Derrapant

(29.3.2007) Un gran silenci, un gran calfred, ha travessat la columna vertebral de la societat catalana aquests dies. Ja hi tornem a ser o ha estat un terratrèmol esporàdic? No està gens malament, quan fa només quatre dies que ens meravellàvem de les bondats de l’oasi català recuperat i dels primers 100 dies del govern Montilla. Sort que aquest home és impassible, perquè sinó ja estaria dels nervis... En pocs dies, la febrada primaveral ha estat intensa. Primer, un alt dirigent d’ERC, Vendrell, planteja fer canvi de cromos amb la presidència de la Generalitat. Espectacular, certament. Després els republicans posen la directa (amb no poques contradiccions internes i intents de frenada controlada) i portem l’autodeterminació al Parlament, a la brava. A continuació, CiU accelera i gairebé es passa a l’independentisme: de pur miracle, la cosa no ha acabat (gràcies a diversos i contraposats atacs de banyes) amb la proclamació al Parlament del dret de Catalunya a l’autodeterminació, apadrinat per CiU i ERC. Ah, per acabar-ho d’adobar, l’indòmit vocal de CiU al CGPJ, Alfons López Tena, diu que l’Estatut no ha servit de res i que ara hem de triar entre ser una província (és de suposar que en el sentit romà del terme) o tirar pel dret i reclamar la independència. No està gens malament el vodevil, gens malament… Sort que la Setmana Santa ens ajudarà aviat a reflexionar sobre els misteris de passió, dolor i goig, i de passada oblidar una mica…