Multes pel català

(2.3.2007) L’any 2006 la Generalitat va multar 194 empreses i comerços per no complir la llei sobre l’ús del català a rètols exteriors, cartelleria, impresos, cartes de restaurants… N’hi ha més de 300 amb un expedient obert actualment. L’import total de les sancions de l’any passat és de poc més de 55 mil euros. Cap fortuna. L’any 2003 es va sancionar una sola empresa, i la xifra ha anat creixent cada any: en percentatges és molt (per exemple, el 2006 s’ha multat un 63% més), però no hauríem de perdre de vista el nombre real de casos, per situar el tema en la seva justa dimensió quantitativa. Una altra cosa és la simbòlica, que es barreja amb la política i amb l’acció de l’administració, tot i que no és exactament el mateix. I una altra cosa, encara, és el potencial explosiu d’aquesta mena de sancions i la munició que faciliten per a manipulacions grolleres.

La veritat és que te’n pots fer un tip de passejar pel carrer i veure rètols només en castellà, cartells de comerços i de tota mena. El mateix passa amb els impresos, contractes i altra paperassa: els que la tenen disponible en català, la guarden al fons d’algun calaix, per si de cas, però molt sovint la primera opció és el castellà. Aquesta és la realitat del carrer, del quiosc, dels fullets publicitaris que et trobes a la bústia, de les teles i ràdios, d’internet… Les dues llengües conviuen amb un notable predomini del castellà a la vida quotidiana, amb l’excepció de les administracions, on la llengua clarament predominant és el català.

Progressarà el català a base de multes? Ho dubto. A mi em fa mal als ulls veure aquesta llista de sancions o llegir les petites històries d’una orxateria o d’una botiga de fruits secs que no tenien els rètols en català… Per tossuderia? Per insubmissió? Per passotisme? Cada cas, un món. Diu el conseller Castells que el Govern intenta convèncer, motivar i incentivar abans que sancionar. Perfecte. Primer la pastanaga, però amb la multa a la recàmara. Es aquesta una política carregada de bones intencions, plantejada per primera vegada des dels anys 80 no a la defensiva, sinó a l’ofensiva. Amb cert tacte i delicadesa, però a l’ofensiva. Amb el pes de la llei al darrera, que comporta inevitablement la sanció al final del recorregut, com a mesura extrema.

No em convenç gens ni mica, què hi farem. Clar que el català necessita, no per avançar sinó per sobreviure, la protecció dels poders públics. Si no fos així, acabaria esdevenint una llengua residual. No oblidem que els poders públics no són altra cosa que l’instrument de la societat catalana, que ha expressat reiteradament i de forma democràtica que els encomana la tasca de protegir una llengua i una cultura febles. No hem volgut mai abandonar el català a la seva sort, al mercat, i que sigui el que Déu vulgui. Es a dir, a la llei del més fort, que és la que impera en el mercat: no hi ha res com defensar les virtuts del lliure mercat i del liberalisme radical, quan ets el més fort… Això es compensa, en les modernes societats del benestar, amb la protecció dels febles a càrrec dels poders públics, fonamental per reequilibrar una mica les coses.

La frontera, però, és la multa. Que tampoc no és massa efectiva. Una mica més de creativitat i imaginació potser tindria millors resultats, perquè hi ha coses que no es poden fer per nassos. Aquesta n’és una. Tot i compartint l’objectiu final d’almenys posar el català en pla d’igualtat amb el castellà (i amb l’anglès o les altres llengües que van arribant?), no hi ha un sol camí. Les imposicions poden canviar el paisatge, els rètols, però no l’ànima de les persones, de la societat. La batalla es juga en aquest terreny de símbols, de valors, d’emocions, d’identitats. No els canvia ningú per llei ni per multa. Per molt carregades de raó i legitimitat que estiguin.