La sopa d'all

(3.3.2007) Per tenir un pis, a Barcelona (i a Terrassa si fa o no fa el mateix) 1 de cada 4 persones han de treballar 24 anys. Una mica més de la meitat de la vida laboral, que és d’uns 40-45 anys. Un estudi acaba de descobrir que per a una família d’ingressos baixos (al voltant dels 10.000 euros anuals) pot pagar raonablement uns 70.000 euros per un pis, quan la protecció oficial se situa cap als 97.000 euros. I si parlem de lloguers, aquest mateix sector, una quarta part de la societat, arribaria a uns 270 euros mensuals, lluny dels 300-500 de l’oferta pública. I ja no diguem de la privada, que si et mires les pàgines d’anuncis immobiliaris, fàcilment se situa entre els 600 i els 800 euros.

Es dramàtic si ens fixem en famílies o persones d’ingressos baixos, que aquest estudi xifra en un 25% del total, però no és menys dramàtic si parlem d’un altre 50-60% de la societat, on es troben famílies i persones d’ingressos mitjans, dintre d’un ventall molt ampli, que s’enfronten a una bonica oferta d’habitatges al voltant dels 300 o 400 mil euros. O dels que no es podrien comprar ni el mateix pis on viuen, i per tant estan vivint al damunt d’una esquerda que si un dia s’obre amenaçarà amb empassar-se’ls.

Ja tenim la radiografia, servida en safata per un estudi de la Universitat de Barcelona. Tampoc no han descobert la sopa d’all: hi han posat segurament exactitud científica, però tot sona a “dejà vu”. Ja ho sabíem, tot això. Fa anys que ho sabem, a mesura que anava embolicant-se la troca de la bombolla immobiliària i els preus es posaven pels núvols.

Quants estudis més farem per descobrir el panorama que està a la vista de tothom a la secció d’anuncis immobiliaris de qualsevol diari?

Això sí, els immobiliaris, després dels anys de la febre d’or, comencen a estar preocupats perquè s’acaben les vaques grasses… Quina pena que em fan.