El govern Montilla i el govern Zapatero necessiten una via de maniobra. Tenen entre mans massa trens sobre la mateixa via. Hi ha perill que descarrilin uns quants vagons i fins i tot trens sencers. Trens que transporten delicades mercaderies electorals. Trens que transporten delicadíssims i explosius productes sentimentals i constitucionals. Mentre no troben la via de maniobra van passant els dies posant pedaços: perden el temps buscant arguments per endarrerir la temible data del 21 de desembre, per repartir culpes, per calmar l’opinió pública catalana en general i sud-metropolitana en particular... Mentrestant, pels esvorancs de l’AVE s’escolen potser no encara els vots, però sí els suports, les complicitats. Emprenyat acabarà esdevenint sinònim de català. L’estat d’ànim dels catalans emprenyats arriba a sectors fins ara no “tocats” més que tangencialment.
Ara surten notícies que apunten a responsabilitats de l’empresa OHL, però no diuen ni mú de com ha estat que l’empresa ha fet el que li ha donat la gana, si és que ha estat així. La crisi segueix avançant a tres nivells. El primer, el dels despatxos polítics i tècnics: trigarem a llegir-ne la crònica periodística, però no cal tenir molta imaginació per fer-se una idea del que està passant i de les coses que es poden estar dient. El segon és el dels mitjans de comunicació, els passadissos parlamentaris, les batalletes dialèctiques: bàsicament es tracta de repartir culpes, tonto l’últim i a veure a qui li carreguem el mort. El tercer és tan opac com el primer: què està passant pel cap i pel cor dels centenars de milers d’usuaris fastiguejats i de la resta de catalans que ens ho mirem de lluny perquè no ens ha tocat patir-ho. No fem encara càbales electoralistes, no és el moment. Primer escoltem i observem, ja veurem quin efecte té tot plegat quan acabi la partida.
Hi ha un monstre que viu als túnels i esvorancs de l’AVE i que està rosegant les entranyes del sistema. Un monstre que creix cada dia que triguem a escoltar alguna cosa com això: “sí, ho reconec, l’hem cagat entre els uns i els altres, aquí hi ha culpes per a tothom, no importa si del govern central, de l’autonòmic o de l’empresa, però jo dono la cara i demano disculpes humilment; em poso al lloc dels ciutadans i els explico clarament les solucions, els dic tota la veritat peti qui peti, m’arremango i m’afluixo el nus de la corbata i em comprometo a deixar-me la pell fins que això se solucioni”.
El problema, òbviament, és qui surt a donar la cara. En aquest país confonem la responsabilitat amb posar el cap en una safata, fer-se l’harakiri i tema solucionat; o a l’inrevés, fer una escavetxinada exemplar, tallar uns quants caps per satisfer les suposades ànsies de sang de les masses... i de passada resoldre petites venjances que teníem pendents, oi? No m’imagino una solució pitjor. Als usuaris del tren afectats per aquesta tragèdia quotidiana no els interessa qui en té la culpa, sinó qui paga els plats trencats: ells i elles. Hi ha massa gent interessada a treure profit electoral d’aquest merder o a intentar no sortir-ne massa escaldats. Això és tan evident que fa mal als ulls. I és un error gravíssim: els ciutadans esperen, esperem, una altra cosa.
La gent que està patint aquest desastre ferroviari no disfruta veient com els uns fiquen els dits als ulls dels altres, no entén els desmarcaments estratègics d’alguns polítics, no s’excita quan es demanen dimissions o es busquen culpables, quan es reparteixen mastegots amb tota la mala llet del món. Els ciutadans-usuaris poden arribar a entendre, a disculpar i fins i tot a aplaudir, sí, acabar aplaudint, si algú té la talla moral, la capacitat de lideratge, la valentia i fins i tot la grandesa de posar-se al capdavant de la crisi. Crisi, sí, que no incident.
Qui es posi al capdavant i ho afronti amb serenitat, rigor, credibilitat i lideratge, en sortirà reforçat. Qui entengui que el secret és pujar als autobusos amb els ciutadans, fer cues, perdre la paciència, compartir les petites o grans desgràcies quotidianes. Qui tingui la capacitat de ser, de veritat, poble. Qui no s’ho miri des del despatx oficial, des de l’escó parlamentari, des de la tribuna d’oradors. Aquesta crisi demana molt valor, sí, per baixar al carrer, posar-se al costat de la gent.
Pujar als autobusos és la clau, a més de solucionar el nyap. I fer-ho no per sortir a les fotos, sinó de veritat. Amb extrema humiltat. Política i lideratge amb majúscules, vaja. Tothom qui amagui l’ou en sortirà tocat, no només en vots, sinó en credibilitat, en respecte. En moments com aquest es posen a prova els líders. No els jefes, sinó els líders.
Ara surten notícies que apunten a responsabilitats de l’empresa OHL, però no diuen ni mú de com ha estat que l’empresa ha fet el que li ha donat la gana, si és que ha estat així. La crisi segueix avançant a tres nivells. El primer, el dels despatxos polítics i tècnics: trigarem a llegir-ne la crònica periodística, però no cal tenir molta imaginació per fer-se una idea del que està passant i de les coses que es poden estar dient. El segon és el dels mitjans de comunicació, els passadissos parlamentaris, les batalletes dialèctiques: bàsicament es tracta de repartir culpes, tonto l’últim i a veure a qui li carreguem el mort. El tercer és tan opac com el primer: què està passant pel cap i pel cor dels centenars de milers d’usuaris fastiguejats i de la resta de catalans que ens ho mirem de lluny perquè no ens ha tocat patir-ho. No fem encara càbales electoralistes, no és el moment. Primer escoltem i observem, ja veurem quin efecte té tot plegat quan acabi la partida.
Hi ha un monstre que viu als túnels i esvorancs de l’AVE i que està rosegant les entranyes del sistema. Un monstre que creix cada dia que triguem a escoltar alguna cosa com això: “sí, ho reconec, l’hem cagat entre els uns i els altres, aquí hi ha culpes per a tothom, no importa si del govern central, de l’autonòmic o de l’empresa, però jo dono la cara i demano disculpes humilment; em poso al lloc dels ciutadans i els explico clarament les solucions, els dic tota la veritat peti qui peti, m’arremango i m’afluixo el nus de la corbata i em comprometo a deixar-me la pell fins que això se solucioni”.
El problema, òbviament, és qui surt a donar la cara. En aquest país confonem la responsabilitat amb posar el cap en una safata, fer-se l’harakiri i tema solucionat; o a l’inrevés, fer una escavetxinada exemplar, tallar uns quants caps per satisfer les suposades ànsies de sang de les masses... i de passada resoldre petites venjances que teníem pendents, oi? No m’imagino una solució pitjor. Als usuaris del tren afectats per aquesta tragèdia quotidiana no els interessa qui en té la culpa, sinó qui paga els plats trencats: ells i elles. Hi ha massa gent interessada a treure profit electoral d’aquest merder o a intentar no sortir-ne massa escaldats. Això és tan evident que fa mal als ulls. I és un error gravíssim: els ciutadans esperen, esperem, una altra cosa.
La gent que està patint aquest desastre ferroviari no disfruta veient com els uns fiquen els dits als ulls dels altres, no entén els desmarcaments estratègics d’alguns polítics, no s’excita quan es demanen dimissions o es busquen culpables, quan es reparteixen mastegots amb tota la mala llet del món. Els ciutadans-usuaris poden arribar a entendre, a disculpar i fins i tot a aplaudir, sí, acabar aplaudint, si algú té la talla moral, la capacitat de lideratge, la valentia i fins i tot la grandesa de posar-se al capdavant de la crisi. Crisi, sí, que no incident.
Qui es posi al capdavant i ho afronti amb serenitat, rigor, credibilitat i lideratge, en sortirà reforçat. Qui entengui que el secret és pujar als autobusos amb els ciutadans, fer cues, perdre la paciència, compartir les petites o grans desgràcies quotidianes. Qui tingui la capacitat de ser, de veritat, poble. Qui no s’ho miri des del despatx oficial, des de l’escó parlamentari, des de la tribuna d’oradors. Aquesta crisi demana molt valor, sí, per baixar al carrer, posar-se al costat de la gent.
Pujar als autobusos és la clau, a més de solucionar el nyap. I fer-ho no per sortir a les fotos, sinó de veritat. Amb extrema humiltat. Política i lideratge amb majúscules, vaja. Tothom qui amagui l’ou en sortirà tocat, no només en vots, sinó en credibilitat, en respecte. En moments com aquest es posen a prova els líders. No els jefes, sinó els líders.
_______
Subir a los autobuses
El gobierno Montilla y el gobierno Zapatero necesitan una vía de maniobra. Tienen entre manos demasiados trenes sobre la misma vía. Hay peligro que descarrilen unos cuantos vagones e incluso trenes enteros. Trenes que transportan delicadas mercancías electorales. Trenes que transportan delicadísimos y explosivos productos sentimentales y constitucionales. Mientras no encuentran la vía de maniobra van pasando los días achicando agua: pierden el tiempo buscando argumentos para retrasar la temible fecha del 21 de diciembre, para repartir culpas, para calmar la opinión pública catalana en general y la sudmetropolitana en particular ... Mientras tanto, por los socavones del AVE se escapan tal vez no todavía los votos, pero sí los apoyos, las complicidades. Cabreado acabará siendo sinónimo de catalán. El estado de ánimo de los catalanes cabreados llega a sectores hasta ahora no tocados más que tangencialmente.
Empiezan a aparecer noticias que apuntan a responsabilidades de la empresa OHL, pero no dicen ni mú de cómo es posible que esta empresa haya ido por libre, si es que ha sido así. La crisis sigue avanzando a tres niveles. El primero, el de los despachos políticos y técnicos: tardaremos en leer la crónica periodística, pero no hay que tener mucha imaginación para hacerse una idea de lo que está pasando y de las cosas que se pueden estar diciendo de puertas adentro. El segundo es el de los medios de comunicación, los pasillos parlamentarios, las batallitas dialécticas: básicamente se trata de repartir culpas, tonto el último y a ver a quién le cargamos al muerto. El tercero es tan opaco como el primero: qué está pasando por la cabeza y en el corazón de los centenares de miles de usuarios cabreados y del resto de catalanes que nos lo miramos de lejos porque no nos ha tocado sufrirlo. No hagamos todavía cábalas electoralistas, no es el momento. Primero escuchemos y observemos, ya veremos qué efecto tiene todo cuando acabe la partida.
Hay un monstruo que vive en los túneles y socavones del AVE y que está royendo las entrañas del sistema. Un monstruo que crece cada día que tardamos en escuchar alguna cosa como eso: "sí, lo reconozco, hemos metido la pata entre unos y otros, aquí hay culpas para todo el mundo, no importa si del gobierno central, del autonómico o de la empresa, pero yo doy la cara y pido disculpas humildemente; me pongo en el lugar de los ciudadanos y les explico claramente las soluciones, les digo toda la verdad pase lo que pase, me arremango y me aflojo el nudo de la corbata y me comprometo a dejarme la piel en esta batalla hasta que se solucione".
El problema, obviamente, es quién sale a dar la cara. En este país confundimos la responsabilidad con servir la cabeza en una bandeja, hacerse el harakiri y tema solucionado; o al revés, hacer una escabechina ejemplar, cortar unas cuantas cabezas para satisfacer las supuestas ansias de sangre de las masas ...y de paso resolver pequeñas venganzas que teníamos pendientes, ¿verdad? No me imagino una solución peor. A los usuarios del tren afectados por esta tragedia cotidiana no les interesa quién tiene la culpa, sino quién paga los platos rotos: ellos y ellas. Hay demasiada gente interesada en sacar provecho electoral de este follón o en no salir tocados. Un error gravísimo: los ciudadanos esperan, esperamos, otra cosa.
La gente que está sufriendo este desastre ferroviario no disfruta viendo cómo un puñado de políticos se destrozan entre sí, no entiende las retiradas estratégicas de algunos políticos, no se excita cuando se piden dimisiones o se buscan culpables, cuando se reparten tortas con toda la mala leche del mundo. Los ciudadanos-usuarios pueden llegar a entender, a disculpar e incluso a aplaudir, sí, acabar aplaudiendo, si alguien tiene la talla moral, la capacidad de liderazgo, la valentía e incluso la grandeza de ponerse al frente de la crisis. Crisis, sí, que no incidente.
Quien lo afronte con serenidad, rigor, credibilidad y liderazgo, saldrá reforzado. Quien entienda que el secreto está en subir a los autobuses con los ciudadanos, hacer cola, perder la paciencia, compartir las pequeñas o grandes desgracias cotidianas. Quien tenga la capacidad de ser, de verdad, pueblo. Quien no se lo mire desde el despacho oficial, desde el escaño parlamentario, desde la tribuna de oradores. Esta crisis pide mucho valor, sí, para bajar a la calle, ponerse al lado de la gente.
Subir a los autobuses es la clave, además de encarrilar este desastre. Y hacerlo no para salir en las fotos, sino de verdad. Con extrema humildad. Política y liderazgo con mayúsculas. Los que se escondan saldrán tocados, no sólo en votos, sino en credibilidad, en respeto. En momentos como éste se ponen a prueba a los líderes. No a los jefes, sino a los líderes.
Empiezan a aparecer noticias que apuntan a responsabilidades de la empresa OHL, pero no dicen ni mú de cómo es posible que esta empresa haya ido por libre, si es que ha sido así. La crisis sigue avanzando a tres niveles. El primero, el de los despachos políticos y técnicos: tardaremos en leer la crónica periodística, pero no hay que tener mucha imaginación para hacerse una idea de lo que está pasando y de las cosas que se pueden estar diciendo de puertas adentro. El segundo es el de los medios de comunicación, los pasillos parlamentarios, las batallitas dialécticas: básicamente se trata de repartir culpas, tonto el último y a ver a quién le cargamos al muerto. El tercero es tan opaco como el primero: qué está pasando por la cabeza y en el corazón de los centenares de miles de usuarios cabreados y del resto de catalanes que nos lo miramos de lejos porque no nos ha tocado sufrirlo. No hagamos todavía cábalas electoralistas, no es el momento. Primero escuchemos y observemos, ya veremos qué efecto tiene todo cuando acabe la partida.
Hay un monstruo que vive en los túneles y socavones del AVE y que está royendo las entrañas del sistema. Un monstruo que crece cada día que tardamos en escuchar alguna cosa como eso: "sí, lo reconozco, hemos metido la pata entre unos y otros, aquí hay culpas para todo el mundo, no importa si del gobierno central, del autonómico o de la empresa, pero yo doy la cara y pido disculpas humildemente; me pongo en el lugar de los ciudadanos y les explico claramente las soluciones, les digo toda la verdad pase lo que pase, me arremango y me aflojo el nudo de la corbata y me comprometo a dejarme la piel en esta batalla hasta que se solucione".
El problema, obviamente, es quién sale a dar la cara. En este país confundimos la responsabilidad con servir la cabeza en una bandeja, hacerse el harakiri y tema solucionado; o al revés, hacer una escabechina ejemplar, cortar unas cuantas cabezas para satisfacer las supuestas ansias de sangre de las masas ...y de paso resolver pequeñas venganzas que teníamos pendientes, ¿verdad? No me imagino una solución peor. A los usuarios del tren afectados por esta tragedia cotidiana no les interesa quién tiene la culpa, sino quién paga los platos rotos: ellos y ellas. Hay demasiada gente interesada en sacar provecho electoral de este follón o en no salir tocados. Un error gravísimo: los ciudadanos esperan, esperamos, otra cosa.
La gente que está sufriendo este desastre ferroviario no disfruta viendo cómo un puñado de políticos se destrozan entre sí, no entiende las retiradas estratégicas de algunos políticos, no se excita cuando se piden dimisiones o se buscan culpables, cuando se reparten tortas con toda la mala leche del mundo. Los ciudadanos-usuarios pueden llegar a entender, a disculpar e incluso a aplaudir, sí, acabar aplaudiendo, si alguien tiene la talla moral, la capacidad de liderazgo, la valentía e incluso la grandeza de ponerse al frente de la crisis. Crisis, sí, que no incidente.
Quien lo afronte con serenidad, rigor, credibilidad y liderazgo, saldrá reforzado. Quien entienda que el secreto está en subir a los autobuses con los ciudadanos, hacer cola, perder la paciencia, compartir las pequeñas o grandes desgracias cotidianas. Quien tenga la capacidad de ser, de verdad, pueblo. Quien no se lo mire desde el despacho oficial, desde el escaño parlamentario, desde la tribuna de oradores. Esta crisis pide mucho valor, sí, para bajar a la calle, ponerse al lado de la gente.
Subir a los autobuses es la clave, además de encarrilar este desastre. Y hacerlo no para salir en las fotos, sino de verdad. Con extrema humildad. Política y liderazgo con mayúsculas. Los que se escondan saldrán tocados, no sólo en votos, sino en credibilidad, en respeto. En momentos como éste se ponen a prueba a los líderes. No a los jefes, sino a los líderes.
2 comentaris:
escolta'm, he posat aixó de l'Snap Shoots i ho he tret als cinc minuts perquè em posava dels nervis, però enaquest lapse detemps, m'han entrat 100 visites de cop i l'Stat Counter no falla, t'ha passat quelcom similar a tu? Toes venien dels EEUU.
Coses de bruixes... A mi no em passa això, company. Aquesta conyeta de l'snapshots dóna "vidilla" al blog, però com passa amb la majoria de gadgets, widgets i collonades d'aquestes, més aviat cansa... Acabarem tornant a l'auster paper (pantalla) en blanc, la tipografia seriosa i poques coloraines i gracietes... Però primer hem de fer com els diaris seriosos (tipus ElPaís o LaVanguardia), que no acaben de trobar el seu llenguatge gràfic... I si ells no se'n surten, nosaltres també anem fent, no?
Publica un comentari a l'entrada