28/12/2009

El toro, per les banyes

Són punxegudes, sí, però millor agafar-lo per les banyes que per altres parts, ja posats. Catalunya es troba, com ja és tradició, al davant d’una altra cruïlla: el sí o el no definitiu als toros. Es com anar tallant el cordó umbilical a trossets: petites coses que ens separen de la resta d’Espanya. Coses, com els toros, que semblen ara molt espanyoles, però que són tan catalanes com la butifarra amb mongetes: l’únic és que aquí som una mica menys bèsties (no molt menys, no, que no es tracta d’ofendre ningú) i segons quins espectacles sagnants no ens acaben de convèncer. Acabarem prohibint els toros a aquesta banda de l’Ebre? Podria ser: és un bonic brindis al sol, un gest d’independència. Però complicat: hi ha molts catalans discretament afeccionats a aquesta matança ritual, èpica i estètica. I a sobre, la majoria ho veuen, per força, a la tele: no és fàcil posar fronteres a l’audiovisual o a internet, l’autèntic espai de llibertat i libertinatge del nostre món. Però estaria bé (per una vegada m’apunto, tímidament i no massa convençut, a aquesta passió tan nostra i desmesurada per prohibir i regular) dir que no a algunes animalades, per molt boniques i poètiques que siguin. Té bellesa una “corrida” o la mort d’un toro? Sí. I morbo i sang i mort a dojo. Com una batalla o com la matança del porc al vell estil. Però va essent hora de fer passets en el llarg camí de l’evolució humana i deixar de festejar la crueltat, la mort. El mateix podríem fer amb els vestits de pell, per exemple, o amb les brutals matances de foques i altres bestioles: tenim solucions menys salvatges per vestir-nos o per passar una bona estona plena d’emocions. El futbol, per exemple, ja posats, no deixa de ser un gran salt endavant evolutiu: no cal matar ni morir, però l’escenificació ritual és prou intensa per als que ho viuen amb passió.

La porta fluorescent

Hi ha coses que fan mal als ulls. Però si és casa teva, allà tu amb els colors de les portes o finestres, l’estil de la casa, les flors o no al balcó… Tu ets el rei de la casa, és la teva petita república independent, tens dret a fer el que et vingui més de gust… Sembla que ha de ser així, però no és tan simple. Una parella de francesos del Pas de Calais (el sud de França que es troba al nord) han oblidat que la ratlla entre l’espai públic i el gust particular no és gens clara. Un bon dia, un venedor d’una botiga de pintures els va recomanar pintar portes i finestres de la seva caseta ni més ni menys que de color verd fluorescent. Sobre gustos… Però resulta que la caseta està a prop d’un monument nacional protegit i si no vigilen els caurà el pèl: ja han rebut l’avís oficial perquè canviin el color de la seva fusteria i no espatllin un paisatge considerat d’ús col.lectiu. Primera reflexió, a sang calenta: collonades dels francesos. Segona reflexió, ja més tèbia: igual sí que hi ha matisos, un bloc de color fúcsia al costat de la Seu d’Ègara, per exemple, seria un crim. I al costat de casa meva, també. Tercera reflexió, ja en fred: potser faríem bé assemblant-nos més als francesos i altres europeus menys llatins. Que sí, que estan carregats de punyetes i de manies, però han construit societats que funcionen molt millor que la nostra, potser justament gràcies a aquesta visió de l’espai públic, entès en sentit ampli, com un autèntic espai de tothom. No és que siguin perfectes, no, ni que no siguin avorrits o previsibles (aquí som més divertits, d’acord), però entre el verd fluorescent prohibit i la nostra exhuberància mediterrània, potser està clar quin camí seguir. Això sí: no només en matèria de prohibicions o convivència, sinó de totes, totes. Que aquí ens agrada molt allò de “lo estrecho pa’ti, lo ancho pa’mi”…

El món de la señorita Pepis

A estones, esgarrapant minuts d’aquí i d’allà, aquests dies anem pel món buscant regals. Sort de la petita nevada d’ahir al matí, i dels llums i guarniments, perquè sinó costaria fer-se a la idea de que falten quatre dies per a Nadal. O sigui que a córrer de botiga en botiga, amb la llista a la mà o algun retall de catàleg publicitari, especialment si es tracta de donar un cop de mà a Santa Claus o als Reis Mags i buscar joguines per aquests móns de Déu. Un any més se t’apareix nítidament la línia divisòria entre els de nen i els de nena. Per sort, només és un parell de vegades a l’any, però en les jogueteries trobes una de les diverses explicacions de per què la nostra societat avança lentament en matèria de plena igualtat entre homes i dones. Tot comença amb les joguines. Per exemple, amb la “clínica maternal” que aquest any ens hem negat –en principi- a buscar per a una neboda. O per la notable presència dels colors blau cel i rosa de les bates de col.le de tota la vida. O pels bonics jocs d’escombres, aspiradores, rentadores, planxes, neveres, cuinetes, bebés i biberons… Separats per una clara línia divisòria dels tancs i ametralladores, dels monstres, dels cotxes, dels avions... Clarament estem davant d’una mena de catàleg d’objectes que serveixen per fer pràctiques per quan siguis gran, a més de jugar una estona: sembla innocent, però no n’és gens. Tampoc no vull dir que sigui pervers: simplement que, amb lloables excepcions que formarien una mena de zona neutra, anem repetint el model de sempre: joguines amb sexe (o amb gènere, que queda més tècnic). I ens fem grans amb la lliçó apresa mentre jugàvem…

El pla de monsieur Sarko

Si Catalunya fos francòfila, com en els vells temps, es miraria amb intel.ligent enveja el pla de monsieur Sarkozy. I si Espanya sapigués aprofitar el veinatge de Catalunya amb la poderosa i creativa França, única trinxera juntament amb Alemanya per contrarrestar la marea anglosaxona, també es miraria el pla Sarkozy amb interès. L’hiperactiu i a vegades un punt ridícul president francès té una força que no convé menystenir i una capacitat de renovar la clàssica “grandeur” francesa que ja la voldríem nosaltres. Ara acaba de presentar un multimil.lionari pla econòmic que té una música seductora molt diferent als plans de pedaços i retalls a què estem acostumats aquí, amb una oposició dedicada en cos i ànima a destruir-ho tot: l’economia té una part de màgia i una de números, com la política o la vida. I la màgia de Sarkozy, quan té un bon dia, funciona. Més enllà de l’esquema dreta-esquerra: no és que no sigui important, però no és la única plantilla. No reactivarà l’economia qui posi més milions sobre la taula, sinó qui sàpiga tocar la tecla adequada, la que mobilitzi energies i il.lusions. Que després s’han de traduir a diners, a crèdits, a programes, cert. Però abans que res hi ha l’energia inicial: aquí no l’hem trobat ni hem sabut copiar tampoc passivament el model francès. Que alguna cosa tindrà de bo, en el seu especial mix públic-privat, quan resisteix la crisi més sòlidament que molts altres països i pot encarar amb ambició el futur. Copiar a vegades està malament. Però hi ha excepcions en les quals resulta d’allò més aconsellable, sinó imprescindible…

15/12/2009

El tsunami del 13-D

Són dies per païr lentament el 13-D i veure a venir els seus efectes. Que seran poderosos: no per força obriran el camí cap a la independència, però sí canviaran, segur, les relacions amb la resta d’Espanya. Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. També són dies per veure les diferents maniobres de protagonisme i capitalització: un espectacle d’allò més edificant. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen. Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del país. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea… No per força la independència, però tampoc que les coses segueixin igual. La consulta era un experiment, un referèndum de joguina. I la participació ha estat fluixeta. Però no és insignificant: amb diferents objectius finals, molts catalans estem començant a dir prou. Es un gran pas. I hauria de portar-nos a un referèndum de veritat i a fer-nos la gran pregunta, surti el que surti. Un referèndum és impecablement democràtic aquí o a Alcorcón. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme. I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí? Doncs això, justament.

11/12/2009

Duros a quatre pessetes

Ecotraçabilitat laboral. Aquesta és la proposta que fa Comissions davant del fenòmen imparable de les marques blanques. Podien haver buscat una expressió més senzilla, però la veritat és que la idea és lluminosa i es podria aplicar a molts altres productes: posar una etiqueta al cartró de llet o al ketchup de marca blanca en la que s’expliquin els sous dels treballadors de les empreses que fabriquen aquesta mena de productes mega-barats. Es totalment inaplicable a la pràctica, clar, però això no treu mèrit a una idea que hauria d’excitar les neurones dels consumidors, que pensen només en estalviar uns quants cèntims. Darrera de les grans ofertes i els preus baixos sovint hi ha sous baixos (diuen que entre un 12 i un 63% menys), condicions laborals molt més dures, inestabilitat… L’estalvi no es fa només en la publicitat o en la innovació: de fet, en la majoria de productes, el seu impacte en el preu és menor. L’objectiu del sindicat és que el consumidor s’ho pensi dues vegades. Objectiu condemnat al fracàs: l’egoïsme del mercat és també el nostre egoïsme, barrejat amb les necessitats o possibilitats econòmiques de cadascú. No m’imagino ningú comprant la llet més cara del super perquè paga millor els seus treballadors. Tanmateix, hem entrat en un cercle viciós: tots els estalvis, descomptes, outlets, low-cost i altres mandangues per l’estil, acaben empobrint no només el venedor, sinó molt sovint també el treballador o treballadora que hi ha al darrera. No hi ha solucions màgiques ni duros a quatre pessetes, expressió popular que amb això dels euros haurem d’actualitzar: l’estalvi surt sempre d’allò on és més fàcil passar les tisores. Els costos laborals són més flexibles que les hipoteques, els lloguers, els crèdits, les compres o fins i tot els beneficis. Diguem que el mercat fa discretament i eficaçment les seves pròpies reformes laborals…

10/12/2009

Sharia a la catalana

Al.là i el Yahveh de l’Antic Testament han estat sempre déus gelosos, violents, sanguinaris. El “Abbà” renovador del profeta jueu Jesús era una altra cosa, però també ha servit durant segles per fer grans matances “en nom de Déu”. No hauríem d’oblidar aquest context cultural i religiós, ni les nostres pròpies inquisicions, quan enfoquem el fenòmen de l’islamisme radical al nostre país o a Europa. No estem lliures de culpa, encara que la culpa no sigui nostra: som hereus d’una tradició que ens ha costat molt civilitzar, humanitzar, pacificar. Dit això, a veure com païm la descoberta de les noves formes de justícia musulmana a la catalana. Com el cas de la noia de Reus que havia de ser brutalment lapidada per adúltera. Com el del noi musulmà apallissat per jugar a futbol amb catalans. O els homes forçats a deixar-se barba i no anar al bar. O les noies obligades a deixar l’escola quan tenen la primera regla. Aquesta mena d’islamisme radical i opressor no és tot l’islam, faltaria més: però està agafant força i treu les ungles cada vegada més descaradament. Els “policies de la moral” no volen que els “seus” es contaminin dels costums d’un país d’infidels. Aquests són els enemics del nostre sistema de valors públic, no de les creences privades. No és xenofòbia ni islamofòbia, pecats cívics que no practico: és dir les coses pel seu nom. Coses que, efectivament, poden deixar marge als xenòfobs, en un país inquiet i emprenyat. A no ser que ens comencem a plantar davant dels profetes absoluts dels déus absoluts, siguin els que siguin, i marquem clarament la ratlla vermella, lluny de fílies i fòbies i de religions: la de la ciutadania, la de la llei, la de la llibertat, la dels drets i deures que ens hem donat. I que són per a tothom qui visqui aquí.

08/12/2009

Avís de "palo y tentetieso"

L’Espanya segrestada per l’ultranacionalisme (amb egregis representants como Bono, Peces-Barba o els deixebles d’Aznar, a més del seu profeta pedrojota) envia uns quants “avisos para navegantes” aprofitant el dia de la Constitució. Encara que sigui dia de festa, la llumeta de la sobirania nacional no s’apaga mai. I els summes sacerdots de la incontestable religió constitucional (cada dia més sectària i restrenyida) proclamen solemnement les grans veritats que han d’arribar a les oïdes dels desafectes catalans. Als vascos no cal, que aquests, al marge que ara estiguin ben collats, sempre els han caigut més simpàtics i els han respectat molt més. Anem als missatges. 1) La única nació sobirana és Espanya. 2) La Constitució no és infinitament flexible i té límits. 3) L’Estatut és una espasa de Damocles sobre la Constitució. 4) I la perla lapidària: “No ha nacido, ni se le espera, el español que valga más que otro”. Bufa, tu. I nosaltres, de pont o de shopping o a mig gas laboral, però fora de joc. Demà dimecres haurem de repassar els apunts de la classe magistral que ens han donat gratuïtament en diumenge. Quan Espanya està en joc ja se sap que no hi ha diumenges ni festes de guardar. Segur que els magistrats del TC ja n’han pres nota: Bono exigeix a Catalunya, fent de president del Govern més que de president del Congrés, “respeto al árbitro y sometimiento a las reglas”. Perquè ens entenguem, ho traduirem a una de les dues llengües pròpies de Catalunya: “Palo y tentetieso”… Jo creia fins ara que la sobirania neix del poble. Crec que ho tinc en alguns apunts, d’altres lliçons magistrals i alguns vells llibres. M’equivocava. Neix d’Espanya, directament. Oh, miracle! Ja anem entenent, ja…

28/10/2009

No és país per a espanyols

(5.12.2009) Home (o dona), si m’ho pregunten… Doncs no sé, potser diria sí, no massa convençut, a una Catalunya independent si escoltés el cor. I no (però no així) si pensés en el que crec que més ens convé. Si pogués, no escolliria entre blanc o negre, o ja posats em faria francès directament. Afirma la UOC que un 50% de catalans votarien sí a la independència. Depèn de com ens agafi la pregunta, afegeixo modestament. Tendeixo a pensar que en general ens està bé ser espanyols (amb entusiasme variable, que arriba fins a la resignació), però no passar per babaus i haver d’empassar-nos més insults: si les coses continuen com fins ara o empitjoren, servidor, com tants d’altres, acabarà pensant seriosament en la papereta del “sí”. Amb recança i nostàlgia, què hi farem, no pots ser per força d’un país on no et volen… Espanya no és país per a espanyols. Es un país per a “madrilenyistes” que, com a molt, accepten altres indígenes disfressats amb els vestits típics de la rica varietat “de regiones y nacionalidades, con sus dialectos y lenguas vernáculas”. Vaja, l’Espanya entesa a la madrilenya. Espanya ha demostrat que pot ser un gran país, generós, brillant, pencaire, prometedor, però també malencarat, avar, dominador, intolerant. Ells trien quina mena d’Espanya volen, ja que no ens deixen triar a la resta: ja s’ho faran. En funció de com es decantin, acabaran dient allò de “Houston, we’ve had a problem here”. No un petit problema, com diu Montilla a la capital (li tocava injectar una mica d’anestèsia local, ja s’entén), sinó un problema majúscul que s’està incubant. Corren el perill, i ni s’ho imaginen, de quedar-se amb la seva Espanya per a ells solets: un èxit històric de dimensions extraplanetàries, sens dubte. Poden triar entre l’Espanya del segle XXI o la del XIX, i em temo que aposten per la moda retro. Al capdavall, acabaran tenint l’Espanya que volen…

Inflamació preventiva

Van passant coses. L’editorial “multimèdia”, per exemple, n’és una. I significativa. Com la reacció irritada dels jutges conservadors, més atents a retallar estatuts que a protegir la llibertat d’expressió, que, ben mirat, no sé si deu ser massa constitucional, oi? Va quallant una sensació indefinida: ja n’hi ha prou. Els matisos són infinits: això és un magma sense forma que, tranquils, no culminarà en una revolució, però farà que canviin profundament algunes coses. Però en el ja-n’hi-ha-prou ens hi trobem gent molt diversa, cansada de molts anys d’estafes i d’insults, de preses de pèl extraordinàries. Hi ha independentistes, nacionalistes de diversos graus, gent que no és nacionalista però tampoc no se sent còmoda en aquesta mena d’Espanya agra i nacional-catòlica que ens volen fer empassar tant sí com no… De tot i força. Gent que vam dir que sí a l’Estatut, no massa convençuts i intuint que no anàvem bé, que després l’hem considerat un experiment notablement catastròfic, a aquest pas acabarem convertint-lo en la nostra bandera. No per reclamar la independència, o almenys no encara, però sí el respecte, la convivència, la justícia, altres formes de pensar un Estat que ha de saber trobar l’equilibri entre la unitat i la diversitat. A tot arreu hi ha gent que parla de coses que són “nostres”, “de tots”, quan en realitat només són “seves”: és un parany clàssic. Amb Espanya passa el mateix: les bondats de l’exercici de les neurones i el diàleg se substitueixen per la crua referència als genitals, cosa ben hispànica, per altra banda. Amb l’afegitó de la Constitució esgrimida com les taules de la llei al Sinaí. I alguns encara no entenen la inflamació preventiva que comencem a patir…

Traducció simultània per 500€

Entre les ventades d’aire fred de la tardor, els olfactes sensibles detecten indicis d’un aire primaveral, més càlid i molt entregirat, que anuncia eleccions a la vista. Per tant, ja ens podem anar preparant per als castells de focs dia sí i dia també. El cas de les traduccions simultànies del Parlament, del “nicaragüenc” al català i viceversa, forma part d’aquest paisatge excitat, em temo que abans d’hora. Què calia traduir, si és que calia traduir alguna cosa, és la gran pregunta. No del milió, però sí del miler d’euros que va costar el servei. Això és llençar els diners, just en els temps que corren? No ens esverem, anem a pams: tenim massa afició a fer de la llengua un permanent camp de batalla visceral. El Parlament de Catalunya és la casa del català, com el parlament espanyol és la casa comuna del castellà: diguem que al Senat, amb una mica de mà esquerra i sentit comú, es podria fer força diferent, però està bé que hi hagi una llengua comuna a la institució comuna que ens representa. Seguim: els diputats catalans han de poder parlar en català a una delegació de Nicaragua o de l’Afganistan, faltaria més. I si són “miskitos”, doncs també. Cortesia i comunicació van lligades. Per tant, cal traducció, ni que només sigui per principi i per educació cap als visitants. Ja tenim gastats 500 euros. I ben gastats. Els altres 500 crec que sí que ens els podríem estalviar: aquí entenem i parlem el castellà perfectament, no ens cal que ningú tradueixi del “nicaragüenc” com si fos una llengua estranya. I si li volem donar un caràcter simbòlic a la traducció del castellà al català, aquí sí que rellisquem cap al ridícul: no ens cal. I ojalà no ens calgués que ens traduissin de l’anglès o del francès i fossin realment una tercera o quarta llengua. El castellà és també nostre: gràcies a això podem estalviar el 50% de certs serveis de traducció sense renunciar a visualitzar l’espai del català en un país que té dues llengües. Tan pròpies i tan oficials l’una com l’altra.

Que puji el petroli, sisplau

La paraula innovació és d’aquelles que serveixen per a tot. Al Museu de la Ciència podem veure una mostra dels fruits de l’enginy humà, de la creativitat, en una nova exposició de llarg recorregut que arriba en el moment més oportú. Just quan la innovació s’ha convertit en el motor, encara una mica misteriós, de l’esperança de futur: comencem a entendre que només sortirem de la crisi fent coses noves o fent coses velles de noves maneres. El vell estil s’ha esgotat. Es un bon moment per reflexionar, per olorar el futur i reaprendre que les idees mouen el món. Cal capital, sí, però sense idees no serveix per a res. Hi ha una altra paraula, ben estranya també, que és encara una hipòtesi, o una il.lusió: relocalització. Una paraulota, vaja. La innovació, sola, no ho canviarà tot: necessitem un corrent més potent, més primari. Alguns savis una mica despistats però força afinats comencen a apuntar cap a una alta probabilitat: en pocs mesos, el petroli tornarà a pujar i acabarà posant-se pels núvols. Favor que ens faran: això serà el final dels vols low-cost, dels tomàquets importats d’Almeria o del Marroc, del transport baratíssim que permet produir per dos duros a la Conxinxina i estalviar-se una pasta en sous a Europa. La globalització té les seves virtuts, però el seu principal defecte és que mata la proximitat: és massa barat anar a sopar a Frankfurt per caprici o carregar-se el teixit industrial o agrícola d’un país. Ara ho estem pagant, també. Si puja el petroli, s’acaba el transport barat: fotut per als transportistes, sí, però apareix una gran oportunitat per a la resta de la societat. A més dels avantatges que tindria de cara a estimular seriosament altres energies. Ja és ben trist començar a mirar la llista de preus de les benzineres tot desitjant que comencin a pujar: serà el signe de què som a les portes d’una nova etapa. Es una hipòtesi innovadora i una mica estranya, però sona bé…

Pàtria amb avi

Després de fer de pare de la pàtria raonablement bé, Pujol fa d’avi, ja alliberat de les obligacions de la paternitat, més enllà del bé i del mal. Montilla fa el que pot, raonablement bé per als temps grisos que corren, amb tants aventurers disposats a trencar-ho tot en mil bocins: si tot acaba fatal, segons els pitjors pronòstics, Montilla haurà fet un gran servei al país senzillament per saber mantenir la sang freda, la boca més aviat tancada (és callat del natural), el timó agafat amb força malgrat que el vaixell faci aigües. Res més català que el seny enmig de la temptació de la rauxa. Curioses i impensables vides paral.leles, amb un Maragall brillantíssim, enlluernador, però cremat, atrapat pel seu propi mite i per una excitació que ens hauríem pogut estalviar perfectament. I un ZP que ha fet de guionista d’una obra sense guió. Amb els estranys col.legues del Majestic, i les seves perilloses companyies, disposats a trencar Espanya amb tal de salvar Madrid. Brogit i fúria shakespearianes, que acabaran com el rosari de l’aurora. Pujol avisa: les coses sortiran malament. I aboca sal a la ferida, ja perduda tota elegància presidencial: Catalunya tenia més prestigi en el franquisme, cosa que no per força és culpa de Catalunya sencera, oi? Apunta al fons una Catalunya que sent nostàlgia d’una Espanya fictícia, paral.lela a una Espanya farta de Catalunya i a l’inrevés. Gràcies, no cal que ens deprimeixin, ja ens prendrem nosaltres solets la medicació i a veure si ens calmem una mica… En aquest panorama esfereïdor, un personatge com Montilla té més possibilitats de les que sembla, si sap saltar les fronteres que el limiten i conectar amb l’ànima d’una Catalunya complexa i contradictòria, que necessita guanyar temps per construir un discurs alternatiu i no saltar a cap precipici ni resignar-se eternament. El d’ara, almenys el discurs diguem-ne oficial o de l’establishment, està a punt de ser superat pels esdeveniments.

Que s'afanyin a preguntar-nos

En aquesta vida no hi ha res que sigui per a tota la vida. Ni la pròpia vida. Tot és temporal i tirant a provisional: com a màxim, hi ha coses que duren més i d’altres que es gasten o s’acaben abans. Espanya inclosa. O Catalunya també, si es donés el cas. Però una cosa és filosofar a la sala d’estar o a la sobretaula i una altra molt diferent fer- fer-se, fer-nos, preguntes d’incòmoda i delicada resposta. I abans que això, encara cal resoldre un altre misteri: de veritat volem fer-nos preguntes? Es veu que una majoria de catalans, sí, cosa que diu molt de la maduresa d’aquest poble divers i contradictori: segons un estudi, un 53% estaria a favor de fer un referèndum d’autodeterminació, mentre que un 39% ho rebutja. Primer, preguntem: el dret a plantejar la pregunta és de pura i inqüestionable lògica democràtica, només faltaria que no es pugui preguntar al poble si prefereix república o monarquia, independència o federalisme o el que sigui. Molt de tant en tant, sí, per pragmatisme i perquè l’estabilitat és un be preuat en un país que ha tingut una història molt sotraguejada. Però tranquils: un 35% dels catalans votaria sí a la independència, i un 49% diria que no. Un resultat clar, tot i que només és una de tantes enquestes: ves a saber què faríem tots plegats amb un full de paper de veritat entre les mans i just al davant de l’urna. No es pot dir que sigui minoritari l’independentisme (en diversos graus) ni insignificant: amb els “ajuts externs” que rep, entre d’altres factors, va creixent a bon ritme. De moment, és clarament majoritari l’altre bloc, que potser diria no a la independència (amb diversos graus de “no”), però que gairebé segur no està gens satisfet del paper que juga Catalunya a Espanya: servidor, per exemple. Jo m’afanyaria a fer el referèndum demà perquè callem i no repetir-lo en una o dues generacions: si un dia, al pas que anem no molt llunyà, aquesta majoria -moderada i desafecta, a vegades emprenyada i d’altres deprimida- es mou, aleshores sí que millor que no plantegin la pregunta…

Entrada sense títol

El Barça com a mirall

Tornarà a ser rica i plena i tothom serà del Barça. “Panem et circenses”: aquest és el gran lema pre-electoral de Joan Laporta, cada vegada més decidit a jugar-se-la per fer una aposta populista en una Catalunya esmaperduda, mig emprenyada, mig deprimida, mig absent. Frase per a la història: “El Barça ha de ser el mirall de Catalunya”. Gran solució a tots els nostres mals, més com a teràpia que com a programa polític: el Barça brilla més que Catalunya, més que els organismes que lideren el país (llegeixi’s Generalitat). Més que un sol, vaja, que escalfa, il.lumina, enlluerna i dóna la vida. Símptomes d’un temps d’hores baixes, quan un president d’un club de futbol gosa centrar les seves òbvies aspiracions polítiques (o Cèsar o res) en el suposat caràcter hiper-patriòtic i exemplar del seu club: si això ho diu el president del Real Madrid, m’agradaria escoltar més d’un i de dos comentaris… La solució als nostres mals és possible que no es trobi en la política entesa com fins ara i qui sap si en els intents atrafegats d’aquestes setmanes per aturar l’hermorràgia hi ha la “solució” o simplement l’anestèsia, però estem llestos si la nostra salvació l’hem d’anar a buscar al món del futbol. Només falta en Guardiola de conseller en cap i ja tenim el país en marxa, oi? Dintre de la tendència italianitzant de la política catalana, hom diria que per aquí apunta una preocupant temptació berlusconiana… Ben embolicada amb la bandera, això sí. I amb el carnet del Barça, passaport imprescindible per al paradís. Ai, senyor…

A la recerca del tap

Com va començar tot? A veure, fem memòria. Un bon dia van començar a pujar discretament els preus dels pisos. Poc després la pregunta era: i tu què fas encara amb un pis de lloguer? O, encara millor, i si et compres un pis i el llogues i encara guanyes uns calerons? Vaig tenir ofertes que em feien tremolar les cames, com les devia tenir tanta gent: cada dia t’entrebancaves amb un “xollo”, un finançament de meravella i altres mandangues per entabanar babaus. Els preus van pujar fins a l’estratosfera i un bon dia el globus va petar. I aquí estem, enmig d’un marasme sense sortida. Diuen alguns experts (tota precaució és poca a l’hora d’escoltar-los) que no sortirem de la crisi fins que els pisos baixin de preu dramàticament. Es a dir, fins que s’arruïni del tot molta gent que ja està arruïnada però viu en una mena de ficció. Les dades oficials són sorprenents: els pisos baixen lentament, molt lentament. Encara són necessaris uns set anys de treball per pagar-te un habitatge. Més o menys, hem arribat als nivells de 2005, i possiblement hauríem d’anar una mica més enrera, posem que fins al 2000 o encara més enllà. Lògic: tothom guanya temps. I bancs i caixes, els que més: tenen calaix suficient (amb permís del Banc d’Espanya, que ara els acaba de collar una mica) per desar-hi pisos i pisos a l’espera de temps millors. Perquè també corren perill de palmar-la: formaven part del mateix globus que va petar i que ens ofega. Ah, per cert, als Estats Units o Gran Bretanya (que tenen coses molt bones i molt dolentes), un pis costa més o menys quatre anys de treball: ho han ajustat tot brutalment, cosa no desitjable, però que no deixa de ser una referència. La meitat que aquí. O sigui que ens espera una llarga agonia… Fins que arribem al big bang original, on es troba el gran tap per sortir de la crisi.

06/04/2008

Que el cel (i la Moreneta) ens ajudin...

... perquè el "Govern" no ho ha fet i el "Gobierno" ja veurem. Tanmateix, més enllà de l’absolut fracàs governamental en la gestió de la crisi i de la reveladora absència de lideratge públic del president Montilla en uns moments en els quals era imprescindible (si no ara, quan?), hi ha en la crisi de l’aigua algunes lliçons profitoses que trigarem a digerir. Necessitarem molta, molta aigua perquè siguin primer solubles i després digeribles. Primera: el patriotisme no és per a una pàtria deshabitada i plena d’emocions èpiques, sinó per a les persones. Els governs nacionalistes catalans (l’actual és una mena de gestora, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu) han posat la pàtria (i els interessos dels líders patriòtics, of course) davant de les persones. El balanç és a la vista: patètic. Segon: la gestió, quan hi ha una crisi greu, no és suficient. Reclama lideratge, visió de futur: ara patim una immensa absència de lideratge. Tercer: necessitem de la resta d’Espanya, i a l’inrevés, també ens necessiten. Espanya, les Espanyes, són un bon invent, malgrat els rancis espanyolismes que pertanyen a la mateixa família dels catalanismes rancis, egoïstes, inviables. Ens convenim, ens necessitem. No només per a l’aigua, sinó per a moltes més coses. La Catalunya orgullosament independent és un miratge. El mateix val per a Europa: l’aigua de la Rhône, que tard o d’hora sortirà per les nostres aixetes, no és catalana. Quart: l’esquerra, que s’ho faci mirar. Seriosament i urgentment. Cinquè: l’actual fórmula de govern a Catalunya està més morta que viva, entre els míssils de ZP, les tombarelles d’ERC i les inconsistències d’IC-V. I, per què no dir-ho, a causa d’un PSC que no troba el seu lloc ni com a força central d’un catalanisme amb visió espanyola i europea, traumatitzat encara per no estar a l’alçada (erròniament) de les patents de catalanisme de la parella Pujol-Maragall, dos aspirants a la categoria de pares de la pàtria que ens han deixat a l’estacada. Sisè: l’autonomia és això, autonomia, dintre d’un marc més ampli. Hem de reaprendre a pensar en el conjunt i des del conjunt, amb una ambició diferent, perquè ens hi juguem l’aigua de la dutxa i de la piscina, el tren del matí, la feina, el futur. Setè: menys romanticismes d’estar per casa, menys estatuts i estatutets, i més govern, més empenta, més lideratge, més economia, més societat civil. Hi ha prou feina per fer, prou competències, prou mancances, prou reptes. I prou coses per aportar a Espanya i per rebre’n. I vuitè: el nostre lloc, des de fa segles, és Espanya i Europa, sense disoldre’ns en la uniformitat. O és que no ens n’adonem que estem anant pel pedregar? Com a comunitat (o com a nació o el que sigui, el nom és indiferent, però és cert que som almenys ”una cosa”) hem perdut el nord, l’hem de recuperar. O estem fotuts. I ara estem fotuts de veritat: ens espera un estiu de xup-xup, sense aigua, sofregits a foc lent. En tornem a parlar al setembre... Mentre mirem al cel resant a la Moreneta perquè plogui. Haurem d’arribar més baix encara?

27/03/2008

Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..