De petits m’imagino Maragall i Pujol jugant a ser Companys, Macià, Prat de la Riba, Verdaguer o fins i tot Joan Maragall. Jugant a l’Onze de Setembre, somiant amb Guifré el Pilós i la llegenda de les quatre barres. Això explicaria moltes de les coses que han fet de grans, els dos. La democràcia pot arribar a tenir molta grandesa, però molt poca èpica, si et jubiles en comptes que t’afusellin o que et matin en una batalla a cops d’espasa: és allò de Churchill i el repartidor de la llet que truca de matinada... Saps que sempre és el repartidor de la llet. La democràcia és això, jubilacions tranquil.les i pacífiques després de vides útils, trepidants... i pacífiques. Però ni Pujol ni Maragall saben ser dos avis retirats de la política, que s’ho miren de lluny, asseguts a un sofà i rondinant de tant en tant mentre esperen que vinguin els néts.
Tenen, els dos, ànsia de transcendència. De passar a la història. De petits, quan eren escoltes, quan estudiaven, quan topaven amb el franquisme... Sempre tenien somnis èpics, en els quals l’un sempre intentava ser més que l’altre. Fins al final. Si volem fer justícia, justícia poètica i històrica, els haurem d’aixecar monuments dobles, amb dues estàtues. Batejar carrers i avingudes com a “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al costat, si pot ser, del carrer “dalípla” o “pladalí”. Són dues cares de la mateixa ànima. La del país. L’una, cosmopolita i viatjada, creativa i caòtica, anàrquica, un punt daliniana, un punt americana, un punt de castell de focs. L’altra, més d’estar per casa, constant, pencona, endreçada, sacrificada, de tortell dels diumenges, un punt planiana, un punt germànica, amb música de sardanes. Animes complementàries, igual de brillants en la part millor i de fosques en la pitjor, mal que els pesi als dos bessons. Vides paral.leles que s’han d’explicar juntes, a l’estil de Plutarc: l’una necessita de l’altra. Seny i rauxa, tramuntana i garbí suau, barrejats en dosis diferents en cada cas.
Ara Maragall se n’ha anat una mica més lluny que Pujol, que encara continua al peu del canó com aquells amos de fàbrica que deixaven el fill al capdavant del negoci però s’hi ficaven pel mig dia dí i dia també... Maragall, d’una manera molt catalana, se n’ha anat donant un cop de porta sonat: només l’ha amortiguat el segon cop d’efecte, gens casual, el de l’anunci de l’alzheimer. Pel que fa a les formes (ja sé, ja, que queda fatal dir-ho, que fins i tot els que el maleïen fa dos dies ara treuen el botafumeiro... què hi farem...), s’hauria pogut estalviar la roda de premsa... No la seva lluita contra l’alzheimer o l’eisenhower, que l’honora i tanca el cercle. Però sí la manera d’anunciar-ho. Podia haver començat més discretament, més autènticament. Però, ja ho entenc, ell necessitava obrir així el darrer acte... Maragallianament.
Tanmateix, no ens perdem en minúcies... Les vides paral.leles dels bessons maragallpujol o pujolmaragall expliquen el país sota el franquisme i la seva espectacular resurrecció. Nacional i olímpica, olímpica i nacional. Això és el que compta i el que quedarà per a la història. Els dos, de diferents maneres, expliquen sobretot una part de la història de Catalunya: la catalana. Sobretot ara que Maragall s’ha fet perdonar el pecat original: el seu carnet del PSC. Hi ha, però, una altra Catalunya asseguda al mateix teatre on els dos tenors interpreten a dues veus l’òpera que han escrit a quatre mans. Una Catalunya més callada, castellana, més aviat poc èpica, que la Catalunya catalana no s’ha sabut guanyar. N’hi ha una d’anticatalana que no té remei, però aquesta no n’és. Simplement, va fent. La majoria de gent guarda educadament les formes, però el catalanisme no s’ha guanyat el seu cor. Mentrestant, a fora del gran teatre hi ha la Catalunya dels nous immigrants, que saben ben poc de la llengua de la primera i una mica més de la segona, però que no entenen gens ni mica l’obra que es representa a l’escenari... Ni saben que hi tenen reservat un paper.
Tenen, els dos, ànsia de transcendència. De passar a la història. De petits, quan eren escoltes, quan estudiaven, quan topaven amb el franquisme... Sempre tenien somnis èpics, en els quals l’un sempre intentava ser més que l’altre. Fins al final. Si volem fer justícia, justícia poètica i històrica, els haurem d’aixecar monuments dobles, amb dues estàtues. Batejar carrers i avingudes com a “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al costat, si pot ser, del carrer “dalípla” o “pladalí”. Són dues cares de la mateixa ànima. La del país. L’una, cosmopolita i viatjada, creativa i caòtica, anàrquica, un punt daliniana, un punt americana, un punt de castell de focs. L’altra, més d’estar per casa, constant, pencona, endreçada, sacrificada, de tortell dels diumenges, un punt planiana, un punt germànica, amb música de sardanes. Animes complementàries, igual de brillants en la part millor i de fosques en la pitjor, mal que els pesi als dos bessons. Vides paral.leles que s’han d’explicar juntes, a l’estil de Plutarc: l’una necessita de l’altra. Seny i rauxa, tramuntana i garbí suau, barrejats en dosis diferents en cada cas.
Ara Maragall se n’ha anat una mica més lluny que Pujol, que encara continua al peu del canó com aquells amos de fàbrica que deixaven el fill al capdavant del negoci però s’hi ficaven pel mig dia dí i dia també... Maragall, d’una manera molt catalana, se n’ha anat donant un cop de porta sonat: només l’ha amortiguat el segon cop d’efecte, gens casual, el de l’anunci de l’alzheimer. Pel que fa a les formes (ja sé, ja, que queda fatal dir-ho, que fins i tot els que el maleïen fa dos dies ara treuen el botafumeiro... què hi farem...), s’hauria pogut estalviar la roda de premsa... No la seva lluita contra l’alzheimer o l’eisenhower, que l’honora i tanca el cercle. Però sí la manera d’anunciar-ho. Podia haver començat més discretament, més autènticament. Però, ja ho entenc, ell necessitava obrir així el darrer acte... Maragallianament.
Tanmateix, no ens perdem en minúcies... Les vides paral.leles dels bessons maragallpujol o pujolmaragall expliquen el país sota el franquisme i la seva espectacular resurrecció. Nacional i olímpica, olímpica i nacional. Això és el que compta i el que quedarà per a la història. Els dos, de diferents maneres, expliquen sobretot una part de la història de Catalunya: la catalana. Sobretot ara que Maragall s’ha fet perdonar el pecat original: el seu carnet del PSC. Hi ha, però, una altra Catalunya asseguda al mateix teatre on els dos tenors interpreten a dues veus l’òpera que han escrit a quatre mans. Una Catalunya més callada, castellana, més aviat poc èpica, que la Catalunya catalana no s’ha sabut guanyar. N’hi ha una d’anticatalana que no té remei, però aquesta no n’és. Simplement, va fent. La majoria de gent guarda educadament les formes, però el catalanisme no s’ha guanyat el seu cor. Mentrestant, a fora del gran teatre hi ha la Catalunya dels nous immigrants, que saben ben poc de la llengua de la primera i una mica més de la segona, però que no entenen gens ni mica l’obra que es representa a l’escenari... Ni saben que hi tenen reservat un paper.
______
Los gemelos maragallpujol
A veces imagino a Maragall y Pujol, cuando eran niños, jugando a ser Companys, Macià, Prat de La Riba, Verdaguer o incluso Joan Maragall. Jugando a l’Onze de Setembre, soñando con Guifré el Pilós y la leyenda de las cuatro barras. Eso explicaría muchas de las cosas que ambos han hecho cuando han sido mayores. La democrcia puede llegar a tener mucha grandeza, pero muy poca épica, si te jubilas en vez que te fusilen o que te maten en una batalla. Como decía Churchill, si llaman a tu casa de madrugada, sabes que siempre, siempre, se trata del repartidor de la leche. La democrcia es esto, jubilaciones tranquilas y pacíficas después de vidas útiles, trepidantes... y pacíficas. Aunque ni Pujol ni Maragall saben ser dos abuelos retirados de la política, que la contemplan de lejos, sentados en un sofà y refunfuñando de vez en cuando mientras esperan que vengan de visita los nietos.
Tienen, los dos, ansia de transcendncia. De pasar a la historia. Cuando eran niños, cuando eran boyscouts, cuando estudiaban, cuando chocaban con el franquismo... Tenían sueños épicos, en los que uno siempre intentaba ser más que el otro. Hasta el final. Si queremos hacer justicia, justicia poética e histórica, tendremos que levantarles monumentos dobles, con dos estatuas. Bautizar calles y avenidas como “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al lado, si puede ser, de la calle “dalípla” o “pladalí”. Son dos caras de la misma alma. La del país. Una, cosmopolita y viajada, creativa y caótica, anárquica, con un toque daliniano y americano, y cierta estética de castillo de fuegos artificiales. La otra, más de estar por casa, constante, muy trabajadora, ordenada, sacrificada, de “tortell” de los domingos, con un toque de Josep Pla, acento germánico y aire de sardanas. Almas complementarias, igual de brillantes y de oscuras, mal que les pese a ambos gemelos. Vidas paralelas que hay que explicar en paralelo, al estilo de Plutarco: ambas se necesitan. “Seny i rauxa”, tramontana y viento suave, mezclados en dosis distintas en cada caso.
Ahora Maragall se ha ido algo más lejos que Pujol, que aún continúa al pie del cañón como aquellos dueños de fábrica que dejaban el hijo al frente del negocio pero se entremetían día sí y día también... Maragall, de una manera muy catalana, se marcha después de pegar portazo sonado: sólo lo ha amortiguado el segundo golpe de efecto, nada casual, el anuncio del alzheimer. En cuanto a las formas (ya sé, ya, que queda fatal decirlo, que incluso los que le maldecían hace dos días ahora sacan el botafumeiro... qué le vamos a hacer...), se hubiera podido ahorrar la rueda de prensa... No su lucha contra el alzheimer o el eisenhower, que le honra y cierra el círculo. Pero sí la manera de anunciarlo. Podía haber empezado más discretamente, más auténticamente. Aunque, ya lo entiendo, él necesitaba abrir de este modo el último acto... Maragallianamente.
Sin embargo, no nos perdamos en matices... Las vidas paralelas de los gemelos maragallpujol o pujolmaragall explican Catalunya bajo el franquismo y su espectacular resurrección. Nacional y olímpica, olímpica y nacional. Esto es lo que cuenta y lo que quedará para la historia. Ambos, de diferentes maneras, explican sobre todo una parte de la historia de Catalunya: la catalana. Sobre todo ahora que Maragall se ha hecho perdonar el pecado original: su carnet del PSC. Pero hay otra Catalunya sentada en los asientos del mismo teatro donde los dos tenores interpretan a dos voces la ópera que han escrito a cuatro manos. Una Catalunya más callada, castellana, poco épica, que la Catalunya catalana no se ha sabido ganar. Hay otra que es anticatalana y no tiene remedio, pero ésta no. Simplemente, va tirando. La mayoría de gente guarda educadamente las formas, pero el catalanismo no se ha ganado su corazón. Mientras tanto, frente al gran teatro hay la Catalunya de los nuevos inmigrantes, que saben muy poco de la lengua de la primera y algo más de la segunda, pero que no entienden nada de nada la obra que se representa en el escenario... No saben tampoco que tienen reservado un papel en ella.
Tienen, los dos, ansia de transcendncia. De pasar a la historia. Cuando eran niños, cuando eran boyscouts, cuando estudiaban, cuando chocaban con el franquismo... Tenían sueños épicos, en los que uno siempre intentaba ser más que el otro. Hasta el final. Si queremos hacer justicia, justicia poética e histórica, tendremos que levantarles monumentos dobles, con dos estatuas. Bautizar calles y avenidas como “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al lado, si puede ser, de la calle “dalípla” o “pladalí”. Son dos caras de la misma alma. La del país. Una, cosmopolita y viajada, creativa y caótica, anárquica, con un toque daliniano y americano, y cierta estética de castillo de fuegos artificiales. La otra, más de estar por casa, constante, muy trabajadora, ordenada, sacrificada, de “tortell” de los domingos, con un toque de Josep Pla, acento germánico y aire de sardanas. Almas complementarias, igual de brillantes y de oscuras, mal que les pese a ambos gemelos. Vidas paralelas que hay que explicar en paralelo, al estilo de Plutarco: ambas se necesitan. “Seny i rauxa”, tramontana y viento suave, mezclados en dosis distintas en cada caso.
Ahora Maragall se ha ido algo más lejos que Pujol, que aún continúa al pie del cañón como aquellos dueños de fábrica que dejaban el hijo al frente del negocio pero se entremetían día sí y día también... Maragall, de una manera muy catalana, se marcha después de pegar portazo sonado: sólo lo ha amortiguado el segundo golpe de efecto, nada casual, el anuncio del alzheimer. En cuanto a las formas (ya sé, ya, que queda fatal decirlo, que incluso los que le maldecían hace dos días ahora sacan el botafumeiro... qué le vamos a hacer...), se hubiera podido ahorrar la rueda de prensa... No su lucha contra el alzheimer o el eisenhower, que le honra y cierra el círculo. Pero sí la manera de anunciarlo. Podía haber empezado más discretamente, más auténticamente. Aunque, ya lo entiendo, él necesitaba abrir de este modo el último acto... Maragallianamente.
Sin embargo, no nos perdamos en matices... Las vidas paralelas de los gemelos maragallpujol o pujolmaragall explican Catalunya bajo el franquismo y su espectacular resurrección. Nacional y olímpica, olímpica y nacional. Esto es lo que cuenta y lo que quedará para la historia. Ambos, de diferentes maneras, explican sobre todo una parte de la historia de Catalunya: la catalana. Sobre todo ahora que Maragall se ha hecho perdonar el pecado original: su carnet del PSC. Pero hay otra Catalunya sentada en los asientos del mismo teatro donde los dos tenores interpretan a dos voces la ópera que han escrito a cuatro manos. Una Catalunya más callada, castellana, poco épica, que la Catalunya catalana no se ha sabido ganar. Hay otra que es anticatalana y no tiene remedio, pero ésta no. Simplemente, va tirando. La mayoría de gente guarda educadamente las formas, pero el catalanismo no se ha ganado su corazón. Mientras tanto, frente al gran teatro hay la Catalunya de los nuevos inmigrantes, que saben muy poco de la lengua de la primera y algo más de la segunda, pero que no entienden nada de nada la obra que se representa en el escenario... No saben tampoco que tienen reservado un papel en ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada