6 d’abr. 2008

Que el cel (i la Moreneta) ens ajudin...

... perquè el "Govern" no ho ha fet i el "Gobierno" ja veurem. Tanmateix, més enllà de l’absolut fracàs governamental en la gestió de la crisi i de la reveladora absència de lideratge públic del president Montilla en uns moments en els quals era imprescindible (si no ara, quan?), hi ha en la crisi de l’aigua algunes lliçons profitoses que trigarem a digerir. Necessitarem molta, molta aigua perquè siguin primer solubles i després digeribles. Primera: el patriotisme no és per a una pàtria deshabitada i plena d’emocions èpiques, sinó per a les persones. Els governs nacionalistes catalans (l’actual és una mena de gestora, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu) han posat la pàtria (i els interessos dels líders patriòtics, of course) davant de les persones. El balanç és a la vista: patètic. Segon: la gestió, quan hi ha una crisi greu, no és suficient. Reclama lideratge, visió de futur: ara patim una immensa absència de lideratge. Tercer: necessitem de la resta d’Espanya, i a l’inrevés, també ens necessiten. Espanya, les Espanyes, són un bon invent, malgrat els rancis espanyolismes que pertanyen a la mateixa família dels catalanismes rancis, egoïstes, inviables. Ens convenim, ens necessitem. No només per a l’aigua, sinó per a moltes més coses. La Catalunya orgullosament independent és un miratge. El mateix val per a Europa: l’aigua de la Rhône, que tard o d’hora sortirà per les nostres aixetes, no és catalana. Quart: l’esquerra, que s’ho faci mirar. Seriosament i urgentment. Cinquè: l’actual fórmula de govern a Catalunya està més morta que viva, entre els míssils de ZP, les tombarelles d’ERC i les inconsistències d’IC-V. I, per què no dir-ho, a causa d’un PSC que no troba el seu lloc ni com a força central d’un catalanisme amb visió espanyola i europea, traumatitzat encara per no estar a l’alçada (erròniament) de les patents de catalanisme de la parella Pujol-Maragall, dos aspirants a la categoria de pares de la pàtria que ens han deixat a l’estacada. Sisè: l’autonomia és això, autonomia, dintre d’un marc més ampli. Hem de reaprendre a pensar en el conjunt i des del conjunt, amb una ambició diferent, perquè ens hi juguem l’aigua de la dutxa i de la piscina, el tren del matí, la feina, el futur. Setè: menys romanticismes d’estar per casa, menys estatuts i estatutets, i més govern, més empenta, més lideratge, més economia, més societat civil. Hi ha prou feina per fer, prou competències, prou mancances, prou reptes. I prou coses per aportar a Espanya i per rebre’n. I vuitè: el nostre lloc, des de fa segles, és Espanya i Europa, sense disoldre’ns en la uniformitat. O és que no ens n’adonem que estem anant pel pedregar? Com a comunitat (o com a nació o el que sigui, el nom és indiferent, però és cert que som almenys ”una cosa”) hem perdut el nord, l’hem de recuperar. O estem fotuts. I ara estem fotuts de veritat: ens espera un estiu de xup-xup, sense aigua, sofregits a foc lent. En tornem a parlar al setembre... Mentre mirem al cel resant a la Moreneta perquè plogui. Haurem d’arribar més baix encara?

27 de març 2008

Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..

19 de març 2008

Del “català emprenyat” al “català equivocat”

Ens hem equivocat. El patriarca Pujol ho té claríssim: els catalans no hem estat a l’alçada. Hem estat indignes: no hem fet cas de les crides a reaccionar amb dignitat, dit de manera més educada. Vaja, que segons Jordi Pujol el 9-M l’hem cagat. La resposta a tantes ofenses i maltractaments a Catalunya es va traduir en més vots per a ZP. Flipant, des del punt de vista de l’expresident: aquest país ha perdut la xaveta. Pujol encara no entén com és possible que no hagi guanyat les eleccions el virtuós tandem (o trio) Duran-Lleida-Mas. Apunten una possible (i tramposa) explicació: la davallada de CiU els darrers anys és fruit del suport a Felipe al final del seu mandat i dels 8 anys de relació amb Aznar i el PP. Com si hagués estat el mateix el suport al PSOE i al PP: tot i sabent que no hi ha color i que no té res a veure un cas amb l’altre, CiU continua presentant-se com una pobra i sacrificada víctima de la seva virtuosa estratègia de 12 anys a Madrid, pel bé de Catalunya... i d'Espanya. I els catalans, equivocats, tontets com som la majoria, venuts al vot útil, no hem reaccionat com esperava el patriarca Pujol, que és qui sap realment el que ens convé: hem pagat tots aquests sacrificis fent-li el salt als hereus de la firma Pujol/Ferrusola i donant-li la clau a ZP... mira que n’arribem a ser, de desagraïts! Delenda est Catalonia...

George&Ansar, forever

Al mateix temps, George Bush i Aznar reivindiquen l’èxit estratègic de la guerra d’Irak. “L’amigou Ansar” en anglès, que d’alguna cosa li han de servir les classes accelerades i la seva càtedra a Georgetown. S’han coordinat, força evidentment, sense manies: mai no els ha frenat això de dir mentides públicament. I mira que les diuen gruixudes: el domini republicà als USA va ser sempre i segueix essent un referent per a la dreta neocon espanyola pel que fa a tècniques de manipulació massiva. Ara, cinc anys després del desastre que van organitzar a Irak amb el suport entusiasta de Tony Blair, es miren el paisatge de la batalla i el troben magnífic. On hi ha destrucció i desolació, ells hi veuen un escenari meravellós i positiu per a les llibertats, la democràcia i l’estabilitat del món. S’ha de reconèixer que tot i mentir compulsivament (per defensar la guerra, per atribuir l’11-M a ETA, per al que calgui...) Aznar i Bush els tenen “king size”.

17 de març 2008

El cant de les sirenes

I quina mania amb això de la casa comuna (o la masia) del catalanisme! Mas hi torna, amb el seu raca-raca, com l’Arzallus als genials dibuixos del Peridis a ElPaís. Esquerra baixa espectacularment (igual que abans va pujar espectacularment, potser en el terme mig està la seva força i la seva feblesa), CiU aguanta pels pèls però continua la seva davallada en caiguda lliure (la llunyania del poder i la buidor d’idees, dues claus), i Mas recupera la seva casa comuna: vinguin tots a aixoplugar-se sota el paraigua de CiU, que aquí no mirem prim amb això de les ideologies, un tema menor al costat de la grandesa de la pàtria... Com si la C i la U fossin el mateix: curiosa casa comuna malavinguda... Els nacionalismes tendeixen a un model de simplificació tan perillós com patètic: ni dretes ni esquerres, primer la pàtria. Que acaba essent de dretes, com és natural. El nacionalisme català conservador pretén continuar gestionant l’exclusiva i com a molt repartir petites franquícies, conscient com és que ERC es va alliberar de la seva tutel.la precisament el dia que es va emancipar i va apuntar-se a l’estratègia futurista i trencadora del tripartit: no tenen ni tenien cap altre camí si volen ocupar de ple dret un espai al nacionalisme, com a alguna cosa més que satèl.lits radicals de CiU. Bé, sí que tenen un camí propi, però no està gens clar si porta enlloc: la radicalització extrema, la fugida cap endavant... En tot cas, la última cosa que els pot convenir és caure als braços de CiU. D’aquí el cant de les sirenes que entona Artur Mas: primer, Catalunya. Després... ja ho anirem veient quan jo sigui president. El cant de les sirenes té fama de ser bellíssim i seductor, però qui l’escolta està perdut...

14 de març 2008

El Molt Honorable xarnego

La Ferrusola ha dit amb tots els ets i uts el que una certa gent pensa, però no diu públicament, perquè no seria políticament correcte. Clar que li molesta que sigui andalús, que no parli català amb correcció (aquí naixem amb un xip posat que ens dóna automàticament el nivell C, oi?), que un xarnego arribi a president i que el president no sigui l’hereu del seu marit, en Pujol. Qui els havia de dir les coses que haurien de veure! Doncs què hi farem, Montilla es diu José aquí i a la Xina. Hi té tot el dret. Com en Carod es diu Josep Lluís, urbi et orbe. I si un dia es vol canviar el nom per Manolo o Jordi, allà ell. Com si es vol posar perruca per dissimular la calba o posar-se lentilles: detalls personals que no el fan millor ni pitjor governant.

Però per a Ferrusola&cia el problema no és el nom, no. Es que un xarnego sigui president, i a sobre, com no podia ser d’altra manera, en nom d’un partit venut a Madrid. I ho ha deixat anar sense embuts: una llàstima que no hagués dit això uns dies abans de les eleccions...

Que resulta xocant un home amb nom i cognoms castellans (o andalusos) a la presidència de la Generalitat? Sí, clar, no hi havia costum de tenir xarnegos amb el títol de Molt Honorable. Ni dones, ja posats. Què hi farem, oi? La Catalunya catalana (com el cafè-cafè) no existeix, si és que ha existit mai, però sí que va tenir llarga vida un país on els immigrants podien treballar, guanyar-se la vida i deixar que els catalans-catalans s’encarreguéssin de tirar endavant el país i repartir carnets de bons catalanets.

El marit de la senyora Ferrusola proclamava no fa tant de temps les lloances d’un país, el nostre, on segons ell funciona de meravella l’ascensor social. On pots viatjar del més baix al més alt, independentment dels orígens. Diu molt d’un país (i de les caramboles del destí) que un immigrant pugui arribar a la presidència de la Generalitat. I la realitat li ha donat la raó al marit de la senyora Ferrusola, ves per on...

Si es digués Josep Montilla i fos de CiU, malgrat haver nascut a Iznájar, seria més acceptable? Segur que sí, però mai com a president de la Generalitat, o no abans del segle XXIII. Com a molt d’alcalde: el partit del marit de la senyora Ferrusola, en els vells temps del Comas, no li feia massa fàstic això de posar candidats xarnegos a les llistes municipals de CiU. Ni anar de bolos amb el Justo Molinero i prendre uns finos a la Feria de Abril. Ni el títol d’Español del Año. Ni tantes coses. La diferència? Molt simple: si tu ets qui dóna els carnets de bon/a catalanet/a, t’ho pots permetre tot. Tot per la pàtria, faltaria més. Que ingrata és la pàtria quan vota...

13 de març 2008

El vot fifty-fifty... i altres vots

Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions de diumenge. Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya (els primers quatre amb els de CiU com a socis, no ho oblidem), han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.

El segon responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...

El tercer responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE, una marca que curiosament tendeix a desaparèixer als cartells però no a la intenció de vot dels electors. Molta gent vota aquesta combinació, fifty-fifty: un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...

Finalment, el quart autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.

D’aquesta combinació de quatre factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid: ull, però, amb atribuir-se coses que no són o amb voler parlar “en nom de Catalunya”. Ho entenc, perquè massa temps s’han hagut d’escoltar allò que eren mals catalans, traidors a la pàtria i coses per l’estil, expressions ofensives que sortien d’aquells repartidors de carnets de catalanitat que abans governaven Catalunya i volien (encara ara ho fan sense manies) confondre les sigles CiU amb Catalunya. Fa quatre dies, quatre, en plena campanya, encara proclamaven el seu mantra manipulador: ni PP ni PSOE, Catalunya! Aquest país és prou intel.ligent com per no voler ser un simple sinònim de CiU. Ni de ningú més: és un país complex, ricament complex. I madur.

Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE (on hi ha prou bascos i catalans com perquè les veus siguin plurals, diverses), sense deixar de banda els nacionalismes conservadors basc, català i galleg: si aquesta és la jugada, si el tacticisme no espatlla l’estratègia, en pot sortir un país nou i millor. Aquell que ja fa quatre anys dèiem que ens mereixíem...

12 de març 2008

A la recerca del ZP del PP

ZP hauria de nomenar Rajoy cap de campanya del PSOE. Amb Aznar d’assessor honoris causa I en un pla menor, però sense restar-los mèrits, el “dream team” (més aviat el “nightmare team”) dels losantos, acebes, pedrojotas, aguirres, zaplanas, roucos... Ells fan excel.lents campanyes per al PSOE, i ara Z^ pot estar tranquil: Rajoy no se’n va. Tampoc no hagués patit massa en cas contrari: el perill per a Zapatero seria un PP moderat i centrat, liberal de veritat, serè. Canviar Rajoy per la lideresa Aguirre no hauria estat dramàtic per als resultats electorals socialistes: Gallardón sí. Però l’alcalde de Madrid no té res a fer al seu partit, no el liderarà en la vida, a no ser que el PP peti en mil bocins i aparegui alguna mena d’UCD. Cosa improbable, però no descartable.

Ara Rajoy ha posat el tap a la banyera, per evitar que el PP faci aigües definitivament. Però les forces destructores ja són en marxa i s’han descarat: el mateix pedrojota, líder espiritual i rei dels conspiradors de la dreta, ja ha demanat el seu cap públicament. Han escrit la necrològica abans d’hora. El PP lluitarà contra si mateix uns quants anys: si Rajoy posa el tap seriosament i no plega d’aquí a un parell d’anys, després d’haver frenat el desastre, el PP no tornarà a tenir possibilitats electorals fins d’aquí a dues legislatures. En aquest temps, li mouran la cadira, li faran la guitza, conspiraran per les cantonades: ha de sortir tota la pus acumulada i després rebaixar la inflamació. Z^ es pot tornar a presentar el 2012, guanyar amb comoditat i preparar el seu propi relleu. Aquest és un dels escenaris possibles per a la política espanyola, i obre moltes finestres de futur, perquè necessitem una altra dreta, europea, digna, normal, no passada de voltes, no furiosa ni rabiüda, i això demana temps. Molts anys.

Tornaran al govern, possiblement, en uns quants anys: no abans del 2016. No és que jo ho desitgi, però aquesta possibilitat forma part de la normalitat democràtica. Quan hagin purgat l’aznarisme... o l’aznaridad, com deia MVM. I ho faran de la mà d’un home o una dona que no es diu ni Rajoy, ni Gallardón ni Aguirre. El ZP del PP caldria buscar-lo segurament a segona fila... Millor que no tregui el cap fins que passi el temporal.

11 de març 2008

Catalunya vota per quedar-se... però no igual

Aznar era una de les màquines més perfectes creades mai per la dreta espanyola per destruir Espanya. Contra Aznar, els nacionalismes “perifèrics” o els independentismes/sobiranismes vivien molt millor. Tot i que Federico s’hi ha esforçat de valent, no és el mateix un locutor que un govern sencer provocant, repartint garrotades i trepitjant tots els ulls de poll. Quatre anys després d’Aznar, l’independentisme català s’ha situat en un nivell de vots més realista, menys lligat a l’emprenyamenta: ha baixat el soufflé. Catalunya ha votat massivament per quedar-se... però no per quedar-se igual. L’aposta massiva pel cocktail PSC-ZP-PSOE (els tres ingredients barrejats, ull, probablement amb unes gotes de Felipe) és per quedar-se. Amb un PSC clarament reforçat, convertit en la columna vertebral del catalanisme moderat i confirmat com la gran frontissa amb la resta d’Espanya: un paper complicat, una gran oportunitat. El vot a IC-V també és per quedar-se. A l’igual que gran part del vot de CiU, tot i les efusions i febrades sobiranistes.

Tres grans blocs d’electors que sumen, amb alguns minoritaris, una majoria evident: el 74% dels votants. Una aposta contundent en clau catalana, però també espanyola, amb el desig més o menys explícit d’una altra Espanya. Jo no hi afegiria el vot del PP, un 16%, perquè no significa cap aposta per una altra Espanya, sinó per la de tota la vida: no és un percentatge menyspreable, si continua la radicalització de la dreta espanyola. L’independentisme s’ha quedat en un 7’8% dels votants, i probablement amb alguna part de l’abstenció, aquest 29% de catalans que van preferir quedar-se a casa per diverses, complexes i inescrutables raons. ZP no fabrica rebuig ni ràbia, sinó una mica d’esperança malgrat els embolics i el clima horrible de la darrera legislatura: aquesta és una de les claus de la resposta de la societat catalana al repte del 9-M.

Ull, però: no oblidem tampoc que aquest és un dels darrers trens...

10 de març 2008

Lliçons de franc

Pedrojota torna a donar lliçons de franc al PP. Després d’empènyer el PP i Rajoy fins a la vora del barranc i d’ajudar-lo tant com ha pogut a estavellar-se i a perdre la xaveta, ara afirma que és el moment de nous lideratges. Genial, senzillament! Es el moment que tanta gent estàvem esperant: una llista renovadora amb pedrojetas, losantos, roucos... i algun general colpista. Per fi les coses estaran clares. I Rajoy podrà tornar a fer de registrador de la propietat, amb la tranquil.litat de deixar el PP en bones mans: en les mans dels que l’han dirigit aquests anys. No és que el disculpi, perquè a ell ja li ha anat bé i hagués pogut canviar el rumb demencial que han agafat, però intueixo que té la cara una mica menys dura que tota aquesta colla. Ah, i l’esperpèntic Acebes proclamant que ell és el centre i garantia de responsabilitat... Van camí d’esdevenir la més patètica caricatura d’ells mateixos. Que ja té mèrit... I això només a 24 hores de les eleccions!

Bon dia i bona sort

Uf!, vam dir ahir a la nit milions d'espanyols. Per a uns catorze milions i mig de votants, una immensa majoria de la societat espanyola, aquest serà un bon dia: votéssin el que votéssin, els convenia que guanyés Zapatero. Pensar en una Espanya governada per Rajoy, Aznar, Rouco, Losantos i Pedrojota ens posava els pèls de punta. Perquè aquesta era l’Espanya que ens podia caure al damunt com una llosa, com una condemna bíblica. Però avui ens llevem en un país una mica més optimista i somrient, amb problemes, clar, però també amb oportunitats per acabar d’arrodonir el viratge històric dels darrers trenta anys: apropar-nos al benestar del nord d’Europa sense perdre la calidesa ni les arrels del sud. Zapatero ha tingut la virtut de posar una nova lletra a una música que la societat espanyola està tocant fa molts anys. Ha confirmat que el vot del 2004 no era només una resposta a les mentides de l’11-M, sinó l’expressió d’un desig de canvi molt profund, contradictori, divers: tan profund i sòlid que ha resistit quatre anys de plom, de fúria, de ràbia. Ens llevem avui en un país que no ha premiat la mentida, la indecència, la cara dura. En un país una mica millor. Es veritat que aquest és un bon dia i que val la pena desitjar-nos bona sort...

9 de març 2008

Vots i pistoles

Ho trobo depriment. Hi ha infinites raons per anar a votar. I algunes menys per abstenir-se. Ja queda poquet, una horeta justa per a les vuit del vespre. A aquestes hores, encara és més patètic i ofensiu per a la intel.ligència l’argument següent: per respondre a ETA, cal anar a votar. Ens han pres per babaus? Se n’han oblidat del que prediquen? ETA fa terrorisme, no política: vincular el vot i el terrorisme és un error descomunal. Una cagada èpica. Deixem-ho estar, sisplau, fem veure que no ens n’hem adonat: el terrorisme és una cosa, la democràcia una altra. Dretes i esquerres demanen el vot: perfecte. Però barrejar el terrorisme amb el vot és indecent. A més d’inútil: serveix per sortir a la tele dient alguna cosa aparentment interessant i intel.ligent, però no és més que una de les majors rucades que es poden dir tal dia com avui. Separem política i pistoles. El vot és lliure, no condicionat pels terroristes. Ni a favor ni en contra. Que els ciutadans diguin el que vulguin. Sense por a les pistoles, sense tenir-les en compte. La major victòria és ignorar-les. Ja ho entenc, ja, és un argument benintencionat. Però el camí de l’infern està empedrat d’arguments com aquest... Votem. O no. I enviem la policia i els jutges a buscar terroristes. La democràcia no és per a ells. La participació no pot tenir cap mena de deute amb ells...

Ah, però encara existeix el Senat?

Aquest matí, quan he arribat al meu col.legi electoral, tenia un dubte: encara es fan eleccions al Senat? No n’estava gaire segur. He trobat la resposta a la taula on s’amunteguen les papetetes: sí, hi ha uns grans llençols de color crema on pots fer creuetes. Es una prova per a ciutadans com jo que han perdut la fe en l’existència del Senat: si hi ha paperetes, és que encara existeix. Jo en tenia molts dubtes, no n’he sentit a parlar ni una sola vegada en campanya electoral. Crec recordar que fa anys votàvem a uns senyors (i algunes senyores) per a senadors i senadores, un nom que té ressonàncies històriques profundes encara que no se sàpiga ben bé què fan ni si serveixen de veritat per a alguna cosa. Jo diria que més aviat tenen una funció decorativa, com a molt.
Aquestes setmanes de campanya el Senat ha acabat de desaparèixer de la vida política. Ja era pràcticament invisible, però enmig del soroll electoral s’ha volatilitzat del tot. Reconec que no en tenia ni idea de qui es presenta, ni m’importava gaire, però estic convençut que el meu cas no és únic. Pregunteu, pregunteu... No sé si trobareu gaire gent que conegui els candidats a senadors/es i, si els voten, dubto que sàpiguen per a què. Es com un vot mecànic: votes als teus a tot arreu i llestos, ja has complert.
Podria tenir un paper de veritat, s’ha dit sempre, com a autèntica cambra de representació territorial de les espanyes, una mena de fòrum polític molt plural, amb moltes llengües oficials, amb moltes banderes, on es podria exercitar allò tan bonic i complexe de la diversitat en la unitat. Vaja, un fòrum de les espanyes... Però això no ha interessat seriosament mai a ningú. I allà segueix la cosa, perduda en el mapa institucional, esperant que algun dia algú se’n recordi i li trobi alguna utilitat. En tindria molta, sens dubte, però hauria de ser en una altra mena de país...
Per això, mentre no canviin les coses, he decidit allà mateix, davant les paperetes de color crema que no, que no votaria mecànicament una cosa a la qual no li trobo cap sentit.
I he dipositat el meu vot al congrés, amb tota la meva convicció democràtica, per donar un nou mandat a Zapatero i una nova oportunitat a l’Espanya en la qual jo tinc posada la meva esperança, tot i tenir molts dubtes de si existirà mai. Però amb la mateixa convicció aquesta vegada he decidit no votar al Senat, per responsabilitat. Fins que tingui sentit el meu vot...

8 de març 2008

La segona volta de l'11-M

Un assassinat apolític? Quina falsedat la que va dir ahir divendres Ibarretxe, en la seva intervenció institucional sobreactuada, plena de paraules dures per demostrar indignació: que es negava a llegir el darrer assassinat d’ETA en clau política. No s’ho creu ni ell. No han assassinat un treballador, sinó un símbol del PSOE, el que tenien més a mà, el que han trobat més fàcilment disponible i desprotegit. No servia qualsevol treballador, sinó qualsevol socialista. Per a un missatge adreçat a la societat espanyola en general i a la basca en particular. I per a una venjança contra el PSOE i Zapatero: el missatge va directament adreçat als que no van afluixar a la taula de converses, als que no van cedir ni molt menys es van rendir.

Les dues cares del PP. Si algú s’imaginava que en unes hores el PP i el seu seguici mediàtic podien canviar de rumb, ja ha tingut la resposta. El PP (escaldat en això de la gestió interessada de les crisis) ha optat per fer veure que adopta un to institucional i educat, amb un Rajoy fent el paper d’home d’Estat i l’Astarloa o el Losantos donant canya al PSOE, en una primera fase sense massa estridències, fins que acabin de trobar el to definitiu. Sense oblidar el patètic i verinós Alcaraz. No volen ni quedar curts ni passar-se: per això firmen una hipòcrita declaració unitària, i la fan grinyolar dos segons després reclamant que es bloquegi fins al final de la humanitat qualsevol possibilitat de parlar amb els assassins. Sabent que ningú no els regalarà aquesta victòria en la recta final de les eleccions, estan comportant-se clarament com a jugadors de cartes marcades, una vegada més, còmodament instal.lats en el “tot s’hi val”. Clar que saben que tard o d’hora això passarà i que Espanya no es rendirà als terroristes, però simplement volen fer-ho ells, més magnànims i més espanyols (de bé) que ningú. I mentrestant, embolica, que fa fort.

Patxi López i els socialistes bascos. La seva reacció en calent, davant del cadàver del company assassinat, explica moltes coses. És una de les claus de la gestió complicada de les reaccions: li va retreure a Rajoy personalment la seva insistència a dir que el PSOE traeix i ofèn les víctimes. El socialisme basc és una de les claus profundes del confús intent de Zapatero de buscar la pau al voltant d’una taula. I també de l’intent paral.lel, més de fons, de restar suport electoral als terroristes: aquelles converses van donar un resultat nul, però caldrà jutjar-les diumenge al vespre en funció dels resultats electorals del holding terrorista al País Basc.

De quina fusta estan fets aquests polítics bascos? Crec que no ho diem prou. Cal tenir molt valor per dedicar-se a la política al país basc, especialment a les files del PSOE i del PP. No només per viure permanentment a l’ombra d’un escorta o mirant sota el cotxe o menyspreant el perill com va fer l’exregidor assassinat ahir: viuen amb l’ombra de la mort al costat. Pendents d’una loteria macabra. Mereixen admiració. I un esforç de comprensió especial, més enllà de les coincidències ideològiques. Sense entendre’ls profundament no es pot entendre del tot cap de les dues grans postures davant del terrorisme. I el seu heroïsme cívic fa especialment miserables moltes de les coses que s’han dit.

Si el mort hagués estat del PP... Poca gent ha escrit això, perquè costa formular-ho, però quanta no ho ha pensat? Per fer lectures completes de la realitat (lectures polítiques, sí), és imprescindible plantejar-se escenaris alternatius i pensar “què hauria passat si...”. Acostuma a ser molt revelador. Tan brutal com revelador.

La suspensió de la campanya. No ho tinc massa clar, però em temo que la més sensata reacció ha estat la de CiU: mantenir l’agenda electoral, tot i que canviant el guió de l’acte de final de campanya. Els dos grans candidats es van posar d’acord ràpidament en la suspensió de la campanya. Seria interessant saber a iniciativa de qui. Podria ser que el refredament sobtat ens hagi anat bé per no acabar pitjor. Però és una mesura poc encertada: si declarem que ens neguem a que una colla d’assassins ens condicionin el vot, fem campanya fins les 00:00 hores, com estava previst. Suspendre la campanya ha estat un error que amplifica l’assassinat: la normalitat (relativa) és el millor missatge per als assassins i als seus còmplices.

La segona ronda de l’11-M del 2004 està definitivament servida, ens agradi o no. Amb un vincle Mondragón: aquí ha acabat la campanya, marcada pel mateix nom que fa quatre anys apareixia a la targeta trobada a la famosa furgoneta Kangoo... i que va servir per a alimentar la teoria de la conspiració. El cercle es tanca. Tindrem una jornada de reflexió complicada.

7 de març 2008

El missatge dels bàrbars

L’hora de la veritat s’ha avançat i durarà 48 hores. Des d’ara fins a la nit de diumenge aguantarem la respiració fins veure els efectes colaterals –si és que en té- de la darrera animalada d’aquesta banda terrorista ja vençuda, però encara capaç de morir matant. ETA dispara una vegada més contra les urnes i envia el seu missatge a la societat espanyola. No volen ni poden fer-ho d’una altra manera: ja han entrat en l’espiral del seu final, i amb ràbia posen el cadàver d’un home damunt la taula. Era una víctima fàcil. Per això el van triar. I perquè era ex regidor del PSOE a Mondragón: més clar, impossible. Ara a veure com gestiona cadascú tot això, a dos dies de les eleccions.

Després d’una legislatura marcada per un intent decent i digne de buscar la pau final, i per la utilització sense complexos del terrorisme –el d’ETA i l’islamista- per donar canya al govern, arriba el missatge rotund dels bàrbars. Ens diuen que són capaços encara de fer molt de mal. I aquesta vegada han aconseguit el que porten dies buscant i només era qüestió de temps: un mort que sacsegés les consciències, que fes trontollar la campanya electoral. Busquen obrir una mica més l’esquerda que la utilització maliciosa del terrorisme ha obert a la nostra societat. Intenten condicionar el resultat, no es podia esperar una altra cosa.

Ho aconseguiran? Depèn. Acaben de posar una bomba de rellotgeria. Han posat munició a disposició de qui la vulgui utilitzar. Perillós. A hores d’ara no està gens clar en quin sentit pot evolucionar tot plegat. Depèn de les reaccions, de la gestió de les temptacions... L’experiència recent no augura res de bo, la veritat. Però no perdem encara l’esperança.

La primera reacció, la de Rajoy, ha estat instantània, rapidíssima: tenia pressa per dir la seva. Moderat i educat en les formes, per no patinar en excés, s’ha quedat just a la ratlla. Ja ha deixat caure la frase clau, escombrant cap a casa: “Todo el mundo sabe lo que yo pienso”. Sí, ho sabem, clar. I el que ha dit i fet, i deixat dir i deixar fer, aquests darrers anys, també. Zapatero ha esperat unes hores: està en la seva línia, contenció i sentit de responsabilitat, abans de parlar hi ha moltes coses que s’han de fer. Una d’elles, pensar. El que toca: és en aquests moments quan es posa a prova la talla d’un governant.

Rajoy ha continuat fent campanya i ha dit ja a qui ho vulgui entendre: ho veieu?, jo tenia raó.

La clau està en el que no ha dit i està implícit i en el que aquests dos dies es pot arribar a dir. I es diran moltes coses, preparem-nos. Els ciutadans tindran oportunitat de pensar i repensar sota l’impacte emocional i polític de l’assassinat, de respondre diumenge amb el vot civilitzat als criminals.

6 de març 2008

Votem el que no volem?

Gràcies a la brillant jugada d’ElPeriòdicd’Andorra, els ciutadans hem guanyat una mica de dignitat democràtica: ja està bé que ens tractin com si fóssim nens amb la prohibició de les enquestes o la patètica jornada de reflexió. Tenim enquestes i tornem a tenir empat. Per variar. Diumenge pot passar qualsevol cosa: no veig pas impossible que ens n’anem a dormir amb el tàndem Rajoy/Rouco governant els nostres cossos mortals i les nostres ànimes eternes, a major glòria d’Espanya i de Yahveh.

La campanya electoral no dóna ja molt més de si. Queden dos-tres dies, si comptem el dissabte i el reguitzell de sms i webs, blogs i pancartes que prolongaran la campanya unes horetes més. Més enllà del ric anecdotari, de la nena de Rajoy, de les excel.lents produccions audiovisuals d’aquesta campanya, els debats televisius i tot el soroll de rigor, la campanya una vegada més ha quedat plantejada en negatiu: el tema central no és cap a on anem, sinó si fem tornar o no els hereus del trio de les Azores, els mentiders de l’11-M, els autors del “decretazo”, els que han insultat Catalunya impunement durant quatre anys, els que han jugat amb el terrorisme, les víctimes, la justícia, l’educació, la immigració i estarien disposats fins i tot a vendre’s l’ànima, si en tinguéssin, per recuperar el poder.

El gran tema és si torna o no el PP. Genial. Com aquests quatre anys, el PP és el centre de la política espanyola. En poques coses coincideixo amb Felipe González, la veritat, però com a polític brillant que és i ha estat, implícitament ho reconeix al final d’aquesta entrevista. No hi ha altre tema, implícitament o explícitament. Seran uns “caradures”, sí, i mentiders, també, i demagogs, també: un petit exemple més, per si no en teníem prou, és que Rajoy té la barra de dir avui que l’11-M no ha estat un tema central per a ells. Però han tingut la virtut de dirigir amb les seves animalades la política espanyola, de condicionar-la quatre anys seguits i ara acabar de condicionar les eleccions.

L’error estratègic (inevitable?) de ZP i del PSOE ha estat aquest, deixar-se condicionar absolutament per la brutal pressió d’un partit disposat a trencar-ho tot i a traspassar tots els límits de la decència i dels valors democràtics. No hauria estat gens fàcil desenganxar-se d’aquest tsunami de fang amb el que han embrutat tota la política i la societat espanyola, però no hauria estat impossible tampoc: per a mi, aquest error gravíssim forma part del passiu del mandat de ZP, que a canvi té sens dubte importants actius especialment en polítiques socials i en infraestructures, i alguns de més dubtosos i matisables en matèria de model territorial.

El cert és que Espanya es veu millor des de fora: hi ha més perspectiva per entreveure el dibuix global. Les cròniques del New York Times, del Liberation amb el seu Vive l’Espagne!, del Financial Times i d’altres mitjans de referència apunten en altres direccions i esbossen un país avançat, amb oportunitats, modern, profundament canviat, però enfangat en una mena de pudent bassa política que no porta enlloc i que ens paralitza i, si ens deixem, acabarà per ofegar-nos. I, ull, amb seriosos problemes de lideratge polític. No hi ha gaire gent que acabi de fer el pes...

I en això estem ara, en veure si davant d’unes enquestes que tendeixen des de fa setmanes a l’empat, apareix una mena de “vot de la por” que renovi la confiança a ZP més que per entusiasme, per temor o fàstig a quatre anys més de Rajoy i la seva colla. Ja sé que el meu lament no té destinatari... Tot i que votaré ZP aquest diumenge, no em convenç gens ni mica que molts dels vots que tindrà per desempatar els rebi per negació, no per afirmació. Si té la majoria, ull, serà en bona part més una majoria anti-PP, com a tota aquesta legislatura, que a favor del projecte polític que lidera. Un projecte polític que no s’ha situat aquests quatre anys com el corrent clarament predominant a la societat espanyola: ni li han deixat ni ha pogut construir un discurs de futur potent. Què hi farem, ja no té remei... Veurem si els quatre anys vinents canvia alguna cosa o ens acabem d’ofegar del tot en aquest marasme interminable...

1 de març 2008

Mitjanit al jardí del bé i del mal

Al Financial Times són una mica tontets, no dominen el castellà i s’han fet un embolic amb les paraules del portaveu del PP Gabriel Elgorriaga. Ell no va dir mai, mai, que l’estratègia del PP fos motivar l’abstenció dels votants socialistes. No, no, el que ell volia dir i van entendre just a l’inrevés és que volien motivar que els votants socialistes es facin l’harakiri i votin per Rajoy. En espanyol, aquestes dues coses es diuen gairebé igual, és normal que un periodista estranger no capti els matisos de la llengua de Cervantes, tan universal a tot arreu menys a Catalunya i entre els fills de la Gran Bretanya que li han fet aquesta mala passada...

Es mitjanit al jardí del bé i del mal... electoral. Hem arribat a la meitat del via crucis, gràcies a déu i al diable queda només una setmana de soroll. Però fins i tot enmig d’aquest soroll es va esvanint la boira i apareix, nítid, contundent, el dibuix d’una decisió moral, amb derivades no només polítiques, sinó també ètiques. Els matisos del gris es van perdent i apareix la duresa del blanc o el negre, de votar a l’home abans conegut com a ZP (ara “Z”, o simplement ^^) o al registrador de la propietat sense entranyes. Gràcies a Rajoy, ZP apareix molt, infinitament millor del que realment és: no diria jo pas que hagi estat un desastre, ni molt menys, però tampoc no passa d’un aprovat justet. Tot i que ha fet una bona feina aquests anys i el país ha avançat més del que sembla, la nota final no és brillant. Coses de la vida.

Però aquí juga un paper clau la política del fàstig insuperable que va posar en marxa el PP i Rajoy l’endemà de les eleccions del 2004, que van perdre perquè ja havien perdut totes les manies i havien decidit imitar Bush i altres neocons, que menteixen com qui respira, amb la seguretat que el seu Senyor els perdonarà algun dia. El fàstig i el soroll són dos elements clau d’una estratègia basada en acollonir el contrari, descentrar-lo i desconcentrar-lo, impedir-li que governi o que pensi pel seu compte: han condicionat absolutament la legislatura, han fet que tot hagi girat al voltant seu.

En la mitjanit que ha caigut sobre el jardí del bé i del mal apareix clarament dibuixada la gran decisió, que ja no és només entre programes o candidats, sinó que se situa en un terreny moral: ja que està plantejada així de brutalment la qüestió, ja que l’han portat a aquest territori on no hauria d’haver arribat mai, la tria és entre el bé i el mal. A mi em va costar votar ZP el 2004, coincidències ideològiques a part: no ho veia clar. M’he negat sempre a actuar com un ciutadà-autòmata: intento votar amb el cor i amb el cap (ai, de què em sonarà a mi?), pensar i actuar pel meu compte... El 1996 de la dolça derrota de Felipe, vaig pensar –amb dolor- que era el que tocava, passar pàgina: jo no el vaig votar aquella vegada. Es tractava de veure si aquest país era capaç de tenir una dreta menys asilvestrada: el primer mandat del PP va semblar que sí, que podien anar pel bon camí. Però ben aviat es van treure la pell de xai i es van enverinar de poder, de mentides, d’imperialisme, de guerres, d’intolerància, de rigor inquisidor, d’insults a la intel.ligència.

Porto dies pensant-hi. Què faré diumenge que ve? Ja ho tinc clar. Podria no dir-ho, potser algú pensarà: clar, què ha de fer aquest, si en el fons és sociata? Sí, sí, però d’autòmata, res. Més enllà de les meves pròpies conviccions, del lloc (una mica heterodox, sense estridències) on em situo en l’espectre polític, tinc clar que si guanyen Rajoy i el PP aquest país haurà convalidat la mentida, l’estratègia de destrucció de la democràcia i fins i tot la política de terra cremada de qui prefereix un país destrossat per poder governar un dia sobre les ruïnes d’Espanya. Per això crec que la dimensió del vot adquireix un valor ètic: l’esquema no és el clàssic dreta-esquerra, no. Se situa directament en l’eix del bé i del mal, de la decència i la indignitat, de triar entre una democràcia que valgui la pena i que no ens faci caure la cara de vergonya o una mena de república monàrquica i bananera governada per locutors, directors de diaris, bisbes, generals colpistes i polítics sense escrúpols. Quina llàstima haver de situar-se a aquestes alçades de segle XXI en un esquema d’àngels i dimonis, en les fronteres del bé i del mal... ZP (d’angelet, res, no ens enganyem) representa justament aquests escrúpols, aquest intent de batallar per la dignitat i la decència, la renúncia al tot s’hi val. Per això el votaré, la qual cosa no vol dir que em facin mal les mans de tan aplaudir-lo... Simplement, que em nego a rendir-me al malèfic poder dels prínceps de les tenebres. Quan sigui possible, més endavant, ja tornarem a parlar de política...

27 de febr. 2008

Replay TV

Quantes vegades haurem vist ja la reposició de “Verano azul”? O la “abeja Maya”? O aquestes pelis que repeteixen any sí i any també a totes les teles? Infinites. I les que ens queden. El debat, el famós combat a mort, el duel de gladiadors al Colisseu televisiu, si fa o no fa el mateix: “deja vu”. Una reposició de segonaen prime-time: a veure qui és més mentider. Tant de soroll per a tan poca cosa. Quatre anys llarguíssims resumits en un parell d’hores. I encara ens queden dues horetes més el proper dilluns... per als amants del vici. Probablement ja no serà el programa més vist en els darrers temps...

Hem acceptat tots plegats amb la major naturalitat del món que el summum de la democràcia és un debat televisat. O per internet. Ara sí que anem bé. Tenim (excepte a la tele pública catalana, que prefereix no polaritzar la campanya... per servir els interessos d’uns quants partits, per variar) dos clònics d’ells mateixos repetint el que ja hem escoltat milers de vegades. No és que ens hagi de ser indiferent el que es diu, ni molt menys: és que el contenidor, la pantalla de la tele, no afegeix res i més aviat resta. Més aire viciat, menys aire nou. Massa espectacle, massa emoció, per a un globus desinflat abans d’enlairar-se.

Confondre la poesia èpica amb la graella de programes d’una tele i la democràcia amb una mena d’encarcarada representació ritual televisada pot atraure milions d’espectadors, és evident, pot excitar els comentaristes, els estrategues i els experts en telegènia. Poca cosa més. Podrem discutir dies sencers qui va guanyar (o qui no va perdre: al final, tant se val), però a això queda reduïda l’espectacular excitació del debat. Matx nul, per variar: la tele ho devora tot, confón el cor amb l’entrecuix, i ara les audiències amb la democràcia.

Per passar l’estona amb aquestes coses, més val una bona peli. De bons i dolents, sí, ja posats. Perquè la història aquesta que ens han robat el Campo Vidal i Cía és de bons i dolents, una història èpica que ha passat per la tele sense pena ni glòria. I amb un ZP poruc, més pendent de les enquestes que de fer front a les mentides amb la millor arma que s’ha inventat: la veritat. I la confiança en la intel.ligència de la gent. MediaMarkt ho fa: "Jo no sóc tonto", afirmen, tot picant l'ullet als seus clients. I no els va gens malament...

22 de febr. 2008

I què, si fos lesbiana?

Demà és 23-F: festa de guardar per als amants de la llei i l’ordre. Tants anys després, un general anomenat Blas Piñar (de què em sona?) segueix el camí d’un altre general castigat que no dorm perquè Espanya corre perill de trencar-se en mil bocins i ells se senten guardians perpetus de la unitat de la pàtria. Els bisbes i cardenals, una mica més calladets per ordre de Roma, ja no gosen dir que la democràcia està amenaçada (ells sempre tan preocupats per les llibertats i la democràcia) però tampoc no els cal: ja tenen a ple rendiment el seu portaveu angelical, Losantos, per predicar pau, amor i caritat cristiana a la ràdio. Rajoy acusa ZP de provocar crispació, i no se li cau la cara de vergonya. I per acabar-ho d’adobar, el suplement del diari ElMundo (amplificat pels mitjans de desinformació digital) té els sants nassos de preguntar-li a la vice de la Vega si és o no lesbiana, cosa de la qual l’acusen des de fa alguns anys: una manera com qualsevol d’intentar desacreditar-la. Perquè a la moderna i liberal Espanya el sexe serveix encara per difamar... Cada dia més això sembla un paorós viatge a través del túnel del temps: continuem enfangats en el franquisme. Llavors sí que Espanya anava bé... No hi havia tortilleres ni maricons, el català es parlava a la intimitat i com a molt als jocs florals, Espanya era una-grande-y-libre, els rojos anaven de pet a les presons i els grisos i els capellans repartien òsties. Hi ha tanta gent que en el fons enyora allò...

14 de febr. 2008

La zona grisa

La política èpica i heroica és de blanc o negre, de teus o meus, d’amics o d’enemics. De banderes i desfilades, de frases per a la història, de grans renúncies i traicions. Una mena de guerra (com l’esport), més o menys ritualitzada: espectacle, sang i fetge, dramatisme, guanyadors i perdedors, bons i dolents.

Que n’és de difícil l’aprenentatge de la política grisa i complexa, justament aquella que permet que la gent passi de la política i no es mori ni mati per la política. Es difícil perquè és poc estimulant, fins que aprens que la vida no s’acaba a la política: hi ha molta, molta més vida. I emocions molt més interessants. La qual cosa no treu ni afegeix utilitat a la política: simplement la relativitza, la posa al seu lloc, la desmitifica.

A Catalunya vivim ja a la zona grisa, quan a la resta d’Espanya (sí, ho sento, és també el meu país, però en algunes coses aquí anem per davant, no pas en totes) encara disfruten del blanc i negre, dels durs contrastos del Goya de “los desastres de la guerra”, de les emocions sagnants i brutals de les corridas de toros. Aprenem lentament, però aprenem. Catalans inclosos, tan durs de mollera com la resta de compatriotes.

Lluny queden els temps heroics (per als que van construir el mite i s’hi van encarregar una estàtua) de la transició i la post-transició. Tenim un tripartit confús i espès, amb un president ídem, però que funciona i fa coses, moltes. D’èpica, la justa. Vaja, sota zero. Però el paisatge es pobla d’hospitals, carreteres, ferrocarrils, serveis, equipaments. Amb entrebancs i cagades memorables, sí, però el balanç no admet comparació. No és això el que volíem? O és que enyorem les emocions bàrbares d’una tarda de solysombra als toros?

La zona grisa es comença visible: Montilla ja s’ha fet a la idea d’un govern de coalició a Madrid, i com que és un surfer força adaptable, està aprenent a cavalcar l’onada: té clar que una hipòtesi probable és un govern de coalició PSOE-CiU, que posaria el tripartit català a uns centímetres de l’abisme. Però com un Gary Cooper d’estar per casa, el missatge és que no ens posem nerviosos, que hi ha un cert marge de maniobra.

Per altra banda, Montilla (i el PSC, de retruc) acaba d’aprendre la lliçó (destrempant) dels perills de tenir grup parlamentari propi a Madrid, un vell somni pendent: ens imaginem el PP amb els privilegis (desmesurats) de disfrutar dels avantatges publicitaris de ser de cop i volta la primera força política pel sol fet de separar els vots del PSOE i el PSC? Ah, amics meus, a plegar veles toquen i a proclamar una part de la veritat: que PSC i PSOE són diferents i iguals alhora, misteri com el de la santíssima trinitat, però que sumen vots i tenen a ZP (ara ^^) com a únic candidat. Guai, tantes voltes i revoltes per acabar aquí. Uns espots electorals han tingut la virtut de posar les coses al seu lloc: la família, amb totes les seves picabaralles, és única i està unida. Acabem de descobrir la sopa d’all.

I, de retruc, la zona grisa on el futur esdevé possible i realitzable, on personatges grisos i funcionals com Montilla esdevenen útils (àdhuc poc excitants...) per fer un camí complexe, polièdric, de geometries variables. Faríem bé si ens posem a reinventar les xarxes i les complicitats postmodernes i a desar al bagul les independències irreals i impossibles. No perquè hi hagi tancs que ho impedeixin, no, no és el cas, sinó simplement perquè en el fons ja sabem tots i totes que el camí és un altre i al final porta al mateix lloc. No es dirà independència, sinó Catalunya i Espanya. L’una amb l’altra. Serà un camí gris i confús que al final valdrà la pena. Si definitivament som capaços d’abandonar la bonica èpica medieval i ens endinsem amb una mica d’alegria i un parell de collons/ovaris en la zona grisa del segle XXI...

13 de febr. 2008

El vel de l'opressió

No sé si prohibiria el vel... Al carrer, a la vida pública o privada, no, ni de broma, m’agradi més o menys. No importa el que jo cregui, sinó la llibertat de la persona: qui vulgui, que ensenyi el tanga, els calçotets o que es tapi el cabell. Fins i tot el burka, encara que m’encengui la sang. Allà cadascú, la llibertat és això, fins i tot per malbaratar-la, fins i tot per triar (és un dir...) ser esclaus. A les escooles i a certes funcions o activitats públiques, sí, tot i que no m’acaba de fer el pes prohibir res. També prohibiria –per coherència- creus i altres símbols religiosos o fins i tot ètnics a determinats espais: a algun lloc hem de situar el santuari de la igualtat pura. Diguem que prou ens ha costat allunyar-nos d’Africa o de Turquia com per acabar assemblant-nos-hi i normalitzant alegrement un símbol d’opressió, de submissió de la dona a l’home com el vel. Tan musulmà com catòlic o jueu, cert. El problema és que els integrismes treuen el nas per poc que ens relaxem: siguin integristes peperos (n’hi ha que no en són, però estan tan calladets i són tan covards...), nacional-catòlics o islamistes radicals, el rerafons és el mateix. L’afició a prohibir, a castigar, a menystenir les dones.

Del vel a l’ablació del clítoris hi ha un llarg recorregut, clar. Però tot i que sigui llarg es pot recórrer en menys temps del que sembla: són parents llunyans. Per si de cas, no ho posem fàcil ni ignorem que aquí hi ha la llavor d’un problema seriós: les dones porten mig segle com a molt avançant cap a la igualtat i la dignitat. Els queden, aquí, dos o tres segles, pel cap baix. Hem de fer passos enrera tan fàcilment, rendir-nos tan aviat? Ni de conya. El problema? Que el vel islàmic serveix a Rajoy i els seus com la capa vermella dels toreros: per amagar l’estocada. Més política fètida. Condemnarien nens de dotze anys a treballs forçats o empresonarien dones amb vel, si calgués, per guanyar dos o tres vots: juguen a la desesperada, a per totes, peti qui peti. Per això ja parlarem del vel amb més calma quan passin les eleccions, mentre es reparteixen les restes del naufragi i es dibuixa per fi clarament el rostre dels LePPens espanyols. Seguiré defensant que el vel és un parany, un símbol de l’opressió que hem de frenar. Amb respecte, però amb vigor. Sóc conscient que pot semblar, si un té ganes d’embolicar la troca, que dic el mateix que aquesta colla de maquiavels, però ni de conya. Ho dic perquè defenso la llibertat i la igualtat dels homes i les dones. I perquè no penso renunciar a pensar pel meu compte, hi hagi o no eleccions.

N’hi ha d’altres que juguen amb el vel per continuar enganyant a qui faci falta i demà serien capaços de pactar amb Bin Laden al Majestic... o a qualsevol hotel de Bagdad, a remotes muntanyes i deserts remots...

Política fètida

Aquesta gent del PP serien capaços de vendre’s la seva mare per un vot, aquest és l’autèntic secret de la seva estratègia. Si els immigrants marroquins votéssin, veuríem l’Aguirre amb vel i el Rajoy amb xilaba/gelaba i fent mítins a les portes de les mesquites. Sense manies. El poder, a qualsevol preu. Fins i tot s’hi val crear una escola a Madrid amb classes en català. Una solució del TBO per a un problema que ells mateixos, experts bombers piròmans, estan creant i alimentant.

Un col.legi públic català-castellà a Madrid? Genial. La senyora Aguirre s’apunta al nou concurs “Tengo una idea en la chistera para usted”: pura màgia electoral. Els fabricants de titulars del PP estan inspirats: li posen al cole el nom “Presidente Tarradellas” i ja han expiat tots els seus pecats, tota la seva catalanofòbia estratègica. Exemplar, oi? I trampós també. Com es pot tenir tanta barra? Justament el que necessita Catalunya és una escola bilingüe a Madrid i, ja posats, que la senyera onegi al costat de la bandera madrilenya a la Puerta del Sol, no?

Catalunya seguirà essent bilingüe almenys fins al segle XXII o XXIII, tal com van les coses. El castellà/espanyol no és només la llengua franca per entendre’ns tots els habitants de la pell de brau. Es també una llengua catalana. Posem que la segona, en el pla sentimental i identitari. Però tan nostra com el català des de fa segles (no precisament des del 1714), perquè ja forma part també de la identitat i l’ànima de Catalunya: no és un virus aliè, no és una infecció ni un càncer. El país té una ànima doble que s’expressa i es continuarà expressant en una doble llengua, més o menys bífida. L’escola bàsicament en català reequilibra les coses, permet senzillament que el català sobrevisqui en un entorn on domina clarament l’espanyol: aquesta és la raó de tot plegat. Amb l’afegit de l’exitosa promoció del català des de la immensa majoria de mitjans de comunicació públics, que creen un miratge: el país és molt més bilingüe del que sembla a TV3 o al món institucional. I amb errors com la patètica política de multes lingüístiques, que un dia d’aquests hauríem de corregir.

Muntaran una guerra civil aquesta gent del PP d’aquí a 25 anys? Pel català no crec, “derrapades” convergents al marge. Tampoc no ens deixarem. I per altres qüestions tampoc no ho aconseguiran, per molt que trepitgin tots els ulls de poll que trobin.

Senzillament, un d’aquests dies sortiran de l’armari, es treuran la carota i es presentaran com el que realment són: pura ultradreta homologable a escala europea i nordamericana.

Ja s’aniran posant al seu lloc, ja anirem fent la pesada i llarga digestió del verinós menú polític i social que intenten injectar a les venes d’Espanya. Es una qüestió d’estómac i de resistència. Països com Espanya, que ha resistit amb relativa bona salut tantes animalades en els darrers segles, o com Catalunya, que no ha perdut la seva ànima malgrat els intents de lobotomitzar-la, tenen recursos suficients i àcids estomacals prou agressius com per digerir i processar, amb no pocs mals de ventre, aquesta fètida manera de fer política.

Tard o d’hora, profundament alleujats, acabarem tibant de la cadena.

9 de febr. 2008

Carnet de moro

"D’una part, Mohamed X i de l’altra part el Regne d’Espanya, firmen aquest contracte pel qual l’esmentat immigrant es compromet a no fer pudor i dutxar-se cada dia; no deixar les sabates al repla de l’escala; cuinar sense espècies per no molestar el veinat; a ensinistrar-se en l’ús correcte i freqüent del bidet; a treballar com un negre per tirar endavant la pàtria i els bons negocis dels compatriotes; a tractar la seva dona com ho faria un español de bien; no posar-se malalt i en tot cas no anar a urgències a no ser que s’estigui dessagnant; i sobretot, sobretot, parlar amb pulcritud la patriòtica llengua de Cervantes, aprendre a xiular la música de l’himne i emocionar-se profundament cada vegada que vegi la bandera. I si visqués en alguna d’aquestes províncies desafectes, com la catalana, es compromet a parlar els primitius dialectes aborígens anomenats àrab i català exclusivament a la intimitat de la seva llar. Finalment, en Mohamed X es compromet en tot cas a mirar de ser el més invisible que pugui i a no emprenyar massa”. Què tal una cosa així? Hauran pensat ja en com redactar-lo? Necessiten idees? Groucho Marx i la "parte contratante de la primera parte" podrien ser un bon punt de partida...

Un contracte amb els immigrants? Aquesta és una idea immigrant: el copyright és de monsieur Sarkozy. A l’Artur Mas també li agradava, això de repartir carnets de català de segona. Més aviat eren “carnets de moro”, el que volia repartir, ja que no pot fer DNIs de catalans de primera. Jugar amb la immigració és una gran temptació per a la dreta quan planteja campanyes electorals a la desesperada. Tot i que, tampoc no ens passem, posar al mateix sac CiU i PP no és just: diguem que els dos sacs els podríem posar l’un al costat de l’altre. Ara Rajoy aprofita sense manies per posar la qüestió de la immigració al centre de la campanya. "Más madera que es la guerra", per no sortir del món dels germans Marx…

Tot (s’hi val) per la pàtria. Mig en broma (el contracte sobre higiene l’haurien de firmar també molts compatriotes) mig seriosament (quina llengua haurien d’aprendre?) està començant a passar una cosa tan interessant, inevitable com perillosa: si es pot jugar amb les mentides d’Estat, el trencament d’Espanya o amb la persecució al catolicisme, encara em sorprèn que hagin trigat tant a fer servir la immigració com a arma electoral de destrucció massiva. Ara han descobert un nou filó, i l'explotaran fins que ens facin vomitar a tots.

Contracte? Una vegada els obrim la porta (millor ordenadament, d’acord) ja tenen un contracte els que arriben de fora i els que han nascut aquí. Es diu Constitució, on estan claríssims els drets i deures. Alguns no els respectem ni els indígenes, com la igualtat entre sexes, però això no treu que els hauríem d’exigir amb més rigor als immigrants. I als d’aquí també, és clar.

Liberté, égalité, fraternité. La igualtat radical és la solució. Perquè, ja posats a importar coses de França, si els del PP no fossin els hereus de l’Espanya negra i absolutista de Fernando VII i el “vivan las cadenas”, haurien llegit en algun lloc –en francès, sí, però s’entén perfectament- que els pilars de la revolució francesa són només tres, encara que a vegades se’ls passin per l’engonal de monsieur Sarkozy o monsieur Le Pen: llibertat, igualtat, fraternitat. Mira que n’és de senzilla la recepta: serveix per a moros i cristians, per a catalans i espanyols, per als eqüatorians, per als kosovars, per als homes i les dones, per als ateus i els de missa, per als gays i els heteros... Sembla d’esquerres, però no n’és gens ni mica: el problema és que la dreta espanyola (en la qual cal incloure la delegació espanyola de l’església romana) no ha volgut mai ciutadans, sinó súbdits, esclaus i fidels. En aquesta vida i en l’altra. I com més babaus i narcotitzats amb el nacionalisme més primari i la missa en llatí i d’esquenes, acollonits amb la idea de passar-se tota l’eternitat a l’infern, millor.

8 de febr. 2008

Un parlament de nyigui-nyogui

Montilla farà com si no se n’hagués adonat que els seus socis d’ERC li han fet el salt al Parlament. Aquí no ha passat res: una “canita al aire”, una mica de "gustillo pa'l body" i sant tornem-hi. Nadal anuncia que de tocar el traçat de l’AVE ni parlar-ne, perquè aquí no ha canviat res malgrat la contundent resolució del Parlament: 84-49. I tothom tan content. CiU ha aconseguit fer-li la traveta al tripartit, ERC s’ha quedat a gust votant per lliure, el PP (em nego a escriure PPC, no cal enfotre-se'n de la gent) fa veure que no ha governat mai aquest país i el PSC i els socis d’ICV van tirant endavant a tranques i barranques, amb penes i treballs, amb cara de pòquer. Tothom sap que la votació del Parlament no serveix per a res, només per tocar una mica els nassos a ZP, Montilla i Hereu: una mica de sarau de cara a la galeria, sense fer massa trencadissa i sobretot sense posar traves de veritat a l’AVE, perquè la societat catalana els engegaria a tots plegats a fer punyetes. No hi ha res com jugar a espantar la gent, acollonir-la amb els perills dels túnels i anunciar l’enderroc imminent de la Sagrada Família, un nyap monumental del qual Gaudí se n’avergonyiria. Política de vol ras i low cost, de titular fast-food. Magnífic panorama, el del nostre Parlament de nyigui-nyogui. Quin “teiatru” de tan poca categoria i tan poca dignitat democràtica. I encara hi ha qui es pregunta per què la gent s’abstén... No és prou evident la resposta?

6 de febr. 2008

El desert català

Érem un oasi i ara som un desert. Efectivament, d’on no n’hi ha, no en raja. Ni del cel ni del país. Es van complint els pitjors escenaris possibles pel que fa a la manca d’aigua, malgrat que hi ha qui ho ha fet bé i qui segurament ho fa més aviat malament o fatal i podria aprofitar millor els recursos, com el sector agrícola, que no deixa de ser el que consumeix el 60-70% de l’aigua. Algú ha vist mai un anunci recomanant als pagesos que estalviin aigua? Servidor no. En canvi, ja tinc una col.lecció de filtres per posar a totes les aixetes de casa i encara me’n sobren. I sé de gent que no gosa tibar de la cadena del wàter, o que fa cas dels consells de tancar l’aigua quan es renten les dents o s’afaiten i coses folclòriques per l’estil. El consum –l’humà, especialment- no sembla el problema. El problema (que es veia a venir fa anys i panys) és la manca de pluja, i això no ho resolem ni important indis apatxes que perquè ens ballin les seves danses al Pirineu.

Així és com comencem a entrar en una etapa impensable fa quatre dies. Les restriccions d’aigua deixen de ser una paranoia per començar a esdevenir una realitat.

Quants anys fa que els governs responsables, el central i l’autonòmic, s’han adonat que plovia cada vegada menys? Ni dos ni tres ni quatre anys. Molts. Massa. I així estem. Fa temps al.lucinàvem quan ens parlaven de portar aigua del Roine, projecte faraònic, sens dubte, però no gaire diferent conceptualment del que representa importar electricitat de França: sobiranisme respecte a Espanya sí, faltaria més, però no sembla que hi hagi manies per posar-nos en mans dels francesos en altres camps... També al.lucinàvem quan algun escriptor il.luminat proposava plantes industrials per aprofitar l’aigua del mar. I tants i tants invents del TBO que al final han acabat desats en algun calaix.

Ni idea de quina és la solució sensata. Però tot i que en els darrers temps s’estan construint a tota màquina estacions dessalinitzadores, anem tard. Haver de portar aigua en vaixell des d’Almeria (hi plou menys que aquí, però “fabriquen” aigua) és un èxit històric, sí, senyor. Jo no tinc manies per la procedència de l’aigua, però em deprimeix el caràcter patètic d’aquesta mena d’expedicions. Una vegada més, complerta ja la crònica d’una sequera anunciada, el país fa fallida en una cosa essencial. Va fallar fa anys, i ara paguem els plats trencats i els pantans buits mentre construíem la pàtria, jugàvem a nines al Majestic i a la capital del regne i no hi havia temps (ni diners, però això sempre és culpa de Madrid, només faltaria) per construir una cosa molt més d’estar per casa, un país que funcionés. Estem pagant senzillament les factures endarrerides, que van vencent: electricitat, carreteres, trens, aigua... I ja no ens queda aigua ni per fer bullir l’olla.

Ara correm-hi tots i ja no importa massa de qui va ser la culpa que fa anys, força anys, ni que no hi hagués la suficient previsió (anava a escriure el suficient “patriotisme”, però deixem-ho estar) per preparar-nos seriosament per a una etapa que amb sort serà incòmoda, si és que no acaba essent patètica o fins i tot dramàtica. Ara que hi penso, no sé jo si hi haurà gaires països avançats que pateixin restriccions d’aigua... I aquí estem, passant retriccions com si fóssim a la península aràbiga... Com ho deien, allò? La feina ben feta no té fronteres? Catalunya, un dels motors d’Europa?

Amb les llàgrimes que vessem (algunes de riure, la majoria de pena) podríem omplir els pantans...

5 de febr. 2008

Doble frontissa, doble ànima

Per ser una cosa de veritat cal saber si el dia que deixis de ser-ne sabràs ser un/a “ex”. Aquesta és una de les claus del poder polític en una democràcia i de l’empremta personal en la petita o gran història que t’ha tocat escriure. En el destí d’un/a president/a de govern hi ha l’embrió d’un/a ex president/a, a qui li correspòn no esdevenir una figura decorativa de porcellana, però sí un referent a l’alçada del paper que els ciutadans li van atribuir. Aquest país nostre (l’Espanya plural amb la contradictòria Catalunya-nació a dins) no sap què fer-ne dels “ex”: a vegades els deixa tirats pel camí, d’altres els aprofita com a veus autoritzades, els vol de botafumeiros electorals però no de mosques colloneres, els desa a la vitrina de les figuretes de Lladró...

Maragall vs Pujol. Les memòries polítiques (un gènere amb poca tradició per aquestes terres) són un dels millors llegats que poden deixar des d’aquesta mena de llimb social i polític, quan parteixen d’un compromís de sinceritat, veracitat i joc net: han de saber passar de fer història a escriure la història, a deixar claus per llegir i entendre el passat i trobar camins per al futur. Pujol pertany a aquest gènere de polítics que saben sortir del circuit i actuar com a venerables avis de la tribu, Maragall no.

Dobles ànimes. El PSC que el va portar al poder és el mateix, exactament el mateix, que ara sosté Montilla. Té la mateixa doble ànima, les mateixes contradiccions històriques que han fet possible que sigui una de les dues frontisses polítiques (n’hi ha d’altres, i poderoses, a altres camps) que aguanten una sòlida però agitada i diversa espanyolitat entesa a la catalana. L’altra frontissa política és, o era, CiU, amb doble cara i doble ànima. Les dues forces tenen a dins dinàmiques que a vegades les porten a derrapar cap a la gran decisió, la del tot o res, la del blanc o negre, però en el seu codi genètic hi ha la mateixa doble ànima, expressada de forma diferent i des de punts de partida i ideologies distants. La boira d’aquests anys espessos i enganxosos s’anirà difuminant quan recuperem la visió del mig i llarg termini, si és que algun dia la caverna espanyola s’asserena: la clau de l’esquerda d’Espanya la tenen ells, només d’ells depèn engegar-ho tot a fer punyetes i forçar definitivament les contradiccions en les que la immensa majoria de la societat catalana es mou. Aquí, si ens deixen, anem fent amb les frontisses...

Vot en blanc. La darrera maragallada, la del nou partit i la de recomanar el vot en blanc, no forma part d’aquest paisatge de frontisses polítiques en el qual ell va ser decisiu, sinó de l’atac de banyes: demano el vot pel meu partit mentre jo sigui la cara del cartell electoral, el partit sóc jo i sense mi no va enlloc. No són aquests temps d’entusiasmes ni eufòries, sinó més aviat per anar fent a poc a poc i amb bona lletra, procurant no prendre mal i aixecant sovint la vista cap a horitzons més estimulants: un ex president hauria d’acompanyar el país en aquest camí i no contribuir a la cerimònia de la confusió. Sense grans festes les coses van posant-se al seu lloc, els trens s’apropen a tranques i barranques, alguns forats clamorosos es van omplint, les tensions amb l’eix sensat madrileny (l’altre no val la pena) donen alguns fruits no espectaculars però sí interessants. El mapa va canviant, adquireix nous colors: ni rosa ni negre. El panorama no és per a optimismes excessius, però tampoc per tirar-se al tren. I molt menys per passar de tot votant en blanc.

4 de febr. 2008

L'abat Astèrix



Suposo que hi deu haver uns quants milers de catòlics molt desemparats, a Catalunya i la resta d’Espanya. Persones que practiquen amb convicció la seva religió, que creuen que el profeta Jeshua era fill de Déu realment i que va venir per guiar-nos cap a un món millor, més just, a través del seu missatge d’amor, de puresa, de perdó. Aquests catòlics de bona fe han de sentir-se molt sols.

Hi ha milions de catòlics nominals que no s’esborren de la base de dades per mandra, perquè ho posen tan difícil que no val la pena, perquè ni se’ls ha acudit, perquè les tradicions encara pesen força... Però a la pràctica, és com si fossin d’una altra església. No se senten en absolut representats ni es pensen deixar dirigir per aquesta colla de talibans catòlics que s’han erigit en suposats guies espirituals de les Espanyes, bisbes i cardenals que en un altre temps estarien beneint amb entusiasme les fogueres i les sales de tortures de la inquisició.

Dintre del catolicisme, clar, no són quatre gats tampoc els que aplaudeixen la cada vegada més descarada croada integrista en la que s’ha embarcat la delegació espanyola de l’església romana. Que inclou a la catalana, és clar, encara que sense fer tant soroll i una mica més de delicadesa en les formes. Senten nostàlgia no declarada d’aquells temps de “por el imperio hacia Dios” i barregen l’imperialisme espanyol, el radicalisme religiós, l’avortament, l’odi al que representa Zapatero, l’alliberament de la dona, el divorci i el que faci falta: van remenant cada dia un caldo espès i pudent amb el qual alimenten el seu creixent fanatisme. Aquests talibans catòlics del segle XXI no se senten sols ni desorientats: compten amb la benedicció del papa de Roma, dels bisbes i cardenals i de tota la colla de cardenals i aspirants a papes negres d’un estrambòtic i potent sector dels mitjans de comunicació espanyols.

Els primers, els catòlics de bona fe, els que canten en el seu cor les benaurances, els que guarden el missatge d’aquell profeta jueu que va fer fora els mercaders del temple i que ara fotria al carrer, al bell mig de la plaça de sant Pere del Vaticà a tota la jerarquia romana, estan molt sols. Només algú, molt de tant en tant i amb tota mena de precaucions, gosa portar la contrària als nous inquisidors i manipuladors. Algun teòleg esquerranós, algun Pujol nostàlgic del papa Montini... i ara el petit i gran abat de Montserrat, que des de dalt de la muntanya envia un prudent missatge de diàleg i concòrdia. Com Astèrix i els seus gals, l’abadia resisteix envoltada de romans. Es el seu un valent exercici de dignitat religiosa i cívica, que honora la tradició de Montserrat. Però no ens enganyem. Catalonia is not different. Les paraules de l’abat són un esquitx insignificant d’aromes de Montserrat enmig del tsunami integrista que el papa Benet, antic gran inquisidor, anima des de Roma per recuperar el poder terrenal de l’església romana a Espanya, França i Itàlia.

Diuen el papa i el seus cardenals, bisbes i capellans en general que els interessen les nostres ànimes. Menteixen, i ho saben. Només els interessa l’or (els diners dels impostos, en versió moderna) i el poder (els vots, perquè de moment no tenen més remei que acceptar la democràcia). El de sempre, vaja. L’església romana simplement està tornant als seus orígens: a la sòlida barreja de les idees de Pau i les estructures de l’imperi romà, en la qual el missatge del profeta jueu era i és només un conte per entretenir el poble. Un poble que com més enganyat visqui, més es deixarà guiar per aquests bisbes diabòlics que des del primer dia han traït el seu déu i han construit el que els heretges anomenaven una “església d’imitació”. Dit en el seu llenguatge: a l’ànima de l’església romana hi habita el mateix diable que diuen combatre. Que Satanàs ens agafi confessats...

21 de gen. 2008

L'exèrcit dels purs

Què més han de fer o planejar perquè ens prenguem seriosament, molt seriosament, l’amenaça del terrorisme islamista? Catalunya no és un cau de terroristes suïcides. O no ho és més que Madrid, Londres, París o Roma. Però estem en el punt de mira des de molt abans de l’11-M. Són aquí, entre nosaltres. I en vindran més i ho tornaran a intentar. En nom d’Al.là? Això creuen els purs, els assassins, els intolerants, però més aviat maten en nom de Satanàs: porten l’infern al cor, i no el paradís. Les darreres detencions al Raval confirmen una veritat de difícil i verinosa digestió. No és sensat minimitzar-la, com intentava fer el conseller Saura en els primers moments. No és sensat (ni cal) per senyalar amb el dit el perill de l’islamisme radical demanar abans disculpes, precisar que no hi ha cap mena d’ombra de racisme, que cal afinar molt bé el llapis per no vincular la religió musulmana amb el terrorisme. Anem massa amb peus de plom, com si tinguéssim por d’estigmatizar-los. El perill és evident: un còctel explosiu d’immigració, islamisme i terrorisme que ens pot esclatar als morros.

Però la por que hem de tenir és d’una altra mena: som un dels escenaris on es juga una batalla global, la de les guerres de religió, petroli i geoestratègia del segle XXI. Clar que la religió musulmana no és per força una fàbrica de terroristes suïcides. Però, com les religions cristianes en molts moments de la història, inclòs l’actual si no anem amb compte, sí que és ara mateix una fàbrica massiva de fanatisme, d’intolerància, de violència. Podem discutir llargament sobre les raons i fins i tot intentar ajudar els escassos intents de trencar les cadenes, però la realitat ara per ara és aquesta. L’escut que tenim per fer-hi front és el dels nostres valors, les nostres lleis, el sistema de drets i deures, la llibertat, el respecte. Sense fer ni un pas enrera, reivindicant-los per a tothom qui s’hi vulgui acollir lleialment, hem d’encendre els llums d’alerta.

19 de gen. 2008

Boicot a Nokia

Els alemanys acaben de descobrir, emprenyadíssims, com enviar-li un SMS claríssim als amos de Nokia: si marxeu, canviem de mòbil. L’empresa vol tancar una fàbrica a Bochum i engegar a fer punyetes sense manies a 2.300 treballadors: els mateixos als quals fa quatre dies els devien prendre el pèl amb tot aquest rotllo trampós del compromís amb l’empresa: formem un equip, tenim uns valors i una cultura, etc, etc, fins que li donen al treballador/a una puntada de peu al cul i pot descobrir la veritat de la vida amb els impresos de l’atur a les mans i posant cara de tonto/a. Un parell de polítics alemanys han entès la meravellosa oportunitat mediàtica que els proporcionava Nokia: han agafat el camí del boicot. Nokia ens abandona? Doncs em compro un Motorola, un LG, el que sigui, i a veure si entre tots/es li toquem els nassos (= els balanços) a la poderosa i cool multinacional.

Més vell que l’anar a peu, el boicot és un arma dels consumidors, dels ciutadans estafats pel capitalisme d’usar i llençar: el de tota la vida, tot i que canvia de cara i de música sovint, per enganyar-nos millor. Els capquadrats alemanys ens envien un SMS: és possible parar els peus als deslocalitzadors salvatges. Aquí, a la pàmfila Ibèria, som capaços de muntar uns saraus extraordinaris per bestieses, però ens empassem tranquil.lament les putades de les grans empreses que fan les maletes d’un dia per l’altre. Volen estalviar en sous (el treballador segueix essent la part més feble del negoci, el cost més fàcilment retallable), però no perdre mercat: pago menys sous als alemanys, però continuo venent-los mòbils, faltaria més, que segur que són tontos i ni se n’adonen de la jugada... Doncs no, aquesta vegada els mòbils Nokia van al contenidor de recollida selectiva. Tota una lliçó sobre economia pràctica, que pot ser molt útil a Espanya ara que l’economia serà un tema central de la campanya electoral.

Com els galtes de Durex a Rubí, per exemple: que diferent seria tot si ens posem tots d’acord a posar-nos condons d’altres marques i boicotejar el negoci de Durex que, amb condó o sense, acabarà per donar pel sac a un munt de treballadors. Que diferent seria el mercat si els xulos de la Nissan tinguéssin por de vendre menys cotxes, després d’evidenciar el brutal menyspreu al mercat espanyol: ens volen perquè comprem els seus models, però estalvien en salaris pagats aquí. Tots aquests gurus i empresaris que s’omplen la boca de responsabilitat i compromís social i de parides per l’estil, descobririen de cop i volta el que el Roig de Mercadona ja sap des de fa anys i practica sàviament i exemplarment: que el client és el jefe. I l’has de respectar. Jo hi compro no només perquè tinc un super seu davant de la feina, sinó perquè tot i que no són germanetes de la caritat, almenys no es comporten com pirates del Carib amb els seus treballadors...

11 de gen. 2008

Bancs i caixes de bon rotllo

Els eslògans de les caixes i bancs són sempre d’allò més amistós i proper. Ens diuen coses com “parlem-ne”, “estem al teu servei”, “t’escoltem”, “som persones al servei de persones”i altres per l’estil. Tot sempre molt personal, sempre a prop, sempre portes obertes i tot facilitats. Caliu financer a tope, vaja. Eslògans i campanyes sovint intercanviables entre entitats, perquè segueixen una pauta repetitiva. Prediquen bon rotllet, fresh-banking, banca personal, modernitats diverses o i arriben a suggerir-te que li facis el salt a la teva entitat actual però només una mica. Això quan no et regalen alguna andròmina, punts per obtenir magnífics regals i altres espectaculars promocions. Guai, enrotlladíssim. S’han proposat no semblar bancs i caixes.

El problema? Només 4 de cada 10 usuaris recomanarien la seva entitat a un amic o parent. Dada contundent i reveladora. El contrast és poderosíssim amb una de les principals línies publicitàries de bancs i caixes. L’estudi que ha fet públiques aquestes dades va acompanyat d’un ranquing de transparència, claredat, innovació i altres “mantres” de moda, però els usuaris no acaben de captar el missatge positiu i engrescador de les entitats. Alguna cosa deu fallar, no? No precisament l'amabilitat o l'atenció al públic, que pel que es veu els usuaris valorem altament.

S’intueix que hi ha un problema de fons de comprensió, el dia que passes del món dels anuncis a la taula o taulell on exposes el teu cas. Més que res, perquè tota aquesta publicitat se centra menys en el producte que venen (diners a canvi de més diners, oi?) o en els diferents preus del producte (complicadets sempre de comparar), i més en coses sofisticades com l’estil, la responsabilitat social, el compromís amb la comunitat... Al final, el bon rotllo s’acaba sempre quan has de fer números, portar avals de tietes, àvies, pares i mares, contractes, nòmines... Un abisme separa aquell to tan amistós i seductor amb la realitat. Aleshores descobreixes que un banc o una caixa són exactament el que són, encara que diguin tramposament que són una mena d’entitat filantròpica. Això no ha de ser ni bo ni dolent, en principi. Fan negocis, han de tener beneficis, etc, etc. Però els aniria molt, infinitament millor, si en comptes d’intentar entabanar el públic comencéssin per fer publicitat realista, sincera, autèntica i clara.

10 de gen. 2008

Rebaixes permanents

Sota la síndrome de la crisi econòmica (al principi es confonia amb el final de les vaques grasses, però la cosa està agafant un caire més aviat lleig...), dillunscomençaven les rebaixes. Amb descomptes reals, segons les grans associacions comercials, d’un 10%: perquè piqui el comprador no hi ha res com anunciar un 50% o més de descompte... en alguns productes, és clar, però la realitat és una altra. I amb una previsió de vendes, per càpita, de 250 euros, segons la CCC. Ho trobo molt, però en fi, ja se sap que les previsions són al gust de qui preveu. Es just el que faltava per acabar de fondre les targes de crèdit i els comptes corrents: no en va, les dues èpoques de rebaixes equivalen al 27% de facturació anual a moltes botigues.
No és estrany: tenim gairebé quatre mesos de rebaixes, cosa ben poc normal. Una tercera part de l’any. Això sense afegir-hi setmanes d’or, dies de xollo, saldos, descomptes especials, liquidacions diverses, dos per un i altres invents creatius. El consumidor és més feliç si pensa que ha comprat bé i barat. Excepte el que va comprar la mateixa camisa dos dies abans de les rebaixes, clar. Però, dada interessant, tot i que el tema surt periòdicament, sembla que no arriben al 15% els comerciants catalans que aposten per escurçar i endarrerir les rebaixes. No té sentit per exemple fer rebaixes de roba d’hivern quan tot just comença el fred, o el mateix a l’estiu.
Què hi diuen els consumidors, a tot això? Millor no preguntar-ho: probablement reclamarien rebaixes encara més llargues i descomptes mínims del 50%, obligatoris per llei, faltaria més. La perillosíssima cultura del “low cost” s’ha instal.lat plenament entre nosaltres: els consumidors, que solen coincidir en gran part amb els treballadors, no s’adonen que els preus d’escàndol es fan sobretot a base de retallades de costos. Això significa gairebé sempre sous baixos i condicions laborals dures o precàries: els costos immobiliaris, els financers i els del producte són brutalment rígids. I en el cas del producte, la manera de rebaixar costos ja la coneixem: fabricar a la Xina. Les deslocalitzacions són un fruit d’un sistema que ha convertit les botigues en aparadors del monstre immobiliari, i que fa que els ordinadors siguin cada vegada més barats mentre el totxo el paguem a preu d’or amb un suplement d’I+D. Una espiral perillosa, però el parany de les rebaixes (aparentment innocent) ha esdevingut un atractiu irresistible...

7 de gen. 2008

L'agenda del Déu triple

Aquella gastada frase de Malraux (“El segle XXI serà religiós o no serà”) va camí d’esdevenir una profecia encertada. Tot i que no en un sentit espiritual, sinó absolutament diferent: la batalla no és per les ànimes, sinó sobretot pel poder terrenal. Les tres religions d’arrels occidentals-mediterrànies han iniciat un camí d’agressivitat i de recuperació d’espais de poder polític i de domini social.

30 anys reconstruint l’ortodòxia. Els musulmans van obrir pas ja fa uns vint-i-tants anys amb la revolució iraniana de Jomeini. Els catòlico-romans han insistit en la mateixa línia, primer de la mà del simpatiquíssim i retrogradíssim papa Joan Pau II, ara de la mà d’un finíssim estratega, de perfil públic baix, el papa Benet XVI, que té en el seu currículum la brillant fita d’haver presidit una temporada la versió moderna de la Santa Inquisició. Al món protestant anglosaxó, malgrat algunes tendències diguem que progressistes o modernitzadores, ha pres forma en el mateix període un profund radicalisme cristià a l’americana, un punt hortera però temible: no tenen papa ni Vaticà, però sí molts diners i moltíssima influència política. I fe a prova de bombes i guerres. Això pel que fa a les dues religions expansionistes, cosines germanes de creences, de costums, de déus i profetes: les distàncies entre l’Islam i els cristianismes no són gaire marcades. Greu problema per als radicals d’ambdós bàndols, que s’esforcen a dissimular des de fa segles. A un altre nivell, perquè no ha estat mai una religió expansionista sinó més aviat una mena d’exclusiu club per a cavallers circumcidats, se situa el judaïsme, que avança ràpidament posicions en un estat, l’israelià, fins fa quatre dies claríssim exponent de la separació entre la religió i els afers públics. En aquest panorama, jo no oblidaria les guerres de l’antiga Iugoslàvia, al cor d’Europa. No van ser guerres de religió, però la religió va servir per justificar moltes salvatjades, cosa que a Europa no passava feia molt temps.

L’agenda dels representants del Déu triple. Les religions dels tres déus cosins germans (Yahveh “the original”, la barreja “paulina” de Yahveh i el seu fill Jesús, a més del cosí Al.là: entre els tres formen una mena de Déu triple), tots cuinats en el mateix petit territori més aviat desèrtic entre el Mediterrani i el golf Pèrsic i sobre la base comuna de Babilònia, Egipte i Grècia/Roma, estan prenent posicions. No per una sobtada ànsia d’espiritualitat que recorri les nostres societats, no, sinó en funció d’una precisa agenda política que té objectius molt concrets i que està assolint enmig de la indiferència general. L’actuació dels bisbes talibans espanyols, amb totes les benediccions papals, és un exemple claríssim de per on aniran les coses: que ZP es vagi confessant, per molt optimisme que hi vulgui posar, perquè al llarg de la història aquesta gent s’han cruspit bambis d’acer, lleons, tigres i el que ha fet falta. Quan un individu com aquest impúdic Sarkozy, que a més d’exhibicionista és president de França, té els nassos de dir a Roma que els catòlics haurien de tenir un paper més actiu a la societat francesa, és que tenim un problema i dels grossos.

El pèndul gira. Mentre ens entretenim a celebrar els 40 anys del maig del 68 i el flower-power i els hippies i totes aquestes mandangues, el pèndul de la història està girant. Exactament, l’estan empenyent cap a l’altra banda. El vent porta un vell aire conegut d’inquisicions i ortodòxies. I en aquest procés els “amos” de les tres religions mediterrànies tenen més coses en comú del que sembla: en les arrels històriques, en les creences i sobretot en els plans de futur per al seu negoci. Que passen, una vegada més, per salvar les nostres ànimes per les bones o a garrotades.

6 de gen. 2008

Obama fever

He dedicat bona estona d’aquest matí de diumenge a obamamitzar-me. M’he empassat alguns dels brillants (però buits) discursos del candidat Obama born-to-run i he repassat imatges seves per trobar-li el què al seu to de veu, al posat, a l’expressió, el gest vibrant, la passió que destil.la. A la història personal que hi ha darrera, el passat que té i el futur que suggereix. Al costat de l’encarcarada i fredament calculadora miss Clinton, hiper-preparada, el senador d’Illinois és infinitament més seductor. I menys establishment, tot i que no arribes a candidat presidencial amb un lliri a la mà... Sona a nou, a autèntic. Flipant, no només als USA. El seu «road to change», molt kennedià, amb marxeta, profundament religiós, unificador, superador d’odis i divisions, constructiu, és, però, una magnífica plàtica d’església metodista, més que un programa polític. Ple de bones intencions que ja anirem concretant, molt xirucaire i kumbayà. No ha trobat encara el gran eslògan, però queda molt de temps fins al novembre. Probablement al capdavall la gent compra això i no un programa, aquí i allà : un to, un estil, un caràcter, una fe, una melodia... I Obama sap tocar bé aquestes tecles, el punyetero...