31 de maig 2007

El defensor del defensor

Espanya és tan poca cosa, tan poca, una donzella tan desvalguda, que necessita sempre d’esforçats cavallers que la vinguin a socórrer i la salvin dels pèrfids separatistes. Múgica, Defensor del Pueblo, ha esdevingut Defensor de la Nación, que no sé si era ben bé la seva missió… Però ja se sap, a grandes males, grandes remedios. Que traduït al llenguatge jurídic més subtil vol dir més o menys: a Estatut desvertebrador, fot-li garrotada. Ha necessitat cinquanta pàgines, cinquanta, per arribar a la visionària conclusió que l’Estatut preludia la desvertebració de l’Estat. Per què? Pel sol fet d’haver gosat escriure la sagrada paraula reservada per a la única pàtria que és com la santíssima trinitat, 3 en 1: una, grande y libre. La paraula nació, posada amb delicadesa d’orfebre en el text de l’Estatut i amb extremes precaucions per no tocar massa la pera (eren aquells temps que l’Estatut havia d’obrir la porta a la poligàmia i l’eutanàsia, ja se sap que aquí qui realment “crispa” són les esquerres…), té un poder increïble: l’escrius a l’Estatut d’Autonomia i automàticament Espanya s’ensorra. Com és que no se’ns havia acudit abans? A aquesta voluntat dinamitera de la sagrada unitat espanyola li afegeixes això d’exigir el coneixement del català, el blindatge (teòric, teòric…) de competències, i la gràcia que ens fa tenir oficina pròpia a Brusel.les, i ja tens Espanya trencada a bocins. Mentre Múgica defensa Espanya, qui ens defensarà de defensors com aquest? Necessitem urgentment un defensor del defensor.

* * *

El defensor del defensor

España es tan poquita cosa, tan poquita, una doncella tan desvalida, que necesita siempre de esforzados caballeros que la vengan a socorrer y la salven de los pérfidos separatistas. Múgica, Defensor del Pueblo, se ha convertido en Defensor de la Nación, que no sé si era exactamente su misión... Pero ya se sabe, a grandes males, grandes remedios. Que traducido al lenguaje jurídico más sutil quiere decir más o menos: a Estatuto desvertebrador, garrotazo limpio. Ha necesitado cincuenta páginas, cincuenta, para llegar a la visionaria conclusión que el Estatuto preludia la desvertebración del Estado. ¿Por qué? Por el solo hecho de haber osado escribir la sagrada palabra reservada para la única patria que es como la santísima trinidad, una especie de 3 en 1: una, grande y libre. La palabra nación, insertada con delicadeza de orfebre en el texto del Estatuto y con extremas precauciones para no tocar demasiado las narices (eran aquellos tiempos en que el Estatuto supuestamente abría la puerta a la poligamia y la eutanasia, algo que demuestra una vez más que quien realmente crispa son las izquierdas...), tiene un poder increíble: escribes “nación” en el Estatuto de Autonomía y automáticamente España se desmorona. ¿Cómo es que no se nos había ocurrido antes? A esta voluntad dinamitera de la sagrada unidad española le añades la exigencia del conocimiento del catalán, el blindaje (teórico, teórico ...) de competencias, y la ilusión que nos hace tener oficina propia en Bruselas, y ya tienes España rota en mil pedazos. Mientras Múgica defiende España, ¿quién nos defenderá de defensores como éste? Necesitamos urgentemente a un defensor del defensor.

29 de maig 2007

La mare de totes les batalles

La política municipal és com la vida de cada dia de tots i cadascun de nosaltres: té alguns instants èpics, però és sobretot un dia a dia, ple de quotidianitat, de normalitat, amb poques emocions fortes. Potser per això a vegades ens les fabriquem nosaltres mateixos als “parcs d’atraccions” que la vida ens posa a l’abast… Una part de l’abstenció d’aquest diumenge passat és la del “ja m’està bé com van les coses”, una altra és la de “tampoc no hi ha res gaire important en joc, tot seguirà igual”, una tercera i molt més petita és la del “ja s’ho faran, amb mi que no comptin, que estic emprenyat/da” i la quarta és la bossa d’abstenció permanent, on es barregen milions de raons culturals, biogràfiques, de caràcter, de grup social, de salut… Els tres primers grups són sensibles a l’èpica, a la llegenda… I tenen a les seves mans el desempat.

Les batalles èpiques desperten la imaginació i l’interès. Les municipals són poc excitants: és ben difícil transmutar el projecte de construcció d’un poliesportiu o un centre cívic en una aventura de dimensions llegendàries. Tota ciutat té els seus moments èpics, quan algú troba la música, l’himne que et suggereix que estem fent història, que aquest és un moment excepcional: passa només molt de tant en tant.

La banda sonora d’una ciutat és més de “chill out en un tranquil lounge”, on passen i ens juguem coses importantíssimes en el fons però amb un suau perfil emocional...

Ara arriba el moment de les emocions fortes, en política. Serà difícil romandre al marge o indiferent. Fa tres anys, tres, que una sèrie d’explosions a uns trens van tancar una etapa “imperial” de la política espanyola: la combinació d’aquesta matança terrorista amb les descarades mentides governamentals i el cansament d’un govern cegat per la supèrbia van conduir a un tomb dramàtic a les urnes. Vam canviar la música imperial i les marxes militars per una banda sonora més social, el pasodoble pel jazz… El canvi, però, va ser superficial, amb impuls insuficient: ara és imprescindible la segona part, el judici final. Aquells dies de març es van posar en marxa dos trens que xocaran aviat de forma inapel.lable: hi ha qui diu que aquesta tardor, però m’inclino més a pensar que serà a principis de l’any vinent.

Després de l’empat PP-PSOE d’aquestes eleccions, les properes generals seran unes eleccions a tot o res, amb una campanya de blanc o negre, amb mi o contra mi. Epica a tope. Està en joc l’ànima d’Espanya i el resultat tindrà conseqüències històriques: anirà a parar a mans del bloc radical neocon o a mans del bloc progre. El primer, dur com el ciment. El segon, molt més tou. Veurem quin és el més fort: un dels dos entrarà en crisi l’endemà de les eleccions. Al guanyador li tocarà encarar dos reptes històrics també: el confús procés de pau i treva al País Basc i el també confús procés d’encaix o ruptura educada i lenta de Catalunya envers Espanya. Ha començat el compte enrera per a la mare de totes les batalles. Epica i política cavalquen juntes…

* * *

La madre de todas las batallas

La política municipal es como la vida de cada día: tiene algunos instantes épicos, pero es sobre todo un día a día, un curso cotidiano, de normalidad, con pocas emociones fuertes. Quizás por eso a veces nos las fabricamos nosotros mismos en los "parques de atracciones" que la vida nos pone al alcance... Una parte de la abstención de este domingo pasado es la del "ya me está bien", otra es la de "tampoco hay nada importante en juego, todo seguirá igual", una tercera y mucho más pequeña es la del "allá ellos, conmigo que no cuenten, estoy cabreado/a" y la cuarta es la bolsa de abstención permanente, donde se mezclan millones de razones culturales, biográficas, de carácter, de grupo social, de salud... Los tres primeros grupos son sensibles a la épica, a la leyenda... Y tienen en sus manos el desempate.

Las batallas épicas despiertan la imaginación y el interés. Las municipales son poco excitantes: es bien difícil transmutar el proyecto de construcción de un polideportivo o un centro cívico en una aventura de dimensiones legendarias. Toda ciudad tiene sus momentos épicos, cuando alguien encuentra la música, el himno que te sugiere que estamos haciendo historia, que éste es un momento excepcional: pasa sólo muy de vez en cuando.

La banda sonora de una ciudad es más de "chill out en un tranquilo lounge", donde pasan y nos jugamos cosas importantísimas en el fondo pero con un suave perfil emocional...

Ahora llega el momento de las emociones fuertes, en política. Será difícil permanecer al margen o indiferente. Hace tres años, tres, que una serie de explosiones en unos trenes cerraron una etapa "imperial" de la política española: la combinación de esta matanza terrorista con las descaradas mentiras gubernamentales y el cansancio de un gobierno cegado por la soberbia condujeron a un vuelco dramático en las urnas. Cambiamos la música imperial y las marchas militares por una banda sonora más social, el pasodoble por el pop-jazz... El cambio, sin embargo, fue superficial, con impulso insuficiente: ahora es imprescindible la segunda parte, el juicio final. Aquellos días de marzo se pusieron en marcha dos trenes que chocarán pronto de forma inapelable: hay quien dice que este otoño, pero me inclino más a pensar que será a principios del próximo año.

Después del empate PP-PSOE en estas elecciones, las próximas generales serán a todo o nada, de blanco o negro, conmigo o contra mí. Épica a tope. Está en juego el alma de España y el resultado tendrá consecuencias históricas: irá a parar a manos del bloque radical neocono o en manos del bloque progre. El primero, duro como el cemento. El segundo, mucho más blando. Veremos cuál es el más fuerte: uno de los dos entrará en crisis al día siguiente de las elecciones. Al ganador le tocará encarar dos retos históricos también: el confuso proceso de paz y tregua en Euskadi y el también confuso proceso de encaje o ruptura educada y lenta de Catalu(ny?/¿ñ?)a hacia España. Ha empezado la cuenta atrás para la madre de todas las batallas. Epica y política cabalgan juntas ...

28 de maig 2007

27-M: què ha passat?

Terrassa: una clara victòria del PSC. El PSC ha guanyat rotundament les eleccions municipals a Terrassa (13 regidors), reforçant una vegada més la posició política de l’alcalde Pere Navarro a la ciutat. El PSC treu a Terrassa un resultat -en percentatge- superior que al conjunt de Catalunya: el 43’56% dels vots a la ciutat, el 33’64% al país. ERC perd molts vots i un regidor, però el govern d’entesa té una majoria sòlida: 13+3+2=18, quan la majoria absoluta són 14. CiU guanya un regidor (passa de 5 a 6) però ha perdut molts vots i queda molt lluny de l’objectiu que proclamava el seu candidat Josep Rull... A les autonòmiques (que a Terrassa va guanyar el PSC) els dos partits van quedar a uns 400 vots de distància, cosa que el portava a dir que a les municipals seria el moment del “sorpasso”. No ha estat així. CiU perd gairebé 10.000 vots respecte a les autonòmiques, mentre que el PSC en treu 5.000 més. Ah, que gairebé me n'oblido: Ciutadans es queda molt lluny de tenir representació i la CUP encara més. El mapa polític terrassenc experimenta només lleugeres correccions. La bona gestió municipal ha pesat molt, segur, tot i que no hauríem de menystenir el factor ideològic, en un sentit molt ampli.

(Trobareu una lectura molt més extensa dels resultats del 27-M a Terrassa a TerrassaBlogDiari... No és la única possible, però és honesta...)

L’abstenció. Es la gran notícia. A les Espanyes, la participació ha estat del 63’78%, a Catalunya 10 punts menys, un 53’80%. Fatiga electoral catalana? No ens enganyem, és més profund. I molt preocupant. Els partits poden seguir amb la tàctica de l’estruç, més enllà de les lamentacions rituals, però aquí hi ha un missatge clamorós i confús que demana ser escoltat. Ja veurem.

Catalunya: el PSC surt reforçat. En un panorama dominat per l’abstenció, el PSC avança posicions clarament a molts municipis. Ull amb aquesta mena de lectures globals: l’impuls socialista és en gran part mèrit de les diferents “marques locals” del PSC, a Catalunya no s’ha votat en clau de primàries ni de revàlida de les autonòmiques. CiU perd força però resisteix i treu un molt bon resultat a Barcelona, on el tripartit no perilla però retrocedeix notablement.

Extrapola i embolica que fa fort. Es fantàstic: se sumen tots, tots, els vots conseguits per PP i PSOE arreu d’Espanya, i apa, a treure conclusions. No només és una barbaritat extrapolar els resultats en general: potser sí que el PP vota en bloc fins i tot a les eleccions per president de la comunitat de veïns, però no així el món de l’esquerra ni dels nacionalismes, que és molt més complex i aquesta vegada no anava a votar unes generals. A més, és una barbaritat sumar-los tots a la brava, quan sabem que no es distribueixen així: cal recordar que Espanya no és una circumscripció única.

Madrid no és tot Espanya, però el PP guanya rotundament a la capital. El PP obté un gran resultat a Madrid, que es consolida com la base de la seva força electoral. I el PSOE recull a la capital el que ha sembrat amb els seus candidats i la campanya, senzillament. País Valencià i Balears: germans de llengua sí, però amb un mapa polític dominat pel PP, a diferència de Catalunya i Aragó. El PP pot perdre Navarra, fet que canvia l'escenari polític i que sens dubte mereixerà unes quantes apocalíptiques manifestacions de dissabte.

Si eren unes primàries, ha estat match nul. Perd el PSOE? No, però tampoc guanya. Guanya el PP? No, però tampoc perd. Hi ha empat. Em resisteixo a comptar-ho així, sumant-ho tot, però en fi, som-hi: 7.758.000 vots per al PSOE, 7.914.000 per al PP. Si Espanya fos tan simple com aquest model de zeros i uns, el PP hauria guanyat per la mínima. Però ho sento per a tots els que tenen ganes de fer de la política espanyola un sistema bipartidista: no és així, aquest país és més complex quan te’l mires des dels afores de Madrid. Haurem d’esperar a les generals, que és el que toca.

* * *

27-M: qué ha pasado


La abstención. Es la gran noticia. En las Españas, la participación ha sido del 63 '78%, en Cataluña 10 puntos menos, un 53' 80%. ¿Fatiga electoral catalana? No nos engañemos, es más profundo. Y muy preocupante. Los partidos pueden seguir con la táctica del avestruz, más allá de las lamentaciones rituales, pero aquí hay un mensaje clamoroso y confuso que pide ser escuchado. Ya veremos.

Cataluña: el PSC sale reforzado. En un panorama dominado por la abstención, el PSC avanza posiciones claramente en muchos municipios. Ojo con este tipo de lecturas globales: el impulso socialista es en gran parte mérito de las diferentes "marcas locales" del PSC, en Cataluña no se ha votado en clave de primarias ni de reválida de las autonómicas. CiU retrocede significativamente pero resiste y saca un muy buen resultado en Barcelona, donde el tripartito no peligra pero retrocede notablemente.

Terrassa: una clara victoria del PSC. El PSC ha ganado rotundamente las elecciones municipales en Terrassa (13 concejales), reforzando una vez más la posición política del alcalde Pere Navarro en la ciudad. El PSC saca a Terrassa un resultado -en porcentaje- superior que al conjunto de Cataluña: el 43 '56% de los votos en la ciudad, el 33' 64% en el país. ERC pierde muchos votos y un concejal, pero el gobierno de entendimiento tiene una mayoría sólida: 13+3+2=18; la mayoría absoluta son 14. CiU gana a un concejal (pasa de 5 a 6) pero ha perdido muchos votos y queda muy lejos del objetivo en que proclamaba a su candidato Josep Rull ... En las autonómicas (que en Terrassa ganaron al PSC) los dos partidos quedaron a unos 400 votos de distancia, cosa que lo llevaba a decir que en las municipales sería el momento del "sorpasso". No ha sido así. CiU pierde casi 10.000 votos con respecto a las autonómicas, mientras que el PSC saca 5.000 más. Ah, que casi se me olvida: Ciutadans se queda muy lejos de tener representación y la CUP todavía más. El mapa político terrassense experimenta sólo ligeras correcciones. La buena gestión municipal ha pesado mucho, seguro, aunque no hay que menospreciar el factor ideológico, en un sentido muy amplio.


Extrapolando, que es gerundio. Es fantástico: se suman todos, todos los votos conseguidos por PP y PSOE por todo España, y venga, a sacar conclusiones. No sólo es una barbaridad extrapolar los resultados en general: tal vez el PP vote en bloque incluso en las elecciones para presidente de la comunidad de vecinos, pero no así el mundo de la izquierda ni de los nacionalismos, mucho más complejo, que no ha respondido como si éstas fueran unas generales. Además, es otra barbaridad notable sumarlos todos a la brava, cuando sabemos que no se distribuyen así: España no es una circunscripción única.

Madrid no es toda España, pero el PP gana rotundamente en la capital. El PP obtiene un gran resultado en Madrid, que se consolida como la base de su fuerza electoral. Y el PSOE recoge en la capital lo que ha sembrado con sus candidatos y la campaña, sencillamente. País Valencià y Baleares: hermanos de lengua catalana, sí, pero con un mapa político dominado por el PP, a diferencia de Cataluña y Aragón. El PP puede perder Navarra, hecho que cambia el escenario político y que sin duda merecerá la convocatoria de algunas apocalípticas manifestaciones sabatinas. Ya las estamos echando de menos…Si eran unas primarias, ha sido match nulo. ¿Pierde al PSOE? No, pero tampoco gana. ¿Gana el PP? No, pero tampoco pierde. Hay empate. Me resisto a sumarlo todo, pero en fin: 7.758.000 votos para el PSOE, 7.914.000 para el PP. Si España fuera tan simple como este modelo binario de ceros y unos, el PP habría ganado por la mínima. Pero, aunque sea frustrante para todos los que desean que la política española sea un sistema bipartidista, no es así. Este país es más complejo visto desde las afueras de Madrid. Habrá que esperar a las generales de verdad para asistir al round definitivo.

27 de maig 2007

¡Vete con tu abuelo, capullo!

“¡Fuera, capullo, fuera! ¡Vete con tu abuelo a negociar, capullo! (bis)”. Uns quants individus i indivídues (dir-ne “ciutadans” embruta innecessàriament la paraula) han rebut així el president Zapatero quan anava a votar. Escolteu aquí el testimoni de la SER. No amb el lliri del bambi a la mà (perquè amagat a dintre del lliri hi porta una navalla esmolada), però sí fent l’exercici pedagògic que fa sempre i que l’honora: reivindicar la ciutadania com a pilar de la democràcia (“Es un buen día para invitar a la participación”). Aquesta és la mena de país i de ciutadania que tindrem si triomfen la crispació, la demagògia, la política de terra cremada que alguns practiquen. Un país paral.lel al dels batasuns i proetarres que també escridassen la gent quan va a votar. Dos extremismes més propers del que sembla, que es necessiten i s’alimenten mútuament. La vella Espanya, chulesca i brutal, en blanc i negre, la de tota la vida, la de les garrotades… Boniques i edificants escenes per a una jornada electoral. Si no hagués anat ja a votar, hi aniria pitant…

* * *

¡Vete con tu abuelo, capullo!

“¡Fuera, capullo, fuera! ¡Vete con tu abuelo a negociar, capullo! (bis)”. Unos cuantos individuos e individuas (llamarles "ciudadanos" ensucia innecesariamente la palabra) han recibido así el presidente Zapatero cuando iba a votar. No con el lirio de bambi en la mano (porque escondido dentro del lirio lleva un afilado estilete), pero sí haciendo el ejercicio pedagógico que hace siempre y que le honra: reivindicar la ciudadanía como pilar de la democracia ("Es un buen día para invitar a la participación"). Éste es el tipo de país y de ciudadaníaque tendremos si triunfan la crispación, la demagogia, la política de tierra quemada que algunos practican. Un país paralelo al de los batasunos y proetarras que también abuchean e insultab a la gente cuando va a votar. Dos extremismos más cercanos de lo que parece, que se necesitan y se alimentan mutuamente. La vieja España, chulesca y brutal, en blanco y negro, la de toda la vida, la de los garrotazos... Bonitas y edificantes escenas para una jornada electoral. Si no hubiera ido ya a votar, saldría pitando…

4.000 milions d'abstencionistes

En comptes de posar els candidats (barcelonins, faltaria més: el món comença i acaba a Barcelona) fent qualsevol ximpleria en mans d’un fotògraf creatiu, El Periódico ens obsequia avui amb una brillant i arriscada portada: A algunos políticos tampoco les gusta votar… ni que los demás voten. Fidel Castro, Kim Jong II, Teodoro Obiang, Kadirov… Jo hi hagués posat Chávez, que acabarà malament, i uns quants més, però en fi, ja és un gran pas endavant això de situar Castro a la llista dels dictadors. Chapeau al Periódico i a les seves portades compromeses, com la d’avui, diumenge 27-M, que ens recorda el privilegi que és votar.

Diuen els savis que al món hi ha uns 90-100 països democràtics, amb més o menys un 40-50% de la població muncial. Encara ho trobo massa. Si hi apliquem algun “filtre de qualitat” (per exemple, comptar Venezuela dintre de les democràcies és ja impossible), segur que encara rebaixem la xifra. Potser uns 2.000 milions de persones, com a molt, viuen en països democràtics i lliures. La democràcia (i la socialdemocràcia…) ha tingut molt èxit al món des de principis del segle XX: ha anat eixamplant les seves fronteres, a tranques i barranques, a base de guerres, revoltes, crueltats diverses… La democràcia ha costat sang i dolor a milions de persones. En els darrers 20 anys s’han incorporat molts països al club democràtic, amb matisos i qualitats diverses: per exemple, els de l’Est, algunes dictadures hispanoamericanes… Però segueix essent una excepció.

No està de més recordar avui quant n'és, d'excepcional, poder anar a votar o poder dir el que et dóna la gana al món que ens ha tocat viure. Jo també n’estic fins als dallonses de la batalla mediàtica PP-PSOE (tot i que no van al 50% en les culpes, ni molt menys), de l’excés de convocatòries electorals (no hi ha ningú amb una mica de seny que vulgui posar fre a una agenda electoral esgotadora?) i d’unes quantes coses més. Em consta que alguns estan sincerament preocupats per l’abstenció (tot i que no fan gaire cosa per reduir-la) i d’altres ja els va bé (perquè l’abstenció tendeix en general a reduir el vot d’esquerres). I puc entendre que hi hagi un determinat percentatge de ciutadans, siguem sincers, que no aniran mai a votar perquè per diverses raons viuen a les fronteres de la societat: per radicalisme, per incultura, per pobresa, per raons personals, per salut… Posem que un 20%? Val, aquests els restem. Ens queda més o menys un 70-80% de privilegiats.

Aquests són els que poden escollir si se sumen avui als 4.000 milions "d'abstencionistes" que no voten perquè no els deixen.

Doncs això: recordem que votar és un dret excepcional, que ni hem tingut sempre ni està escrit a la Bíblia que tinguem pels segles dels segles perquè som més guapos, més rics o més avançats que els altres.

Anar a votar avui és guanyar-nos el dret a votar demà. I donar exemple i esperança als tres o quatre mil milions de persones que encara no poden votar i algun dia seguiran el nostre camí.

* * *

4000 millones de abstencionistas

En vez de poner a los candidatos (barceloneses, faltaría más: el mundo empieza y acaba en Barcelona) haciendo cualquier tontería en manos de un fotógrafo creativo, El Periódico nos obsequia hoy con una brillante y arriesgada portada: A algunos políticos tampoco les gusta votar… ni que los demás voten. Fidel Castro, Kim Jong II, Teodoro Obiang, Kadirov... Yo hubiera añadido a Chávez, y también unos cuantos más, pero en fin, ya es un gran paso adelante situar a Castro en la lista de los dictadores. Chapeau para el Periódico y sus portadas comprometidas, como la de hoy, domingo 27-M, que nos recuerda que votar es aún un privilegio.

Dicen los sabios que en el mundo hay unos 90-100 países democráticos, con más o menos un 40-50% de la población mundial. Creo que es un estimación muy optimista. Si aplicamos algún "filtro de calidad" (por ejemplo, contar Venezuela dentro de las democracias es ya imposible), seguro que rebajaremos sensiblemente la cifra. Sólo unos 2.000 millones de personas, como mucho, vivimos en países democráticos y libres. La democracia (y la socialdemocracia...) ha tenido mucho éxito en el mundo desde principios del siglo XX: ha ido ensanchando sus fronteras, a base de guerras, revueltas, crueldades diversas... La democracia ha costado sangre y dolor a millones de personas. En los últimos 20 años se han incorporado muchos países al club democrático, con matices y cualidades diversas: por ejemplo, los del Este, algunas dictaduras hispanoamericanas...

Pero sigue siendo una excepción.No está de más recordar hoy que poder votar o decir lo que te da la gana es insólito en el mundo que nos ha tocado vivir. Yo también estoy hasta los mismísimos de la batalla mediática PP-PSOE (aunque las culpas no se reparten al 50%, ni mucho menos), del exceso de convocatorias electorales (¿no hay nadie con un poco de sentido común que quiera poner freno a una agenda electoral agotadora?) y de unas cuantas cosas más. Me consta que algunos están sinceramente preocupados por la abstención (aunque hacen muy poco para reducirla) y a otros ya les va bien (porque la abstención tiende en general a reducir el voto de izquierdas). Y puedo entender también que haya un determinado porcentaje de ciudadanos, seamos sinceros, que no irán nunca a votar porque por diversas razones viven en las fronteras de la sociedad: por radicalismo, por incultura, por pobreza, por razones personales, por salud... ¿Pongamos que un 20%? Vale, éstos los restamos. Nos queda más o menos un 70-80% de privilegiados.

Éstos son los que pueden escoger si se suman hoy a los 4.000 millones de “abstencionistas" que no votan porque no los dejan.

Pues eso: recordamos que votar es un derecho excepcional, que ni hemos tenido siempre ni está escrito en la Bíblia que tengamos por los siglos de los siglos porque somos más guapos, más ricos o más adelantados que los otros.

Ir a votar hoy es ganarnos el derecho a votar mañana. Y dar ejemplo y esperanza a los tres o cuatro mil millones de personas que todavía no pueden votar y algún día seguirán nuestro camino.

26 de maig 2007

Vull un chichi com aquest

…o una cigala, que en això de somiar un cos a mida homes i dones no som gaire diferents. Tot i que probablement les dones tenen menys manies: no m’imagino un tio ensenyant-li a un altre com li ha quedat de bufona la cigala després de passar pel quiròfan, i sé (de segona mà, una llàstima) de força casos de dones tan satisfetes dels seus nous pits que si tens curiositat te’ls ensenyen sense manies. Es veu que això dels conys i polles de disseny (perdó, potser hauria d’haver escrit vulves i penis..) s’està posant de moda. Ara toca, abans que res, escandalitzar-nos una mica.Que seria de les nostres vides sense exercir de criticons? Una manera fina de posar a parir les dones que opten per aquest restyling de l’entecuix és basar-se en raons estrictament mèdiques… No patim: d’aquí a quatre dies ens diran que no hi ha cap mena de perill i fins i tot ho recomanaran… Business as usual…

Aquesta devia ser l’única part del cos que no es podia moldejar al gust del seu usuari temporal: era qüestió de temps. Ben mirat, no hi ha res de nou sota el sol: no està de més recordar el vell, castís i discret ofici de les “remiendavirgos”, ara convenientment reciclat en higièniques, modernes i alegres clíniques estètiques que reconstrueixen l’himen de no poques gitanes o musulmanes i ves a saber de quantes cristianes. La virginitat no cotitza precisament a la baixa al nostre món, malgrat les aparences…

Però més enllà d’això tan depriment i masclista de reconstruir virginitats perdudes, la ciència avança per alegrar-nos la vida i els baixos i ara et pots fer el clítoris o els llavis majors dels teus somnis o buscar al google o a qualsevol web guarrilla alguna cosa com “beautiful cunt/pussy”, imprimir-te el que més t’agradi i sortir corrent a demanar hora a l’especialista. Es veu que hi ha clientes que van a la consulta amb una pàgina arrencada del Playboy… Fantàstic. Allà cadascú, no? Tot plegat sona a una humanitat que tendeix a ser clònica: molt rotllo sobre l’individualisme i tot això, i al final el que triomfa és la fotocòpia… Curiós.

Llàstima que la ciència té encara les seves limitacions pel que fa als aparells masculins. Temps al temps: tal com som els homes, capficats sempre amb el nostre altre “jo” (o el nostre autèntic “jo”?), em temo que hi haurà llargues cues a la porta de la primera clínica que ofereixi solucions d’allargament de penis serioses. Sempre que siguin un pèl més sofisticades que penjar-se una bombona de butano o posar-se un d’aquests estris allargadors que semblen sortits dels manuals de tortura de la Santa Inquisició. En això serem infinitament millors clients que les dones de les noves tècniques de cirurgia estètica i, originals com som, anirem amb la foto del Nacho Vidal a la butxaca… No en va les dones (amb alguna excepció) tenen el cervell una mica més amunt que nosaltres…

(Avui és jornada de reflexió, us recomano escampar una mica la boira... Ja hi haurà temps demà diumenge per a coses més serioses...)

* * *

Quiero un chichi como éste

... o una picha, que hombre y mujeres no somos tan diferentes a la hora de soñar un cuerpo a medida. Aunque probablemente las mujeres tengan menos reparos: no me imagino a un tío enseñándole a otro cómo le ha quedado de linda la pilila después de pasar por el quirófano, y sé (de segunda mano, una lástima) de bastantes casos de mujeres tan satisfechas de sus nuevos pechos que si tienes curiosidad te los enseñan sin problemas. Parece que los coños y pollas de diseño (perdón, quizás tendría que haber escrito vulvas y penes..) se están poniendo de moda. Aunque primero toca escandalizarnos un poco... ¿Qué sería de nuestras vidas si no despellejarámos de vez en cuando al prójimo? Una manera bastante fina de poner a parir a las mujeres que optan por este restyling de la entrepierna es basarse en razones estrictamente médicas... Pero no hay problema: dentro de cuatro días nos dirán que no hay ningún tipo de peligro e incluso lo recomendarán... Business as usual ...

Ésta debía ser la única parte del cuerpo que no se podía moldear al gusto de su usuario temporal: era cuestión de tiempo. Mirándolo bien, tampoco no hay nada nuevo bajo el sol: no está de más recordar el viejo, castizo y discreto oficio de las "remiendavirgos", ahora convenientemente reciclado en higiénicas, modernas y alegres clínicas estéticas que reconstruyen el himen de no pocas gitanas o musulmanas y a saber de cuántas cristianas. La virginidad no cotiza precisamente a la baja en nuestro mundo, a pesar de las apariencias ...

Pero más allá de eso tan deprimente y machista de reconstruir virginidades perdidas, la ciencia avanza para alegrarnos la vida y los bajos y ahora te puedes hacer el clítoris o los labios mayores de tus sueños o buscar en el google o en cualquier web guarrilla algo así como "beautiful cunt/pussy", imprimirte el que más te guste y salir corriendo a pedir hora al especialista. Parece que hay clientas que van a la consulta incluso con una página arrancada del Playboy... Fantástico. Allá cada cual, ¿no? Se intuye aquí una humanidad que tiende a ser clónica: mucho rollo sobre el individualismo y todo lo demás, y al final lo que triunfa es la fotocopia... Sorprendente.

Lástima que la ciencia tiene todavía algunas limitaciones por lo que se refiere al tuning de los aparatos masculinos. Tiempo al tiempo. Los hombres, siempre tan pedientes de nuestro otro "yo" (¿o acaso nuestro auténtico "yo"?), haremos largas colas en la puerta de la primera clínica que ofrezca soluciones de alargamiento de pene serias. Siempre que sean un pelín más sofisticadas que colgarse una bombona de butano o ponerse uno de estos utensilios alargadores que parecen salidos de los manuales de tortura de la Santa Inquisición… Seremos mucho mejores clientes que las mujeres de las nuevas técnicas de cirugía estética y, siempre tan originales, me temo que la mayoría irán/iremos con la foto de Nacho Vidal en el bolsillo... No en vano las mujeres (con alguna excepción) tienen el cerebro un poco más arriba que nosotros ...

(Hoy es jornada de reflexión, os recomiendo algo de esparcimiento… Mañana ya tendremos tiempo para darnos una vuelta por las urnas y pensar en cosas más serias…).

25 de maig 2007

El votant egoista

Diumenge Terrassa (com milers de ciutats i pobles d’arreu de Catalunya i Espanya) estarà en les mans dels ciutadans que vagin a votar. I dels que no. A Terrassa ens hem estalviat el joc pervers de les enquestes i la campanya, com ha de ser, avança a cegues. O més aviat a les palpentes. No és que tots els resultats siguin possibles, però el resultat final és incert. Les enquestes són enganyoses: s’afirma amb una frívola contundència “tal o qual partit treurà tants vots”, “aquest governarà”, “el partit tal i el qual faran un pacte de govern”… Les enquests no es presenten com a aproximacions ni hipòtesis, no: són veritats absolutes que no conviden a anar a votar, perquè el futur ja l’ha escrit la demoscòpia i no cal que els ciutadans ens moguem de casa. I no, no n’està, d’escrit. Depèn del que fem diumenge jo, tu, ell, ella, nosaltres…

La ciutat, com qualsevol comunitat, funciona més o menys dividida entre els que passen de tot i els que s’impliquen en diferents graus. Anar a votar és el mínim. No és molt més difícil ni demana molt més temps que anar a comprar el pa dels diumenges. L’abstenció no és només passotisme fàcil, certament: diu moltes coses, però té tants significats que acaba per no tenir-ne cap. Cansament del soroll político-mediàtic, desencís, desinterès, ganes d’anar a la platja, emprenyades diverses… Tot això s’hi barreja. Hi ha qui hi està instal.lat permanentment i qui de tant en tant vota, mogut sobretot per les emocions intenses i dramàtiques, com a les darreres eleccions generals. No hi ha només una lluita d’idees: menysprear les emocions és un greu error. Però mentre que les idees es fabriquen, les emocions són més espontànies o fruit de reaccions. Costa molt crear-les, tot i que hi ha qui ho intenta desesperadament.

En unes municipals les emocions fortes no són freqüents. Per sort. A Terrassa i a la majoria de municipis han dominat les idees, les paraules, els projectes, més o menys a ran de terra. Una bona campanya, encara que els grans mitjans de comunicació no en fotin ni cas. Què els importa un carrer o una escola, quan poden jugar al gran monopoly electoral sobre el mapa català o espanyol i convertir un vot a un candidat de Picamoixons o de Torrelodones en un vot a Rajoy o Zapatero…

Aquesta ha estat una campanya a escala humana, molt humana, com toca. Clar que hi ha intuïcions o emocions en el rerafons. Però són suaus, excepte per als ciutadans més mobilitzats, ideologitzats o millor informats: una relativa minoria.

El discurs global és imprescindible: la idea, el model de ciutat. Però no són molts els ciutadans que la poden tenir al cap. Igual que els queda lluny un tret molt característic de la política municipal: les llistes de coses, “les que hem fet”, “les que farem”. La política municipal és una política de llistes, de pàgines i pàgines amb llistes de coses fetes o per fer. Concretíssima. Llistes tan imprescindibles com interminables, que no és gens fàcil resumir en dos o tres conceptes que arribin a tothom i en una idea que ho empari tot.

La majoria té una visió més limitada, en el temps (present) i l’espai (els llocs per on ens movem). D’aquí que hi hagi una majoria de votants egoistes, actitud que no forçosament és negativa. Es un egoisme pragmàtic. Gent que no vota en clau de ciutat, sinó en clau estrictament personal, de 100 o 200 metres a la rodona: què m’interessa a mi. Escoles? Metro? Feina? Un pis? Dos contenidors més a la cantonada de casa? Aquestes necessitats són una llista molt curta. El votant egoista no les contrasta amb els programes dels partits, sinó amb la idea global que en té i amb l’estat de la ciutat, en com creu que van les coses: extrapola instintivament el que veu i sent en el seu dia a dia. Si la ciutat va bé o malament ho sap tothom. El procés acaba amb una curta llista de noms propis, de cares humanes, que mereixen més o menys confiança. Molt curta: no arriba ni a un top-ten, és com a molt un top-two, three o four… Més o menys com quan vas al súper, encara que la comparació sigui odiosa: quantes marques de detergent o desodorant portes al cap?

A això s’hi ha d’afegir l’humor, el to general.

L’humor de la ciutadania és un factor poc mesurable, però no menyspreable. Una ciutat optimista i satisfeta com Terrassa, per exemple, en la que fins i tot als taxistes els costa ser catastrofistes i anunciar l’apocalipsi cada cinc minuts, es comporta d’una manera molt diferent que una ciutat emprenyada o deprimida. Segons què faci, té més coses a perdre que a guanyar. S’ha de ser molt irreflexiu (queda finet, eh?) per canviar quan les coses van bé, encara que faci molts anys que van bé. Que duri molts anys més, si pot ser. Egoisme? Potser sí. Però què mou les persones i les societats si no és l’egoisme, en el millor i més complexe sentit de l’expressió?

Aquests són més o menys els principals factors que portaran a votar diumenge vinent a molta gent. Cadascú vota la “seva” ciutat, el seu propi futur. Són ciutats diferents al voltant d’un “jo”, el de cada votant.

I l’alquímia del vot la converteix en una ciutat de “nosaltres”, que decideix qui la representa millor i dibuixa un mapa sobre el qual a partir de dilluns caldrà construir governs per fer coses. Per complir promeses. Electoralistes, sí. I tant. L’electoralisme (no la seva caricatura, no ens confonguem) és el motor del sistema democràtic i genera progrés i benestar col.lectius. Així de simple i de complexe, combinat amb la paradoxa del votant (i del polític) egoista.

O sigui que diumenge a votar…

No cal que ho facis pel teu poble o ciutat.

Fes-ho per tu. Funciona.

* * *

El votante egoísta

El domingo Terrassa (como miles de ciudades y pueblos de toda Cataluña y España) estará en las manos de los ciudadanos que vayan a votar. Y de los que no. En Terrassa nos hemos ahorrado el juego perverso de las encuestas y la campaña, como tiene que ser, avanza y finaliza a ciegas. O más bien a tientas... No es que todos los resultados sean posibles, pero el resultado final es incierto. Las encuestas son engañosas: se afirma con una frívola contundencia "tal o cual partido sacará tantos votos”, “este/a candidato/a gobernará", "el partido tal y el partido cual formarán gobierno”… Las encuestas no se presentan como aproximaciones ni hipótesis, ni mucho menos: se sirven como verdades absolutas que no invitan a ir a votar, porque el futuro ya lo ha escrito la demoscopia y no hace falta que los ciudadanos nos movamos de casa.

Y no, no está, de escrito. Depende de lo que hagamos el domingo yo, tú, él, ella, nosotros ...


La ciudad, como cualquier comunidad, funciona más o menos dividida entre los que pasan de todo y los que se implican en diferentes grados. Ir a votar es el mínimo. No es mucho más difícil ni pide mucho más tiempo que ir a comprar el pan de los domingos. La abstención no es sólo pasotismo fácil, ciertamente: dice muchas cosas, pero tiene tantos significados que acaba por no tener ninguno. Cansancio del ruido político-mediático, desencanto, desinterés, ganas de ir a la playa, cabreos diversos... Todo eso se mezcla. Hay quien está instalado en ella permanentemente y quien de vez en cuando se deja caer por el colegio electoral, movido sobre todo por las emociones intensas y dramáticas, como en las últimas elecciones generales. No hay sólo una lucha de ideas: despreciar las emociones es un grave error. Pero las ideas se fabrican, mientras que las emociones son más espontáneas o fruto de reacciones. Cuesta mucho crearlas, aunque hay quien lo intenta desesperadamente.

En unas municipales las emociones fuertes no son frecuentes. Por suerte. En Terrassa y a la mayoría de municipios han dominado las ideas, las palabras, los proyectos, más o menos a ras del suelo. Una buena campaña, aunque los grandes medios de comunicación no hagan ni puñetero caso. Qué las importa una calle o una escuela, cuando pueden jugar al gran monopoly electoral sobre el mapa catalán o español y convertir un voto a un candidato de Picamoixons o de Torrelodones en un voto a Rajoy o Zapatero ...

Ésta ha sido una campaña a escala humana, muy humana, como corresponde. Claro que hay intuiciones o emociones en el trasfondo. Pero son suaves, excepto para los ciudadanos más movilizados, ideologizados o mejor informados: una relativa minoría.El discurso global es imprescindible: la idea, el modelo de ciudad. Pero no son muchos los ciudadanos que la pueden tener en la cabeza. Igual que les queda lejos un rasgo muy característico de la política municipal: las listas de cosas, "lo que hemos hecho", "lo que haremos". La política municipal es una política de listas, de páginas y páginas con listas de cosas hechas o por hacer. Concretísima. Listas tan imprescindibles como interminables, que no es nada fácil resumir en dos o tres conceptos que lleguen a todo el mundo y en una idea que lo ampare todo.La mayoría tiene una visión más limitada, en el tiempo (presente) y el espacio (los lugares por donde nos movemos).

De aquí que haya una mayoría de votantes egoístas, actitud que no forzosamente es negativa. Es un egoísmo pragmático. Gente que no vota en clave de ciudad, sino en clave estrictamente personal, de 100 o 200 metros a la redonda: “qué me interesa a mí”. ¿Escuelas? ¿Metro? ¿Trabajo? ¿Un piso? ¿Dos contenedores más a la vuelta de la esquina? Estas necesidades son una lista muy corta. El votante egoísta no las contrasta con los programas de los partidos, sino con la idea global que tiene de los mismos y con el estado de la ciudad, en cómo cree que van las cosas: extrapola instintivamente lo que ve y siente en su día a día. Si la ciudad va bien o mal lo sabe todo el mundo. El proceso acaba con una corta lista de nombres propios, de caras humanas, que merecen más o menos confianza. Muy corta: no llega ni a un top-ten, es como mucho un top-two, three o four... Más o menos como cuando vas al súper, aunque la comparación sea odiosa: ¿cuántas marcas de detergente o desodorante recuerdas?

A todo esto hay que añadirle el humor, el tono general.

El humor de la ciudadanía es un factor poco mesurable, pero no despreciable. Una ciudad optimista y satisfecha como Terrassa, por ejemplo, en la que incluso a los taxistas les cuesta ser catastrofistas y anunciar el apocalipsis cada cinco minutos, se comporta de una manera muy diferente que una ciudad fastidiada o deprimida. Según la decisión que tome en las urnas, tiene más cosas a perder que a ganar. Hay que ser muy irreflexivo (queda fino, ¿eh?) para cambiar cuando las cosas van bien, aunque haga muchos años que van bien. Que dure muchos años más, si puede ser. ¿Egoísmo? Tal vez sí. ¿Pero qué mueve a las personas y las sociedades si no es el egoísmo, en el mejor y más complejo sentido de la palabra?

Éstos son más o menos los principales factores que llevarán a votar el domingo próximo a mucha gente. Cada cual vota "su" ciudad, su propio futuro. Son ciudades diferentes en torno a un "yo", el de cada votante.

Y la alquimia del voto la convierte en una ciudad de "nosotros", que decide quién la representa mejor y dibuja un mapa sobre el cual a partir del lunes habrá que construir gobiernos para hacer cosas. Para cumplir promesas. Electoralistas, sí. Claro. El electoralismo (no su caricatura, no nos confundamos) es el motor del sistema democrático y genera progreso y bienestar colectivos. Así de simple y de complejo, combinado con la paradoja del votante (y del político) egoísta.

O sea que este domingo a votar ...

No hace falta que lo hagas por tu pueblo o ciudad.

Hazlo por ti. Funciona.

L'alcalde de Catalunya

Barcelona i Madrid tendeixen a comportar-se igual. Madrid es creu que és Espanya i Barcelona fa el mateix amb Catalunya. I així tenim els candidats barcelonins a les municipals, convertits per obra i gràcia dels mitjans de comunicació nacionals en una mena de candidats de tots. Vaja, que hi ha dies que em penso que l’Hereu o el Trias es presenten a alcalde de Catalunya, acompanyats dels seus possibles socis: els tripartits estan empenyent CiU cap als braços del PP a tot arreu, han tingut la virtut de definir clarament la gran família d’esquerres, però també de treure a la llum pública la dreta.

Els mitjans a què em refereixo, i que es creuen tan “panxus” que són un referent per a tot el país, pensen només en clau barcelonina: la resta de Catalunya és un apèndix de la capital. Fins i tot al “Polònia” ens vam haver d’empassar els gags dels candidats barcelonins, com si fossin de tots. No em va fer gens de gràcia: no perquè no m’importi, sinó perquè ni de lluny són els candidats de tot Catalunya. No han fet el més mínim esforç per recollir res de la diversitat d’eleccions que es fan aquest diumenge: quatre pinzellades per donar color local, res més.

Dilluns ens obsequiaran amb portades similars: qui serà l’alcalde de Catalunya (és a dir, el de BCN). Com a molt sumaran tots els vots dels diferents partits per dir qui guanya les municipals: la temptació de sumar pomes, peres, taronges i kiwis per aconseguir una portada rodona, no fos cas que la realitat t’espatlli un bon titular.

El mateix que faran els mitjans madrilenys, també pendents del seu melic: com si a la resta d’Espanya només ens interessés saber com els hi ha anat al Gallardón, l’Aguirre, el Sebastián o el Simancas. Amb un afegit: tractaran les municipals com unes primàries o, ja posats a menysprear-les, com una “macroenquesta” de les úniques eleccions que consideren importants, les generals. Continuaran indiferents a un canvi profund que s’està produint a aquest país: comença a ser un país, perdoneu-me l’expressió, “pluricèntric” més que “descentralitzat”. Cada dia som més un país-xarxa: un model de país molt diferent del país-melic, amb una capital que ho és tot i una perifèria que serveix per anar-hi de vacances o d’excursió. En fi, ja se n’adonaran…

* * *

El alcalde de Catalunya

...o el de España, a estos efectos, tanto monta, monta tanto. Barcelona y Madrid tienden a comportarse igual. Madrid se cree que es España y Barcelona hace lo mismo con Cataluña. Y así tenemos a los candidatos barceloneses a las municipales, convertidos por obra y gracia de los medios de comunicación nacionales ("regionales", dirían en Madrid) en una especie de candidatos de todos. Hay días que parece que Hereu o Trias se presentan a alcaldes de Cataluña, acompañados de sus posibles socios: los tripartitos están empujando a CiU hacia los brazos del PP en todas partes, han tenido la virtud de definir claramente la gran familia de izquierdas, pero también de sacar a la luz pública la derecha.

Los medios a que me refiero, y que están convencidos de que son un referente para todo el país, piensan sólo en clave barcelonesa: el resto de Cataluña es un apéndice de la capital. Incluso en "Polonia" (el brillante programa de sátira política de TV3) nos tuvimos que tragar los gags de los candidatos barceloneses, como si fueran de todos. Qué risa... No han hecho el más mínimo gesto para retratar la diversidad de elecciones que se celebran este domingo en todo el país: cuatro pinceladas para dar algo de color local, nada más.

El lunes nos obsequiarán con portadas similares: quién será el alcalde de Cataluña (es decir, el de BCN). Como mucho sumarán los votos de los diferentes partidos para decir quién gana las municipales: la tentación de sumar manzanas, peras, naranjas y kiwis para conseguir una portada redonda, no sea que la realidad vaya a estropearte un buen titular... Lo mismo que harán los medios madrileños, también pendientes de su ombligo: como si en el resto de España sólo nos interesara saber cómo les ha ido a Gallardón, Aguirre, Sebastián o Simancas. Con un añadido: tratarán las municipales como unas primarias o, ya puestos a despreciarlas, como una "macroencuesta" de las únicas elecciones que consideran importantes, las generales. Continuarán indiferentes a un cambio profundo que se está produciendo en este país: empieza a ser un país, perdonadme la expresión, "pluricéntrico" más que "descentralizado". Cada día somos más un país-red: un modelo de país muy diferente del país-ombligo, con una capital-ombligo y una periferia que sirve para ir de vacaciones o de excursión. En fin, ya se irán dando cuenta ...

23 de maig 2007

De Catalunya a l'infern

No anem bé. Gens ni mica. Quin dia: això de ser català comença a ser perillós. No només per a la butxaca, sinó també per a la nostra ànima immortal. A aquest pas, ser catalans només ens servirà com a passaport per a l’infern. Per als més afortunats, com a mínim el càstig serà una llarga temporada al purgatori, abans que el Papa consideri que va ser un invent no massa justificat teològicament, cosa que no es preveu que passi abans de tres o quatre segles. (1) En Losantos, home que com diu el seu nom personifica a la ràdio la santedat i les virtuts cristianes de l’església hispànico-romana, diu ni més ni menys que per a Espanya és pitjor l’Estatut de Catalunya -aquest “engendru” que ens portarà pel camí de l’amargura- que… ETA. Una veritat explosiva, certament. (2) Roma està preocupada per la “descristianització” que pateix Catalunya. Es veu que cada vegada anem menys a missa, una tragèdia que tindrà efectes perniciosos per a la nostra salvació particular i com a poble. Pobres cardenals, no acaben d’entendre per què… Que Déu els il.lumini… (3) Catalunya és la comunitat (nacionalitat que se sent nació però només una mica i sense molestar massa?) espanyola on hi ha més divorcis. La culpa, segons el conegudíssim IPF, és de Zapatero. Ja ho sabíem, però s’agraeix que no només ens diguin el pecat, sinó també el pecador… Si jo no fos un pecador tan empedreït, tal com s’estan posant les coses, a hores d’ara ja estaria demanant asil polític i espiritual al Vaticà… Que vagin fent, que no tinc pressa...

* * *

De Cataluña al infierno

No vamos bien. Para nada. Qué día: esto de ser catalán empieza a ser peligroso. No sólo para el bolsillo, sino también para nuestra alma inmortal. A este paso, ser catalanes sólo nos servirá como pasaporte para el infierno. Para los más afortunados, como mínimo el castigo será una larga temporada en el purgatorio, antes de que el Papa considere que fue un invento teológico no demasiado…, aunque no se prevé que esto pueda suceder antes de tres o cuatro siglos. (1) Losantos, que como sugiere su nombre personifica en la radio la santidad y las virtudes cristianas de la iglesia hispánicorromana, dice ni más ni menos que para España es peor el Estatuto de Cataluña -este engendro que nos llevará por el camino de la amargura- que... ¡ETA!. Una verdad explosiva, ciertamente. (2) Roma está preocupada por la "descristianización" que sufre Cataluña. Sucede que cada vez vamos menos a misa, una tragedia que tendrá efectos perniciosos para nuestra salvación particular y como pueblo. Pobres cardenales, no acaban de entender por qué... Que Dios les ilumine... (3) Cataluña es la comunidad (¿nacionalidad que se siente nación pero sólo un poco y sin molestar demasiado?) española donde hay más divorcios. La culpa, según el conocidísimo IPF, es de Zapatero. Ya lo suponíamos, pero se agradece que no sólo no nos señalen el pecado, sino también al pecador... Si yo no fuera un pecador tan empedernido, tal como se están poniendo las cosas, a estas alturas ya estaría pidiendo asilo político y espiritual en el Vaticano... Bueno, que sigan con lo suyo, que igual tardaré un poco…

22 de maig 2007

Votar el PP és votar Bin Laden?

Aquesta és la única resposta a bestieses tan descomunals com les que surten dia sí i dia també de la boca d’Aznar. A veure qui la diu més grossa. Aznar segueix dale-que-dale, inasequible al desaliento, com es deia en els temps d’aquell petit general. La frase del dia és: "Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones". Com que tenia un dia inspirat i avui no tocava parlar ni de l’ampolla ni de la Botella ni declarar-li amor etern (a la senyora Botella), la collita de frases és abundosa: "No puede gobernar un señor que no sabe si existe la nación española”, perquè "ha conseguido que media España no acepte a la otra media, una política de exclusión que los españoles habíamos superado". Una altra frase rodona: "España no necesita mirar hacia atrás, remover huesos, ni mirar al pasado". I ja per rematar, Aznar denuncia "el proceso de desnacionalización y debilitamiento del Estado que vive España" perquè "rompe con el modelo territorial". Tot això en un sol dia, que ja té mèrit.

Abans que res, serà qüestió de repassar les paperetes electorals. Que jo sàpiga, aquest diumenge que ve no votem ni Zapatero ni Aznar. I Rajoy? Al pas que va, segurament no l’arribarem a votar: Aznar li està robant el paper, descaradament. Està demanant pista. Té ganes de salvar Espanya, peti qui peti. Es un salvapàtries vocacional. No estan els temps per deixar la pàtria en mans d'un registrador de la propietat... Es hora que surti el propietari, l'amo de veritat.

Ja és curiós, ja, que ni ell, enviat per la divina providència a salvar la pàtria, ni els seus, no diguin ni un mot d’aquest judici de l’11-M que està triturant dia a dia totes les mentides que han anat escampant des del PP (amb la col.laboració entusiasta del Mundo i la Cope) aquests darrers tres anys. S’estan menjant totes les mentides, totes les teories conspiratives, tot el verí que han injectat a les venes d’aquest país. Però tenen l’estómac a prova de bombes, mai millor dit: són immunes al seu propi verí, ni s’immuten. I en fabriquen més, i més, i més. Un verí corrosiu, que si no anem amb compte acabarà cremant aquest país per dintre.

Quanta sort vam tenir el dia que va guanyar Zapatero, de miracle. Ho reconec: si tingués per costum resar, cada dia demanaria al cel que ZP ens duri fins que li surtin cabells blancs. No perquè sigui superman, no: té molts punts foscos, entre els quals el desgavell del procés de pau i la seva caòtica estratègia territorial. I molts punts a favor: està eixamplant la ciutadania, els drets, la igualtat. Però sobretot hi ha un argument fonamental: almenys podem estar segurs que ZP no ens ficarà en la tercera guerra mundial. Amb personatges com Aznar, la començaríem directament nosaltres. Ell solet, vaja. Amb l’Acebes i el Zaplana escalfant l’ambient i arengando a la tropa.

Clar, algun dia hem de continuar la gloriosa Reconquista, que vam aturar el 1492 a la vora del Mediterrani, a les costes d’aquesta Al-Andalus que si no anem amb compte els malvats moros (o els catalans, que encara són pitjors) intentaran recuperar...

Em sap fins i tot greu haver de dir-ho, però si ens posem així és evident que votar Aznar és votar la guerra. En tots els sentits.

(Imprescindible: http://www.losgenoveses.net)

* * *

¿Votar PP es votar Bin Laden?

Ésta es la única respuesta a burradas tan descomunales como las que salen día sí y día también de la boca de Aznar. A ver quién se pasa más pueblos... Aznar sigue inasequible al desaliento, como se decía en los tiempos de aquel pequeño general. La frase del día es: "Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones". Tenía un día inspirado y hoy no tocaba hablar ni de una botella ni de la otra, ni siquiera declararle amor eterno... a la señora Botella. La cosecha de frases es abundante: "No puede gobernar un señor que no sabe si existe la nación española", porque "ha conseguido que media España no acepte a la otra media, una política de exclusión que los españoles habíamos superado". Otra frase redonda: "España no necesita mirar hacia atrás, remover huesos, ni mirar al pasado". Y ya para rematar, Aznar denuncia "el proceso de desnacionalización y debilitamiento del Estado que vive España" porque "rompe con el modelo territorial". Todo eso en un solo día, tiene mérito. Será la magia de Calatayud...

Ante todo, será cuestión de repasar las papeletas electorales. Que yo sepa, este domingo que viene no votamos ni a Zapatero ni a Aznar. ¿Y a Rajoy? Al paso que va, seguramente no le votarán nunca: Aznar le está robando el papel, descaradamente. Está pidiendo pista. Tiene ganas de salvar España, a cualquier precio. Es un salvapatrias vocacional. No están los tiempos para dejar la patria en manos de un registrador de la propiedad ... Es hora de que salga el verdadero propietario, el amo.

Ya es curioso, ya, que ni él, enviado por la divina providencia a salvar a la patria, ni los suyos, digan una sola palabra de este juicio del 11-M que está triturando día a día todas las mentiras que han ido extendiendo desde el PP (con la colaboración entusiasta del Mundo y la Cope) estos últimos tres años. Se están tragando todas las mentiras, todas las teorías conspirativas, todo el veneno que han inyectado en las venas de este país. Pero tienen el estómago a prueba de bombas, nunca mejor dicho: son inmunes en su propio veneno, ni se inmutan. Y fabrican más y más y más. Un veneno corrosivo, que si no manejamos con cuidado acabará quemando este país por dentro.

Cuánta suerte tuvimos el día que ganó Zapatero, milagrosamente. Lo reconozco: si tuviera por costumbre rezar, cada día pediría al cielo que ZP nos dure hasta que peine canas. No porque sea superman, ni mucho menos: tiene muchas zonas de sombra, entre ellas el desbarajuste del proceso de paz y su caótica estrategia territorial. Y muchos puntos a favor: está ampliando la ciudadanía, los derechos, la igualdad. Pero sobre todo hay un argumento fundamental: al menos podemos estar seguros de que ZP no nos meterá en la tercera guerra mundial. Con personajes como Aznar, la empezaríamos directamente nosotros. Él solito, vaya. Con Acebes y Zaplana calentando el ambiente y arengando a la tropa.

Claro, algún día habrá que retomar la gloriosa Reconquista, que detuvimos en 1492 en la ribera del Mediterráneo, en las costas de una Al-Andalus que a poco que nos descuidemos los taimados moros (o los catalanes, que todavía son peores) intentarán recuperar ...

Me sabe mal incluso tener que decirlo, pero empieza a ser evidente (si alguna vez dejó de serlo) que votar Aznar es votar la guerra. En todos los sentidos.

(Imprescindible: http://www.losgenoveses.net)

Yahveh, Al.là i la moda Zara

Es difícil, això de ser una marca global com Zara. Hi ha tants ulls de poll al món que costa molt no trepitjar-ne algun. Però ja se sap, el client és qui mana, el client és el rei. I a vegades, el client no només segueix la moda que marquen els humans, sinó la que ve inspirada directament per Déu a través dels seus representants comercials a la terra. I si hi ha déus exigents i difícils d’acontentar, aquests són Yahveh i Al.là: cosins germans, com cristians, musulmans i jueus. Barallats, però de la mateixa família. Zara (Bershka) ja va tenir problemes a Dubai i després a tot el món, fa un cert temps, amb una etiqueta que no mostrava el degut respecte a una mesquita: poques conyes. Es van menjar les etiquetes i van demanar les oportunes disculpes. Ara ha comès el greu pecat de barrejar lli i cotó a un vestit per a homes, a Israel: li ha faltat temps per demanar humilment perdó. La moda per a talibans no admet bromes. El negoci és el negoci. Per posar-se a riure, o potser a plorar…

* * *

Yahveh, Alá y la moda Zara

Qué difícil es ser una marca global. Como Zara. Hay tantas sensibilidades a flor de piel en el mundo que es casi imposible no herirlas. Pero el cliente es el rey. Y a veces, el cliente no sólo sigue la moda que marcan los humanos, sinó también la inspirada directamente por Dios a través de sus agentes comerciales en la tierra. Y si hay dioses exigentes y difíciles de contentar, éstos son Yahveh y Alá: primos hermanos, como cristianos, judíos y musulmanes. Peleados, pero de la misma familia. Zara (Bershka) ya tuvo problemas en Dubai hace un tiempo con una etiqueta que no mostraba el debido respeto a una mezquita: pocas bromas en esta materia. Se tragaron las etiquetas y pidieron las oportunas disculpas. Ahora ha cometido el grave pecado de mezclar lino y algodón en un traje para hombres, en Israel. Le ha faltado tiempo para pedir humildemente perdón. La moda para talibanes no admite bromas. El negocio es el negocio. Para echarse a reír, o tal vez a llorar…

20 de maig 2007

Xup-xup europeu

L’Europa que no hi ha manera de fer des de la política -perquè políticament és un fracàs evident per molta retòrica europeïsta que s’hi vulgui posar- s’està fent des de la realitat. Precisament a partir d’un impuls polític inicial. Que després s’ha perdut pel camí, però que va ser imprescindible per obrir camí… Aquesta Europa futura es va fent silenciosament. Cuina lenta, de xup xup. Ara veiem com els trens d’alta velocitat comencen a canviar el mapa europeu o més aviat la percepció que en tenim: tot estarà aviat molt més a prop. Deu ser la mateixa sensació que tindrien els nostres avis o besavis, en els temps de l’expansió de l’aviació. Europa sempre l’han fet les carreteres i els ponts, com al temps dels romans. De moment és temps de moure euros amunt i avall, de veure com la gent es desplaça, com fem socis aquí i allà, com anem teixint complicitats a base de turisme, negocis, estudis, com ens apropem, ens coneixem millor… N’hi ha per anys de cuinar la diversitat que pot ser la base de la unitat, un fenòmen que pot ser contagiós per a Espanya algun dia, encara llunyà... Només quan estigui feta l’Europa real veurem quina mesura pot tenir l’Europa política.

* * *

Chup chup europeo

La Europa que no hay manera de hacer desde la política -porque políticamente es un fracaso evidente por mucha retórica europeísta que le echemos- se está haciendo desde la realidad. Precisamente a partir de un impulso político inicial. Después ha perdido fuelle, pero que fue imprescindible para echar a andar... Esta Europa futura se va cociendo silenciosamente. Cocina lenta, de chup chup. Ahora vemos cómo los trenes de alta velocidad empiezan a cambiar el mapa europeo o más bien la percepción que tenemos de él: pronto todo estará mucho más cerca. Revivimos las sensaciones que tendrían nuestros abuelos o bisabuelos, en los tiempos de la expansión de la aviación. Europa siempre la han hecho las carreteras y los puentes, como en tiempos de los romanos. Por ahora debemos continuar moviendo euros de un lado para otro, desplazándonos, haciendo socios aquí y allá, tejiendo complicidades a base de turismo, negocios, estudios, acercándonos, conociéndonos... Cocinando la diversidad que puede ser la base de la unidad, algo que puede ser contagioso para España algún día, aún lejano... Sólo cuando esté hecha la Europa real veremos qué medida puede tener la Europa política

19 de maig 2007

Una mamada, un vot

Els belgues tenen cop amagats, com els catalans. Al pot petit hi ha la bona confitura... Una candidata a senadora, Tanja Derveaux, ha tingut la gran pensada d’oferir 40.000 fel.lacions. Una revolució en el món del marketing polític. Tu vota’m i jo et faig una mamada, dit en cristià. Un vot, una mamada. Perdoneu que sigui tan clar (i català), però la senadora no destaca tampoc precisament per dignificar ni la política ni la condició de la dona... Es veu que la noia és catxonda i li va agradar jugar a la confusió entre prometre “jobs” i “blowjobs”, que no és ben bé el mateix, tot i que una cosa no treu l’altra… No està clar què ofereix la candidata a les seves possibles votants del sexe femení, però ja posats a llepar massivament, segurament no ve d’aquí… Catxondíssima, sí, la candidata del partit Nee (que pel que es veu vol dir “no” en neerlandès), un d’aquests partits enrotllats i alternatius que les avorrides democràcies europees generen de tant en tant i que solen passar sense massa pena ni glòria. Els belgues s’han animat amb la proposta de la candidata: ja té 100.000 votants disposats a fer el canvi de cromos… Si fem quatre números, veurem que la noia no podrà entretenir-se massa amb aquests 100.000 “blowjobs” si a més vol dedicar alguna estoneta a fer de senadora…

Però no deixem anar la imaginació i no pensem més porcades: resulta que tot plegat és una brometa i que els votants només rebran un “detall divertit” ... La senadora no complirà les seves promeses electorals, una decepció per a l'electorat masculí belga, que ja tenia el vot a la mà i a l'altra... en fi, no segueixo... Es el que tenen aquests partits alternatius i enrotllats: tendeixen fàcilment al coitus o el "blowjob" interruptus…

I què tenen en comú les campanyes electorals belgues i les catalanes? Més aviat poc. Però aquí també ens agrada jugar amb la llengua i els partits intenten fer trempar els votants, cosa complicada… Ves per on, la creativitat política belga comença a tenir algun paral.lelisme a Catalunya, tot i que no tan agosarat. Aquí encara no anem tan passats de voltes. Tot arribarà... Resulta que ERC ha fitxat l’espavilat director de pelis porno/guarrilles en català, Conrad Son, per fer un tancament de campanya espectacular a Torredembarra, amb una formació que es diu Porno Band. L’espectacle, anuncien, serà apte per a tots els públics. Una llàstima, l’haurien pogut fer per a majors de 18 anys, com el vot, dic jo... S’han quedat curts, francament. Una mica de pit i cuixa, però sense esverar les tietes ni les iaies. Però és un primer pas. Ben aviat veurem el primer míting en una botiga de picardies o a un sex shop…S’ha de fer el que més convingui per animar els votants…

Ja hi anem, ja… Quan siguem grans podrem ser com els belgues. Guai.

* * *

Una mamada, un voto

Nos llega de Bélgica toda una revolución en el mundo del marketing político. Una candidata a senadora, Tanja Derveaux, ha tenido la gran ocurrencia de ofrecer 40.000 felaciones. Tú vótame y yo te hago una mamada, dedo en cristiano. Un voto, una mamada. No queda muy fino, pero la senadora no destaca tampoco precisamente para no dignificar ni la política ni la condición de la mujer ... Salta a la vista que la chica es cachonda y le gustó jugar a la confusión entre prometer "jobs" y "blowjobs", que no es exactamente lo mismo... No está claro qué ofrece la candidata a sus posibles votantes del sexo femenino, aunque ya puestos a ofrecer lametones masivos, tampoco se trata de hacerle ascos a nada…

Cachondísima, sí, la candidata del partido Nee (que significa "no" en neerlandés), uno de estos partidos enrollados y alternativos que las aburridas democracias europeas generan de vez en cuando y que suelen pasar sin pena ni gloria. Los belgas se han animado con la propuesta de la candidata: ya tiene 100.000 votantes dispuestos a todo... Aunque es de suponer que la chica no podrá entretenerse demasiado con estos 100.000 "blowjobs" si además quiere dedicar algún ratito a hacer de senadora…

Pero resulta de que todo es una bromita y que los votantes sólo recibirán un "detalle divertido" ... La senadora no cumplirá sus promesas electorales, una decepción para el electorado masculino belga, que ya tenía el voto en la mano y a la otra ... en fin, no sigo ... Es lo que tienen estos partidos alternativos y enrollados: tienden fácilmente al coitus o el "blowjob" interruptus ...

¿Y qué tienen en común las campañas electorales belgas y las catalanas? Más bien poco. Pero aquí también nos gusta jugar con la lengua como al que más y los partidos empiezan a confundir las erecciones con las elecciones. La sorprendente creatividad política belga empieza a tener algún paralelismo en Cataluña, aunque más moderado. ERC ha fichado al listillo director de pelis porno/guarrillas en catalán, Conrad Son, para hacer un cierre de campaña espectacular en Torredembarra, con una formación que se llama Porno Band. El espectáculo, anuncian, será apto para todos los públicos. Una lástima, se han quedado cortos: si sólo pueden votar los mayores de 18 años, no entiendo cómo no ofrecen un espectáculo más subido de tono, sólo para adultos…Pero es un primer paso. No tardaremos en ver el primer mitin en una tienda de picardías o en un sex shop... La imaginación al poder: todo vale para excitar a los votantes. Dentro de un tiempo, cuando seamos mayores podremos ser como los belgas. Qué guay.

17 de maig 2007

Jugar amb foc

En un país on hi ha gent capaç de jugar sense manies amb el terrorisme com a arma electoral, no ens pot estranyar que al final, tard o d’hora, la immigració acabi essent també combustible per a les campanyes. No per a totes ni a tot arreu, faltaria més. No es pot generalitzar, perquè hi ha ciutats, persones o partits que no fan bromes amb això. Però va entrant en campanya. Aznar -que no renuncia a fer de Moisès guiant el poble escollit mentre vagareja perdut per les tenebres del zapaterisme- insisteix en el tema: ho fa amb relativa subtilesa tenint en compte el seu currículum, però entre tanda i tanda d’abdominals, acaba de tornar a subratllar que immigració i inseguretat són inseparables. L'Artur Mas (en solitari, sense el suport de Duran Lleida) també s’ha apuntat a escalfar la campanya amb munició perillosa: diu ni més ni menys que Catalunya és gairebé la capital dels yihadistes. Hi ha alguns experts (¿?) que afirmen el mateix amb altres paraules, però els papers d’un expert i d’un líder polític són diferents. Un líder polític pot escollir apartar un tema del debat partidista, no per ignorar la qüestió ni silenciar-la, cosa per altra banda impossible, sinó tractar-la amb la delicadesa i seriositat que mereix. I amb prudència. O amb aquella virtut tan catalana del seny. Que Al.là i Yahveh ens preservin de tot mal i ens agafin confessats, si seguim per aquest camí, jugant amb foc a prop de la benzina. No falla: tard o d’hora s’acaba encenent la foguera.

* * *

Jugar con fuego

En un país donde hay gente que no le hace ascos a utilizar el terrorismo como arma electoral, no es de extrañar que al final, tarde o temprano, la inmigración acabe siendo también combustible para las campañas. No para todas ni en todas partes, faltaría más. No se puede generalizar, porque hay ciudades, personas o partidos que no entran en este juego irresponsable. Pero el tema va entrando en campaña. Aznar -que no renuncia a su papel de Moisés guiando el pueblo escogido mientras vaga perdido por las tinieblas del zapaterismo- insiste en la cuestión: lo hace con relativa sutileza teniendo en cuenta su currículum, pero entre serie y serie de abdominales, vuelve a subrayar que inmigración e inseguridad son inseparables. Artur Mas (en solitario, sin el apoyo de Duran Lleida) también se ha apuntado a calentar la campaña catalana con munición peligrosa: dice ni más ni menos que Cataluña es casi la capital de los yihadistas. Hay algunos expertos (¿?) que afirman lo mismo con otras palabras, pero los papeles de un experto y de un líder político son diferentes. Un líder político puede escoger apartar un tema del debate partidista, no para ignorar la cuestión ni silenciarla, cosa por otra parte imposible, sino tratarla con la delicadeza y seriedad que merece. Y con prudencia. O con aquella virtud tan catalana: el “seny”. Que Alá y Yahveh nos guarden de todo mal, si seguimos por este camino, jugando con fuego cerca de la gasolina. No falla: tarde o temprano se acaba encendiendo la hoguera.

15 de maig 2007

Política autèntica

La política, com tantes coses, vista massa d’aprop perd misteri. Quan la política és aquesta brutal coctelera en la que els grans (de grandària, no de grandesa) líders sacsegen titulars, emocions i alguna idea despistada que passava per allí, a major glòria de l’espectacle televisiu, sembla qui sap què. Molts focus, molta parafernàlia, molts himnes, banderetes, globus i el que calgui perquè quedi guapo a la petita pantalla. Tot al servei d’un espot televisiu. Però aquests dies, amb la campanya de les municipals, estem veient que hi ha en realitat almenys dues campanyes. La macro i la micro. La dels grans titulars als diaris i a les teles, la que intenta esverar el poble sobirà i clavar-li una puntada de peu al cul perquè vagi de cap a les urnes ben emprenyat. I la dels candidats a regidor/a o a alcalde/alcaldessa que es pategen els pobles i ciutats, els barris. Que munten actes on un èxit espectacular és reunir tres o quatre-centes persones a una plaça, i molts més actes de petit format, d’aprop. Una política de cafè, de xerrada, de donar la llauna als mitjans locals no amb grans titulars, sinó amb coses ben concretes, amb crítiques més encertades o no però concretes, amb petites o grans coses que poden millorar la vida d’aquella persona, sí, justament la d’aquella persona que té noms i cognoms. Una política d’anar pel carrer a repartir fullets més o menys modestos, a saludar gent, a explicar-li propostes i idees. Tan concretes que hi ha el perill que semblin petites al costat del gran show que ens amenitza aquests dies, la caravana mediàtico-política que tritura tot el que toca. Doncs bé. Tenim al carrer, al costat de casa, i ens hi podem topar cara a cara, la política de veritat. La gran política, que només sembla petita perquè actua a petita escala. No ens enganyem. De petita, res. Sovint és més d’estar per casa i a vegades fins i tot tendeix al cutrerio que dóna gust veure-ho. Però té una riquesa extraordinària, una voluntat de proximitat que emociona. Fa olor d’autèntica. No pot ser altra cosa, perquè qualsevol dia topes amb un candidat/a al repla de l’escala, al sortir del forn de pa o del quiosc, al seure a fer un cafè a la plaça. I el candidat o candidata pot ser més fals que un duro sevillano a la tele, però no quan el pots veure, hi pots parlar, discutir amb ell/a. Pura política full monty: tot està a la vista. No hi ha ni rastre d’aquesta política als grans mitjans de comunicació estatals/nacionals, excepte quan algú fa alguna bestiesa o pixa fora de test: pura anècdota. Però aquesta política va fent la seva campanya, venent la seva mercaderia com correspon: aprop de la gent, a peu de carrer, cara a cara. Es una pena que quedi miserablement tapada pels espectacles de “son et lumière” de les grans caravanes electorals. Independentment del que jo pensi i de quines siguin les meves conviccions i de qui votaré, quan veig aquests candidats que més o menys tímidament busquen la gent, li ofereixen un tríptic o li expliquen alguna de les coses que voldrien fer, reconec que hi ha vegades que m’emociono. Aquest gest senzill, proper, vacil.lant, dóna sentit a tot plegat. I fa que soni més fals, molt més fals i buit, el gran show americanitzat adreçat a les masses sota milers de kilovats de focus de coloraines.

P.S. A veure si els ciutadans/nes estem a l’alçada d’aquesta política el diumenge 27 de maig. Preferiria estalviar-me la vergonya de veure que la gent passa més de tot justament quan el que està en joc és el que li toca més d’aprop. Curiosa paradoxa democràtica: ens motiva més per anar a votar Irak que Terrassa, Alcalá, Getxo, Lugo o Zaragoza? Ho veurem el diumenge 27 al vespre...

(A la foto, un cartell electoral de Pompeia. Hi ha coses que no canvien…)

* * *

Política auténtica

La política, como tantas cosas, vista demasiado de cerca pierde misterio, o al menos eso dice el tópico. Cuando la política es esta brutal coctelera en la que los grandes líderes (en cuanto al tamaño, no forzosamente a la grandeza) agitan titulares, emociones y alguna idea despistada que pasaba por allí, a mayor gloria del espectáculo televisivo, puede llegar a deslumbrar. Muchos focos, mucha parafernalia, muchos himnos, banderitas, globos y lo que se tercie para que quede vistoso en la pequeña pantalla. Todo al servicio de un continuo espot televisivo. Pero estos días, con la campaña de las municipales, estamos viendo que hay en realidad al menos dos campañas. La macro y la micro. La de los grandes titulares en los diarios y en las teles, la que intenta excitar al pueblo soberano y empujarlo a las urnas. Y la de los candidatos a concejal/a o a alcalde/alcalde que se patean los pueblos y ciudades, los barrios. Que montan actos donde un éxito espectacular es reunir a tres o cuatrocientas personas en una plaza, y muchos más actos de pequeño formato, cercanos. Una política de café, de charla, de dar la lata a los medios locales no con grandes titulares, sino con cosas más bien concretas, con críticas más acertadas o no, pero siempre concretas, con pequeñas o grandes cosas que pueden mejorar la vida de tal o cual persona, sí, justamente la de aquella persona que tiene nombres y apellidos. Una política que se mueve por la calle repartiendo folletos más o menos modestos, saludando gente, exponiendo propuestas e ideas. Tan concretas que corren el peligro de que parezcan menores, casi minúsculas, al lado del gran show que nos ameniza estos días, la caravana mediàtico-política que tritura todo lo que toca. Pues bien. Es justo al revés. Tenemos en la calle, al lado de casa, cara a cara, la política de verdad. La gran política, que sólo parece pequeña porque actúa a pequeña escala. No nos engañemos. De pequeña, nada. A menudo es más de estar por casa y a veces incluso tiende al cutrerío. Pero tiene una riqueza extraordinaria, una voluntad de proximidad que emociona. Huele a auténtica. No puede ser otra cosa, porque cualquier día puedes encontrarte con un candidato/a en el rellano de la escalera, al salir de la panadería o del kiosco, al sentarte a hacer un café en la plaza. Y el candidato o candidata puede ser más falso que un duro sevillano en la tele, pero no cuando lo puedes ver, puedes hablar, discutir con él o ella. Pura política full monty: todo está a la vista. No hay ni rastro de esta política a los grandes medios de comunicación estatales/nacionales, excepto cuando alguien hace o dice alguna burrada: pura anécdota. Pero esta política va haciendo su campaña, vendiendo su mercancía como corresponde: cercana a la gente. Es una pena que quede escondida tras los espectáculos de "son et lumière" de las grandes caravanas electorales. Independientemente de lo que yo piense y de cuáles sean mis convicciones y de a quién votaré, cuando veo a estos candidatos que más o menos tímidamente buscan a la gente, le ofrecen un tríptico o le explican alguna de las cosas que querrían hacer, reconozco que casi me emociono. Este gesto sencillo, próximo, vacilante, da sentido a todo. Y hace que suene más falso, mucho más falso y vacío, el gran show americanizado dirigido a las masas bajo miles de kilovatios de focos de colorines.

P.S. Veremos si los ciudadanos/nas estamos a la altura de esta política el próximo domingo 27 de mayo. Preferiría ahorrarme la vergüenza de ver que la gente pasa más de todo justamente cuando lo que está en juego es lo que tiene más cerca. Curiosa paradoja democrática: ¿nos motiva más para ir a votar Irak que Terrassa, Alcalá, Getxo, Lugo o Zaragoza? Lo sabremos el domingo 27 por la noche ...

(En la foto, un cartel electoral de Pompeya. Hay cosas que no cambian...)

12 de maig 2007

Les opinions del senyor Borbó

Tenim un rei que no diu ni ase ni bèstia quan va a veure la seva néta/infanta Sofia i en canvi se li escalfa la boca envoltat de guàrdies civils. Es el que tenen els uniformes, un no sé què excitant… I va l’home, enxampat fa quatre dies en plena excursió de caça major per les muntanyes del Kazajastan, i deixa anar, en rigorós off the record, faltaria més, unes quantes opinions sobre la pau definitiva a l’Ulster. Paraula de Borbó: aquests processos de pau, “hay que intentarlos, porque si se consiguen, se consiguen”. I si no, no, clar. Espectacular. I que ningú no busqui paral.lelismes entre l’Ulster i el País Basc, faltaria més, colla de mal pensats! Pel que fa a l’off the record, ja se sap, aquests periodistes bocamolls… En fi. Que estic d’acord amb el ciutadà senyor Borbón i amb el que diu, tot i que no és precisament que destaqui per la claredat i profunditat del seu missatge. Encara que em pugui agradar que el rei li envii un missatge d’ànim a ZP en un procés de pau del qual possiblement ha perdut el fil però no l’agulla, em desagrada profundament que el monarca borbonegi, que intervingui en el debat polític. No li toca. Es temptador riure-li la gràcia, però no aplaudiré les seves paraules.

* * *

Las opiniones del señor Borbón

Tenemos un rey que no abre la boca cuando va a visitar a su nieta/infanta Sofía y en cambio se va de la lengua rodeado de guardias civiles. Es lo que tienen los uniformes, uno no sé qué excitante... El monarca, pillado hace cuatro días en plena excursión de caza mayor por las montañas del Kazajastan, suelta, en riguroso off the record, faltaría más, unas cuantas opiniones sobre la paz definitiva en el Ulster. Palabra de Borbón: estos procesos de paz, "hay que intentarlos, porque si se consiguen, se consiguen". Y si no, no, claro. De cajón. Y no vayamos a ser mal pensados: que nadie se atreva a buscar paralelismos entre el Ulster y el País Vasco, por supuesto... Por lo que se refiere al off the record, ya se sabe, uno no se puede fiar de los periodistas… En fin. Que estoy de acuerdo con el ciudadano señor Borbón y con lo que dice, aunque no destaque precisamente por la claridad y profundidad del mensaje. Y que, aunque me pueda gustar que el rey le eche un capotazo a ZP en un proceso de paz del cual posiblemente ha perdido el hilo pero no la aguja, me desagrada profundamente que el monarca borbonee, que intervenga en el debate político. No le toca. Por eso no aplaudo sus palabras.

10 de maig 2007

Primàries, de què?

Avui, a poques hores de l’inici de la campanya electoral de les municipals i d’unes quantes eleccions autonòmiques, La Vanguardia obre la seva portada amb un titular espectacular: “PSOE y PP inician la cuenta atrás de las primarias del 27-M”. La Vanguardia reflecteix amb exactitud una manera de veure aquestes eleccions, ja sé que no per força la comparteix. Però aquesta visió esbiaixada i simplista devalua, senzillament, la democràcia i la redueix a un gran ring de boxa mediàtic. Devalua també les ciutats i pobles, les comunitats autònomes i fins i tot les nacionalitats que se senten nacions: tot el que passa fora de Madrid és una anècdota. El 27-M votem unes primàries. Així és com ho veuen els cercles més polititzats del país: tot es redueix a un duel Zapatero-Rajoy, i la resta són comparses. Els alcaldes, els regidors, els diputats autonòmics. Com si el que votem el darrer diumenge de maig fos aprovar o no els descarrilats però necessaris intents de negociar amb ETA, l’Operació Malaya, els cacaus econòmics de la capital del regne (els affaires Conthe, Arenillas, Sebastián, BBVA, Endesa…), el judici de l’11-M i la fracassada teoria de la conspiració ETA-Bin Laden. No n’hi ha prou amb unes eleccions generals més o menys cada quatre anys? Sembla ser que no. Aquests cercles superpolititzats, plens de teories, conspiracions, offtherecords i confuses relacions entre el periodisme i la política, ho veuen així.

Però la resta de ciutadans vivim en un altre país, on passen altres coses (també) i on ens interessen (també) altres coses. Potser no tan morboses com saber la veritat de l’11-M, però no menys importants: per exemple, triar els nostres representants als ajuntaments, on ens juguem el futur de cada dia, el més proper, el del lloc on vivim. Plantejar el 27-M en clau de primàries per a la Moncloa és una monumental presa de pèl als ciutadans i una falta de respecte. Ara toca votar ajuntaments i en alguns indrets d’Espanya també parlaments autonòmics. Jo no estic empadronat a Madrid ni em penso deixar portar per aquest tèrbol remolí madrileny. O el barceloní, més amable, però no menys centralista. No he de triar entre Gallardón o Sebastián, entre Simancas o Aguirre ni entre ZP o Rajoy. Ni entre Hereu o Trias. El meu vot no és per decidir qui s’allotja temporalment a la Moncloa quatre anys, sinó per expressar quina mena de futur vull per a la meva ciutat. Cada cosa al seu moment. Les municipals ni són primàries ni són eleccions de segona. A veure si els ciutadans hi posem més seny que aquestes èlits polítiques i mediàtiques que actuen com si fossin el centre del món. El dia 27 el centre del món és la ciutat o el poble on viu cadascú, no ens equivoquem.

* * *

Primarias, ¿de qué?

Hoy, a pocas horas del inicio de la campaña electoral de las municipales y de unas cuantas elecciones autonómicas, La Vanguardia abre su portada con un titular espectacular: "PSOE y PP inician la cuenta atrás de las primarias del 27-M". La Vanguardia refleja con exactitud un modo de ver estas elecciones. Visión sesgada y simplista que devalúa, sencillamente, la democracia y la reduce a un gran ring de boxeo mediático. Devalúa también las ciudades y pueblos, las comunidades autónomas e incluso las nacionalidades que se sienten naciones a hurtadillas: todo lo que pasa fuera de Madrid es una anécdota. El 27-M votamos unas primarias. Así es como lo ven los círculos más politizados del país: todo se reduce a un duelo Zapatero-Rajoy, y el resto son comparsas. Los alcaldes, los concejales, los diputados autonómicos. Como si el último domingo de mayo estuviéramos llamados a votar sobre los descarrilados pero necesarios intentos de negociar con ETA, la Operación Malaya, los vodeviles económicos de la capital del reino (los affaires Conthe, Arenillas, Sebastián, BBVA, Endesa ...), el juicio del 11-M y la fracasada teoría de la conspiración ETA-Bin Laden. ¿No hay bastante con unas elecciones generales más o menos cada cuatro años? Parece ser que no. Estos círculos superpolitizados, cargados de conspiraciones, offtherecords y confusas relaciones entre el periodismo, la política y los negocios, lo ven así. Les conviene verlo así.

Pero el resto de ciudadanos vive en otro país, donde pasan otras cosas (también) y donde nos incumben (también) otras cosas. Quizás no tan morbosas como descubrir la verdad del 11-M, pero no menos importantes: por ejemplo, escoger a nuestros representantes en los ayuntamientos, donde nos jugamos el futuro de cada día, el más próximo, el del sitio donde vivimos. Plantear el 27-M en clave de primarias para la Moncloa es una monumental tomadura de pelo a los ciudadanos y una falta de respeto. Ahora toca votar ayuntamientos y en algunos lugares de España también parlamentos autonómicos. Yo no estoy empadronado en Madrid ni me pienso dejar arrastrar por este turbio remolino madrileño. O el barcelonés, más amable, pero no menos centralista. No tengo que escoger entre Gallardón o Sebastián, entre Simancas o Aguirre ni entre ZP o Rajoy. Ni entre Hereu o Trias. Mi voto no decidirá quién se aloja temporalmente en la Moncloa cuatro años, sino qué tipo de futuro quiero para mi ciudad. Cada cosa a su debido momento. Las municipales ni son primarias ni son elecciones de segunda. A ver si los ciudadanos somos algo más sensatos que estas élites políticas y mediáticas que actúan como si fueran el centro del mundo. El día 27 el centro del mundo es la ciudad o el pueblo donde vive cada uno, no nos equivoquemos.