20 d’oct. 2007

Referèndum: diumenge 24 de juny de 2012



Els referèndums els carrega el diable... però, sí. Per mi, endavant. Per dues raons. Una de molt seriosa, radical: la democràcia és dels ciutadans i les ciutadanes. Ni dels partits ni dels representants polítics. I la resposta a algunes grans qüestions pertany a la gent. Al poble sobirà. Per raons pràctiques no poden ser moltes. Costa posar-se d’acord en una mena de “short list”. L’altra raó és purament pràctica: o juguem d’una vegada el “gran joc” o ho deixem estar abans que se’ns podreixi tot entre les mans i n’acabem farts.
La gran pregunta és molt evident: volem continuar junts o ens separem? Amb tres imprescindibles derivades, que són al mateix temps reflexions prèvies: Si partim peres, ho farem a òsties o civilitzadament? Si continuem plegats, tu m’estimaràs més a mi i jo més a tu? I la tercera, si muntem tot aquest sidral, servirà d’alguna cosa, estarem millor o ens haurem ficat en un embolic encara més gran? I dues prèvies a tot el procés, ja que aquí no es tracta d’un divorci entre iguals, sinó d’una mena d’emancipació en una família rondinàire però força ben avinguda, però sota la vigilància d’un amenaçador pare-policia... Primera: si me’n vull anar, em deixaràs? Segona: com ens posem d’acord perquè el “sí” o el “no” siguin vàlids, quina és la majoria que acceptem explícitament?
N’hi ha una que no cal plantejar-se, per no caure en el parany dels rajoys que es pensen que els catalans som babaus i ens podem empassar que aquesta mena de referèndums s’han de fer a tot Espanya. Està claríssim qui som el “nosaltres” que es fa la pregunta i la respòn: els homes i les dones majors de 18 anys, de nacionalitat espanyola (diguem que amb DNI espanyol, va...), que formem la Catalunya de principis del segle XXI. Com tampoc no ens hem de fer més il.lusions sobre la realitat política d’uns inexistents Països Catalans: aquesta pregunta no se la plantejaran ni els hispano-aragonesos, ni els hispano-valencians, ni els hispano-mallorquins, ni els italo-algueresos, ni els franco-occitans de la Catalunya nord.

Dit vulgarment: ens esperen set anys, set, de palles mentals. Fins al 2014. Set anys són molts. I el 1714, ja em perdonaran, per molt lirisme patriòtic que li volguem posar, no és la data clau, com Rafael (de) Casanova no és l’heroi clau. Els nacionalismes necessiten mites, batalles, herois i coses així, però el 1714 té lectures (raonables, no forçades) molt més complexes, molt menys esbiaixades. Tot havia començat abans, molt abans d’aquesta suposada data de la derrota catalana. La data perfecta existeix ja al calendari. I té molt més sentit, encara que obligaria a repassar els llibres d’història i enfrontar el país a la seva pròpia complexitat: xungo, clar, per animar les masses i fer pujar la temperatura de l’olla a pressió. Si ens emboliquem amb la complexa història medieval acabarem perdent el fil, oi? I la trempera també. Molt millor i més excitant un conte d’herois catalans contra malvats castellans, del bon rei-arxiduc Carles d’Austria contra l’infame Borbó. I si hi afegim els errors estratègics i les venjances de la corona espanyola a partir del 12 de setembre de 1714, i ho barregem amb les brutals fòbies anticatalanes del franquisme, ja tenim benzina de sobres per córrer fins al 2014...

Però hi ha una altra data, impecable. Infinitament més encertada. El 24 de juny de l’any 2012: l’aniversari del compromís de Casp(e). 500 anys, 5 segles. Ja posats a mirar-nos el melic, furgem fins al final... I ens estalviem dos anys de marejar la perdiu. Anem per feina i passem via, a la catalana... Es l’any que acabarà el món, segons el llegendari calendari maia. Exactament el dissabte 22 de desembre, no se sap si de bon matí, a l'hora de dinar o més aviat cap al tard... Almenys haurem disfrutat sis mesos de la independència o d’una Espanya federal, el que surti. No fos cas que convoquem el referèndum per adesprés de l’apocal.lipsi, que ja seria mala pata... A més, no perderíem hores de feina: és un diumenge.
______
Referéndum catalán: domingo 24 de junio de 2012
Los referéndums los carga el diablo ... pero, sí. Por mí, adelante. Por dos razones. Una muy seria, radical: la democracia es de los ciudadanos y las ciudadanas. Ni de los partidos ni de los representantes políticos. Y la respuesta a algunas grandes cuestiones pertenece a la gente. Al pueblo soberano. Por razones prácticas no pueden ser muchas. Cuesta ponerse de acuerdo en una especie de "short list". La otra razón es puramente práctica: o jugamos de una vez el "gran juego" o lo dejamos estar antes de que se nos pudra todo entre las manos y acabemos hartos.

La gran pregunta es muy evidente: ¿queremos continuar juntos o nos separamos? Con tres imprescindibles derivadas, que son al mismo tiempo reflexiones previas: Si nos divorciamos, ¿lo haremos a tortazos o civilizadamente? Si continuamos juntos, ¿tú me querrás más a mí y yo más a ti? Y la tercera, si montamos todo este berenjenal, ¿servirá para algo, estaremos mejor o nos habremos metido en un enredo todavía mayor?

Añadamos dos cuestiones previas a todo el proceso, ya que aquí no se trata de un divorcio entre iguales, sino de una especie de emancipación en una familia gruñona pero bastante bien avenida, aunque bajo la vigilancia de un amenazador padre-policía ... Primera: si me quiero ir, ¿me dejarás? Segunda: ¿cómo nos ponemos de acuerdo para que el "sí" o no lo sean válidos, cuál es la mayoría que aceptamos explícitamente?

Hay otra cuestión que no merece ser planteada, para no caerse en la trampa de los rajoys que creen que los catalanes somos bobos y nos podemos tragar que este tipo de referéndums tienen que convocarse en toda España. Está clarísimo quién somos el "nosotros" que se hace la pregunta y la responde: los hombres y las mujeres mayores de 18 años, de nacionalidad española (digamos que con DNI español, venga...), que formamos la Cataluña de principios del siglo XXI. Tampoc hay que hacerse muchas ilusiones sobre la realidad política de unos inexistentes Países Catalanes: esta pregunta no se la van a plantear ni los hispano-aragoneses, ni los hispano-valencianos, ni los hispano-mallorquines, ni los italo-alguereses, ni los franco-occitanos de la Cataluña norte.

Nos esperan siete años, siete, de onanismo intelectual y político. Hasta 2014. Siete años son muchos. Y el año1714, ya me perdonarán, por mucho lirismo patriótico que le echemos al asunto, no es la fecha clave; como Rafael (de) Casanova no es el héroe clave. Los nacionalismos necesitan mitos, batallas, héroes y cosas así, pero 1714 tiene para Catalunya lecturas (razonables, no forzadas) mucho más complejas, mucho menos sesgadas. Todo había empezado antes, mucho antes de esta supuesta fecha de la derrota catalana. La fecha perfecta existe ya en el calendario. Y tiene mucho más sentido, aunque obligaría a repasar los libros de historia y enfrentar el país a su propia complejidad: chungo, claro, si lo que queremos es enardecer a las masas y aumentar la temperatura de la olla a presión. Si nos enredamos con la compleja historia medieval acabaremos perdiendo el hilo, ¿verdad? Y el ardor patriótico también. Es mucho mejor y más excitante un cuento de héroes catalanes contra malvados castellanos, del buen rey-archiduque Carlos de Austria contra el infame Borbón. Y si añadimos los errores estratégicos y las venganzas de la corona española a partir del 12 de septiembre de 1714, y lo mezclamos con las brutales fobias anticatalanas del franquismo, ya tenemos gasolina de sobra para llegar hasta 2014...

Pero hay otra fecha, impecable. Infinitamente más acertada. El 24 de junio del año 2012: el aniversario del compromiso de Casp(e). 500 años, 5 siglos. Ya puestos a mirarnos el ombligo, hurguemos hasta el fondo... Y nos ahorramos dos años de marear la perdiz. “Anem per feina”, a la catalana... Este es el año que acabará el mundo, según el legendario calendario maya. Exactamente el sábado 22 de diciembre, desconocemos si de madrugada, a la hora de comer o más bien al atardecer... Al menos habremos disfrutado seis meses de la independencia o de una España federal, lo que salga. No vaya a ser que convoquemos el referéndum para después del apocalipsis, que ya sería mala pata ... Además, no perderíamos horas de trabajo: el 24.06.2012 es un domingo.

1 comentari:

Francesc Puigcarbó ha dit...

m'hi apunto a aquesta data. Ja estaré jubilat i puc fer de President si cal, no tindre feina. Ah! Quan a Rafel de Casanova que nomes el varen ferir lleugerament en un braç, al cap d'un més ja tornava a exercir d'advocat, i en canvi el general Moragas, que el varen enxampar intentant fugir cap a Mallorca, li varen tallar el cap i el varen clavar a un pal davant de casa seva.
Aci tens els nostres herois.