Que el cel (i la Moreneta) ens ajudin...

... perquè el "Govern" no ho ha fet i el "Gobierno" ja veurem. Tanmateix, més enllà de l’absolut fracàs governamental en la gestió de la crisi i de la reveladora absència de lideratge públic del president Montilla en uns moments en els quals era imprescindible (si no ara, quan?), hi ha en la crisi de l’aigua algunes lliçons profitoses que trigarem a digerir. Necessitarem molta, molta aigua perquè siguin primer solubles i després digeribles. Primera: el patriotisme no és per a una pàtria deshabitada i plena d’emocions èpiques, sinó per a les persones. Els governs nacionalistes catalans (l’actual és una mena de gestora, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu) han posat la pàtria (i els interessos dels líders patriòtics, of course) davant de les persones. El balanç és a la vista: patètic. Segon: la gestió, quan hi ha una crisi greu, no és suficient. Reclama lideratge, visió de futur: ara patim una immensa absència de lideratge. Tercer: necessitem de la resta d’Espanya, i a l’inrevés, també ens necessiten. Espanya, les Espanyes, són un bon invent, malgrat els rancis espanyolismes que pertanyen a la mateixa família dels catalanismes rancis, egoïstes, inviables. Ens convenim, ens necessitem. No només per a l’aigua, sinó per a moltes més coses. La Catalunya orgullosament independent és un miratge. El mateix val per a Europa: l’aigua de la Rhône, que tard o d’hora sortirà per les nostres aixetes, no és catalana. Quart: l’esquerra, que s’ho faci mirar. Seriosament i urgentment. Cinquè: l’actual fórmula de govern a Catalunya està més morta que viva, entre els míssils de ZP, les tombarelles d’ERC i les inconsistències d’IC-V. I, per què no dir-ho, a causa d’un PSC que no troba el seu lloc ni com a força central d’un catalanisme amb visió espanyola i europea, traumatitzat encara per no estar a l’alçada (erròniament) de les patents de catalanisme de la parella Pujol-Maragall, dos aspirants a la categoria de pares de la pàtria que ens han deixat a l’estacada. Sisè: l’autonomia és això, autonomia, dintre d’un marc més ampli. Hem de reaprendre a pensar en el conjunt i des del conjunt, amb una ambició diferent, perquè ens hi juguem l’aigua de la dutxa i de la piscina, el tren del matí, la feina, el futur. Setè: menys romanticismes d’estar per casa, menys estatuts i estatutets, i més govern, més empenta, més lideratge, més economia, més societat civil. Hi ha prou feina per fer, prou competències, prou mancances, prou reptes. I prou coses per aportar a Espanya i per rebre’n. I vuitè: el nostre lloc, des de fa segles, és Espanya i Europa, sense disoldre’ns en la uniformitat. O és que no ens n’adonem que estem anant pel pedregar? Com a comunitat (o com a nació o el que sigui, el nom és indiferent, però és cert que som almenys ”una cosa”) hem perdut el nord, l’hem de recuperar. O estem fotuts. I ara estem fotuts de veritat: ens espera un estiu de xup-xup, sense aigua, sofregits a foc lent. En tornem a parlar al setembre... Mentre mirem al cel resant a la Moreneta perquè plogui. Haurem d’arribar més baix encara?