El túnel del temps

(8.3.2007) Que vell que ha nascut aquest món modern. Que medieval és el futur. La meva mare, quan jo era petit, anava en vespa amb un mocador al cap. Per no despentinar-se, sí, però… I a vegades, a les misses solemnes, ella i les meves àvies, com tantes altres dones, duien una mena de mantellina negra, finíssima, per tapar el cabell. No fos cas que els mascles catalans s’esveréssin en plena cerimònia religiosa… Ep, no us penseu que tot just sortíssim del paleolític, que nosaltres érem una família més aviat moderna dintre d’un ordre, molt “años sesenta”, una mica a l’estil “Cuéntame”… Ah, i havíem rebut un bany de modernitat i europeïsme a Alemanya!

Avui 8 de març, un dia en el qual celebrem el ritual de reivindicar la igualtat entre homes i dones, em miro les fotos que tinc a un vell àlbum. Les comparo amb les mores que veig pel carrer i em costa trobar-hi la diferència. Han passat uns quaranta anys. Hem tornat enrera. Sí, veiem aquestes túniques i els mocadors, aquestes dones un pas o dos enrera dels seus marits-amos, barrejades amb noies que ensenyen el melic i el tanga o fins i tot els “michelins” sense manies. Aparentment, tothom va pel carrer com vol. Però això no tocava: havíem fet un camí, una lluita si voleu, perquè tothom pogués vestir com li vingués de gust, amb llibertat. Als anys 90 no comptàvem amb aquest fenòmen: no comptàvem amb que l’edat mitjana ens cauria al damunt, s’escamparia pels nostres carrers, es barrejaria amb la modernitat. I vet aquí les burques, les túniques, els mocadors de cap, els signes de submissió de les dones arribades d’un altre planeta.

Estem fotuts: per una banda (alguns/es) creiem que hem de ser lliures en el vestir, però per altra banda (alguns/es) veiem que aquesta mateixa llibertat és l’escletxa per on, si no anem amb compte, la nostra societat pot anar enrera pel túnel del temps. No em veig demanant la prohibició d’aquest vestuari que no és gens casual ni lliure, però tampoc no em puc quedar indiferent davant del nou paisatge, perquè no és gens anecdòtic…

Em preocupa que tot just quan les dones no han fet ni un 10% del camí cap a la igualtat, la nostra societat torni a rebre una vigorosa injecció de dominació masculina total: la passarel.la de túniques si mocadors dels carrers és una anècdota al costat del fons de la qüestió. El fons: tornem a tenir un exèrcit de dones esclaves, dones presoneres, dones víctimes, quan encara no havíem aconseguit ni de bon tros que les “nostres” sortissin d’aquest camp de concentració virtual on els homes les hem tancat durant segles.

Clar que de moment el contagi és difícil perquè els que arriben no són d’una cultura prestigiosa ni provenen d’un model a imitar. Per sort. Hi convivim amb prou feines perquè no tenim més remei i, en el millor dels casos, perquè hem entès que ens fan falta per tirar endavant, per pagar futures pensions, per omplir el món laboral de mà d’obra barata i feble.

Però no patim, no imitarem directament la cultura musulmana (com a molt, disfrutarem del cuscús, el tabulé i el “pinxu morunu” de tota la vida), però el que sí ens està arribant és una altra cosa, un virus poderós: el retorn de l’integrisme religiós. Musulmà, sí, i catòlic també. O protestant, en el cas dels USA, que és d’on importen els neocons espanyols les idees i les modes. I l’integrisme religiós cristià i jueu són cosins germans del musulmà. Els seus déus són parents. Tenen més o menys la mateixa afició a tapar les dones. No només a tapar-les amb metres de tela, sinó a tapar-les del tot. Aquesta acabarà essent la batalla del segle XXI i no només en l’escenari del feminisme o de la lluita per la igualtat. Retorn al passat: una batalla ben medieval en un món ple d’ordinadors, internets, satèl.lits i altres modernors. Tota una paradoxa.