29 de des. 2006

La fi del món

(29.12.2006) No us heu preguntat mai quan s'acabarà el món? No heu llegit alguna vegada les profecies de Nostradamus, les de sant Malaquies, les dels maies? I les de Fàtima? No em direu que no són la mar d'entretingudes, totes aquestes coses. I com que el món no es va acabar a la mitjanit del 31 de desembre de l'any 1000, ni del 2000 i els anys van passant, la fi del món va canviant de data, es va ajornant, es poden anar reinterpretant les profecies, i tots tan tranquils, entreteniment assegurat per als propers mil.lenis. Això és el que pensava jo fins ara. Però he descobert que hi ha gent molt més espavilada que ja té anotada a l'agenda la data i l'hora de la fi del món. Prediquen cada dia l'apocalipsi, i precisament un dels signes de l'apocalipsi és que, frívols i febles com som, no fem cas dels profetes que ens volen avisar…

http://www.estrelladigital.es/a1.asp?sec=opi&fech=29/12/2006&name=manantial

http://www.elsemanaldigital.com/arts/61249.asp?tt=

http://www.libertaddigital.es/noticias/noticia_1276295642.html

Per a esperits valents, proposo un parell de lectures edificants sobre l'apocalipsi… Molt apropiades per a aquestes dates. Si voleu una experiència més intensa, llegiu amb el "Rèquiem" de Mozart a tot volum. Abraceu els vostres. Acomiadeu-vos. Deixeu les coses endreçades i la vostra consciència en pau. Si sabeu o voleu resar, feu-ho. Això s'acaba. El final és imminent…

http://es.geocities.com/apocalipsissigloxxi/

http://www.ungidos.com/apocalipsis.html

Com que no sé si el món (o Espanya) continuaran existint el dia 1 de gener de 2007, me'n vaig a passar uns dies a prop dels volcans d'Olot. No és un mal lloc per esperar la fi del món amb una copa de cava entre els dits…

Que tingueu un bon final d'any i, amb la vènia dels profetes de l'apocalipsi, un bon any 2007...

25 de des. 2006

Teikauei

(25.12.2006) L'english està colonitzant el comerç barceloní. I a la resta de Catalonia i de Spain va passant el mateix, que no és altra cosa que un fenòmen universal. Today trobem a LaVanguardia un interessant reportatge sobre el tema: l'anglès s'estén ràpidament als rètols, aparadors de botigues, textos comercials, cartells de carrer… El català no competeix only amb el castellà, no, now ha de fer front a la llengua universal. I ho fa amb normalitat, sense problemes. No ens esparverem. Perquè el fenòmen no és d'avui: fa anys i panys que escrivim parking, fem shopping, que valorem el know how, dissenyem estratègies de marketing o fem ponting o panxing. I ens moquem amb kleenex: aquests dies jo solet estic esgotant-ne les existències, gràcies a un d'aquests entranyables virus nadalencs…

Les llengües s'escampen, es troben i es barregen amb les guerres i amb el comerç. I ara també amb el turisme de masses, un fenòmen recent a la història de la humanitat, que acabarà tenint efectes uniformitzadors i deixant de tenir sentit.

Detall interessant per als que trobem vergonyós que en aquest country es puguin fer denúncies i posar multes per no retolar en català: l'english no genera cap queixa. Clar que no. El que emprenya els nostres talibans és el rètol en castellà. L'anglès no fa nosa, ans al contrari: fa cosmopolita, cosa molt desitjada quan en el fons tens por de ser provincià. No molesta a les shops ni als anuncis de la tele, farcits d'anglès i ara per Christmas amb un toc de français, très chic et sensuel pour les parfums, roba interior i altres coses glamouroses…

En fi. Si un dia el castellà/espanyol acaba essent de veritat la segona o tercera llengua de referència al món, potser farem bé redescobrint-lo… i recordant que és ni més ni menys que és una de les nostres dues llengües…

Les llengües són, evidentment, també un aparador de la globalització. Parles com vius, vius com parles… i penses com parles i a l'inrevés… Al final, si no anem amb compte, tindrem un problema: que tot el món serà massa igual. Et trobaràs les mateixes botigues, menjaràs els mateixos plats , beuràs els mateixos vins, tot s'assemblarà tant que mentalment no hauràs sortit de casa. La llengua? L'anglès, clar.La globalització ens retornarà així a l'estat mental del tòpic turista del bistec amb patates a les 6 de la tarda: vagi on vagi, menja sempre el mateix i a la mateixa hora. Mentalment no surt mai de casa. Haurem de buscar l'equilibri imprescindible perquè això no passi: la diversitat és més divertida, més viva, més interessant que la uniformitat.

Ben mirat, ara teniu davant dels ulls una de les paradoxes del nou món, una finestra oberta a l'autèntic món global. Un teclat i una pantalla ens porten per tot el món. Podeu llegir això en català, en castellano, in english. Aquest mitjà, la xarxa, em permet ser global, local i personal. Em permet estar escrivint això ara mateix i a tu llegir-ho, siguis on siguis. I ben aviat ens entendrem fàcilment encara que parlem llengües diferents. I podrem compartir coses impensades…

Es senzillament fantàstic, el gran regal de nadal per als humans del segle XXI. De tan quotidià com ha esdevingut a vegades no el celebrem prou...

24 de des. 2006

El rabí

(24.12.2006) No va néixer un 25 de desembre a Betlem en un pessebre. No era el fill de Déu: ell no ho va dir mai. No era un Déu: ell només tenia un Déu, Yahveh. La seva mare no era verge. Tenia germans i germanes. Probablement era d'un vell llinatge reial i sacerdotal. S'estimava la gent senzilla i parlava amb paràboles. Possiblement havia viatjat a Alexandria, a Pèrsia, la Índia, el Tíbet, a la recerca d'antigues savieses. Predicava un món nou pels camins, entre els pàries: pobres, dones, leprosos, malalts, perseguits... El rabí enia uns quants deixebles fidels i una dona, Maria de Magdala, a qui diuen les cròniques prohibides que a vegades besava als llavis. Hi ha tradicions que proclamen que van tenir fills.

No està clar per què el van detenir, jutjar i condemnar. Molestava els romans perquè podia revindicar el títol de rei d'Israel. Molestava els sacerdots del Temple de Jerusalem perquè predicava una fe més pura i perquè aquests eren aliats dels romans. El van condemnar a l'antic suplici de la creu i després de torturar-lo el van executar un divendres del mes de Nissan, a un turó proper a les muralles de Jerusalem. Va morir en poques hores, fet poc habitual: els crucificats trigaven dies a morir, per asfíxia i esgotament. No li van trencar els ossos de les cames, cosa que escurçava l'agonia. El procurador romà va lliurar el seu cos als parents, privilegi poc habitual. El van enterrar el mateix vespre, abans que arribés el sàbat, embolcallat en un llençol. A la matinada del diumenge la seva vídua va trobar la tomba oberta i buida. Dies després els deixebles i Maria el van veure unes quantes vegades i finalment va desaparèixer per sempre.

Va entrar en la llegenda, no en la història, perquè no hi ha ni una sola prova fiable de la seva existència. Alguns van dir que havia ressucitat, que s'havia convertit en un déu. D'altres van proclamar que no havia mort: els seus fidels l'havien salvat a última hora, li havien guarit les ferides i l'havien amagat. Deien que havia tornat a l'Orient i que allí va morir de vell. Hi ha rastres que porten a la India, llegendes... Uns altres van dir que efectivament havia mort i que l'havien enterrat a un indret secret, honorant-lo com a rei i profeta.

Un tal Pau, poc després, va tenir una revelació i va fundar una nova religió que va convertir el rabí en un déu. De fet, en una de les tres cares del curiós déu triple d'una religió aparentment monoteïsta. Va començar a escriure cartes i a construir una teologia. En van dir cristianisme. Van reescriure la història de la manera que més els convenia. Van prohibir i perseguir altres versions de la mateixa història. Van construir esglésies i basíliques cada vegada més espectaculars i amb el temps els succesors de Pau (no del rabí) van ocupar el tron dels emperadors de Roma i fins i tot van apropiar-se d'algun dels símbols dels faraons d'Egipte, que els bisbes de Roma encara porten com a corona.

Van acabar adorant l'instrument de tortura del seu déu, la creu. Van inventar-se un tercer déu i una trinitat "una i trina"i de totes les mentides i incoherències en van fer qüestió de fe. Van inventar l'infern i més tard es van adonar que necessitaven un purgatori, i cap problema, el van inventar també. Van perseguir totes les altres creences i totes les desviacions de l'ortodòxia. Segles després (al mateix sud de França on diuen algunes llegendes que s'havia refugiat Maria Magdalena i que fins i tot s'hi havia amagat la tomba del profeta) van inventar la inquisició i van començar a cremar a la foguera els homes i dones que tenien altres creences. Van condemnar llibres i idees, van beneir en nom del seu déu triple moltes guerres i matances, van mentir, van passar segles amagant els detalls que no encaixaven en la seva història.

Al final es van dividir en diverses branques. Totes es consideren autèntiques. Una d'elles, la més liberal, va donar com a fruit una sèrie de sacerdots historiadors que amb esperit científic i germànic al segle XIX van intentar demostrar l'existència històrica del seu déu. Per sort per a ells van parar a temps, perquè estaven a punt de demostrar just el contrari...

A partir d'aquell moment van sortir a la llum velles històries i llegendes, evangelis prohibits i amagats, versions i paraules contradictòries. L'única certesa és que en la història d'aquell profeta d'Israel s'hi barregen veritats i mentides: la història veritable està encara envoltada de misteris, de secrets. Reposen en alguna tomba, en alguna cova, en algun vell pergamí, tot esperant el dia en què sortiran a la llum: són realment una mena de Grial… Ara acaben de trobar sota el Vaticà la suposada tomba de Pau: l'església romana evidencia així quin és el seu autèntic déu, el que reposa sota els fonaments de la basílica. L'actual emperador de Roma, de nom Benet i antic responsable de la Inquisició (ara en diuen Congregació per a la Defensa de la Fe), un dia d'aquests donarà l'ordre d'obrir el sepulcre del fundador. Pau i els seus successors només van fallar en una cosa: no van aconseguir esborrar ni aniquilar del tot les altres tradicions, les altres creences.

Com deia el rabí, la veritat us farà lliures… Bon Nadal…

23 de des. 2006

O et rendeixes o et rendeixes...

(23.12.2006) Als independentistes bascos els estem demanant la rendició. Ni més ni menys. I amb això alimentem el cercle viciós i viciat en el que estem enfangats ja fa uns quants segles. Per tant, la solució, com ja és tradició al nostre país, ha de ser per força a garrotades. Potser una mica endolcides amb el sistema de lleis i els policies més escrupolosos que hem tingut mai a la història, però garrotades al capdavall: o et rendeixes o et rendeixes. Curiosa manera d'entendre la democràcia: no només està prohibida la resposta, no, també està prohibida la pregunta…

Sóc conscient que avui (si només fos avui…) podré passar per simplista o per ingenu, que és pitjor, però a vegades és imprescindible simplificar per poder veure el dibuix complet i no perdre'ns en els minuciosos detalls que condueixen a discusions tan bizantines com inútils. Ja hi haurà temps per afinar, algun dia, un dia molt llunyà…

Comencem…

Primer: els terroristes a la presó. Aquesta és la premisa fonamental de la democràcia: no hi ha cap camí possible si poses bombes, mates gent, cremes caixers automàtics o autobusos. Dit en plata: si em vols acollonir, t'envio els guàrdies i ja parlarem després. Mentre estem en guerra, no hi ha res a fer. I no s'hi valen mitges tintes: o s'acaben les amenaces i les diverses formes de violència o no hi ha diàleg. Aquesta és la clau per a les reflexions següents. Podem acceptar (amb dolor, amb vergonya, amb fàstic, amb pragmatisme) que hem de ser generosos amb els violents, el dia que deixin de ser-ne. De veritat. Les societats democràtiques són generoses i a vegades semblen febles, però aquesta és la seva fortalesa i això les fa invencibles.

Segon: ara parlem del que vulguis parlar. Això vol dir exactament això. Sense límits. I sense joc brut: no s'hi val marejar la perdiu, dir-te que parlarem de tots quan acceptis que la violència no porta enlloc, i després dir-te que la Constitució és sagrada. Parlem clar, sense embuts. Apliquem, doncs, un principi bàsic de la democràcia.

Tercer: tu te'n vols anar i jo vull que et quedis. Com es gestiona això? Democràticament: preguntem al poble. Hi ha unes quantes derivades. Primera: qui és el poble? Tot Espanya o només els bascos? La pregunta ja la vam respondre els espanyolistes talibans fa temps: fins i tot per modificar un Estatut, cal preguntar a tot Espanya. Bonica manera de prendre'ns per babaus i de bloquejar qualsevol procés. Bonica manera, també, de radicalitzar-ho tot i posar la gent contra les cordes: els resultats són perfectament previsibles a mig termini. Segona derivada: és legal la pregunta? Si et bloquejo amb la legalitat de la pregunta, ja hi tornem a ser: no hi ha cap recorregut possible. I a sobre, si fas la pregunta, vas de cap a la presó. Bonica i democràtica manera de resoldre el tema, sí senyor. Tercera derivada: farem cas de la resposta? Si em passo la resposta per on jo sé, encara que la resposta l'avali per exemple el 75%, no cal que fem la pregunta, oi? Hi ha d'haver un compromís clar. Quarta derivada, assumint que les anteriors no ens han portat a un bloqueig: quina majoria fa falta per tenir una resposta vàlida? Apliquem regles democràtiques: una amplíssima majoria. Tres quartes parts? Potser sí: no s'hi val amb una majoria simple. I cinquena derivada: què passa amb els que no estan d'acord amb la resposta amplíssimament majoritària? Han d'acatar la majoria, sens dubte, però tampoc no és ni democràtic ni intel.ligent posar a la minoria contra les cordes. Per tant, caldrà pactar algunes coses, oi?

Fer preguntes directes al poble és perillós, no en tinc cap dubte. Per això al nostre país ho fem tan poc sovint, no fos cas…

Tanmateix, tot l'embolic basc i navarrès (i el català) només acabarà el dia que preguntem directament als bascos algunes coses molt simples, molt clares, amb un compromís molt clar de tothom: escoltarem les respostes. El mateix criteri val per als catalans o per als murcians. O ens fa por preguntar al poble què vol? O la democràcia només és vàlida mentre la gent digui el que jo vull escoltar?

Les tres o quatre grans preguntes possibles són: Vol vostè independitzar-se d'Espanya? Vol vostè un major marge d'autonomia, però sense anar-se'n d'Espanya? Ja li està bé l'actual autonomia? Vol vostè (navarrès/a) formar part d'Euskadi o prefereix continuar com fins ara?

Per fer les preguntes i escoltar les respostes cal, sens dubte, llibertat i pau. Però també la voluntat de fer-les. ZP protagonitza l'intent més seriós en dècades per trobar una sortida a aquest laberint. Els primers governs de la democràcia van fer alguns passos possibilistes i agosarats: van bescanviar armes per perdó. No era suficient i no hi havia tampoc més marge: no oblidem el 23-F, la LOAPA… A l'era socialista/felipista, el govern prou feia fent-se perdonar que era d'esquerres. Poquet, però n'era: tampoc no hi havia marge per a més floritures. Van ser governs progressistes, sens dubte, però van utilitzar com a contrapès un estil jacobí (la manera més fina possible per anomenar el centralisme de tota la vida) i van intentar renovar i modernitzar l'orgull patriòtic espanyol, amb notable èxit (Europa, Barcelona'92, l'Expo, l'AVE...). Després van venir els governs Aznar, que van aprofitar el corrent per recuperar l'espanyolisme més ranci, fer banderes gegants, envair illots deshabitats i fer guerres a deserts remots i llunyanes muntanyes: van fer tot el possible per posar contra les cordes els que no se sentien prou espanyols o en volien ser d'una altra manera. Sí que van voler negociar amb ETA, és evident, però mai no haurien pogut ni volgut fer la pau.

Ara, ZP lidera un intent històric i excepcional, però amb una infinita solitud. Compta amb l'esperança silenciosa de molta gent, de ciutadans i ciutadanes anònims, i amb el suport explícit d'una minoria, però amb les justes complicitats entre els que tallen el bacallà: els diversos poders, les persones clau del país. Molt poques: ZP està molt sol. Clar que compta amb una part del PSOE i del PNB (que està fent una tasca fonamental, poc reconeguda), i amb els nacionalistes catalans i altres perifèrics, però no té un clar i contundent recolzament. A més, té en contra (en alguns casos, brutalment) un bloc social i polític que no és sensat ignorar. Si arriba al cim, li apareixeran de sota les pedres socis, amics, parents llunyans i aplaudiments generalitzats. Però si se la fot, se la fotrà ell solet, acompanyat d'uns quants, poquets, molt poquets.

Aquesta és una de les febleses d'aquest procés, tot i que potser és també una de les seves fortaleses…

I després de ZP, d'aquí a uns anys (esperem que uns quants, perquè ens hauríem d'enganyar…), quan les armes hagin callat per sempre, no ens escaparem de fer les dues o tres grans preguntes i escoltar les dues o trens grans respostes. Demana més valor fer la pau que la guerra. No farem la pau a canvi de res, desenganyem-nos: serà imprescindible la gosadia de preguntar al poble.
Jo estic convençut que Espanya no corre cap perill per aquest camí, i en canvi s'acabarà trencant segur per l'altre, el de barrejar els testicles amb la hispanitat.

Però hem de tenir la valentia de preguntar. Hem de preguntar qui vol continuar el viatge plegats, i de quina manera, i qui vol baixar del tren a la propera parada.

21 de des. 2006

El procés: ZP, sense parella

(21.12.2006) Avui acaba la tardor de 2006... Respirem a fons. La llarga partida d'escacs que és el procés de pau entra en un moment interessant. Semblava a punt de naufragar, però els jugadors se'n van adonar que l'abisme era massa profund i han fet un pas enrera i un pas endavant en una altra direcció. Com que no es pot esperar gaire cosa de les declaracions oficials (no entenc per què redimonis el ministre Rubalcaba va fer una roda de premsa per no dir res), els rumors i interpretacions van per lliure i creixen exponencialment a partir d'un mil.lígram d'informació. Són perillosos i sovint tenen pare i mare: és a dir, hi ha alguna intenció al darrera. Precaució, doncs, davant de senyals de moviments amb els presos, per exemple. O amb les "informacions" sobre les tensions entre els socialistes bascos, el Govern i el PSOE, algunes de les quals sí han estat evidents: fa uns dies un dirigent socialista basc va parlar més del compte i va organitzar un sainet la mar de distret, d'aquests que animen la política madrilenya i les tertúlies radiofòniques. El PP i els seus tutors mediàtics continuen posant-li a Rajoy unes quantes línies vermelles per quan es trobi amb Zapatero: a aquest pas, ja serà molt si se saluden i es desitgen unes bones festes. I mentrestant, ETA continua dirigint els fils de la negociació i marcant al seu braç polític, Batasuna, unes altres línies vermelles. En aquesta fase, i encara per molt temps, ETA és la tutora de Batasuna, i no a l'inrevés: encara esperem que neixi o aparegui el Gerry Adams basc, la parella de joc que necessita ZP, ja que les escenes de sofà amb Rajoy no donen tampoc massa joc...

Tanmateix, hi ha petits, mínims moviments, que donen aire a un procés que semblava condemnat. Els que resen cada nit perquè això acabi com el rosari de l'aurora hauran de deixar el cava a refredar a la nevera unes quantes setmanes més, què hi farem…

Va essent hora, doncs, de veure què s'amaga darrera d'expressions porugues com "el dret a decidir dels bascos i les basques" o paraulotes com "la territorialitat". Conceptes, impecablement democràtics, que no només interessen als bascos: no està tan lluny el dia que els catalans també ens haurem de plantejar seriosament aquestes qüestions, després del pobre resultat del nou Estatut, tancat en fals per una temporada, però no per sempre. Demà farem un intent al blog. Si us interessa, ja sabeu…

19 de des. 2006

Toros: prou animalades

(19.12.2006) Els toros són una animalada. Ho escric amb tot el respecte a aquestes pobres bèsties. Germans nostres, amb banyes i cua. Ho escric també amb respecte als que són amants de la festa taurina i no han pensat ni un moment en el dolor del toro, en la crueltat (això sí, molt estètica i "cañí") de les "corridas". Però aquest respecte no és extensiu als demagogs que confonen Espanya amb un escorxador ple a vessar de sang. L'Ajuntament de Barcelona, via ERC-Portabella, es vol carregar definitivament els toros a la capital catalana i vice-capital espanyola. "Chapeau", que és més finolis que "la oreja y el rabo". Ja sé que hi ha molts nacionalistes que troben un plaer secret i inconfessable a carregar-se un símbol tan hispànic, però tan català també… Què hi farem: que disfrutin. Però jo els aplaudeixo per altres raons. Ja n'hi ha prou de bestieses. Els toros són una salvatjada.

Clar que no són només espanyols, són totalment mediterranis. De Creta, de Catalunya, d'Occitània, de Portugal, de França… I què? Aixó els fa menys salvatges? Que els toros siguin també catalans els fa millors?

La matança cruel del toro és filla de temps més bàrbars i cruels en què els guerrers que assaltaven una ciutat tenien dret a violar les dones i matar els nadons. D'uns temps més bàrbars en què si la dona no et feia cas li podies fotre tranquil.lament dos mastegots… i un clau, després, si calia. De temps de gana i misèria, d'incultura. De fogueres on cremaven els heretges i les bruixes. Clar, tot això ho podem camuflar amb mantellines, pasodobles, tocs de corneta i totes les coloraines "albero y grana" i banderetes "rojas y gualdas" que vulguem, però sisplau, que no ens manipulin més. Es una festa tradicional? I tant. Com degollar els vencuts en la batalla, violar les dones dels vençuts, fer paté amb els fills dels vençuts, cremar les bruixes a la foguera (més esporàdicament, també els capellans). El món no ha avançat des d'aleshores? O el fet que la festa sigui tan hispànica li dóna alguna mena de butlla especial que permet perdonar la crueltat, el sadisme?

Ja s'ho faran els que vulguin confondre Espanya amb tradicions salvatges, violentes i sàdiques com aquesta. Espanya hauria de ser una altra cosa. Enviem d'una punyetera vegada els toros i els toreros al museu, amb tota la nostàlgia i la melangia que calguin. I posem-los al costat d'obres extraordinàries com "Los desastres de la guerra", de Goya, que condensen també unes quantes tradicions ben hispàniques. Hi ha uns quants "empalats" esfereïdors que no són més que toros amb aparença humana…

17 de des. 2006

I tu, governes o manes?

(17.12.2006) El govern Montilla ha nascut molt marcat per la por a repetir aquella sensació de "camarot dels germans Marx" que donava sovint l'anterior govern. Ho hem vist darrerament ja unes quantes vegades i ja hi ha qui ha batejat el fenòmen com a "doctrina Montilla". Una doctrina simple: aquí ningú no diu ni piu. Aquesta setmana hem tingut un nou episodi. Primera escena: surt des de les conselleries d'Iniciativa la idea de limitar a 80 km/h la velocitat metropolitana (ojalà fos possible arribar als 80 per hora…!). Segona escena: el conseller Nadal intervé amb fredor i discrepa. Intervenen en l'escena uns quants mitjans d'aquests que es dediquen a furgar en les contradiccions alienes i l'oposició, clar, que ha comprat capses i capses de retoladors fluorescents per subratllar els titulars de diari amb les declaracions públiques dels consellers.Tercera escena: el conseller Nadal diu que ben mirat tampoc no està tan malament la idea… Entremig s'ha d'intuir una curta trucada de Montilla, d'aquelles plenes de silencis i sobreentesos… I ja tenim un capítol més de la "doctrina Montilla".

No seré jo qui digui que un govern ha de ser com una orquestra on tothom toca el que li ve de gust i cadascú desfina a la seva bola. Es evident que un govern és un equip, més o menys solidari, més o menys cohesionat, que en general ha de tendir a parlar amb una sola veu.

Però pel camí ens estem perdent la política. Que no és res més que un amplíssim ventall de discrepàncies, d'idees alternatives, de manies, de fílies i fòbies, d'ideals i interessos, d'inquietuds i necessitats, de prioritats i capricis, que a través del debat va formant una mena de voluntat majoritària, no sempre clara ni permanent, que acaba transformada en una decisió. Tot aquest procés demana parlar, discrepar, dialogar, convèncer, criticar… I fer-ho lleialment, però sense por. No només a porta tancada, sinó amb la societat, públicament.

Entren en escena aquí l'oposició, els mitjans, les estratègies mediàtiques i tot el cor de veus que s'alça cada vegada que intueix una incoherència, una discrepància, una nota desafinada. I ho converteix en un problema d'autoritat, d'ordre, per demostrar la patètica i pobra tesi central que repeteixen massa sovint els manuals d'oposició: que el govern no governa. A vegades sí és així. Però moltes altres vegades és senzillament política. I això és el que ens estem perdent pel camí: una perillosa confusió entre manar i governar. Estem construint una política monolítica, d'unanimitats, exagaradament pendent de projectar una imatge sòlida a la societat a través dels mitjans de comunicació. A l'estil "Fuenteovejuna, todos a una". Com si els partits o els governs fóssin exèrcits, impecables mecanismes de transmissió d'ordres que fan que les tropes avancin disciplinadament. Res més lluny de l'essència i la vitalitat democràtica.

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Gibraltar y el "españolismo genital"

15 de des. 2006

Els belgues són uns "catxondos"

(15.12.2006) Els belgues semblaven avorrits, però resulta que són la mar de "catxondos". Ho tenien ben amagat. Un simpàtic equip de periodistes i humoristes va interrompre un informatiu "de veritat" a la televisió pública de Valònia RTBF amb una notícia d'última hora: el parlament de Flandes acabava de proclamar la independència. La cosa va continuar amb un especial informatiu supercatxondo: la família reial se n'anava cap a un incert exili a Africa, el govern s'havia refugiat a l'Atomium, els independentistes catalans ho celebraven, l'OTAN en alerta… No van avisar els espectadors fins que portaven una bona estona d'emissió.

Periodisme guai, sí senyor. Segons alguns experts, una excel.lent manera de reflexionar sobre si és possible o no la independència de Valònia. S'ho podien haver estalviat.

Avui mateix podem fer la prova: el públic s'ho empassa tot.

Tallem un informatiu d'Antena 3, connectem amb el ministeri de l'Interior, fem sortir un portaveu de Rubalcaba que admet públicament que el PSOE va organitzar els atemptats de l'11M a Madrid en col.laboració amb ETA, que Ibarra i Vera ho van coordinar tot a base de telèfon mòbil i que en 10 minuts sortirà Zapatero a la tele per anunciar que accepta la independència del País Basc, l'annexió de Navarra i un trosset de Burgos, que els presos sortiran al carrer a mitjanit i que les fronteres basques quedaran obertes per als que vulguin marxar a l'exili. I ja posats, una connexió amb Barcelona i un Montilla amb cara de pòker, després que el Parlament català hagi declarat també la independència i l'annexió de València, les Balears i l'Alguer… Per arrodonir-ho, només cal que afegim unes imatges de Rajoy sortint de l'helicòpter, explicant que va ser realment un atemptat d'ETA, i del rei pujant a un avió cap a l'exili. Algunes de les histèriques declaracions habituals d'Acebes o Losantos serien imprescindibles per generar un plus de credibilitat…

Haurem fet un altre exercici de periodisme-guai, de periodisme-manneken-pis: et pixes en els espectadors i et riuen la gràcia, perquè tu el que volies era estimular una reflexió… Clar que, ben mirat, hi ha força gent que cada dia fa coses similars i no passa res… Aliment per a les neurones, sí senyor.

14 de des. 2006

Japó desapareixerà l'any 2800

(14.12.2006) I Catalunya molt abans. Jordi Pujol dixit. Culpable: la baixa natalitat. No hi haurà un terratrèmol que enfonsi Catalunya al Mediterrani, no. Ni una guerra nuclear. Ni un tsunami de proporcions apocalíptiques. El país físic seguirà existint. Però habitat per una altra gent, una altra "col.lectivitat". Que, ai, parlaran altres llengües… Extrec la frase del diari digital e-notícies: "Segons Pujol, als polítics els costa molt parlar d'aquests temes malgrat la seva importancia: "Avui dia no plantejar aquestes qüestions és suïcida", ha dit, i tot comentant estudis recents que vaticinen que el Japó desapareixerà com a tal l'any 2.800 ha assenyalat que "Catalunya com a col·lectivitat encara podria desaparèixer molt abans si seguim amb els nivells actuals de baixa natalitat". La vella preocupació pujoliana per les polítiques de promoció de la natalitat (on es barregen inquietuds nacionalistes, aspectes sòcio-econòmics i arrels catòliques) continua ben viva: el president és home de profundes conviccions i de llarga mirada. Si ara tenim un "José" de president, no vull ni pensar noms per al president de l'any 2.248… Dic "president" perquè em temo que ni en el segle XXIII, a aquest pas, tindrem una presidenta.

::Avui a "El(e-)CuadernoNegro": El peligroso radical

13 de des. 2006

Els Tous i el far-west català

(13.12.2006) El gendre dels Tous s'ha complicat la vida. Mentre discutim sobre les banderes, les conspiracions paranoiques del Pedro Jota i el club d'aspirants a successors d'en Mariano, o subterfugis com "la territorialidad y el derecho a decidir", la vida va passant. A vegades amb dramatisme extraordinari, com aquest cas. Un reflex de la psicosi que es deu viure a moltes urbanitzacions i cases aïllades de Catalunya (no pensem només en remotes comarques, pensem per exemple en Matadepera o tantes urbanitzacions del Vallès...), on la gent se sent insegura i desprotegida. Una mena de "far west" on segurament és molt forta la temptació de comprar-te una pistola i posar-la sota el coixí per si de cas.

Jo l'entenc, al vigilant ara empresonat. Deixem-ho clar: l'entenc més a ell que als que intentaven robar o segrestar algú de la família. La qual cosa no vol dir que aplaudeixi la seva reacció, però tampoc no vol dir que la condemni. No m'empasso l'acudit que expliquen els lladregots, tot i entendre que cadascú té dret a defensar-se com vulgui: que casualment quatre albanesos-kosovars es van trobar donant un voltet tranquil.lament per una urbanització als afores de Manresa, tot i que entre ells no es coneixien de res, i va sortir aquest home disparant com un boig a tort i a dret…

Trobo criticable, però, que alguns mitjans ho hagin reduït tot a una votació popular per internet: "creu vostè que aquest home va fer bé disparant un tret al lladre?". Molt fort i molt perillós...

Es fa difícil de saber ara per ara si la seva actuació va ser proporcional a l'amenaça o no. Ja ho anirem veient, perquè el procés judicial serà complex. Deixem que facin la seva feina els policies, els advocats, els fiscals, els jutges. Però segurament sí que va ser proporcional a la psicosi i a la por.

No siguem simplistes ni demagogs: la policia (ara els mossos, per bé o per mal) no té la culpa del que fan els lladres, ni es pot posar un guàrdia a cada cantonada. Es evident que tenim un problema de seguretat seriós, un contrapunt dramàtic, per desgràcia, als excessos propagandístics dels diversos desplegaments dels mossos. La crua realitat. Que cal gestionar amb rigor i professionalitat (d'això n'estic segur al 100%) però també amb modèstia.

12 de des. 2006

Sony a tota màquina

(12.12.2006) L'empresa Sony ha anunciat que la seva factoria de Viladecavalls/Terrassa treballarà a ple rendiment durant 1 any i mig. El mercat de televisors de pantalla plana a Europa creix amb força i pot retornar a Sony España als beneficis. Una molt bona notícia per a molta gent, gent propera. Al setembre semblava que "pintaven bastos" per a aquesta factoria: i el feble arrelament de qualsevol multinacional fa sempre tremolar. Però és de justícia destacar ara també la notícia positiva. Quan els resultats no són els que s'esperen, aquests conglomerats industrials poden fer les maletes amb una extraordinària facilitat o aplicar mesures duríssimes sense gaire miraments. Les hemeroteques n'estan plenes, de casos molt similars. Quan desembarquen és com "bienvenido mister marshall", tot flors i violes. Però tenen més pàtria del que sembla a primera vista. Són "multi", sí, però al capdavall també són "nacionals". No d'aquí, clar.

11 de des. 2006

El rei de Terrassa

Rei de Terrassa? Ni de conya. Manuel Lao, self-made man que als USA tindria dret a un monument com a mínim, ha fet realitat molts dels seus somnis. Fins i tot ha fet realitat coses que no somiava. No és poca sort per a un mortal. Però no canviarà mai la poma per la corona... Ha fet una fortuna fabulosa amb les seves maquinetes cirsa i altres negocis. Chapeau, en molts sentits: jo respecto profundament els homes i dones que se'n surten en els seus negocis, que saben fer diners, que innoven, que trenquen fronteres. Són motors del món, encara que amb clarobscurs... Però no tota la seva fortuna té les mateixes arrels: no em malinterpreteu, no vull dir res més que el que dic. Que una part del seu èxit es deu a la seva empenta formidable. Una altra a la gent de la qual s'ha sabut envoltar (recordem aquell insuperable Lluís Miravitlles?). I una altra, simplement fruit de l'atzar, en el sentit més ampli, i d'allò tan tòpic i tan veritable: els diners criden els diners.

La ciutat de Terrassa no li farà homenatges ni es treurà el barret davant de Manuel Lao. Li farà algun joc, però no tots els jocs. I segurament no li farà mai el joc que ell voldria, pel qual ell renunciaria a mitja fortuna. Ha fet "calés" amb el joc: per molt legal que sigui, és com si els hagués fet muntant puticlubs o fent contraban des d'Andorra. Si fos un personatge més sofisticat (ja ens entenem, oi?), s'hauria pogut fer perdonar els seus orígens, els orígens del seu imperi empresarial i el que faci falta. Pero cadascú és com és. I Manuel Lao no ho pot ser tot, gràcies a Déu. Els cercles burgesos, empresarials, l'establishment terrassenc o com se'n vulgui dir, el tindran sempre per un "outsider". Forrat de pasta, però al marge.

Ni és ni serà el rei. Tanmateix, el seu nom va i anirà estretament lligat al de Terrassa. Paradoxes del mercat, en certa manera…

Aquest és el retrat de Manuel Lao al magazine de El Mundo de diumenge, entre la nòmina dels 100 espanyols més rics (que se sàpiga i que ho sàpiga Hisenda…):


Entre 3.000 y 1.800 millones...
MANUEL LAO HERNÁNDEZ

Terrassa, 1940. Propietario de Cirsa.
El rey de Terrassa
Hace dos décadas, Manuel Lao afirmó que prefería ser el rey de Terrassa que un
don nadie fuera de España. Sin embargo, hoy dirige un gigantesco imperio del
juego: 400 empresas en decenas de países, 16.000 empleados y más de 1.840
millones de euros de facturación. Manuel y su hermano Juan fundaron Cirsa en
1978, al año de legalizarse el juego en España. En 1995 separaron sus caminos
cuando la firma ya era el líder español en fabricación de máquinas recreativas.
En 2000 el propio Lao abortó la salida a Bolsa de Cirsa, momento en que se
valoró la compañía entre 1.500 y 2.000 millones de euros. Casado y con dos hijas
y un hijo, ha sido este último quien ha tomado el relevo generacional.

:: Avui a "El(e-)CuadernoNegro: El PP quiere prohibir la política

¿Bien? Bien, bien...

(11.12.2006) ZP i MP es van trobar al Congrés, somrients i cordials. El laconisme de Montilla és contagiós: "Como es habitual en él, después, Montilla se limitó a decir a sus colaboradores que la conversación había ido "bien". Zapatero se limitó a un lacónico "bien, bien" al ser preguntado sobre Montilla.". Tot i que ZP sembla més xerraire: va dir dos "bien", mentre que Montilla en va tenir prou amb un. No calia més. Es llest, aquest Montilla… Va construint la seva pròpia llegenda amb els materials que té a mà.

Ha fet un gest molt digne i necessari anant a celebrar el dia de la Constitució al Congrés: massa gent del món nacionalista menysprea (de paraula, obra o omissió) una Constitució que va obrir primer les portes a les autonomies i que ha esdevingut la millor solució (millorable, és clar) que hem trobat en segles per a l'encaix de les diferents identitats nacionals/regionals/autonòmiques.

Ens meravellem dels gestos del president Montilla i de la seva seriositat i rigor. Però anem amb compte, no ens passem, tampoc: si les dues primeres setmanes hagués practicat allò del "laissez faire, laissez passer", ja hi tornaríem a ser… Simplement no s'ho podia permetre. Però cal reconèixer que de moment, encara amb l'ai al cor, les coses van marxant força bé. Ha resolt petites crisis: l'emprenyamenta de Montserrat Tura i la breu batalla de les banderes (ja se sap, devia ser culpa del conserge). Tot indica que quan vinguin les crisis de veritat, que vindran, el Govern no serà una olla de grills.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Los bigotes de Tejero

10 de des. 2006

¡Viva Chile, mierda!

(10.12.2006) En 1978, Quilo (Aquiles) Martínez, mi viejo amigo chileno y maestro, subdirector que fue de un periódico de Valparaíso (¿El Sol?, no me acuerdo…), publicó un libro de poemas: "Los generales latinoamericanos han muerto". El título llevaba signos de exclamación/admiración. Yo era un adolescente de 16 años con la cara cubierta de pústulas de acné, poeta en ciernes, soñador, amante sin amor ni amiga. Descubrí a Neruda antes que a Quilo, y con Neruda llegué a él. Fue mi primer maestro de periodismo. Por Neruda amé a Chile, con Quilo lo conocí más de cerca…

Años después sigo amando esa patria que nunca conocí. La patria de la poesía, de la cándida adolescencia. Algunos sábados por la tarde iba en tren a Sabadell, donde se cocían (para mí) extrañas reuniones de "Cristianos para el socialismo", proyectos de revistas que nunca pasaron del número cero o uno, recitales de poesía, actos de protesta…

Mañana lunes once de diciembre Quilo leerá en los diarios, por fin, el titular soñado. Pinochet ha muerto. Esta noche brindaré con cava catalán, por el pequeño y viejo país mediterráneo que acogió a mi viejo amigo y maestro. Hace tantos años que nos perdimos el rastro...

Brindaré por él, por Quilo, por sus lecciones de vida, de periodismo, de literatura. Por aquel primer 11-S. Por Chile (¡Viva Chile, mierda!). Por los 20 poemas y por el Canto General y por el nixonicidio. Por el jardín de invierno. Y por aquel poeta de 17 años que, pese a todo, ahora me doy cuenta, nunca renunció a su sueño: pero sólo cuando alcanzó la fría frontera de la muerte, hace ahora más de un año, supo que no lo había perdido. Lloraré de alegría y de pena por aquel joven poeta, por Quilo, por los chilenos perdidos en el París de los ochenta. Por Isla Negra. Por Neruda.

En el Hades a Pinochet le esperan ya sus muertos...

(Desde el principio
las tinieblas cubrieron
la historia de la Patria…
…hubo odio y tortura.)


… Asesinó estudiantes
y vio que era bueno.
Ultrajó a las obreras
y vio que era bueno.
Arrancó de raíz árboles inmaduros (…)
Encarceló campesinos
y vio que era bueno.

Aplicó electricidad en el cuerpo de los hombres
y vio que era bueno,
muy bueno.

Al tercer día dijo:
"Prohíbese la circulación de prensa opositora"
y clausuró diarios
destruyó editoriales
dinamitó plantas tranmisoras
se adueñó de los canales de televisión
y dejó al margen de la ley
las máquinas de escribir
y las cámaras fotográficas.
Y vio que era bueno.

Dijo entonces:
"hagamos a los hombres
a nuestra imagen y semejanza":
y quemó los programas escolares
fusiló profesores
clausuró universidades
incendió bibliotecas
cortó cuerdas de guitarra
y acalló con la muerte la voz de los poetas.
prohibió la verdad.
controló la enseñanza.
Y vio que todo esto era bueno,
muy bueno.
(...)


(De "¡Los generales latinoamericanos han muerto!", por Quilo Martínez, sin pie de imprenta, con el apoyo de Agermanament y Lliga pels Drets dels Pobles, editado en España, 1978)

Millor en 3 llengües

(10.12.2006) Un mínim de 3 hores setmanals de classe de/en castellà. Aquesta és una molt bona decisió del govern espanyol, d'aplicació obligatòria a tot Espanya, Catalunya inclosa. I no afecta gens ni mica a les hores dedicades al català. No en tinc ni idea de si la norma ministerial (recordem que l'Estat decideix a les comunitats bilingües sobre el 55% dels horaris escolars) s'ha pres seguint els procediments correctes o si se salta a la torera l'Estatut: si és així, que rectifiquin la forma, però no el fons. El castellà és una de les nostres llengües, no menys nostra que el català. Ha d'ocupar un espai important i coherent dintre de les matèries escolars, no un espai reduït al mínim possible. Dominar les dues llengües a fons és clau per estimar-les. El mateix caldria fer a la resta d'Espanya monolingüe: fomentar un mínim coneixement de les diferents llengües espanyoles a tot el territori nacional/estatal. Sense oblidar l'anglès, la gran assignatura pendent. A l'Espanya plural s'hi va també per aquest camí...

::Post a El(e-)CuadernoNegro: Pleitos tengas... y no mates

9 de des. 2006

Vel = barretina?

(9.12.2006) Va arribant el debat sobre el vel. Un signe de diversitat, d'opressió, d'identitat? Als carrers de Terrassa es veuen moltes, massa, dones amb el vel tapant el seu cabell. I moltes noies, cosa que encara sobta més. En poc més d'una dècada han esdevingut una part del paisatge urbà. Amb diferents dissenys, formes, colors, amb túnica, sense túnica, amb caputxa, en forma de burka… Si no fos un símbol d'opressió, ho podríem mirar amb tanta indiferència o curiositat com un tanga vermell que sobresurt dels texans, un melic amb piercing o un d'aquests adhesius de "Jesús te ama" enganxats als vidres del cotxe.

En aquesta societat hem conquerit el dret a que cadascú vagi pel carrer com li vingui de gust. Es un dret en dues direccions: jo et respecto a tu, tu em respectes a mi. I si vols criticar-me, endavant, però no m'ho pots prohibir. Hi ha alguns límits, és clar, però pocs.

No està de més recordar quant ens ha costat arribar fins aquí. Recordo la meva àvia a missa amb una mantellina negra al cap, i no fa tants anys: en tinc una foto de principis dels setantes. O la meva mare amb mocador de cap. O tapant-se la brusa sense tirants per entrar a una església. O les vídues vestides de negre, imatge profundament castissa i hispànica: un tòpic no gens remot. I si volem, tenim als nostres carrers altres mostres ben actuals, ben medievals, ben occidentals i ben cristianes: les monges, per exemple. No estan tan lluny els temps dels nostres vels. I no eren simples costums tradicionals i folklòrics: eren signes de la mateixa opressió. La de l'escot arran de coll (vaja, inexistent si podia ser), la de les faldilles sota genoll i tantes altres limitacions que situaven la dona al seu lloc: tancada, tapada, embarassada…

Per respecte al nostre propi combat contra la intolerància i a favor de la llibertat i la igualtat de les dones, per respecte als principis d'aquesta societat, fem fora els vels de les escoles, dels llocs públics. El debat no és de "brotxa gorda", però sí de grans principis. D'acord en què cadascú vagi pel carrer com vulgui (la llibertat dels altres és la mateixa que la meva), però no a admetre irreflexivament el vel a l'escola, a les administracions, a determinats espais o funcions o moments en els quals s'expressa no la identitat de cadascú, sinó la de la societat de tots i totes.

El vel és submissió, ignorància, opressió, discriminació.

Potser d'aquí a tres segles sigui tan inofensiu com la barretina.

Però ara el vel és un arma de destrucció massiva. De consciències i de persones. De dones i d'homes també.

::Posts d'avui a El(e-)CuadernoNegro: Fotos sin pie de foto i ETA amenaza y mueve ficha.

6 de des. 2006

Bandera amunt,pantalons avall?

(6.12.2006) Una de les primeres mini-crisis de l'Entesa tripartita s'ha resolt amb un gest d'autoritat de Montilla. Gest per gest: la bandera espanyola havia desaparegut de la conselleria de Governació (Puigcercós). La bandera va tornar al seu lloc i aquí no ha passat res. Ni fet expressament: Montilla ha guanyat punts just quan se celebra el Dia de la Constitució. L'Estatut és fill d'aquesta Constitució. El govern de la Generalitat existeix perquè existeixen aquesta Constitució i aquest Estatut tot just estrenat. I les lleis, recorda el president, s'han de complir. I després que cadascú digui el que vulgui. Des del món republicà (amb els convergents burxant a la ferida) hi ha qui ja ho veu com una baixada de pantalons. Guanya Montilla i perd ERC? Es una manera ben primitiva de veure-ho: des dels pebrots. Qui els té més grossos, oi? Però també ho podem passar pel filtre de les neurones. Tenim al davant dels ulls un acte de realisme: el govern és una cosa, els partits una altra. Calia una capbussada en el realisme de les institucions, que no són feus particulars de cap partit, sinó representants de tot el poble. De tot. I el poble català ha votat moltes vegades i amb prou claredat perquè hi hagi dues banderes. La catalana i l'espanyola. Montilla aplica la voluntat popular, convertida en llei.

5 de des. 2006

El "catmòmetre"

(5.12.2006) Habitatge (21%), immigració (17,8%) i allunyament de la política (8,1%). Són les tres principals preocupacions ciutadanes a Catalunya, segons el catmòmetre de la Generalitat. Una gran part de l'estudi, com és habitual, es dedica a fer massatges als melics i els egos dels líders polítics: que si aquest guanya dues dècimes per aquí, que si aquest en perd quatre per allà… I una altra, a explorar els moviments de plaques tectòniques que sembla que s'estan produint a la política catalana. Traduït: les tendències de vot, que ja se sap que són matèria volàtil i porten a molts enganys i desenganys. Alguna cosa es mou per sota, per dintre. Cal temps per saber si són moviments de fons o efímers...

A l'estudi no hi falta, clar, la clàssica mirada al melic dels sentiments patriòtics: tot allò tan nostrat de si ens sentim més catalans que espanyols, més espanyols que europeus o més terrassencs que independendistes de la Maurina…

"Business as usual": una àmplia majoria ens sentim còmodes a Espanya. Un 44,3% se senten espanyols i catalans. Als extrems, els que se senten més catalans que espanyols o només catalans (27,2% + 14,5%) i els que se senten més espanyols que catalans o només espanyols (4,7% + 6,1%). I una dada important a retenir, més enllà de cabòries identitàries: un 51,6% considera insuficient el nivell d'autonomia de Catalunya.

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: España nuestra que estás en los cielos

4 de des. 2006

La minimani del IVCinturó

(4.12.2006) Va ser una manifestació petita, precedida per la polèmica per un cartell amb en Mas i en Montilla en pilotes i pels sensats i complicats exercicis d'equilibrisme dels diputats d'Iniciativa. Han superat amb èxit i dignitat una de les primeres proves del nou govern català. Cal destacar-ho, perquè no era fàcil trobar el punt just. A Sabadell es van manifestar contra el IV Cinturó 800 persones segons els Mossos i 5.000 segons els organitzadors. Com sempre, el ball de xifres. Posem que mil i escaig? Es poca gent. Però ens equivocaríem si només els mesurem per la capacitat de convocatòria.

Els ecologistes, clarament minoritaris, no estan escoltant la societat en aquest tema. Avancen amb les pancartes i eslògans simplificadors, però cada vegada tenen menys gent al darrera. Aquesta estratègia no els portarà enlloc: potser és una pista per entendre per què al nostre país el discurs ecologista ha fet tan poca fortuna en política i en canvi sí que està ajudant a canviar les coses en altres àmbits de la societat. Però tanmateix és de justícia reconèixer que algú ha de fer el paper de "vigilant del medi ambient", que algú ha de frenar les temptacions del desevolupament a qualsevol preu. En part l'han fet aquests mateixos ecologistes al llarg dels darrers anys. I també partits com el PSC, CiU, ERC, o IC, que han anat buscant amb moltes dificultats i contradiccions un punt d'equilibri per fer el IV Cinturó i no destrossar ni el paisatge ni el medi ambient.

La consciència ecològica serà una de les claus polítiques futures al nostre país, i de fet ja ha impregnat el discurs dels grans partits. Però abans ha de trobar el punt mig. Ja té un nom, ben estrany: desenvolupament sostenible. Clar que es pot entendre de tantes maneres…

::Post d'avui a El(e-)CuadernoNegro: La conspiración de los pinochos

2 de des. 2006

Esperanza's only hope

(2.12.2006) Això marxa. La campanya per ajudar la presidenta madrilenya, Espe Aguirre, a arribar a final de mes, ja comença a tenir fins i tot projecció internacional. El Financial Times li ha dedicat un article. La web ja ha començat a funcionar i ja es poden fer donatius per Paypal o SMS. Ara que ja som a les portes del Nadal i el cor s'entendreix una mica, és hora d'afluixar un euro, només un euro, perquè la pobra dona pugui tenir una paga extra en recompensa per la seva sacrificada dedicació a la cosa pública. Animeu-vos!

Cascos blaus immobiliaris

(2.12.2006) Mister Miloon Kothari ha vingut de visita, ha donat un cop d'ull al mercat immobiliari espanyol (el català, el barceloní i el terrassenc en formen part) i n'ha sortit esparverat. Es un observador de l'ONU per a qüestions d'habitatge. I el seu informe és de pena. Parla d'especulació urbanística desenfrenada. De crisi nacional. Se sorprèn que la gent dediqui el 50 o 60% dels seus ingressos a l'habitatge i els poders públics (especialment els que de veritat poden fer alguna cosa) s'ho mirin de lluny. No és que aquest bon senyor, pel sol fet de venir en nom de l'ONU (cosa que no impressiona massa a la vista de la credibilitat limitada que té aquesta organització) tingui la veritat absoluta. Però em temo que s'hi acosta. Estem jugant amb foc. Aquesta serà la mare de totes les batalles: la batalla immobiliària. Quan el sector immobiliari ens hagi endeutat i arruïnat a tots, amb l'inestimable ajuda de bancs i caixes, necessitarem els cascos blaus per frenar la indignació popular. Qüestió de temps.

1 de des. 2006

La llei Sevilla

(1.12.2006) El ministre Jordi Sevilla té a la cartera un projecte de llei que en les properes setmanes començarà a fer el seu recorregut parlamentari. N'ha anat parlant darrerament en diferents fòrums. Una prova de la seva genuïna preocupació per l'impacte que poden tenir en la ciutadania escàndols com el de Marbella i altres, el tenim al seu blog a internet on ja fa temps que li va donant voltes a la idea. Veu necessari introduir noves mesures legals que afavoreixin la transparència, noves garanties. Suposo, seguint el fil de les seves reflexions, que el govern ha arribat a la conclusió que ha de fer alguna cosa, i això, des de l'Estat, sovint es tradueix en fer lleis i reglaments. El sistema, en comptes de simplificar-se, es complica. Amb la millor de les intencions, d'això no en tinc cap dubte.

Més controls, més cauteles, més desconfiances… El bosc legislatiu tendeix a expandir-se cap a l'infinit. I sobretot, molts més papers.

Els papers a vegades serveixen per donar seguretat, més que els principis, més fins i tot que l'ètica. Són tranquil.litzadors. Es una de les moltes funcions que pot tenir la nova llei. Una llei que, més enllà de les modificacions que s'hi introdueixin en el temps de debat polític i públic que s'obrirà aviat, segur que té molts més continguts, però també té tots els números per acabar reduïda o caricaturitzada a una norma anticorrupció. Més enllà de les opinions que cadascú pugui tenir sobre les noves cauteles i la seva eficàcia, no sembla que en els casos que tenim damunt la taula (espectaculars, sí, però excepcionals també) hagin fallat les normes, sinó potser la seva aplicació. Es evident que alguna cosa ha fallat, fins i tot en la pròpia societat, perquè l'altre mecanisme de control d'una societat democràtica, la llibertat d'expressió, ha funcionat raonablement bé en casos com aquest: fa anys que sabíem que això de Marbella acabaria malament.

El tema és delicat, no es pot tractar amb pinzellada gruixuda. I és facilíssim fer demagògia amb aquesta qüestió. Perquè condueix directament a reflexionar sobre com veu la societat els polítics i la política. Per això no està de més subratllar que casos com el de Marbella o Andratx són l'excepció i no la norma: hi ha el perill que acabem capgirant-ho. Excepcions dramàtiques i preocupants, que no ajuden en absolut al prestigi de la política i de l'administració pública i de la immensa majoria de persones que es dediquen a aquestes qüestions amb honorabilitat, amb decència, amb esperit de servei a la comunitat i a unes idees. Aquestes persones, la immensa majoria, no són notícia perquè fan el que s'espera d'elles, d'acord: al govern, a l'oposició, a la feina… Ens agradaran més o menys, hi estarem més o menys d'acord, tindran sens dubte defectes i potser s'equivocaran, però no és just no reconèixer que ells i elles són la norma, i no l'excepció.

Per això mateix cal aprofitar el necessari debat ciutadà sobre aquest tema per situar les excepcions en el seu context i la seva dimensió reals. Afinant les normes si cal per introduir noves garanties, però també portant amb rigor intel.lectual el debat al cor de la qüestió, a la pròpia societat d'on neixen les corrupcions, al propi sistema econòmic, al mercat. La política (o l'administració, que a vegades ens n'oblidem quan toquem aquests temes) no és aliena a la societat, és de la societat. I com tantes altres activitats humanes, n'és un reflex. Aquí hi ha molta matèria per reflexionar serenament els propers mesos. (Article publicat al Diari de Terrassa el dijous 30.11.2006)

30 de nov. 2006

Immigrants i feina

(30.11.2006) 2 de cada 3 nous llocs de treball els ocupen immigrants. Es el "titular" d'un estudi fet per un professor de l'UAB, encarregat per Manpower. I la conclusió: sense ells no funciona el mercat del treball ni estaríem vivint l'actual etapa de desenvolupament econòmic. El fenòmen es detecta amb especial intensitat a les comunitats autònomes més dinàmiques, entre les quals Catalunya. I arribem així a Terrassa, una de les ciutats més dinàmiques de Catalunya en aquest moment i, per tant, una ciutat atractiva per venir a buscar-hi feina. Mentre que durant uns quants anys les notícies sobre la immigració estaven marcades sobretot per les diverses problemàtiques i sensacions que genera, comença a dibuixar-se la cara i la creu del que està passant: es fa visible el seu paper positiu en la creació de riquesa, en els impostos, en el progrés… Es aquesta, potser, una visió interessada, molt pragmàtica. Però una de les possibles. El fenòmen és complex, a més de probablement inevitable. I hi ha molta matèria per reflexionar. Amb serenitat i sense simplificacions fàcils.

28 de nov. 2006

El petit president

6-5-2 / 3-1-0
(28.11.2006) Seran tretze consellers, si no em fallen els números. 6 del PSC, 5 d'ERC i 2 d'IC. I quan Montilla reveli els seus noms, amb una mica de sort seran 3 dones del PSC (sobre 6), 1 d'ERC (sobre 5) i 0 d'IC. Falta saber encara què farà el PSC, però com que diuen que Montilla està disgustat (o sigui emprenyat) per aquesta qüestió amb els socis, és probable que els socialistes sí apostin per la paritat en la seva quota de conselleries. El segon govern d'esquerres a Catalunya en una pila d'anys, que s'ha pogut formar "pel cantu d'un duru", i les dones no arriben a 1/3 part. L'Entesa perd autoritat moral per predicar la paritat i la igualtat a la societat catalana. Ha perdut una excel.lent oportunitat per donar exemple. Sorprenent: les dones catalanes (incloses les polítiques) gairebé ni es queixen.

L'autoritat presidencial
Montilla no vol que el seu govern sigui una olla de grills i ja comença a escenificar l'autoritat presidencial. De moment, de manual. Ja veurem com funciona l'estricte reglament de l'Entesa que regula al mil.límetre les relacions entre els tres partits. No n'hi ha hagut prou amb una encaixada de mans i pactar uns principis generals: aquí ha calgut analitzar amb lupa cada coma. Es un signe de desconfiança. I de por, pànic gairebé. Si funciona, benvingut sigui. Com diuen els líders dels diferents partits, en un obligat exercici de realisme: no hi haurà una tercera oportunitat. Bona part de la societat catalana contempla amb l'ai al cor el nou govern, però també amb una mica d'esperança…

Quart Cinturó: el realisme
Bones notícies per a Terrassa. Un exercici de realisme de govern: Catalunya i a Terrassa necessiten el Quart Cinturó. I es farà, amb les màximes garanties mediambientals. Cometríem un error veient això com una rendició dels socis de govern. Això no és afluixar. L'ecologisme exigent però possibilista i pragmàtic és l'únic viable. Necessitem carreteres. I trens també, clar. I hem de fer les coses amb molt de compte per no carregar-nos el país (*): el paisatge, el medi ambient... L'ecologisme enriqueix l'esquerra i ha de ser un eix més potent en el futur. Em sorprèn, però, que es parli tant de les carreteres i tan poc dels cotxes: seria molt més agosarat i radical apostar per canviar els cotxes, perquè es moguin amb energies més netes.

El president va a classe
Un gest que l'honora, això d'apuntar-se a classes de català. I una hàbil maniobra dialèctica, això de reconèixer un fet evident, que no domina l'idioma. Però, per què no ho ha fet abans, això de millorar el seu català? Agrairem als "montillòlegs" alguna hipòtesi…

Bono/Ibarra
S'ha de reconèixer que apareixen, com la guàrdia civil, quan fa falta. Actuen com a guardians de les essències, el paper que ells mateixos s'han reservat. Però per sort el PSOE és més plural i obert que ells dos. Bono, que no se sap si se n'ha anat de la política o a què juga, ha aprofitat per lamentar les amistats perilloses del PSC. I Ibarra, per cantar les excel.lències d'un president xarnego. Fantàstic. Es allò de "líbreme Dios de mis amigos, que de mis enemigos ya me libro yo". El lloc de naixement del president podia tenir la seva importància a la campanya, però dubto que fos un factor clau. Ara Catalunya té un president català que es diu José Montilla. I punt.

El petit president
Montilla no és un geni ni un esperit il.luminat com Pujol o Maragall. Ell ho sap, i això diu molt de la seva intel.ligència. Té la mesura exacta de les seves virtuts i de les seves mancances. Sap també que el càrrec imprimeix caràcter i forja una imatge nova de qualsevol persona. Comenca la cursa acceptant implícitament i amb modèstia que ell és un petit president, després de tanta grandesa. Haurà de pencar de valent, cosa que diuen els qui el coneixen que ha fet tota la vida. Intueixo alguns perills en posar un accent excessiu en la gestió i la feina, un típic vici municipalista, però d'això ja en parlarem amb més calma més endavant… Intueixo també que se'n sortirà i que creixerà en estatura institucional i política. Es probable que acabi essent un gran president.

(*) El Quart Cinturó i el territori. Aquesta és una obra complicada, en un territori complicat. Si voleu saber més sobre les tensions que genera el projecte a un poble molt proper a Terrassa, Viladecavalls, aquí teniu la versió del seu alcalde, Sebastià Homs: www.sebastiahoms.cat

27 de nov. 2006

Dones i víctimes

(27.11.2006) Ha estat bé que el primer acte públic del nou president de la Generalitat, José Montilla, fos en solidaritat amb les dones maltractades, ferides o assassinades per homes que es creien els seus amos. Es el que anomenen "violència de gènere", amb la de maneres tan senzilles i directes que hi ha per descriure aquesta tragèdia. Són actes simbòlics, necessaris i fins i tot imprescindibles. Com el que, gairebé cada mes, es fa als plens municipals a Terrassa.

Malgrat el brutal dramatisme d'aquest fenòmen, potser comença a estar guanyada la batalla de l'opinó pública, però en absolut el rebuig ha arribat al cor de la societat. Encara som lluny d'aquest objectiu, tot i que estem començant a canviar... I no en som lluny perquè el comptador de les víctimes va pujant dia a dia: avui també. Aquest és només un símptoma, el més cruel dels símptomes. Estem lluny del final perquè la violència contra les dones és un episodi de la llarga lluita per la igualtat i la dignitat de la meitat de la nostra espècie. I aquesta lluita no està guanyada.

Si voleu reflexionar…

http://web.amnesty.org/actforwomen/index-esl

http://www.es.amnesty.org/paises/espana/

http://www.observatorioviolencia.org

http://www.terrassa.org/dona/temporal/violencia.htm

Foto: una imatge d'un cinturó de castedat, del segle XVIII o XIX. El gravat és de Sebald Beham, de mitjans del segle XVI. El cinturó de castedat, a més de ser un instrument de tortura, té un gran valor simbòlic. N'hi ha de molts tipus, de molt antics i de molt moderns. Fins i tot d'invisibles…

25 de nov. 2006

"L" de lamentable

(25.11.2006) A la botiga Ikea de San Sebastián de los Reyes han tingut una brillant idea, per dir-ho d'alguna manera. Identifiquen els treballadors "novatos" amb una "L" a l'esquena. Així els clients els pressionen menys i comprenen millor que els falta experiencia. Genial. Però no hi ha res de nou. Fa un parell d'anys vaig veure un lema semblant a un MacDonald's francès. Una noia portava un polo amb aquest missatge: disculpi'm si no ho faig prou bé, estic en rodatge. Caldrà preguntar a Ikea si també els pengen una "L" als/les directius/ves, per exemple, ja que tots/es han estat directius "novatos" en algun moment… i segur que han fet més d'una i de dues espifiades. O a aquells que, malgrat portar un munt d'anys d'ofici, segueixen ficant la pota, perquè n'hi ha uns quants, oi? Les possibilitats d'exportar tan extraordinària idea a altres camps desvetllen la imaginació…

http://www.elmundo.es/mundodinero/2006/11/24/economia/1164389553.html?a=dbfba977b63821e0a8f71abe5f3eeaab&t=1164441819

...............................................................................................

"L" de lamentable

En la tienda Ikea de San Sebastián de los Reyes han tenido una brillante idea, por llamarla de algún modo. Identifican a los trabajadores novatos con una "L" en la espalda. Cuentan que así los clientes les agobian menos y comprenden mejor que les falta experiencia. Genial. Pero no es nada nuevo. Hace un par de años vi algo parecido en un MacDonald's francés. Una chica llevaba un polo con este mensaje: discúlpeme si no lo hago bien, estoy en rodaje. Habrá que preguntar a Ikea si también les cuelgan una "L" a los/las directivos/as, por ejemplo, ya que todos/as han sido directivos novatos en algún momento y seguro que han cometido más de una y de dos torpezas. O a aquellos que, pese a llevar un montón de años de oficio, siguen siendo un poco torpes, que los hay, ¿o no? Las posibilidades de exportar tan extraordinaria idea a otros campos desbordan la imaginación…

http://www.elmundo.es/mundodinero/2006/11/24/economia/1164389553.html?a=dbfba977b63821e0a8f71abe5f3eeaab&t=1164441819

24 de nov. 2006

Un euro para Espe

(24.11.2006) Una ola de solidaridad recorre la red. Está naciendo una campaña de solidaridad ciudadana con la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre. Con su miserable sueldo de 100.000 euros anuales, sin pagas extras, "la presidenta" no llega a fin de mes… Una vergüenza.
La iniciativa surgió del amigo y periodista Manuel Rico ("periodismoincendiario") esta misma semana, y cuenta con el apoyo de decenas de blogs y bloggers por todas las Españas.

Desde el primer momento, ElBlogDiari se adhirió con entusiasmo a la misma. Lleva por título: "Una paga extra para Espe".

Todos los internautas que deseen sumarse a esta iniciativa podrán, a partir de la semana que viene, aportar un euro a una cuenta solidaria y ayudar a Espe a llegar a fin de mes y disfrutar de las Navidades con la paga extra que se merece.

Está en marcha ya el diseño de la página web de la campaña, obra del colega "neti atutiplen", que la semana que viene se podrá consultar en:
www.1europaraespe.es

Si Espe rechaza el dinero recaudado, hay dos propuestas circulando por el colectivo que está impulsando y apoyando la iniciativa: donarlo a la asociación de Pilar Manjón (sí, la asociación de víctimas del 11-M marginada por la Comunidad de Madrid) o repartirlo al 50% entre esta asociación y alguna entidad benéfica o solidaria.

http://periodismoincendiario.blogspot.com/2006/11/as-marcha-la-iniciativa-un-euro-para.html

http://periodismoincendiario.blogspot.com/2006/11/iniciativa-ciudadana-10-cntimos-para.

http://elventanuco.blogspot.com/2006/11/un-euro-para-esperanza-aguirre.html

Ciutadà Rivera

(24.11.2006) Tothom té un passat. El ciutadà Rivera també, per molt que surti en pilotes als cartells electorals. Ara resulta que havia estat militant o simpatitzant del PP. Tampoc no és cap pecat. El pecat és haver-ho amagat, sobretot quan et presentes com un ciutadà virginal i apolític i antipartidista (ull amb els apolítics…), que surt un bon dia de casa i decideix que començarà una croada contra els polítics de tota la vida, el nacionalisme i no sé quantes coses més. No cal ser verge per estar en política. I no és cap pecat canviar de partit, d'idees, evolucionar… Però si fas ostentació de la teva virginitat, que sigui veritat.

El nou partit Ciutadans va decidir presentar-se en pilotes, com un exemple de transparència. Que ho facin. Que siguin transparents, més que els altres. Que expliquin d'on treuen els diners. Que expliquin els suports que tenen. Que expliquin d'on venen. Que donin lliçons, si volen, però començant per ells mateixos. O que es vesteixin i callin.

A la foto, una proposta per a la nova campanya. La primera podria portar com a títol "En pilotes". Era una bona campanya, la veritat. Publicitàriament, la millor. Ara els suggereixo continuar en la mateixa línia, vestir-se una mica més i fer la campanya "Quins ous!". L'impacte està garantit.
(Foto: Gresham Blake)

......................................................................................................

Ciudadano Rivera

Todos tenemos un pasado. El ciudadano Rivera también, aunque salga en pelotas en los carteles electorales. Ahora resulta que había sido militante del PP. Bueno, tampoco es ningún pecado. El pecado es haberlo ocultado, sobre todo cuando te presentas como un ciudadano virginal, apolítico y antipartidista (ojo con los apolíticos…), que un buen día sale a la calle y decide que empezará una cruzada contra los políticos de toda la vida, el nacionalismo y lo que haga falta. No es necesario ser virgen para hacer política. Y no es ningún pecado cambiar de partido, de ideas, evolucionar… Pero si haces ostentación de tu virginidad, que sea verdad.

El nuevo partido Ciutadans decidió presentarse en pelotas, como un ejemplo de transparencia. Pues que lo sean. Que sean transparentes, más que el resto de partidos. Que expliquen de dónde sacan el dinero. Que expliquen los apoyos que reciben. Que expliquen de dónde vienen. Y que den lecciones, si quieren, pero empezando por ellos mismos. O que se vistan y callen.

En la foto, una propuesta para la nueva campaña. La primera podríamos titularla "En pelotas". Era buena, la verdad. La mejor. Ahora les sugiero continuar en la misma linea, taparse un poco más y lanzar la campaña "¡Qué huevos!". El impacto está garantizado.

L'esquela de Franco

(23.11.2006) Hi ha gent que es posa les mans al cap (veure www.kaosenlared.net , www.e-noticies.com i la secció d'opinió de www.e-newsterrassa.com) perquè algú va gastar-se una pasta amb motiu del 20-N per publicar una esquela en record de Franco al Diari de Terrassa.

La meva pregunta és: i què?

La llibertat d'expressió és per a tothom. I això inclou el dret a posar esqueles. Es per als nostàlgics de Franco, per als nostàlgics de Stalin o de Lenin, per als liberals, per als centristes, per als maoïstes, per als nacionalistes, per als antinacionalistes, per als anarquistes i fins i tot per als de Batasuna, per a tu, per a mi… Fins i tot per als que prohibirien la llibertat d'expressió. Si no m'agraden les esqueles de víctimes de la República que treu ElMundo, no les llegeixo. Si no m'agraden els anuncis de putes o els d'immobiliàries, passo. El que dóna sentit a les llibertats és acceptar les dels altres, t'agradi o no el que diuen. No els vulguis fer callar: tu téns dret a dir el que vulguis, jo també. Es tan simple com això.

Jo no estic disposat a censurar cap esquela de Franco ni a demanar-ho. Ni tan sols a criticar que es publiqui. Després, si vull, tinc tot el dret del món a publicar la meva pròpia esquela.

Es una esquela en forma de poema (Pablo Neruda a "España en el corazón"):

El general Franco en los infiernos

Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente
en un nido de brujas volcánicas, ni el hielo devorante,
ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz
de mujer muerta te escarbe la barriga
buscando una sortija nupcial y un juguete de niño
degollado,
serán para ti nada sino una puerta oscura
arrasada.
En efecto:
De infierno a infierno, que hay? En el aullido
de tus legiones, en la santa leche
de las madres de España, en la leche y los senos
pisoteados
por los caminos, hay una aldea más, un silencio más,
una puerta rota.
Aquí estás. Triste párpado, estiércol
de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo,
cifra de traición que la sangre no borra. Quien, quien eres,
oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,
oh mal nacida palidez de sombra.
Retrocede la llama sin ceniza,
la sed salina del infierno, los círculos
del dolor palidecen.
Maldito, que sólo lo humano
te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas,
no te consumas, que no pierdas
en la escala del tiempo, y que no te taladre el vidrio
ardiendo ni la feroz espuma.
Solo, solo, para las lágrimas
todas reunidas, para una eternidad de manos muertas
y ojos podridos, solo en una cueva
de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre
por una eternidad maldita y sola.
No mereces dormir
aunque sea clavados de alfileres los ojos: debes estar despierto,
general, despierto eternamente
entre la podredumbre de las recién paridas,
ametralladas en otoño. Todas, todos los tristes niños
descuartizados,
tiesos, están colgados, esperando en tu infierno
ese día de fiesta fría: tu llegada.
Niños negros por la explosión,
trozos rojos de seso, corredores
de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la misma actitud

20 de nov. 2006

Trens rigorosament espatllats
(20.11.2006) Els trens de RENFE a Catalunya s'espatllen més que a la resta d'Espanya? No crec, més aviat diria que s'han sumat moltes coincidències i potser una gestió poc encertada fins generar una situació patètica: gairebé és notícia el dia que funcionen, que els viatgers arriben a l'hora, sense haver de saltar pels túnels. Però val la pena que fem memòria… Fa uns 10 anys va començar l'etapa d'un govern entestat a que els números públics quadréssin, cosa imprescindible i que forma part dels actius de gestió del PP, sobretot de la primera fase. La seva brillant estratègia es basava en congelar i fins i tot reduir impostos, estalviar en despesa social, invertir a la capital d'Espanya i València per compensar les tendències "disgregadores" de la perifèria catalana/basca… i estalviar en inversions als serveis bàsics. Com la policia. Com la RENFE. Com Correus. Com els aeroports, excepte Barajas. I d'altres estalvis similars en infraestructures. Ara paguem els plats trencats fa 10, 9, 8, 7 anys… I les inversions que no es van fer. L'Estat funciona a ritmes lents: ara es nota la manca d'inversió, i trigarà a notar-se l'esforç que ara s'està fent. Un exemple el tenim a Terrassa, on Correus fa anys que passava de tot i està compromès en un pla de millores extraordinari. No està bé carregar sempre el mort als governs anteriors, però tampoc l'amnèsia.

.....................................................................................................

Trenes rigurosamente estropeados
¿Los trenes de RENFE en Catalunya se estropean más que en el resto de España? No creo. Más bien parece que se han sumado muchas coincidencias y tal vez una gestión poco acertada hasta generar una situaicón patética: casi es noticia el día que funcionan con normalidad. Pero vale la pena hacer memoria… Hace unos 10 años un gobierno estaba empeñado en que las cuentas cuadraran, algo imprescindible que formaparte de los activos de gestión del PP (primera fase). Su brillante estrategia, sin embargo, se basaba en congelar y hasta reducir los impuestos, ahorrar en gasto social, invertir en la capital de España y en Valencia para compensar las tendencias disgregadoras de la periferia vasca/catalana… y ahorrar inversiones y gasto corriente en servicios básicos. Como la policía. Como RENFE. Como Correos. Ahora, años después, lo estamos pagando… El Estado funciona a ritmos lentos: ahora se hace patente la falta de inversiones, y tardará en notarse el esfuerzo que ahora mismo se está haciendo. Un ejemplo lo tenemos en Terrassa, donde Correos hace años que pasaba de todo y ahora está comprometido en un plan de mejoras extraordinadio. No está bien culpar de todo a los gobiernos anteriores, pero tampoco la amnesia…

.....................................................................................................

20N
(20.11.2006) La millor manera de commemorar el 20N és fixar-se no en el 20 de novembre de 1975, no, sinó en el que passava a aquest país el 20 de novembre de 1976… i del 77, i del 78, i del 79… I disfrutar veient que hi ha generacions senceres que no han conegut altra cosa que la democràcia i la llibertat.

.....................................................................................................

Mossos
(20.11.2006). A Terrassa es van desplegar el dia 1 de novembre els Mossos d'Esquadra. Es nota que es volen fer veure com també, en justícia, que volen fer les coses bé. Però parlem de la visibilitat policial. Des d'aleshores te'ls trobes a tot arreu, em sembla que comença a ser exagerat. I no només passa a Terrassa. L'estratègia és clara: que es noti i molt la seva presència. I es nota, segur, i força. Això ens fa sentir més segurs? Ho dubto, perquè abans tampoc no ens sentíem insegurs, en absolut, tot i que el servei policial era molt millorable. Forma part d'aquesta tendència tan europea (i tan americana) a fer cada vegada més visibles els policies i les mesures de seguretat? Es tranqui.litzador? Començo a pensar que a Europa estem caient en el parany de l'era Bush/Blair: controls, mesures de seguretat, policies, bases de dades… El gran germà a l'europea és més amable, però ja el tenim aquí… Al temps.


18 de nov. 2006

Blo(c/g)s terrassencs

(18.11.2006) Blogs, blocs, bitàcoles, bitácoras, quaderns de notes, bloggers, blocaires, blogueros... El nom no fa la cosa. La Núria Masdéu (trobareu un link al seu interessantíssim blog a la columna de l'esquerra) m'envia un mail per anunciar-me que ha fet realitat un projecte que la portava de cap ja fa un temps: fer un llistat de tots els blogs/blocs terrassencs.

Es una iniciativa de l'empresa DracTelemàtic (www.drac.com), que configura així un primer esbós de l'univers blocaire terrassenc. Gent que s'ha decidit a fundar un bloc i començar a escriure i publicar, a llegir comentaris d'altres persones... Gent que ho fa per amor a l'art, perquè té inquietuds i ganes de dir coses i escoltar-les, perquè té un missatge i vol fer-lo córrer a través de la xarxa, perquè vol compartir, explorar... El factor comú a tots/es nosaltres és que som terrassencs. Habitants del món (una de les "w" de "www.") i residents a Terrassa, una ciutat vital, activa, innovadora, plena de futur, que viu ara mateix un dels millors moments de la seva (nostra) història.

Està naixent a les nostres mans quelcom nou, radicalment nou. Ens adrecem als nostres veïns i veïnes, als amics i amigues, als coneguts, però també a persones que no coneixem: formem una xarxa estranya, però alguna cosa ens lliga, ens re-lliga, ens apropa. La xarxa, la llengua, les llengües, la nostra realitat quotidiana, el món que ens envolta... Som habitants/rodamóns d'un univers immaterial, digital, electrònic... però ben real. El món de les idees que havien somiat alguns filòsofs. Un univers abstracte que tanmateix necessita, com qualsevol altra activitat humana, d'una base física: en aquest cas, màquines, cables, endolls, ones, teclats...

Benvinguda sigui aquesta iniciativa que servirà per vincular els blogs/blocs terrassencs... Enhorabona a l'equip de DracTelemàtic i també a la Núria... Gràcies a ells i elles estem avui una mica més aprop...

17 de nov. 2006

Zapatero és l'anticrist

(17.11.2006) Gran exclusiva: Zapatero és maçó. I el seu avi, el militar afusellat per roig, també. Només així s'explica el seu anticlericalisme, la llum verda al matrimoni homosexual, la seva fòbia a l'educació catòlica i, si molt m'apures, la retirada de les tropes d'Irak. I ja no diguem tot l'embolic de l'Estatut d'una Catalunya aficionada a la poligàmia, els sacrificis d'infants, el canibalisme, l'eutanàsia i altres aberracions. Ara sí que s'entén tot, oi?

Això és el que expliquen des de fa uns dies els fariseus de l'ultradreta mediàtica a internet, a partir d'un llibre, "La gran revancha". El títol ho diu tot. I el paper ho aguanta tot. Sort que la suposada lògia macònica del seu avi era de Lleó, perquè si arriba a ser catalana, estem llestos!

Què més li poden dir, a aquest home? Va, som-hi, que és de franc. Es fa difícil dir que s'ha venut al capital jueu, tenint en compte les propostes que surten per exemple de la cimera a Girona amb Chirac. Una llàstima, perquè hauria estat rodó: la famosa conspiració judeo-maçònica que li treia la son al Caudillo… Ja se sap: rojos i maçons, cosins germans…

Clar que, ben mirat, la seva tendència a veure els palestins com a víctimes (sense deixar d'entendre els israelians, però ja sabem que això és pura comèdia), potser ens hauria de fer pensar que té el "Mein Kampf" com a llibre de capçalera: què, si no, insinuen aquells que parlen de "social-nacionalismo"? Ja està: Zapatero és nazi, segur... Després de demanar que el jutgin per alta traició, d'acusar-lo de terrorista i d'etarra, i de tot el que aquest home porta sobre les seves espatlles, ja només queda que l'acusin de ser l'anticrist i el vulguin cremar a la foguera…

Diu un professor americà que només un 1% d'internet és pornografia. Jo afegeixo: porno light, al costat de tot aquest sistema de webs i blogs i grups d'estudis que estan enverinant la xarxa. Si no anem amb compte, acabaran enverinant el país sencer… Hi ha algun filtre a l'Explorer o al Netscape que ens pugui estalviar tanta pornografia?

Els còmplices terrassencs de ZP
Ah, per cert. ZP té col.legues a Terrassa, una de les ciutats catalanes i espanyoles on, malgrat la seva discreció, és més dinàmica la maçoneria. Curiosament, l'Opus també, però aquesta és una altra història… I al capdavall, uns estan destinats a anar al cel, i els altres de cap al foc etern. Si no us fa por anar a l'infern i voleu tafanejar una mica…

www.fratvalles.org

www.glse.org/respublica/

................................................................................................

Zapatero es el anticristo

Gran exclusiva: Zapatero es masón. Y su abuelo, el militar fusilado por rojo, también lo fue. Sólo así se explica su furibundo anticlericalismo, el matrimonio homosexual, la persecución a la educación católica y, si me apuras, hasta la retirada de Irak. Sin olvidar, supuesto, todo el embrollo del Estatut de una Catalunya aficionada a la poligamia, los sacrificios de niños, el canibalismo, la eutanasia y otras aberraciones. Ahora se entiende todo, ¿verdad?


Esto es lo que cuentan desde hace unos días los fariseos de laultraderecha mediática en internet, a partir de un libro, "La gran revancha". El títol lo dice todo. Y el papel lo aguanta todo. Suerte que la supuesta logia masónica del abuelo de ZP era de León: si llega a ser catalana, ya tendríamos la prueba irrefutable que nos falta.

¿De qué más le pueden acusar, a este hombre? Venga, sin remilgos, que es gratis… Cuesta afirmar que está vendido al capital judío, sobre todo viendo las propuestas que surgen de la cumbre en Girona con Chirac. Una lástima, porque hubiera sido perfecto: estaría servida la famosa conspiración judeo-masónica que le quitaba el sueño al Caudillo… Ya se sabe, rojos y masones, primos hermanos…

Bien mirado, su tendencia a presentar a los palestinos como víctimas (sin dejar de entender a los israelís, pero esto es pura comedia) tal vez nos tendría que llevar a pensar que el "Mein Kampf" es su libro de cabecera: ¿qué, si no, insinúan aquellos que hablan de "social-nacionalismo"? Ya lo tenemos: Zapatero es nazi, clarísimo… Después de pedir que le juzguen por alta traición, de acusarlo de terrorista y etarra y de todo lo que este hombre lleva sobre sus espaldas, sólo queda que le acusen de ser el anticristo y pretendan empujarlo hasta la hoguera…

Aunque es posible que encontraran a faltar la complicidad de la jerarquía católica, ahora bien calladita porque ha entrado dinero contante y sonante en la caja: un gesto pragmático, sí, pero nada coherente, de un gobierno que ha cambiado cromos con los obispos…

Dice un profesor norteamericano que sólo un 1% de internet es pornografía. Yo añado: porno light, comparado con todo este sistema de webs y blogs y grupos de estudios que están envenenando la red. Si no vamos con cuidado, acabarán emponzoñando el país entero… ¿Alguien sabe de algún filtro para Explorer o Netscape que nos ahorre tanta pornografía?

Los cómplices terrassenses de ZP
Ah, por cierto. ZP tiene colegas en Terrassa, una de las ciudades españolas y catalanas donde, pese a su discreción, la masonería es más dinámica. Curiosamente, también lo es, y mucho, el Opus, aunque ésta es otra historia… Unos están destinados a ir al cielo, otros a ser arrojados al fuego eterno… Si no teméis condenaros al infierno y queréis chafardear un poco…

www.fratvalles.org

www.glse.org/respublica/