28 de des. 2007

Apunts per a un balanç

Hi ha gent a qui li agradaria que Zapatero es fés l’harakiri. N’hi ha d’altres que el posen innecessàriament al capdamunt d’un altar. Ni una cosa ni l’altra, com qualsevol polític o ésser humà. Però, al marge d’altres valoracions diguem-ne més ideològiques, i que ara no venen al cas, és de justícia remarcar el valor democràtic que té quan es presenta a fer balanç (normal, venen eleccions i ha de vendre el producte) i aprofita per fer un acte força insòlit: autocrítica. Suau? Clar. Incomplet? També. Però si no esperem que es faci l’harakiri en públic, aquest és un gest saludable, tonificant. No es fàcil trobar molts casos similars. Aquest és un dels principals valors d’aquesta etapa estranya i furiosa, erràtica, plena d’avenços socials i benestar però que es tanca globalment amb un mal regust de boca: una bona dosi de qualitat democràtica, de normalitat. De ZP en quedarà molt més que això en el futur, però de moment té en el seu actiu haver contribuit a que el país faci un salt extraordinari cap a la modernitat: la transició dels líders carismàtics i un punt messiànics als polítics normals. Tal com estan les coses, no és poc. Que l’any nou ens agafi confessats...

(P.S.: ens retrobem, si voleu, el dia 1, però més aviat cap al tard... Gràcies i bon any!).

26 de des. 2007

El rei, millor calladet

Es un paio alt, d’amples espatlles, guapot, simpaticot. Sap estar, té sortides catxondes, no se’l veu excessivament cregut. Ha tingut l’encert de trobar el punt mig d’una fórmula que combina sàviament una monarquia d’estar per casa, un uniforme militar ple de medalles i galons, un estil esportiu i desenfadat, unes mínimes concessions cortesanes i una mica de catolicisme ritual, el justet. Però es perd quan posa en marxa la màquina de fer discursos oficials. Aleshores és quan a ell li comença a relliscar la corona del cap i a altres ens cauen altres coses rodolant cames avall.

Tòpics de segona mà. Els discursos de la famosa Pasqua militar, el dia de la Hispanitat i algun altre són les peces clau del sistema de missatges profunds que suposadament envia el monarca sobirà als seus súbdits sobirans. Però el més destacat i entranyable és el de Nadal, quan aprofita la tele per desitjar-nos unes bones festes a l’hora de sopar. En aquell moment ja fa hores que està en marxa tota una maquinària repartida pels mitjans de comunicació de tot el país, dedicada en cos i ànima a trossejar el discurs, buscar significats profunds a una col.lecció de tòpics i idees de segona mà, a cercar missatges amagats en alguna frase. Ens hem cregut que és important el que diu perquè és important qui ho diu i el moment que aprofita per dir-ho. Res, ximpleries. No diu mai res de bo, tot i que hi posa el punt just de solemnitat i entranyable proximitat.

Más de lo mismo. Ho sabem tots, però fem veure que no i omplim pàgines i pàgines a la premsa dedicades a analitzar, ensumar, interpretar i lloar el missatge reial. Una altra tradició nadalenca, d’aquestes que deixen de tenir significat però repetim perquè així s’ha fet tota la vida. No tinc cap espia a la Zarzuela, però seria capaç d’escriure el guió del missatge nadalenc del rei Juan Carlos (així, res de Joan Carles, aquí i a la Xina) dues setmanes abans: no m’equivocaria gaire. Quatre referències a la unitat, al terrorisme, a la saludable diversitat de la pàtria indissoluble, als soldats i exèrcits que garanteixen la indissolubilitat si algun dia falla tot, una mica de rotllo hispanoamericà i para de comptar.

Tele i vitrina. Dels seus discursos nadalencs, retòrics i buits, no en quedarà mai una frase per a la història. A canvi, de les seves sortides del guió en podia viure si algun dia es queda sense corona: els que han aprofitat el “que te calles” com a to per a telèfons mòbils han fet una pasta, la SGAE hauria d’intervenir per reclamar els drets del monarca... Per això mateix, el millor que es pot fer amb el rei i la monarquia en general és el mateix que fem a les cases amb les coses de cert valor, poca utilitat i vistoses: desar-les en una vitrina, a la vista, però tancades. I en el cas de la tele, que no deixa de ser una vitrina presidint el menjador, millor amb el volum abaixat. Calladet, ja que no tenim altre remei que ser monàrquics per la gràcia de Déu.

24 de des. 2007

Mad Max i les guerres del futur

La futura edat mitjana s’està covant a Veneçuela, Rúsia, Aràbia Saudí, Estats Units, Iran, Kazajstan, Algèria, Irak, Xina... Allà s’està escrivint el guió del futur. Poder geopolític de gas, petroli i àtoms més o menys controlats. El domini de les fonts d’energia reclamarà poder militar: un esquema tan vell com la humanitat, les riqueses fan sempre parella amb els soldats. Guerres fredes o calentes? En tenim un parell de ben calentonetes en marxa, a Afganistan i Irak, guerres de la decadència imperial nordamericana: dos intents frustrats de dominar el cor d’Àsia, la cruïlla del petroli i d’amenaçar les bases del futur imperialisme islàmic. Ens estan cuinant una barreja de lideratges exacerbats, de petroli i gas, de talibanisme religiós (cristià, musulmà, jueu), de discretes però rabioses guerres econòmiques. Amb una altra matèria preciosa que també ens portarà maldecaps: l’aigua. Aquesta barreja inestable i explosiva va prenent forma mentre a Europa ens entretenim decidint quants ceps i vinyes es podran plantar els propers anys, regulant exhaustivament la composició de cada classe de xocolata o convertint les carreteres en un paradís tranquil i domesticat. Ja comença a ser evident que l’onada expansiva, el dia que esclati tot plegat, arribarà fins a les nostres fronteres. Comencem a notar els primers efectes amb el preu del petroli, però anem tirant, això només és el principi. Ja vindrà el temps dels nous bàrbars, que com sempre tendeixen a venir des de l’est: la diferència és que la fortalesa europea no és un imperi, no té muralles ni exèrcits per a la guerra global. Ni ganes, ni esperit imperialista. Nosaltres estem en una altra fase: pertanyem a una mena d’avantguarda de la humanitat, rica, benestant, cansada de guerres, tolerant... La resta de la humanitat va per una altra banda. Veurem si la nostra fortalesa sense muralles és capaç de resistir i vinclar-se sense trencar-se: aquest futur està escrit, la prova arribarà tard o d’hora. Mentre disfrutem de la nostra abundància nadalenca, Mad Max ens espera.

23 de des. 2007

La pàtria és un tren

Les metàfores són perilloses i relliscoses. A Zapatero l’AVE li ha pujat al cap. Es el que té l’eufòria ferroviària després d’ensopegar amb esvorancs i túnels diversos. Un bon dia toques la tecla de “play”, el tren es posa en marxa, el comptakilòmetres marca els 300 i veus passar a tota velocitat la història... Zapatero, l’home que és capaç de desitjar “feliz navidad en nombre del Gobierno de España” sense que se li escapi el riure, cau en el parany tòpic de tots els polítics: el catàleg del gremi dels enginyers de camins, canals, mines, autopistes, viaranys, ponts, ports... Una mina, mai millor dit, quan s’apliquen a la política. Més aviat gastada, però una mina.

D’aquesta font inesgotable on van a buscar frases rodones tots els polítics, tard o d’hora, en surt una frase per a la història. Amb majúscules, la que sintetitza una estratègia: “Lo que más une a los españoles, lo que mejor vertebra y cohesiona el territorio es la construcción de infraestructuras de este tipo y la mejora de las comunicaciones".

Amb l’alegria pròpia de les festes nadalenques, ZP confón “apropar” amb “unir”. Mira el mapa d’Espanya i ja el veu ple de línies amunt i avall, amb trenets que a tota màquina travessen la geografia espanyola i ens van unint, unint, unint, donant un sentit definitiu i lluminós a la darrera “E” de” RENFE. O a la famosa “E” d’AVE.

Ha nascut un nou nacionalisme, dinàmic, modern, excitant: la pàtria és un tren. Ni més ni menys.

De rodalies? De llarg recorregut? D’alta velocitat? De joguina?

21 de des. 2007

24 mini-europes

No existeix una única Europa ni una Europa unida. Ara hi ha 24 mini-europes, una bona notícia. Acaben d’esborrar-se unes quantres fronteres administratives, policials i econòmiques. Es l’Europa possible, invisible, que funciona a la pràctica però és inviable institucionalment. Una Europa que es va fent d’una altra manera, sobre la marxa. El mini-tractat de butxaca que es va signar a Lisboa servia només per salvar la cara dels líders polítics embarrancats en l’agonia de la vella constitució europea, que ha passat a millor vida. Ja el van signar, ja està arxivat a les cancelleries, serveix per al que serveix. Ben poc. Però a canvi, van caient barreres, ara cap a l’est. Possiblement Europa mai no serà una mala còpia dels USA. Ja està bé que sigui així, gran i sense fronteres, però que sigui una cosa nova, amb formes noves. I com que estan per inventar encara, naveguem una mica perduts, sense el consol i la seguretat que donen les velles formes institucionals i polítiques que funcionen a Brusel.les més aviat en el buit, com en un altre món. Les 24 mini-europes que ara ens repartim el mapa del continent indiquen que de moment no estem encara dibuixant res, però avancem, perquè esborrem els vells dibuixos, les velles línies dels mapes d’altres segles.

20 de des. 2007

Il sorpasso i els cosins italians

Quan la inflació es descontrola, la culpa és dels altres: de les propines dels cafès, de les revisions salarials, de la curiosa malaltia “escassa interiorització del valor d’un euro” i coses per l’estil. Solbes, a dalt del seu núvol macroeconòmic, reparteix culpes a tort i a dret i no se’n queda ni una. Acabaran donant la culpa del boom immobiliari als compradors, els mateixos que no han mogut ni un dit en anys per frenar una fugida cap endavant absolutament demencial i que pagarem caríssima. Just a l’inrevés quan les coses van bé en economia: mèrit del govern, faltaria més, que posa la pista perquè corrin les empreses i els negocis... L’últim cas el trobem en la gens anecdòtica història del sorpasso: Espanya supera Itàlia en PIB, la qual cosa no vol dir ni de lluny que sigui “més rica”. Tanmateix, això ens posa clarament a la primera divisió mundial, sense xovinismes ni patriotismes barats. Gran notícia, curiosament, silenciada, tracada amb discreció, ves a saber si per no molestar els nostres cosins italians. Però, ja que és difícil que el govern es posi en solitari la medalla, l’èxit és ni més ni menys que haver fet la predicció del sorpasso... La futurologia, elevada a mèrit governamental.

19 de des. 2007

Pelis de polis

Els controls d’alcoholèmia són cada vegada més espectaculars. Vaja, no tenen res a envejar als controls antiterroristes o als desplegaments policials quan hi ha una cimera internacional. Impressionen, no per casualitat. Acollonen. Es tracta precisament d’això: omplet la nit a la ciutat o a la carretera amb desenes de llumetes blaves, senyals fluorescents, policies/mossos armats i tota la parafernàlia de rigor perquè vegis que la llei té el garrot a punt per als que se la saltin. Es com una rèplica casolana de les habituals escenes de les pel.lícules i sèries televisives americanes, o de les seves descarades còpies espanyoles: un excés de muscle i testosterona policial, una escenografia aclaparadora.

El mateix passa amb el tracte severíssim reservat als que es passen de la ratlla (finíssima) en matèria d’alcohol al volant. El problema no és només si acaben o no passant una nit al calabós (cosa força innecessària en la majoria de casos, però que forma part de la mateixa escenografia policial), sinó també per les formes, per aquesta mena d’exhibició impúdica de poder policial. A mi cada vegada em fa menys el pes. L’objectiu ha deixat de ser disuasori per passar a obertament amenaçador: un pas més cap a l'estat policial, abstemi i purità que ens ha de salvar de tots els mals, fins i tot de nosaltres mateixos, al preu que sigui.

Genera això més seguretat o més alarma? Es opinable, clar. Però no és només matèria per a experts policials. De veritat volíem això? No hi ha maneres igual de serioses però de formes menys agressives d’enviar el mateix missatge de rigor a la societat? Estic segur que sí i que no afectarien a l’eficàcia ni a la sensació que el Gran Germà ens vigila… Aquesta mena de desplegaments policials megaespectaculars no encaixen en la mena de societat que som, o potser que érem, per molt que ens agradin les pelis de polis, forenses, jutges i advocats de guàrdia que ens empassem fins a la sacietat. La realitat s’acaba assemblant a la ficció… I el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.

16 de des. 2007

El Barça i la pell fina de l'islam

Els països islàmics (però no només ells, eh?) es comporten de forma estúpida davant de certs símbols que consideren ofensius. El problema és que s’ofenen per qualsevol cosa. Tenen la pell de l’integrisme molt fina i irritable. A la creu de Sant Jordi de l’escut del Barça li han tret una de les barres a l’Aràbia Saudí. Tenint en compte que en aquesta mena de països et poden tallar el cap o una mà per una ximpleria, que castiguem amb fuetades les dones violades, que prohibeixen a les dones conduir un cotxe, lapiden les adúlteres i tantes i tantes barbaritats més, esborrar una creu de l’escut del Barça gairebé és com una malifeta infantil: ja se sap, els aiatolàs i els imams, sempre tan bromistes... Allà, per ser un bon culé i un bon musulmà alhora (en masculí, perquè les dones s’exciten amb les cames peludes dels futbolistes i amb les pilotes), has d’esborrar la creu de Sant Jordi. Que pel que es veu els recorda les croades i atempta contra la seva sensibilitat. Sort encara que no han esborrat la bandera catalana o que no han canviat la creu per una mitja lluna sobre fons verd: ja posats, podrien dissenyar un escut del Barça islàmicament impecable. Surrealista? Sí. Però també revelador de la mentalitat d’una part gens minoritària de la humanitat, vigilada, segrestada i manipulada per talibans religiosos no gaire diferents dels talibans cristians o jueus, per posar un exemple. Els déus seran diferents, les creences poden ser també diferents, però els talibans d’aquestes tres religions cosines-germanes s’assemblen com gotes d’aigua. Els nostres talibans els tenim força controlats, però no els costaria gens ni mica fer coses semblants a redissenyar l’escut del Barça. De fet, quan podien, les feien: les mateixes, ni millors ni pitjors. Per això mateix, perquè estem escaldats, no només ens indignem davant d’estúpides criaturades com retocar l’escut d’un club de futbol. Seria un greu error comportar-nos com ells: però també ho és confondre el respecte a la diversitat amb la indiferència davant agressions (visibles o discretes) a un estil de vida i una llibertat que ens ha costat sang, suor i llàgrimes conquerir. Hem d’anar amb molt de compte amb aquesta mena d’integrismes, a fora i aquí. Si ens despistem, quan ens en volguem adonar ens hauran fet un gol com una casa.

11 de des. 2007

Bono, el centrista

Totes les nacions són un invent. Inclosa l’espanyola. Per gran que sigui la bandera, per sonor i vibrant que sigui l’himne, per molts testicles que s’hi posin, per molts segles d'història que hi hagi al darrera, totes les nacions són discutibles i inventables. Inclosa la catalana. Li faltava dir que tots els nacionalismes són perillosos, llevat de l’espanyol, és clar, que aquest és el més bell i virtuós nacionalisme de tots els que es fan i es desfan...

Un viatge al centre... d’Espanya
Cal agrair la lliçó al futurible aliat de Gallardón en improbables viatges al centre que no porten enlloc més que al centre d’Espanya, al melic furiós de la Corte madrilenya que ni sap ni vol saber que hi ha més Espanyes possibles que la de les criadilles del toro Osborne. Home de fe com és (ja el podrien enviar al Vaticà, amb en Vázquez, ja), Bono considera veritats indiscutibles les que surtin del Tribunal Constitucional: “Aquí se bendice lo que diga el Constitucional”. L’article de fe, en aquest país, sempre ha acabat en un auto de fe... I els invents, com deia algun clàssic d’estar per casa, amb Casera, oi?

Nacions discutibles, totes
Bono ha tingut la virtut de fer pujar ell solet el preu d’un hipotètic suport de Mas a ZP cap allà a mitjans de març: brillant manera de facilitar que un possible aliat es pugui fer l’ofès i de posar-li “a huevo” embolicar-se una vegada més amb una bandera que es creu massa sovint que només és seva i només dels bons catalans. Brillant manera també de guanyar vots a Catalunya, sí, brillantíssima estratègia. Les nacions són sentiments (discutibles), emocions (discutibles), voluntats (relatives), realitats (diverses), sobiranies (relatives i concèntriques)... Clar. Tot això i molt més. No són conceptes absoluts ni realitats eternes, podria fins i tot estar d’acord en això amb Bono. Si ell accepta que Espanya és tan virtual com Catalunya i Catalunya tan virtual com la Val d’Aran: depenen només de voluntats democràtiques. Importa molt dir-ne nació, comunitat autònoma, pàtria, estat o poble? No massa. Es dramàtic definir Espanya com una nació de nacions, si això la fa més gran, com un emperador creix en estatura quan esdevé rei de reis? No massa. Però només d’imaginar-s’ho gent com en Bono es posen histèrics: se’ls escalfa la boca i els surt de l’ànima una retòrica molt vella, molt rovellada, profundament ofensiva.

Algú sap el telèfon de Houston?
Espanya amb Catalunya ho té més fàcil que amb Euskadi: no per prendre-li el pèl, com alguns es pensen, sinó per trobar un nou encaix, sobre unes noves bases. Aquí, malgrat el soroll ambiental, la desafecció que elegantment diagnosticava el doctor Montilla no ha esdevingut una infecció generalitzada, ni molt menys. Encara. Però si continuen esforçant-s’hi amb aquest entusiasme digne de millor causa, insistint, fent mèrits, inflant els genitals dia sí i dia també d'un país que ja els té una mica inflamats i adolorits, ja poden anar pensant a trucar a Houston, perquè tindran un problema. I dels grossos.

7 de des. 2007

Govern convergent i lluç a la basca

Felip Puig veu possibles tota mena de governs a Catalunya, amb la condició (implícita) que CiU hi sigui. Quan diem “Decidim decidir”, estem dient que volem governar, oi? Tot i que l’Avui en destaca un, per posar nerviosos els sociates i animar el cotarro (“Felip Puig veu factible un govern alternatiu de majoria nacionalista a Catalunya”), en la mateixa notícia apareixen unes quantes combinacions més per tal que “permetin al catalanisme recuperar el lideratge de les nostres institucions", ni més ni menys, que ara estan en mans de botiflers i sucursalistes de segona. Combinació somiada: CiU+ERC. Combinació òptima, per dissimular una mica: CiU+ERC-ICV. Combinació fotuda però ves a saber: CiU+PSC. De la combinació CiU+PP, ni una sola paraula.

Madrid: per manar-hi, sí
Totes aquestes combinacions admeten, faltaria més, un escenari mixt, que traduït al català de carrer vol dir: CiU manant a Catalunya i remenant les cireres a Madrid, amb el PSOE o amb el PP, que pel bé de Catalunya no s’ha de mirar prim ni tenir fàstics.

Partidisme? No, què va...
Però si algun malpensat s’imagina que darrera d’aquestes hipòtesis hi ha cap mena d’interès partidista, que s’ho tregui del cap: ell pensa en un entorn “que torni a donar prioritat al projecte de país abans que al projecte ideològic”. Clar, d’entrant, Catalunya, de primer plat, Catalunya, de segon, Catalunya i de postres, Catalunya. A l’hora dels cafès ja veurem si ens queda algun raconet a la panxa per posar-hi unes engrunes d’ideologia....

El brillant exemple basc
Per acabar-ho d’adobar, el portaveu del futur govern totterreny, s’inspira ni més ni menys que en l’envejable experiència basca. Just l’endemà que Ibarretxe ofereixi a Catalunya una interessantíssima col.laboració per al que calgui, que els bascos del PNB ja se sap que tampoc no tenen gaires manies, pel bé de la pàtria basca, és clar. Puig troba que l’experiència basca podria tenir "cert mimetisme a Catalunya: CiU per PNB, ERC per EA, ICV per Ezker Batua". Espectacular: més inoportú, impossible. Es el problema d’embolicar tant la troca per dir una cosa tan senzilla com legítima: tenim ganes de governar, ho enyorem tant...

Només ens faltava mimetitzar-nos amb els bascos. Es justament el que Catalunya necessita... Què en pensen de tot plegat els de la “U” de CiU?

Mirin, a la basca, com a molt el lluç. I gràcies.

6 de des. 2007

Zapatero, Mister Smith i el profeta Pujol

No negaré que Zapatero és més sant de la meva devoció que no pas Pujol. Tanmateix, ZP em té desorientat des del primer dia, quan el bambi es va saltar els elefants cuirassats del PSOE dels anys grisos i bruts i va esdevenir secretari general, després candidat i finalment president, cosa que només ell era capaç de somiar en ple aznarisme imperial, encara associat d’aquella manera al pujolisme en el seu agredolç capvespre.

MISTER Z I MISTER SMITH.
Es força inclassificable, aquest home. Però té una mena d’optimisme invencible, un punt d’ingenuïtat barrejat amb la duresa necessària, que em recorda aquelles pelis de Frank Capra i sobretot la de “Mr. Smith goes to Washington”. Té a vegades allò que et posa la pell de gallina quan recites en veu alta la Declaració dels Drets de l’Home, alguns textos de Jefferson o de Lincoln, de Roosevelt, de Kennedy, l’extraordinària poesia política que van engendrar les revolucions nordamericana i francesa... Paraules, sí, però quines paraules! Les paraules tenen poder, el poder de canviar el món, la gent: i aquelles velles paraules ho estan fent.

GATS VELLS, GATS NOUS.
Pujol és una altra cosa, el contrapunt de ZP: no s’haurien entès mai. Pujol és més com Felipe: curtit, pragmàtic, possibilista, hàbil en el regateig, un punt cínic (l’imprescindible), però amb fortes conviccions i una fe indestructible en la seva missió, idees potents, capacitat de formular-les. I de liderar a la vella manera, la d’un altre temps. Aquell parell eren gats vells i grossos. ZP sembla una mena de gatet jovenet i maldestre, però ull amb deixar-se enganyar per les aparences: també és capaç de caçar el que se li posi pel davant... Té instints fel.lins amagats. Però aquest paio, fins i tot quan li cauen clatellades des de tot arreu, treu de dins la carta de navegació dels grans principis democràtics. La teoria pura, el dret polític, les lliçons apreses, després explicades i finalment viscudes des de dintre sobre la democràcia. Es radicalment nou aquest tipus de polític, no encaixa en la vella estirp.

RESPECTE I MENYSPREU.
A més, ZP és un punyetero. Vegem-ne un exemple. Expressa (crec que és el primer socialista espanyol que ho fa, si no l’únic) respecte cap als manifestants catalans de l’1D, accepta la crítica, les paraules dures i es compromet a escoltar-les. La qual cosa no vol dir pas rendir-se: el joc és més complex, i aquí sembla que ens n’haguem oblidat de tot plegat i passem de les manis a la independència o a desafiar uns (ara) inexistents tancs espanyols. La festa és de franc, barra lliure, però només són paraules... I molts dels que les pronuncien amb una mena d’entonació èpica, com Napoleó al peu de les piràmides, vint o quaranta segles d’història ens contemplen, mes enfants de la patrie, saben que són només paraules i la vida va per una altra banda. Estan jugant amb foc. Ho saben i ja els va bé. Creuen que dominaran la foguera quan arribi el moment...

A l’altra banda hi ha les declaracions del gat vell Pujol, una mena de gat d’angora que vigila d’aprop la masia i l’hortet i de tant en tant treu les urpes: “No respecto ni Zapatero ni Rajoy”. Hi ha vegades que les comparacions són odioses. Sense menystenir gens ni mica la grandesa de Pujol: no és el pare de la pàtria ni el polític català més gran de tots els temps des dels romans, però tampoc no es pot ignorar el seu paper decisiu, coral “malgré lui”, en la Catalunya de final de segle XX... i ja som al XXI, i aquest ja no és el seu segle... Entre el respecte (algú dirà que hipòcrita o “de boquilla”, però no és així, en absolut) de ZP i la manda de respecte de Pujol, que té els nassos de ficar demagògicament en el mateix sac a Zapatero i Rajoy, hi ha un segle de distància: l’oceà dels profetes messiànics els separa. Pujol és del temps del Yahveh de l’Antic Testament, fa de Moisès en aquesta confusa i bíblica història. ZP no ha fet ni farà mai de profeta ni de messies (això l’honora, però no el fa perfecte ni infal.lible, ni meravellós, ull) i diu i practica el respecte democràtic.

TOT JUGANT A FER DESCARRILAR EL TREN.
Corren temps clarament postconstitucionals i preconstitucionals: aquest respecte, aquesta ingenuïtat de pel.lícula de Frank Capra, és una alenada d’aire fresc que bufa de tant en tant (només de tant en tant) des de la Moncloa. Gairebé només des de la Moncloa, aquest és un dels problemes... Digui el que digui l’irat profeta Pujol, mai no havia bufat aquesta mena de vent des de la dura i rància messeta castellana ni des del nucli dur del poder. Ell ho sap perfectament. Aquest és un altre dels problemes: Pujol i els seus masovers, portats per un atac de banyes i ansiosos de passar a la història abans que la història passi pel seu damunt o hi hagi algú més patriota, juguen a fer descarrilar l’únic tren viable per a la Catalunya del segle XXI.

5 de des. 2007

La crosta nacionalista

El portaveu sociata Joan Ferran ha entrat “a saco” a proposar dràstiques cirurgies pro-governamentals a TV3 i Catalunya Ràdio per eliminar “la crosta nacionalista”. Té valor, cal reconèixer-ho, posant a parir l’Antoni Bassas, per exemple, des de les planes d’un diari privat pro-governamental com és El Periódico (consti que no em molesta gens que en sigui, només ho descric). Això sí, no l’esmentava pel seu nom... Comencem per una obvietat: Joan Ferran té tot el dret del món a dir això, només faltaria. Els mitjans de comunicació, públics i privats, no van sobrats d’autocrítica. Ell sabia que se’l menjarien de viu en viu, n’era molt conscient i tanmateix va dir unes quantes grans veritats (coincideixo en part amb el diagnòstic, però gens ni mica en el tractament), algunes que ho eren a mitges i d’altres que només eren afirmacions interessades, plenes de paranys per si pica algun ingenu. Si ho sabia i tanmateix ho va dir, alguna cosa buscava...

Anem a pams... Espanya ha d’existir als mitjans de comunicació públics catalans? Sí, clar, ja està bé de jugar a nines amb això d’Estat Espanyol. “Demà plourà a tot l’Estat”... a on, exactament? a les oficines de l’Administració? només als ministeris? Sisplau! D’acord en què han de ser nacionals i no nacionalistes: no es pot oblidar que aquests mitjans els paguem entre tots i totes. L’argument és idèntic al que serveix per no donar la raó a les intervencions quirúrgiques que proposa el mateix Ferran: la solució no són les quotes de partit, ni molt menys despolititzar, sinó “despartititzar”. Si és que això interessa de veritat a algú...

Això sí, que desafortunat això de la crosta, perquè no és nacionalista. En tot cas és convergent-pujolista, diguem les coses pel seu nom. Herència d’un temps ple de comissaris polítics i de diverses onades d’excel.lents comunicadors que van servir d’exèrcit per a una causa patriòtica. Aquest era el paper reservat a TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’eufemisme de posar-les “al servei de la construcció nacional de Catalunya” (convergent i pujoliana-pujolista, clar). Teles i ràdios posades al servei de crear un territori mediàtic sobre el qual algun dia construir un territori real, separat de la resta d’Espanya: el famós Mont Blanc, la terra promesa que Moisès-Pujol senyalava amb el dit al seu hereu... Un objectiu evident i en bona part assolit. Primer l’esquerda televisiva i radiofònica, després les altres esquerdes... Per això no surt a la tele el temps que farà a Fraga i sí a uns inexistents països catalans.

I parem aquí. La solució és repartir els tertulians dels programes per quotes de partit, com ell insinua? Donar més notícies positives sobre el que fa el govern? Inaugurar seccions a tort i a dret plenes de lloances al tripartit? Fer més fitxatges de persones que simpatitzin amb el tripartit? Si l’exemple d’aquest equilibri ideal és per exemple no retransmetre ni 5 minuts en directe la manifestació de l’1D (una mica més important que el festival anual de gossos d’atura, no?), anem llestos... Jo no hi vaig anar, però no és seriós negar-li importància ni amagar-la.

Es temptador, sí, dominar políticament els mitjans de comunicació, sobretot quan governes tu. Però la moneda té cara i creu: quan manen els altres, t’adones que de cop no pintes res i et colen tots els gols. Per a qualsevol partit, la millor inversió de present i de futur és la independència dels mitjans, el seu control democràtic (res a veure amb el CAC, per exemple) però sense intervencionisme interessat, el pluralisme de veritat, al servei de tota la societat i com a reflex de tota la societat (en aquest cas, això inclou evidentment la part no nacionalista i la no sobiranista). Però els partits no se n’adonen: pensen en el curt termini, en l’emprenyada d’avui, en els titulars d’avui, en clau de “meus o dels altres”... Un greu error estratègic. En aquesta matèria encara hem de fer un llarg camí... Deixar-nos d’operacions quirúrgiques i apostar per solucions homeopàtiques, lleugeres, naturals, sàvies... Un primer pas és parlar-ne obertament, cosa ben poc habitual.

4 de des. 2007

Frenada tàctica

La mani de dissabte (un còctel carregat, amb trens de rodalies, AVEs, dignitats nacionals i drets a decidir, tot ben remenat i sacsejat) no va ser un esdeveniment de magnitud històrica ni un terratrèmol, però no s’hauria tampoc de menystenir. No hi ha un abans i un després. Ja els agradaria a alguns, ja... Tothom intenta agafar aire amb l’empenta de la mani: alguns per inflar les veles d’un viatge cap a enlloc, d’altres per rascar algun vot... Finalment, el doctor Montilla, impassible però no immòbil, intenta posar-se a favor del vent, tot procurant no quedar fora de joc ni al mapa català ni a l’espanyol. Complicat equilibri, en efecte. Acusa rebut del missatge (un “mandat exigent”, en diu) i pretén convertir-lo en combustible per a un altre viatge, més pragmàtic. I de passada procurar que el país no derrapi, perquè aquí hi ha massa gent que li està trobant el gust a apretar l’accelerador a fons... Una frenada tàctica per canviar el rumb pot ser un intel.ligent moviment tàctic, i hi ha marge per fer-lo: no a les portades dels diaris, però sí a la discreta societat catalana que s’ho mira tot plegat amb un cert distanciament. Ja veurem si se’n surt i no descarrila tot plegat, perquè està intentant un canvi de vies a alta velocitat... Mentrestant, va corrent el compte enrera cap al mes de març...

3 de des. 2007

Els meus 1.094 euros

El BBVA no és el BOE, però és una institució seriosa. A falta de balances fiscals oficials, ha publicat les seves. Catalunya té un suposat dèficit fiscal d’uns 7 mil milions d’euros. Segons el banc, 1.094 euros per càpita. També arriben a la conclusió que a Madrid i Catalunya els surt cara Espanya: són les dues comunitats que més aporten i menys reben de la bossa comuna. València i les Balears ens segueixen al ranquing: l’eix mediterrani que ha estat sempre el gran motor. Tot i que les dades madrilenyes són discutibles: hi ha inversions o despeses de l’Estat que es fan a Madrid i beneficien tot el país, suposadament. En alguns casos sí, en altres no... Els experts han descobert també la sopa d’all: per a Navarra i Euskadi, Espanya és un bon negoci.

Les dades són oportuníssimes: ajuden a veure-hi clar i també a embolicar la troca, clar. Els números són imprescindibles: no entenc per què els governs els amaguen, els falta valor i pedagogia. Menys encara si, com aquests, posen de relleu que no és tan evident que Catalunya sigui un país explotat i extorsionat. Totes les dades són discutibles, clar, el problema és que portar-li la contrària a un equip com el que té el BBVA al darrera demana una mica de valor i solidesa... Coses d’alguns catalans, que com que tenen difícil construir l’independentisme amb altres materials més nobles co les grandeses històriques del passat, ho fan amb els calers o les infraestructures: ens roben, no ens surt a compte. Dues línies argumentals (la dels saldos i la de les carreteres) d’allò més estimulants, sí... I amb un problema: si Madrid algun dia tingués a bé fer un Estat seriós, modern i eficaç, l’independentisme i el sobiranisme quedarien molt tocats. El gran aliat sempre ha estat Madrid: incompetent, emprenyador i a sobre poc carinyós...

La solidaritat entre (diguem-ne) territoris ha de ser visible per entendre què estem fent i no enganyar-nos. No pot ser que uns paguin sempre i d’altres rebin sempre; el sistema ha de ser dinàmic, ha de compensar-se d’alguna manera. També hem d’entendre que si cadascú es queda amb tot el que recapta, simplement Espanya (o Catalunya, o Terrassa, o Europa) fa fallida: necessitem dels altres, que també ens necessiten. El sistema és viable justament perquè redistribueix, reparteix esforços i guanys. Els papers han d’anar canviant: aquesta és probablement la gran qüestió de les societats del benestar, que no deixen de ser les més perfectes (tot i les pegues que arrosseguen) que hem creat mai. I s’han de fer visibles tots els beneficis, totes les aportacions. No només les fiscals, sens dubte, perquè no és tan senzill.

A mi m’està bé dedicar els meus 1.094 euros a altres territoris, però no tota la vida, sinó ara tu, ara jo, equilibradament. Aquesta és l’autèntica solidaritat i només així ens permet avançar a tots. L’altre model, el de cadascú pel seu compte, és un mal negoci.