Barretina i JJ.OO.PP.EE.

(13.3.2007) La bassa d’oli que és el govern català –i que duri, que això va bé- és inconcebible sense una mica de sal i pebre. Una de cal i una de arena, com diuen a les espanyes… “Made in Catalunya” és una mostra de la cultura catalana que se celebra a Nova York fins al mes de juny. Chapeau!… o millor dit, cop de barretina!, perquè la barretina, tan nostrada com oblidada, ha estat la icona escollida per il.lustrar aquesta interessant iniciativa. Res a dir, ans al contrari: la cultura catalana ha de promocionar-se activament si volem que ocupi un lloc, no per força petit ni proporcional a la demografia del país, a l’escenari global, i aquest és un dels camins possibles.

Ara bé… segur que la millor manera de fer-ho és amb una barretina? No teníem res millor que la barretina per simbolitzar la cultura catalana? Es poden fer bromes que m’estalviaré, però com a mínim és una decisió de marketing, publicitària i de concepte gràfic molt discutible que la barretina simbolitzi la nostra cultura. Ens imaginem els bascos amb una boina gegant? Una setmana cultural espanyola amb un d’aquests moníssims barrets de torero? La setmana cultural nordamericana amb un barret de cow-boy? Ai, senyor…

L’altra gran idea promocional de la setmana és que el govern català proposa al COI que se celebrin uns Jocs Olímpics de Països Esportius (JJ.OO.PP.EE.). Uns jocs olímpics per a països, nacions, realitats nacionals o territoris sense estat. Consti que a mi l’esport no em fa ni fred ni calor i que em nego a considerar que una selecció esportiva (o un club) representi alguna cosa més que els seus socis o com a molt els seus aficionats i seguidors. Crec que l’esport és només esport i com a molt espectacle i entreteniment… o negoci. Em desagrada profundament barrejar-ho amb altres coses: no és un joc innocent quan parlem de països. Jo no em sento representat ni pel Barça ni per la selecció nacional espanyola o catalana, què hi farem. Em són completament indiferents. Per tant, ni fu ni fa, per mi com si la vall d’Aran té una selecció nacional esportiva. Crec també que tothom té dret a fer les seves seleccions i a competir on vulgui sense que això sigui una qüestió o un drama d’Estat, no només les nacions amb estat propi, no: com si ho volen fer dos estats plegats, una comarca, una mancomunitat de municipis o els veïns d’un carrer. Ara bé, no m’acabo d’imaginar aquests innovadors i revolucionaris Jocs Olímpics, ja em perdonaran…