Amb Z de responsabilidaZ

Zapatero ha agafat el toro per les banyes. Dissabte a la tarda va marcar al seu mòbil el número de Montilla i van quedar que es veurien diumenge a mig matí, al costat dels esvorancs i esquerdes de l’AVE. Visita sorpresa de cap de setmana: punt per a Zapatero. Diguin el que diguin tots els que el critiquen i que l’haurien criticar també si no hagués vingut. Als presidents espanyols els costa moure’s de la Moncloa per baixar dels núvols del poder a les trinxeres de la realitat. Cal tenir-ho en compte per valorar el gest. Un gest valent però amarg: el mateix diumenge la família sociata celebrava els 25 anys d’aquella victòria de Felipe González, el 28 d’octubre del 82. No era dia per a gaires festes, una llàstima, ja veurem si canvien les coses per a la forçada celebració de l’1 de desembre, amb Felipe i ZP plegats... Zapatero no ha pujat als autobusos que avui dilluns agafen milers de persones: cíviques i resignades, amb una bomba de rellotgeria electoral al cor, que fa tic-tac, tic-tac, que sospesa el que està passant i encara no es decanta... Però almenys ha vist les coses amb els seus propis ulls i s’ha posat als comandaments del gabinet de crisi. I la gent que el va veure, agafada per sorpresa, no el va xiular ni escridassar... Reacció a retenir: ni a sobrevalorar ni a menystenir...

I què diuen les enquestes sobre el tic-tac del cor dels votants catalans? Zapatero cotitza a la baixa però no s’enfonsa. La valoració global del govern, segons La Vanguardia, baixa del 74% al 53%. El juliol de l’any passat un 60% de catalans considerava positiva la política del govern socialista envers Catalunya. Ara són només el 37%. Els votants del PSC mantenen la valoració positiva, però no els d’altres formacions polítiques. Fins i tot sembla que el PSC tendeix a mantenir el seu suport electoral: és molt aviat per traduir les enquestes a escons però no apareixen grans esvorancs electorals. Tanmateix, l’enquesta hauria de fer encendre moltes llums d’alarma...

On canvien les coses és quan els enquestadors pregunten “vostè a qui prefereix, a Zapatero o a Rajoy?” Una pregunta poc subtil i massa madrilenya per a afrontar la situació política catalana? No, la pregunta. El 72% Zapatero, el 13% Rajoy. Què esperaven? Però ull amb treure conclusions excessives... El rellotge del compte enrera encara fa tic-tac, farà tic-tac durant cinc llargs mesos. L’entusiasme s’ha desdibuixat en un panorama de decepció i grisor, la qual cosa no vol dir que els ciutadans passin, passem, de tot. Ni que ens sigui igual una cosa que l’altra. Els temps, a Catalunya, no donen marge per a gaires alegries ni floritures. Parlarem molt de trens, d’autobusos, de carreteres, d’aeroports, poc de polítiques socials i de benestar i massa d’identitats, referèndums impossibles, sobiranismes i onanismes patriòtics per l’estil.

Tal com està Espanya, o sigui, tal com estem, un diumenge del mes de març haurem de triar entre Zapatero o Rajoy. A la brava. Entre dues Espanyes: una en la qual hi cabem, a tranques i barranques, però hi cabem, i una altra en la que sí, també hi cabem, però a condició que ens limitem a ballar sardanes, menjar pa amb tomàquet i no emprenyar massa.

Els esvorancs de l’AVE són només una part del paisatge polític. Encara que no ens agradi com està plantejada la qüestió, brutalment, en les properes eleccions decidim el govern d’Espanya. El nostre, també. I la política espanyola per desgràcia està construïda a base de zeros i uns, com la informàtica: o l’un o l’altre, sense matisos. Només tenim la tecla de l'1 i del 0 a l'abast dels nostres dits. Espanya no hauria de ser així, no, i ja veurem si algun dia pot ser una altra cosa, però... A mi, quan imagino una Espanya governada per “Rajoy y sus muchachos”, em venen ganes de sortir corrent a agafar la papereta de ZP. Papereta indirecta, a Catalunya, cosa sobre la qual haurem de parlar molt els propers mesos, perquè s'ha d'aclarir què votem realment si triem aquesta papereta... Però al capdavall és la de ZP i la del PSOE amb ànima de PSC. Grinyolant, sí, però de la família. Els matisos, que no són pocs ni menors, quedaran per a la propera legislatura, que serà quan acabarem d’embolicar del tot o de deslligar el nus gordià de la política catalana... en el context de l’espanyola, sí, clar.

Pujar als autobusos

El govern Montilla i el govern Zapatero necessiten una via de maniobra. Tenen entre mans massa trens sobre la mateixa via. Hi ha perill que descarrilin uns quants vagons i fins i tot trens sencers. Trens que transporten delicades mercaderies electorals. Trens que transporten delicadíssims i explosius productes sentimentals i constitucionals. Mentre no troben la via de maniobra van passant els dies posant pedaços: perden el temps buscant arguments per endarrerir la temible data del 21 de desembre, per repartir culpes, per calmar l’opinió pública catalana en general i sud-metropolitana en particular... Mentrestant, pels esvorancs de l’AVE s’escolen potser no encara els vots, però sí els suports, les complicitats. Emprenyat acabarà esdevenint sinònim de català. L’estat d’ànim dels catalans emprenyats arriba a sectors fins ara no “tocats” més que tangencialment.

Ara surten notícies que apunten a responsabilitats de l’empresa OHL, però no diuen ni mú de com ha estat que l’empresa ha fet el que li ha donat la gana, si és que ha estat així. La crisi segueix avançant a tres nivells. El primer, el dels despatxos polítics i tècnics: trigarem a llegir-ne la crònica periodística, però no cal tenir molta imaginació per fer-se una idea del que està passant i de les coses que es poden estar dient. El segon és el dels mitjans de comunicació, els passadissos parlamentaris, les batalletes dialèctiques: bàsicament es tracta de repartir culpes, tonto l’últim i a veure a qui li carreguem el mort. El tercer és tan opac com el primer: què està passant pel cap i pel cor dels centenars de milers d’usuaris fastiguejats i de la resta de catalans que ens ho mirem de lluny perquè no ens ha tocat patir-ho. No fem encara càbales electoralistes, no és el moment. Primer escoltem i observem, ja veurem quin efecte té tot plegat quan acabi la partida.

Hi ha un monstre que viu als túnels i esvorancs de l’AVE i que està rosegant les entranyes del sistema. Un monstre que creix cada dia que triguem a escoltar alguna cosa com això: “sí, ho reconec, l’hem cagat entre els uns i els altres, aquí hi ha culpes per a tothom, no importa si del govern central, de l’autonòmic o de l’empresa, però jo dono la cara i demano disculpes humilment; em poso al lloc dels ciutadans i els explico clarament les solucions, els dic tota la veritat peti qui peti, m’arremango i m’afluixo el nus de la corbata i em comprometo a deixar-me la pell fins que això se solucioni”.

El problema, òbviament, és qui surt a donar la cara. En aquest país confonem la responsabilitat amb posar el cap en una safata, fer-se l’harakiri i tema solucionat; o a l’inrevés, fer una escavetxinada exemplar, tallar uns quants caps per satisfer les suposades ànsies de sang de les masses... i de passada resoldre petites venjances que teníem pendents, oi? No m’imagino una solució pitjor. Als usuaris del tren afectats per aquesta tragèdia quotidiana no els interessa qui en té la culpa, sinó qui paga els plats trencats: ells i elles. Hi ha massa gent interessada a treure profit electoral d’aquest merder o a intentar no sortir-ne massa escaldats. Això és tan evident que fa mal als ulls. I és un error gravíssim: els ciutadans esperen, esperem, una altra cosa.

La gent que està patint aquest desastre ferroviari no disfruta veient com els uns fiquen els dits als ulls dels altres, no entén els desmarcaments estratègics d’alguns polítics, no s’excita quan es demanen dimissions o es busquen culpables, quan es reparteixen mastegots amb tota la mala llet del món. Els ciutadans-usuaris poden arribar a entendre, a disculpar i fins i tot a aplaudir, sí, acabar aplaudint, si algú té la talla moral, la capacitat de lideratge, la valentia i fins i tot la grandesa de posar-se al capdavant de la crisi. Crisi, sí, que no incident.

Qui es posi al capdavant i ho afronti amb serenitat, rigor, credibilitat i lideratge, en sortirà reforçat. Qui entengui que el secret és pujar als autobusos amb els ciutadans, fer cues, perdre la paciència, compartir les petites o grans desgràcies quotidianes. Qui tingui la capacitat de ser, de veritat, poble. Qui no s’ho miri des del despatx oficial, des de l’escó parlamentari, des de la tribuna d’oradors. Aquesta crisi demana molt valor, sí, per baixar al carrer, posar-se al costat de la gent.

Pujar als autobusos és la clau, a més de solucionar el nyap. I fer-ho no per sortir a les fotos, sinó de veritat. Amb extrema humiltat. Política i lideratge amb majúscules, vaja. Tothom qui amagui l’ou en sortirà tocat, no només en vots, sinó en credibilitat, en respecte. En moments com aquest es posen a prova els líders. No els jefes, sinó els líders.

_______

Subir a los autobuses

El gobierno Montilla y el gobierno Zapatero necesitan una vía de maniobra. Tienen entre manos demasiados trenes sobre la misma vía. Hay peligro que descarrilen unos cuantos vagones e incluso trenes enteros. Trenes que transportan delicadas mercancías electorales. Trenes que transportan delicadísimos y explosivos productos sentimentales y constitucionales. Mientras no encuentran la vía de maniobra van pasando los días achicando agua: pierden el tiempo buscando argumentos para retrasar la temible fecha del 21 de diciembre, para repartir culpas, para calmar la opinión pública catalana en general y la sudmetropolitana en particular ... Mientras tanto, por los socavones del AVE se escapan tal vez no todavía los votos, pero sí los apoyos, las complicidades. Cabreado acabará siendo sinónimo de catalán. El estado de ánimo de los catalanes cabreados llega a sectores hasta ahora no tocados más que tangencialmente.

Empiezan a aparecer noticias que apuntan a responsabilidades de la empresa OHL, pero no dicen ni mú de cómo es posible que esta empresa haya ido por libre, si es que ha sido así. La crisis sigue avanzando a tres niveles. El primero, el de los despachos políticos y técnicos: tardaremos en leer la crónica periodística, pero no hay que tener mucha imaginación para hacerse una idea de lo que está pasando y de las cosas que se pueden estar diciendo de puertas adentro. El segundo es el de los medios de comunicación, los pasillos parlamentarios, las batallitas dialécticas: básicamente se trata de repartir culpas, tonto el último y a ver a quién le cargamos al muerto. El tercero es tan opaco como el primero: qué está pasando por la cabeza y en el corazón de los centenares de miles de usuarios cabreados y del resto de catalanes que nos lo miramos de lejos porque no nos ha tocado sufrirlo. No hagamos todavía cábalas electoralistas, no es el momento. Primero escuchemos y observemos, ya veremos qué efecto tiene todo cuando acabe la partida.

Hay un monstruo que vive en los túneles y socavones del AVE y que está royendo las entrañas del sistema. Un monstruo que crece cada día que tardamos en escuchar alguna cosa como eso: "sí, lo reconozco, hemos metido la pata entre unos y otros, aquí hay culpas para todo el mundo, no importa si del gobierno central, del autonómico o de la empresa, pero yo doy la cara y pido disculpas humildemente; me pongo en el lugar de los ciudadanos y les explico claramente las soluciones, les digo toda la verdad pase lo que pase, me arremango y me aflojo el nudo de la corbata y me comprometo a dejarme la piel en esta batalla hasta que se solucione".

El problema, obviamente, es quién sale a dar la cara. En este país confundimos la responsabilidad con servir la cabeza en una bandeja, hacerse el harakiri y tema solucionado; o al revés, hacer una escabechina ejemplar, cortar unas cuantas cabezas para satisfacer las supuestas ansias de sangre de las masas ...y de paso resolver pequeñas venganzas que teníamos pendientes, ¿verdad? No me imagino una solución peor. A los usuarios del tren afectados por esta tragedia cotidiana no les interesa quién tiene la culpa, sino quién paga los platos rotos: ellos y ellas. Hay demasiada gente interesada en sacar provecho electoral de este follón o en no salir tocados. Un error gravísimo: los ciudadanos esperan, esperamos, otra cosa.

La gente que está sufriendo este desastre ferroviario no disfruta viendo cómo un puñado de políticos se destrozan entre sí, no entiende las retiradas estratégicas de algunos políticos, no se excita cuando se piden dimisiones o se buscan culpables, cuando se reparten tortas con toda la mala leche del mundo. Los ciudadanos-usuarios pueden llegar a entender, a disculpar e incluso a aplaudir, sí, acabar aplaudiendo, si alguien tiene la talla moral, la capacidad de liderazgo, la valentía e incluso la grandeza de ponerse al frente de la crisis. Crisis, sí, que no incidente.

Quien lo afronte con serenidad, rigor, credibilidad y liderazgo, saldrá reforzado. Quien entienda que el secreto está en subir a los autobuses con los ciudadanos, hacer cola, perder la paciencia, compartir las pequeñas o grandes desgracias cotidianas. Quien tenga la capacidad de ser, de verdad, pueblo. Quien no se lo mire desde el despacho oficial, desde el escaño parlamentario, desde la tribuna de oradores. Esta crisis pide mucho valor, sí, para bajar a la calle, ponerse al lado de la gente.

Subir a los autobuses es la clave, además de encarrilar este desastre. Y hacerlo no para salir en las fotos, sino de verdad. Con extrema humildad. Política y liderazgo con mayúsculas. Los que se escondan saldrán tocados, no sólo en votos, sino en credibilidad, en respeto. En momentos como éste se ponen a prueba a los líderes. No a los jefes, sino a los líderes.

Amb un parell de collonÇ

En català la zeta Zona méZ suau que en caZtellà. Sapateru hauria de Zaber-ho, ni que noméZ Zigui per leZ xerradeZ nocturneZ amb MaZ a la Moncloa o leZ trucadeZ del peZat del Montilla, leZ xerradeZ amb la Chacón o amb CloZ o leZ emprenyadeZ amb en PaZqual... ConyeZ a part... la campanya éZ valenta, amb un parell de collonÇ...

Ja era hora. “Con la que está cayendo”, que dirien a MadriZ, i va el tio i té els nassos de proclamar que tot es pot dir amb un somriure. Es pot rebre a Ibarretxe i dir-li que no sense clavar-li dos mastegots i tancar-lo immediadament després a les masmorres de l’Estat... Tota una lliçó "de modus", com deia la meva àvia. I alguna cosa més.

La política espanyola està esdevenint cada dia menys una política centrada en els fets i més centrada en el to. Perquè si el to del debat polític (dic "debat" per vici, perquè fa més fàstig que altra cosa) fos civilitzat i educat, el balanç de Sapateru tindria molts clarobscurs. Com qualsevol obra humana, política o no: grans èxits, moltes coses regulars i normaletes i unes quantes sonades espifiades. Podríem filar prim. Però la cridòria no permet ni pensar ni parlar. Per tant la qüestió és el crit, el bram. La veritat o la mentida. El bé i el mal. El to, sobretot el to, si no volem acabar a garrotades. A mi em sembla valenta i simpàtica la campanya, divertida, directa al cor i a l’oïda: amb un tio que és un president del govern decent i normalet, no un salvapàtries cregut, que no té por d’enfotre-se’n d’ell mateix, que intenta fer les coses de manera coherent amb el que creu, que té clar que no pot fer el que li surti de l’engonal i per tant ha de negociar, pactar... i arribar a mig camí. That's the question...

De ZP es poden dir moltes coses i no pas totes bones, pero el que no es pot dir és que se li hagin pujat els fums al cap. D'Aznar sí. I Felipe, el darrer i trist Felipe, també, però d’una altra manera: com a gran polític que era, infinitament més subtil que Aznar, va conservar el cap prou clar com per destil.lar una agredolça ironia, un gairebé imperceptible, melancòlic distanciament... ZP segueix essent el que era, per bé i per mal. A mi em segueix fent el pes com a president, encara que no aplaudeixo pas (ni a mi em cal, ni ell ho necessita) tot el que fa. No és d’una brillantesa enlluernadora, però és digne i seriós. I d’esquerres, amb totes les contradiccions de manual que fan al cas. Tal com estan els temps, no se m’acut ningú millor. I veient el panorama del PP, em veig votant ZP la resta dels meus dies. Ja passen prou desgràcies com per buscar-nos-les nosaltres mateixos...

Es el que té això de la democràcia: el color predominant és el gris, ningú no perd del tot, ningú no guanya del tot, el resultat acostuma a ser un entremig grisós. Fins i tot quan avancem (i aquests anys de ZP hem avançat en alguns camps espectacularment), quan la gent viu millor, més dignament, és difícil que hi hagi massa oportunitats per celebrar-ho amb grans desfilades, milers de banderetes, confetti i himnes patriòtics. La democràcia ofereix emocions tranquil.les, serenes, més que grans orgasmes.

Entre el to i el crit, la Z de Sapateru. O s’hauria d’escriure amb Ç?

_____

Con un par de cojoneZ

En catalán, Zupongo que loZ creativoZ de la campaña ya lo Zabrán, la zeta Zuena máZ Zuave que en caZtellano/eZpañol. Zapatero tendría que Zaberlo, aunque Zólo Zea por laZ charlaZ nocturnaZ con MaZ en la Moncloa o laZ llamadaZ del peZado de Montilla, el roZe frecuente con la Chacón o con CloZ o loZ cabreoZ con PaZqual... CoñaZ a parte, la campaña eZ valiente, con un par de cojoneZ...

Ya era hora. Con la que está cayendo, como dicen en MadriZ, y va el tío y tiene las narices de proclamar que todo se puede decir con una sonrisa. Se puede recibir a Ibarretxe y decirle que no sin pegarle dos tortazos y encerrarlo en las mazmorras del Estado ... Toda una lección de formas. Y alguna cosa más.

La política española se está convirtiendo cada día menos en una política centrada en los hechos y más centrada en el tono. Porque si el tono del debate político (digo "debate" casi por vicio, porque es cada día un poco más repugnante) fuera civilizado y educado, el balance de Zapatero tendría muchos claroscuros. Como cualquier obra humana, política o no: grandes éxitos, muchas cosas regulares y normalitas y unas cuantas sonadas meteduras de pata. Podríamos hilar fino. Pero el griterío no permite ni pensar ni hablar. Por lo tanto la cuestión se centra en el grito, el rebuzno. La verdad o la mentira. El bien y el mal. El tono, sobre todo el tono, si no queremos acabar a tortas. A mí me parece valiente y simpática la campaña, divertida, directa al corazón y al oído: con un tipo que es un presidente del gobierno decente y normalito, no un salvapatrias engreído, que no tiene miedo de cachondearse de sí mismo, que intenta hacer las cosas de manera coherente con lo que cree, que tiene claro que no puede hacer lo que le salga de la entrepierna y por lo tanto tiene que negociar, pactar ... y llegar a medio camino. That's the question ...

De ZP se pueden decir muchas cosas y no todas buenas, pero lo que no se puede decir es que se le hayan subido los humos. De Aznar, sí. Y de Felipe, el último y triste Felipe, también, pero de otra manera: como gran político que era, infinitamente más sutil que Aznar, conservó la cabeza lo bastante clara como para destilar una agridulce ironía, uno casi imperceptible, melancólico distanciamiento ... ZP sigue siendo el que era, para bien y para mal. A mí me sigue inspirando confianza como presidente, aunque no aplaudo en absoluto (ni a mí me hace falta, ni él lo necesita) todo lo que hace. No es de una brillantez deslumbrante, pero es digno y serio. Y de izquierdas, con todas las contradicciones de manual que tocan. Tal como están los tiempos, no se me ocurre nadie mejor. Y viendo el panorama del PP, me veo votando a ZP el resto de mis días. Ya suceden bastantes desgracias como para buscárnoslas nosotros mismos...

Es lo que tiene esto de la democracia: el color predominante es el gris, nadie pierde del todo, nadie gana del todo, el resultado acostumbra a ser suavemente grisáceo. Incluso cuándo avanzamos (y en estos años de ZP hemos avanzado en algunos campos espectacularmente), cuando la gente vive mejor, más dignamente, es difícil que haya demasiadas oportunidades para celebrarlo con grandes desfiles, miles de banderitas, confetti e himnos patrióticos. La democracia ofrece emociones tranquilas, serenas, más que grandes orgasmos.

Entre el tono y el grito, la Z de Zapatero. ¿O tal vez se tendría que escribir con Ç en catalán?

ZP o Famaztella?

Falta molt per a les eleccions generals del mes de març. Per tant, les enquestes tenen de moment el valor que tenen, molt relatiu. Cal agafar-les amb pinces i molta precaució. Tanmateix, totes, totes les publicades fins ara, insisteixen en una situació d’empat entre PP i PSOE. Aquesta és la foto fixa de la política espanyola des del març de 2004. No hi ha hagut cap moviment significatiu. Continuem en un permanent empat, ara amb el PP a 2’7 punts del PSOE. Si valorem els indicadors de “simpatia”, tots s’inclinen més aviat cap al PSOE: valoració de polítics, preferències, opinions generals sobre com va el país... Però la política sense escrúpols practicada pel PP aquests tres anys i mig ha donat resultats: en intenció de vot, els populars s’acosten molt als socialistes. L’única sort per a aquest país és que, tot i que són molts, estan sols i no tenen ponts amb altres forces polítiques. Ho han destrossat tot, ningú no pot pactar amb ells sense que li caigui la cara de vergonya.

El govern ZP, malgrat les seves patinades i incoherències, és un bon govern. Pot exhibir amb legítim orgull un força bon balanç econòmic, territorial, laboral, d’inversions, de política social, en la lluita contra el terrorisme, en l’intent de procés de pau, en regeneració democràtica... No ha fet meravelles ni miracles: no ens deixem enlluernar encara per la propaganda. I ha comès errors estratègics descomunals. Però en general ha estat a l’alçada de les principals expectatives, ha complert raonablement bé amb el programa i amb la majoria de les promeses. Pot dir que deixa una Espanya millor que la que va rebre. I ZP pot dir que no ha fallat a la majoria (no a tots, clar) dels que vam confiar en ell aquell dia de març de 2004.

Però les expectatives electorals de ZP són ara per ara fluixetes, molt justes.

Ja li poden fer campanyes com les que prepara en Blanco (sembla ser que això de ZP passarà a millor vida, s’intueix que girarà al voltant del concepte “Zapatero compleix”), que els votants no s’animen. En part és culpa de la brutal oposició del PP i dels seus aliats mediàtics, sens dubte. Però també de la imatge confusa del govern, que no se soluciona a base d’inventar marques com “Gobierno de España”. No té un problema de logo o d’eslògan, o de marketing, sinó molt més profund. Tampoc no té un problema de balanç de gestió. Si només comptés la gestió, hauria de tenir garantida la majoria absoluta. Es un govern sense atributs, desdibuixat, enmig d’un país confús i atabalat per tant de soroll. Dit a la brava: és un bon govern que no fa trempar, que costa de definir en un concepte, una idea clara i simple, directa. Tindrà més vots que el PP perquè els populars fan por, pànic: una gran majoria optarà pel vot útil, només per evitar un govern dels Rajoys, Acebes, Zaplanas, Aguirres, Pedrojotas, Losantos, Cañizares, Botellas... tutelat pel holding Famaztella-Murdoch a l’ombra, amb els jutges-robot arrodonint el panorama i un desenfeinat George Bush com a assessor... Imaginar-los al govern posa tots els pèls de punta: gairebé la millor campanya és aquesta...

Però aquest govern, en un altre context polític més plàcid però igual de confús, tindria seriosos problemes davant d’unes eleccions. Un PP sensat, centrat, moderat i sòlid (vaja, inimaginable...) hauria estat un contrincant molt, molt perillós... i hauria pogut tenir socis i jugar intel.ligentment a vàries bandes. Per sort per a aquest país, encara els queda una llarga temporada de purgatori, en el supòsit força improbable que algun dia caiguin del cavall i vegin la llum. A Zapatero li sortiran cabells blancs molt abans...

En els propers mesos, quan es vagi despertant el +/- 20% de gent que falta a totes les enquestes, i que serà decisiu, anirem veient.

______

¿ZP o Famaztella?

Falta mucho todavía para las elecciones generales del mes de marzo. Por lo tanto, las encuestas tienen de momento el valor que tienen, muy relativo. Hay que cogerlas –y olerlas- con pinzas y mucha precaución. Sin embargo, todas, todas las publicadas hasta ahora, insisten en una situación de empate relativo entre PP y PSOE. Ésta es la foto fija de la política española desde marzo de 2004. No ha habido ningún movimiento significativo. Continuamos en un permanente empate, ahora con el PP a 2'7 puntos del PSOE. Si valoramos los indicadores de "simpatía", todos se inclinan más bien hacia el PSOE: valoración de políticos, preferencias, opiniones generales sobre como va el país... Pero la política sin escrúpulos practicada por el PP estos tres años y medio ha dado resultados: en intención de voto, los populares se acercan mucho a los socialistas. La única suerte para este país es que, aunque son muchos, están solos y no cuentan con puentes hacia otras fuerzas políticas. Lo han destrozado todo, nadie puede pactar con ellos sin que le caiga la cara de vergüenza.

El gobierno ZP, a pesar de sus patinazos e incoherencias, es un buen gobierno. Puede exhibir con legítimo orgullo un bastante buen balance económico, territorial, laboral, de inversiones, de política social, de lucha contra el terrorismo, de intento de proceso de paz, de regeneración democrática ... No ha hecho maravillas ni milagros: no nos dejemos deslumbrar todavía por la propaganda. Y ha cometido errores estratégicos descomunales. Pero en general ha estado a la altura de las principales expectativas, ha cumplido razonablemente bien con el programa y con la mayoría de las promesas. Puede decir que deja una España mejor que la que recibió. Y ZP puede decir que no ha fallado a la mayoría (no a todos, claro) de los que confiamos en él aquel día de marzo de 2004.

Pero las expectativas electorales de ZP son hoy por hoy flojas.

Aunque le diseñen campañas como las que prepara en Blanco (parece ser que eso de ZP pasará a mejor vida, se intuye que girará en torno al concepto "Zapatero cumple"), que los votantes no acaban de animarse. En parte es culpa de la brutal oposición del PP y de sus aliados mediáticos, sin duda. Pero también de la imagen confusa del gobierno, que no se soluciona a base de inventar marcas como "Gobierno de España". No tiene un problema de logo o de eslogan, o de marketing, sino mucho más profundo. Tampoco tiene un problema de balance de gestión. Si sólo contara la gestión, tendría garantizada la mayoría absoluta. Es un gobierno sin atributos, desdibujado, en medio de un país confuso y mareado por tanto ruido. Dicho a la brava: es un buen gobierno pero no genera entusiasmo ni excitación, cuesta definirlo en un concepto, una idea clara y simple, directa. Tendrá más votos que el PP porque los populares dan miedo, pánico: una gran mayoría optará por el voto útil, sólo para evitar un gobierno de los Rajoys, Acebes, Zaplanas, Aguirres, Pedrojotas, Losantos, Cañizares, Botellas ... tutelado por el holding Famaztella-Murdoch a la sombra, con los jueces-robot redondeando el panorama y un desocupado George Bush como asesor... Imaginarlos en el gobierno pone todos los pelos de punta: ésta es probablemente la mejor campaña ...

Pero este gobierno, en otro contexto político más plácido pero igual de confuso, tendría serios problemas ante unas elecciones. Un PP sensato, centrado, moderado y sólido (inimaginable...) habría sido un contrincante mucho más peligroso ... y habría podido tener socios y jugar inteligentemente a varias bandas. Por suerte para este país, todavía les queda una larga temporada de purgatorio, en el supuesto bastante improbable que algún día se caigan del caballo y vean la luz. Antes de que esto suceda, Zapatero ya peinará canas.

En los próximos meses, cuando se vaya despertando el +/- 20% de gente que falta en todas las encuestas -y que será decisivo-, iremos viendo.

El "recadu" de Zapatero

Mentre el Parlament basc viu encara sota els efectes de l’extraordinari descobriment arqueològic que han fet (ai, uix, resulta que a Euskadi hi havia un munt de víctimes del terrorisme i se n’havien oblidat, corre, corre, que no estan els temps preelectorals ni l’Ibarretxeplanbis com per no demanar humilment perdó als oblidats, ja em perdonaran, però ja té collons la cosa), el camaleònic i estelar jutge Garzón enxampa amb la llengua unes quantes mosques colloneres i les envia a la garjola. Els hi ha recordat que la justícia (així, en minúscules, perquè en aquest país no es pot escriure en majúscules fins que no es guanyi el respecte de la societat) ja havia estat tolerant amb Batasuna mesos enrera, quan hi havia una oportunitat per a la pau. Vaja, com és i ha estat evident, i ho aplaudeixo, quan hi havia un cert tracte: no esverem el galliner, mirem si trobem un camí transitable per a la rendició d’ETA i després ja anirem veient.

Batasuna ha calculat malament la jugada i ha mesurat malament les seves pròpies forces i les del govern Zapatero. Resultat, una vintena de detinguts. Tot un cop d’efecte i un torpede directe a la línia de flotació d’aquesta submissa filial d’ETA. Es multiplica així l’impacte d’una ingent quantitat de causes judicials contra dirigents batasunaris, que aniran petant els propers mesos.

Zapatero, per persona interposada, envia un “recadu” i mou fitxa en un terreny que als mitjans de comunicació dominen el PP i els seus cridaners portaveus mediàtics, un exèrcit d’agitadors i manipuladors als quals, i ja em tornaran a perdonar, Espanya els importa una merda: “antes muerta que de otro”.

El missatge és clar i calculat, la dosi justa, gairebé homeopàtica: ni massa dur ni massa tou. Als batasunaris: l’escenari després de la treva no és el d’abans, prengueu-ne nota... A la part de la societat que viu enganyada per la miserable estratègia del PP: el govern és pacient i prudent, però no es deixarà xulejar. I una vegada més, ZP deixa unes engrunes, com el Cigronet, per a qui vulgui trobar el camí de la pau i de l’embrionari i nebul.lós pla Imaz. Un pla que a l’octubre de l’any vinent, quan Ibarretxe s’hagi estavellat, el PP estigui en plena crisi en penitència pels seus pecats i ZP tingui una sòlida majoria per a un segon mandat (segon i últim, ull, que aquest E.T. de la política espanyola té conviccions molt fortes), sortirà de l’armari per fer el tram final del procés de pau.

Només després de la rendició d’ETA hi haurà una oportunitat per girar els ulls cap als orígens perduts de l’Espanya medieval i reinventar la corona d’Isabel i Fernando/Ferran i la monarquia austro-hongaresa de Felip VI. Aquest és el full de ruta. El “recadu” de ZP: cadascú tria si ho vol veure des del carrer o des de l’altra banda de les reixes...

______

El recado de Zapatero

Mientras el Parlamento vasco vive todavía bajo los efectos del extraordinario y delsumbrante descubrimiento arqueológico que han hecho (ayvalahostia, mira por dónde en Euskadi había un montón de víctimas del terrorismo y nos habíamos olvidado de ellas, hay que darse prisa, que no están los tiempos preelectorales ni el Ibarretxeplanbis como para no pedir humildemente perdón a los olvidados, ya me perdonarán a mí, pero tiene cojones la cosa), el camaleónico y estelar juez Garzón pilla con la lengua unas cuantas moscas cojoneras y las manda al calabozo. Les acaba de recordar que la justicia (así, en minúsculas, porque en este país no se puede escribir con mayúsculas hasta que no se gane el respeto de la sociedad) ya había sido tolerante con Batasuna meses atrás, cuando había una oportunidad para la paz. Tolerancia que es y ha sido evidente, y la aplaudo, cuando era posible llegar a un pacto: no alborotemos el gallinero, veamos si es posible hallar un camino transitable para la rendición de ETA y después ya iremos viendo...

Batasuna ha calculado mal la jugada y ha medido mal sus propias fuerzas y las del gobierno Zapatero. Resultado, una veintena de detenidos. Todo un golpe de efecto y un torpedo directo a la línea de flotación de esta sumisa filial de ETA. Se multiplica así el impacto de una ingente cantidad de causas judiciales contra dirigentes batasunaris, que irán minando su moral en los próximos meses.

Zapatero, por persona interpuesta, envía un recado y mueve ficha en un terreno que en los medios de comunicación dominan el PP y sus chillones portavoces mediáticos, un ejército de agitadores y manipuladores a los cuales, y ya me volverán a perdonar, España les importa una mierda: "Antes muerta que de otro".

El mensaje es claro y calculado, la dosis justa, casi homeopática: ni demasiado duro ni demasiado blando. A los batasunaris: el escenario después de la tregua no es el de antes, tomad nota... A la parte de la sociedad que vive engañada por la miserable estrategia del PP: el gobierno es paciente y prudente, pero no va a dejarse chulear. Y una vez más, ZP deja unas migas de pan, como Pulgarcito, para quien quiera encontrar el camino de la paz y del embrionario y nebuloso plan Imaz. Un plan que en octubre del año que viene, cuando Ibarretxe se haya estrellado, el PP esté en plena crisis en penitencia por sus pecados y ZP tenga una sólida mayoría para un segundo mandato (segundo y último, ojo, que este E.T. de la política española tiene convicciones muy fuertes), saldrá del armario para abrir el tramo final del proceso de paz.

Sólo después de la rendición de ETA habrá una oportunidad para girar los ojos hacia los orígenes perdidos de la España medieval y reinventar la corona de Isabel y Fernando/Ferran y la monarquía austro-húngara de Felipe VI. Ésta es la hoja de ruta. El recado de ZP: cada uno escoge si quiere ver pasar la historia desde la calle o al otro lado de las rejas...

El trontzalari Ibarretxe

“Me va a escuchar”. Es el missatge que li envia ZP al trontzalari Ibarretxe. Que no és el mateix que “Me va a oír”. Mentre que la brunete histèrico-mediàtica ja escalfa motors i somia amb suspendre l’autonomia i enviar els tancs al País Basc, Zapatero li diu al lehendakari en plena fugida cap endavant que quedaran un d’aquests dies per parlar-ne, tot i que ja li avança que té el semàfor vermell. Formalment impecable. La qualitat de la democràcia a vegades es forja en les formes, en les reaccions, més que en els missatges.

Pots triar entre asseure’t a parlar-ne o clavar un cop de puny a la taula: dues respostes que només tenen en comú que necessiten una taula.

Un Rajoy o un Aznar a la Moncloa ja haurien trucat a la cabra de la Legió. Preparem-nos els propers mesos, fins a les eleccions: ja tenen la munició que els faltava, gràcies al sentit de l’oportunitat i l’oportunisme d’Ibarretxe. Ja se sap: que Déu em deslliuri dels meus amics, que dels enemics ja me’n deslliuro jo...

Però tot i que Ibarretxe defuig parlar d’independència clarament, no acabo de veure-hi cap inconvenient a fer la pregunta d’una vegada, a Euskadi, a Catalunya o a la Vall d’Aran, si convé. La Constitució espanyola està plena de paranys jurídics no ja perquè una comunitat decideixi partir peres, sinó fins i tot perquè es pugui preguntar al poble. El model constitucional parteix d’una premisa absoluta: Espanya és una i indivisible. Si qüestiones això hi ha un ampli arsenal de mesures possibles, des de lleus garrotades jurídiques fins al recurs a l’exèrcit si arriba la mare de totes les batalles. D’aquí la severa advertència de la Vicedelavega: “Constitución, Constitución y Constitución”. Ja entenc que no estan els temps, a sis mesos d’unes eleccions, per gaires subtileses... Certament, això és el que està escrit i, ull, aprovat massivament pels espanyols i espanyoles del 1978. Però no són ben bé els d’ara... No som ni del tot diferents ni del tot iguals.

Jo votaria no en un referèndum per la independència. Però votaria a favor perquè aquest referèndum es pugui fer, tot i pensar que les presses d’Ibarretxe són un error estratègic colossal. Em sembla impecablement democràtic que quan hi ha una massa social minoritària, però prou sòlida, pugui plantejar una pregunta a la resta de la comunitat: ens n’anem o ens quedem? Clarament, sense subterfugis, eh? I jugant net, que ja ens coneixem la història del Quebec i els seus referèndums... Un dia no molt llunyà ho veurem. Jo vull quedar-me. D’una altra manera, però sí. I respecto els que se’n volen anar. Ja sumarem vots, que és el que es fa en democràcia.

Estatut rima amb fotut

L’expresident Maragall ja ha intervingut al debat de l’estat de la nació (catalana, en aquest cas). Ho ha fet amb un article al gratuït ADN, un text confús, diria que escrit a correcuita, improvisat en la forma però no en el fons: directe a la iugular, en primer lloc de Zapatero. Amb l’afegit d’unes quantes interessants derivades... De moment, cap gran secret d’estat (o de nació) no ha estat revelat. Ja ens ho imaginàvem... Més que el que diu, és qui ho diu. Continua així Maragall amb el seu striptease, una mena d’aperitiu de la gran vendetta que seran les seves memòries.

Curiosa política catalana, amb dos expresidents teòricament retirats a l’olimp de la pàtria, però que s’arremanguen dia sí i dia també per baixar als carrers en penombra on brillen les navalles...

Primer apunt: la contraposició de les figures de González i Zapatero. Una referència (carregada de segones intencions) a Felipe González. Un gran president en la seva primera etapa, sens dubte; un dels grans polítics del segle XX espanyol, sens dubte; un gran centralista, sens dubte també. I un gran jugador de pòker o de mus: sap perfectament quantes vàlvules de seguretat té la Constitució... Terreny minat. Tu demana la lluna, sense manies... mentre el que demanis sigui constitucional. Au, vinga, que ja fa temps que ens afaitem!

Segon apunt: qui s’acosta a Zapatero acaba malament. Sort que ZP era un bambi de la política... Presentar Imaz (ara convertit en “el bon nacionalista”, un basc “cool” que vol enamorar Espanya, Josu para los amigos) com una víctima política de Zapatero és una simplificació molt grollera i interessada... Però serveix per tocar els nassos i incrementar la nòmina dels damnificats. A més d’alimentar involuntàriament el mite d’un Zapatero d’acer...

Tercer apunt: la insinuació confusa d’un pacte al País Basc, que després Madrid (tot Madrid? PP i caverna neocon inclosos? El rei també?) no dinamitaria... Un pla Ibarretxe-Arzallus? Un pla Imaz? Un referèndum a la quebequesa? Si fos així, ens haurem de treure la txapela i reconèixer que els bascos s’ho munten molt millor que els catalans. Cosa que per altra banda és una evidència que hauríem de posar en el passiu de l’etapa Pujol-Maragall, com a mínim...

Quart apunt i últim: les passades de ribot que està preparant el Constitucional amb el text de l’Estatut (provisional). Estem expectants, sí. A veure qui troba la sortida del laberint. I a veure a qui li passem factura quan ens caigui al damunt el pes de la Constitució interpretada amb gasiveria. De moment, Maragall endossa la factura a Zapatero i per extensió a Montilla. No l’esmenta, curiós oblit, però la seva ombra plana sobre l’article... Tampoc no esmenta directament Mas, l’altre protagonista del vodevil estatutari, víctima diferida dels ullals del bambi. Tocat però no enfonsat, continuarà al càrrec encara una llarga temporada, conduint la travessa del desert fins que canvii el cicle de la política catalana... cap a una terra promesa en la qual ell no entrarà. Aquest serà el seu drama, com ha estat el drama de Maragall: tu m’has muntat el sidral de l’estatut, jo t’he fotut. No és un drama digne d’un Shakespeare, però no li falten emocions fortes, passions, venjances, conspiracions, víctimes...

Llàstima que el guió l’han anat escrivint tots plegats sobre la marxa... i això es nota.

A partir d’avui veurem com funcionen les receptes del doctor Montilla. Ni és ni serà mai un líder carismàtic, però sembla un bon estratega i un governant prudent. Si mira cap al carrer en comptes dels núvols haurà guanyat aquesta mà. Que no deixa de ser un episodi d’una partida molt més llarga i complexa, en dos terrenys de joc complementaris: el del poder i el del futur de Catalunya, ara per ara més embolicats que un nus d'autopistes sense senyalització. Montilla va pel món amb un llibre de comptabilitat i una llibreta d’apunts: poc estimulant, potser sí, però un equipatge força adequat per a uns temps en els que prendrem mal si ens deixem portar per la lírica o per a la poesia èpica...

* * *

Estatut rima con "fotut" (en catalán, claro)

El expresidente Maragall ya ha intervenido al debate del estado de la nación (catalana, en este caso, aunque dentro de un orden). Lo ha hecho con un artículo en el periódico gratuito ADN, un texto confuso, escrito a vuelapluma, improvisado en la forma pero no en el fondo: directo a la yugular... de Zapatero. Con el añadido de unas cuantas interesantes derivadas ... De momento, no ha sido revelado ningún gran secreto de estado... o de nación. Más o menos, ya nos lo podíamos imaginar... Importa más quién lo dice que lo que dice. Prosigue así Maragall con su striptease, una especie de aperitivo de la gran vendetta que serán sus memorias.

Curiosa política catalana, con dos expresidentes teóricamente retirados en el olimpo de la patria, pero que se arremangan día sí y día también para bajar a las calles en penumbra donde brillan las navajas ...

Primer apunte: la contraposición de las figuras de González y Zapatero. Una referencia (cargada de segundas intenciones) a Felipe González. Un gran presidente en su primera etapa, sin duda; uno de los grandes políticos del siglo XX español, sin duda; un gran centralista, sin duda también. Y un gran jugador de póquer o de mus: sabe perfectamente cuántas válvulas de seguridad tiene la Constitución ... Terreno minado. Tú pide la luna, no te cortes ... mientras, eso sí, lo que pidas sea constitucional.

Segundo apunte: quien se acerca a Zapatero acaba mal. El mismo ZP que antes era un bambi de la política ... Presentar a Imaz (ahora convertido en "el buen nacionalista", un vasco "cool" que quiere enamorar a España, Josu para los amigos) como una víctima política de Zapatero es una simplificación muy grosera e interesada ... Pero sirve para tocar las narices e incrementar la nómina de los damnificados. Además de alimentar involuntariamente el mito de un Zapatero de acero ...

Tercer apunte: la insinuación confusa de un pacto en el País Vasco, que después Madrid (¿todo Madrid? ¿PP y caverna neocon incluidos? ¿El rey también?) se comprometería a no torpedear ... ¿Un plan Ibarretxe-Arzallus? ¿Un plan Imaz? ¿Un referéndum a la quebequesa? Si fuera así, nos tendremos que sacar la txapela y reconocer que los vascos se lo montan mucho mejor que los catalanes. Cosa que por otra parte es una evidencia que tendríamos que poner en el pasivo de la etapa Pujol-Maragall, como mínimo...

Cuarto apunte y último: el pulcro cepillado del texto del Estatut (provisional) que está preparando el Constitucional. Estamos expectantes, sí. A ver quién encuentra la salida del laberinto. Y a ver a quién le pasamos factura cuando nos caiga encima el peso de la Constitución interpretada con tacañería. De momento, Maragall endosa la factura a Zapatero y por extensión a Montilla. No lo menciona, curioso olvido, pero su sombra planea sobre el artículo ... Tampoco menciona directamente a Mas, el otro protagonista del vodevil estatutario, víctima diferida de los colmillos de bambi. Tocado pero no hundido, continuará en el cargo todavía una larga temporada, conduciendo la travesía del desierto hasta que cambie el ciclo de la política catalana ... Hacia una tierra prometida en la que él no entrará. Éste será su drama, como ha sido el drama de Maragall: el Estatut a cambio de tu cabeza. No es un drama digno de un Shakespeare, pero no le faltan emociones fuertes, pasiones, venganzas, conspiraciones, víctimas ...

Lástima que el guión lo han ido escribiendo sobre la marcha ... y se nota.

A partir de hoy veremos en el Parlament catalán cómo funcionan las recetas del doctor Montilla. Ni es ni será nunca un líder carismático, pero parece un buen estratega y un gobernante prudente. Si mira hacia la calle en vez de hacia las nubes habrá ganado esta mano. Que no deja de ser un episodio de una partida mucho más larga y compleja, en dos terrenos de juego complementarios: el del poder y el del futuro de Cataluña, hoy por hoy más confusos que un nudo de autopistas sin señalización. Montilla va por el mundo con un libro de contabilidad y una libreta de apuntes: poco estimulante, acaso, pero un equipaje bastante adecuado para unos tiempos en los que acabaremos mal si nos dejamos llevar por la lírica o por la poesía épica ...

El xalet al Carib

De tant en tant, la política et posa al davant dels nassos la línia vermella que divideix els dos grans blocs. Diguem-ne dreta/esquerra, si volem, tot i que els matisos no són aquí una qüestió de detall. Les darreres setmanes, el govern del president Zapatero ha decidit apretar a fons l’accelerador de les reformes i millores socials. Entre els calerons que tenia amagats Solbes sota les catifes, el recurs a alguns estalvis guardats probablement per a temps de tempestes i el marge que permet una llarga etapa de creixement econòmic, ZP ha impulsat en pocs dies una evident ampliació del benestar i de l’equilibri social i territorial: habitatge, dentista, infraestructures, ajudes a les persones dependents, el xec dels 2.500 euros per als nadons, la millora de les prestacions per als autònoms... Es temps de pressupostos, els últims de la legislatura, i de dibuixar el terreny per a la batalla electoral, la segona part del 14-M... Els seus adversaris polítics disfressen el cabreig d’ortodòxia acadèmica neoliberal i el caricaturitzen com una mena de mag amb la xistera plena del que anomenen “ocurrencias”. Una manera com una altra de ridiculitzar-lo. El segon gran argument de la contraofensiva és que s’està menjant el rebost que havia deixat Aznar. Aquells sí que eren bons temps, amb un govern sàviament previsor: ja tenim servida la paràbola de “la cigarra y la hormiga”, missatge subliminal enviat directament a les estructures mentals més profundes de l’electorat. El tercer argument recupera la tendència humorística de la dreta espanyola, que oscil.la entre el to agre i agressiu i el “catxondeig” corrosiu: ZP és un president "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos a todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el rerafons hi ha una altra línia vermella que també separa dos móns, dues grans concepcions de la política més enllà de les batalles i batalletes partidistes. Es planteja de la següent manera, cruament: o l’economia o les persones. Es una elecció tramposa, però funciona. Eixamplar drets socials, acabar de bastir l’estat del benestar, és carregar-se l’economia. Així de brutal. El PP intenta posicionar-se així com el partit dels empresaris, el partit de l’economia, el referent sòlid de l’ortodòxia liberal. I com passa en les estratègies dibuixades a contrapèl i a correcuita, té forats per tot arreu i un de dramàtic: converteix automàticament l’esquerra en el que és realment, la política de la gent, de la gran majoria. La dels més febles, la de la igualtat, la de la justícia social, la del reequilibri, la del benestar repartit, la de la solidaritat. Amb tots els defectes i incoherències que es vulguin, però aquestes són les banderes.

Si a això hi afegim la ràbia evident per l’intent de recuperar el temps perdut a Catalunya (mai no se’n recorden del País Basc, mira que arriba a ser curiós...) i la transfusió de milions d’euros cap al nordest peninsular, tornem a perfilar amb traços gruixuts els dos grans blocs, amb l’ajut inestimable dels estrategues del carrer Génova: situen ZP com el líder d’un bloc d’esquerres i de replantejament de l’esquema territorial d’Espanya. I deixen clar, molt clar, que ZP ha estat a l’alçada, no sense entrebancs ni fracassos, d’aquell “Zapatero no nos falles”...

Un bloc confús a vegades, inestable, ple de tensions, però que es va dibuixant i que constitueix l’autèntic perill per al bloc neocon espanyol: si es consolida i si troba el mínim comú denominador, després de les properes eleccions pot jugar un paper clau en allò que Zapatero definia com la definitiva modernització d’Espanya. Això és el que està intentant frenar el PP. La promesa, o millor dit, l’esperança, no és un xalet al Carib ni una barra lliure de mojitos i caipirinhas, sinó una altra Espanya...

* * *

El chalet en el Caribe

De vez en cuando, la política te pone delante de las narices la línea roja que divide los dos grandes bloques. Digamos derecha/izquierda, si queremos, aunque los matices no son aquí una cuestión de detalle. Las últimas semanas, el gobierno del presidente Zapatero ha decidido apretar a fondo el acelerador de las reformas y mejoras sociales. Entre los dinerillos que tenía escondidos Solbes bajo la alfombra, el recurso a algunos ahorros reserados para tiempo de tormentas y el margen que permite una larga etapa de crecimiento económico, ZP ha impulsado en pocos días una evidente ampliación del bienestar y del equilibrio social y territorial: vivienda, dentista, infraestructuras, ayudas a las personas dependientes, el cheque de los 2.500 euros para los bebés, la mejora de las prestaciones para los autónomos ... Es tiempo de presupuestos, los últimos de la legislatura, y de dibujar el terreno para la batalla electoral, la segunda parte del 14-M ... Sus adversarios políticos disfrazan su cabreo con un discurso de ortodoxia académica neoliberal y lo caricaturizan como una especie de mago con la chistera llena de lo que llaman "ocurrencias". Una manera como otra de ridiculizarlo. El segundo gran argumento de la contraofensiva es que se está comiendo la despensa que había dejado Aznar. Aquéllos sí que eran buenos tiempos, con un gobierno sabiamente previsor: ya tenemos servida la parábola de "la cigarra y la hormiga", mensaje subliminal enviado directamente a las estructuras mentales más profundas del electorado. El tercer argumento recupera la tendencia humorística de la derecha española, que oscila entre el tono agrio y agresivo y el cachondeo corrosivo: ZP es un presidente "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos en todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el trasfondo hay otra línea roja que también separa dos mundos, dos grandes concepciones de la política más allá de las batallas y batallitas partidistas. Se plantea de la siguiente manera, crudamente: o la economía o las personas. Es una elección tramposa, pero funciona. Ampliar derechos sociales, acabar de construir el estado del bienestar, es cargarse la economía. Así de brutal. El PP intenta posicionarse de este modo como el partido de los empresarios, el partido de la economía, el referente sólido de la ortodoxia liberal. Y como suele suceder cuando las estrategias se dibujan a contrapelo y a toda máquina, con el paso cambiado, tiene agujeros por todas partes y uno especialmente dramático: convierte automáticamente la izquierda en lo que es realmente, la política de la gente, de la gran mayoría. La de los más débiles, la de la igualdad, la de la justicia social, la del reequilibrio, la del bienestar repartido, la de la solidaridad. Con todos los defectos e incoherencias que se quieran, pero éstas son las banderas.

Si le añadimos la rabia evidente que les causa el intento de recuperar el tiempo perdido en Cataluña (nunca se acuerdan del País Vasco, curiosísimo...) y la transfusión de millones de euros hacia el nordeste peninsular, volvemos a perfilar con trazos gruesos los dos grandes bloques, con la ayuda inestimable de los estrategas de la calle Génova: sitúan a ZP como el líder de un bloque de izquierdas y de replanteamiento del esquema territorial de España. Y dejan claro, muy claro, que ZP ha estado a la altura, no sin tropiezos ni fracasos, de aquel "Zapatero no nos falles" ...

Un bloque confuso a veces, inestable, lleno de tensiones, pero que se va dibujando y que constituye el auténtico peligro para el conglomerado neocon español: si se consolida y si encuentra el mínimo común denominador, después de las próximas elecciones puede jugar un papel clave en aquello que Zapatero definía como la definitiva modernización de España. Eso es lo que está intentando frenar el PP. La promesa, o mejor dicho, la esperanza, no es un chalet en el Caribe ni una barra libre de mojitos y caipirinhas, sino otra España ...

50 governs, 50 Rajoys...

Com cada dilluns, avui els brillants estrategues del PP (sovint brillantíssims tècnicament, llàstima que posin la seva capacitat al servei de tanta ximpleria… bé, llàstima, no, millor que segueixin així…) intenten fixar l’agenda política de la setmana. Aquesta setmana, amb el plus de la notícia del segle, no, millor del mil.leni: sí, Rajoy serà el candidat. Després del seu vigorós “aquí mando yo”, ja està clar que sí, que és l’únic candidat i que aviat podrà tornar a la lucrativa professió de registrador de la propietat…

Rajoy ha donat unes quantes raons contundents que avalen la seva candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España". Apa. Raons ben sòlides, sí, senyor…

Amb unes quantes atzagaiades adreçades a ZP i un parell de traicions del subconscient: “Zapatero no tiene una idea de España, para él, la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justament des de Melilla fins al Ferrol. Ni més ni menys. Tant amor per Espanya gairebé mereixeria que directament el coronin com a cabdill o rei… S’estalviaria això tan enutjós de les eleccions.

I clar, la presentació mundial de la gran notícia havia d’anar acompanyada forçosament de frases pensades perquè els periodistes no tinguin massa feina a convertir-les en titulars. Són d’antologia. No puc resistir la temptació de transcriure-les. En estat pur, directament en vena. El seu efecte és espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero”. Tots presidits per Rajoy, clar. 50 vegades millor que ZP. Com Leònides i els seus 300 espartans de les Termòpiles, en plan xulo, que vagin venint els perses de 10.000 en 10.000…

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". Anem bé d’autoestima, oi?

-Espanya mereix "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, per exemple?

-“Hoy perderían las elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Són gent rara, aquests rojos, no donen per perdudes les eleccions ni es rendeixen… I per si fos poc o si calgués fer allò que en castellà diuen “ponerse la venda antes que la herida”, afirma que els sociates i els mitjans de comunicació afins “intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". I tan ample.

Però això només és el principi. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaça. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No li serà difícil complir l’advertència, perquè no va precisament sobrat de pretendents...

La batalla final de la guerra per l'ànima d'Espanya (disfressada d'eleccions generals) ha començat i ja es veu que serà a tot o res…

* * *

50 gobiernos, 50 Rajoys

Como cada lunes, hoy los brillantes estrategas del PP (a menudo brillantísimos técnicamente, lástima que pongan su capacidad al servicio de tanta tontería ... bueno, lástima, no, mejor que sigan así...) intentan fijar la agenda política de la semana. Hoy, con el plus de la noticia del siglo, no, del milenio: sí, Rajoy será el candidato. Después de su vigoroso "aquí mando yo", ya está claro que sí, que es el único candidato y que pronto podrá volver a la lucrativa profesión de registrador de la propiedad ...

Rajoy ha dado unas cuantas razones contundentes que avalan su candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mí país, porque quiero a España y porque siento a España". Razones bien sólidas, sí, señor ...

A lo que añade algunas puyas dirigidas a ZP y un par de traiciones del subconsciente: "Zapatero no tiene una idea de España, para él la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justamente desde Melilla hasta el Ferrol. Ni más ni menos… Tanto amor por España merece que lo coronen como caudillo o rey ... Se ahorraría las elecciones, siempre tan enojosas...

Y claro, la presentación mundial de la gran noticia tenía que ir acompañada forzosamente de frases pensadas para que a los periodistas no les cueste mucho esfuerzo convertirlas en titulares. Son de antología. No puedo resistir la tentación de transcribirlas. En estado puro, directamente en vena. Su efecto es espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero". Todos presididos por Rajoy, claro. 50 veces mejor que ZP. Como Leónidas y sus 300 espartanos de las Termópilas, en plan chulo, que vengan los persas de 10.000 en 10.000...

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". No vamos mal de autoestima, ¿verdad?

-España merece "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, ¿tal vez?

-"Hoy perderían laso elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Son raritos, estos rojos, no dan por perdidas las elecciones ni se rinden ... Y por si fuera poco o si hubiera que ponerse la venta antas que la herida, afirma que los sociatas y los medios de comunicación afines "intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". Y se queda tan a gusto...

Pero esto sólo es el principio. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaza. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No le será difícil cumplir la advertencia, porque no va precisamente sobrado de pretendientes ...

La batalla final de la guerra por el alma de España (disfrazada de elecciones generales) ha empezado y será a todo o nada ...

Volverán banderas victoriosas...

(11.3.2007) ... al paso alegre de la paz? La manifestació d'ahir oficialment era per protestar per les cessions a ETA; per als diaris seriosos era "contra la presó atenuada per a de Juana"; per als mitjans intoxicadors era "contra l'excarceració de de Juana"; per als manifestants era "contra ZP"… Però en realitat era una manifestació per "defensar la nació espanyola davant la claudicació davant d'ETA". Ara ho entenc tot. Ja hem recorregut tot el trajecte per acabar on va començar: Espanya, l'única nació. Potser amb l'excepció d'Andalusia, vinga, va, que són "dels nostres" (dels seus, vaja), encara que també juguin a nines amb això del nacionalisme.

Vuit o nou manifestacions després, hem tornat al mantra. Espanya, lo único importante. La unitat indissoluble de la pàtria. Españoles todos… tots..?. ai, potser no tots... Això els porta a assenyalar amb el dit als traïdors, els desafectes, els desagraïts, els rojos, els separatistes, els terroristes, els maçons i els ateus... Una línia (vermella?) separa els espanyols "de bien y sensatos"... dels ximples? els boigs? els malvats? No feia falta mobilitzar tants autocars ni gastar-se la pasta que ahir van invertir en el major espectacle patriòtic del segle XXI… fins ara. Porten anys repetint el mateix: amb un míting amb cada dissabte o diumenge, els telediaris i uns quants mitjans de comunicació "sensatos i de bien" n'hi ha prou per difondre l'evangeli, la bona nova.

Quants eren? Siguem seriosos: la mani va ser un èxit quantitatiu. Relatiu, sí, perquè no van assolir el seu objectiu, però un èxit. Ja tenen experiència sobrada en organitzar-les i en mobilitzar multituds. Segons el Govern, van anar-hi 342.655 persones, ni una més, ni una menys. El Periódico s'atreveix a pujar una mica la xifra: uns 425.000. I els nois d'Espe pugen fins 2.125.000: és la dada oficial de la Comunitat de Madrid. No cal capficar-s’hi, el joc de les xifres ja forma part de la tradició. Molta gent, en qualsevol cas. Coherent amb el "pes electoral" del PP. Tampoc no importa gaire la xifra exacta: el que comptava aquí era organitzar un esplèndid espot publicitari rojigualdo, omplir-nos la retina i les neurones amb banderes espanyoles... constitucionals la immensa majoria, que les altres, les de l'aguilucho, ja les trauran un altre dia, quan hi hagi menys focus.

La mani més "cool". A Londres, la filla i el gendre, immigrants forçats a residir-hi i treballar lluny de la mare pàtria, no es van voler perdre la mani davant l'ambaixada espanyola. La família, després d'Espanya, és el més important. Ai, que m'estic oblidant de Déu i potser m'he fet un embolic...

Moderació, moderació... Tot en positiu, faltaria més. L’alternativa a tants exaltats i tants hooligans: una generosa collita amb milers d'exemples de moderació i sensatesa a les pancartes i els eslògans... ETA-Zapatero, ¿quién está tras el 11-M? Zapatero coge la maleta y vete con la ETA. ZP embustero, traidor, anticristo… ZP: al hoyo con tu abuelo. Zapatero a prisión…

Preparant l'espot electoral. Rajoy en posició de firmes. Sona l'himne nacional. La megabandera oneja orgullosa al vent, rompeolas de todas las españas, disposada a guiar-nos. Un sonor i vibrant "¡Viva España!" va omplir tota la plaça de Colón. I aquí acabava el rodatge de l'espot publicitari: ja tenen un grapat més d’imatges per al futur espot electoral, una marea imparable de banderes.... I després, tots cap a casa. Fins a la pròxima. Facin apostes: seran tres milions i mig d'espanyols, pel cap baix... Hi cabrà algun dia tota Espanya a Madrid?

I avui és diumenge, 11 de març... Sí, ja recordo... Va ser un 11 de març quan ETA, Zapatero, Vera, Rubalcaba, Polanco, Ibarreche, Carod Rovira i González es van ajuntar amb Bin Laden per donar un cop d'estat i robar-los les eleccions al PP, a Rajoy, a Acebes, a Zaplana, a Piqué, a Gallardón, a Ana Botella, a Aznar, a Trillo i fins i tot a Bush... O no va ser ben bé així?