ZP macro/micro

(29.3.2007) Reconec que no tenia el meu millor dia, precisament, però em vaig adormir davant la tele tot veient el programa de ZP (“Tengo una pregunta para usted”, un títol molt a l’estil Gemio, què hi farem). El format, interessantíssim. Tot un encert importar-lo de França: una innovació que dignifica la televisió pública i que apropa la democràcia als ciutadans. Amb una pega formal: el decorat s’assemblava massa a un parlament de coloraines, just el contrari del que necessitava el programa. La posada en escena sens dubte influïa en l’actitud, en els nervis dels 100 ciutadans triats i en l’actitud tensa i rígida del president. Zapatero em va semblar estranyament fred, llunyà. Dominava les dades: això del preu del cafè és una anècdota tonta però reveladora... Venia carregat d’estadístiques de tota mena, de lleis, de paraules abstractes. Moltes fitxes mentals i un balanç extraordinari de canvi social, de progrés, sens dubte. Però no responia directe ni des de la proximitat: ho feia des de la macroeconomia, des de la macropolítica. I el format oferia immenses possibilitats de parlar amb persones normals de coses normals, de compartir els seus problemes més enllà de les formulacions retòriques. De baixar del faristol o de la tribuna d’oradors fins al carrer, vaja. Sobretot en les qüestions més interessants, les més humanes, lluny dels temes estrelles de la batalla política i mediàtica que cada dia ens avorreix una mica més. Massa vegades els participants parlaven d’una cosa i ZP d’una altra: esferes diferents, discursos diferents. No és dramàtic, té remei. No es tracta de la síndrome de la Moncloa, no. Es realment la síndrome del Madrid polític, que s’ha construit una realitat a part. Madrid s'ha autodeterminat sense dir-ho, és un país independent que es creu la capital i el melic d'un altre. Una realitat poderosa que enganxa, un parany en el que poden caure fins i tot polítics propers, seriosos i decents com Zapatero. Crec que el remei és ben simple: tornar a la realitat on habiten milions de ciutadans. Fugir de la macropolítica i tornar a la micro, la de les persones. Caldrà veure atentament els propers moviments de ZP, quin camí agafa. Si es queda amb l’èxit d’audiència televisiu haurà caigut definitivament en el parany. Jo modestament li recomanaria tornar a prendre cafès al bareto de la cantonada i no a la cafeteria del Congrés. Més carrer, menys platós, menys hemicicle, menys despatx.