27 de febr. 2007

L'Estat bis

(27.02.2007) A les Espanyes, els energúmens de sempre i un grapat de centralistes de bona fe i demòcrates (de haberlos, haylos… i no són pocs, convé recordar-ho) s’escandalitzen perquè hi ha una cosa anomenada “Comissió Bilateral Estat-Generalitat”. I sort que el govern espanyol ha donat allargues a una petició de cimera “bilateral” per tractar sobre les obres públiques a Catalunya, perquè ja haurien patit un infart. Diuen que així es consolida Catalunya (o la Generalitat) com un Estat-bis. Més aviat un Govern-bis, diria jo, perquè em sona que de tant en tant ens diuen que les autonomies també són Estat… Clar, depèn del moment.

S’esveren per res. La reunió va escenificar-se a Madrid, que és on hi ha el poder de veritat, el gran poder. Oblidar aquest detallet és fer trampa: és allà on està la caixa central i on cal anar a presentar la instància per demanar els calerons per fer de govern-bis. Però els catalans contents, perquè això de “bilateral” sona molt bé i ens proporciona agradables massatges a l’ego nacional i a la nostra “especificitat”…

Si tinguéssin una mica més de mà esquerra i de subtilesa vaticana, omplirien els organigrames de comissions i cimeres bilaterals, farien unes quantes obres ben grosses i visibles, ens posarien un aeroport que faci goig i ens podrien anar donant morralet amb l’Estatut, el Constitucional i el que faci falta… De tan fàcil com és acontentar-nos, encara no se n’han adonat. Estil ZP, vaja, que, com diuen, “no da puntada sin hilo”. Té la pega que s’han d’invertir uns quants milions d’euros i no esverar-se per algunes qüestions simbòliques com les seleccions esportives…

Til.la, diners i símbols: una combinació infal.lible.

Consti que no em sembla una mala estratègia… Si és que és això…

La vergonya de Srebrenica


(27.02.2007) Ja tenien raó, ja, els que de petit em deien que Déu, a l’altra vida, si és que una i altra cosa existeixen, jutjarà els bons i els dolents i farà justícia. Més val creure en aquest Déu justicier, perquè els tribunals humans –més enllà dels mites i de les pelis d’advocats i jutges- són una altra cosa. Semblava que ens podiem refiar del de l’Haia, el màxim tribunal de les Nacions Unides. Però res de res. Com tantes coses que tenen a veure amb l’ONU: un mite, com a molt benintencionat. I sovint, un fracàs absolut.

Ara acaben d’absoldre Sèrbia de la matança a Srebrenica de 8.000 “musulmans”, diuen els diaris…

Musulmans sí, però europeus també i sobretot: algú s’imagina en una notícia que als espanyols/catalans ens qualifiquin genèricament de catòlics? Les neteges ètniques deixen rastres a les paraules, també...

Això sí, els solemnes i severs jutges renyen una mica els serbis: podien haver fet alguna cosa per prevenir la massacre. I els demanen educadament que deixin d’amagar-lo i lliurin a la justícia (ai, que em venen ganes de riure…) el militar Ratko Mladic, un dels grans criminals de guerra dels Balcans, al costat de Milosevic, Karatzic i tants altres còmplices del crim. La meva ingènua pregunta: segur que l’han buscat amb prou ganes? O, com Bin Laden, se l’ha empassat la terra?

Ara els europeus (cristians) ens escandalitzarem una mica, i farem veure que no recordem que vam fer el paper de la trista figura en aquelles guerres d’extermini als Balcans, a principis dels anys 90. No vam moure ni un dit. I podíem fer-ho. Ens havíem omplert la boca afirmant que mai no deixaríem que a Europa passés res semblant a l’extermini nazi… i cinquanta anys després les vam veure tranquil.lament asseguts davant la tele. Sort dels americans… però no és políticament correcte recordar-ho. Fa massa vergonya. I ara ho remata aquesta sentència...

Total, només van morir unes dues-centes mil persones…

25 de febr. 2007

Catalans emprenyats

(25.02.2007) L’any 1960 el meu pare va marxar a treballar a Alemanya, a una petita ciutat de la conca del Ruhr. Havia estudiat alemany i tenia una feina a la indústria del metall. Un amic l’esperava el primer dia a l’estació de ferrocarril d’aquella ciutat. Uns dies abans van parlar per telèfon i aquest amic li va dir: tu no cal que et preocupis pel nom de les estacions, quan siguin exactament les 16:10 i el tren s’aturi, no cal que miris el rètol, baixa a l’andana i hauràs arribat. Ho va explicar milers de vegades quan jo era petit, fascinat per la puntualitat germànica.

D’això fa 47 anys. El contrast entre la Renfe d’aleshores i els ferrocarrils alemanys enlluernava els immigrants espanyols. Com tantes altres coses. Ni “jartovino” em canviaria per un alemany, per moltíssimes raons, ni els envejo ni els tinc com a model, però s’ha de reconèixer que aquell és un país que funciona com un rellotge.

Els llatins ens movem en uns altres estàndards. Estem acostumats, jo diria que genèticament programats, per suportar estoicament els retards dels trens, els maldecaps que ens causen les obres públiques, els embussos a les autopistes o a les entrades de les ciutats, les cues… Ens hem europeïtzat en molts aspectes, no sé si per bé o per mal. Ens molesten els sorolls de nit, ja no aboquem al carrer el cendrer del cotxe, ens hem tornat més cívics, més exigents, més puntuals, més conscients dels nostres drets… Però, tot i que paguem impostos com els alemanys (potser una mica menys, però no gaire), ja ens va bé que el país no funcioni com un rellotge. Tots plegats ens donem un cert marge, molt llatí, molt mediterrani, que no està escrit enlloc però funciona com un codi implícit. Fins a certs límits, és clar.

I la Renfe, a Catalunya, els ha superat tots i de llarg.

No només la Renfe. Correus també, per exemple. O la policia estatal. O TVE. I tants altres serveis o actuacions molt bàsiques de l’Estat que han fallat també i greument durant dècades. Catalunya ha estat maltractada per un Estat que li ha reclamat tants diners i tanta hispanitat com ha pogut, i li ha donat molt poc a canvi.

Si l’Estat hagués funcionat a Catalunya, la realitat del catalanisme, del nacionalisme i fins i tot de l’independentisme seria molt diferent. França (per no emmirallar-nos sempre amb els capquadrats dels alemanys) és el paradigma en aquest sentit. Un Estat que funciona, per molt centralitzat que estigui, perquè el centralisme no és el problema. En tot cas, és un altre problema, però no té res a veure amb l’eficàcia. I si no, que ho preguntin a les multinacionals. La gent vol que les coses funcionin raonablement bé i li importa ben poc si el servei es dóna des de Terrassa, des de Barcelona, des de Madrid o des de Brusel.les. Som més aviat conservadors i si les coses van bé tenim poques ganes de canviar-les.

El nacionalisme espanyol, tan cridaner, s’ha equivocat d’estratègia sempre al llarg de la seva història: en comptes de comprar banderes cada vegada més grans, hauria estat molt més intel.ligent (i maquiavèlic) construir un Estat que funcionés, un Estat del qual ens en sentíssim orgullosos, que ens donés més satisfaccions que disgustos. El patriotisme dels serveis, del dia a dia, molt pragmàtic i quotidià, el patriotisme del benestar, seria l’autèntic dic contra els nacionalismes perifèrics… Menys constitució i més carreteres, vaja.

Però sempre han preferit les banderes i els himnes a coses tan bàsiques com que els trens de rodalies arribin a l’hora…

Per això els retards de Renfe són un només un episodi tragicòmic de l’històric retard de l’Estat espanyol.

Ara tenim un munt de catalans emprenyats, de viatgers-súbdits de Renfe (que desconeix el significat de la paraula “client”) que se n’han atipat, que tallen les vies, que s’encaren amb els guàrdies civils o els mossos, que expliquen històries per no dormir… Com acabarà passant en altres sectors. En aquesta feble democràcia hispànica, els ciutadans estan descobrint un món vell i nou alhora: la força de la protesta, més o menys espontània. La protesta televisada, si pot ser: si no, no existeix. Són reaccions interessants, que revelen que alguna cosa està canviant i que hauríem d’ensumar amb atenció.

Amb un afegit interessant des de Catalunya: ja que està demostrat que els trens catalans, amb governs conservadors o progressistes, funcionen infinitament millor que els estatals… i si passem de la Renfe? I si passem de Correus? I si, ja posats, passem de tot? Aquí hi ha una esquerda clamorosa de la indivisible unitat d’Espanya. Però la bandera rojigualda no els deixa veure-la… Que vagin fent…

(Després de 15 dies de problemes informàtics dels que per desgràcia no en puc culpar les obres de l’AVE… i de suar una mica amb les instruccions de connexió de l'ADSL, el mòdem... sant tornem-hi, amb ordinador nou, un Samsung normalet a pagar en 12 còmodes mensualitats i una nova connexió a internet… Posarem un ciri a Santa Tecla, si és que és la patrona dels blogs...)

16 de febr. 2007

Corbata-power

(16.02.2007) Al poder s'hi arriba com es pot, des del carrer, des de la vida de cada dia, però els homes han d'anar al despatx i al cotxe oficial amb la corbata posada. Diu el conseller Puigcercós que el govern ha de donar una imatge (implícit: de seriositat) i que potser només admetrà alguna excepció amb els radicals anticorbata que n'han fet una qüestió de principis. S'han acabat les conyes. Recuperem les tradicions. Recuperem la referència de Tarradellas, mític president que serveix una mica per a tot i que, com a bon afrancesat que era, tenia claríssim això del poder, els seus símbols, els seus rituals. D'aquí a dos dies, els alts càrrecs del departament de Puigcercós seran clònics del conseller: camisa fosca, corbata ben contrastada, colorista. Un estil que s'ha estès i ha esdevingut molt freqüent dels republicans. Es a dir, un toc diferencial però sense estridències. Així, el govern d'Entesa remarcarà algunes diferències estilístiques, ja que les altres oficialment no existeixen…i Déu els conservi l'enteniment i vulgui que això duri.

La cosa té la seva conya, ara que precisament som en temps de Carnestoltes, però admet lectures força més complexes i menys humorístiques. Repassem els armaris, perquè diuen molt dels seus propietaris…

Tenim el polo-power, més propi d'Iniciativa: un estil més informal i arrugat, però de marca, sense passar-se si pot ser. Corbates, les justes. El poder tou, enrotllat, guai, sportwear. Molt Camper, per entendre'ns.

Un altre estilisme és el powerwear d'Esquerra: colors forts i sovint foscos, corbata, americana, classicisme però amb uns trets diferencials. Es un model estètic encara en evolució, contradictori. Temps al temps.

I el sociatawear, en el qual costa trobar unes línies comunes, cosa d'esperar en un partit tan divers. Però els càrrecs socialistes tendeixen a vestir-se amb poques alegries i més aviat classiquets, força corbata, combinacions poc agosarades, dintre dels estàndards. Amb excepcions, com podrien ser el conseller Castells (proper al esquerrastyle), Maragall (que anava i venia d'un model a l'altre, sempre amb dues ànimes i dues combinacions de camisa i corbata). Aquest model, molt marcat per l'ànima gestora dels socialistes, experimenta una certa tendència a una informalitat controlada, seriosa i sense excessos, segons el dia i el moment. El ciustyle no és molt diferent del sociata, tot i que tendeix a ser molt més formalet i "arregladet". Estil, diguem-ne, gendre ideal.

I el ppwear ja se situa, amb comptades excepcions, en el classicisme hispànic de tota la vida: les camises ratllades, el blau que sempre queda bé, la corbata imprescindible, a vegades els "gemelus" o fins i tot les inicials brodades a la camisa… Una mica borjamari, vaja.

Per no parlar del citizenstyle: en pilota picada als cartells electorals, però en el dia a dia d'una grisor sorprenent, un punt funcionarial... Vaja, que encara no sabem massa ni qui són ni quin estil de vestuari els representa. Continuen essent una incògnita en molts sentits: ja veurem què passa quan surtin de l'armari...

La corbata se situa arreu, a la vida pública i a la privada, com el signe per excel.lència del poder i la representació, i no sembla que tingui la batalla perduda. Premisa bàsica: qualsevol tio amb corbata i "traje" sembla més que sense corbata. I si el "traje" és de bona sastreria i les sabates de marca, molt millor. Aquesta és la percepció i la convenció social, i costarà sang, suor i llàgrimes canviar-la.

I a tot això, com s'ho fan les dones? Doncs senzillament no s'ho fan.

A vegades adopten l'estil masculí, per semblar més serioses, i d'altres afortunadament es permeten moltes més llibertats, dintre d'un ordre segons el càrrec o el rol. I perquè els símbols del poder (com el mateix poder, en sentit ampli) són encara molt masculins. Per això mateix les dones no porten corbata. Per això mateix de moment, que se sàpiga, no hi ha normes sobre si les faldilles han d'anar per damunt o per sota del genoll o si els pantalons són admisibles per a les dones (poquetes) que hi ha als llocs més alts de la majoria d'organigrames…

14 de febr. 2007

La talla que toca

(14.02.2007) Serem els morts més saludables del cementiri, a aquest pas. Primer, la batalla del tabac, la mare de totes les batalles. Després, la de les hamburgueses XXXL Ara comencem la batalla del vi i l'alcohol. I continuem amb la nova inquisició de les talles de la roba i les models de les passarel.les com Cibeles o Gaudí. Per una banda, resulta que és gairebé un problema d'Estat que les marques de moda tinguin diferents patrons per a les talles: s'ha de normativitzar, regular, estandaritzar i no sé quantes coses més. Per què? No només perquè fem un servei impagable als consumidors (cert, això de les talles és sovint un embolic, però anecdòtic, i fins ara sobrevivíem raonablement bé) sinó perquè després vindrà la següent norma: la talla estàndard. O el dret de tothom a trobar la seva talla a la botiga, com si el/la comerciant, igual que el/la dissenyador/a, no fossin lliures de decidir a qui volen vendre, quines talles els agraden més, quin tipus de cos va millor amb els seus dissenys… Al temps.

Jo, modestament, proposo un tracte a tots aquests promotors de la salut per decret. Primer, que facin la seva feina i que es preocupin d'una obligació bàsica, per la qual els ciutadans i ciutadanes paguem molts diners: l'assistència sanitària. De qualitat. Sense cues ni llistes d'esperes ni el trist panorama que sovint veiem quan la necessitem. No sembla un objectiu menor, oi? Ni poca feina perquè estiguin entretinguts/des una llarga temporada. I després, quan hagin fet la feina que els pertoca, ens dediquem a discutir sobre floritures i croades sanitàries. I sobre llibertats individuals. I sobre el paper de l'Estat i de la societat i els límits dels respectius territoris.

3 de febr. 2007

El regidor negre

(3.2.2007) "Jo, racista? Noooo, què va… Es que senzillament es tracta d'una qüestió de combinació de colors. El color dels casaments és el blanc i no el negre… I clar, si el regidor que t'ha de casar és negre, resulta que combina malament amb el vestit de la núvia, res més… Racisme? Apa, què dius…" Més o menys això és el que ha passat a la ciutat belga de Sint Niklaas, on tres parelles s'han negat a que les casés un regidor negre. Negre, sí, però belga de naixement, tan belga com els que voten el partit racista flamenc Vlaams Belang: detall no gens anecdòtic, perquè no són quatre gats. I això complica les coses. Fa un parell d'anys vaig assistir a una missa a Nôtre Dame de París i el capellà era negre: com canvien els temps, que lluny queda l'Europa blanca i rosseta i d'ulls clars en la que només desentonàvem els més aviat morenos llatins del sud, als quals ens perdonaven la vida perquè érem parents de segona, llunyans i exòtics. El regidor o el capellà negre són signes dels temps. Excepcions, encara, però pura i simple normalitat. Coses que aquí passaran qualsevol dia: diputats, regidors, alcaldes… Negres? Musulmans? Magribins? Sudamericans? Canvis que costaran de païr, no ens enganyem, i que posaran a prova la fermesa dels valors de la societat i la qualitat humana de les persones. A Terrassa i altres grans ciutats catalanes ja ho podem anar posant a l'agenda per a un d'aquests anys, no per a demà mateix, però sí en un futur no massa llunyà. Es possible que ens en sortim bé, perquè hem anat preparant el camí, no sense tensions ni entrebancs. Però abans haurem de passar unes quantes proves. Algunes carregades de simbolisme, com un casament civil, que acaba esdevenint una prova de foc.

2 de febr. 2007

Peus de ministre

(2.2.2007) Arribes a un castell a dalt d'una llunyana muntanya, a les ruïnes d'un teatre grec a prop d'una platja perduda d'Asia Menor, a un antic i venerable monestir del qual queden només quatre pedres, i et trobes inevitablement amb les petjades que han deixat un munt de turistes, adolescents enamorats i fins i tot amants de la història i la cultura. En el millor dels casos, inicials gravades a navalla, unides per un cor, noms propis, paraulotes, frases més aviat tontes... La vella passió humana per deixar rastres, per poder dir als altres: jo vaig ser aquí abans que tu. Trobem una versió escatològica i més pujada de to de la mateixa passió a les portes i parets de molts lavabos públics. I una versió aparentment molt més noble i institucional, disfressada d'Història i Tradició amb majúscules, a les galeries de retrats dels ministeris madrilenys.

Són les galeries del Poder amb majúscules, del poder que es veu a ell mateix com el poder de veritat i creu que té el dret (natural?) a deixar constància per a la història de quins han estat els titulars (dipositaris?) d'aquest poder. Alguna cosa sabia de l'existència d'aquestes galeries de retrats de grans homes i poquíssimes grans dones, però darrerament he sabut alguna cosa més. Es un tema menor, al costat dels episodis nacionals que estem vivint i patint cada dia, però alguna cosa diu sobre la concepció patrimonial del poder i sobre el teixit d'idees, conceptes, passions i ambicions que hi ha darrera del debat polític.

Un retrat de ministre segons la tradició té preu lliure, i cadascú tria el pintor (segur que poques pintores, clar) que l'ha d'immortalitzar per passar a la Història. El d'Ana Palacio va sortir per uns 12.000 euros. Els d'Arias Cañete o Ruiz Gallardón (hi ha tradicions que s'encomanen….), han sortit per uns 60.000. El ministre sociata López Aguilar ens sortirà més baratet quan se'n vagi a competir a les eleccions canàries: ell mateix es farà l'autorretrat, ja que és bon dibuixant…

Igual m'equivoco, però no sé jo si trobaríem molts exemples de la mateixa tradició de galeries del poder als ajuntaments o a les comunitats autònomes, on es gestiona un poder aparentment en minúscules, més de carrer, més del dia a dia, amb menys pretensions d'immortalitat… Un poder més modest, menys "poder" i més "servei"… Amb aquestes galeries de ministres il.lustres tenim un exemple molt gràfic d'una manera de veure el poder que no ha canviat en segles, malgrat les aparences… Això explica més d'una i de dues coses.

Inclosa la vella tradició burlesca d'anomenar "peus de ministre" a aquell plat tan senzill i deliciós… L'humor popular és el millor antídot per a tanta vanitat.