La pela és la pela

(6.3.2007) Catalunya creix des de fa 6 anys per sota de la mitjana espanyola. I s’allunya de la mitjana europea. Madrid lidera el creixement econòmic espanyol. Extremadura s’apropa a la mitjana madrilenya.

Dels tres titulars, el tercer és una excel.lent notícia, per als extremenys i per a tots els espanyols: es redueixen les distàncies, els desequilibris, s’aprofiten els recursos destinats a fer créixer les comunitats més endarrerides. Alguna virtut havia de tenir el sistema autonòmic, no? El segon titular… doncs molt bé, va, no ens deixem portar per les emocions ni les enveges, entra dintre de la normalitat planetària que les capitals dels països concentrin inversió pública i poder econòmic: el mateix passa a Catalunya entre la Barcelona metropolitana (i com a molt el Vallès o la “segona corona” o “l’arc metropolità”, on se situa Terrassa) i la resta del país.

El primer titular sí que és una mala notícia. Estem perdent passada. Els experts no acaben de posar-se d’acord sobre les raons d’aquest retrocés català tan acusat. Una possible raó és la manca d’inversió pública: això ja ens convé dir-ho, oi? Segurament és veritat en part. Però alguna raó més hi deu haver. I fins i tot deu ser posssible, no sé, que el propi país tingui, globalment considerat, alguna “culpa” en tot plegat… Potser hi hauríem de pensar una mica, no us sembla?

Ens agrada molt considerar-nos un dels motors d’Espanya, d’Europa i del que calgui, però a vegades em temo que vivim de glòries passades i que el món (i nosaltres) està canviant sense que ens n’adonem. El mite de la Catalunya rica i pròspera, a l’avantguarda de les espanyes i del que calgui, no resisteix el contrast amb la freda realitat dels números i les estadístiques. I no pot ser que la culpa sigui sempre i només de Madrid.