El rei dels museus

“El Prado contribuye a identificarnos como una gran nación”. Don Juan Carlos dixit. I es va quedar ben descansat. Que no endormiscat, perquè això de recórrer museus no és com l’òpera, on pots fer la becaina al costat de la reina o passejar la mirada pels generosos escots de les dames de la cort. El Prado és un extraordinari museu envoltat d’una gran ciutat, Madrid. Ara encara més. Entre els quatre o cinc millors del món, sens dubte... el museu, eh? Però és només un museu. Es a dir, com a molt, la casa de les muses... Dir-ne pàtria dels artistes ja seria excessiu. Però confondre les muses amb la nació espanyola... Això ja fa riure, amb permís del fiscal de l’Estat. Algun cortesà li haurà deixat caure com qui no vol la cosa aquestes paraules en el discurs: majestat, majestat, que aquesta frase pot ser un gran titular...! I sí, l’espavilat cortesà ja comptava amb els pilotes de la cort i tenia clar que la frase era candidata a titular: això de la nació, Nació amb majúscules, en boca del monarca és fàcil de vendre a la premsa. Més encara en els temps que corren. Però confondre la nació, la gran nació espanyola, amb un museu... Perillós, com a mínim... A mi, ja que ho tinc complicat per ser francès, no em fa nosa ser espanyol. D’una altra Espanya, sí, segurament impossible, però espanyol. Si puc ser alguna cosa més, sense molestar massa, i no ho he de ser per collons, clar. Però que em tractin com un turista qualsevol amb aquesta mena de bajanades pròpies d’una guia turística barata, per aquí no hi passo. Quan vaig de visita al Prado, visito el Prado, no Espanya. Quan vaig al Louvre, no visito França, a no ser que les mòmies o la Gioconda s’hagin nacionalitzat recentment... El Prado és més que un museu espanyol, més que un museu patriòtic. Sa Majestat hauria de parlar més de caça major (parlar de la caça menor no és de bon gust en un cavaller...) i menys de museus. O en tot cas, descobrir que també pot parlar de pàtries i museus plurals, on els reis són figures decoratives però fan el seu paper, digne i útil, no en tinc cap dubte, utopies a part. Però un rei ha d’anar amb compte i no dir qualsevol cosa: els reis lluiten a batalles èpiques, no fan el préssec en la batalla per un efímer titular. Un museu és un museu. A Espanya, a Gran Bretanya, a França, a Rússia. Fins i tot a Catalunya. Que segons com es miri és una nació, però el que és incontestable és que està plena de museus. No com el Prado, clar... Però aquesta és ja una altra història.