Amb Z de responsabilidaZ

Zapatero ha agafat el toro per les banyes. Dissabte a la tarda va marcar al seu mòbil el número de Montilla i van quedar que es veurien diumenge a mig matí, al costat dels esvorancs i esquerdes de l’AVE. Visita sorpresa de cap de setmana: punt per a Zapatero. Diguin el que diguin tots els que el critiquen i que l’haurien criticar també si no hagués vingut. Als presidents espanyols els costa moure’s de la Moncloa per baixar dels núvols del poder a les trinxeres de la realitat. Cal tenir-ho en compte per valorar el gest. Un gest valent però amarg: el mateix diumenge la família sociata celebrava els 25 anys d’aquella victòria de Felipe González, el 28 d’octubre del 82. No era dia per a gaires festes, una llàstima, ja veurem si canvien les coses per a la forçada celebració de l’1 de desembre, amb Felipe i ZP plegats... Zapatero no ha pujat als autobusos que avui dilluns agafen milers de persones: cíviques i resignades, amb una bomba de rellotgeria electoral al cor, que fa tic-tac, tic-tac, que sospesa el que està passant i encara no es decanta... Però almenys ha vist les coses amb els seus propis ulls i s’ha posat als comandaments del gabinet de crisi. I la gent que el va veure, agafada per sorpresa, no el va xiular ni escridassar... Reacció a retenir: ni a sobrevalorar ni a menystenir...

I què diuen les enquestes sobre el tic-tac del cor dels votants catalans? Zapatero cotitza a la baixa però no s’enfonsa. La valoració global del govern, segons La Vanguardia, baixa del 74% al 53%. El juliol de l’any passat un 60% de catalans considerava positiva la política del govern socialista envers Catalunya. Ara són només el 37%. Els votants del PSC mantenen la valoració positiva, però no els d’altres formacions polítiques. Fins i tot sembla que el PSC tendeix a mantenir el seu suport electoral: és molt aviat per traduir les enquestes a escons però no apareixen grans esvorancs electorals. Tanmateix, l’enquesta hauria de fer encendre moltes llums d’alarma...

On canvien les coses és quan els enquestadors pregunten “vostè a qui prefereix, a Zapatero o a Rajoy?” Una pregunta poc subtil i massa madrilenya per a afrontar la situació política catalana? No, la pregunta. El 72% Zapatero, el 13% Rajoy. Què esperaven? Però ull amb treure conclusions excessives... El rellotge del compte enrera encara fa tic-tac, farà tic-tac durant cinc llargs mesos. L’entusiasme s’ha desdibuixat en un panorama de decepció i grisor, la qual cosa no vol dir que els ciutadans passin, passem, de tot. Ni que ens sigui igual una cosa que l’altra. Els temps, a Catalunya, no donen marge per a gaires alegries ni floritures. Parlarem molt de trens, d’autobusos, de carreteres, d’aeroports, poc de polítiques socials i de benestar i massa d’identitats, referèndums impossibles, sobiranismes i onanismes patriòtics per l’estil.

Tal com està Espanya, o sigui, tal com estem, un diumenge del mes de març haurem de triar entre Zapatero o Rajoy. A la brava. Entre dues Espanyes: una en la qual hi cabem, a tranques i barranques, però hi cabem, i una altra en la que sí, també hi cabem, però a condició que ens limitem a ballar sardanes, menjar pa amb tomàquet i no emprenyar massa.

Els esvorancs de l’AVE són només una part del paisatge polític. Encara que no ens agradi com està plantejada la qüestió, brutalment, en les properes eleccions decidim el govern d’Espanya. El nostre, també. I la política espanyola per desgràcia està construïda a base de zeros i uns, com la informàtica: o l’un o l’altre, sense matisos. Només tenim la tecla de l'1 i del 0 a l'abast dels nostres dits. Espanya no hauria de ser així, no, i ja veurem si algun dia pot ser una altra cosa, però... A mi, quan imagino una Espanya governada per “Rajoy y sus muchachos”, em venen ganes de sortir corrent a agafar la papereta de ZP. Papereta indirecta, a Catalunya, cosa sobre la qual haurem de parlar molt els propers mesos, perquè s'ha d'aclarir què votem realment si triem aquesta papereta... Però al capdavall és la de ZP i la del PSOE amb ànima de PSC. Grinyolant, sí, però de la família. Els matisos, que no són pocs ni menors, quedaran per a la propera legislatura, que serà quan acabarem d’embolicar del tot o de deslligar el nus gordià de la política catalana... en el context de l’espanyola, sí, clar.

Referèndum: diumenge 24 de juny de 2012

Els referèndums els carrega el diable... però, sí. Per mi, endavant. Per dues raons. Una de molt seriosa, radical: la democràcia és dels ciutadans i les ciutadanes. Ni dels partits ni dels representants polítics. I la resposta a algunes grans qüestions pertany a la gent. Al poble sobirà. Per raons pràctiques no poden ser moltes. Costa posar-se d’acord en una mena de “short list”. L’altra raó és purament pràctica: o juguem d’una vegada el “gran joc” o ho deixem estar abans que se’ns podreixi tot entre les mans i n’acabem farts.

La gran pregunta és molt evident: volem continuar junts o ens separem? Amb tres imprescindibles derivades, que són al mateix temps reflexions prèvies: Si partim peres, ho farem a òsties o civilitzadament? Si continuem plegats, tu m’estimaràs més a mi i jo més a tu? I la tercera, si muntem tot aquest sidral, servirà d’alguna cosa, estarem millor o ens haurem ficat en un embolic encara més gran? I dues prèvies a tot el procés, ja que aquí no es tracta d’un divorci entre iguals, sinó d’una mena d’emancipació en una família rondinàire però força ben avinguda, però sota la vigilància d’un amenaçador pare-policia... Primera: si me’n vull anar, em deixaràs? Segona: com ens posem d’acord perquè el “sí” o el “no” siguin vàlids, quina és la majoria que acceptem explícitament?

N’hi ha una que no cal plantejar-se, per no caure en el parany dels rajoys que es pensen que els catalans som babaus i ens podem empassar que aquesta mena de referèndums s’han de fer a tot Espanya. Està claríssim qui som el “nosaltres” que es fa la pregunta i la respòn: els homes i les dones majors de 18 anys, de nacionalitat espanyola (diguem que amb DNI espanyol, va...), que formem la Catalunya de principis del segle XXI. Com tampoc no ens hem de fer més il.lusions sobre la realitat política d’uns inexistents Països Catalans: aquesta pregunta no se la plantejaran ni els hispano-aragonesos, ni els hispano-valencians, ni els hispano-mallorquins, ni els italo-algueresos, ni els franco-occitans de la Catalunya nord.

Dit vulgarment: ens esperen set anys, set, de palles mentals. Fins al 2014. Set anys són molts. I el 1714, ja em perdonaran, per molt lirisme patriòtic que li volguem posar, no és la data clau, com Rafael (de) Casanova no és l’heroi clau. Els nacionalismes necessiten mites, batalles, herois i coses així, però el 1714 té lectures (raonables, no forçades) molt més complexes, molt menys esbiaixades. Tot havia començat abans, molt abans d’aquesta suposada data de la derrota catalana. La data perfecta existeix ja al calendari. I té molt més sentit, encara que obligaria a repassar els llibres d’història i enfrontar el país a la seva pròpia complexitat: xungo, clar, per animar les masses i fer pujar la temperatura de l’olla a pressió. Si ens emboliquem amb la complexa història medieval acabarem perdent el fil, oi? I la trempera també. Molt millor i més excitant un conte d’herois catalans contra malvats castellans, del bon rei-arxiduc Carles d’Austria contra l’infame Borbó. I si hi afegim els errors estratègics i les venjances de la corona espanyola a partir del 12 de setembre de 1714, i ho barregem amb les brutals fòbies anticatalanes del franquisme, ja tenim benzina de sobres per córrer fins al 2014...

Però hi ha una altra data, impecable. Infinitament més encertada. El 24 de juny de l’any 2012: l’aniversari del compromís de Casp(e). 500 anys, 5 segles. Ja posats a mirar-nos el melic, furgem fins al final... I ens estalviem dos anys de marejar la perdiu. Anem per feina i passem via, a la catalana... Es l’any que acabarà el món, segons el llegendari calendari maia. Exactament el dissabte 22 de desembre, no se sap si de bon matí, a l'hora de dinar o més aviat cap al tard... Almenys haurem disfrutat sis mesos de la independència o d’una Espanya federal, el que surti. No fos cas que convoquem el referèndum per adesprés de l’apocal.lipsi, que ja seria mala pata... A més, no perderíem hores de feina: és un diumenge.

______

Referéndum catalán: domingo 24 de junio de 2012

Los referéndums los carga el diablo ... pero, sí. Por mí, adelante. Por dos razones. Una muy seria, radical: la democracia es de los ciudadanos y las ciudadanas. Ni de los partidos ni de los representantes políticos. Y la respuesta a algunas grandes cuestiones pertenece a la gente. Al pueblo soberano. Por razones prácticas no pueden ser muchas. Cuesta ponerse de acuerdo en una especie de "short list". La otra razón es puramente práctica: o jugamos de una vez el "gran juego" o lo dejamos estar antes de que se nos pudra todo entre las manos y acabemos hartos.

La gran pregunta es muy evidente: ¿queremos continuar juntos o nos separamos? Con tres imprescindibles derivadas, que son al mismo tiempo reflexiones previas: Si nos divorciamos, ¿lo haremos a tortazos o civilizadamente? Si continuamos juntos, ¿tú me querrás más a mí y yo más a ti? Y la tercera, si montamos todo este berenjenal, ¿servirá para algo, estaremos mejor o nos habremos metido en un enredo todavía mayor?

Añadamos dos cuestiones previas a todo el proceso, ya que aquí no se trata de un divorcio entre iguales, sino de una especie de emancipación en una familia gruñona pero bastante bien avenida, aunque bajo la vigilancia de un amenazador padre-policía ... Primera: si me quiero ir, ¿me dejarás? Segunda: ¿cómo nos ponemos de acuerdo para que el "sí" o no lo sean válidos, cuál es la mayoría que aceptamos explícitamente?

Hay otra cuestión que no merece ser planteada, para no caerse en la trampa de los rajoys que creen que los catalanes somos bobos y nos podemos tragar que este tipo de referéndums tienen que convocarse en toda España. Está clarísimo quién somos el "nosotros" que se hace la pregunta y la responde: los hombres y las mujeres mayores de 18 años, de nacionalidad española (digamos que con DNI español, venga...), que formamos la Cataluña de principios del siglo XXI. Tampoc hay que hacerse muchas ilusiones sobre la realidad política de unos inexistentes Países Catalanes: esta pregunta no se la van a plantear ni los hispano-aragoneses, ni los hispano-valencianos, ni los hispano-mallorquines, ni los italo-alguereses, ni los franco-occitanos de la Cataluña norte.

Nos esperan siete años, siete, de onanismo intelectual y político. Hasta 2014. Siete años son muchos. Y el año1714, ya me perdonarán, por mucho lirismo patriótico que le echemos al asunto, no es la fecha clave; como Rafael (de) Casanova no es el héroe clave. Los nacionalismos necesitan mitos, batallas, héroes y cosas así, pero 1714 tiene para Catalunya lecturas (razonables, no forzadas) mucho más complejas, mucho menos sesgadas. Todo había empezado antes, mucho antes de esta supuesta fecha de la derrota catalana. La fecha perfecta existe ya en el calendario. Y tiene mucho más sentido, aunque obligaría a repasar los libros de historia y enfrentar el país a su propia complejidad: chungo, claro, si lo que queremos es enardecer a las masas y aumentar la temperatura de la olla a presión. Si nos enredamos con la compleja historia medieval acabaremos perdiendo el hilo, ¿verdad? Y el ardor patriótico también. Es mucho mejor y más excitante un cuento de héroes catalanes contra malvados castellanos, del buen rey-archiduque Carlos de Austria contra el infame Borbón. Y si añadimos los errores estratégicos y las venganzas de la corona española a partir del 12 de septiembre de 1714, y lo mezclamos con las brutales fobias anticatalanas del franquismo, ya tenemos gasolina de sobra para llegar hasta 2014...

Pero hay otra fecha, impecable. Infinitamente más acertada. El 24 de junio del año 2012: el aniversario del compromiso de Casp(e). 500 años, 5 siglos. Ya puestos a mirarnos el ombligo, hurguemos hasta el fondo... Y nos ahorramos dos años de marear la perdiz. “Anem per feina”, a la catalana... Este es el año que acabará el mundo, según el legendario calendario maya. Exactamente el sábado 22 de diciembre, desconocemos si de madrugada, a la hora de comer o más bien al atardecer... Al menos habremos disfrutado seis meses de la independencia o de una España federal, lo que salga. No vaya a ser que convoquemos el referéndum para después del apocalipsis, que ya sería mala pata ... Además, no perderíamos horas de trabajo: el 24.06.2012 es un domingo.

Gora the King!

...i que visqui molts anys. I que el futur rei Felipe VI -casat amb una reina que no va arribar verge al matrimoni- també en visqui molts. I que el succeeixi la reina Leonor I. I que entre la monarquia càlida i “campechana” de Juan Carlos I, la més freda/techno de Felipe VI (amb la Leti de motor a l’ombra) i la monarquia femenina de Leonor I, vagi prenent forma una mena de Commonwealth ibèrica, amb Gibraltar, ja posats a jugar a l’embolica-que-fa-fort o a somiar un conte de reis, prínceps i princeses...

Per a això caldria que els nacionalismes ibèrics (el català a l’avantguarda, el basc com sempre a la seva bola, tirant a autista però també amb moments de lucidesa pragmàtica, el galleg més tàctic i tímid, el gibraltareny a l’anglo-andalusa...) facin seva (nostra...) la corona i si molt m’apures la bandera. Canviant-ne el significat, òbviament. Però nostres, de tots i totes. Sense trampa ni cartró. Perquè si algú es pensa que és possible canviar pacíficament la Constitució i reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya, va llest. Mentre juguem a nines cremant fotos del rei i cridant “visques” a la república, equivoquem el tret i l’estratègia. Aquest camí pot ser molt excitant, però no porta enlloc.

Només sota una monarquia espanyola es pot canviar l’Espanya genital. En l’actitud corrosiva i distant d’una part de la dreta més salvatge hi ha la pista: ni aquest rei ni aquesta monarquia no els acaben de fer el pes. No se’n refien del "juancarlismo". Intueixen alguna cosa: que no és impossible que Catalunya pugui ser una mena de república federal sota el paraigua d’una corona espanyola, per exemple. No estic parlant de creure’ns que és possible prendre el pèl a la caverna hispànica o al jacobinisme (centralista sí, en diversos graus, però no cavernari), a l’estil d’aquella mítica instrucció secreta que indicava: “...a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”. No. Res d'això.

Només seria possible si fos una estratègia autèntica, creïble. De veritat: pragmatisme monàrquic, hispanisme pragmàtic. No cal pas una professó de fe, sinó un pacte que pugui esdevenir vacuna contra un espanyolisme genital que està ocupant (encara que ens en fotem) el centre de la vida política espanyola i domina la iniciativa i obliga a actuar en funció d’aquest domini. Podem riure molt, podem emprenyar-nos, podem ignorar-los, però estan avançant posicions i forçant les actituds més obertes... Ja ho anirem veient fins al mes de març: raccions dobles i triples de bandera, himne i suspirosdeespaña... Si no anem amb compte, ens acabarem topant de morros amb la cabra de la Legió, excels símbol de l’Espanya immortal. O amb els legionaris del Tribunal Constitucional, subtils i independents juristes que entenen la Constitució com una arma de lapidació massiva... O els legionaris de Crist i la Cope, que en matèria de legions anem sobrats...

Hi ha un camí alternatiu, que no impedeix discutir calculadora en mà les infraestructures ni els pressupostos de la comunitat de veïns. Realista i viable sense deixar de ser utòpic. Coherent amb la vella i ingrata dèria del catalanisme entestat a canviar Espanya, a comprometre’s amb Espanya perquè sigui possible una altra Catalunya. La resta és perdre el temps.

______

¡Gora the King!

...y que viva muchos años. Y que el futuro rey Felipe VI -casado con una reina que no llegó virgen al matrimonio- también viva muchos años. Y que le suceda la reina Leonor I. Y que entre la monarquía cálida y campechana de Juan Carlos I, la más fría/techno de Felipe VI (con la consorte Leti como motor, en la sombra) y la monarquía femenina de Leonor I, vaya tomando forma una especie de Commonwealth ibérica, con Gibraltar, ya puestos a jugar a “embolica-que-fa-fort” o a soñar un cuento de reyes, príncipes y príncipes...

Para eso haría falta que los nacionalismos ibéricos (el catalán a la vanguardia, el vasco como siempre en su bola, tirando a autista pero también con momentos de lucidez pragmática, el gallego más táctico y tímido, el gibraltareño a la anglo-andaluza...) hagan suya (nuestra ...) la corona y ya puestos también la bandera. Cambiando su significado, obviamente. Pero nuestras, de todos y todas. Sin trampa ni cartón. Porque si alguien en sus cabales piensa que es posible cambiar pacíficamente la Constitución y reconocer el derecho de autodeterminación de los pueblos de España, ya caerá del burro algún día. Mientras algunos se entretenienen jugando a quemar fotos del rey y gritando "vivas" a la república, erramos el tiro y la estrategia. Este camino puede ser muy excitante, pero no lleva a ninguna parte.

Sólo bajo una monarquía española se puede cambiar la España genital. En la actitud corrosiva y distante de una parte de la derecha más salvaje está la pista: ni este rey ni esta monarquía les acaban de convencer. No se fían del "juancarlismo". Intuyen alguna cosa: que no es imposible que Cataluña pueda ser una especie de república federal bajo el paraguas de una corona española, por ejemplo. No estoy hablando de creernos que es posible tomar el pelo a la caverna hispánica o al jacobinismo (centralista sí, en diversos grados, pero no cavernario), al estilo de aquella mítica instrucción secreta que indicaba: "... a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". No. Nada de eso.

Sólo sería posible si se trata de una estrategia auténtica, creíble. De verdad: pragmatismo monárquico, hispanismo pragmático. No hace falta en absoluto una profesión de fe, sino un pacto que pueda convertirse en vacuna contra un españolismo genital que está ocupando (aunque nos burlemos de él) el centro de la vida política española, reteniendo la iniciativa y obligando a actuar a mucha gente en función de este dominio. Podemos reirnos mucho, podemos cabrarnos, podemos ignorarles, pero están avanzando posiciones y haciendo retroceder las actitudes más abiertas ... Lo veremos desde ahora hasta el mes de marzo: raciones dobles y triples de bandera, himno y suspirosdeespaña ... Si no vamos con cuidado, nos acabaremos topando de bruces con la cabra de la Legión, excelso símbolo de la España inmortal. O con los legionarios del Tribunal Constitucional, sutiles e independientes juristas que entienden la Constitución como un arma de lapidación masiva ... O los legionarios de Cristo y la Cope, ya que en materia de legiones y legionarios aquí vamos sobrados ...

Hay un camino alternativo, que no impide discutir calculadora en ristre las infraestructuras ni los presupuestos de la comunidad de vecinos. Realista y viable sin dejar de ser utópico. Coherente con la vieja e ingrata manía del catalanismo empeñado en cambiar España, a comprometerse con España para que sea posible otra Cataluña. El resto es perder el tiempo.

L'Espanya genital

Apagar incendis amb benzina és poc recomanable. Perseguir a cop de fiscal uns quants exaltats que cremen una foto dels reis segurament és legal, però també una insensatesa. Així tenim noves cremes de fotos, un setmanari gironí que regala una foto inflamable... Una vegada més treu el nas l’Espanya genital, que ens vol espanyols per collons. Amb el ministre de Defensa (de la Guerra, en deien abans) proclamant, ben seriós, quant li agraden la bandera i l'himne... Ai, senyor! Així no anem enlloc. Podem ser espanyols de moltes maneres (els que ho volem ser, tot i que sovint ignorem si existeix l’Espanya a la que ens referim...), però per collons va a ser que no. I amb el pes de la llei, esgrimida com el garrot que protegeix els sagrats símbols de la pàtria, menys encara. Lliuri’m Déu (o el Diable, en el seu defecte) de sentir simpatia envers la monarquia, però no justifico en absolut la crema de fotos. Ni la persecució severíssima (quina agilitat, la de la justícia, quan convé, oi?) d’un acte radical força inofensiu. La democràcia té mecanismes, que s’han d’utilitzar amb respecte i intel.ligència, no a cops de martell ni cremant fotos. Tanmateix -més enllà dels ideals republicans- no tinc gens clar, però gens ni mica, que ens anés millor amb una república... Pur pragmatisme, vaja. Ben mirat, potser una monarquia (simbòlica i constitucional) serveixi millor per recuperar el vell i bell somni d’una Espanya de pobles i nacions singulars representades per una corona comuna, amb les arrels en aquella Ibèria medieval que és on es va fer el nus gordià de la història peninsular... Si serveix per això la monarquia, cosa que està per demostrar però no és ni impossible ni inviable, potser ens convingui més en Juan Carlos I, el Felipe VI, la Letizia i la futurible reina Leonor que una Espanya republicana... presidida posem que per un Aznar o un Rajoy.

* * *

La España genital

Apagar incendios con gasolina es poco recomendable. Perseguir a golpe de fiscal a unos cuantos exaltados que queman una foto de los reyes seguramente es legal, pero también una insensatez. Así tenemos nuevas hogueras con fotos, un semanario gerundense (gerundense de Girona...) que regala una foto inflamable ... Una vez más asoma la nariz la España genital, que nos quiere a todos españoles por cojones. Con el ministro de Defensa (de la Guerra, decían antes) proclamando, bien serio, cuánto le gustan la bandera y el himno... ¡Ay, señor! Así no vamos a ningún sitio. Podemos ser españoles de muchas maneras (los que lo queremos ser, aunque a menudo ignoramos si existe la España a la que nos referimos...), pero por cojones va a ser que no. Y con el peso de la ley, esgrimida como el garrote amenazante que protege los sacrosantos símbolos de la patria, menos todavía. Líbreme Dios (o el Diablo, en su defecto) de sentir simpatía hacia la monarquía, pero no justifico en absoluto que se quemen fotos de los reyes. Tampoco la persecución severísima (qué agilidad, la de la justicia, cuando conviene, ¿verdad?) de un acto radical bastante inofensivo. La democracia tiene mecanismos, que se tienen que utilizar con respeto e inteligencia, no a martillazos ni quemando fotos. Sin embargo -más allá de los ideales republicanos- no tengo nada claro, nada de nada, que nos vaya mejor con una república ... Puro pragmatismo. Mirándolo bien, tal vez una monarquía (simbólica y constitucional) sirva mejor para recuperar el viejo y bello sueño de una España de pueblos y naciones singulares representadas por una corona común, con sus raíces en aquella Iberia medieval donde se ató el nudo gordiano de la historia peninsular... Si sirve para eso la monarquía, algo que está por demostrar pero que no es ni imposible ni inviable, quizás nos convengan más Juan Carlos I, Felipe VI, Letizia y la futurible reina Leonor que una España republicana ... presidida pongamos que por un Aznar o un Rajoy.

Si avui és dimarts, això no és Bèlgica

Tots tendim a simplificar, però en dies com avui val la pena complicar-nos una mica la vida… No existeix una sola Diada, com no existeix una sola Catalunya. Set o vuit, posem? Són diverses, contradictòries, a vegades permeables, d’altres discretament girades d’esquena… Algunes es troben, d’altres s’ignoren o fins i tot s'esgarrapen. Hi ha la Catalunya catalana, repartida per tot el territori en proporcions molt diverses; diguem que és la de tota la vida. Hi ha la Catalunya a l’andalusa, que viu en un altre país: però aquesta oficialment no existeix, i tots tan contents… Hi ha també la del mestissatge entre la catalana i l’andalusa, amb diferents graus i intensitats de matxembrat. Hi ha la de la burgesia catalano-espanyola de tota la vida: discretíssima, però existeix… Hi ha la Catalunya independentista, la pactista, la Catalunya emprenyada (pàtria comuna d’una gran majoria)... Hi ha una certa Catalunya més o menys d’esquerres i jacobina, que se sent molt incòmoda, és força anticatalana i està buscant sense massa èxit camins per expressar-se.

I no hi compto la Catalunya bigarrada dels milers d'immigrants marroquins, senegalesos, de l’est d’Europa, d’Hispanoamèrica: aquests encara no viuen a Catalunya. Potser hi treballen, amb papers o sense, però els seus cossos han arribat aquí molt abans que les seves ànimes… Ja veurem què passa: ells i elles seran decisius d’aquí a deu o vint anys… Tindrem una Catalunya blanca, una de negra i una de mulata, per exemple. O una Catalunya cristiana i una de musulmana. Estarem ben distrets. Pensar que una immigració massiva no canviarà res i la païrem fàcilment no és gens, però gens realista…

Ah, tot això sense oblidar el gran i difús país de la Mediterrània que alguns de nosaltres s’entesten a voler anomenar -amb escàs èxit- com a Països Catalans. Qui estigui lliure del pecat (de l’imperialisme) que llenci la primera pedra... Tanmateix, existeix “una cosa” que enllaça (dir “agermana” seria una mica massa xirucaire, no?) moltes persones de Catalunya, el País Valencià, una part de l’Aragó, Occitània, les illes Balears, l'Alguer... No volen ser ni seran catalans, ja ens ho podem treure del cap. No els fa trempar tampoc l’insípid succedani de l’euroregió maragalliana. Però aquesta “cosa” existeix també peti qui peti, i ha resultat prou vigorosa com per resistir uns set segles d’imperialisme catòlic-hispano-francès, que no és broma...

Tornem, però, a casa, que avui és festa... Les set o vuit Catalunyes que conviuen en el territori de la comunitat autònoma espanyola que som i serem per molts anys, celebren avui la Diada, de molt diverses maneres, que inclouen el patriotisme, la indiferència, el menyspreu, la nostàlgia, la platja si fa sol o el pastís per als més llaminers... o les cues a les autopistes, tan nostrades com el pa amb tomàquet o la sardana.

ElBlogDiari s’hi apunta posant una bandera al seu balcó digital i aportant algunes reflexions...

Els privilegis de Catalunya. Una “notícia” (per dir-ne d’alguna manera) al SemanalDigital (un dels campions de la manipulació propepera a internet): “Las cercanías, sólo para Montilla: Aguirre demuestra el doble rasero de ZP entre Madrid y Cataluña”. Pobre Madrid, que s’ha de conformar amb les engrunes que li deixa Catalunya…

Rafael de Casanova. No tenim a mà cap altre heroi de veritat per anar a portar-li flors? Aquest és el patriota exemplar a qui retem homenatge cada Onze de Setembre? Au, vinga, no ens deixem prendre més el pèl…

Ah, però Bèlgica existia encara? I com ens agrada als catalans això de buscar per aquests móns de Déu les homologacions més extravagants… Hi ha qui ja ha començat a remenar la història catalana, a veure si troba algun Braveheart per protagonitzar una peli patriòtica… o qui busca al mirall de Flandes o del Quebec el miratge d’una Catalunya impossible… Només ens faltava el Dalai Lama per passar una estona la mar d’entretinguts jugant a comparar Catalunya amb el Tíbet...

La bandera espanyola i l'Espanya invisible. Més de 100 ajuntaments catalans s'obliden d’hissar la bandera espanyola. Oh, sorpresa! Una tragèdia. Però el sol segueix sortint cada matí, Espanya continua existint, el món no se’ns ha caigut encara al damunt... Hi ha molts catalans que són una miqueta més feliços quan passen pel davant del seu ajuntament: no hi ha res com viure enganyat. No entenc com no se n’han adonat a Madrit: si fóssin una mica més subtils, inventarien l’Espanya invisible, la que no es veu ni es fa notar massa, sense himnes ni banderes, sense la cabra de la Legió i tota la parafernàlia de rigor a l’estil hortera de les botigues de turistes de les Rambles. Seríem espanyols sense notar-ho. El nacionalisme català tindria les hores comptades.

El realisme. D’acord, siguem realistes, com ens demana el President. No és un mal plantejament. Amb esperit crític, amb lleialtat, amb sinceritat, sense mala fe ni mala llet, sí, siguem realistes: reconeguem el que no funciona i preguntem-nos amb realisme per què. Comencem abans que res pel “mea culpa”. Assenyalem després amb el dit les culpes dels altres. Fem els deures, ben fets, fins al final. Mirem-nos als ulls, pensem i repensem algunes coses una, dues, tres vegades... Les que calgui. I finalment sorgirà primer l’esperança (ara perduda) i més endavant la confiança. El malestar actual no es cura amb actes de fe ni amb xupitos de ratafia. Oblidar que a sota del país hi ha una immensa esquerda no és realista.

Sempre ens quedarà Occitània...

Goya i l'ànima d'Espanya

(12.3.2007) La sembra d’odi donarà aviat una esplèndida collita. Ja tenim a la vista alguns fruits primerencs. L’Espanya de Goya en tot el seu esplendor: pensàvem que pintava l’Espanya de la seva època, però en realitat estava pintant l’ànima d’Espanya, el futur… Ahir ja es van escridassar les víctimes i familiars de l’11-M. D’aquí a poc temps, a garrotades. Es la lògica d’aquesta espiral en la que hem entrat i de la que en sortirem malparats. Això va ser poc després d’un protocolari acte d’homenatge oficial que, la veritat, per a mi sobrava. Sort que ens van estalviar els discursos. Em va transmetre una sensació de fals, de buit. Bé, no a tot arreu l’homenatge va ser “d’Estat”. Les autoritats es van oblidar del Pozo del Tío Raimundo. Ves per on… Aquests ciutadans no devien servir per escenificar el ritual del dolor oficial, perfectament compatible amb l’espectacle d’una batalla que acabarà essent un dels episodis nacionals (¿) més patètics del segle XXI, per a vergonya de tots plegats, inclosos els que no en tenim cap culpa. Aquells dies de març es va començar a obrir una esquerda per la que està entrant un tsunami de merda que ens ofegarà a tots. A tots els que es quedin prou temps, clar…

Volverán banderas victoriosas...

(11.3.2007) ... al paso alegre de la paz? La manifestació d'ahir oficialment era per protestar per les cessions a ETA; per als diaris seriosos era "contra la presó atenuada per a de Juana"; per als mitjans intoxicadors era "contra l'excarceració de de Juana"; per als manifestants era "contra ZP"… Però en realitat era una manifestació per "defensar la nació espanyola davant la claudicació davant d'ETA". Ara ho entenc tot. Ja hem recorregut tot el trajecte per acabar on va començar: Espanya, l'única nació. Potser amb l'excepció d'Andalusia, vinga, va, que són "dels nostres" (dels seus, vaja), encara que també juguin a nines amb això del nacionalisme.

Vuit o nou manifestacions després, hem tornat al mantra. Espanya, lo único importante. La unitat indissoluble de la pàtria. Españoles todos… tots..?. ai, potser no tots... Això els porta a assenyalar amb el dit als traïdors, els desafectes, els desagraïts, els rojos, els separatistes, els terroristes, els maçons i els ateus... Una línia (vermella?) separa els espanyols "de bien y sensatos"... dels ximples? els boigs? els malvats? No feia falta mobilitzar tants autocars ni gastar-se la pasta que ahir van invertir en el major espectacle patriòtic del segle XXI… fins ara. Porten anys repetint el mateix: amb un míting amb cada dissabte o diumenge, els telediaris i uns quants mitjans de comunicació "sensatos i de bien" n'hi ha prou per difondre l'evangeli, la bona nova.

Quants eren? Siguem seriosos: la mani va ser un èxit quantitatiu. Relatiu, sí, perquè no van assolir el seu objectiu, però un èxit. Ja tenen experiència sobrada en organitzar-les i en mobilitzar multituds. Segons el Govern, van anar-hi 342.655 persones, ni una més, ni una menys. El Periódico s'atreveix a pujar una mica la xifra: uns 425.000. I els nois d'Espe pugen fins 2.125.000: és la dada oficial de la Comunitat de Madrid. No cal capficar-s’hi, el joc de les xifres ja forma part de la tradició. Molta gent, en qualsevol cas. Coherent amb el "pes electoral" del PP. Tampoc no importa gaire la xifra exacta: el que comptava aquí era organitzar un esplèndid espot publicitari rojigualdo, omplir-nos la retina i les neurones amb banderes espanyoles... constitucionals la immensa majoria, que les altres, les de l'aguilucho, ja les trauran un altre dia, quan hi hagi menys focus.

La mani més "cool". A Londres, la filla i el gendre, immigrants forçats a residir-hi i treballar lluny de la mare pàtria, no es van voler perdre la mani davant l'ambaixada espanyola. La família, després d'Espanya, és el més important. Ai, que m'estic oblidant de Déu i potser m'he fet un embolic...

Moderació, moderació... Tot en positiu, faltaria més. L’alternativa a tants exaltats i tants hooligans: una generosa collita amb milers d'exemples de moderació i sensatesa a les pancartes i els eslògans... ETA-Zapatero, ¿quién está tras el 11-M? Zapatero coge la maleta y vete con la ETA. ZP embustero, traidor, anticristo… ZP: al hoyo con tu abuelo. Zapatero a prisión…

Preparant l'espot electoral. Rajoy en posició de firmes. Sona l'himne nacional. La megabandera oneja orgullosa al vent, rompeolas de todas las españas, disposada a guiar-nos. Un sonor i vibrant "¡Viva España!" va omplir tota la plaça de Colón. I aquí acabava el rodatge de l'espot publicitari: ja tenen un grapat més d’imatges per al futur espot electoral, una marea imparable de banderes.... I després, tots cap a casa. Fins a la pròxima. Facin apostes: seran tres milions i mig d'espanyols, pel cap baix... Hi cabrà algun dia tota Espanya a Madrid?

I avui és diumenge, 11 de març... Sí, ja recordo... Va ser un 11 de març quan ETA, Zapatero, Vera, Rubalcaba, Polanco, Ibarreche, Carod Rovira i González es van ajuntar amb Bin Laden per donar un cop d'estat i robar-los les eleccions al PP, a Rajoy, a Acebes, a Zaplana, a Piqué, a Gallardón, a Ana Botella, a Aznar, a Trillo i fins i tot a Bush... O no va ser ben bé així?