L'Esppanya del "Cuéntame"

(18.3.2007) La capacitat de fer soroll i embolicar la troca que tenen els abanderats de l’Espanya nacional és impressionant. Absolutament fascinant. D’aquí a uns anys, vindran de fora a copiar-los, a suplicar que els il.luminin amb unes engrunes d’estratègia intoxicadora i manipuladora. D’aquí a uns anys sortiran als manuals de campanyes polítiques i acabaran donant classes i conferències a qui els vulgui escoltar. Aquesta és la qüestió: qui els vol escoltar i si aquesta tècnica funcionaria a fora de les estructures mentals i les iconografies de l’Espanya nacional. Per sort per al futur de la humanitat, crec que aquesta campanya permanent, tan perversa com tècnicament brillant, només pot funcionar en un terreny prèviament adobat.

La gran virtut dels estrategues de la santa aliança (el PP, la COPE, els bisbes i cardenals espanyols i bona part de l’església catòlica i romana, el Mundo i un conglomerat econòmic poc investigat que posa gasolina a aquest formidable motor mediàtic) és haver descobert l’Espanya del “Cuéntame” . L’Espanya del franquisme tou, la de “haga como yo y no se meta en política”, l’Espanya del 600, dels apartaments a Benidorm, del 1,2,3, l’Espanya que ignorava els drames socials i les protestes polítiques, l’Espanya tranquil.la a l’ombra dels grisos i del tricorn de tota la vida. L’Espanya que es mudava els diumenges per anar a missa, que mirava per la tele els desfiles militars, l’Espanya de les “Crónicas de un pueblo” . Una Espanya amb banda sonora de Raphael, Karina, l’Eva María del bikini de ratlles, una mica de copla, Eurovisión i coses per l’estil. Una Espanya amb molta gent que no era franquista, però que ja li anava bé aquell règim que havia rentat la seva cara i en el qual el feixisme originari dels anys quarantes i cinquantes havia quedat reduït a folklore friki. Una Espanya de dretes de tota la vida que es veia a ella mateixa com a apolítica. Una Espanya del Real Madrid, que no havia d’abusar de la bandera rojigualda perquè era tan natural com respirar.

Aquella Espanya va quedar desemparada durant els anys de la transició, superada pels esdeveniments. Però silenciosament es va anar reproduint, multiplicant, consolidant i va generar noves generacions per a les quals el seu mapa mental, el seu paradís original, era precisament aquest, potser amb alguns tocs més de modernitat: ordinadors, internet, teories econòmiques ultraliberals… i para de comptar. Una Espanya de gent ben preparada i ben vestida, ben situada en el món de l’economia i els negocis, que va resistir una transició marcada pel predomini ideològic, social i polític de l’altra Espanya, la que havia estat inquieta però impotent en la recta final del franquisme: la progre, la dels nacionalismes perifèrics, la roja, la d’esquerres, la socialdemòcrata, la liberal, l’europeïsta, la del Vaticà II… Aquest bloc va portar la iniciativa des de la mort de Franco fins al depriment final de la llarga etapa de governs socialistes dels vuitantes i principis dels norantes: més o menys, del 75 fins al 96. En aquesta etapa Felipe González va saber trobar un punt mig, algunes complicitats amb el bloc silenciós: va intentar un nou nacionalisme espanyol menys ranci, va personificar un govern fort i sòlid (això els agrada molt), va donar canya als nacionalismes perifèrics… I va tirar endavant també nombroses actuacions polítiques clàssiques des del punt de vista de l’esquerra, que van impulsar l’Estat del Benestar i el progrés del país: un mix polític avalat per majories contundents a les eleccions i un poderós predomini social i mediàtic. A més, va fer la guerra -bruta i neta- als terroristes del nord, amb la complicitat social de la majoria silenciosa de dretes.

Mentrestant, el món va anar canviant. Del món que vivia una onada de progressisme i liberalisme (anys 60 i 70), amb tots els matisos que es vulguin, vam passar al món del final de la guerra freda, del reaganisme, del thatcherisme, de la guerra d’Afganistan on es va esgotar la URSS i va forjar-se Bin Laden, el món de l’ayatollah Jomeini, el món del papa Joan Pau II, gran agitador i personatge clau de la revolució neoconservadora: en aquell caldo de cultiu va anar bebent l’Espanya del “Cuéntame”, va trobar-hi força, vitamines, idees, mites, per tornar a prestigiar el conservadorisme de tota la vida que havia passat una etapa de decadència i silenci. I va cristal.litzar i sortir a la llum, orgullosament, sense manies, en l’era Aznar. Amb una esquerra de capacaiguda, deprimida, van viure temps gloriosos que van acabar amb la foto de les Azores, el casament de la nena, el ranxo de l’emperador Bush i la guerra imperial d’Irak. Sense oblidar el Prestige, el vol del Yakolev i la gloriosa invasió de Perejil. Anys durant els quals van apropiar-se de la bandera espanyola, de l’himne, de la Constitució i de Madrid. I van donar molta, moltíssima més canya als nacionalismes perifèrics, alimentant una onada de separatisme i radicalisme que ha començat a trastocar el mapa polític espanyol del segle XXI. Però just quan pensaven que tenien per davant unes quantes dècades per disfrutar de tot el poder econòmic i polític, ho van perdre tot als idus de març: va ser fatal la combinació d’una matança en uns trens i de les increïbles mentides dels governants que havien intentat guanyar les eleccions cavalcant al damunt dels fèretres dels morts.

Per això ara surten al carrer, plens de ràbia i d’orgull. Per això han perdut totes les manies, superant fins i tot les duríssimes campanyes anti-González del principi dels norantes. Per això són centenars de milers i ocupen els carrers amb milers de banderes. Mai no havien desaparegut: la història els havia amagat, els havia deixat a un racó. Aquests són els seus temps, n’estan convençuts. Confesso que a vegades m’acollona pensar que tenen raó: en un món de guerres de religió i petroli, un món medieval i tecnològic que acabarà matant-se per l’aigua i pel menjar però sobretot pels déus i les banderes, com sempre, tenen l’adob necessari per prosperar i créixer. Sembla que el pèndul de la història juga al seu favor. Veurem què passa a les properes eleccions nordamericanes i com evoluciona el drama bíblic/corànic a l’Orient Mitjà. Si continuen els neocons a la Casa Blanca, si Iran i Israel acaben xocant, si Bin Laden esdevé el nou Sal.ladí, si el nou papa Benet acaba trobant el seu paper de líder espiritual de les croades del segle XXI, ho tenim fotut. El partit de la guerra i del Yahveh dels exèrcits viurà temps gloriosos. Una vegada més, Europa començarà als Pirineus i haurem tornat al principi. Al “Cuéntame”. I ens haurem de preguntar més seriosament que mai si podem anar plegats a algun lloc.