Diumenge, 28 d’octubre de l’any del senyor... Pujol (fill) 2007. En una de les moltes Catalunyes que existeixen, és dia de llevar-se una mica tard, comprar croissanets, cafè amb llet tranquil o xocolata desfeta, missa de dotze, d’excursió a la muntanya i costellada, dia de dinar familiar, de tortell de cabell d’àngel i de partit del Barça per la tele. Per a aquesta Catalunya tranquil.la i d’ordre, els diumenges 28 d’octubre són plens de disgustos i ensurts. El 1982, tal dia com avui els rojos guanyaven les eleccions i feien bandera d’una Espanya nova: una Espanya que havia de ser moderna, havia de funcionar, havia de pujar al carro del benestar europeu. I el 2007, el mateix diumenge, casualitats de la vida, CiU comença a treure’s la careta o a canviar d’ànima, el que sigui, i esdevé de sobte un partit independentista. Bufa, tu, quin sotrac! Qui ens ho havia de dir, oi? Bé, en honor a la veritat, ja ho anaven dient, ja, amb mitges paraules, com aquell qui no vol la cosa i va preparant la parròquia... amb permís dels d’Unió, que són més de missa i d’ordre i no estan per gaires experiments... I amb permís del Mas(over), que guarda la masia per al fill de l’amo, el futur senyor Pujol. Fot-li, de pressa, de pressa, que són poquets i encara no saben si els convé moure’s o quedar-se quiets.
A aquesta Catalunya de la ceba, d’una ceba tranquil.la, avui se li han posat malament els croissanets de l’esmorzar. Es diumenge. Un bon dia per llegir tranquil.lament els diaris. Comencem, per exemple, ja que compleix 10 anys de bona salut i normalitat exemplar, amb El Periódic(o) en català. Entrevista amb el Mas. A falta de Full Dominical i TV3, no se li han de fer fàstigs al diari sociata en un dia tan assenyalat... Agafem un moment el retolador fluorescent dels dies de cada dia i subratllem unes quantes frases...
Primer, el titular. “Ni el tripartit ni CiU (no) donem al país les respostes que necessita avui”. La frase literal no és ben bé aquesta, però queda millor per al titular, i tampoc no traeix l’esperit de les declaracions de Mas. Una mica d’humilitat, de modèstia i d’autocrítica sempre va bé per guanyar credibilitat i fer passar bou per bèstia grossa. Tot sigui per la casa gran i comuna del catalanisme.
Sobiranisme, independentisme, catalanisme... Són el mateix, no cal que hi donem més voltes: Mas ens acaba de servir un remenat a la catalana. “L’autèntic propòsit és que Catalunya tingui un autogovern ple, que al món actual ja no significa sobirania plena”. Guai, claríssim. Ah, però vostè aspira a una Catalunya independent? Em permeto canviar l’ordre de la resposta: “A mi m’interessa més la nació que l’Estat”, d’entrada. Per si les mosques i per tranquil.litzar les tietes. Després: “Un nacionalista no poc rebutjar aquesta possibilitat, però el nostre projecte és un Estat pluri-nacional”. Ah, ja l’anem entenent... Però, digui, digui, el seu objectiu és una Catalunya independent? “El meu objectiu és que la nació catalana pugui projectar-se a tot arreu”. Ostres, penso jo, ni nacionalisme ni catalanisme ni independentisme: projeccionisme! Però no, no tan de pressa: “Si per a això és necessari un Estat, en serà una conseqüència”. Primer et projectes i després, com a conseqüència, esdevens Estat: una via innovadora cap a la independència, sens dubte, que als catalans ningú no ens guanya quan ens posem a ser creatius... Però no ens embalem: “No ha de ser necessàriament un Estat”. En què quedem? Però quan ja el periodista li pregunta pels seus anhels més profunds, descobrim enlluernats la solució a la quadratura del cercle nacionalista: “No hi haurà una Catalunya independent. En tot cas, interdependent”. L’independentisme ara no toca, qui sap si d’aquí a deu anys, ara el que toca és l’interdependentisme. Com que segons ell disfrutem de cosobirania (no sé on ho haurà llegit...), tot i que descompensada a favor de l’Estat (els Estats tenen sobirania? no havíem quedat que és dels ciutadans i ciutadanes o dels pobles?), de moment anirem tirant si la convertim en una relació entre iguals... Sort que després ens diu que no hem de perdre’ns en debats sobre nacions, estats i altres fórmules administratives, ni perdre el temps donant-li voltes a això d’Espanya, que no té remei, sinó centrar-nos en “l’ànima del poble, l’ànima de la nació”. Clar, i tant. Lùcidament, però, acaba reconeixent que una part de l’ànima d’aquest poble (una part perduda, clar) encara perd el temps repensant i intentant refer Espanya... Ja caurem del burro, ja, un d’aquests dies, com Pau camí de Damasc... Es diumenge, ja se sap, tants anys de lectures dominicals...
En fi, si heu llegit l’entrevista a Artur Mas, si heu arribat fins aquí i heu entès alguna cosa, feu-m’ho saber, més que res per aclarir-me una mica les idees...
Tanmateix, país de xiruca com som, de muntanyes patriòtiques i visionàries, de montserrats i canigós, la resposta, amic meu, no l’escoltaràs al vent, no. La resposta és als... Alps! Ni més ni menys. Entre dos estats, França i Itàlia... Casualitat? Missatge subliminal?
Doncs sí, al Mont Blanc o Monte Bianco. Una frase d’Oriol Pujol, l’hereu, per a la història: “Jordi Pujol (no “el meu pare”, no, que semblaria que això és una cosa de família, millor “Jordi Pujol”, que és la manera més normal d’anomenar el teu propi pare...) deia que ell havia arribat a l’Anet (o). I que a nosaltres ens correspòn escalar el Mont Blanc. I en això estem”. Ben bé no queda massa clar el sentit, però ja ens anem entenent, ja: es tracta d’anar fent com qui no vol la cosa... I quan se se’n vulguin adonar, curts de vista com són, la senyera ja estarà plantada al cim del Mont Blanc.
Al diari El País d’avui diumenge (aquest “país” vol dir Espanya, ja ens entenem...) no tenen res millor a fer que ficar el dit a l’ull a CiU i revelar, després d’un brillant exercici de periodisme d’investigació i cabal.lístic, que CDC (ja no CiU) s’ha fet independentista. Avalen la conclusió amb una antologia de frases sobiranistes del quartet: Mas, Puig, Pujol i Trias. Han tingut, això sí, el bon gust i la delicadesa d’esmentar de passada algunes paraules de Duran i Lleida, que no té “empatxu” en proclamar-se espanyol, tot i que d’una altra mena d’Espanya...
Frase d’Oriol Pujol: “Qualsevol nacionalista, en alguna neurona més o menys amagada, reté l’opció de la independència del seu país”. Amagada és la paraula clau. Frase de Felip Puig: “Jo votaria per la independència (...) Però això no significa que Convergència sigui un partit independentista”. No, què va, total qui parla només és el secretari general adjunt... Trias no té una frase, no, sinó una endevinalla: “Si estem convençuts que hem de ser independents, l’objectiu no és negatiu. Però si és com a reacció a una actitud hostil dels altres, no seria bo”. Claríssim, oi? El fragment clau: “no és negatiu” significa sí en llenguatge de carrer. I al final, les paraules d’Artur Mas, el jefe, que intento sintetitzar sense trair-les: “Si es pot fer sense conflictes importants i de forma pacífica i positiva, fent una gran confederació però compartint alguns elements de l’Estat i amb un grau molt elevat de sobiranisme, jo diria que sí”. Jo no gosaria dir que, a partir d’aquestes frases, es pot deduir que Convergència abandoni la seva tradicional i calculada ambigüitat, que li permet pescar vots a mercats molt diversos... Però el cert és que va pujant la pressió independentista. Es tracta d’anar-ho deixant caure de tant en tant, cada vegada amb un to una mica més contundent, amb menys circuml.loquis. Primer, l’interdependentisme, després la cosobirania, més endavant l’autodeterminació i finalment, un dia no molt llunyà... el Mont Blanc!
La següent generació, la dels néts de Jordi Pujol, quan prengui possessió de la masia familiar ja podrà començar a pensar en pujar a l’Himàlaia...
A aquesta Catalunya de la ceba, d’una ceba tranquil.la, avui se li han posat malament els croissanets de l’esmorzar. Es diumenge. Un bon dia per llegir tranquil.lament els diaris. Comencem, per exemple, ja que compleix 10 anys de bona salut i normalitat exemplar, amb El Periódic(o) en català. Entrevista amb el Mas. A falta de Full Dominical i TV3, no se li han de fer fàstigs al diari sociata en un dia tan assenyalat... Agafem un moment el retolador fluorescent dels dies de cada dia i subratllem unes quantes frases...
Primer, el titular. “Ni el tripartit ni CiU (no) donem al país les respostes que necessita avui”. La frase literal no és ben bé aquesta, però queda millor per al titular, i tampoc no traeix l’esperit de les declaracions de Mas. Una mica d’humilitat, de modèstia i d’autocrítica sempre va bé per guanyar credibilitat i fer passar bou per bèstia grossa. Tot sigui per la casa gran i comuna del catalanisme.
Sobiranisme, independentisme, catalanisme... Són el mateix, no cal que hi donem més voltes: Mas ens acaba de servir un remenat a la catalana. “L’autèntic propòsit és que Catalunya tingui un autogovern ple, que al món actual ja no significa sobirania plena”. Guai, claríssim. Ah, però vostè aspira a una Catalunya independent? Em permeto canviar l’ordre de la resposta: “A mi m’interessa més la nació que l’Estat”, d’entrada. Per si les mosques i per tranquil.litzar les tietes. Després: “Un nacionalista no poc rebutjar aquesta possibilitat, però el nostre projecte és un Estat pluri-nacional”. Ah, ja l’anem entenent... Però, digui, digui, el seu objectiu és una Catalunya independent? “El meu objectiu és que la nació catalana pugui projectar-se a tot arreu”. Ostres, penso jo, ni nacionalisme ni catalanisme ni independentisme: projeccionisme! Però no, no tan de pressa: “Si per a això és necessari un Estat, en serà una conseqüència”. Primer et projectes i després, com a conseqüència, esdevens Estat: una via innovadora cap a la independència, sens dubte, que als catalans ningú no ens guanya quan ens posem a ser creatius... Però no ens embalem: “No ha de ser necessàriament un Estat”. En què quedem? Però quan ja el periodista li pregunta pels seus anhels més profunds, descobrim enlluernats la solució a la quadratura del cercle nacionalista: “No hi haurà una Catalunya independent. En tot cas, interdependent”. L’independentisme ara no toca, qui sap si d’aquí a deu anys, ara el que toca és l’interdependentisme. Com que segons ell disfrutem de cosobirania (no sé on ho haurà llegit...), tot i que descompensada a favor de l’Estat (els Estats tenen sobirania? no havíem quedat que és dels ciutadans i ciutadanes o dels pobles?), de moment anirem tirant si la convertim en una relació entre iguals... Sort que després ens diu que no hem de perdre’ns en debats sobre nacions, estats i altres fórmules administratives, ni perdre el temps donant-li voltes a això d’Espanya, que no té remei, sinó centrar-nos en “l’ànima del poble, l’ànima de la nació”. Clar, i tant. Lùcidament, però, acaba reconeixent que una part de l’ànima d’aquest poble (una part perduda, clar) encara perd el temps repensant i intentant refer Espanya... Ja caurem del burro, ja, un d’aquests dies, com Pau camí de Damasc... Es diumenge, ja se sap, tants anys de lectures dominicals...
En fi, si heu llegit l’entrevista a Artur Mas, si heu arribat fins aquí i heu entès alguna cosa, feu-m’ho saber, més que res per aclarir-me una mica les idees...
Tanmateix, país de xiruca com som, de muntanyes patriòtiques i visionàries, de montserrats i canigós, la resposta, amic meu, no l’escoltaràs al vent, no. La resposta és als... Alps! Ni més ni menys. Entre dos estats, França i Itàlia... Casualitat? Missatge subliminal?
Doncs sí, al Mont Blanc o Monte Bianco. Una frase d’Oriol Pujol, l’hereu, per a la història: “Jordi Pujol (no “el meu pare”, no, que semblaria que això és una cosa de família, millor “Jordi Pujol”, que és la manera més normal d’anomenar el teu propi pare...) deia que ell havia arribat a l’Anet (o). I que a nosaltres ens correspòn escalar el Mont Blanc. I en això estem”. Ben bé no queda massa clar el sentit, però ja ens anem entenent, ja: es tracta d’anar fent com qui no vol la cosa... I quan se se’n vulguin adonar, curts de vista com són, la senyera ja estarà plantada al cim del Mont Blanc.
Al diari El País d’avui diumenge (aquest “país” vol dir Espanya, ja ens entenem...) no tenen res millor a fer que ficar el dit a l’ull a CiU i revelar, després d’un brillant exercici de periodisme d’investigació i cabal.lístic, que CDC (ja no CiU) s’ha fet independentista. Avalen la conclusió amb una antologia de frases sobiranistes del quartet: Mas, Puig, Pujol i Trias. Han tingut, això sí, el bon gust i la delicadesa d’esmentar de passada algunes paraules de Duran i Lleida, que no té “empatxu” en proclamar-se espanyol, tot i que d’una altra mena d’Espanya...
Frase d’Oriol Pujol: “Qualsevol nacionalista, en alguna neurona més o menys amagada, reté l’opció de la independència del seu país”. Amagada és la paraula clau. Frase de Felip Puig: “Jo votaria per la independència (...) Però això no significa que Convergència sigui un partit independentista”. No, què va, total qui parla només és el secretari general adjunt... Trias no té una frase, no, sinó una endevinalla: “Si estem convençuts que hem de ser independents, l’objectiu no és negatiu. Però si és com a reacció a una actitud hostil dels altres, no seria bo”. Claríssim, oi? El fragment clau: “no és negatiu” significa sí en llenguatge de carrer. I al final, les paraules d’Artur Mas, el jefe, que intento sintetitzar sense trair-les: “Si es pot fer sense conflictes importants i de forma pacífica i positiva, fent una gran confederació però compartint alguns elements de l’Estat i amb un grau molt elevat de sobiranisme, jo diria que sí”. Jo no gosaria dir que, a partir d’aquestes frases, es pot deduir que Convergència abandoni la seva tradicional i calculada ambigüitat, que li permet pescar vots a mercats molt diversos... Però el cert és que va pujant la pressió independentista. Es tracta d’anar-ho deixant caure de tant en tant, cada vegada amb un to una mica més contundent, amb menys circuml.loquis. Primer, l’interdependentisme, després la cosobirania, més endavant l’autodeterminació i finalment, un dia no molt llunyà... el Mont Blanc!
La següent generació, la dels néts de Jordi Pujol, quan prengui possessió de la masia familiar ja podrà començar a pensar en pujar a l’Himàlaia...
2 comentaris:
Excel.lent anàlisi. Aquesta gent em recorden aquella Espanya carrinclona, hipòcrita i amb una forta pudor de romàtic on el súmmum de l´expressió cultural era fer servir constantment dites i refranys enmig de les converses.
Hem de començar a dir les coses pel seu nom i deixar-nos de jugar a nines, company. Clar i català... Ai, perdona, que se m'ha escapat un tòpic... :-)
Publica un comentari a l'entrada