29 de des. 2006

La fi del món

(29.12.2006) No us heu preguntat mai quan s'acabarà el món? No heu llegit alguna vegada les profecies de Nostradamus, les de sant Malaquies, les dels maies? I les de Fàtima? No em direu que no són la mar d'entretingudes, totes aquestes coses. I com que el món no es va acabar a la mitjanit del 31 de desembre de l'any 1000, ni del 2000 i els anys van passant, la fi del món va canviant de data, es va ajornant, es poden anar reinterpretant les profecies, i tots tan tranquils, entreteniment assegurat per als propers mil.lenis. Això és el que pensava jo fins ara. Però he descobert que hi ha gent molt més espavilada que ja té anotada a l'agenda la data i l'hora de la fi del món. Prediquen cada dia l'apocalipsi, i precisament un dels signes de l'apocalipsi és que, frívols i febles com som, no fem cas dels profetes que ens volen avisar…

http://www.estrelladigital.es/a1.asp?sec=opi&fech=29/12/2006&name=manantial

http://www.elsemanaldigital.com/arts/61249.asp?tt=

http://www.libertaddigital.es/noticias/noticia_1276295642.html

Per a esperits valents, proposo un parell de lectures edificants sobre l'apocalipsi… Molt apropiades per a aquestes dates. Si voleu una experiència més intensa, llegiu amb el "Rèquiem" de Mozart a tot volum. Abraceu els vostres. Acomiadeu-vos. Deixeu les coses endreçades i la vostra consciència en pau. Si sabeu o voleu resar, feu-ho. Això s'acaba. El final és imminent…

http://es.geocities.com/apocalipsissigloxxi/

http://www.ungidos.com/apocalipsis.html

Com que no sé si el món (o Espanya) continuaran existint el dia 1 de gener de 2007, me'n vaig a passar uns dies a prop dels volcans d'Olot. No és un mal lloc per esperar la fi del món amb una copa de cava entre els dits…

Que tingueu un bon final d'any i, amb la vènia dels profetes de l'apocalipsi, un bon any 2007...

25 de des. 2006

Teikauei

(25.12.2006) L'english està colonitzant el comerç barceloní. I a la resta de Catalonia i de Spain va passant el mateix, que no és altra cosa que un fenòmen universal. Today trobem a LaVanguardia un interessant reportatge sobre el tema: l'anglès s'estén ràpidament als rètols, aparadors de botigues, textos comercials, cartells de carrer… El català no competeix only amb el castellà, no, now ha de fer front a la llengua universal. I ho fa amb normalitat, sense problemes. No ens esparverem. Perquè el fenòmen no és d'avui: fa anys i panys que escrivim parking, fem shopping, que valorem el know how, dissenyem estratègies de marketing o fem ponting o panxing. I ens moquem amb kleenex: aquests dies jo solet estic esgotant-ne les existències, gràcies a un d'aquests entranyables virus nadalencs…

Les llengües s'escampen, es troben i es barregen amb les guerres i amb el comerç. I ara també amb el turisme de masses, un fenòmen recent a la història de la humanitat, que acabarà tenint efectes uniformitzadors i deixant de tenir sentit.

Detall interessant per als que trobem vergonyós que en aquest country es puguin fer denúncies i posar multes per no retolar en català: l'english no genera cap queixa. Clar que no. El que emprenya els nostres talibans és el rètol en castellà. L'anglès no fa nosa, ans al contrari: fa cosmopolita, cosa molt desitjada quan en el fons tens por de ser provincià. No molesta a les shops ni als anuncis de la tele, farcits d'anglès i ara per Christmas amb un toc de français, très chic et sensuel pour les parfums, roba interior i altres coses glamouroses…

En fi. Si un dia el castellà/espanyol acaba essent de veritat la segona o tercera llengua de referència al món, potser farem bé redescobrint-lo… i recordant que és ni més ni menys que és una de les nostres dues llengües…

Les llengües són, evidentment, també un aparador de la globalització. Parles com vius, vius com parles… i penses com parles i a l'inrevés… Al final, si no anem amb compte, tindrem un problema: que tot el món serà massa igual. Et trobaràs les mateixes botigues, menjaràs els mateixos plats , beuràs els mateixos vins, tot s'assemblarà tant que mentalment no hauràs sortit de casa. La llengua? L'anglès, clar.La globalització ens retornarà així a l'estat mental del tòpic turista del bistec amb patates a les 6 de la tarda: vagi on vagi, menja sempre el mateix i a la mateixa hora. Mentalment no surt mai de casa. Haurem de buscar l'equilibri imprescindible perquè això no passi: la diversitat és més divertida, més viva, més interessant que la uniformitat.

Ben mirat, ara teniu davant dels ulls una de les paradoxes del nou món, una finestra oberta a l'autèntic món global. Un teclat i una pantalla ens porten per tot el món. Podeu llegir això en català, en castellano, in english. Aquest mitjà, la xarxa, em permet ser global, local i personal. Em permet estar escrivint això ara mateix i a tu llegir-ho, siguis on siguis. I ben aviat ens entendrem fàcilment encara que parlem llengües diferents. I podrem compartir coses impensades…

Es senzillament fantàstic, el gran regal de nadal per als humans del segle XXI. De tan quotidià com ha esdevingut a vegades no el celebrem prou...

24 de des. 2006

El rabí

(24.12.2006) No va néixer un 25 de desembre a Betlem en un pessebre. No era el fill de Déu: ell no ho va dir mai. No era un Déu: ell només tenia un Déu, Yahveh. La seva mare no era verge. Tenia germans i germanes. Probablement era d'un vell llinatge reial i sacerdotal. S'estimava la gent senzilla i parlava amb paràboles. Possiblement havia viatjat a Alexandria, a Pèrsia, la Índia, el Tíbet, a la recerca d'antigues savieses. Predicava un món nou pels camins, entre els pàries: pobres, dones, leprosos, malalts, perseguits... El rabí enia uns quants deixebles fidels i una dona, Maria de Magdala, a qui diuen les cròniques prohibides que a vegades besava als llavis. Hi ha tradicions que proclamen que van tenir fills.

No està clar per què el van detenir, jutjar i condemnar. Molestava els romans perquè podia revindicar el títol de rei d'Israel. Molestava els sacerdots del Temple de Jerusalem perquè predicava una fe més pura i perquè aquests eren aliats dels romans. El van condemnar a l'antic suplici de la creu i després de torturar-lo el van executar un divendres del mes de Nissan, a un turó proper a les muralles de Jerusalem. Va morir en poques hores, fet poc habitual: els crucificats trigaven dies a morir, per asfíxia i esgotament. No li van trencar els ossos de les cames, cosa que escurçava l'agonia. El procurador romà va lliurar el seu cos als parents, privilegi poc habitual. El van enterrar el mateix vespre, abans que arribés el sàbat, embolcallat en un llençol. A la matinada del diumenge la seva vídua va trobar la tomba oberta i buida. Dies després els deixebles i Maria el van veure unes quantes vegades i finalment va desaparèixer per sempre.

Va entrar en la llegenda, no en la història, perquè no hi ha ni una sola prova fiable de la seva existència. Alguns van dir que havia ressucitat, que s'havia convertit en un déu. D'altres van proclamar que no havia mort: els seus fidels l'havien salvat a última hora, li havien guarit les ferides i l'havien amagat. Deien que havia tornat a l'Orient i que allí va morir de vell. Hi ha rastres que porten a la India, llegendes... Uns altres van dir que efectivament havia mort i que l'havien enterrat a un indret secret, honorant-lo com a rei i profeta.

Un tal Pau, poc després, va tenir una revelació i va fundar una nova religió que va convertir el rabí en un déu. De fet, en una de les tres cares del curiós déu triple d'una religió aparentment monoteïsta. Va començar a escriure cartes i a construir una teologia. En van dir cristianisme. Van reescriure la història de la manera que més els convenia. Van prohibir i perseguir altres versions de la mateixa història. Van construir esglésies i basíliques cada vegada més espectaculars i amb el temps els succesors de Pau (no del rabí) van ocupar el tron dels emperadors de Roma i fins i tot van apropiar-se d'algun dels símbols dels faraons d'Egipte, que els bisbes de Roma encara porten com a corona.

Van acabar adorant l'instrument de tortura del seu déu, la creu. Van inventar-se un tercer déu i una trinitat "una i trina"i de totes les mentides i incoherències en van fer qüestió de fe. Van inventar l'infern i més tard es van adonar que necessitaven un purgatori, i cap problema, el van inventar també. Van perseguir totes les altres creences i totes les desviacions de l'ortodòxia. Segles després (al mateix sud de França on diuen algunes llegendes que s'havia refugiat Maria Magdalena i que fins i tot s'hi havia amagat la tomba del profeta) van inventar la inquisició i van començar a cremar a la foguera els homes i dones que tenien altres creences. Van condemnar llibres i idees, van beneir en nom del seu déu triple moltes guerres i matances, van mentir, van passar segles amagant els detalls que no encaixaven en la seva història.

Al final es van dividir en diverses branques. Totes es consideren autèntiques. Una d'elles, la més liberal, va donar com a fruit una sèrie de sacerdots historiadors que amb esperit científic i germànic al segle XIX van intentar demostrar l'existència històrica del seu déu. Per sort per a ells van parar a temps, perquè estaven a punt de demostrar just el contrari...

A partir d'aquell moment van sortir a la llum velles històries i llegendes, evangelis prohibits i amagats, versions i paraules contradictòries. L'única certesa és que en la història d'aquell profeta d'Israel s'hi barregen veritats i mentides: la història veritable està encara envoltada de misteris, de secrets. Reposen en alguna tomba, en alguna cova, en algun vell pergamí, tot esperant el dia en què sortiran a la llum: són realment una mena de Grial… Ara acaben de trobar sota el Vaticà la suposada tomba de Pau: l'església romana evidencia així quin és el seu autèntic déu, el que reposa sota els fonaments de la basílica. L'actual emperador de Roma, de nom Benet i antic responsable de la Inquisició (ara en diuen Congregació per a la Defensa de la Fe), un dia d'aquests donarà l'ordre d'obrir el sepulcre del fundador. Pau i els seus successors només van fallar en una cosa: no van aconseguir esborrar ni aniquilar del tot les altres tradicions, les altres creences.

Com deia el rabí, la veritat us farà lliures… Bon Nadal…

23 de des. 2006

O et rendeixes o et rendeixes...

(23.12.2006) Als independentistes bascos els estem demanant la rendició. Ni més ni menys. I amb això alimentem el cercle viciós i viciat en el que estem enfangats ja fa uns quants segles. Per tant, la solució, com ja és tradició al nostre país, ha de ser per força a garrotades. Potser una mica endolcides amb el sistema de lleis i els policies més escrupolosos que hem tingut mai a la història, però garrotades al capdavall: o et rendeixes o et rendeixes. Curiosa manera d'entendre la democràcia: no només està prohibida la resposta, no, també està prohibida la pregunta…

Sóc conscient que avui (si només fos avui…) podré passar per simplista o per ingenu, que és pitjor, però a vegades és imprescindible simplificar per poder veure el dibuix complet i no perdre'ns en els minuciosos detalls que condueixen a discusions tan bizantines com inútils. Ja hi haurà temps per afinar, algun dia, un dia molt llunyà…

Comencem…

Primer: els terroristes a la presó. Aquesta és la premisa fonamental de la democràcia: no hi ha cap camí possible si poses bombes, mates gent, cremes caixers automàtics o autobusos. Dit en plata: si em vols acollonir, t'envio els guàrdies i ja parlarem després. Mentre estem en guerra, no hi ha res a fer. I no s'hi valen mitges tintes: o s'acaben les amenaces i les diverses formes de violència o no hi ha diàleg. Aquesta és la clau per a les reflexions següents. Podem acceptar (amb dolor, amb vergonya, amb fàstic, amb pragmatisme) que hem de ser generosos amb els violents, el dia que deixin de ser-ne. De veritat. Les societats democràtiques són generoses i a vegades semblen febles, però aquesta és la seva fortalesa i això les fa invencibles.

Segon: ara parlem del que vulguis parlar. Això vol dir exactament això. Sense límits. I sense joc brut: no s'hi val marejar la perdiu, dir-te que parlarem de tots quan acceptis que la violència no porta enlloc, i després dir-te que la Constitució és sagrada. Parlem clar, sense embuts. Apliquem, doncs, un principi bàsic de la democràcia.

Tercer: tu te'n vols anar i jo vull que et quedis. Com es gestiona això? Democràticament: preguntem al poble. Hi ha unes quantes derivades. Primera: qui és el poble? Tot Espanya o només els bascos? La pregunta ja la vam respondre els espanyolistes talibans fa temps: fins i tot per modificar un Estatut, cal preguntar a tot Espanya. Bonica manera de prendre'ns per babaus i de bloquejar qualsevol procés. Bonica manera, també, de radicalitzar-ho tot i posar la gent contra les cordes: els resultats són perfectament previsibles a mig termini. Segona derivada: és legal la pregunta? Si et bloquejo amb la legalitat de la pregunta, ja hi tornem a ser: no hi ha cap recorregut possible. I a sobre, si fas la pregunta, vas de cap a la presó. Bonica i democràtica manera de resoldre el tema, sí senyor. Tercera derivada: farem cas de la resposta? Si em passo la resposta per on jo sé, encara que la resposta l'avali per exemple el 75%, no cal que fem la pregunta, oi? Hi ha d'haver un compromís clar. Quarta derivada, assumint que les anteriors no ens han portat a un bloqueig: quina majoria fa falta per tenir una resposta vàlida? Apliquem regles democràtiques: una amplíssima majoria. Tres quartes parts? Potser sí: no s'hi val amb una majoria simple. I cinquena derivada: què passa amb els que no estan d'acord amb la resposta amplíssimament majoritària? Han d'acatar la majoria, sens dubte, però tampoc no és ni democràtic ni intel.ligent posar a la minoria contra les cordes. Per tant, caldrà pactar algunes coses, oi?

Fer preguntes directes al poble és perillós, no en tinc cap dubte. Per això al nostre país ho fem tan poc sovint, no fos cas…

Tanmateix, tot l'embolic basc i navarrès (i el català) només acabarà el dia que preguntem directament als bascos algunes coses molt simples, molt clares, amb un compromís molt clar de tothom: escoltarem les respostes. El mateix criteri val per als catalans o per als murcians. O ens fa por preguntar al poble què vol? O la democràcia només és vàlida mentre la gent digui el que jo vull escoltar?

Les tres o quatre grans preguntes possibles són: Vol vostè independitzar-se d'Espanya? Vol vostè un major marge d'autonomia, però sense anar-se'n d'Espanya? Ja li està bé l'actual autonomia? Vol vostè (navarrès/a) formar part d'Euskadi o prefereix continuar com fins ara?

Per fer les preguntes i escoltar les respostes cal, sens dubte, llibertat i pau. Però també la voluntat de fer-les. ZP protagonitza l'intent més seriós en dècades per trobar una sortida a aquest laberint. Els primers governs de la democràcia van fer alguns passos possibilistes i agosarats: van bescanviar armes per perdó. No era suficient i no hi havia tampoc més marge: no oblidem el 23-F, la LOAPA… A l'era socialista/felipista, el govern prou feia fent-se perdonar que era d'esquerres. Poquet, però n'era: tampoc no hi havia marge per a més floritures. Van ser governs progressistes, sens dubte, però van utilitzar com a contrapès un estil jacobí (la manera més fina possible per anomenar el centralisme de tota la vida) i van intentar renovar i modernitzar l'orgull patriòtic espanyol, amb notable èxit (Europa, Barcelona'92, l'Expo, l'AVE...). Després van venir els governs Aznar, que van aprofitar el corrent per recuperar l'espanyolisme més ranci, fer banderes gegants, envair illots deshabitats i fer guerres a deserts remots i llunyanes muntanyes: van fer tot el possible per posar contra les cordes els que no se sentien prou espanyols o en volien ser d'una altra manera. Sí que van voler negociar amb ETA, és evident, però mai no haurien pogut ni volgut fer la pau.

Ara, ZP lidera un intent històric i excepcional, però amb una infinita solitud. Compta amb l'esperança silenciosa de molta gent, de ciutadans i ciutadanes anònims, i amb el suport explícit d'una minoria, però amb les justes complicitats entre els que tallen el bacallà: els diversos poders, les persones clau del país. Molt poques: ZP està molt sol. Clar que compta amb una part del PSOE i del PNB (que està fent una tasca fonamental, poc reconeguda), i amb els nacionalistes catalans i altres perifèrics, però no té un clar i contundent recolzament. A més, té en contra (en alguns casos, brutalment) un bloc social i polític que no és sensat ignorar. Si arriba al cim, li apareixeran de sota les pedres socis, amics, parents llunyans i aplaudiments generalitzats. Però si se la fot, se la fotrà ell solet, acompanyat d'uns quants, poquets, molt poquets.

Aquesta és una de les febleses d'aquest procés, tot i que potser és també una de les seves fortaleses…

I després de ZP, d'aquí a uns anys (esperem que uns quants, perquè ens hauríem d'enganyar…), quan les armes hagin callat per sempre, no ens escaparem de fer les dues o tres grans preguntes i escoltar les dues o trens grans respostes. Demana més valor fer la pau que la guerra. No farem la pau a canvi de res, desenganyem-nos: serà imprescindible la gosadia de preguntar al poble.
Jo estic convençut que Espanya no corre cap perill per aquest camí, i en canvi s'acabarà trencant segur per l'altre, el de barrejar els testicles amb la hispanitat.

Però hem de tenir la valentia de preguntar. Hem de preguntar qui vol continuar el viatge plegats, i de quina manera, i qui vol baixar del tren a la propera parada.

21 de des. 2006

El procés: ZP, sense parella

(21.12.2006) Avui acaba la tardor de 2006... Respirem a fons. La llarga partida d'escacs que és el procés de pau entra en un moment interessant. Semblava a punt de naufragar, però els jugadors se'n van adonar que l'abisme era massa profund i han fet un pas enrera i un pas endavant en una altra direcció. Com que no es pot esperar gaire cosa de les declaracions oficials (no entenc per què redimonis el ministre Rubalcaba va fer una roda de premsa per no dir res), els rumors i interpretacions van per lliure i creixen exponencialment a partir d'un mil.lígram d'informació. Són perillosos i sovint tenen pare i mare: és a dir, hi ha alguna intenció al darrera. Precaució, doncs, davant de senyals de moviments amb els presos, per exemple. O amb les "informacions" sobre les tensions entre els socialistes bascos, el Govern i el PSOE, algunes de les quals sí han estat evidents: fa uns dies un dirigent socialista basc va parlar més del compte i va organitzar un sainet la mar de distret, d'aquests que animen la política madrilenya i les tertúlies radiofòniques. El PP i els seus tutors mediàtics continuen posant-li a Rajoy unes quantes línies vermelles per quan es trobi amb Zapatero: a aquest pas, ja serà molt si se saluden i es desitgen unes bones festes. I mentrestant, ETA continua dirigint els fils de la negociació i marcant al seu braç polític, Batasuna, unes altres línies vermelles. En aquesta fase, i encara per molt temps, ETA és la tutora de Batasuna, i no a l'inrevés: encara esperem que neixi o aparegui el Gerry Adams basc, la parella de joc que necessita ZP, ja que les escenes de sofà amb Rajoy no donen tampoc massa joc...

Tanmateix, hi ha petits, mínims moviments, que donen aire a un procés que semblava condemnat. Els que resen cada nit perquè això acabi com el rosari de l'aurora hauran de deixar el cava a refredar a la nevera unes quantes setmanes més, què hi farem…

Va essent hora, doncs, de veure què s'amaga darrera d'expressions porugues com "el dret a decidir dels bascos i les basques" o paraulotes com "la territorialitat". Conceptes, impecablement democràtics, que no només interessen als bascos: no està tan lluny el dia que els catalans també ens haurem de plantejar seriosament aquestes qüestions, després del pobre resultat del nou Estatut, tancat en fals per una temporada, però no per sempre. Demà farem un intent al blog. Si us interessa, ja sabeu…

19 de des. 2006

Toros: prou animalades

(19.12.2006) Els toros són una animalada. Ho escric amb tot el respecte a aquestes pobres bèsties. Germans nostres, amb banyes i cua. Ho escric també amb respecte als que són amants de la festa taurina i no han pensat ni un moment en el dolor del toro, en la crueltat (això sí, molt estètica i "cañí") de les "corridas". Però aquest respecte no és extensiu als demagogs que confonen Espanya amb un escorxador ple a vessar de sang. L'Ajuntament de Barcelona, via ERC-Portabella, es vol carregar definitivament els toros a la capital catalana i vice-capital espanyola. "Chapeau", que és més finolis que "la oreja y el rabo". Ja sé que hi ha molts nacionalistes que troben un plaer secret i inconfessable a carregar-se un símbol tan hispànic, però tan català també… Què hi farem: que disfrutin. Però jo els aplaudeixo per altres raons. Ja n'hi ha prou de bestieses. Els toros són una salvatjada.

Clar que no són només espanyols, són totalment mediterranis. De Creta, de Catalunya, d'Occitània, de Portugal, de França… I què? Aixó els fa menys salvatges? Que els toros siguin també catalans els fa millors?

La matança cruel del toro és filla de temps més bàrbars i cruels en què els guerrers que assaltaven una ciutat tenien dret a violar les dones i matar els nadons. D'uns temps més bàrbars en què si la dona no et feia cas li podies fotre tranquil.lament dos mastegots… i un clau, després, si calia. De temps de gana i misèria, d'incultura. De fogueres on cremaven els heretges i les bruixes. Clar, tot això ho podem camuflar amb mantellines, pasodobles, tocs de corneta i totes les coloraines "albero y grana" i banderetes "rojas y gualdas" que vulguem, però sisplau, que no ens manipulin més. Es una festa tradicional? I tant. Com degollar els vencuts en la batalla, violar les dones dels vençuts, fer paté amb els fills dels vençuts, cremar les bruixes a la foguera (més esporàdicament, també els capellans). El món no ha avançat des d'aleshores? O el fet que la festa sigui tan hispànica li dóna alguna mena de butlla especial que permet perdonar la crueltat, el sadisme?

Ja s'ho faran els que vulguin confondre Espanya amb tradicions salvatges, violentes i sàdiques com aquesta. Espanya hauria de ser una altra cosa. Enviem d'una punyetera vegada els toros i els toreros al museu, amb tota la nostàlgia i la melangia que calguin. I posem-los al costat d'obres extraordinàries com "Los desastres de la guerra", de Goya, que condensen també unes quantes tradicions ben hispàniques. Hi ha uns quants "empalats" esfereïdors que no són més que toros amb aparença humana…

17 de des. 2006

I tu, governes o manes?

(17.12.2006) El govern Montilla ha nascut molt marcat per la por a repetir aquella sensació de "camarot dels germans Marx" que donava sovint l'anterior govern. Ho hem vist darrerament ja unes quantes vegades i ja hi ha qui ha batejat el fenòmen com a "doctrina Montilla". Una doctrina simple: aquí ningú no diu ni piu. Aquesta setmana hem tingut un nou episodi. Primera escena: surt des de les conselleries d'Iniciativa la idea de limitar a 80 km/h la velocitat metropolitana (ojalà fos possible arribar als 80 per hora…!). Segona escena: el conseller Nadal intervé amb fredor i discrepa. Intervenen en l'escena uns quants mitjans d'aquests que es dediquen a furgar en les contradiccions alienes i l'oposició, clar, que ha comprat capses i capses de retoladors fluorescents per subratllar els titulars de diari amb les declaracions públiques dels consellers.Tercera escena: el conseller Nadal diu que ben mirat tampoc no està tan malament la idea… Entremig s'ha d'intuir una curta trucada de Montilla, d'aquelles plenes de silencis i sobreentesos… I ja tenim un capítol més de la "doctrina Montilla".

No seré jo qui digui que un govern ha de ser com una orquestra on tothom toca el que li ve de gust i cadascú desfina a la seva bola. Es evident que un govern és un equip, més o menys solidari, més o menys cohesionat, que en general ha de tendir a parlar amb una sola veu.

Però pel camí ens estem perdent la política. Que no és res més que un amplíssim ventall de discrepàncies, d'idees alternatives, de manies, de fílies i fòbies, d'ideals i interessos, d'inquietuds i necessitats, de prioritats i capricis, que a través del debat va formant una mena de voluntat majoritària, no sempre clara ni permanent, que acaba transformada en una decisió. Tot aquest procés demana parlar, discrepar, dialogar, convèncer, criticar… I fer-ho lleialment, però sense por. No només a porta tancada, sinó amb la societat, públicament.

Entren en escena aquí l'oposició, els mitjans, les estratègies mediàtiques i tot el cor de veus que s'alça cada vegada que intueix una incoherència, una discrepància, una nota desafinada. I ho converteix en un problema d'autoritat, d'ordre, per demostrar la patètica i pobra tesi central que repeteixen massa sovint els manuals d'oposició: que el govern no governa. A vegades sí és així. Però moltes altres vegades és senzillament política. I això és el que ens estem perdent pel camí: una perillosa confusió entre manar i governar. Estem construint una política monolítica, d'unanimitats, exagaradament pendent de projectar una imatge sòlida a la societat a través dels mitjans de comunicació. A l'estil "Fuenteovejuna, todos a una". Com si els partits o els governs fóssin exèrcits, impecables mecanismes de transmissió d'ordres que fan que les tropes avancin disciplinadament. Res més lluny de l'essència i la vitalitat democràtica.

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Gibraltar y el "españolismo genital"

15 de des. 2006

Els belgues són uns "catxondos"

(15.12.2006) Els belgues semblaven avorrits, però resulta que són la mar de "catxondos". Ho tenien ben amagat. Un simpàtic equip de periodistes i humoristes va interrompre un informatiu "de veritat" a la televisió pública de Valònia RTBF amb una notícia d'última hora: el parlament de Flandes acabava de proclamar la independència. La cosa va continuar amb un especial informatiu supercatxondo: la família reial se n'anava cap a un incert exili a Africa, el govern s'havia refugiat a l'Atomium, els independentistes catalans ho celebraven, l'OTAN en alerta… No van avisar els espectadors fins que portaven una bona estona d'emissió.

Periodisme guai, sí senyor. Segons alguns experts, una excel.lent manera de reflexionar sobre si és possible o no la independència de Valònia. S'ho podien haver estalviat.

Avui mateix podem fer la prova: el públic s'ho empassa tot.

Tallem un informatiu d'Antena 3, connectem amb el ministeri de l'Interior, fem sortir un portaveu de Rubalcaba que admet públicament que el PSOE va organitzar els atemptats de l'11M a Madrid en col.laboració amb ETA, que Ibarra i Vera ho van coordinar tot a base de telèfon mòbil i que en 10 minuts sortirà Zapatero a la tele per anunciar que accepta la independència del País Basc, l'annexió de Navarra i un trosset de Burgos, que els presos sortiran al carrer a mitjanit i que les fronteres basques quedaran obertes per als que vulguin marxar a l'exili. I ja posats, una connexió amb Barcelona i un Montilla amb cara de pòker, després que el Parlament català hagi declarat també la independència i l'annexió de València, les Balears i l'Alguer… Per arrodonir-ho, només cal que afegim unes imatges de Rajoy sortint de l'helicòpter, explicant que va ser realment un atemptat d'ETA, i del rei pujant a un avió cap a l'exili. Algunes de les histèriques declaracions habituals d'Acebes o Losantos serien imprescindibles per generar un plus de credibilitat…

Haurem fet un altre exercici de periodisme-guai, de periodisme-manneken-pis: et pixes en els espectadors i et riuen la gràcia, perquè tu el que volies era estimular una reflexió… Clar que, ben mirat, hi ha força gent que cada dia fa coses similars i no passa res… Aliment per a les neurones, sí senyor.

14 de des. 2006

Japó desapareixerà l'any 2800

(14.12.2006) I Catalunya molt abans. Jordi Pujol dixit. Culpable: la baixa natalitat. No hi haurà un terratrèmol que enfonsi Catalunya al Mediterrani, no. Ni una guerra nuclear. Ni un tsunami de proporcions apocalíptiques. El país físic seguirà existint. Però habitat per una altra gent, una altra "col.lectivitat". Que, ai, parlaran altres llengües… Extrec la frase del diari digital e-notícies: "Segons Pujol, als polítics els costa molt parlar d'aquests temes malgrat la seva importancia: "Avui dia no plantejar aquestes qüestions és suïcida", ha dit, i tot comentant estudis recents que vaticinen que el Japó desapareixerà com a tal l'any 2.800 ha assenyalat que "Catalunya com a col·lectivitat encara podria desaparèixer molt abans si seguim amb els nivells actuals de baixa natalitat". La vella preocupació pujoliana per les polítiques de promoció de la natalitat (on es barregen inquietuds nacionalistes, aspectes sòcio-econòmics i arrels catòliques) continua ben viva: el president és home de profundes conviccions i de llarga mirada. Si ara tenim un "José" de president, no vull ni pensar noms per al president de l'any 2.248… Dic "president" perquè em temo que ni en el segle XXIII, a aquest pas, tindrem una presidenta.

::Avui a "El(e-)CuadernoNegro": El peligroso radical

13 de des. 2006

Els Tous i el far-west català

(13.12.2006) El gendre dels Tous s'ha complicat la vida. Mentre discutim sobre les banderes, les conspiracions paranoiques del Pedro Jota i el club d'aspirants a successors d'en Mariano, o subterfugis com "la territorialidad y el derecho a decidir", la vida va passant. A vegades amb dramatisme extraordinari, com aquest cas. Un reflex de la psicosi que es deu viure a moltes urbanitzacions i cases aïllades de Catalunya (no pensem només en remotes comarques, pensem per exemple en Matadepera o tantes urbanitzacions del Vallès...), on la gent se sent insegura i desprotegida. Una mena de "far west" on segurament és molt forta la temptació de comprar-te una pistola i posar-la sota el coixí per si de cas.

Jo l'entenc, al vigilant ara empresonat. Deixem-ho clar: l'entenc més a ell que als que intentaven robar o segrestar algú de la família. La qual cosa no vol dir que aplaudeixi la seva reacció, però tampoc no vol dir que la condemni. No m'empasso l'acudit que expliquen els lladregots, tot i entendre que cadascú té dret a defensar-se com vulgui: que casualment quatre albanesos-kosovars es van trobar donant un voltet tranquil.lament per una urbanització als afores de Manresa, tot i que entre ells no es coneixien de res, i va sortir aquest home disparant com un boig a tort i a dret…

Trobo criticable, però, que alguns mitjans ho hagin reduït tot a una votació popular per internet: "creu vostè que aquest home va fer bé disparant un tret al lladre?". Molt fort i molt perillós...

Es fa difícil de saber ara per ara si la seva actuació va ser proporcional a l'amenaça o no. Ja ho anirem veient, perquè el procés judicial serà complex. Deixem que facin la seva feina els policies, els advocats, els fiscals, els jutges. Però segurament sí que va ser proporcional a la psicosi i a la por.

No siguem simplistes ni demagogs: la policia (ara els mossos, per bé o per mal) no té la culpa del que fan els lladres, ni es pot posar un guàrdia a cada cantonada. Es evident que tenim un problema de seguretat seriós, un contrapunt dramàtic, per desgràcia, als excessos propagandístics dels diversos desplegaments dels mossos. La crua realitat. Que cal gestionar amb rigor i professionalitat (d'això n'estic segur al 100%) però també amb modèstia.

12 de des. 2006

Sony a tota màquina

(12.12.2006) L'empresa Sony ha anunciat que la seva factoria de Viladecavalls/Terrassa treballarà a ple rendiment durant 1 any i mig. El mercat de televisors de pantalla plana a Europa creix amb força i pot retornar a Sony España als beneficis. Una molt bona notícia per a molta gent, gent propera. Al setembre semblava que "pintaven bastos" per a aquesta factoria: i el feble arrelament de qualsevol multinacional fa sempre tremolar. Però és de justícia destacar ara també la notícia positiva. Quan els resultats no són els que s'esperen, aquests conglomerats industrials poden fer les maletes amb una extraordinària facilitat o aplicar mesures duríssimes sense gaire miraments. Les hemeroteques n'estan plenes, de casos molt similars. Quan desembarquen és com "bienvenido mister marshall", tot flors i violes. Però tenen més pàtria del que sembla a primera vista. Són "multi", sí, però al capdavall també són "nacionals". No d'aquí, clar.

11 de des. 2006

El rei de Terrassa

Rei de Terrassa? Ni de conya. Manuel Lao, self-made man que als USA tindria dret a un monument com a mínim, ha fet realitat molts dels seus somnis. Fins i tot ha fet realitat coses que no somiava. No és poca sort per a un mortal. Però no canviarà mai la poma per la corona... Ha fet una fortuna fabulosa amb les seves maquinetes cirsa i altres negocis. Chapeau, en molts sentits: jo respecto profundament els homes i dones que se'n surten en els seus negocis, que saben fer diners, que innoven, que trenquen fronteres. Són motors del món, encara que amb clarobscurs... Però no tota la seva fortuna té les mateixes arrels: no em malinterpreteu, no vull dir res més que el que dic. Que una part del seu èxit es deu a la seva empenta formidable. Una altra a la gent de la qual s'ha sabut envoltar (recordem aquell insuperable Lluís Miravitlles?). I una altra, simplement fruit de l'atzar, en el sentit més ampli, i d'allò tan tòpic i tan veritable: els diners criden els diners.

La ciutat de Terrassa no li farà homenatges ni es treurà el barret davant de Manuel Lao. Li farà algun joc, però no tots els jocs. I segurament no li farà mai el joc que ell voldria, pel qual ell renunciaria a mitja fortuna. Ha fet "calés" amb el joc: per molt legal que sigui, és com si els hagués fet muntant puticlubs o fent contraban des d'Andorra. Si fos un personatge més sofisticat (ja ens entenem, oi?), s'hauria pogut fer perdonar els seus orígens, els orígens del seu imperi empresarial i el que faci falta. Pero cadascú és com és. I Manuel Lao no ho pot ser tot, gràcies a Déu. Els cercles burgesos, empresarials, l'establishment terrassenc o com se'n vulgui dir, el tindran sempre per un "outsider". Forrat de pasta, però al marge.

Ni és ni serà el rei. Tanmateix, el seu nom va i anirà estretament lligat al de Terrassa. Paradoxes del mercat, en certa manera…

Aquest és el retrat de Manuel Lao al magazine de El Mundo de diumenge, entre la nòmina dels 100 espanyols més rics (que se sàpiga i que ho sàpiga Hisenda…):


Entre 3.000 y 1.800 millones...
MANUEL LAO HERNÁNDEZ

Terrassa, 1940. Propietario de Cirsa.
El rey de Terrassa
Hace dos décadas, Manuel Lao afirmó que prefería ser el rey de Terrassa que un
don nadie fuera de España. Sin embargo, hoy dirige un gigantesco imperio del
juego: 400 empresas en decenas de países, 16.000 empleados y más de 1.840
millones de euros de facturación. Manuel y su hermano Juan fundaron Cirsa en
1978, al año de legalizarse el juego en España. En 1995 separaron sus caminos
cuando la firma ya era el líder español en fabricación de máquinas recreativas.
En 2000 el propio Lao abortó la salida a Bolsa de Cirsa, momento en que se
valoró la compañía entre 1.500 y 2.000 millones de euros. Casado y con dos hijas
y un hijo, ha sido este último quien ha tomado el relevo generacional.

:: Avui a "El(e-)CuadernoNegro: El PP quiere prohibir la política

¿Bien? Bien, bien...

(11.12.2006) ZP i MP es van trobar al Congrés, somrients i cordials. El laconisme de Montilla és contagiós: "Como es habitual en él, después, Montilla se limitó a decir a sus colaboradores que la conversación había ido "bien". Zapatero se limitó a un lacónico "bien, bien" al ser preguntado sobre Montilla.". Tot i que ZP sembla més xerraire: va dir dos "bien", mentre que Montilla en va tenir prou amb un. No calia més. Es llest, aquest Montilla… Va construint la seva pròpia llegenda amb els materials que té a mà.

Ha fet un gest molt digne i necessari anant a celebrar el dia de la Constitució al Congrés: massa gent del món nacionalista menysprea (de paraula, obra o omissió) una Constitució que va obrir primer les portes a les autonomies i que ha esdevingut la millor solució (millorable, és clar) que hem trobat en segles per a l'encaix de les diferents identitats nacionals/regionals/autonòmiques.

Ens meravellem dels gestos del president Montilla i de la seva seriositat i rigor. Però anem amb compte, no ens passem, tampoc: si les dues primeres setmanes hagués practicat allò del "laissez faire, laissez passer", ja hi tornaríem a ser… Simplement no s'ho podia permetre. Però cal reconèixer que de moment, encara amb l'ai al cor, les coses van marxant força bé. Ha resolt petites crisis: l'emprenyamenta de Montserrat Tura i la breu batalla de les banderes (ja se sap, devia ser culpa del conserge). Tot indica que quan vinguin les crisis de veritat, que vindran, el Govern no serà una olla de grills.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Los bigotes de Tejero

10 de des. 2006

¡Viva Chile, mierda!

(10.12.2006) En 1978, Quilo (Aquiles) Martínez, mi viejo amigo chileno y maestro, subdirector que fue de un periódico de Valparaíso (¿El Sol?, no me acuerdo…), publicó un libro de poemas: "Los generales latinoamericanos han muerto". El título llevaba signos de exclamación/admiración. Yo era un adolescente de 16 años con la cara cubierta de pústulas de acné, poeta en ciernes, soñador, amante sin amor ni amiga. Descubrí a Neruda antes que a Quilo, y con Neruda llegué a él. Fue mi primer maestro de periodismo. Por Neruda amé a Chile, con Quilo lo conocí más de cerca…

Años después sigo amando esa patria que nunca conocí. La patria de la poesía, de la cándida adolescencia. Algunos sábados por la tarde iba en tren a Sabadell, donde se cocían (para mí) extrañas reuniones de "Cristianos para el socialismo", proyectos de revistas que nunca pasaron del número cero o uno, recitales de poesía, actos de protesta…

Mañana lunes once de diciembre Quilo leerá en los diarios, por fin, el titular soñado. Pinochet ha muerto. Esta noche brindaré con cava catalán, por el pequeño y viejo país mediterráneo que acogió a mi viejo amigo y maestro. Hace tantos años que nos perdimos el rastro...

Brindaré por él, por Quilo, por sus lecciones de vida, de periodismo, de literatura. Por aquel primer 11-S. Por Chile (¡Viva Chile, mierda!). Por los 20 poemas y por el Canto General y por el nixonicidio. Por el jardín de invierno. Y por aquel poeta de 17 años que, pese a todo, ahora me doy cuenta, nunca renunció a su sueño: pero sólo cuando alcanzó la fría frontera de la muerte, hace ahora más de un año, supo que no lo había perdido. Lloraré de alegría y de pena por aquel joven poeta, por Quilo, por los chilenos perdidos en el París de los ochenta. Por Isla Negra. Por Neruda.

En el Hades a Pinochet le esperan ya sus muertos...

(Desde el principio
las tinieblas cubrieron
la historia de la Patria…
…hubo odio y tortura.)


… Asesinó estudiantes
y vio que era bueno.
Ultrajó a las obreras
y vio que era bueno.
Arrancó de raíz árboles inmaduros (…)
Encarceló campesinos
y vio que era bueno.

Aplicó electricidad en el cuerpo de los hombres
y vio que era bueno,
muy bueno.

Al tercer día dijo:
"Prohíbese la circulación de prensa opositora"
y clausuró diarios
destruyó editoriales
dinamitó plantas tranmisoras
se adueñó de los canales de televisión
y dejó al margen de la ley
las máquinas de escribir
y las cámaras fotográficas.
Y vio que era bueno.

Dijo entonces:
"hagamos a los hombres
a nuestra imagen y semejanza":
y quemó los programas escolares
fusiló profesores
clausuró universidades
incendió bibliotecas
cortó cuerdas de guitarra
y acalló con la muerte la voz de los poetas.
prohibió la verdad.
controló la enseñanza.
Y vio que todo esto era bueno,
muy bueno.
(...)


(De "¡Los generales latinoamericanos han muerto!", por Quilo Martínez, sin pie de imprenta, con el apoyo de Agermanament y Lliga pels Drets dels Pobles, editado en España, 1978)

Millor en 3 llengües

(10.12.2006) Un mínim de 3 hores setmanals de classe de/en castellà. Aquesta és una molt bona decisió del govern espanyol, d'aplicació obligatòria a tot Espanya, Catalunya inclosa. I no afecta gens ni mica a les hores dedicades al català. No en tinc ni idea de si la norma ministerial (recordem que l'Estat decideix a les comunitats bilingües sobre el 55% dels horaris escolars) s'ha pres seguint els procediments correctes o si se salta a la torera l'Estatut: si és així, que rectifiquin la forma, però no el fons. El castellà és una de les nostres llengües, no menys nostra que el català. Ha d'ocupar un espai important i coherent dintre de les matèries escolars, no un espai reduït al mínim possible. Dominar les dues llengües a fons és clau per estimar-les. El mateix caldria fer a la resta d'Espanya monolingüe: fomentar un mínim coneixement de les diferents llengües espanyoles a tot el territori nacional/estatal. Sense oblidar l'anglès, la gran assignatura pendent. A l'Espanya plural s'hi va també per aquest camí...

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Pleitos tengas... y no mates

9 de des. 2006

Vel = barretina?

(9.12.2006) Va arribant el debat sobre el vel. Un signe de diversitat, d'opressió, d'identitat? Als carrers de Terrassa es veuen moltes, massa, dones amb el vel tapant el seu cabell. I moltes noies, cosa que encara sobta més. En poc més d'una dècada han esdevingut una part del paisatge urbà. Amb diferents dissenys, formes, colors, amb túnica, sense túnica, amb caputxa, en forma de burka… Si no fos un símbol d'opressió, ho podríem mirar amb tanta indiferència o curiositat com un tanga vermell que sobresurt dels texans, un melic amb piercing o un d'aquests adhesius de "Jesús te ama" enganxats als vidres del cotxe.

En aquesta societat hem conquerit el dret a que cadascú vagi pel carrer com li vingui de gust. Es un dret en dues direccions: jo et respecto a tu, tu em respectes a mi. I si vols criticar-me, endavant, però no m'ho pots prohibir. Hi ha alguns límits, és clar, però pocs.

No està de més recordar quant ens ha costat arribar fins aquí. Recordo la meva àvia a missa amb una mantellina negra al cap, i no fa tants anys: en tinc una foto de principis dels setantes. O la meva mare amb mocador de cap. O tapant-se la brusa sense tirants per entrar a una església. O les vídues vestides de negre, imatge profundament castissa i hispànica: un tòpic no gens remot. I si volem, tenim als nostres carrers altres mostres ben actuals, ben medievals, ben occidentals i ben cristianes: les monges, per exemple. No estan tan lluny els temps dels nostres vels. I no eren simples costums tradicionals i folklòrics: eren signes de la mateixa opressió. La de l'escot arran de coll (vaja, inexistent si podia ser), la de les faldilles sota genoll i tantes altres limitacions que situaven la dona al seu lloc: tancada, tapada, embarassada…

Per respecte al nostre propi combat contra la intolerància i a favor de la llibertat i la igualtat de les dones, per respecte als principis d'aquesta societat, fem fora els vels de les escoles, dels llocs públics. El debat no és de "brotxa gorda", però sí de grans principis. D'acord en què cadascú vagi pel carrer com vulgui (la llibertat dels altres és la mateixa que la meva), però no a admetre irreflexivament el vel a l'escola, a les administracions, a determinats espais o funcions o moments en els quals s'expressa no la identitat de cadascú, sinó la de la societat de tots i totes.

El vel és submissió, ignorància, opressió, discriminació.

Potser d'aquí a tres segles sigui tan inofensiu com la barretina.

Però ara el vel és un arma de destrucció massiva. De consciències i de persones. De dones i d'homes també.

::Posts d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Fotos sin pie de foto i ETA amenaza y mueve ficha.

6 de des. 2006

Bandera amunt,pantalons avall?

(6.12.2006) Una de les primeres mini-crisis de l'Entesa tripartita s'ha resolt amb un gest d'autoritat de Montilla. Gest per gest: la bandera espanyola havia desaparegut de la conselleria de Governació (Puigcercós). La bandera va tornar al seu lloc i aquí no ha passat res. Ni fet expressament: Montilla ha guanyat punts just quan se celebra el Dia de la Constitució. L'Estatut és fill d'aquesta Constitució. El govern de la Generalitat existeix perquè existeixen aquesta Constitució i aquest Estatut tot just estrenat. I les lleis, recorda el president, s'han de complir. I després que cadascú digui el que vulgui. Des del món republicà (amb els convergents burxant a la ferida) hi ha qui ja ho veu com una baixada de pantalons. Guanya Montilla i perd ERC? Es una manera ben primitiva de veure-ho: des dels pebrots. Qui els té més grossos, oi? Però també ho podem passar pel filtre de les neurones. Tenim al davant dels ulls un acte de realisme: el govern és una cosa, els partits una altra. Calia una capbussada en el realisme de les institucions, que no són feus particulars de cap partit, sinó representants de tot el poble. De tot. I el poble català ha votat moltes vegades i amb prou claredat perquè hi hagi dues banderes. La catalana i l'espanyola. Montilla aplica la voluntat popular, convertida en llei.

5 de des. 2006

El "catmòmetre"

(5.12.2006) Habitatge (21%), immigració (17,8%) i allunyament de la política (8,1%). Són les tres principals preocupacions ciutadanes a Catalunya, segons el catmòmetre de la Generalitat. Una gran part de l'estudi, com és habitual, es dedica a fer massatges als melics i els egos dels líders polítics: que si aquest guanya dues dècimes per aquí, que si aquest en perd quatre per allà… I una altra, a explorar els moviments de plaques tectòniques que sembla que s'estan produint a la política catalana. Traduït: les tendències de vot, que ja se sap que són matèria volàtil i porten a molts enganys i desenganys. Alguna cosa es mou per sota, per dintre. Cal temps per saber si són moviments de fons o efímers...

A l'estudi no hi falta, clar, la clàssica mirada al melic dels sentiments patriòtics: tot allò tan nostrat de si ens sentim més catalans que espanyols, més espanyols que europeus o més terrassencs que independendistes de la Maurina…

"Business as usual": una àmplia majoria ens sentim còmodes a Espanya. Un 44,3% se senten espanyols i catalans. Als extrems, els que se senten més catalans que espanyols o només catalans (27,2% + 14,5%) i els que se senten més espanyols que catalans o només espanyols (4,7% + 6,1%). I una dada important a retenir, més enllà de cabòries identitàries: un 51,6% considera insuficient el nivell d'autonomia de Catalunya.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: España nuestra que estás en los cielos

4 de des. 2006

La minimani del IVCinturó

(4.12.2006) Va ser una manifestació petita, precedida per la polèmica per un cartell amb en Mas i en Montilla en pilotes i pels sensats i complicats exercicis d'equilibrisme dels diputats d'Iniciativa. Han superat amb èxit i dignitat una de les primeres proves del nou govern català. Cal destacar-ho, perquè no era fàcil trobar el punt just. A Sabadell es van manifestar contra el IV Cinturó 800 persones segons els Mossos i 5.000 segons els organitzadors. Com sempre, el ball de xifres. Posem que mil i escaig? Es poca gent. Però ens equivocaríem si només els mesurem per la capacitat de convocatòria.

Els ecologistes, clarament minoritaris, no estan escoltant la societat en aquest tema. Avancen amb les pancartes i eslògans simplificadors, però cada vegada tenen menys gent al darrera. Aquesta estratègia no els portarà enlloc: potser és una pista per entendre per què al nostre país el discurs ecologista ha fet tan poca fortuna en política i en canvi sí que està ajudant a canviar les coses en altres àmbits de la societat. Però tanmateix és de justícia reconèixer que algú ha de fer el paper de "vigilant del medi ambient", que algú ha de frenar les temptacions del desevolupament a qualsevol preu. En part l'han fet aquests mateixos ecologistes al llarg dels darrers anys. I també partits com el PSC, CiU, ERC, o IC, que han anat buscant amb moltes dificultats i contradiccions un punt d'equilibri per fer el IV Cinturó i no destrossar ni el paisatge ni el medi ambient.

La consciència ecològica serà una de les claus polítiques futures al nostre país, i de fet ja ha impregnat el discurs dels grans partits. Però abans ha de trobar el punt mig. Ja té un nom, ben estrany: desenvolupament sostenible. Clar que es pot entendre de tantes maneres…

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: La conspiración de los pinochos

2 de des. 2006

Esperanza's only hope

(2.12.2006) Això marxa. La campanya per ajudar la presidenta madrilenya, Espe Aguirre, a arribar a final de mes, ja comença a tenir fins i tot projecció internacional. El Financial Times li ha dedicat un article. La web ja ha començat a funcionar i ja es poden fer donatius per Paypal o SMS. Ara que ja som a les portes del Nadal i el cor s'entendreix una mica, és hora d'afluixar un euro, només un euro, perquè la pobra dona pugui tenir una paga extra en recompensa per la seva sacrificada dedicació a la cosa pública. Animeu-vos!

Cascos blaus immobiliaris

(2.12.2006) Mister Miloon Kothari ha vingut de visita, ha donat un cop d'ull al mercat immobiliari espanyol (el català, el barceloní i el terrassenc en formen part) i n'ha sortit esparverat. Es un observador de l'ONU per a qüestions d'habitatge. I el seu informe és de pena. Parla d'especulació urbanística desenfrenada. De crisi nacional. Se sorprèn que la gent dediqui el 50 o 60% dels seus ingressos a l'habitatge i els poders públics (especialment els que de veritat poden fer alguna cosa) s'ho mirin de lluny. No és que aquest bon senyor, pel sol fet de venir en nom de l'ONU (cosa que no impressiona massa a la vista de la credibilitat limitada que té aquesta organització) tingui la veritat absoluta. Però em temo que s'hi acosta. Estem jugant amb foc. Aquesta serà la mare de totes les batalles: la batalla immobiliària. Quan el sector immobiliari ens hagi endeutat i arruïnat a tots, amb l'inestimable ajuda de bancs i caixes, necessitarem els cascos blaus per frenar la indignació popular. Qüestió de temps.

1 de des. 2006

La llei Sevilla

(1.12.2006) El ministre Jordi Sevilla té a la cartera un projecte de llei que en les properes setmanes començarà a fer el seu recorregut parlamentari. N'ha anat parlant darrerament en diferents fòrums. Una prova de la seva genuïna preocupació per l'impacte que poden tenir en la ciutadania escàndols com el de Marbella i altres, el tenim al seu blog a internet on ja fa temps que li va donant voltes a la idea. Veu necessari introduir noves mesures legals que afavoreixin la transparència, noves garanties. Suposo, seguint el fil de les seves reflexions, que el govern ha arribat a la conclusió que ha de fer alguna cosa, i això, des de l'Estat, sovint es tradueix en fer lleis i reglaments. El sistema, en comptes de simplificar-se, es complica. Amb la millor de les intencions, d'això no en tinc cap dubte.

Més controls, més cauteles, més desconfiances… El bosc legislatiu tendeix a expandir-se cap a l'infinit. I sobretot, molts més papers.

Els papers a vegades serveixen per donar seguretat, més que els principis, més fins i tot que l'ètica. Són tranquil.litzadors. Es una de les moltes funcions que pot tenir la nova llei. Una llei que, més enllà de les modificacions que s'hi introdueixin en el temps de debat polític i públic que s'obrirà aviat, segur que té molts més continguts, però també té tots els números per acabar reduïda o caricaturitzada a una norma anticorrupció. Més enllà de les opinions que cadascú pugui tenir sobre les noves cauteles i la seva eficàcia, no sembla que en els casos que tenim damunt la taula (espectaculars, sí, però excepcionals també) hagin fallat les normes, sinó potser la seva aplicació. Es evident que alguna cosa ha fallat, fins i tot en la pròpia societat, perquè l'altre mecanisme de control d'una societat democràtica, la llibertat d'expressió, ha funcionat raonablement bé en casos com aquest: fa anys que sabíem que això de Marbella acabaria malament.

El tema és delicat, no es pot tractar amb pinzellada gruixuda. I és facilíssim fer demagògia amb aquesta qüestió. Perquè condueix directament a reflexionar sobre com veu la societat els polítics i la política. Per això no està de més subratllar que casos com el de Marbella o Andratx són l'excepció i no la norma: hi ha el perill que acabem capgirant-ho. Excepcions dramàtiques i preocupants, que no ajuden en absolut al prestigi de la política i de l'administració pública i de la immensa majoria de persones que es dediquen a aquestes qüestions amb honorabilitat, amb decència, amb esperit de servei a la comunitat i a unes idees. Aquestes persones, la immensa majoria, no són notícia perquè fan el que s'espera d'elles, d'acord: al govern, a l'oposició, a la feina… Ens agradaran més o menys, hi estarem més o menys d'acord, tindran sens dubte defectes i potser s'equivocaran, però no és just no reconèixer que ells i elles són la norma, i no l'excepció.

Per això mateix cal aprofitar el necessari debat ciutadà sobre aquest tema per situar les excepcions en el seu context i la seva dimensió reals. Afinant les normes si cal per introduir noves garanties, però també portant amb rigor intel.lectual el debat al cor de la qüestió, a la pròpia societat d'on neixen les corrupcions, al propi sistema econòmic, al mercat. La política (o l'administració, que a vegades ens n'oblidem quan toquem aquests temes) no és aliena a la societat, és de la societat. I com tantes altres activitats humanes, n'és un reflex. Aquí hi ha molta matèria per reflexionar serenament els propers mesos. (Article publicat al Diari de Terrassa el dijous 30.11.2006)