prison break" cap a can Brians. Per al "Manos a la obra", l'alternativa seria un "Anem per feina" protagonitzat per dos paletes que treballen a les obres de la Sagrada Família. "El ala oeste de la Casa Blanca" podria ser alguna cosa com "Palau: al fons del passadís, a l'esquerra". I així, ad infinitum... Només ens faltaria un gran parc temàtic català-català, que al mateix temps podria ser un macro-plató televisiu, completat amb una Catalunya virtual en 3D a internet. I ja tenim servit el país Cat.2: una mena de gran show de Truman amb 7 milions de protagonistes, una Catalonia Second Life. Virtualment autodeterminada, of course.

29 de març 2007

Derrapant

(29.3.2007) Un gran silenci, un gran calfred, ha travessat la columna vertebral de la societat catalana aquests dies. Ja hi tornem a ser o ha estat un terratrèmol esporàdic? No està gens malament, quan fa només quatre dies que ens meravellàvem de les bondats de l’oasi català recuperat i dels primers 100 dies del govern Montilla. Sort que aquest home és impassible, perquè sinó ja estaria dels nervis... En pocs dies, la febrada primaveral ha estat intensa. Primer, un alt dirigent d’ERC, Vendrell, planteja fer canvi de cromos amb la presidència de la Generalitat. Espectacular, certament. Després els republicans posen la directa (amb no poques contradiccions internes i intents de frenada controlada) i portem l’autodeterminació al Parlament, a la brava. A continuació, CiU accelera i gairebé es passa a l’independentisme: de pur miracle, la cosa no ha acabat (gràcies a diversos i contraposats atacs de banyes) amb la proclamació al Parlament del dret de Catalunya a l’autodeterminació, apadrinat per CiU i ERC. Ah, per acabar-ho d’adobar, l’indòmit vocal de CiU al CGPJ, Alfons López Tena, diu que l’Estatut no ha servit de res i que ara hem de triar entre ser una província (és de suposar que en el sentit romà del terme) o tirar pel dret i reclamar la independència. No està gens malament el vodevil, gens malament… Sort que la Setmana Santa ens ajudarà aviat a reflexionar sobre els misteris de passió, dolor i goig, i de passada oblidar una mica…

ZP macro/micro

(29.3.2007) Reconec que no tenia el meu millor dia, precisament, però em vaig adormir davant la tele tot veient el programa de ZP (“Tengo una pregunta para usted”, un títol molt a l’estil Gemio, què hi farem). El format, interessantíssim. Tot un encert importar-lo de França: una innovació que dignifica la televisió pública i que apropa la democràcia als ciutadans. Amb una pega formal: el decorat s’assemblava massa a un parlament de coloraines, just el contrari del que necessitava el programa. La posada en escena sens dubte influïa en l’actitud, en els nervis dels 100 ciutadans triats i en l’actitud tensa i rígida del president. Zapatero em va semblar estranyament fred, llunyà. Dominava les dades: això del preu del cafè és una anècdota tonta però reveladora... Venia carregat d’estadístiques de tota mena, de lleis, de paraules abstractes. Moltes fitxes mentals i un balanç extraordinari de canvi social, de progrés, sens dubte. Però no responia directe ni des de la proximitat: ho feia des de la macroeconomia, des de la macropolítica. I el format oferia immenses possibilitats de parlar amb persones normals de coses normals, de compartir els seus problemes més enllà de les formulacions retòriques. De baixar del faristol o de la tribuna d’oradors fins al carrer, vaja. Sobretot en les qüestions més interessants, les més humanes, lluny dels temes estrelles de la batalla política i mediàtica que cada dia ens avorreix una mica més. Massa vegades els participants parlaven d’una cosa i ZP d’una altra: esferes diferents, discursos diferents. No és dramàtic, té remei. No es tracta de la síndrome de la Moncloa, no. Es realment la síndrome del Madrid polític, que s’ha construit una realitat a part. Madrid s'ha autodeterminat sense dir-ho, és un país independent que es creu la capital i el melic d'un altre. Una realitat poderosa que enganxa, un parany en el que poden caure fins i tot polítics propers, seriosos i decents com Zapatero. Crec que el remei és ben simple: tornar a la realitat on habiten milions de ciutadans. Fugir de la macropolítica i tornar a la micro, la de les persones. Caldrà veure atentament els propers moviments de ZP, quin camí agafa. Si es queda amb l’èxit d’audiència televisiu haurà caigut definitivament en el parany. Jo modestament li recomanaria tornar a prendre cafès al bareto de la cantonada i no a la cafeteria del Congrés. Més carrer, menys platós, menys hemicicle, menys despatx.

26 de març 2007

Allonsanfansdelapatri

(26.3.2007) La candidatura de Segolène Royal (una fita històrica per a la lluita per la igualtat de la dona) ha anat perdent aire amb el pas dels mesos. El tauler de joc està escorat cap a la dreta: Bayrou (la sorpresa centrista), Sarkozy (el flic de les solucions autoritàries) i Le Pen (poderós hereu de la tradició del feixisme francès)... Amb aquest panorama, a madame Royal no se li acut res millor per reanimar la seva decaiguda campanya que embolicar-se amb la bandera i la Marsellesa: que cada franceset se sàpiga par coeur l’himne revolucionari i tingui una bandera a casa seva; no diu on, però se suposa que en un lloc d’honor… Gran recepta, vive la France, monsieur, per a les malalties que pateix França: una bona dosi de bandera i himne ho curen tot. El truc: ara resulta que l'esquerra ha reconquerit el dret a cantar la Marsellesa, suposadament abduïda per l'extrema dreta. Vaja, que ens acaba de servir una indigesta ració de nacionalisme disfressat de progressisme i patriotisme social. Ara, qui li diu a Rajoy i seus patriòtiques huestes que la bandera i l'himne de l'Espagne són símbols que pertanyen a tots i que és nefast barrejar-los amb l'activitat partidista? Madame Royal, "la Zapatera", filla i néta de militars, va créixer a l'ombra de la bandera tricolor i s'ha abraçat a ella per remuntar en les enquestes. Potser sigui un bon recurs de marqueting electoral a la desesperada, però és una perillosa proposta política, tirant a patètica. El nacionalisme sàviament agitat i manipulat és un bon camuflatge quan el missatge racional no il·lusiona la societat. Nosaltres en sabem alguna cosa, d’aquesta tècnica… Banderes al vent, himnes a tot volum, paraules grandiloqüents, patriotisme vibrant, desfilades... Sovint només amaguen un gran buit. De París ens arribarà aviat una nova moda... De l'haute coûture hem passat a la street-coûture per a les èpiques manifestacions en defensa de la pàtria amenaçada. De Chanel a les banderes prêt-à-porter... Nous sommes foutus!

25 de març 2007

Espanyols normals

(25.3.2007) Ja sabem què pensa de nosaltres Rajoy. Creu que som rucs. Imbècils, vaja. Per això es permet dir el següent: "Jamás nadie desde el Partido Popular ha utilizado, y mucho menos en una junta de accionistas de una empresa que cotiza en Bolsa, jamás ha utilizado expresiones como las que allí se han usado. Jamás, insisto, nunca. Y estamos enormemente ofendidos. Y quiero decir una cosa. A nosotros, nadie nos ha dado una mínima explicación. Nadie. En una junta de accionistas de una empresa española se nos sitúa fuera del sistema, se nos acusa de estar provocando una guerra civil. Eso no tiene precedentes, ¿es que no hay capacidad de autocrítica ahí? ¿Es que no tiene derecho el PP a que alguien le dé una explicación?", afirmó. "La agresión que se produjo en esa junta de accionistas no se ha producido jamás en España". I es queda tan ample. I no se li cau la cara de vergonya.

L'explicació? Al següent paràgraf: "Pero a continuación se declaró dispuesto a afrontar el tema con "tranquilidad". "El Partido Popular exige el mismo respeto que ha tenido con el Grupo PRISA, con su presidente y con los accionistas del Grupo PRISA. Exigimos el mismo respeto. Ni más ni menos", dijo. El líder del PP se constituyó en defensor de los "españoles normales" que han participado en las últimas manifestaciones contra el Gobierno y la negociación con ETA, y que, a su modo de ver "han sido agredidos y maltratados". Més clar, aigua. Primer parla de "españoles de bien". Però ara anem aclarint el concepte. Ja hem arribat a la conclusió: els seus són "españoles normales". No cal dir com ens consideren a la resta...

24 de març 2007

Les guerres comencen així

(24.3.2007) Com li agrada a El Mundo, buc insígnia de la infàmia, balcanitzar Espanya! Ves per on, paradoxes de la història i del viceperiodismo que fustiga Manuel Rico cada dia a la xarxa: avui ens proposen un titular-trampa que apropa dos homes d’Estat, dos pares de la pàtria, Aznar i González. “Felipe González: “En España parece que estamos en un debate político prebélico”. Diu l’expresident que “todos los conflictos históricos empiezan por palabras gruesas”. No li falta raó: la tècnica es basa en començar per escalfar la boca i el cervell fins que les neurones es van fonent en una mena de magma pudent i bullent que li cedeix tot el protagonisme al paleocòrtex, on dorm la bèstia que vam ser fa milions d’anys. Així, l’homo sapiens sapiens recupera les seves arrels d’australopithecus i ja tenim via lliure per acabar les coses com sempre s’han acabat: a garrotades.

Sense treure-li la raó a González, que fa anys que va deixar de ser sant de la meva devoció, el cert és que el caire que està prenent la política espanyola és espantós i tendeix a esdevenir definitivament vomitiu.

No hi ha base per muntar un d’aquests sagnants saraus hispano-balcànics a que tan afeccionats hem estat al llarg de la història, però sí per escenificar-lo virtualment. Amb paraules, amb gestos. Ens han muntat davant dels nassos una mena de teatrillo guerracivilista que posa els pèls de punta. Es cert que darrera del teatrillo hi ha els dimonis familiars de les espanyes, però de moment dormen encara sota set claus. De moment.

23 de març 2007

Peti qui peti

(23.3.2007) Al pati del meu cole, quan era petit, hi havia uns quants nens que s’ho passaven de conya fent de matón de patio, subtituït amb els anys per personatges de la mateixa nissaga: el matón de barri, el de les pelis de l’oeste, el matón de discoteca… Ens tenien acollonits, literalment. I si algú gosava plantar-los cara, com vaig fer jo una vegada, et fotien quatre òsties, se’t llançaven al damunt i acabaves ben estomacat al terra, on les teves llàgrimes de ràbia es barrejaven amb la pols. Sort que les mateixes llàgrimes t’impedien veure una colla de nenes que es miraven de lluny estant l’escena: què voleu que hi faci, cadascú és fill del seu temps, i jo acabava de ser humiliat davant d’aquelles nenes… Avui, quan he aconseguit tancar la boca, oberta de bat a bat per la sorpresa de la darrera animalada dels estrategues del PP, m’han vingut al cap aquells nens xulos, agressius, violents, que feien amb nosaltres el que volien. Els altres sabíem una cosa molt senzilla: eren més bèsties. No més forts, no, més animals. Disposats a tot, a qualsevol preu, peti qui peti. I quan saps que el que tens al davant no afluixarà, no importa massa si tu ets més catxes i llueixes més bíceps. La determinació té una força impressionant, paralitzadora. T’ho has de pensar dues vegades abans de clavar el primer mastegot, perquè el teu contrincant no abandonarà la baralla a mitges. Es una baralla a tot o res. Com la que estem vivint ara mateix, amb una dreta passada de voltes i de rosca. Podem triar. Encara que ens tremolin les cames: o ens rendim o plantem cara, perquè ells estan determinats a arribar fins a l’abisme si cal. Hi ha moments humiliants de la infància que per sort a vegades queden una mica desdibuixats, però estic força convençut que la vaig cagar aquell dia, que no m’havia d’haver rendit. Si ens rendim a les seves brutals amenaces estem llestos. Espanta una mica, això sí, però és l’únic camí si no volem acabar malament de veritat i per una llarguíssima temporada, derrotats per K.O.

22 de març 2007

Coses d'homes

(22.3.2007) Què deu passar a sota dels espectaculars “passos” de Setmana Santa a Andalusia? Quin morbo, ves per on ni se m’havia acudit… Quines són les “posturas soeces” i les “situaciones incómodas” que fan que dues dones no puguin participar com a costaleras a la processó de Córdoba? Què coi fan allà dins els quinze o vint tios que avancen amuntegats com anxoves i aguantant hores i hores les figures religioses? Clar, tantes hores junts, assajant, després compartint els finos i les cervesetes, tot això barrejat amb la voluptuosa religiositat popular… La temperatura eròtica va pujant minut a minut… Segur que la temptació és gran i ni el Cristo del Gran Poder podria evitar escenes calentes si fiquem un parell de mosses al bell mig d’aquella concentració de testosterona: el mínim que podria passar és que la cosa degenerés en pensaments i tocaments obscens. Tot això, barrejat amb els moviments rítmics i ondulants de les figures, pot acabar fàcilment en una orgia just a sota de les imatges... Vaja, que fan bé els cofrades i el bisbe en prohibir que dues dones participin a la processó com a "costaleras". Dues pecadores menys! Perquè dues ànimes febles i descarriades que volen ficar-se en coses d’homes, segur que tenen una propensió natural al pecat i al vici…

20 de març 2007

Les Itaques

(20.3.2007) Fa més de vint anys vaig arribar molt a prop de l’illa d’Itaca, a l’altra banda del canal que la separa de Lefkàs. El vaixell a Itaca només sortia una o dues vegades per setmana, no hi havia temps ni diners per arribar-hi… I allí, un migdia d’estiu, veient l’ombra blava i grisa de l’illa d’Odisseu vaig plorar. Hi havia arribat seguint el camí de Llach i de Kavafis, de la mà de Carles Riba… però no havia après encara que el viatge havia de ser més llarg i jo una mica més savi. Vaig pensar que un dia hi tornaria, anys després: encara no ho he fet, però ara sé que l’illa m’espera un matí lluminós d’estiu…Lluís Llach va cantar per primera vegada a Terrassa, el 22 de març de 1967 (crec que al Casino del Comerç) i aquesta setmana s’acomiada dels escenaris i de la música. Llach forma part de la BSO de moltes vides: deixarà un buit, tot i que la seva obra perdura. M’ha acompanyat al llarg dels anys, amb altibaixos, però sobretot quan tenia disset o divuit anys i vaig començar a somiar amb el meu propi viatge a Itaca. Gràcies per les cançons, trovador… I bon viatge cap a les Itaques…


Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra,
no és que Itacat'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.










Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

18 de març 2007

L'Esppanya del "Cuéntame"

(18.3.2007) La capacitat de fer soroll i embolicar la troca que tenen els abanderats de l’Espanya nacional és impressionant. Absolutament fascinant. D’aquí a uns anys, vindran de fora a copiar-los, a suplicar que els il.luminin amb unes engrunes d’estratègia intoxicadora i manipuladora. D’aquí a uns anys sortiran als manuals de campanyes polítiques i acabaran donant classes i conferències a qui els vulgui escoltar. Aquesta és la qüestió: qui els vol escoltar i si aquesta tècnica funcionaria a fora de les estructures mentals i les iconografies de l’Espanya nacional. Per sort per al futur de la humanitat, crec que aquesta campanya permanent, tan perversa com tècnicament brillant, només pot funcionar en un terreny prèviament adobat.

La gran virtut dels estrategues de la santa aliança (el PP, la COPE, els bisbes i cardenals espanyols i bona part de l’església catòlica i romana, el Mundo i un conglomerat econòmic poc investigat que posa gasolina a aquest formidable motor mediàtic) és haver descobert l’Espanya del “Cuéntame” . L’Espanya del franquisme tou, la de “haga como yo y no se meta en política”, l’Espanya del 600, dels apartaments a Benidorm, del 1,2,3, l’Espanya que ignorava els drames socials i les protestes polítiques, l’Espanya tranquil.la a l’ombra dels grisos i del tricorn de tota la vida. L’Espanya que es mudava els diumenges per anar a missa, que mirava per la tele els desfiles militars, l’Espanya de les “Crónicas de un pueblo” . Una Espanya amb banda sonora de Raphael, Karina, l’Eva María del bikini de ratlles, una mica de copla, Eurovisión i coses per l’estil. Una Espanya amb molta gent que no era franquista, però que ja li anava bé aquell règim que havia rentat la seva cara i en el qual el feixisme originari dels anys quarantes i cinquantes havia quedat reduït a folklore friki. Una Espanya de dretes de tota la vida que es veia a ella mateixa com a apolítica. Una Espanya del Real Madrid, que no havia d’abusar de la bandera rojigualda perquè era tan natural com respirar.

Aquella Espanya va quedar desemparada durant els anys de la transició, superada pels esdeveniments. Però silenciosament es va anar reproduint, multiplicant, consolidant i va generar noves generacions per a les quals el seu mapa mental, el seu paradís original, era precisament aquest, potser amb alguns tocs més de modernitat: ordinadors, internet, teories econòmiques ultraliberals… i para de comptar. Una Espanya de gent ben preparada i ben vestida, ben situada en el món de l’economia i els negocis, que va resistir una transició marcada pel predomini ideològic, social i polític de l’altra Espanya, la que havia estat inquieta però impotent en la recta final del franquisme: la progre, la dels nacionalismes perifèrics, la roja, la d’esquerres, la socialdemòcrata, la liberal, l’europeïsta, la del Vaticà II… Aquest bloc va portar la iniciativa des de la mort de Franco fins al depriment final de la llarga etapa de governs socialistes dels vuitantes i principis dels norantes: més o menys, del 75 fins al 96. En aquesta etapa Felipe González va saber trobar un punt mig, algunes complicitats amb el bloc silenciós: va intentar un nou nacionalisme espanyol menys ranci, va personificar un govern fort i sòlid (això els agrada molt), va donar canya als nacionalismes perifèrics… I va tirar endavant també nombroses actuacions polítiques clàssiques des del punt de vista de l’esquerra, que van impulsar l’Estat del Benestar i el progrés del país: un mix polític avalat per majories contundents a les eleccions i un poderós predomini social i mediàtic. A més, va fer la guerra -bruta i neta- als terroristes del nord, amb la complicitat social de la majoria silenciosa de dretes.

Mentrestant, el món va anar canviant. Del món que vivia una onada de progressisme i liberalisme (anys 60 i 70), amb tots els matisos que es vulguin, vam passar al món del final de la guerra freda, del reaganisme, del thatcherisme, de la guerra d’Afganistan on es va esgotar la URSS i va forjar-se Bin Laden, el món de l’ayatollah Jomeini, el món del papa Joan Pau II, gran agitador i personatge clau de la revolució neoconservadora: en aquell caldo de cultiu va anar bebent l’Espanya del “Cuéntame”, va trobar-hi força, vitamines, idees, mites, per tornar a prestigiar el conservadorisme de tota la vida que havia passat una etapa de decadència i silenci. I va cristal.litzar i sortir a la llum, orgullosament, sense manies, en l’era Aznar. Amb una esquerra de capacaiguda, deprimida, van viure temps gloriosos que van acabar amb la foto de les Azores, el casament de la nena, el ranxo de l’emperador Bush i la guerra imperial d’Irak. Sense oblidar el Prestige, el vol del Yakolev i la gloriosa invasió de Perejil. Anys durant els quals van apropiar-se de la bandera espanyola, de l’himne, de la Constitució i de Madrid. I van donar molta, moltíssima més canya als nacionalismes perifèrics, alimentant una onada de separatisme i radicalisme que ha començat a trastocar el mapa polític espanyol del segle XXI. Però just quan pensaven que tenien per davant unes quantes dècades per disfrutar de tot el poder econòmic i polític, ho van perdre tot als idus de març: va ser fatal la combinació d’una matança en uns trens i de les increïbles mentides dels governants que havien intentat guanyar les eleccions cavalcant al damunt dels fèretres dels morts.

Per això ara surten al carrer, plens de ràbia i d’orgull. Per això han perdut totes les manies, superant fins i tot les duríssimes campanyes anti-González del principi dels norantes. Per això són centenars de milers i ocupen els carrers amb milers de banderes. Mai no havien desaparegut: la història els havia amagat, els havia deixat a un racó. Aquests són els seus temps, n’estan convençuts. Confesso que a vegades m’acollona pensar que tenen raó: en un món de guerres de religió i petroli, un món medieval i tecnològic que acabarà matant-se per l’aigua i pel menjar però sobretot pels déus i les banderes, com sempre, tenen l’adob necessari per prosperar i créixer. Sembla que el pèndul de la història juga al seu favor. Veurem què passa a les properes eleccions nordamericanes i com evoluciona el drama bíblic/corànic a l’Orient Mitjà. Si continuen els neocons a la Casa Blanca, si Iran i Israel acaben xocant, si Bin Laden esdevé el nou Sal.ladí, si el nou papa Benet acaba trobant el seu paper de líder espiritual de les croades del segle XXI, ho tenim fotut. El partit de la guerra i del Yahveh dels exèrcits viurà temps gloriosos. Una vegada més, Europa començarà als Pirineus i haurem tornat al principi. Al “Cuéntame”. I ens haurem de preguntar més seriosament que mai si podem anar plegats a algun lloc.

16 de març 2007

L'Estatut de la señorita Pepis

(16.3.2007) El camí de l’infern està empedrat de bones intencions. El Govern espanyol ha encarregat als seus advocats un informe sobre l’Estatut, per presentar-lo als magistrats del Tribunal Constitucional. Sabent com saben que n’hi ha uns quants que ja estan esmolant ben bé les eines (un arsenal de navalles d’afaitar, tisores de podar, ribots o turbo-segadores), l’informe ha optat per minimitzar l’Estatut. Res, home, res, que això de l’Estatut no és gran cosa, són només quatre gotes, una mena de gran declaració d’intencions que no ha d’espantar ningú perquè al final el "Gobierno de la Nación" té les mans lliures per fer el que vulgui (democràticament, clar). Que si els catalans diuen que són una nació això no és res més que definir com es veuen a ells mateixos, res més: en tot cas són una nacionalitat amb dret a l’autonomia. I els compromisos d’inversió pública? Res, són quatre apunts que ja s’aniran concretant cada any “si las Cortes Generales con plena libertad consideran oportuna su inclusión. decidiendo libremente la cuantía de la partida”. L’informe està adreçat probablement a aquests magistrats conservadors del Constitucional que el PP utilitza com a peons de la seva destructiva estratègia. I per mirar de tranquil.litzar-los (ja me’ls imagino estirant-se dels cabells al seu despatx, renegant a cada línia, donant cops de puny sobre la taula de caoba amb santa i constitucional indignació…), l’informe converteix l’Estatut en una mena d’artefacte devaluat, una carta als reis, una joguina inofensiva. L'Estatut de la señorita Pepis. Potser aquests guardians de les essències constitucionals es quedaran més tranquils i relaxats per emetre el seu dictamen, però em temo que l’informe tindrà la virtut de provocar més d'una i de dues crisis nervioses: si això és el que escriuen els defensors de l’Estatut, millor ni pensem en el que escriuran els que estan íntimament convençuts que el primer Estatut ja era excessiu… Vaja, que entre l’Estatut, la Renfe, els aeroports, les inversions i uns quants ensurts més, a aquest pas l’esquerda de desafecte constitucional s’anirà eixamplant en una o dues generacions. L’efecte serà lent però tan poderós com imparable: ens anirem allunyant. Les passades de segadora tindran el seu eco quan cantem “Els segadors” els propers anys.

15 de març 2007

Els dodotis i la llibertat

(15.3.2007) Les nostres mares i àvies es van alliberar el dia que no van haver de rentar més bolquers. Es a dir, quan es van inventar els dodotis. Com també es devien alliberar força el dia que no van haver de rentar més “paños”: el tampax i la compresa són dos símbols més de llibertat per a les dones, símbols modestos, probablement, petites batalles guanyades al costat de grans batalles com la de la píndola anticonceptiva o el (relatiu) dret a l’avortament. Ves per on, la modernitat, barrejada amb l’estalvi i l’ecologisme, ens obsequia amb un retorn experimental dels bolquers de tota la vida. Fantàstic. En comptes de veure com es pot abaratir un producte que certament és caríssim o com es pot reduir el seu impacte mediambiental, llencem els dodotis a les escombraries i els canviem pels bolquers de tota la vida… Brillant, sens dubte. Per aquest camí, ja posats, podem fer un pas més cap a la modernitat i renunciem també a les compreses o els tàmpax. De moment, podem reutilitzar-los gràcies a les rentadores automàtiques, que fan tota la feina. Però crec que no estaria gens malament anar pensant també en els avantatges que tindria per a les dones rentar-los a mà, com s’ha fet tota la vida: no deixa de ser un saludable exercici físic, a més d’estalviar-se la quota del gimnàs. Com treure la pols, fregar el terra, estendre la roba… Hi ha vells manuals que ho recomanen, segur que encara en trobaríem alguns a les biblioteques…

13 de març 2007

Barretina i JJ.OO.PP.EE.

(13.3.2007) La bassa d’oli que és el govern català –i que duri, que això va bé- és inconcebible sense una mica de sal i pebre. Una de cal i una de arena, com diuen a les espanyes… “Made in Catalunya” és una mostra de la cultura catalana que se celebra a Nova York fins al mes de juny. Chapeau!… o millor dit, cop de barretina!, perquè la barretina, tan nostrada com oblidada, ha estat la icona escollida per il.lustrar aquesta interessant iniciativa. Res a dir, ans al contrari: la cultura catalana ha de promocionar-se activament si volem que ocupi un lloc, no per força petit ni proporcional a la demografia del país, a l’escenari global, i aquest és un dels camins possibles.

Ara bé… segur que la millor manera de fer-ho és amb una barretina? No teníem res millor que la barretina per simbolitzar la cultura catalana? Es poden fer bromes que m’estalviaré, però com a mínim és una decisió de marketing, publicitària i de concepte gràfic molt discutible que la barretina simbolitzi la nostra cultura. Ens imaginem els bascos amb una boina gegant? Una setmana cultural espanyola amb un d’aquests moníssims barrets de torero? La setmana cultural nordamericana amb un barret de cow-boy? Ai, senyor…

L’altra gran idea promocional de la setmana és que el govern català proposa al COI que se celebrin uns Jocs Olímpics de Països Esportius (JJ.OO.PP.EE.). Uns jocs olímpics per a països, nacions, realitats nacionals o territoris sense estat. Consti que a mi l’esport no em fa ni fred ni calor i que em nego a considerar que una selecció esportiva (o un club) representi alguna cosa més que els seus socis o com a molt els seus aficionats i seguidors. Crec que l’esport és només esport i com a molt espectacle i entreteniment… o negoci. Em desagrada profundament barrejar-ho amb altres coses: no és un joc innocent quan parlem de països. Jo no em sento representat ni pel Barça ni per la selecció nacional espanyola o catalana, què hi farem. Em són completament indiferents. Per tant, ni fu ni fa, per mi com si la vall d’Aran té una selecció nacional esportiva. Crec també que tothom té dret a fer les seves seleccions i a competir on vulgui sense que això sigui una qüestió o un drama d’Estat, no només les nacions amb estat propi, no: com si ho volen fer dos estats plegats, una comarca, una mancomunitat de municipis o els veïns d’un carrer. Ara bé, no m’acabo d’imaginar aquests innovadors i revolucionaris Jocs Olímpics, ja em perdonaran…

12 de març 2007

Goya i l'ànima d'Espanya

(12.3.2007) La sembra d’odi donarà aviat una esplèndida collita. Ja tenim a la vista alguns fruits primerencs. L’Espanya de Goya en tot el seu esplendor: pensàvem que pintava l’Espanya de la seva època, però en realitat estava pintant l’ànima d’Espanya, el futur… Ahir ja es van escridassar les víctimes i familiars de l’11-M. D’aquí a poc temps, a garrotades. Es la lògica d’aquesta espiral en la que hem entrat i de la que en sortirem malparats. Això va ser poc després d’un protocolari acte d’homenatge oficial que, la veritat, per a mi sobrava. Sort que ens van estalviar els discursos. Em va transmetre una sensació de fals, de buit. Bé, no a tot arreu l’homenatge va ser “d’Estat”. Les autoritats es van oblidar del Pozo del Tío Raimundo. Ves per on… Aquests ciutadans no devien servir per escenificar el ritual del dolor oficial, perfectament compatible amb l’espectacle d’una batalla que acabarà essent un dels episodis nacionals (¿) més patètics del segle XXI, per a vergonya de tots plegats, inclosos els que no en tenim cap culpa. Aquells dies de març es va començar a obrir una esquerda per la que està entrant un tsunami de merda que ens ofegarà a tots. A tots els que es quedin prou temps, clar…

11 de març 2007

Volverán banderas victoriosas...

(11.3.2007) ... al paso alegre de la paz? La manifestació d'ahir oficialment era per protestar per les cessions a ETA; per als diaris seriosos era "contra la presó atenuada per a de Juana"; per als mitjans intoxicadors era "contra l'excarceració de de Juana"; per als manifestants era "contra ZP"… Però en realitat era una manifestació per "defensar la nació espanyola davant la claudicació davant d'ETA". Ara ho entenc tot. Ja hem recorregut tot el trajecte per acabar on va començar: Espanya, l'única nació. Potser amb l'excepció d'Andalusia, vinga, va, que són "dels nostres" (dels seus, vaja), encara que també juguin a nines amb això del nacionalisme.

Vuit o nou manifestacions després, hem tornat al mantra. Espanya, lo único importante. La unitat indissoluble de la pàtria. Españoles todos… tots..?. ai, potser no tots... Això els porta a assenyalar amb el dit als traïdors, els desafectes, els desagraïts, els rojos, els separatistes, els terroristes, els maçons i els ateus... Una línia (vermella?) separa els espanyols "de bien y sensatos"... dels ximples? els boigs? els malvats? No feia falta mobilitzar tants autocars ni gastar-se la pasta que ahir van invertir en el major espectacle patriòtic del segle XXI… fins ara. Porten anys repetint el mateix: amb un míting amb cada dissabte o diumenge, els telediaris i uns quants mitjans de comunicació "sensatos i de bien" n'hi ha prou per difondre l'evangeli, la bona nova.

Quants eren? Siguem seriosos: la mani va ser un èxit quantitatiu. Relatiu, sí, perquè no van assolir el seu objectiu, però un èxit. Ja tenen experiència sobrada en organitzar-les i en mobilitzar multituds. Segons el Govern, van anar-hi 342.655 persones, ni una més, ni una menys. El Periódico s'atreveix a pujar una mica la xifra: uns 425.000. I els nois d'Espe pugen fins 2.125.000: és la dada oficial de la Comunitat de Madrid. No cal capficar-s’hi, el joc de les xifres ja forma part de la tradició. Molta gent, en qualsevol cas. Coherent amb el "pes electoral" del PP. Tampoc no importa gaire la xifra exacta: el que comptava aquí era organitzar un esplèndid espot publicitari rojigualdo, omplir-nos la retina i les neurones amb banderes espanyoles... constitucionals la immensa majoria, que les altres, les de l'aguilucho, ja les trauran un altre dia, quan hi hagi menys focus.

La mani més "cool". A Londres, la filla i el gendre, immigrants forçats a residir-hi i treballar lluny de la mare pàtria, no es van voler perdre la mani davant l'ambaixada espanyola. La família, després d'Espanya, és el més important. Ai, que m'estic oblidant de Déu i potser m'he fet un embolic...

Moderació, moderació... Tot en positiu, faltaria més. L’alternativa a tants exaltats i tants hooligans: una generosa collita amb milers d'exemples de moderació i sensatesa a les pancartes i els eslògans... ETA-Zapatero, ¿quién está tras el 11-M? Zapatero coge la maleta y vete con la ETA. ZP embustero, traidor, anticristo… ZP: al hoyo con tu abuelo. Zapatero a prisión…

Preparant l'espot electoral. Rajoy en posició de firmes. Sona l'himne nacional. La megabandera oneja orgullosa al vent, rompeolas de todas las españas, disposada a guiar-nos. Un sonor i vibrant "¡Viva España!" va omplir tota la plaça de Colón. I aquí acabava el rodatge de l'espot publicitari: ja tenen un grapat més d’imatges per al futur espot electoral, una marea imparable de banderes.... I després, tots cap a casa. Fins a la pròxima. Facin apostes: seran tres milions i mig d'espanyols, pel cap baix... Hi cabrà algun dia tota Espanya a Madrid?

I avui és diumenge, 11 de març... Sí, ja recordo... Va ser un 11 de març quan ETA, Zapatero, Vera, Rubalcaba, Polanco, Ibarreche, Carod Rovira i González es van ajuntar amb Bin Laden per donar un cop d'estat i robar-los les eleccions al PP, a Rajoy, a Acebes, a Zaplana, a Piqué, a Gallardón, a Ana Botella, a Aznar, a Trillo i fins i tot a Bush... O no va ser ben bé així?

10 de març 2007

919.000

Són les persones que segons la poli hi caben en el recorregut (Alcalá-Cibeles-Colón) de la megamani del mil.leni convocada per a aquesta tarda, a la molt hispànica hora dels toros: les cinc. Tot i que segur, segur, que passen d’1.500.000… Vaja, que els centres comercials de mitja Espanya estaran buits i no faran ni cinc de calaix… Una mena de “motín de Esquilache” (“Madrid se levanta contra la cesión ante ETA”) organitzat com una superproducció cinematogràfica o el tour dels Stones: més de 300 metres quadrats d’escenaris i bastides, 100.000 vats d’il.luminació, 400.000 de so, tres megapantalles de leds de 30 metres quadrats cadascuna, 5 generadors, 2 grues, 400 metres quadrats de pancartes, 500 autobusos… Llàstima que no he pogut trobar dades sobre quants quilòmetres de llaços blaus repartiran ni quantes hectàrees de banderes exhibiran... La òstia, vaja, d’aquí a Hollywood, per Espanya el que faci falta… Ahir vam tenir l’aperitiu a la plaça de Sant Jaume. 2.500 o 3.000 persones, res de l’altre món: “Catalonia is different”, ja se sap... L’ambient: himnes espanyols a tope, cançons de Manolo Escobar, visques a Espanya i a la Cataluny(ñ)a espany(ñ)ola, piropos per a ZP (traidor, embustero), “Viva la COPE” i “Socialista terrorista”… No està malament, per començar a escalfar l’ambient… Ja es nota el canvi climàtic, sí… I si fa fred ja ens escalfarem a òsties, oi?

9 de març 2007

Notícies d'un altre país

(9.3.2007) Un apunt breu, només de contrast, a 24 hores de què comenci el gran espectacle de l’apocalipsi en directe, als carrers de Madrid i la “mani per la llibertat”... Al darrera del país de la bronca perpètua i del totxo alegre, hi ha un altre país. D'una altra dimensió. Un país que somia amb ser Suècia i dóna crèdits tous als estudiants. Que comença a aprendre a preguntar-se seriosament què en fem d’aquest Al.là que potser va arribar sense papers però ja s’ha empadronat aquí de forma definitiva. Un país de ciutadans i ciutadanes exigents, capaços de plantar cara als abusos del capitalisme i de reivindicar els drets de tothom: una dona que es mereix un homenatge cívic. Un país que abandera la lluita per la igualtat de les dones. Que intenta millorar l’atenció sanitària amb una mica de creativitat. Un país que amb una mica de sort desenvolupa mecanismes per sobreviure a les plagues bíbliques que l’amenacen… Ja que no tenen remei, almenys aprendre a tolerar-les, a ignorar-les...

8 de març 2007

El túnel del temps

(8.3.2007) Que vell que ha nascut aquest món modern. Que medieval és el futur. La meva mare, quan jo era petit, anava en vespa amb un mocador al cap. Per no despentinar-se, sí, però… I a vegades, a les misses solemnes, ella i les meves àvies, com tantes altres dones, duien una mena de mantellina negra, finíssima, per tapar el cabell. No fos cas que els mascles catalans s’esveréssin en plena cerimònia religiosa… Ep, no us penseu que tot just sortíssim del paleolític, que nosaltres érem una família més aviat moderna dintre d’un ordre, molt “años sesenta”, una mica a l’estil “Cuéntame”… Ah, i havíem rebut un bany de modernitat i europeïsme a Alemanya!

Avui 8 de març, un dia en el qual celebrem el ritual de reivindicar la igualtat entre homes i dones, em miro les fotos que tinc a un vell àlbum. Les comparo amb les mores que veig pel carrer i em costa trobar-hi la diferència. Han passat uns quaranta anys. Hem tornat enrera. Sí, veiem aquestes túniques i els mocadors, aquestes dones un pas o dos enrera dels seus marits-amos, barrejades amb noies que ensenyen el melic i el tanga o fins i tot els “michelins” sense manies. Aparentment, tothom va pel carrer com vol. Però això no tocava: havíem fet un camí, una lluita si voleu, perquè tothom pogués vestir com li vingués de gust, amb llibertat. Als anys 90 no comptàvem amb aquest fenòmen: no comptàvem amb que l’edat mitjana ens cauria al damunt, s’escamparia pels nostres carrers, es barrejaria amb la modernitat. I vet aquí les burques, les túniques, els mocadors de cap, els signes de submissió de les dones arribades d’un altre planeta.

Estem fotuts: per una banda (alguns/es) creiem que hem de ser lliures en el vestir, però per altra banda (alguns/es) veiem que aquesta mateixa llibertat és l’escletxa per on, si no anem amb compte, la nostra societat pot anar enrera pel túnel del temps. No em veig demanant la prohibició d’aquest vestuari que no és gens casual ni lliure, però tampoc no em puc quedar indiferent davant del nou paisatge, perquè no és gens anecdòtic…

Em preocupa que tot just quan les dones no han fet ni un 10% del camí cap a la igualtat, la nostra societat torni a rebre una vigorosa injecció de dominació masculina total: la passarel.la de túniques si mocadors dels carrers és una anècdota al costat del fons de la qüestió. El fons: tornem a tenir un exèrcit de dones esclaves, dones presoneres, dones víctimes, quan encara no havíem aconseguit ni de bon tros que les “nostres” sortissin d’aquest camp de concentració virtual on els homes les hem tancat durant segles.

Clar que de moment el contagi és difícil perquè els que arriben no són d’una cultura prestigiosa ni provenen d’un model a imitar. Per sort. Hi convivim amb prou feines perquè no tenim més remei i, en el millor dels casos, perquè hem entès que ens fan falta per tirar endavant, per pagar futures pensions, per omplir el món laboral de mà d’obra barata i feble.

Però no patim, no imitarem directament la cultura musulmana (com a molt, disfrutarem del cuscús, el tabulé i el “pinxu morunu” de tota la vida), però el que sí ens està arribant és una altra cosa, un virus poderós: el retorn de l’integrisme religiós. Musulmà, sí, i catòlic també. O protestant, en el cas dels USA, que és d’on importen els neocons espanyols les idees i les modes. I l’integrisme religiós cristià i jueu són cosins germans del musulmà. Els seus déus són parents. Tenen més o menys la mateixa afició a tapar les dones. No només a tapar-les amb metres de tela, sinó a tapar-les del tot. Aquesta acabarà essent la batalla del segle XXI i no només en l’escenari del feminisme o de la lluita per la igualtat. Retorn al passat: una batalla ben medieval en un món ple d’ordinadors, internets, satèl.lits i altres modernors. Tota una paradoxa.

7 de març 2007

Dones "florero"

(7.3.2007) Bonica i creativa manera de commemorar el Dia Internacional de la Dona. Potser ho han confós amb els carnavals, perquè se’ls ha acudit la brillant idea de fer burla i escarni de la paritat a les llistes electorals. El PP, anuncia Acebes, presentarà una candidatura només de dones a les properes eleccions municipals. 16 dones, cap home. No a Madrid, no, que con las cosas de comer no se juega. Al municipi de… Garachico! No deuen haver trobat res més lluny de Madrid: diuen que això queda al sud de Tenerife. Quina gran idea... per a un partit anti-sistema. Provocaran que aquesta llista electoral es pugui impugnar, perquè no compleix amb el principi de paritat fixat a la llei, 60/40, i així faran un exercici de feminisme de veritat, allunyat d’aquesta insensata moda d’omplir les llistes de dones. Una perillosa moda que un dia o altre acabarà malament i comportarà que el poder es reparteixi de veritat. Ells/elles sí que són feministas de bien, igual que reparteixen carnets d’españoles de bien. Volen que les dones puguin anar a les llistes només per mèrits propis. Es a dir, com abans. Com sempre. Dones “florero”, vaja. I poquetes, si pot ser, que no hi ha lloc per a tothom. El feminismo bien entendido en tot el seu esplendor...

6 de març 2007

La pela és la pela

(6.3.2007) Catalunya creix des de fa 6 anys per sota de la mitjana espanyola. I s’allunya de la mitjana europea. Madrid lidera el creixement econòmic espanyol. Extremadura s’apropa a la mitjana madrilenya.

Dels tres titulars, el tercer és una excel.lent notícia, per als extremenys i per a tots els espanyols: es redueixen les distàncies, els desequilibris, s’aprofiten els recursos destinats a fer créixer les comunitats més endarrerides. Alguna virtut havia de tenir el sistema autonòmic, no? El segon titular… doncs molt bé, va, no ens deixem portar per les emocions ni les enveges, entra dintre de la normalitat planetària que les capitals dels països concentrin inversió pública i poder econòmic: el mateix passa a Catalunya entre la Barcelona metropolitana (i com a molt el Vallès o la “segona corona” o “l’arc metropolità”, on se situa Terrassa) i la resta del país.

El primer titular sí que és una mala notícia. Estem perdent passada. Els experts no acaben de posar-se d’acord sobre les raons d’aquest retrocés català tan acusat. Una possible raó és la manca d’inversió pública: això ja ens convé dir-ho, oi? Segurament és veritat en part. Però alguna raó més hi deu haver. I fins i tot deu ser posssible, no sé, que el propi país tingui, globalment considerat, alguna “culpa” en tot plegat… Potser hi hauríem de pensar una mica, no us sembla?

Ens agrada molt considerar-nos un dels motors d’Espanya, d’Europa i del que calgui, però a vegades em temo que vivim de glòries passades i que el món (i nosaltres) està canviant sense que ens n’adonem. El mite de la Catalunya rica i pròspera, a l’avantguarda de les espanyes i del que calgui, no resisteix el contrast amb la freda realitat dels números i les estadístiques. I no pot ser que la culpa sigui sempre i només de Madrid.

4 de març 2007

100 dies

(4.3.2007) Això sí que és un tret diferencial! El govern Montilla compleix els seus primers 100 dies i el valorem pel que no ha fet més que pel que ha fet. No ha fet massa soroll. No ens ha causat taquicàrdies. Ens ha estalviat els espectacles pirotècnics del tripartit-1: més aviat ens ha deixat algunes anècdotes, la polèmica de les banderes, les corbates, el bon rotllo, la legalització de la maria… I ens ha permès veure, incrèduls encara, la reencarnació de Carod Rovira i el mutis d’un Maragall que sembla concentrat en la redacció de les seves memòries, ai… I un Montilla aplicat i discret, més aviat tancat al despatx amb afany de controlar-ho tot perquè la màquina no grinyoli: poca matèria per a les llegendes èpiques a què tan aficionats són els governants i els seus botafumeiros, però sí per a un mite més d’estar per casa, més gris, de pencaire, un mite molt, molt català. Fer molta feina calladament i anar tirant, confiant que el govern central compleixi amb la seva part del tracte i que l’aventura de l’Estatut no acabi com el rosari de l’aurora.

No és un mal balanç per als primers tres mesos, i si les coses continuen així, el govern d’Entesa pot aspirar raonablement a continuar alguns mandats més sense massa problemes i potser també sense massa entusiasme.

Jo diria que la seva continuïtat està profundament lligada a la de ZP al govern espanyol i a la del PP a l’oposició esbojarrada i rabiüda. I dic expressament ZP i no PSOE: el partit socialista espanyol té diferents ànimes, ara predomina l’ànima reformista-federalista, encarnada en la generació ZP, però no és descartable un canvi segons com vagin les coses a les eleccions de 2008. Fer prediccions ara per ara és massa agosarat, però aquesta és una possibilitat tan remota com latent, que es pot activar el dia que menys ens ho esperem.

L’Entesa ha estat conçebuda a partir d’aquest esquema de poder i d’escletxes que permeten canviar a tranques i barranques l’Estat autonòmic, igual que el tripartit-1 va ser concebut en funció del govern de les Azores, el Prestige i les banderes espanyoles gegants. Els protagonistes d’aquella foto del balcó de Palau no imaginaven com canviarien les coses poc després…

El vol d’una papallona a Madrid pot ser el principi d’un huracà a Barcelona… Per no parlar del vol d'un voltor o d'un falcó...

3 de març 2007

La sopa d'all

(3.3.2007) Per tenir un pis, a Barcelona (i a Terrassa si fa o no fa el mateix) 1 de cada 4 persones han de treballar 24 anys. Una mica més de la meitat de la vida laboral, que és d’uns 40-45 anys. Un estudi acaba de descobrir que per a una família d’ingressos baixos (al voltant dels 10.000 euros anuals) pot pagar raonablement uns 70.000 euros per un pis, quan la protecció oficial se situa cap als 97.000 euros. I si parlem de lloguers, aquest mateix sector, una quarta part de la societat, arribaria a uns 270 euros mensuals, lluny dels 300-500 de l’oferta pública. I ja no diguem de la privada, que si et mires les pàgines d’anuncis immobiliaris, fàcilment se situa entre els 600 i els 800 euros.

Es dramàtic si ens fixem en famílies o persones d’ingressos baixos, que aquest estudi xifra en un 25% del total, però no és menys dramàtic si parlem d’un altre 50-60% de la societat, on es troben famílies i persones d’ingressos mitjans, dintre d’un ventall molt ampli, que s’enfronten a una bonica oferta d’habitatges al voltant dels 300 o 400 mil euros. O dels que no es podrien comprar ni el mateix pis on viuen, i per tant estan vivint al damunt d’una esquerda que si un dia s’obre amenaçarà amb empassar-se’ls.

Ja tenim la radiografia, servida en safata per un estudi de la Universitat de Barcelona. Tampoc no han descobert la sopa d’all: hi han posat segurament exactitud científica, però tot sona a “dejà vu”. Ja ho sabíem, tot això. Fa anys que ho sabem, a mesura que anava embolicant-se la troca de la bombolla immobiliària i els preus es posaven pels núvols.

Quants estudis més farem per descobrir el panorama que està a la vista de tothom a la secció d’anuncis immobiliaris de qualsevol diari?

Això sí, els immobiliaris, després dels anys de la febre d’or, comencen a estar preocupats perquè s’acaben les vaques grasses… Quina pena que em fan.

2 de març 2007

Multes pel català

(2.3.2007) L’any 2006 la Generalitat va multar 194 empreses i comerços per no complir la llei sobre l’ús del català a rètols exteriors, cartelleria, impresos, cartes de restaurants… N’hi ha més de 300 amb un expedient obert actualment. L’import total de les sancions de l’any passat és de poc més de 55 mil euros. Cap fortuna. L’any 2003 es va sancionar una sola empresa, i la xifra ha anat creixent cada any: en percentatges és molt (per exemple, el 2006 s’ha multat un 63% més), però no hauríem de perdre de vista el nombre real de casos, per situar el tema en la seva justa dimensió quantitativa. Una altra cosa és la simbòlica, que es barreja amb la política i amb l’acció de l’administració, tot i que no és exactament el mateix. I una altra cosa, encara, és el potencial explosiu d’aquesta mena de sancions i la munició que faciliten per a manipulacions grolleres.

La veritat és que te’n pots fer un tip de passejar pel carrer i veure rètols només en castellà, cartells de comerços i de tota mena. El mateix passa amb els impresos, contractes i altra paperassa: els que la tenen disponible en català, la guarden al fons d’algun calaix, per si de cas, però molt sovint la primera opció és el castellà. Aquesta és la realitat del carrer, del quiosc, dels fullets publicitaris que et trobes a la bústia, de les teles i ràdios, d’internet… Les dues llengües conviuen amb un notable predomini del castellà a la vida quotidiana, amb l’excepció de les administracions, on la llengua clarament predominant és el català.

Progressarà el català a base de multes? Ho dubto. A mi em fa mal als ulls veure aquesta llista de sancions o llegir les petites històries d’una orxateria o d’una botiga de fruits secs que no tenien els rètols en català… Per tossuderia? Per insubmissió? Per passotisme? Cada cas, un món. Diu el conseller Castells que el Govern intenta convèncer, motivar i incentivar abans que sancionar. Perfecte. Primer la pastanaga, però amb la multa a la recàmara. Es aquesta una política carregada de bones intencions, plantejada per primera vegada des dels anys 80 no a la defensiva, sinó a l’ofensiva. Amb cert tacte i delicadesa, però a l’ofensiva. Amb el pes de la llei al darrera, que comporta inevitablement la sanció al final del recorregut, com a mesura extrema.

No em convenç gens ni mica, què hi farem. Clar que el català necessita, no per avançar sinó per sobreviure, la protecció dels poders públics. Si no fos així, acabaria esdevenint una llengua residual. No oblidem que els poders públics no són altra cosa que l’instrument de la societat catalana, que ha expressat reiteradament i de forma democràtica que els encomana la tasca de protegir una llengua i una cultura febles. No hem volgut mai abandonar el català a la seva sort, al mercat, i que sigui el que Déu vulgui. Es a dir, a la llei del més fort, que és la que impera en el mercat: no hi ha res com defensar les virtuts del lliure mercat i del liberalisme radical, quan ets el més fort… Això es compensa, en les modernes societats del benestar, amb la protecció dels febles a càrrec dels poders públics, fonamental per reequilibrar una mica les coses.

La frontera, però, és la multa. Que tampoc no és massa efectiva. Una mica més de creativitat i imaginació potser tindria millors resultats, perquè hi ha coses que no es poden fer per nassos. Aquesta n’és una. Tot i compartint l’objectiu final d’almenys posar el català en pla d’igualtat amb el castellà (i amb l’anglès o les altres llengües que van arribant?), no hi ha un sol camí. Les imposicions poden canviar el paisatge, els rètols, però no l’ànima de les persones, de la societat. La batalla es juga en aquest terreny de símbols, de valors, d’emocions, d’identitats. No els canvia ningú per llei ni per multa. Per molt carregades de raó i legitimitat que estiguin.

1 de març 2007

Un dia sense mòbil

(1.3.2007) Ja, ja, ja… I ojalà. Ho hauríem de fer no només per protestar, no, sinó gairebé per salut mental! Avui està convocada una protesta per les tarifes i pràctiques abusives de les companyies de telecomunicacions. La darrera va tenir un èxit perfectament descriptible… Com el dia sense tele o l’apagada de llums… Però tanmateix són extraordinàriament interessants aquestes campanyes ciutadanes, intents d’agitació i mobilització de consumidors / ciutadans que lluiten per deixar de ser súbdits i passar a esdevenir clients, per fer sentir una veu col.lectiva, per forçar alguna resposta… Però a casa nostra no acaben de funcionar. Amb l’excepció probablement d’aquella magnífica campanya de boicot al cava català… Són una forma de participació en la vida pública que sens dubte anirà creixent en els propers anys, i a través d’internet, on estem muntant entre tots plegats una mena de gran plaça de poble (un “àgora virtual” quedaria més finet…) on ens trobem, ens diem coses, ens organitzem, canviem cromos… Però encara som a les beceroles dels nous temps que estan naixent.