Amb Z de responsabilidaZ

Zapatero ha agafat el toro per les banyes. Dissabte a la tarda va marcar al seu mòbil el número de Montilla i van quedar que es veurien diumenge a mig matí, al costat dels esvorancs i esquerdes de l’AVE. Visita sorpresa de cap de setmana: punt per a Zapatero. Diguin el que diguin tots els que el critiquen i que l’haurien criticar també si no hagués vingut. Als presidents espanyols els costa moure’s de la Moncloa per baixar dels núvols del poder a les trinxeres de la realitat. Cal tenir-ho en compte per valorar el gest. Un gest valent però amarg: el mateix diumenge la família sociata celebrava els 25 anys d’aquella victòria de Felipe González, el 28 d’octubre del 82. No era dia per a gaires festes, una llàstima, ja veurem si canvien les coses per a la forçada celebració de l’1 de desembre, amb Felipe i ZP plegats... Zapatero no ha pujat als autobusos que avui dilluns agafen milers de persones: cíviques i resignades, amb una bomba de rellotgeria electoral al cor, que fa tic-tac, tic-tac, que sospesa el que està passant i encara no es decanta... Però almenys ha vist les coses amb els seus propis ulls i s’ha posat als comandaments del gabinet de crisi. I la gent que el va veure, agafada per sorpresa, no el va xiular ni escridassar... Reacció a retenir: ni a sobrevalorar ni a menystenir...

I què diuen les enquestes sobre el tic-tac del cor dels votants catalans? Zapatero cotitza a la baixa però no s’enfonsa. La valoració global del govern, segons La Vanguardia, baixa del 74% al 53%. El juliol de l’any passat un 60% de catalans considerava positiva la política del govern socialista envers Catalunya. Ara són només el 37%. Els votants del PSC mantenen la valoració positiva, però no els d’altres formacions polítiques. Fins i tot sembla que el PSC tendeix a mantenir el seu suport electoral: és molt aviat per traduir les enquestes a escons però no apareixen grans esvorancs electorals. Tanmateix, l’enquesta hauria de fer encendre moltes llums d’alarma...

On canvien les coses és quan els enquestadors pregunten “vostè a qui prefereix, a Zapatero o a Rajoy?” Una pregunta poc subtil i massa madrilenya per a afrontar la situació política catalana? No, la pregunta. El 72% Zapatero, el 13% Rajoy. Què esperaven? Però ull amb treure conclusions excessives... El rellotge del compte enrera encara fa tic-tac, farà tic-tac durant cinc llargs mesos. L’entusiasme s’ha desdibuixat en un panorama de decepció i grisor, la qual cosa no vol dir que els ciutadans passin, passem, de tot. Ni que ens sigui igual una cosa que l’altra. Els temps, a Catalunya, no donen marge per a gaires alegries ni floritures. Parlarem molt de trens, d’autobusos, de carreteres, d’aeroports, poc de polítiques socials i de benestar i massa d’identitats, referèndums impossibles, sobiranismes i onanismes patriòtics per l’estil.

Tal com està Espanya, o sigui, tal com estem, un diumenge del mes de març haurem de triar entre Zapatero o Rajoy. A la brava. Entre dues Espanyes: una en la qual hi cabem, a tranques i barranques, però hi cabem, i una altra en la que sí, també hi cabem, però a condició que ens limitem a ballar sardanes, menjar pa amb tomàquet i no emprenyar massa.

Els esvorancs de l’AVE són només una part del paisatge polític. Encara que no ens agradi com està plantejada la qüestió, brutalment, en les properes eleccions decidim el govern d’Espanya. El nostre, també. I la política espanyola per desgràcia està construïda a base de zeros i uns, com la informàtica: o l’un o l’altre, sense matisos. Només tenim la tecla de l'1 i del 0 a l'abast dels nostres dits. Espanya no hauria de ser així, no, i ja veurem si algun dia pot ser una altra cosa, però... A mi, quan imagino una Espanya governada per “Rajoy y sus muchachos”, em venen ganes de sortir corrent a agafar la papereta de ZP. Papereta indirecta, a Catalunya, cosa sobre la qual haurem de parlar molt els propers mesos, perquè s'ha d'aclarir què votem realment si triem aquesta papereta... Però al capdavall és la de ZP i la del PSOE amb ànima de PSC. Grinyolant, sí, però de la família. Els matisos, que no són pocs ni menors, quedaran per a la propera legislatura, que serà quan acabarem d’embolicar del tot o de deslligar el nus gordià de la política catalana... en el context de l’espanyola, sí, clar.