En català la zeta Zona méZ suau que en caZtellà. Sapateru hauria de Zaber-ho, ni que noméZ Zigui per leZ xerradeZ nocturneZ amb MaZ a la Moncloa o leZ trucadeZ del peZat del Montilla, leZ xerradeZ amb la Chacón o amb CloZ o leZ emprenyadeZ amb en PaZqual... ConyeZ a part... la campanya éZ valenta, amb un parell de collonÇ...
Ja era hora. “Con la que está cayendo”, que dirien a MadriZ, i va el tio i té els nassos de proclamar que tot es pot dir amb un somriure. Es pot rebre a Ibarretxe i dir-li que no sense clavar-li dos mastegots i tancar-lo immediadament després a les masmorres de l’Estat... Tota una lliçó "de modus", com deia la meva àvia. I alguna cosa més.
La política espanyola està esdevenint cada dia menys una política centrada en els fets i més centrada en el to. Perquè si el to del debat polític (dic "debat" per vici, perquè fa més fàstig que altra cosa) fos civilitzat i educat, el balanç de Sapateru tindria molts clarobscurs. Com qualsevol obra humana, política o no: grans èxits, moltes coses regulars i normaletes i unes quantes sonades espifiades. Podríem filar prim. Però la cridòria no permet ni pensar ni parlar. Per tant la qüestió és el crit, el bram. La veritat o la mentida. El bé i el mal. El to, sobretot el to, si no volem acabar a garrotades. A mi em sembla valenta i simpàtica la campanya, divertida, directa al cor i a l’oïda: amb un tio que és un president del govern decent i normalet, no un salvapàtries cregut, que no té por d’enfotre-se’n d’ell mateix, que intenta fer les coses de manera coherent amb el que creu, que té clar que no pot fer el que li surti de l’engonal i per tant ha de negociar, pactar... i arribar a mig camí. That's the question...
De ZP es poden dir moltes coses i no pas totes bones, pero el que no es pot dir és que se li hagin pujat els fums al cap. D'Aznar sí. I Felipe, el darrer i trist Felipe, també, però d’una altra manera: com a gran polític que era, infinitament més subtil que Aznar, va conservar el cap prou clar com per destil.lar una agredolça ironia, un gairebé imperceptible, melancòlic distanciament... ZP segueix essent el que era, per bé i per mal. A mi em segueix fent el pes com a president, encara que no aplaudeixo pas (ni a mi em cal, ni ell ho necessita) tot el que fa. No és d’una brillantesa enlluernadora, però és digne i seriós. I d’esquerres, amb totes les contradiccions de manual que fan al cas. Tal com estan els temps, no se m’acut ningú millor. I veient el panorama del PP, em veig votant ZP la resta dels meus dies. Ja passen prou desgràcies com per buscar-nos-les nosaltres mateixos...
Es el que té això de la democràcia: el color predominant és el gris, ningú no perd del tot, ningú no guanya del tot, el resultat acostuma a ser un entremig grisós. Fins i tot quan avancem (i aquests anys de ZP hem avançat en alguns camps espectacularment), quan la gent viu millor, més dignament, és difícil que hi hagi massa oportunitats per celebrar-ho amb grans desfilades, milers de banderetes, confetti i himnes patriòtics. La democràcia ofereix emocions tranquil.les, serenes, més que grans orgasmes.
Entre el to i el crit, la Z de Sapateru. O s’hauria d’escriure amb Ç?
La política espanyola està esdevenint cada dia menys una política centrada en els fets i més centrada en el to. Perquè si el to del debat polític (dic "debat" per vici, perquè fa més fàstig que altra cosa) fos civilitzat i educat, el balanç de Sapateru tindria molts clarobscurs. Com qualsevol obra humana, política o no: grans èxits, moltes coses regulars i normaletes i unes quantes sonades espifiades. Podríem filar prim. Però la cridòria no permet ni pensar ni parlar. Per tant la qüestió és el crit, el bram. La veritat o la mentida. El bé i el mal. El to, sobretot el to, si no volem acabar a garrotades. A mi em sembla valenta i simpàtica la campanya, divertida, directa al cor i a l’oïda: amb un tio que és un president del govern decent i normalet, no un salvapàtries cregut, que no té por d’enfotre-se’n d’ell mateix, que intenta fer les coses de manera coherent amb el que creu, que té clar que no pot fer el que li surti de l’engonal i per tant ha de negociar, pactar... i arribar a mig camí. That's the question...
De ZP es poden dir moltes coses i no pas totes bones, pero el que no es pot dir és que se li hagin pujat els fums al cap. D'Aznar sí. I Felipe, el darrer i trist Felipe, també, però d’una altra manera: com a gran polític que era, infinitament més subtil que Aznar, va conservar el cap prou clar com per destil.lar una agredolça ironia, un gairebé imperceptible, melancòlic distanciament... ZP segueix essent el que era, per bé i per mal. A mi em segueix fent el pes com a president, encara que no aplaudeixo pas (ni a mi em cal, ni ell ho necessita) tot el que fa. No és d’una brillantesa enlluernadora, però és digne i seriós. I d’esquerres, amb totes les contradiccions de manual que fan al cas. Tal com estan els temps, no se m’acut ningú millor. I veient el panorama del PP, em veig votant ZP la resta dels meus dies. Ja passen prou desgràcies com per buscar-nos-les nosaltres mateixos...
Es el que té això de la democràcia: el color predominant és el gris, ningú no perd del tot, ningú no guanya del tot, el resultat acostuma a ser un entremig grisós. Fins i tot quan avancem (i aquests anys de ZP hem avançat en alguns camps espectacularment), quan la gent viu millor, més dignament, és difícil que hi hagi massa oportunitats per celebrar-ho amb grans desfilades, milers de banderetes, confetti i himnes patriòtics. La democràcia ofereix emocions tranquil.les, serenes, més que grans orgasmes.
Entre el to i el crit, la Z de Sapateru. O s’hauria d’escriure amb Ç?
_____
Con un par de cojoneZ
En catalán, Zupongo que loZ creativoZ de la campaña ya lo Zabrán, la zeta Zuena máZ Zuave que en caZtellano/eZpañol. Zapatero tendría que Zaberlo, aunque Zólo Zea por laZ charlaZ nocturnaZ con MaZ en la Moncloa o laZ llamadaZ del peZado de Montilla, el roZe frecuente con la Chacón o con CloZ o loZ cabreoZ con PaZqual... CoñaZ a parte, la campaña eZ valiente, con un par de cojoneZ...
Ya era hora. Con la que está cayendo, como dicen en MadriZ, y va el tío y tiene las narices de proclamar que todo se puede decir con una sonrisa. Se puede recibir a Ibarretxe y decirle que no sin pegarle dos tortazos y encerrarlo en las mazmorras del Estado ... Toda una lección de formas. Y alguna cosa más.
La política española se está convirtiendo cada día menos en una política centrada en los hechos y más centrada en el tono. Porque si el tono del debate político (digo "debate" casi por vicio, porque es cada día un poco más repugnante) fuera civilizado y educado, el balance de Zapatero tendría muchos claroscuros. Como cualquier obra humana, política o no: grandes éxitos, muchas cosas regulares y normalitas y unas cuantas sonadas meteduras de pata. Podríamos hilar fino. Pero el griterío no permite ni pensar ni hablar. Por lo tanto la cuestión se centra en el grito, el rebuzno. La verdad o la mentira. El bien y el mal. El tono, sobre todo el tono, si no queremos acabar a tortas. A mí me parece valiente y simpática la campaña, divertida, directa al corazón y al oído: con un tipo que es un presidente del gobierno decente y normalito, no un salvapatrias engreído, que no tiene miedo de cachondearse de sí mismo, que intenta hacer las cosas de manera coherente con lo que cree, que tiene claro que no puede hacer lo que le salga de la entrepierna y por lo tanto tiene que negociar, pactar ... y llegar a medio camino. That's the question ...
De ZP se pueden decir muchas cosas y no todas buenas, pero lo que no se puede decir es que se le hayan subido los humos. De Aznar, sí. Y de Felipe, el último y triste Felipe, también, pero de otra manera: como gran político que era, infinitamente más sutil que Aznar, conservó la cabeza lo bastante clara como para destilar una agridulce ironía, uno casi imperceptible, melancólico distanciamiento ... ZP sigue siendo el que era, para bien y para mal. A mí me sigue inspirando confianza como presidente, aunque no aplaudo en absoluto (ni a mí me hace falta, ni él lo necesita) todo lo que hace. No es de una brillantez deslumbrante, pero es digno y serio. Y de izquierdas, con todas las contradicciones de manual que tocan. Tal como están los tiempos, no se me ocurre nadie mejor. Y viendo el panorama del PP, me veo votando a ZP el resto de mis días. Ya suceden bastantes desgracias como para buscárnoslas nosotros mismos...
Es lo que tiene esto de la democracia: el color predominante es el gris, nadie pierde del todo, nadie gana del todo, el resultado acostumbra a ser suavemente grisáceo. Incluso cuándo avanzamos (y en estos años de ZP hemos avanzado en algunos campos espectacularmente), cuando la gente vive mejor, más dignamente, es difícil que haya demasiadas oportunidades para celebrarlo con grandes desfiles, miles de banderitas, confetti e himnos patrióticos. La democracia ofrece emociones tranquilas, serenas, más que grandes orgasmos.
Entre el tono y el grito, la Z de Zapatero. ¿O tal vez se tendría que escribir con Ç en catalán?
La política española se está convirtiendo cada día menos en una política centrada en los hechos y más centrada en el tono. Porque si el tono del debate político (digo "debate" casi por vicio, porque es cada día un poco más repugnante) fuera civilizado y educado, el balance de Zapatero tendría muchos claroscuros. Como cualquier obra humana, política o no: grandes éxitos, muchas cosas regulares y normalitas y unas cuantas sonadas meteduras de pata. Podríamos hilar fino. Pero el griterío no permite ni pensar ni hablar. Por lo tanto la cuestión se centra en el grito, el rebuzno. La verdad o la mentira. El bien y el mal. El tono, sobre todo el tono, si no queremos acabar a tortas. A mí me parece valiente y simpática la campaña, divertida, directa al corazón y al oído: con un tipo que es un presidente del gobierno decente y normalito, no un salvapatrias engreído, que no tiene miedo de cachondearse de sí mismo, que intenta hacer las cosas de manera coherente con lo que cree, que tiene claro que no puede hacer lo que le salga de la entrepierna y por lo tanto tiene que negociar, pactar ... y llegar a medio camino. That's the question ...
De ZP se pueden decir muchas cosas y no todas buenas, pero lo que no se puede decir es que se le hayan subido los humos. De Aznar, sí. Y de Felipe, el último y triste Felipe, también, pero de otra manera: como gran político que era, infinitamente más sutil que Aznar, conservó la cabeza lo bastante clara como para destilar una agridulce ironía, uno casi imperceptible, melancólico distanciamiento ... ZP sigue siendo el que era, para bien y para mal. A mí me sigue inspirando confianza como presidente, aunque no aplaudo en absoluto (ni a mí me hace falta, ni él lo necesita) todo lo que hace. No es de una brillantez deslumbrante, pero es digno y serio. Y de izquierdas, con todas las contradicciones de manual que tocan. Tal como están los tiempos, no se me ocurre nadie mejor. Y viendo el panorama del PP, me veo votando a ZP el resto de mis días. Ya suceden bastantes desgracias como para buscárnoslas nosotros mismos...
Es lo que tiene esto de la democracia: el color predominante es el gris, nadie pierde del todo, nadie gana del todo, el resultado acostumbra a ser suavemente grisáceo. Incluso cuándo avanzamos (y en estos años de ZP hemos avanzado en algunos campos espectacularmente), cuando la gente vive mejor, más dignamente, es difícil que haya demasiadas oportunidades para celebrarlo con grandes desfiles, miles de banderitas, confetti e himnos patrióticos. La democracia ofrece emociones tranquilas, serenas, más que grandes orgasmos.
Entre el tono y el grito, la Z de Zapatero. ¿O tal vez se tendría que escribir con Ç en catalán?
4 comentaris:
totalment d'acord,a banda que davant tanta crispació i telepronter,una mica de conyenta sobre un mateix,desengrasa, i a la gent li agrada. Tot s'ha de dir.
El comportament del govern de Zapatero davant Catalunya ha estat prou dolent tot i necessitar suport parlamentari a Madrid, imagina't en cas de tenir majoria absoluta, això pot arribar a ser el calc de la segona legislatura del inefable Aznar i si no que podem esperar veient exemples com els afers de l'Arxiu de Salamanca, la revisió del judici a Companys, la promesa de ZP amb l'estatut, seleccions catalanes,Balances Fiscals, Rodalies, etc, etc, etc i és que passen totalment de nosaltres. Amb tots els respectes perquè el vot és molt personal, però sembla clar que des de Catalunya és força més útil votar un altra opció,aquí encara tenim aquesta sort, que permeti lluitar davant aquest corró que pot suposar una majoría absoluta a mans jacobines. Salut
>Francesc. Sí, una mica en broma, però molt en "sèriu"...
>Saltenc. No ha estat gloriós, no. Però tampoc miserable. Va prometre molt, va intentar-ho, va frenar i va posar marxa enrera, després ha vist que es va passar de frenada, ara intenta tornar a seduir els catalans... Però entre la Z de Sapateru i la Z d'Asnar/Ansar...
El cert és que, pel bé de Catalunya, d'Espanya, de Zapatero, del PSOE, del PSC i del meu propi, ja posats, li desitjo a Zapatero una majoria com l'actual: àmplia i suficient per governar i fer l'enèssim intent de canviar d'una punyetera vegada l'amarga bi encarcarada ànima d'Espanya, però necessitada de pactes perifèrics...
I per la mateixa raó, el meu desig és una contundent derrota electoral del PP. Perquè està claríssim: si guanyen, perdem nosaltres. Tots. I molt.
Benvolgut Joan, tinc molt clar que la cara de gos la posa el PP, però els efectes finals negociant amb el PSOE són exactament els mateixos, Zapatero és un "trilero" de cap a peus, que els i preguntin si no a els mateixos Maragall amb el pojecte federal, Mas amb l'estatut, Imaz fent-li el lleig a Navarra, tu creus de veritat que aquest paio pot canviar l'ànima de Espanya.
Maragall i el seu càrrec de President han estat molt maltractats pels seus mateixos i això és molt greu. Montilla com va denunciar fa poc el mateix Maragall va donar suport en el congrés nacional del PSOE a Bono davant Zapatero, tu saps Joan com pensa aquell de la situació catalana dins Espanya, doncs en Montilla també ho sap i encara que sembli mentidai que Deu ens agafi confesats, és el President de la Generalitat de Catalunya. Mira, arriba un punt que em sembla que és igual qui governi a Espanya la situació catalana no varia per a res.
Publica un comentari a l'entrada