30 de set. 2007

Mentides de destrucció massiva



El País presenta avui l’acta de la reunió Aznar-Bush al ranxo de Crawford com la prova de càrrec que faltava. El “desparpaju” (insuperable paraula) amb la que aquest parell d’il.luminats parla de com prendre el pèl als nordamericans, els espanyols, els terrícoles i si cal els extraterrestres és impressionant. Ja sabíem que van enganyar mig món (no oblidem Tony Blair, l’altre gran mentider) amb les armes de destrucció massiva. Faltaven algunes proves documentals. Tenim proves de la massiva i pueril enganyifa que va muntar a correcuita el govern Aznar a l’ONU, mentre prenia el pèl a uns súbdits que ell creia molt més estúpids: van ser capaços de muntar una mentida planetària en poques hores i forçar que el consell de l’ONU condemnés ETA per uns atemptats que no havia comès. Van mentir a consciència, sabent perfectament el que feien. Una llàstima, no els va sortir bé.

Aznar i els seus (entre els quals hi havia Rajoy, tot i que després s’ha fet el despistat) van aconseguir que la ONU fes un ridícul espectacular. Ja estan acostumats a quedar com una institució generalment inútil (vegi’s Birmània...) o al servei dels interessos de les grans potències, però no a quedar com babaus davant del món sencer... Almenys, el general Powell els va enganyar per envair Irak amb uns quants powerpoints falsos, sí, però una mica més currats...

El recurs obligat a les proves forma part de l’essència de la millor tradició judicial i periodística nordamericana. Igual que la innocència com a premisa. Doncs bé, ja tenim les proves, si en faltava alguna. Amb la diferència que allà quan les proves són tan aclaparadores la gent ha d’abaixar el cap, desaparèixer de l’escena pública, guanyar-se el perdó de la societat i els mitjans i amb una mica de sort tornar anys després explicant una d’aquelles històries, tan americanes, de superació personal i rehabilitació.

Aquí tenim un Aznar que dóna lliçons sobre com governar Espanya, profetitza l’apocal.lipsi i la balcanització d’Espanya mentre fa abdominals, dóna classes a tort i dret i s’està forrant amb les conferències i assessoraments, a més de posar el paraigua de la seva poderosa influència perquè Doñabotella aspiri discretament a ser alcaldessa de Madrid, el gendre Agag faci negocis a velocitat de fórmula 1 i la Nena munti empreses amb un capital social de mig milionet d’euros desemborsat trinco-trinco. Aquesta és la mena de qualitat democràtica que Aznar prometia, de la mà del Pedrojota, sempre tan idealista, quan parlava de regenerar Espanya i de fer una segona transició?
_____
La brillant i esmolada il.lustració surt d’aquí: e-faro. Una visita molt recomanable.
_____
Mentiras de destrucción masiva
El País presenta hoy el acta de la reunión Aznar-Bush en el rancho de Crawford como la prueba de cargo que faltaba. El desparpajo con la que este par de iluminados habla de cómo tomar el pelo a los norteamericanos, los españoles, los terrícolas y hasta a los extraterrestres es impresionante. Ya sabíamos que engañaron medio mundo (no olvidemos a Tony Blair, el otro gran mentiroso) con las armas de destrucción masiva. Faltaban algunas pruebas documentales. Ahora tenemos pruebas del masivo y pueril engaño que orquestó a toda máquina el gobierno Aznar en la ONU, mientras tomaba el pelo a unos súbditos que él creía mucho más estúpidos: fueron capaces de construir una mentira planetaria en pocas horas y forzar que el consejo de la ONU condenara a ETA por unos atentados que no había cometido. Mintieron a conciencia, sabiendo perfectamente lo que hacían. Una lástima, no les salió bien.

Aznar y los suyos (entre los cuales se encontraba un tal Rajoy, aunque después ha pasado desdibujando su rastro) consiguieron que la ONU hiciera un ridículo espectacular. Ya están acostumbrados a quedar como una institución generalmente inútil (véase Birmania...) o al servicio de los intereses de las grandes potencias, pero no a quedar como bobos delante del mundo entero. Al menos, el general Powell los engañó para invadir Irak con unos cuantos powerpoints falsos, sí, pero un poco más currados ...

El recurso obligado a las pruebas forma parte de la esencia de la mejor tradición judicial y periodística nordamericana. Igual que la inocencia como premisa. Pues bien, ya tenemos las pruebas, si faltaba alguna. Con la notable diferencia que allí, cuando las pruebas son tan abrumadoras, la gente tiene que bajar la cabeza, desaparecer de la escena pública, ganarse el perdón y con un poco de suerte volver años después contando una de aquellas historias, tan americanas, de superación personal y rehabilitación.

En cambio, aquí tenemos a un Aznar que da lecciones sobre cómo gobernar España, profetiza el apocalipsis y la balcanización de España mientras hace abdominales, da clases a todo el que se le ponga por delante y se está forrando con conferencias y asesoramientos. Además de abrir el paraguas de su poderosa influencia para que Doñabotella aspire discretamente a ser alcalde de Madrid, el yerno Agag haga negocios a velocidad de fórmula 1 y la Niña monte empresas con un capital social de medio quilo (de euros) desembolsado a toca teja. ¿Esta es la calidad democrática que Aznar prometía, de la mano de Pedrojota, siempre tan idealista, cuando hablaba de regenerar España y de hacer una segunda transición?

29 de set. 2007

El trontzalari Ibarretxe



“Me va a escuchar”. Es el missatge que li envia ZP al trontzalari Ibarretxe. Que no és el mateix que “Me va a oír”. Mentre que la brunete histèrico-mediàtica ja escalfa motors i somia amb suspendre l’autonomia i enviar els tancs al País Basc, Zapatero li diu al lehendakari en plena fugida cap endavant que quedaran un d’aquests dies per parlar-ne, tot i que ja li avança que té el semàfor vermell. Formalment impecable. La qualitat de la democràcia a vegades es forja en les formes, en les reaccions, més que en els missatges.
Pots triar entre asseure’t a parlar-ne o clavar un cop de puny a la taula: dues respostes que només tenen en comú que necessiten una taula.
Un Rajoy o un Aznar a la Moncloa ja haurien trucat a la cabra de la Legió. Preparem-nos els propers mesos, fins a les eleccions: ja tenen la munició que els faltava, gràcies al sentit de l’oportunitat i l’oportunisme d’Ibarretxe. Ja se sap: que Déu em deslliuri dels meus amics, que dels enemics ja me’n deslliuro jo...

Però tot i que Ibarretxe defuig parlar d’independència clarament, no acabo de veure-hi cap inconvenient a fer la pregunta d’una vegada, a Euskadi, a Catalunya o a la Vall d’Aran, si convé. La Constitució espanyola està plena de paranys jurídics no ja perquè una comunitat decideixi partir peres, sinó fins i tot perquè es pugui preguntar al poble. El model constitucional parteix d’una premisa absoluta: Espanya és una i indivisible. Si qüestiones això hi ha un ampli arsenal de mesures possibles, des de lleus garrotades jurídiques fins al recurs a l’exèrcit si arriba la mare de totes les batalles. D’aquí la severa advertència de la Vicedelavega: “Constitución, Constitución y Constitución”. Ja entenc que no estan els temps, a sis mesos d’unes eleccions, per gaires subtileses... Certament, això és el que està escrit i, ull, aprovat massivament pels espanyols i espanyoles del 1978. Però no són ben bé els d’ara... No som ni del tot diferents ni del tot iguals.

Jo votaria no en un referèndum per la independència. Però votaria a favor perquè aquest referèndum es pugui fer, tot i pensar que les presses d’Ibarretxe són un error estratègic colossal. Em sembla impecablement democràtic que quan hi ha una massa social minoritària, però prou sòlida, pugui plantejar una pregunta a la resta de la comunitat: ens n’anem o ens quedem? Clarament, sense subterfugis, eh? I jugant net, que ja ens coneixem la història del Quebec i els seus referèndums... Un dia no molt llunyà ho veurem. Jo vull quedar-me. D’una altra manera, però sí. I respecto els que se’n volen anar. Ja sumarem vots, que és el que es fa en democràcia.

28 de set. 2007

La recepta del doctor Montilla


Amb Montilla tremparem poc, per dir-ho de la manera més clara i basta possible. El Periódico, més o menys el diari-bandera del sector sociata, ho defineix força bé, tot escombrant cap a casa: “Montilla salva sin apuros ni destellos el pulso con un Mas convaleciente”. No és un president de grans discursos ni belles paraules. S’assembla més aviat al model germànic dels polítics “cul de ferro”. Montilla encara ha de construir la seva llegenda, però va per bon camí i té a la política alemanya uns quants models on inspirar-se: una agenda de despatx, llibreta de notes a la butxaca, discursos avorrits, poca poesia èpica i feina, molta feina.
No són materials espectaculars, pocs castells de focs podem esperar. Però una gran part dels catalans podem “comprar” aquesta imatge, perquè està profundament arrelada al mite de la Catalunya treballadora i sèria, d’anar per feina, sense estridències, que estalvia una mica i compra el tortell els diumenges. Montilla, si s’ho munta bé, pot acabar personificant la quintaessència de l’ànima catalana dels segles XIX-XX: el seny. Amb els socis aportant la dosi de rauxa imprescindible per no avorrir més del compte el personal, que Catalunya té cops amagats i tramuntanes estranyes...

Per a un país malalt de vertígen, les receptes del doctor Montilla poden ser un bàlsam.

El president “mans lliures”
A fer punyetes la vella acusació contra el PSC, que va ser més veritat que mentida durant els anys daurats del pujolisme. Ni Ferraz, ni Madrid, ni PSOE, ni Zapatero... ni Nicaragua!, va arribar a dir Montilla, en un excés d’entusiasme presidencial... amb permís dels companys, és clar. I dels socis de l’Entesa, hauríem d’afegir, no? Ja ho sabíem, tot això. Però resulta xocant veure Montilla fardant i marcant paquet. No està supeditat a res ni ningú: acaba de reivindicar l’autonomia presidencial, ni més ni menys.
En la complexitat del tripartit (una màquina que ha deixat de grinyolar i trontollar) hi ha la força de la presidència de la Generalitat: té més llibertat un president sobre tres potes que sobre una sola pota, tot i que aquest model demana tenir bon joc de “munyeca”, no és el model jeràrquic i dominant del “mascle alfa”...
El gran secret de Montilla és que el tripartit (un model fràgil) és l’autèntica força de la presidència, que acaba esdevenint el loctite del conjunt...

Moisès i el poble escollit
L’imaginari dels nacionalismes estarà sempre en deute amb les aventures i desventures del poble jueu. Hi ha diversos mites disponibles: el poble escollit, el profeta, la travessia del desert, la terra promesa, el déu dels exèrcits, l’enemic opressor... Mas vol (necessita) una Catalunya en permanent confrontació amb Espanya: arriba a dir que si desapareix aquesta tensió, desapareix Catalunya. Necessitem un permanent dilema amb Espanya, una mena de picor nacional que no ens deixi viure i ens mantingui permanentment excitats. Subtil argument, sí, senyor. I remata la jugada amb la vella trampa nacionalista: ni dretes ni esquerres, Catalunya! Ergo, presidida per Mas, oi? Ell ho diu d’una altra manera: “Montilla dibuixa una línia divisòria entre la Catalunya progressista i conservadora, quan hauria de dibuixar línies de confluència i unir el poble per damunt d’ideologies més o menys clàssiques” (no és una cita literal, però no traeix l’autor). Per aquest camí acabem a la refundació (purament tàctica) del catalanisme i la casa o masia comuna que donaria ales a una CiU perduda en el seu laberint...

El catalanisme central i el nacionalisme radical
Les paraules tenen poder, a vegades. Però també serveixen per agafar-nos-la amb paper de fumar. La diferència entre independentisme i sobiranisme és una mica llarga d’explicar, com la diferència entre catalanisme i nacionalisme... Però a cadascuna d’aquestes paraules hi afegim una nota d’intensitat o radicalisme i acaben tenint un sentit convencional, ens serveixen per entendre’ns i posicionar-nos...

En aquest cas, serveixen per anar prenent posicions a l’eix catalanista-espanyolista de la política catalana. Que es creua amb l’eix socioeconòmic (dreta-esquerra) i un eix més filosòfic (liberalisme-conservadorisme). Hi ha molts posicionaments possibles a partir d’aquests tres eixos... De moment, ens interessa l’eix catalanista.

A l’eix catalanista, no se m’entengui malament, Unió, PSC i probablement IC acabaran estant molt a prop. Més Catalunya, sí, però a dintre d’Espanya. Plural, federal, confederal, autonòmica, a l’estil austro-hongarès... el que calgui, però en la qual Catalunya s’hi senti còmoda, respectada (ja que no massa estimada: les baralles pels calés tenen això) i ben tractada. Hi ha un més enllà que no travessaran ni Unió ni el PSC i IC: ni són partits (i simpatitzants i òrbites diverses) independentistes (o sobiranistes, que queda molt més “cool”) ni ho seran mai.

Iniciativa està en aquest tema més o menys a la zona del PSC i Unió, tot i que subratlla molt més altres trets diferencials que dibuixen una marca pròpia que han de mantenir aferrissadament en un ecosistema polític en el que entre els més petits i els més grans, ells poden acabar essent els grans perjudicats si no van amb molt de compte i mosseguen una mica.

ERC, clarament, està decantada cap a l’independentisme, amb diferents graus que van més lligats a la tàctica a curt termini o al calendari que a l’objectiu final. I en la mateixa zona, ja fora de l’arc parlamentari, se situen una sèrie de forces polítiques i moviments socials que escalfen la caldera i fan pujar la pressió de l’independentisme.

El PP ha optat per ser la bandera i el reducte de l’Espanya de sempre, producte que a Catalunya tindria un mercat més gran del que sembla si el PP no fos tan cavernari. Però no tenen remei, gairebé diria que per sort.

Convergència, en aquest eix polític, té dues ànimes: la de la Catalunya “de la ceba”, que vol i dol, que no està per aventures esbojarrades i més aviat s’inclina per l’estabilitat sense que li prenguin el pèl dia sí i dia també, i una ànima més radical i esverada que o juga amb el morbo del sobiranisme (però sense arribar a l’orgasme) o forma part directament del món independentista, tot i que sense proclamar-ho massa obertament: és a dir, amb marxa enrera i el fre de ma a punt per si de cas.

Estem inventant, via Montilla, la sopa d’all del catalanisme. Això ja existia. Existia al si del pujolisme i al si del vell PSC, que, això sí, no va trobar la fórmula per treure’s del damunt l’acusació de ser una mena de sucursal catalana del PSOE. Aquell PSC es va refugiar en el municipalisme fins que passés el temporal... i amb la successió de Pujol va jugar fort i va assolir el nucli dur del poder, tot i que sense alegries ni marges de maniobra còmodes. Va haver d’acceptar que en solitari no arribava i fer una cosa molt catalana: pactar amb dos socis més. Pacte que és al mateix temps virtut i defecte d’aquesta època, però que fa viable una experiència suggestiva i beneficiosa per al país. I que permet al doctor Montilla recuperar receptes antigues i tranquil.les, d’eficàcia provada, per posar remei al vertígen...

Interessant experiment, que pot capgirar el mapa polític del segle XXI.

27 de set. 2007

Famaztella a Crawford



Han sortit a la llum pública les actes secretes de la trobada entre un dels principals accionistes de Famaztella (Aznar, que temporalment feia de president del govern espanyol) i el trist emperador que presideix la lenta decadència de l’imperi nordamericà, Bush. “My amigou Ansar” volia canviar ni més ni menys que 200 anys de la història d’Espanya. Per què no, ja posats a emborratxar-se d’història i trascendència, no canviar vint segles o la història sencera de la humanitat? Ves a saber... La meva pregunta, a la vista del patètic retrat que emergeix d’aquests apunts, és: per què deixen per escrit totes aquestes burrades? Convençuts de la seva impunitat, euen pensar que la història els absoldrà i els admirarà... Aznar es pensava que la seva història l’escriuria un Plutarc i l’acabarà escrivint un Coluche...

* * *
Famaztella en Crawford


Han salido a la luz pública las actas secretas del encuentro entre uno de los principales accionistas de Famaztella (Aznar, que por entonces ejercía como presidente del gobierno español) y el triste emperador que preside la lenta decadencia del imperio americano, Bush. “My amigou Ansar” quería cambiar ni más ni menos que 200 años de la historia de España. ¿Por qué no, ya puestos a emborracharse de historia y trascendencia, no cambiar veinte siglos o toda la historia de la humanidad? Vete a saber... Mi pregunta, a la vista del patético retrato que emerge de estos apuntes, es: ¿por qué dejan por escrito todas estas burradas? Convencidos de su impunidad, caso piensen que la historia les absolberá y les admirará. Aznar se creía que su historia la iba a escribir un Plutarco y la acabará escribiendo un Coluche...

26 de set. 2007

Público: una bona notícia

Cada dia surt el sol per a tothom. Hi ha qui l’aprofita més i qui l’aprofita menys. des d’avui, al quiosc el sol surt també cada dia per a un nou diari, Público, darrer producte de la factoria de Jaume Roures. Trencant esquemes, motlles, tòpics. Trencant també l’statu quo, per allò del “fuego amigo”... Han fet curt el primer tiratge, els lectors en demanaven més. No és un mal començament. A 50 cèntims l’exemplar, cosa que no el farà un diari més popular (no se m’entengui malament: aquest es presenta com un diari roig-roig), perquè el preu probablement no és el problema de la premsa espanyola. El negoci depèn de la publicitat, com a les teles: ja es veurà. Ah, i amb DVD de regal, faltaria més, l’extraordinària peli “Los lunes al sol”, també de la factoria Roures. Ja veurem com acaba l’aventura. Per ara, enhorabona i sort. Es un bon diari, fresc, colorista, amb detalls innovadors, carregat de bones intencions i de bons professionals, com l’amic Manuel Rico, ara massa enfeinat per mantenit el seu extraordinari blog. Provocarà canvis a altres diaris? Sí, ho veurem ben aviat, canvis que ja estan en marxa fa temps. Serà el diari del republicanisme cívic, com El País és el diari del socialisme clàssic? No sembla que vagi pel camí d’esdevenir un diari servil, com no ho ha estat El País: el joc és complexe i subtil, les independències sempre són relatives, però la dignitat no. El País és, ha estat i serà un diari digne, aglutinador d’una idea d’Espanya força transversal, tirant a progressista sense excessos i a centralista sense animalades. Es massa aviat per jutjar Público. Però és una de les bones notícies d’avui. No cada dia la bona notícia és que surt un bon i nou diari. El quiosc és una mica més ric i plural. Tal com està el pati, hi ha dies pitjors. Molt, molt pitjors. O és que serà veritat que les bones notícies no venen?
* * *
Público: una buena noticia
Cada día sale el sol para todo el mundo. Hay quien lo aprovecha más y quien lo aprovecha menos. Desde hoy, en el kiosco el sol sale también cada día para un nuevo diario, Público, último producto de la factoría de Jaume Roures. Rompiendo esquemas, moldes, tópicos. Rompiendo también el statu quo, por aquello del "fuego amigo" ... Les ha quedado corto el primer tiraje, los lectores pedían más. No es un mal comienzo. A 50 céntimos el ejemplar, precio que no lo convertirá en un diario más popular (no se me malinterprete: éste se presenta como un diario rojo-rojo), porque el precio probablemente no es el problema de la prensa española. El negocio depende de la publicidad, como en las teles: ya se verá. Ah, y con DVD de regalo, faltaría más, la extraordinaria peli "Los lunes al sol", también de la factoría Roures. Ya veremos cómo acaba la aventura. Por ahora, enhorabuena y suerte. Es un buen diario, fresco, colorista, con detalles innovadores, cargado de buenas intenciones y de buenos profesionales, como el amigo Manuel Rico, ahora demasiado atareado para mantener su extraordinario blog. ¿Provocará cambios en otros diarios? Sí, pronto lo veremos, cambios que ya están incubándose hace tiempo. ¿Será el diario del republicanismo cívico, como El País es el diario del socialismo clásico? No parece que vaya por el camino de convertirse en un diario servil, como no lo ha sido El País: el juego es sin duda complejo y sutil, las independencias siempre son relativas, pero la dignidad no. El País es, ha sido y será un diario digno, aglutinador de una idea de España bastante transversal, tirando a progresista sin excesos y a centralista sin salvajadas. Es aún demasiado pronto para juzgar a Público. Pero es una de las buenas noticias de hoy. No cada día la buena noticia es que sale un buen y nuevo diario. El kiosco es algo más rico y plural. Tal como está el patio, hay días peores. Muy, pero que muy peores. ¿O es que será verdad que las buenas noticias no venden?

Estatut rima amb fotut



L’expresident Maragall ja ha intervingut al debat de l’estat de la nació (catalana, en aquest cas). Ho ha fet amb un article al gratuït ADN, un text confús, diria que escrit a correcuita, improvisat en la forma però no en el fons: directe a la iugular, en primer lloc de Zapatero. Amb l’afegit d’unes quantes interessants derivades... De moment, cap gran secret d’estat (o de nació) no ha estat revelat. Ja ens ho imaginàvem... Més que el que diu, és qui ho diu. Continua així Maragall amb el seu striptease, una mena d’aperitiu de la gran vendetta que seran les seves memòries.

Curiosa política catalana, amb dos expresidents teòricament retirats a l’olimp de la pàtria, però que s’arremanguen dia sí i dia també per baixar als carrers en penombra on brillen les navalles...

Primer apunt: la contraposició de les figures de González i Zapatero. Una referència (carregada de segones intencions) a Felipe González. Un gran president en la seva primera etapa, sens dubte; un dels grans polítics del segle XX espanyol, sens dubte; un gran centralista, sens dubte també. I un gran jugador de pòker o de mus: sap perfectament quantes vàlvules de seguretat té la Constitució... Terreny minat. Tu demana la lluna, sense manies... mentre el que demanis sigui constitucional. Au, vinga, que ja fa temps que ens afaitem!

Segon apunt: qui s’acosta a Zapatero acaba malament. Sort que ZP era un bambi de la política... Presentar Imaz (ara convertit en “el bon nacionalista”, un basc “cool” que vol enamorar Espanya, Josu para los amigos) com una víctima política de Zapatero és una simplificació molt grollera i interessada... Però serveix per tocar els nassos i incrementar la nòmina dels damnificats. A més d’alimentar involuntàriament el mite d’un Zapatero d’acer...

Tercer apunt: la insinuació confusa d’un pacte al País Basc, que després Madrid (tot Madrid? PP i caverna neocon inclosos? El rei també?) no dinamitaria... Un pla Ibarretxe-Arzallus? Un pla Imaz? Un referèndum a la quebequesa? Si fos així, ens haurem de treure la txapela i reconèixer que els bascos s’ho munten molt millor que els catalans. Cosa que per altra banda és una evidència que hauríem de posar en el passiu de l’etapa Pujol-Maragall, com a mínim...

Quart apunt i últim: les passades de ribot que està preparant el Constitucional amb el text de l’Estatut (provisional). Estem expectants, sí. A veure qui troba la sortida del laberint. I a veure a qui li passem factura quan ens caigui al damunt el pes de la Constitució interpretada amb gasiveria. De moment, Maragall endossa la factura a Zapatero i per extensió a Montilla. No l’esmenta, curiós oblit, però la seva ombra plana sobre l’article... Tampoc no esmenta directament Mas, l’altre protagonista del vodevil estatutari, víctima diferida dels ullals del bambi. Tocat però no enfonsat, continuarà al càrrec encara una llarga temporada, conduint la travessa del desert fins que canvii el cicle de la política catalana... cap a una terra promesa en la qual ell no entrarà. Aquest serà el seu drama, com ha estat el drama de Maragall: tu m’has muntat el sidral de l’estatut, jo t’he fotut. No és un drama digne d’un Shakespeare, però no li falten emocions fortes, passions, venjances, conspiracions, víctimes...

Llàstima que el guió l’han anat escrivint tots plegats sobre la marxa... i això es nota.

A partir d’avui veurem com funcionen les receptes del doctor Montilla. Ni és ni serà mai un líder carismàtic, però sembla un bon estratega i un governant prudent. Si mira cap al carrer en comptes dels núvols haurà guanyat aquesta mà. Que no deixa de ser un episodi d’una partida molt més llarga i complexa, en dos terrenys de joc complementaris: el del poder i el del futur de Catalunya, ara per ara més embolicats que un nus d'autopistes sense senyalització. Montilla va pel món amb un llibre de comptabilitat i una llibreta d’apunts: poc estimulant, potser sí, però un equipatge força adequat per a uns temps en els que prendrem mal si ens deixem portar per la lírica o per a la poesia èpica...
* * *
Estatut rima con "fotut" (en catalán, claro)
El expresidente Maragall ya ha intervenido al debate del estado de la nación (catalana, en este caso, aunque dentro de un orden). Lo ha hecho con un artículo en el periódico gratuito ADN, un texto confuso, escrito a vuelapluma, improvisado en la forma pero no en el fondo: directo a la yugular... de Zapatero. Con el añadido de unas cuantas interesantes derivadas ... De momento, no ha sido revelado ningún gran secreto de estado... o de nación. Más o menos, ya nos lo podíamos imaginar... Importa más quién lo dice que lo que dice. Prosigue así Maragall con su striptease, una especie de aperitivo de la gran vendetta que serán sus memorias.

Curiosa política catalana, con dos expresidentes teóricamente retirados en el olimpo de la patria, pero que se arremangan día sí y día también para bajar a las calles en penumbra donde brillan las navajas ...

Primer apunte: la contraposición de las figuras de González y Zapatero. Una referencia (cargada de segundas intenciones) a Felipe González. Un gran presidente en su primera etapa, sin duda; uno de los grandes políticos del siglo XX español, sin duda; un gran centralista, sin duda también. Y un gran jugador de póquer o de mus: sabe perfectamente cuántas válvulas de seguridad tiene la Constitución ... Terreno minado. Tú pide la luna, no te cortes ... mientras, eso sí, lo que pidas sea constitucional.

Segundo apunte: quien se acerca a Zapatero acaba mal. El mismo ZP que antes era un bambi de la política ... Presentar a Imaz (ahora convertido en "el buen nacionalista", un vasco "cool" que quiere enamorar a España, Josu para los amigos) como una víctima política de Zapatero es una simplificación muy grosera e interesada ... Pero sirve para tocar las narices e incrementar la nómina de los damnificados. Además de alimentar involuntariamente el mito de un Zapatero de acero ...

Tercer apunte: la insinuación confusa de un pacto en el País Vasco, que después Madrid (¿todo Madrid? ¿PP y caverna neocon incluidos? ¿El rey también?) se comprometería a no torpedear ... ¿Un plan Ibarretxe-Arzallus? ¿Un plan Imaz? ¿Un referéndum a la quebequesa? Si fuera así, nos tendremos que sacar la txapela y reconocer que los vascos se lo montan mucho mejor que los catalanes. Cosa que por otra parte es una evidencia que tendríamos que poner en el pasivo de la etapa Pujol-Maragall, como mínimo...

Cuarto apunte y último: el pulcro cepillado del texto del Estatut (provisional) que está preparando el Constitucional. Estamos expectantes, sí. A ver quién encuentra la salida del laberinto. Y a ver a quién le pasamos factura cuando nos caiga encima el peso de la Constitución interpretada con tacañería. De momento, Maragall endosa la factura a Zapatero y por extensión a Montilla. No lo menciona, curioso olvido, pero su sombra planea sobre el artículo ... Tampoco menciona directamente a Mas, el otro protagonista del vodevil estatutario, víctima diferida de los colmillos de bambi. Tocado pero no hundido, continuará en el cargo todavía una larga temporada, conduciendo la travesía del desierto hasta que cambie el ciclo de la política catalana ... Hacia una tierra prometida en la que él no entrará. Éste será su drama, como ha sido el drama de Maragall: el Estatut a cambio de tu cabeza. No es un drama digno de un Shakespeare, pero no le faltan emociones fuertes, pasiones, venganzas, conspiraciones, víctimas ...

Lástima que el guión lo han ido escribiendo sobre la marcha ... y se nota.

A partir de hoy veremos en el Parlament catalán cómo funcionan las recetas del doctor Montilla. Ni es ni será nunca un líder carismático, pero parece un buen estratega y un gobernante prudente. Si mira hacia la calle en vez de hacia las nubes habrá ganado esta mano. Que no deja de ser un episodio de una partida mucho más larga y compleja, en dos terrenos de juego complementarios: el del poder y el del futuro de Cataluña, hoy por hoy más confusos que un nudo de autopistas sin señalización. Montilla va por el mundo con un libro de contabilidad y una libreta de apuntes: poco estimulante, acaso, pero un equipaje bastante adecuado para unos tiempos en los que acabaremos mal si nos dejamos llevar por la lírica o por la poesía épica ...

25 de set. 2007

Víctimes relatives



Maria del Carmen Pérez Buj és una víctima relativa. Víctima d’una violència relativa. La seva por i el seu dolor són relatius. No pot fer carícies com les d’abans, però això és relatiu. Va tenir la mala sort (relativa) d’anar a l’oficina de l’INEM a Horta a les 9 i 10 del matí d’un dia del mes de maig del 1992. Era el mateix dia que Terra Lliure havia posat una bomba (relativa) en aquesta oficina. La seva història, petita, gairebé anònima, posa noms i cognoms a una pàgina discretament amagada de la història de Catalunya. Terra Lliure va posar aquella bomba i d’altres (igual de relatives) se suposa que per “sacsejar consciències”, segons Xavier Vendrell, vice-secretari general d’ERC. Si de passada sacsejaven alguna altra cosa, què hi farem, no es poden evitar les víctimes (relatives) col.laterals. Finíssim. Després del documental de TV3 i de la suau estibada d’orelles del CAC, arriba ara un llibre sobre aquesta organització terrorista catalana. Vist a escala planetària, comparat amb ETA, amb l’IRA o amb Al Qaida, un terrorisme d’estar per casa. La temptació de vindicar-la és irresistible per a alguns. Però va deixar un balanç de gairebé dos-cents atemptats. Poca cosa, segons Vendrell: "Se li ha donat molta importància a una organització, Terra Lliure, que va causar una sola mort en quinze anys d'existència i a més va ser accidental". Ell continua creient que “la violència és un concepte molt relatiu”. I tant. Els cementiris i les fosses comunes de totes les guerres i tots els terrorismes estan plens de morts molt relatius. Relativament parlant, això sí.
* * *
Víctimas relativas
Maria del Carmen Pérez Buj es una víctima relativa. Víctima de una violencia relativa. Su miedo y su dolor son relativos. No puede ya acariciar como antes, pero eso es relativo. Tuvo la mala suerte (relativa) de ir a la oficina del INEM en el barrio barcelonés de Horta a las 9 y 10 de la mañana de un día del mes de mayo de 1992. Era el mismo día que Terra Lliure había puesto una bomba (relativa) en esta oficina. Su historia, pequeña, casi anónima, escribe de nuevo nombres y apellidos en una página discretamente escondida de la historia de Cataluña. Terra Lliure puso aquella bomba y otras (igual de relativas) se supone que para "sacudir conciencias", según Xavier Vendrell, vice-secretario general de ERC. Si de paso sacudían alguna otra cosa, qué se le va a hacer, no se pueden evitar las víctimas colaterales (relativas, por supuesto). Después de un reciente documental de TV3 y del suave tirón de orejas del CAC, llega ahora un libro sobre esta organización terrorista catalana. Visto a escala planetaria, comparado con ETA, con el IRA o con Al Qaeda, un terrorismo de estar por casa, sin duda. Pero la tentación de reivindicarlo es irresistible para algunos. Dejó un balance de casi doscientos atentados. Poca cosa, según Vendrell: "Se le ha dado mucha importancia a una organización, Terra Lliure, que causó una sola muerte en quince años de existencia y además fue accidental". Él continúa creyendo que "la violencia es un concepto muy relativo". Y tanto. Los cementerios y las fosas comunes de todas las guerras y todos los terrorismos están llenos de muertos muy relativos. Relativamente hablando, eso sí.

24 de set. 2007

El xalet al Carib



De tant en tant, la política et posa al davant dels nassos la línia vermella que divideix els dos grans blocs. Diguem-ne dreta/esquerra, si volem, tot i que els matisos no són aquí una qüestió de detall. Les darreres setmanes, el govern del president Zapatero ha decidit apretar a fons l’accelerador de les reformes i millores socials. Entre els calerons que tenia amagats Solbes sota les catifes, el recurs a alguns estalvis guardats probablement per a temps de tempestes i el marge que permet una llarga etapa de creixement econòmic, ZP ha impulsat en pocs dies una evident ampliació del benestar i de l’equilibri social i territorial: habitatge, dentista, infraestructures, ajudes a les persones dependents, el xec dels 2.500 euros per als nadons, la millora de les prestacions per als autònoms... Es temps de pressupostos, els últims de la legislatura, i de dibuixar el terreny per a la batalla electoral, la segona part del 14-M... Els seus adversaris polítics disfressen el cabreig d’ortodòxia acadèmica neoliberal i el caricaturitzen com una mena de mag amb la xistera plena del que anomenen “ocurrencias”. Una manera com una altra de ridiculitzar-lo. El segon gran argument de la contraofensiva és que s’està menjant el rebost que havia deixat Aznar. Aquells sí que eren bons temps, amb un govern sàviament previsor: ja tenim servida la paràbola de “la cigarra y la hormiga”, missatge subliminal enviat directament a les estructures mentals més profundes de l’electorat. El tercer argument recupera la tendència humorística de la dreta espanyola, que oscil.la entre el to agre i agressiu i el “catxondeig” corrosiu: ZP és un president "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos a todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el rerafons hi ha una altra línia vermella que també separa dos móns, dues grans concepcions de la política més enllà de les batalles i batalletes partidistes. Es planteja de la següent manera, cruament: o l’economia o les persones. Es una elecció tramposa, però funciona. Eixamplar drets socials, acabar de bastir l’estat del benestar, és carregar-se l’economia. Així de brutal. El PP intenta posicionar-se així com el partit dels empresaris, el partit de l’economia, el referent sòlid de l’ortodòxia liberal. I com passa en les estratègies dibuixades a contrapèl i a correcuita, té forats per tot arreu i un de dramàtic: converteix automàticament l’esquerra en el que és realment, la política de la gent, de la gran majoria. La dels més febles, la de la igualtat, la de la justícia social, la del reequilibri, la del benestar repartit, la de la solidaritat. Amb tots els defectes i incoherències que es vulguin, però aquestes són les banderes.

Si a això hi afegim la ràbia evident per l’intent de recuperar el temps perdut a Catalunya (mai no se’n recorden del País Basc, mira que arriba a ser curiós...) i la transfusió de milions d’euros cap al nordest peninsular, tornem a perfilar amb traços gruixuts els dos grans blocs, amb l’ajut inestimable dels estrategues del carrer Génova: situen ZP com el líder d’un bloc d’esquerres i de replantejament de l’esquema territorial d’Espanya. I deixen clar, molt clar, que ZP ha estat a l’alçada, no sense entrebancs ni fracassos, d’aquell “Zapatero no nos falles”...

Un bloc confús a vegades, inestable, ple de tensions, però que es va dibuixant i que constitueix l’autèntic perill per al bloc neocon espanyol: si es consolida i si troba el mínim comú denominador, després de les properes eleccions pot jugar un paper clau en allò que Zapatero definia com la definitiva modernització d’Espanya. Això és el que està intentant frenar el PP. La promesa, o millor dit, l’esperança, no és un xalet al Carib ni una barra lliure de mojitos i caipirinhas, sinó una altra Espanya...
* * *
El chalet en el Caribe
De vez en cuando, la política te pone delante de las narices la línea roja que divide los dos grandes bloques. Digamos derecha/izquierda, si queremos, aunque los matices no son aquí una cuestión de detalle. Las últimas semanas, el gobierno del presidente Zapatero ha decidido apretar a fondo el acelerador de las reformas y mejoras sociales. Entre los dinerillos que tenía escondidos Solbes bajo la alfombra, el recurso a algunos ahorros reserados para tiempo de tormentas y el margen que permite una larga etapa de crecimiento económico, ZP ha impulsado en pocos días una evidente ampliación del bienestar y del equilibrio social y territorial: vivienda, dentista, infraestructuras, ayudas a las personas dependientes, el cheque de los 2.500 euros para los bebés, la mejora de las prestaciones para los autónomos ... Es tiempo de presupuestos, los últimos de la legislatura, y de dibujar el terreno para la batalla electoral, la segunda parte del 14-M ... Sus adversarios políticos disfrazan su cabreo con un discurso de ortodoxia académica neoliberal y lo caricaturizan como una especie de mago con la chistera llena de lo que llaman "ocurrencias". Una manera como otra de ridiculizarlo. El segundo gran argumento de la contraofensiva es que se está comiendo la despensa que había dejado Aznar. Aquéllos sí que eran buenos tiempos, con un gobierno sabiamente previsor: ya tenemos servida la parábola de "la cigarra y la hormiga", mensaje subliminal enviado directamente a las estructuras mentales más profundas del electorado. El tercer argumento recupera la tendencia humorística de la derecha española, que oscila entre el tono agrio y agresivo y el cachondeo corrosivo: ZP es un presidente "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos en todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el trasfondo hay otra línea roja que también separa dos mundos, dos grandes concepciones de la política más allá de las batallas y batallitas partidistas. Se plantea de la siguiente manera, crudamente: o la economía o las personas. Es una elección tramposa, pero funciona. Ampliar derechos sociales, acabar de construir el estado del bienestar, es cargarse la economía. Así de brutal. El PP intenta posicionarse de este modo como el partido de los empresarios, el partido de la economía, el referente sólido de la ortodoxia liberal. Y como suele suceder cuando las estrategias se dibujan a contrapelo y a toda máquina, con el paso cambiado, tiene agujeros por todas partes y uno especialmente dramático: convierte automáticamente la izquierda en lo que es realmente, la política de la gente, de la gran mayoría. La de los más débiles, la de la igualdad, la de la justicia social, la del reequilibrio, la del bienestar repartido, la de la solidaridad. Con todos los defectos e incoherencias que se quieran, pero éstas son las banderas.

Si le añadimos la rabia evidente que les causa el intento de recuperar el tiempo perdido en Cataluña (nunca se acuerdan del País Vasco, curiosísimo...) y la transfusión de millones de euros hacia el nordeste peninsular, volvemos a perfilar con trazos gruesos los dos grandes bloques, con la ayuda inestimable de los estrategas de la calle Génova: sitúan a ZP como el líder de un bloque de izquierdas y de replanteamiento del esquema territorial de España. Y dejan claro, muy claro, que ZP ha estado a la altura, no sin tropiezos ni fracasos, de aquel "Zapatero no nos falles" ...

Un bloque confuso a veces, inestable, lleno de tensiones, pero que se va dibujando y que constituye el auténtico peligro para el conglomerado neocon español: si se consolida y si encuentra el mínimo común denominador, después de las próximas elecciones puede jugar un papel clave en aquello que Zapatero definía como la definitiva modernización de España. Eso es lo que está intentando frenar el PP. La promesa, o mejor dicho, la esperanza, no es un chalet en el Caribe ni una barra libre de mojitos y caipirinhas, sino otra España ...

23 de set. 2007

L'Espanya genital


Apagar incendis amb benzina és poc recomanable. Perseguir a cop de fiscal uns quants exaltats que cremen una foto dels reis segurament és legal, però també una insensatesa. Així tenim noves cremes de fotos, un setmanari gironí que regala una foto inflamable... Una vegada més treu el nas l’Espanya genital, que ens vol espanyols per collons. Amb el ministre de Defensa (de la Guerra, en deien abans) proclamant, ben seriós, quant li agraden la bandera i l'himne... Ai, senyor! Així no anem enlloc. Podem ser espanyols de moltes maneres (els que ho volem ser, tot i que sovint ignorem si existeix l’Espanya a la que ens referim...), però per collons va a ser que no. I amb el pes de la llei, esgrimida com el garrot que protegeix els sagrats símbols de la pàtria, menys encara. Lliuri’m Déu (o el Diable, en el seu defecte) de sentir simpatia envers la monarquia, però no justifico en absolut la crema de fotos. Ni la persecució severíssima (quina agilitat, la de la justícia, quan convé, oi?) d’un acte radical força inofensiu. La democràcia té mecanismes, que s’han d’utilitzar amb respecte i intel.ligència, no a cops de martell ni cremant fotos. Tanmateix -més enllà dels ideals republicans- no tinc gens clar, però gens ni mica, que ens anés millor amb una república... Pur pragmatisme, vaja. Ben mirat, potser una monarquia (simbòlica i constitucional) serveixi millor per recuperar el vell i bell somni d’una Espanya de pobles i nacions singulars representades per una corona comuna, amb les arrels en aquella Ibèria medieval que és on es va fer el nus gordià de la història peninsular... Si serveix per això la monarquia, cosa que està per demostrar però no és ni impossible ni inviable, potser ens convingui més en Juan Carlos I, el Felipe VI, la Letizia i la futurible reina Leonor que una Espanya republicana... presidida posem que per un Aznar o un Rajoy.
* * *
La España genital
Apagar incendios con gasolina es poco recomendable. Perseguir a golpe de fiscal a unos cuantos exaltados que queman una foto de los reyes seguramente es legal, pero también una insensatez. Así tenemos nuevas hogueras con fotos, un semanario gerundense (gerundense de Girona...) que regala una foto inflamable ... Una vez más asoma la nariz la España genital, que nos quiere a todos españoles por cojones. Con el ministro de Defensa (de la Guerra, decían antes) proclamando, bien serio, cuánto le gustan la bandera y el himno... ¡Ay, señor! Así no vamos a ningún sitio. Podemos ser españoles de muchas maneras (los que lo queremos ser, aunque a menudo ignoramos si existe la España a la que nos referimos...), pero por cojones va a ser que no. Y con el peso de la ley, esgrimida como el garrote amenazante que protege los sacrosantos símbolos de la patria, menos todavía. Líbreme Dios (o el Diablo, en su defecto) de sentir simpatía hacia la monarquía, pero no justifico en absoluto que se quemen fotos de los reyes. Tampoco la persecución severísima (qué agilidad, la de la justicia, cuando conviene, ¿verdad?) de un acto radical bastante inofensivo. La democracia tiene mecanismos, que se tienen que utilizar con respeto e inteligencia, no a martillazos ni quemando fotos. Sin embargo -más allá de los ideales republicanos- no tengo nada claro, nada de nada, que nos vaya mejor con una república ... Puro pragmatismo. Mirándolo bien, tal vez una monarquía (simbólica y constitucional) sirva mejor para recuperar el viejo y bello sueño de una España de pueblos y naciones singulares representadas por una corona común, con sus raíces en aquella Iberia medieval donde se ató el nudo gordiano de la historia peninsular... Si sirve para eso la monarquía, algo que está por demostrar pero que no es ni imposible ni inviable, quizás nos convengan más Juan Carlos I, Felipe VI, Letizia y la futurible reina Leonor que una España republicana ... presidida pongamos que por un Aznar o un Rajoy.

La catedral del segle XXI


L’arquitecte/mag Foster acaba de presentar el projecte del futur Camp Nou. Espectacular. Una de les meravelles de la Catalunya del segle XXI, sàviament impregnada de tradició i de modernitat. Si la Sagrada Família és la catedral excepcional, rotunda i confusa del segle XX, el temple expiatori dels pecats dels barcelonins, el nou estadi serà la catedral del segle XXI. Una catedral pagana, una piràmide sense faraó (bé, Laporta ja hi va, ja...), un símbol del poder i la glòria terrenal i de la triomfant cultura global de l’oci i l’espectacle. Una catedral magnífica: Ad maiorem gloriam Barça... El gran símbol d’un país que encara no sabem què serà quan sigui gran.
***
La catedral del siglo XXI

El arquitecto y mago Foster acaba de presentar el proyecto del futuro Camp Nou. Espectacular. Una de las maravillas de la Cataluña del siglo XXI, sabiamente impregnada de tradición y modernidad. Si la Sagrada Familia de Gaudí es la catedral excepcional, rotunda y confusa del siglo XX, el templo expiatorio de los pecados de los barceloneses, el nuevo estadio será la catedral del siglo XXI. Una catedral pagana, una pirámide sin faraón (bueno, Laporta está en ello...), un símbolo del poder y la gloria terrenales, de la triunfante cultura global del ocio y el espectáculo. Una catedral magnífica, bellísima: Ad maiorem gloriam Barça. El gran símbolo de un país que aún no sabemos qué será cuando sea mayor.

22 de set. 2007

L'agenda islàmica



Mentre aquí vivim instal.lats enmig d’idíl.liques teories sobre la capacitat d’integració dels immigrants musulmans, l’agenda islàmica va prenent forma. Van perfilant els objectius, afinant la punteria. Ara un video, ara una cinta de cassette que viatja en camell des de les llunyanes muntanyes de l’Afganistan... Tot plegat sembla una mica com si fos un tebeo tronat i d’estar per casa, però el reguitzell de morts i violència que deixa enrera l’islamisme radical no és cap broma. I nosaltres no ens acabem de creure que això va en sèrio. Aquí preferim creure que és possible la integració, el vell mite (fals) de l’Espanya medieval on convivien en harmonia cristians, jueus i moros....

L’agenda de la Yihad del segle XXI ens té al seu punt de mira. El primer objectiu: la neteja ètnica i religiosa del Magreb, per acabar de completar l’expansió de l’islamisme radical a tota la franja sahariana, on s’està covant discretament una nova onada. Per tant, el primer objectiu és “netejar el Magreb islàmic dels fills de França i Espanya”, segons el número dos de Bin Laden, Ayman Al Zawahiri. Les antigues potències colonials de la zona, dit en plata.

El segon objectiu de la croada islàmica: la recuperació d’Al-Andalus. “La recuperació d’Al-Andalus és un deure per a la umma en general i per als magribins en particular”. Sembla un acudit. Tranquils, ja ens ho anirem creient. Aquests moros volen envair Al-Andalus i restablir el califat? Quin fart de riure! Doncs sí, fa riure, però això només és el principi. Encara no saben com, ja aniran construint una estratègia, en la que sens dubte descobriran que poden jugar un paper clau les onades d’immigració musulmana que han omplert Espanya, entre la indiferència i un difús malestar dels espanyols. Un bon dia, quan repassin més a fons els llibres d’història, acabaran reivindicant la Catalunya nova, com a mínim, i ja posats la vella també... Sí, riurem molt, però molt...

Sempre ens quedarà l’esperança d’un nou Poitiers...
* * *
La agenda islámica
Mientras aquí vivimos cómodamente instalados entre idílicas y pastoriles teorías sobre la capacidad de integración de los inmigrantes musulmanes, la agenda islámica va tomando forma. Van perfilando los objetivos, afinando la puntería. De vez en cuando una cinta de video, una cinta de cassette que viaja a lomos de camello desde las lejanas montañas del Afganistán ... Parece un tebeo cutre, pero el rastro de muertes y violencia que deja atrás el islamismo radical no es ninguna broma. Y nosotros no nos acabamos de creer que esto va en serio. Aquí preferimos creer que es posible la integración, el viejo mito (falso) de la España medieval donde convivían en armonía cristianos, judíos y moros...
La agenda de la Yihad del siglo XXI nos ha puesto en su punto de mira. El primer objetivo: la limpieza étnica y religiosa del Magreb, para acabar de completar la expansión del islamismo radical en toda la franja sahariana, donde se está incubando discretamente una nueva oleada de la cruzada. Por lo tanto, el primer objetivo es "limpiar el Magreb islámico de los hijos de Francia y España", según el número dos de Bin Laden, Ayman Al Zawahiri. Las antiguas potencias coloniales de la zona, dicho en plata...
El segundo objetivo de la cruzada islámica: la recuperación de Al-Andalus. "La recuperación de Al-Andalus es un deber para la umma en general y para los magrebíes en particular". Parece un chiste. Tranquilos, ya se nos pasarán las ganas de reírnos. ¿Estos moros quieren invadir Al-Andalus y restablecer el califato? ¡Qué risa! Pues sí, da risa, pero eso sólo es el principio. Aún no saben cómo, pero irán construyendo una estrategia, en la que sin duda descubrirán que pueden jugar un papel clave las oleadas de inmigración musulmana que han llenado España, entre la indiferencia y un difuso malestar de los españoles. Un buen día, cuando repasen más a fondo los libros de historia, acabarán reivindicando la Cataluña nueva, como mínimo, y ya puestos, la vieja también ... Sí, vamos a reír mucho, pero mucho...
Siempre nos quedará la esperanza de un nuevo Poitiers ...

Dia de festa


L’àlbum d’Auschwitz. A pocs metres de la fàbrica de la mort hi ha alegria. El temps lliure. El descans dels guardians, dels botxins. La camaraderia. Companys de treball que reposen després d’una dura jornada, s’expliquen anècdotes, critiquen, fumen un cigarret... Gent normal i corrent, pares i mares de família, noies simpàtiques, virils guerrers... Una rialla i un acordió, mentre en la distància s’escampa pel cel polonès una fumera espessa...
* * *
El álbum de Auschwitz. A pocos metros de la fábrica de la muerte hay alegría. Existe el tiempo libre, el descanso de los guardianes, de los verdugos, la camaradería. Compañeros de trabajo que tras una dura jornada cuentan anécdotas, critican, fuman un cigarrillo... Gente normal y corriente, padres y madres de familia, muchachas simpáticas, viriles guerreros... Una risa y un acordeón, mientras en la distancia se derrama sobre el cielo polaco una espesa humareda...

18 de set. 2007

Els màrtirs del cardenal



“El amor a Dios no genera violencia, sino mártires”. Rouco dixit. L’exposició “Dios(es). Modos de empleo” l’ha posat com una moto. Tant, que a una entrevista a la COPE, l’emissora dels bisbes, impregnada com és evident dels valors de la fe romana, li ha sortit de l’ànima el talibà catòlic. El cardenal arquebisbe de Madrid està emprenyat perquè a una exposició han tingut la gosadia de relacionar la fe religiosa amb la violència i l’odi.
Val la pena transcriure literalment les seves paraules, antològiques: “Se dice, y se pretende mostrar, en una exposición con un acercamiento superficial y supuestamente neutral y objetivo al fenómeno de las religiones, que la fe en Dios y que el amor a Dios genera violencia. Lo que ha sido verdad a lo largo de toda la historia, muy especialmente la del siglo XX, es todo lo contrario: el amor a Dios, presentado, encarnado y entregado en Jesucristo, nuestro Señor y Salvador, lo que produce es amor misericordioso, ofrecido en total gratuidad al hombre. ¡Produce Mártires!”.
No és que li falti raó quan es refereix a l’horror del nazisme i del comunisme, no. Se n’oblida, ja és casualitat, de la indiferència de l’església romana envers l’holocaust jueu: normal en una església que acusa els jueus d’haver matat el déu que es va inventar Pau, el rabí Jeshua. Se n’oblida de la gran croada cristiana contra els càtars i el Llenguadoc, de les fogueres, de la Inquisició, de la conquesta d’Amèrica i la cristianització dels indígenes, de la benedicció eclesiàstica de Franco, de la ceguesa de l’església argentina davant els crims de la dictadura, de tantes guerres, matances i crueltats beneïdes per un capellà o un bisbe en nom de Yahveh o de Jesús... La llista és llarga, molt llarga...
Té raó en una cosa, el cardenal. Han aconseguit fer realitat el misteri de la transubstanciació: al llarg dels segles, han fet el miracle de convertir l’amor a déu en milions de màrtirs. Sobretot els que creuen en altres déus. Un llarg rastre de sang, dolor i mort els delata.

16 de set. 2007

El tabú dels borbons



Aquest Nadal, fer el pessebre pot ser delicte. Si hi poses un ninot caganer amb la imatge del rei Joan Carles I, et pot caure un bon puro. El fiscal general i els jutges salvadors de la pàtria ja estan esmolant les eines... Això sí, fer el pessebre tindrà més morbo que mai! No estan els temps per fer gaires conyes en públic amb això de la monarquia. Hi ha massa gent que voldria que tornéssim al passat, en molts sentits... Fa anys diuen les velles cròniques que a Catalunya hi havia el costum de penjar cap avall una imatge del Borbó (inicialment, Felip Vè, però també serviria Joan Carles I o Felip VIè) a la comuna. Una manera com una altra de cagar-se en els borbons i de salvar el coll. Protesta ben discreta i casolana, pròpia de temps on probablement l’únic espai d’autèntica llibertat era el lloc on anaves de ventre en la intimitat. Tan catalana com el pa amb tomàquet, perquè aquí hem tingut sempre una curiosa i nostrada afició escatològica a barrejar la merda amb el futbol, la fama i la política...

Però el ventall de costums nostrats es va eixamplant de mica en mica. Ja hem afegit a la Diada la cívica tradició d’insultar, escupir i amenaçar als catalans tebis, tímids, febles o directament traidors a la pàtria. No va quallar la tradició d’apedregar el MacDonald’s de la Rambla, una llàstima... I a aquestes consolidades tradicions ara hi estem incorporant la crema del borbó. Girona ha estat la precursora, però amb l’ajut de Rajoy, els fiscals, els mossos i la brunete mediàtica, farem més atractiu encara això de cremar la foto dels reis pel carrer. Riu-te’n tu del Dragonkahn: si vols emocions fortes, a Espanya, no hi ha res com ficar-se amb els borbons...

No seré jo qui canti les lloances dels patriotes catxondos que cremen imatges dels reis. No els defenso. La democràcia és, abans que res, respecte. Es una gran cagada calar foc a la foto d’una persona, per molta ràbia que et faci. No és aquest el camí, com no ho és l’insult, l’escridassada, l’amenaça. Tanmateix, tampoc no cal afusellar ni apedregar a tota aquesta colla de bàrbars i bromistes: la monarquia no és sagrada, les persones sí. Les respostes desmesurades que estem veient darrerament no fan altra cosa que enfonsar una mica més la monarquia i alimentar noves protestes. Hi ha moltes altres reaccions possibles, infinitament més intel.ligents... Són reials i reals cagades que, en comptes de preservar la imatge dels borbons i acollonir als humoristes i brètols, generen un nou escenari en el qual els reis i els prínceps estan començant a deixar de ser tabú. Que es preparin. Els temps estan canviant.

13 de set. 2007

Mestres de la mentida


Ha començat el curs escolar i torna al quiosc el curs accelerat de manipulació periodística, impartit per autèntics mestres de la mentida. Ja el trobàvem a faltar... Primera lliçó, trobar un bon titular. “Acusan a la Generalitat de convertir el recreo en horario lectivo para imponer el catalán”. Indiscutible, és així. Hi ha una associació que efectivament planteja aquesta acusació, segons publica el diari El Mundo. Continuem en el terreny dels fets. Hi ha una nova normativa de la Generalitat que considera l’hora del pati (el “recreo” de tota la vida) com a temps lectiu. Reconec la meva ignorància: no en tinc ni idea de què coi significa això. Tampoc tenen massa més llums els professors que protesten ni els periodistes que amplifiquen la protesta. Tot es basa en suposicions. I aquí comencem a relliscar cap a la mentida, suaument, dolçament: els fets objectius, creïbles, verificables, es barregen progressivament amb intoxicacions, suposicions, hipòtesis... El còctel final és verí en estat pur, altament corrosiu.

Una tal Carmen Leal, en representació d’una associació de professors pel bilingüisme, diu el següent: "Quieren vigilar a los escolares para que no usen en su tiempo libre la lengua a la que están acostumbrados en casa, que es el castellano, su lengua materna. Se trata de una medida típicamente totalitaria que, no obstante, ya vienen aplicando de hecho en algunos colegios, no en todos, y que ahora quieren imponer y extender por decreto". Les úniques veritats verificables: que efectivament hi ha una senyora que es diu Carmen Leal, que representa aquesta associació i que diu això i denuncia el que ella proclama com un "intento de invadir hasta el último resquicio de libertad". La resta, xerrameca i mala intenció. Amplificada pel diari, clar, en el seu paper de notari objectiu i asèptic de la realitat, faltaria més. Aquí tenim una frase, brillantíssima, peça excelsa del millor periodisme: “Algunas asociaciones y profesores denuncian que puede ocurrir que se quiera controlar desde las instituciones el idioma que se utiliza en el patio”. Repetim-ho: “puede ocurrir que se quiera controlar”. També “puede ocurrir” que demà no surti el sol...

No estaria de més, no, que la Generalitat aclareixi quines són les seves intencions... Però no consta a l’article periodístic un esforç massa remarcable de recerca de portaveus oficials per contrastar la notícia. Ja ho faran demà o demà passat, no hi ha pressa...

Per acabar d’arrodonir la lliçó de manipulació periodística d’aquesta setmana ens calia, clar, el testimoni de pes d’una diputada del PP. Ja se sap, si parlem de càncer en general, buscarem un oncòleg. Si parlem del càncer català, el millor catalanòleg que podem trobar és algú del PP. Aquí apareix la diputada Carina Mejías, que se les sap totes i ha vist tots els “Espediente X” i els “CSI”: "La diputada del PP en el Parlament encargada de temas de Educación, Carina Mejías, sospecha una maniobra a la inversa. Es decir, que esas "horas lectivas" cuenten como si fueran clases en castellano y se sumaran al recuento global de horas cursadas en castellano durante la educación primaria”. Però aquesta diputada ha estat realment prudent, perquè, ja posats, per què no imaginar una finíssima estratègia de Bin Laden per acabar amb Espanya i recuperar Al-Andalus començant pels patis de les escoles catalanes?

Però la frase lapidària correspòn a Carmen Leal: "El castellano se ha convertido en un reducto de libertad en Cataluña”. I afegeix, ja camí del cum laude en la difícil ciència de la manipulació: “Por eso, quieren extirparlo de las escuelas y reducirlo en la sociedad a una lengua de los pobres, los desahuciados y los incultos. Ése es el modelo que está en marcha ahora mismo en Cataluña". Sense comentaris.

Ah, la lliçó d’avui costa un euro si et compres ElMundo al quiosc, i a més et regalen una fitxa del curs d’anglès. A l’edició digital del diari es pot trobar una versió reduïda, i a Libertad Digital –un monument a la infàmia que no entenc com no fa petar tots els servidors de la xarxa- es pot trobar una versió ampliada.
* * *
Maestros de la mentira
Ha empezado el curso escolar y vuelve al kiosco el curso acelerado de manipulación periodística, impartido por auténticos maestros de la mentira. Ya lo echábamos de menos ... Primera lección, encontrar un buen titular. "Acusan a la Generalitat de convertir el recreo en horario lectivo para imponer el catalán". Indiscutible, es así. Hay una asociación que efectivamente plantea esta acusación, según publica el diario El Mundo. Continuamos en el terreno de los hechos. Hay una nueva normativa de la Generalitat que considera la hora del patio como tiempo lectivo. Reconozco mi ignorancia: no tengo ni idea de qué significa eso. Tampoco tienen demasiado más luces los profesores que protestan ni los periodistas que amplifican la protesta. Todo se basa en suposiciones. Y aquí empezamos a resbalar hacia la mentira, suavemente, dulcemente: los hechos objetivos, creíbles, verificables, se mezclan progresivamente con intoxicaciones, suposiciones, hipótesis ... El cóctel final es veneno en estado puro, altamente corrosivo.
Una tal Carmen Leal, en representación de una asociación de profesores por el bilingüismo, dice el siguiente: "Quieren vigilar a los escolares para que no usen en su tiempo libre la lengua a la que están acostumbrados en casa, que es el castellano, su lengua materna. Se trata de una medida típicamente totalitaria que, no obstante, ya vienen aplicando de hecho en algunos colegios, no en todos, y que ahora quieren imponer y extender por decreto". Las únicas verdades verificables: que efectivamente hay una señora que se llama Carmen Leal, que representa esta asociación y que dice eso y denuncia lo que ella proclama como un "intento de invadir hasta el último resquicio de libertad". El resto, palabrería y mala intención. Amplificada por el diario, claro, en su papel de notario objetivo y aséptico de la realidad, faltaría más. Aquí tenemos una frase, brillantísima, pieza excelsa del mejor periodismo: "Algunas asociaciones y profesores denuncian que puede ocurrir que se quiera controlar desde las instituciones el idioma que se utiliza en el patio". Repitámoslo: "puede ocurrir que se quiera controlar". También "puede ocurrir" que mañana no salga el sol ...
No estaría de más, no, que la Generalitat aclare cuáles son sus intenciones ... Pero no consta en el artículo periodístico un esfuerzo demasiado destacable de búsqueda de portavoces oficiales para contrastar la noticia. Ya lo harán mañana o pasado mañana, no hay prisa ...
Para acabar de redondear la lección de manipulación periodística de esta semana nos hacía falta, claro, el testimonio de peso de una diputada del PP. Ya se sabe, si hablamos de cáncer en general, buscaremos a un oncólogo. Si hablamos del cáncer catalán, el mejor catalanólogo que podemos encontrar es alguien del PP. Aquí aparece la diputada Carina Mejías, que se las sabe todas y ha visto todos los "Espediente X" y los "CSI": "La diputada del PP en el Parlamento encargada de temas de Educación, Carina Mejías, sospecha una maniobra a la inversa. Se decir, que esas "horas lectivas" cuenten como si fueran clases en castellano y se sumen al recuento global de horas cursadas en castellano durante la educación primaria". La diputada ha sido realmente mesurada en su rebuscada hipòtesis, porque, ya puestos, ¿por qué no imaginar una habilísima estrategia de Bin Laden para acabar con España y recuperar Al-Andalus empezando por los patios de las escuelas catalanas?
Pero la frase lapidaria corresponde a Carmen Leal: "El castellano se ha convertido en un reducto de libertad en Cataluña". Y añade, ya camino del cum laude en la difícil ciencia de la manipulación: “Por eso, quieren extirparlo de las escuelas y reducirlo en la sociedad a una lengua de los pobres, los desahuciados y los incultos. Ése es el modelo que está en marcha ahora mismo en Cataluña". Sin comentarios.
(Ah, la lección de hoy cuesta un euro si te compras ElMundo en el quiosco, y además te regalan una ficha del curso de inglés. En la edición digital del diario se puede encontrar una versión reducida, y en Libertad Digital -un monumento a la infamia que no entiendo cómo no hace estallar todos los servidores de la red- se puede encontrar una versión ampliada).

11 de set. 2007

Si avui és dimarts, això no és Bèlgica



Tots tendim a simplificar, però en dies com avui val la pena complicar-nos una mica la vida… No existeix una sola Diada, com no existeix una sola Catalunya. Set o vuit, posem? Són diverses, contradictòries, a vegades permeables, d’altres discretament girades d’esquena… Algunes es troben, d’altres s’ignoren o fins i tot s'esgarrapen. Hi ha la Catalunya catalana, repartida per tot el territori en proporcions molt diverses; diguem que és la de tota la vida. Hi ha la Catalunya a l’andalusa, que viu en un altre país: però aquesta oficialment no existeix, i tots tan contents… Hi ha també la del mestissatge entre la catalana i l’andalusa, amb diferents graus i intensitats de matxembrat. Hi ha la de la burgesia catalano-espanyola de tota la vida: discretíssima, però existeix… Hi ha la Catalunya independentista, la pactista, la Catalunya emprenyada (pàtria comuna d’una gran majoria)... Hi ha una certa Catalunya més o menys d’esquerres i jacobina, que se sent molt incòmoda, és força anticatalana i està buscant sense massa èxit camins per expressar-se.
I no hi compto la Catalunya bigarrada dels milers d'immigrants marroquins, senegalesos, de l’est d’Europa, d’Hispanoamèrica: aquests encara no viuen a Catalunya. Potser hi treballen, amb papers o sense, però els seus cossos han arribat aquí molt abans que les seves ànimes… Ja veurem què passa: ells i elles seran decisius d’aquí a deu o vint anys… Tindrem una Catalunya blanca, una de negra i una de mulata, per exemple. O una Catalunya cristiana i una de musulmana. Estarem ben distrets. Pensar que una immigració massiva no canviarà res i la païrem fàcilment no és gens, però gens realista…

Ah, tot això sense oblidar el gran i difús país de la Mediterrània que alguns de nosaltres s’entesten a voler anomenar -amb escàs èxit- com a Països Catalans. Qui estigui lliure del pecat (de l’imperialisme) que llenci la primera pedra... Tanmateix, existeix “una cosa” que enllaça (dir “agermana” seria una mica massa xirucaire, no?) moltes persones de Catalunya, el País Valencià, una part de l’Aragó, Occitània, les illes Balears, l'Alguer... No volen ser ni seran catalans, ja ens ho podem treure del cap. No els fa trempar tampoc l’insípid succedani de l’euroregió maragalliana. Però aquesta “cosa” existeix també peti qui peti, i ha resultat prou vigorosa com per resistir uns set segles d’imperialisme catòlic-hispano-francès, que no és broma...

Tornem, però, a casa, que avui és festa... Les set o vuit Catalunyes que conviuen en el territori de la comunitat autònoma espanyola que som i serem per molts anys, celebren avui la Diada, de molt diverses maneres, que inclouen el patriotisme, la indiferència, el menyspreu, la nostàlgia, la platja si fa sol o el pastís per als més llaminers... o les cues a les autopistes, tan nostrades com el pa amb tomàquet o la sardana.

ElBlogDiari s’hi apunta posant una bandera al seu balcó digital i aportant algunes reflexions...

Els privilegis de Catalunya. Una “notícia” (per dir-ne d’alguna manera) al SemanalDigital (un dels campions de la manipulació propepera a internet): “Las cercanías, sólo para Montilla: Aguirre demuestra el doble rasero de ZP entre Madrid y Cataluña”. Pobre Madrid, que s’ha de conformar amb les engrunes que li deixa Catalunya…

Rafael de Casanova. No tenim a mà cap altre heroi de veritat per anar a portar-li flors? Aquest és el patriota exemplar a qui retem homenatge cada Onze de Setembre? Au, vinga, no ens deixem prendre més el pèl…

Ah, però Bèlgica existia encara? I com ens agrada als catalans això de buscar per aquests móns de Déu les homologacions més extravagants… Hi ha qui ja ha començat a remenar la història catalana, a veure si troba algun Braveheart per protagonitzar una peli patriòtica… o qui busca al mirall de Flandes o del Quebec el miratge d’una Catalunya impossible… Només ens faltava el Dalai Lama per passar una estona la mar d’entretinguts jugant a comparar Catalunya amb el Tíbet...

La bandera espanyola i l'Espanya invisible. Més de 100 ajuntaments catalans s'obliden d’hissar la bandera espanyola. Oh, sorpresa! Una tragèdia. Però el sol segueix sortint cada matí, Espanya continua existint, el món no se’ns ha caigut encara al damunt... Hi ha molts catalans que són una miqueta més feliços quan passen pel davant del seu ajuntament: no hi ha res com viure enganyat. No entenc com no se n’han adonat a Madrit: si fóssin una mica més subtils, inventarien l’Espanya invisible, la que no es veu ni es fa notar massa, sense himnes ni banderes, sense la cabra de la Legió i tota la parafernàlia de rigor a l’estil hortera de les botigues de turistes de les Rambles. Seríem espanyols sense notar-ho. El nacionalisme català tindria les hores comptades.

El realisme. D’acord, siguem realistes, com ens demana el President. No és un mal plantejament. Amb esperit crític, amb lleialtat, amb sinceritat, sense mala fe ni mala llet, sí, siguem realistes: reconeguem el que no funciona i preguntem-nos amb realisme per què. Comencem abans que res pel “mea culpa”. Assenyalem després amb el dit les culpes dels altres. Fem els deures, ben fets, fins al final. Mirem-nos als ulls, pensem i repensem algunes coses una, dues, tres vegades... Les que calgui. I finalment sorgirà primer l’esperança (ara perduda) i més endavant la confiança. El malestar actual no es cura amb actes de fe ni amb xupitos de ratafia. Oblidar que a sota del país hi ha una immensa esquerda no és realista.

Sempre ens quedarà Occitània...

10 de set. 2007

50 governs, 50 Rajoys...



Com cada dilluns, avui els brillants estrategues del PP (sovint brillantíssims tècnicament, llàstima que posin la seva capacitat al servei de tanta ximpleria… bé, llàstima, no, millor que segueixin així…) intenten fixar l’agenda política de la setmana. Aquesta setmana, amb el plus de la notícia del segle, no, millor del mil.leni: sí, Rajoy serà el candidat. Després del seu vigorós “aquí mando yo”, ja està clar que sí, que és l’únic candidat i que aviat podrà tornar a la lucrativa professió de registrador de la propietat…

Rajoy ha donat unes quantes raons contundents que avalen la seva candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España". Apa. Raons ben sòlides, sí, senyor…

Amb unes quantes atzagaiades adreçades a ZP i un parell de traicions del subconscient: “Zapatero no tiene una idea de España, para él, la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justament des de Melilla fins al Ferrol. Ni més ni menys. Tant amor per Espanya gairebé mereixeria que directament el coronin com a cabdill o rei… S’estalviaria això tan enutjós de les eleccions.

I clar, la presentació mundial de la gran notícia havia d’anar acompanyada forçosament de frases pensades perquè els periodistes no tinguin massa feina a convertir-les en titulars. Són d’antologia. No puc resistir la temptació de transcriure-les. En estat pur, directament en vena. El seu efecte és espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero”. Tots presidits per Rajoy, clar. 50 vegades millor que ZP. Com Leònides i els seus 300 espartans de les Termòpiles, en plan xulo, que vagin venint els perses de 10.000 en 10.000…

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". Anem bé d’autoestima, oi?

-Espanya mereix "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, per exemple?

-“Hoy perderían las elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Són gent rara, aquests rojos, no donen per perdudes les eleccions ni es rendeixen… I per si fos poc o si calgués fer allò que en castellà diuen “ponerse la venda antes que la herida”, afirma que els sociates i els mitjans de comunicació afins “intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". I tan ample.

Però això només és el principi. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaça. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No li serà difícil complir l’advertència, perquè no va precisament sobrat de pretendents...

La batalla final de la guerra per l'ànima d'Espanya (disfressada d'eleccions generals) ha començat i ja es veu que serà a tot o res…

* * *

50 gobiernos, 50 Rajoys

Como cada lunes, hoy los brillantes estrategas del PP (a menudo brillantísimos técnicamente, lástima que pongan su capacidad al servicio de tanta tontería ... bueno, lástima, no, mejor que sigan así...) intentan fijar la agenda política de la semana. Hoy, con el plus de la noticia del siglo, no, del milenio: sí, Rajoy será el candidato. Después de su vigoroso "aquí mando yo", ya está claro que sí, que es el único candidato y que pronto podrá volver a la lucrativa profesión de registrador de la propiedad ...

Rajoy ha dado unas cuantas razones contundentes que avalan su candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mí país, porque quiero a España y porque siento a España". Razones bien sólidas, sí, señor ...

A lo que añade algunas puyas dirigidas a ZP y un par de traiciones del subconsciente: "Zapatero no tiene una idea de España, para él la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justamente desde Melilla hasta el Ferrol. Ni más ni menos… Tanto amor por España merece que lo coronen como caudillo o rey ... Se ahorraría las elecciones, siempre tan enojosas...

Y claro, la presentación mundial de la gran noticia tenía que ir acompañada forzosamente de frases pensadas para que a los periodistas no les cueste mucho esfuerzo convertirlas en titulares. Son de antología. No puedo resistir la tentación de transcribirlas. En estado puro, directamente en vena. Su efecto es espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero". Todos presididos por Rajoy, claro. 50 veces mejor que ZP. Como Leónidas y sus 300 espartanos de las Termópilas, en plan chulo, que vengan los persas de 10.000 en 10.000...

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". No vamos mal de autoestima, ¿verdad?

-España merece "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, ¿tal vez?

-"Hoy perderían laso elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Son raritos, estos rojos, no dan por perdidas las elecciones ni se rinden ... Y por si fuera poco o si hubiera que ponerse la venta antas que la herida, afirma que los sociatas y los medios de comunicación afines "intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". Y se queda tan a gusto...

Pero esto sólo es el principio. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaza. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No le será difícil cumplir la advertencia, porque no va precisamente sobrado de pretendientes ...

La batalla final de la guerra por el alma de España (disfrazada de elecciones generales) ha empezado y será a todo o nada ...

9 de set. 2007

Pepe Blanco: derrapant...

Hi ha eleccions a la vista, sí. I cadascú ha de vendre el producte. Sens dubte. Ja és el que toca. Però, per favor… Que no se’ns en vagi la mà, com li ha passat a José Blanco aquest cap de setmana… Es queda tan panxu amb frases lapidàries com aquesta: "Hoy las familias disponen de más renta que hace cuatro años porque los salarios han subido por encima de la inflación". O atribuint-se, sense manies, alguna mena de mèrit en la frenada del boom immobiliari: "En el 2000 el precio de la vivienda crecía al 17%, ahora sólo lo hace al 5". Ja sabem que els diumenges toca concurs de titulars mitineros i frases brillants per a les teles ... Però una mica de seny seria aconsellable, més que res per evitar efectes secundaris indesitjats... Per exemple, que aquesta mena de declaracions urbi et orbi passin de la secció televisiva de rituals polítics dominicals a la d'acudits de la setmana...
* * *
Pepe Blanco, derrapando
Hay elecciones a la vista, sí. Y todo el mundo tiene que vender su producto. Ya es lo que toca. Pero, por favor, con algo más de mesura de la que ha exhibido este fin de semana José Blanco. Quien se queda tan campante con frases lapidarias como ésta: "Hoy las familias disponen de más renta que hace cuatro años porque los salarios han subido por encima de la inflación". O esta otra, en la que sin remilgos se atribuye un cierto mérito en el súbito frenazo del boom inmobiliario: "En el 2000 el precio de la vivienda crecía al 17%, ahora sólo lo hace al 5". Ya sabemos que los domingos toca sufrir en silencio el concurso de titulares mitineros y frases brillantes destinadas a las teles. Pero algo de prudencia sería aconsejable, sobre todo para evitar efectos secundarios indeseados. Por ejemplo, que este tipo de frases urbi et orbi pasen de la sección televisiva de rituales políticos dominicales al programa de cachondeo de la semana...

Europeus i egoïstes



El papa Benet XVI ens acusa a tots els europeus: som uns egoïstes. No volem tenir nens. No estem complint amb el mandat diví: creixeu i multipliqueu-vos. Massa condons, massa píndoles, massa hedonisme. Som una colla de viciosos i d’egoïstes, que només pensem a viure bé i disfrutar del major benestar col.lectiu de la història humana. Segurament sí que en som, d’egoïstes. Per això necessitem més que mai el magisteri del papa i de tota l’església romana. Aquests temps demanen del papa, els cardenals, els bisbes, els capellans i fins i tot les monges un sacrifici suprem. Un acte de generositat extrema. Estic segur que, com sempre han proclamat al llarg de la història, estan disposats a donar exemple (com fa l’església bizantina, per exemple, o la protestant… o com fan els parents de l’església romana, jueus i musulmans) i proclamar l’abolició del celibat. Seria un gest exemplar, històric. Els nens que no fem els egoïstes europeus els podrien fer els capellans, les monges, els bisbes… No entenc què esperen… Això del sexe sempre ha tingut per a ells un morbo insuperable, aquesta és la seva gran oportunitat per passar de la teoria a la pràctica... Europa necessita més fills de déu, encara que siguin fills de capellà.
***
Europeos i egoístas
El papa Benedicto XVI nos acusa a todos los europeos: somos egoístas. No queremos tener niños. No estamos cumpliendo con el mandato divino: creced y multiplicaos. Demasiados condones, demasiadas píldoras, demasiado hedonismo. Somos un grupo de viciosos y de egoístas, ansiosos por vivir bien y disfrutar del mayor bienestar colectivo de la historia humana. No se puede negar. Por eso necesitamos más que nunca el magisterio del papa y de toda la iglesia romana. Estos tiempos piden del papa, los cardenales, los obispos, los curas e incluso las monjas un sacrificio supremo. Un acto de generosidad extrema. Estoy seguro de que, como siempre han proclamado a lo largo de la historia, estarán dispuestos a dar ejemplo (como hace la iglesia bizantina, por ejemplo, o la protestante ... o como los parientes de la iglesia romana, judíos y musulmanes) y proclamar la abolición del celibato. Sería un gesto ejemplar, histórico. Los niños que no hacemos los egoístas europeos los podrían hacer los curas, las monjas, los obispos ... No entiendo qué esperan... El sexo siempre ha tenido para ellos un morbo insuperable: ésta es su gran oportunidad para pasar de la teoría a la práctica... Europa necesita más hijos de dios, literalmente. Aunque sean hijos del cura.

8 de set. 2007

Panem et circenses



Fa anys, molts anys, els progres estaven (estàvem) convençuts que el futbol era l’opi del poble. A la dictadura franquista li convenia entretenir el personal amb les heroiques gestes de vint-i-dos tios donant-li cósses a una pilota. Algun ingenu va arribar a pensar, fins que va caure del burro, que amb la democràcia això del futbol passaria a ser una activitat residual i que les masses entretindrien els seus ocis amb els escacs o la lectura o fins i tot, apurant molt, amb l’onanisme cultural dels cine-clubs. Qui ens havia de dir que els mateixos vint-i-dos tios en calces curtes serien encara més, molt més, el centre de les nostres vides en ple segle XXI! No passa res, de fet tampoc mai no se’ns havia acudit ni tan sols imaginar que la història i la deixadesa dels governants (estatals i autonòmics) ens permetrien disfrutar d’un paisatge de vels, burques, xilabes i mesquites als nostres carrers…

I ara amb motiu del “subidón” patriòtic que ens dóna cada any els dies previs a l’Onze de Setembre, el futbol ha servit perquè els nostres governants (autonòmics) ens ofereixin una generosa racció d’opi que ens ha d’ajudar a oblidar les penes, fer pujar la moral de la tropa i que vibrin els nostres cors tot veient onejar la senyera a una samarreta suada. Els més espavilats dels nostres governants i aspirants a governants saben perfectament (o fan com si ho sabéssin) que el futbol és una fantàstica representació ritual i teatralitzada d’una guerra: hi ha himnes, uniformes, capitans, tropes, crits de guerra, banderes… Així és com han organitzat un surrealista “culebrón” amb el partit amistós entre les seleccions catalana i nordamericana. Ara ens centrem en el futbol, però no deixa de ser un episodi més d’una absurda lluita per ambdues parts. Catalunya no serà ni més ni menys del que és ara si la selecció nacional de paddle fa un partit amb la selecció nacional d’Azerbaijan. Tampoc no hi perd res Espanya si als catalans, els murcians o els habitants de l’Alpujarra els dóna per fer seleccions esportives i competir als Jocs Olímpics.

Ah, però amb el futbol hem topat! Com a escenari simbòlic que és (banderes, himnes, exèrcits, glòria, batalla…) té tots els números per esdevenir un camp de batalla. I ja tens el govern central recordant (fluixet, fluixet, que no convé emprenyar més els electors catalans) que l’espanyola és la única selecció nacional; la Generalitat recomanant que la selecció catalana es passi les federacions esportives (guardianes de les essències hispàniques i de no pocs bons negocis), les normes estatals i el que faci falta per l’entrecuix; els nordamericans suplicant que els deixin jugar amb els catalans…

I així anem escalfant motors per a la Diada del 2007. Sembla que és més o menys igual que la del 2006 o la del 2005, però aquesta Diada és la frontera d’una nova etapa, la frontissa d’un malestar que farà canviar moltes coses i moltes persones. Ens volen entretenir, com als romans, a base de “panem et circenses”. Ara, hem canviat el pa per l’AVE i el circ per la selecció catalana de futbol, però en essència és el mateix. Ja veurem si els catalans ens deixem entabanar una vegada més o per fi comencem a buscar a Madrid i també a Barcelona les arrels profundes del nostre malestar.

Mentre estiguem entretinguts amb l’opi inofensiu de les seleccions esportives no deixarem de ser un país de fireta. Cosa que ja els va bé a molts d’allà i d’aquí. No fos cas que al poble se li obrin els ulls…
***
Panem et circenses
Hace años, muchos años, los progres estaban (estábamos) convencidos de que el fútbol era el opio del pueblo. A la dictadura franquista le convenía mantener entretenido al personal con las heroicas hazañas de veintidós tíos dándole patadas a un balón. Algún ingenuo llegó a pensar, hasta que se dio de bruces con la dura realidad, que con la democracia eso del fútbol pasaría a ser una actividad residual y que las masas entretendrían sus ocios con el ajedrez o la lectura o incluso, apurando mucho, con el onanismo cultural de los cine-clubes. ¡Quién nos iba que decir que los mismos veintidós tíos en pantalón corto serían todavía más, mucho más, el centro de nuestras vidas en pleno siglo XXI! No pasa nada, de hecho tampoco nunca se nos hubiera ocurrido ni siquiera imaginar que la historia y la dejadez de los gobernantes (estatales y autonómicos) nos permitirían disfrutar de un paisaje de velos, burques, chilabas y mezquitas en nuestras calles... E la nave va…

Y ahora con motivo del "subidón" patriótico que en Catalunya nos da cada año los días previos al Onze de Setembre (Diada Nacional o día de la comunidad de vecinos, en versión pepera), el fútbol ha servido para que nuestros gobernantes (autonómicos) nos ofrezcan una generosa ración de opio que nos tiene que ayudar a olvidar las penas, hacer subir la moral de la tropa y que vibren nuestros corazones viendo ondear la “senyera” catalana en una camiseta sudada. Los más listillos de nuestros gobernantes y aspirantes a gobernantes saben perfectamente (o hacen como si lo supieran) que el fútbol es una fantástica representación ritual y teatralizada de una guerra: hay himnos, uniformes, capitanes, tropas, gritos de guerra, banderas ... Así es como han organizado un surrealista "culebrón" con el partido amistoso entre las selecciones catalana y norteamericana. Ahora nos centramos en el fútbol, pero no deja de ser un episodio más de una absurda lucha por ambas partes por un quítame allá esa selección deportiva. Cataluña no será ni más ni menos de lo que es ahora si la selección nacional (catalana) de paddle juega un partido con la selección nacional de Azerbaijan. Tampoco pierde nada España si a los catalanes, los murcianos o los habitantes de la Alpujarra les da por hacer selecciones deportivas y competir en los Juegos Olímpicos.

¡Ah, pero con el fútbol hemos topado! Como escenario simbólico que es (banderas, himnos, ejércitos, gloria, combate...) tiene todos los números para convertirse en un campo de batalla. Y ya tenemos al gobierno central recordando (sin histerias y con suaves maneras, que no conviene tocarles las narices otra vez a los electores catalanes) que la española es la única selección nacional; la Generalitat recomendando que la selección catalana se pase las federaciones deportivas (guardianas de las esencias hispánicas y de no pocos buenos negocios), las normas estatales y lo que haga falta por la entrepierna; los norteamericanos suplicando que los dejen jugar con los catalanes... En fin…

Y así vamos calentando motores para la Diada de 2007. Parece que es más o menos igual que la del 2006 o la del 2005, pero esta Diada constituye la frontera de una nueva etapa, la bisagra de un malestar que hará cambiar muchas cosas y muchas personas. Nos quieren distraer y lobotomizar, como a los romanos, a base de "panem et circenses". Ahora, hemos cambiado el pan por el AVE y el circo por la selección catalana de fútbol, pero en esencia es lo mismo. Ya veremos si los catalanes nos dejamos engatusar una vez más o por fin empezamos a buscar en Madrid y también en Barcelona las raíces profundas de nuestro malestar y del cabreo que nos hace hervir la sangre.

Mientras estemos entretenidos con el opio inofensivo de las selecciones deportivas no dejaremos de ser un país de poca monta. Cosa que ya les va bien a muchos de allí y de aquí. No vaya a ser que al pueblo se le abran los ojos ...