Llunyanes muntanyes, deserts remots...

Rajoy i El Mundo, tanto monta, monta tanto, ho tenen clar: La sentència de l’11-M no aclareix qui van ser els autors intel.lectuals dels atemptats. Zaplana, un espanyol de bé, se sent orgullós d’haver lluitat per la veritat. Al costat d’Acebes, un altre espanyol normal, un home de bé, que va sempre amb la veritat per davant. O del president de Famaztella, Aznar, que ja deia que no calia buscar els culpables a remots deserts ni llunyanes muntanyes. I el pedrojota, que sap de veritats més que ningú: té la mà trencada a fabricar-les i publicar-les. I en Losantos, que alegrement insinua ja que la sentència la va dictar Zapatero... llàstima que el jutge sigui dels seus, però en fi, no hi ha un pam de net. Alguna cosa havien de dir, no? Perquè calladets no se’n saben estar: nasíos pa’mandar, no? I pa’manipular, pa’conspirar... pa’lo’q’haga falta.

Em jugo els panellets que em menjaré aquesta castanyada a que fa mesos que havien previst, espavilats com són, una sentència que els deixaria amb el cul a l’aire. Per això estaven tan calladets, despistant. Tenien un pla B, un pla C, un pla D... Veien a venir que la teoria de la conspiració se l’acabarien menjant amb patates. Per cert, teoria de la conspiració? Ells? Mentir, embolicar la troca, manipular dades, enganyar, falsejar? No, home, no, això ells (i ella, l’Aguirre) no ho han fet mai, només han lluitat per la veritat. I seguirant fins al final. Ara, a la recerca dels autors intel.lectuals, poca broma. I si aquests surten, es posaran a buscar els inductors indirectes. I si també apareixen aquests... bé, ni idea, però segur que ja se’ls acudirà alguna cosa fins que, per fi, aparegui algun cognom basc, un indici revelador que condueixi a la somiada connexió amb ETA, amb Zapatero, amb les clavegueres de l’estat, amb els rojos i separatistes conspiradors que els van robar les eleccions. Ho acabaran trobant, i si no, ja s’ho inventaran i ho publicaran, amb la discreta benedicció dels bisbes espanyols. La veritat ens farà lliures, prediquen, donant-se cops al pit, com els fariseus. Però la veritat els va ajudar a perdre unes eleccions que ja havien començat a perdre molt abans. Just quan van començar a treure’s la careta i a mostrar-se tal com eren. Tal com segueixen essent.

No van ser les bombes, no. Van ser les mentides i la supèrbia.

El rei dels museus

“El Prado contribuye a identificarnos como una gran nación”. Don Juan Carlos dixit. I es va quedar ben descansat. Que no endormiscat, perquè això de recórrer museus no és com l’òpera, on pots fer la becaina al costat de la reina o passejar la mirada pels generosos escots de les dames de la cort. El Prado és un extraordinari museu envoltat d’una gran ciutat, Madrid. Ara encara més. Entre els quatre o cinc millors del món, sens dubte... el museu, eh? Però és només un museu. Es a dir, com a molt, la casa de les muses... Dir-ne pàtria dels artistes ja seria excessiu. Però confondre les muses amb la nació espanyola... Això ja fa riure, amb permís del fiscal de l’Estat. Algun cortesà li haurà deixat caure com qui no vol la cosa aquestes paraules en el discurs: majestat, majestat, que aquesta frase pot ser un gran titular...! I sí, l’espavilat cortesà ja comptava amb els pilotes de la cort i tenia clar que la frase era candidata a titular: això de la nació, Nació amb majúscules, en boca del monarca és fàcil de vendre a la premsa. Més encara en els temps que corren. Però confondre la nació, la gran nació espanyola, amb un museu... Perillós, com a mínim... A mi, ja que ho tinc complicat per ser francès, no em fa nosa ser espanyol. D’una altra Espanya, sí, segurament impossible, però espanyol. Si puc ser alguna cosa més, sense molestar massa, i no ho he de ser per collons, clar. Però que em tractin com un turista qualsevol amb aquesta mena de bajanades pròpies d’una guia turística barata, per aquí no hi passo. Quan vaig de visita al Prado, visito el Prado, no Espanya. Quan vaig al Louvre, no visito França, a no ser que les mòmies o la Gioconda s’hagin nacionalitzat recentment... El Prado és més que un museu espanyol, més que un museu patriòtic. Sa Majestat hauria de parlar més de caça major (parlar de la caça menor no és de bon gust en un cavaller...) i menys de museus. O en tot cas, descobrir que també pot parlar de pàtries i museus plurals, on els reis són figures decoratives però fan el seu paper, digne i útil, no en tinc cap dubte, utopies a part. Però un rei ha d’anar amb compte i no dir qualsevol cosa: els reis lluiten a batalles èpiques, no fan el préssec en la batalla per un efímer titular. Un museu és un museu. A Espanya, a Gran Bretanya, a França, a Rússia. Fins i tot a Catalunya. Que segons com es miri és una nació, però el que és incontestable és que està plena de museus. No com el Prado, clar... Però aquesta és ja una altra història.

Amb Z de responsabilidaZ

Zapatero ha agafat el toro per les banyes. Dissabte a la tarda va marcar al seu mòbil el número de Montilla i van quedar que es veurien diumenge a mig matí, al costat dels esvorancs i esquerdes de l’AVE. Visita sorpresa de cap de setmana: punt per a Zapatero. Diguin el que diguin tots els que el critiquen i que l’haurien criticar també si no hagués vingut. Als presidents espanyols els costa moure’s de la Moncloa per baixar dels núvols del poder a les trinxeres de la realitat. Cal tenir-ho en compte per valorar el gest. Un gest valent però amarg: el mateix diumenge la família sociata celebrava els 25 anys d’aquella victòria de Felipe González, el 28 d’octubre del 82. No era dia per a gaires festes, una llàstima, ja veurem si canvien les coses per a la forçada celebració de l’1 de desembre, amb Felipe i ZP plegats... Zapatero no ha pujat als autobusos que avui dilluns agafen milers de persones: cíviques i resignades, amb una bomba de rellotgeria electoral al cor, que fa tic-tac, tic-tac, que sospesa el que està passant i encara no es decanta... Però almenys ha vist les coses amb els seus propis ulls i s’ha posat als comandaments del gabinet de crisi. I la gent que el va veure, agafada per sorpresa, no el va xiular ni escridassar... Reacció a retenir: ni a sobrevalorar ni a menystenir...

I què diuen les enquestes sobre el tic-tac del cor dels votants catalans? Zapatero cotitza a la baixa però no s’enfonsa. La valoració global del govern, segons La Vanguardia, baixa del 74% al 53%. El juliol de l’any passat un 60% de catalans considerava positiva la política del govern socialista envers Catalunya. Ara són només el 37%. Els votants del PSC mantenen la valoració positiva, però no els d’altres formacions polítiques. Fins i tot sembla que el PSC tendeix a mantenir el seu suport electoral: és molt aviat per traduir les enquestes a escons però no apareixen grans esvorancs electorals. Tanmateix, l’enquesta hauria de fer encendre moltes llums d’alarma...

On canvien les coses és quan els enquestadors pregunten “vostè a qui prefereix, a Zapatero o a Rajoy?” Una pregunta poc subtil i massa madrilenya per a afrontar la situació política catalana? No, la pregunta. El 72% Zapatero, el 13% Rajoy. Què esperaven? Però ull amb treure conclusions excessives... El rellotge del compte enrera encara fa tic-tac, farà tic-tac durant cinc llargs mesos. L’entusiasme s’ha desdibuixat en un panorama de decepció i grisor, la qual cosa no vol dir que els ciutadans passin, passem, de tot. Ni que ens sigui igual una cosa que l’altra. Els temps, a Catalunya, no donen marge per a gaires alegries ni floritures. Parlarem molt de trens, d’autobusos, de carreteres, d’aeroports, poc de polítiques socials i de benestar i massa d’identitats, referèndums impossibles, sobiranismes i onanismes patriòtics per l’estil.

Tal com està Espanya, o sigui, tal com estem, un diumenge del mes de març haurem de triar entre Zapatero o Rajoy. A la brava. Entre dues Espanyes: una en la qual hi cabem, a tranques i barranques, però hi cabem, i una altra en la que sí, també hi cabem, però a condició que ens limitem a ballar sardanes, menjar pa amb tomàquet i no emprenyar massa.

Els esvorancs de l’AVE són només una part del paisatge polític. Encara que no ens agradi com està plantejada la qüestió, brutalment, en les properes eleccions decidim el govern d’Espanya. El nostre, també. I la política espanyola per desgràcia està construïda a base de zeros i uns, com la informàtica: o l’un o l’altre, sense matisos. Només tenim la tecla de l'1 i del 0 a l'abast dels nostres dits. Espanya no hauria de ser així, no, i ja veurem si algun dia pot ser una altra cosa, però... A mi, quan imagino una Espanya governada per “Rajoy y sus muchachos”, em venen ganes de sortir corrent a agafar la papereta de ZP. Papereta indirecta, a Catalunya, cosa sobre la qual haurem de parlar molt els propers mesos, perquè s'ha d'aclarir què votem realment si triem aquesta papereta... Però al capdavall és la de ZP i la del PSOE amb ànima de PSC. Grinyolant, sí, però de la família. Els matisos, que no són pocs ni menors, quedaran per a la propera legislatura, que serà quan acabarem d’embolicar del tot o de deslligar el nus gordià de la política catalana... en el context de l’espanyola, sí, clar.

Convergència es fa interindependentista

Diumenge, 28 d’octubre de l’any del senyor... Pujol (fill) 2007. En una de les moltes Catalunyes que existeixen, és dia de llevar-se una mica tard, comprar croissanets, cafè amb llet tranquil o xocolata desfeta, missa de dotze, d’excursió a la muntanya i costellada, dia de dinar familiar, de tortell de cabell d’àngel i de partit del Barça per la tele. Per a aquesta Catalunya tranquil.la i d’ordre, els diumenges 28 d’octubre són plens de disgustos i ensurts. El 1982, tal dia com avui els rojos guanyaven les eleccions i feien bandera d’una Espanya nova: una Espanya que havia de ser moderna, havia de funcionar, havia de pujar al carro del benestar europeu. I el 2007, el mateix diumenge, casualitats de la vida, CiU comença a treure’s la careta o a canviar d’ànima, el que sigui, i esdevé de sobte un partit independentista. Bufa, tu, quin sotrac! Qui ens ho havia de dir, oi? Bé, en honor a la veritat, ja ho anaven dient, ja, amb mitges paraules, com aquell qui no vol la cosa i va preparant la parròquia... amb permís dels d’Unió, que són més de missa i d’ordre i no estan per gaires experiments... I amb permís del Mas(over), que guarda la masia per al fill de l’amo, el futur senyor Pujol. Fot-li, de pressa, de pressa, que són poquets i encara no saben si els convé moure’s o quedar-se quiets.

A aquesta Catalunya de la ceba, d’una ceba tranquil.la, avui se li han posat malament els croissanets de l’esmorzar. Es diumenge. Un bon dia per llegir tranquil.lament els diaris. Comencem, per exemple, ja que compleix 10 anys de bona salut i normalitat exemplar, amb El Periódic(o) en català. Entrevista amb el Mas. A falta de Full Dominical i TV3, no se li han de fer fàstigs al diari sociata en un dia tan assenyalat... Agafem un moment el retolador fluorescent dels dies de cada dia i subratllem unes quantes frases...

Primer, el titular. “Ni el tripartit ni CiU (no) donem al país les respostes que necessita avui”. La frase literal no és ben bé aquesta, però queda millor per al titular, i tampoc no traeix l’esperit de les declaracions de Mas. Una mica d’humilitat, de modèstia i d’autocrítica sempre va bé per guanyar credibilitat i fer passar bou per bèstia grossa. Tot sigui per la casa gran i comuna del catalanisme.

Sobiranisme, independentisme, catalanisme... Són el mateix, no cal que hi donem més voltes: Mas ens acaba de servir un remenat a la catalana. “L’autèntic propòsit és que Catalunya tingui un autogovern ple, que al món actual ja no significa sobirania plena”. Guai, claríssim. Ah, però vostè aspira a una Catalunya independent? Em permeto canviar l’ordre de la resposta: “A mi m’interessa més la nació que l’Estat”, d’entrada. Per si les mosques i per tranquil.litzar les tietes. Després: “Un nacionalista no poc rebutjar aquesta possibilitat, però el nostre projecte és un Estat pluri-nacional”. Ah, ja l’anem entenent... Però, digui, digui, el seu objectiu és una Catalunya independent? “El meu objectiu és que la nació catalana pugui projectar-se a tot arreu”. Ostres, penso jo, ni nacionalisme ni catalanisme ni independentisme: projeccionisme! Però no, no tan de pressa: “Si per a això és necessari un Estat, en serà una conseqüència”. Primer et projectes i després, com a conseqüència, esdevens Estat: una via innovadora cap a la independència, sens dubte, que als catalans ningú no ens guanya quan ens posem a ser creatius... Però no ens embalem: “No ha de ser necessàriament un Estat”. En què quedem? Però quan ja el periodista li pregunta pels seus anhels més profunds, descobrim enlluernats la solució a la quadratura del cercle nacionalista: “No hi haurà una Catalunya independent. En tot cas, interdependent”. L’independentisme ara no toca, qui sap si d’aquí a deu anys, ara el que toca és l’interdependentisme. Com que segons ell disfrutem de cosobirania (no sé on ho haurà llegit...), tot i que descompensada a favor de l’Estat (els Estats tenen sobirania? no havíem quedat que és dels ciutadans i ciutadanes o dels pobles?), de moment anirem tirant si la convertim en una relació entre iguals... Sort que després ens diu que no hem de perdre’ns en debats sobre nacions, estats i altres fórmules administratives, ni perdre el temps donant-li voltes a això d’Espanya, que no té remei, sinó centrar-nos en “l’ànima del poble, l’ànima de la nació”. Clar, i tant. Lùcidament, però, acaba reconeixent que una part de l’ànima d’aquest poble (una part perduda, clar) encara perd el temps repensant i intentant refer Espanya... Ja caurem del burro, ja, un d’aquests dies, com Pau camí de Damasc... Es diumenge, ja se sap, tants anys de lectures dominicals...

En fi, si heu llegit l’entrevista a Artur Mas, si heu arribat fins aquí i heu entès alguna cosa, feu-m’ho saber, més que res per aclarir-me una mica les idees...

Tanmateix, país de xiruca com som, de muntanyes patriòtiques i visionàries, de montserrats i canigós, la resposta, amic meu, no l’escoltaràs al vent, no. La resposta és als... Alps! Ni més ni menys. Entre dos estats, França i Itàlia... Casualitat? Missatge subliminal?

Doncs sí, al Mont Blanc o Monte Bianco. Una frase d’Oriol Pujol, l’hereu, per a la història: “Jordi Pujol (no “el meu pare”, no, que semblaria que això és una cosa de família, millor “Jordi Pujol”, que és la manera més normal d’anomenar el teu propi pare...) deia que ell havia arribat a l’Anet (o). I que a nosaltres ens correspòn escalar el Mont Blanc. I en això estem”. Ben bé no queda massa clar el sentit, però ja ens anem entenent, ja: es tracta d’anar fent com qui no vol la cosa... I quan se se’n vulguin adonar, curts de vista com són, la senyera ja estarà plantada al cim del Mont Blanc.

Al diari El País d’avui diumenge (aquest “país” vol dir Espanya, ja ens entenem...) no tenen res millor a fer que ficar el dit a l’ull a CiU i revelar, després d’un brillant exercici de periodisme d’investigació i cabal.lístic, que CDC (ja no CiU) s’ha fet independentista. Avalen la conclusió amb una antologia de frases sobiranistes del quartet: Mas, Puig, Pujol i Trias. Han tingut, això sí, el bon gust i la delicadesa d’esmentar de passada algunes paraules de Duran i Lleida, que no té “empatxu” en proclamar-se espanyol, tot i que d’una altra mena d’Espanya...

Frase d’Oriol Pujol: “Qualsevol nacionalista, en alguna neurona més o menys amagada, reté l’opció de la independència del seu país”. Amagada és la paraula clau. Frase de Felip Puig: “Jo votaria per la independència (...) Però això no significa que Convergència sigui un partit independentista”. No, què va, total qui parla només és el secretari general adjunt... Trias no té una frase, no, sinó una endevinalla: “Si estem convençuts que hem de ser independents, l’objectiu no és negatiu. Però si és com a reacció a una actitud hostil dels altres, no seria bo”. Claríssim, oi? El fragment clau: “no és negatiu” significa sí en llenguatge de carrer. I al final, les paraules d’Artur Mas, el jefe, que intento sintetitzar sense trair-les: “Si es pot fer sense conflictes importants i de forma pacífica i positiva, fent una gran confederació però compartint alguns elements de l’Estat i amb un grau molt elevat de sobiranisme, jo diria que sí”. Jo no gosaria dir que, a partir d’aquestes frases, es pot deduir que Convergència abandoni la seva tradicional i calculada ambigüitat, que li permet pescar vots a mercats molt diversos... Però el cert és que va pujant la pressió independentista. Es tracta d’anar-ho deixant caure de tant en tant, cada vegada amb un to una mica més contundent, amb menys circuml.loquis. Primer, l’interdependentisme, després la cosobirania, més endavant l’autodeterminació i finalment, un dia no molt llunyà... el Mont Blanc!

La següent generació, la dels néts de Jordi Pujol, quan prengui possessió de la masia familiar ja podrà començar a pensar en pujar a l’Himàlaia...

El carril oficial

Són dos detallets enmig d’una crisi dramàtica però instructiva, reveladora. Anècdotes, sí, però... Cas 1) El cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach, queda atrapat, com tants milers d’automòbils, enmig d’un fenomenal embús a l’autopista C-32. Segons la versió oficial, l’escorta va decidir tirar pel dret i avançar tota la cua, amb la qual cosa al cotxe oficial i als seus ocupants els van dir de tot menys guapos. L’argument és espectacular: les autoritats no poden romandre al mig d’un embús, per raons de seguretat. Ja se sap, raons de seguretat nacional, com a les pel.lícules... Hauria guanyat tants punts, tants, si hagués fet cua com la resta dels mortals... per no dir si hagués baixat del cotxe oficial i pujat a un autobús... Cas 2) Els mossos, Trànsit i el senyor Murphy decideixen reservar un carril d’autopista per als autobusos que substitueixen els trens de rodalies. Amb la millor de les intencions, van organitzar un embús de dimensions èpiques. Els espavilats de torn i també uns quants que seguien indicacions dels mossos, van circular pel carril del bus. La previsió dels mossos aviat serà legendària: tenien a punt alguns cotxes camuflats per enxampar els que circulaven pel carril bus i posar multes a dojo. Catalaníssima eficiència, sí senyor, similar a la que fa que la immensa majoria dels radars de carretera es trobin a punts no perillosos, però sí d’elevat interès recaptatori... Un cas i l’altre són petites històries, anècdotes quotidianes menors enmig d’un panorama més gris que negre... Elevar-les d’anècdotes a fets rellevants i treure’n conclusions categòriques seria excessiu. Sens dubte. Però fan pensar... Hi ha una Catalunya oficial que circula per un carril. Amb excepcions, clar. Però la real circula, a tranques i barranques, per un altre, embussat i confús.

Cop d'Estat constitucional

No té un altre nom. El PP, carregat amb un arsenal d’armes constitucionals de destrucció constitucional massiva, s’està carregant la Constitució. Que diuen estar disposats a defensar peti qui peti. Diuen que la defensen, però només la prostitueixen. Zaplana presenta la recusació contra tres magistrats del Tribunal Constitucional, després de la recusació de dos que fa el govern, conseqüència de la brutal jugada política per controlar les majories al Constitucional. Confien que així encara podran d’alguna manera enfonsar el petit Estatut català, força més agosarat que els altres, però ple d’articles literalment copiats a altres estatuts aprovats pel PP. I a Zaplana se li escapa el riure. Quina gràcia. Cosa estranya, no tots els seus li riuen les gràcies, a aquest gran polític que es va ficar a la política per forrar-se... Però aquest article de Pablo Sebastián és insòlit.

Acaben de fer un pas endavant en l’estratègia de guanyar per oposicions el que no s’ha guanyat per eleccions, de manipular jutges-robot teledirigits contra la línia de flotació del sistema. No importa res, tot s’hi val. Espanya es mereix qualsevol sacrifici. Sense manies. I a sobre s’omplen la boca de Constitució, Pàtria, Llibertat, Justícia, Decència i obscenitats similars. Acaben de fer un pas més cap al cop d’Estat. No tenen altra Brunete que la mediàtica i la judicial, però poca broma. Quina sort que ara fa una eternitat un tal Felipe González, amb un suport electoral aclaparador, comencés a civilitzar l’Exèrcit i que després hagi derivat cap a un Exèrcit respectuós amb la democràcia i que fins i tot a vegades es disfressa d’ONG. Si no, gent com el Zaplana, l’Acebes o l’Aznar, amb el simpàtic Rajoy rient-los les gràcies, estarien recorrent les sales de banderes de les casernes... No sé a què esperen, ja només els queda això.

______

Golpe de Estado constitucional

Tal cual. El PP, cargado con un arsenal de armas constitucionales de destrucción constitucional masiva, se está cargando la Constitución. La misma que dicen estar dispuestos a defender caiga quien caiga. Juran que la defienden, pero sólo la prostituyen. Zaplana presenta la recusación contra tres magistrados del Tribunal Constitucional, después de la recusación de otros dos que hace el gobierno, consecuencia del primer brutal envite para controlar las mayorías en el Constitucional. Confían en que así todavía podrán de alguna manera hundir el pequeño Estatut catalán, bastante más atrevido que los demás, pero lleno de artículos literalmente copiados en otros estatutos bendecidos por el PP. Y a Zaplana se le escapa la risa. Qué gracioso. Cosa extraña, no todos los suyos le ríen las gracias, a este gran político que se metió a la política por forrar-se ... Pero este artículo de Pablo Sebastián es insólito.

Acaban de dar un paso adelante en la estrategia de ganar por oposiciones lo que no ganaeron en elecciones, manipulando jueces-robot teledirigidos contra la línea de flotación del sistema. No importa nada, todo vale. España se merece cualquier sacrificio. Sin manías. Y encima se llenan la boca de Constitución, Patria, Libertad, Justicia, Decencia y obscenidades similares. Acaban dar un paso más hacia el golpe de estado. No tienen otra Brunete que la mediática y la judicial, que no son ninguna broma. Qué suerte que ahora hace una eternidad un tal Felipe González, con un apoyo electoral abrumador, empezara a civilizar al Ejército y que después haya derivado hacia un Ejército respetuoso con la democracia, que a veces incluso se disfraza de ONG. Si no, gente como Zaplana, Acebes o Aznar, con el simpático Rajoy riéndoles las gracias, estarían recorriendo las salas de banderas de los cuarteles ... No sé a qué esperan, ya sólo les queda eso.

Pujar als autobusos

El govern Montilla i el govern Zapatero necessiten una via de maniobra. Tenen entre mans massa trens sobre la mateixa via. Hi ha perill que descarrilin uns quants vagons i fins i tot trens sencers. Trens que transporten delicades mercaderies electorals. Trens que transporten delicadíssims i explosius productes sentimentals i constitucionals. Mentre no troben la via de maniobra van passant els dies posant pedaços: perden el temps buscant arguments per endarrerir la temible data del 21 de desembre, per repartir culpes, per calmar l’opinió pública catalana en general i sud-metropolitana en particular... Mentrestant, pels esvorancs de l’AVE s’escolen potser no encara els vots, però sí els suports, les complicitats. Emprenyat acabarà esdevenint sinònim de català. L’estat d’ànim dels catalans emprenyats arriba a sectors fins ara no “tocats” més que tangencialment.

Ara surten notícies que apunten a responsabilitats de l’empresa OHL, però no diuen ni mú de com ha estat que l’empresa ha fet el que li ha donat la gana, si és que ha estat així. La crisi segueix avançant a tres nivells. El primer, el dels despatxos polítics i tècnics: trigarem a llegir-ne la crònica periodística, però no cal tenir molta imaginació per fer-se una idea del que està passant i de les coses que es poden estar dient. El segon és el dels mitjans de comunicació, els passadissos parlamentaris, les batalletes dialèctiques: bàsicament es tracta de repartir culpes, tonto l’últim i a veure a qui li carreguem el mort. El tercer és tan opac com el primer: què està passant pel cap i pel cor dels centenars de milers d’usuaris fastiguejats i de la resta de catalans que ens ho mirem de lluny perquè no ens ha tocat patir-ho. No fem encara càbales electoralistes, no és el moment. Primer escoltem i observem, ja veurem quin efecte té tot plegat quan acabi la partida.

Hi ha un monstre que viu als túnels i esvorancs de l’AVE i que està rosegant les entranyes del sistema. Un monstre que creix cada dia que triguem a escoltar alguna cosa com això: “sí, ho reconec, l’hem cagat entre els uns i els altres, aquí hi ha culpes per a tothom, no importa si del govern central, de l’autonòmic o de l’empresa, però jo dono la cara i demano disculpes humilment; em poso al lloc dels ciutadans i els explico clarament les solucions, els dic tota la veritat peti qui peti, m’arremango i m’afluixo el nus de la corbata i em comprometo a deixar-me la pell fins que això se solucioni”.

El problema, òbviament, és qui surt a donar la cara. En aquest país confonem la responsabilitat amb posar el cap en una safata, fer-se l’harakiri i tema solucionat; o a l’inrevés, fer una escavetxinada exemplar, tallar uns quants caps per satisfer les suposades ànsies de sang de les masses... i de passada resoldre petites venjances que teníem pendents, oi? No m’imagino una solució pitjor. Als usuaris del tren afectats per aquesta tragèdia quotidiana no els interessa qui en té la culpa, sinó qui paga els plats trencats: ells i elles. Hi ha massa gent interessada a treure profit electoral d’aquest merder o a intentar no sortir-ne massa escaldats. Això és tan evident que fa mal als ulls. I és un error gravíssim: els ciutadans esperen, esperem, una altra cosa.

La gent que està patint aquest desastre ferroviari no disfruta veient com els uns fiquen els dits als ulls dels altres, no entén els desmarcaments estratègics d’alguns polítics, no s’excita quan es demanen dimissions o es busquen culpables, quan es reparteixen mastegots amb tota la mala llet del món. Els ciutadans-usuaris poden arribar a entendre, a disculpar i fins i tot a aplaudir, sí, acabar aplaudint, si algú té la talla moral, la capacitat de lideratge, la valentia i fins i tot la grandesa de posar-se al capdavant de la crisi. Crisi, sí, que no incident.

Qui es posi al capdavant i ho afronti amb serenitat, rigor, credibilitat i lideratge, en sortirà reforçat. Qui entengui que el secret és pujar als autobusos amb els ciutadans, fer cues, perdre la paciència, compartir les petites o grans desgràcies quotidianes. Qui tingui la capacitat de ser, de veritat, poble. Qui no s’ho miri des del despatx oficial, des de l’escó parlamentari, des de la tribuna d’oradors. Aquesta crisi demana molt valor, sí, per baixar al carrer, posar-se al costat de la gent.

Pujar als autobusos és la clau, a més de solucionar el nyap. I fer-ho no per sortir a les fotos, sinó de veritat. Amb extrema humiltat. Política i lideratge amb majúscules, vaja. Tothom qui amagui l’ou en sortirà tocat, no només en vots, sinó en credibilitat, en respecte. En moments com aquest es posen a prova els líders. No els jefes, sinó els líders.

_______

Subir a los autobuses

El gobierno Montilla y el gobierno Zapatero necesitan una vía de maniobra. Tienen entre manos demasiados trenes sobre la misma vía. Hay peligro que descarrilen unos cuantos vagones e incluso trenes enteros. Trenes que transportan delicadas mercancías electorales. Trenes que transportan delicadísimos y explosivos productos sentimentales y constitucionales. Mientras no encuentran la vía de maniobra van pasando los días achicando agua: pierden el tiempo buscando argumentos para retrasar la temible fecha del 21 de diciembre, para repartir culpas, para calmar la opinión pública catalana en general y la sudmetropolitana en particular ... Mientras tanto, por los socavones del AVE se escapan tal vez no todavía los votos, pero sí los apoyos, las complicidades. Cabreado acabará siendo sinónimo de catalán. El estado de ánimo de los catalanes cabreados llega a sectores hasta ahora no tocados más que tangencialmente.

Empiezan a aparecer noticias que apuntan a responsabilidades de la empresa OHL, pero no dicen ni mú de cómo es posible que esta empresa haya ido por libre, si es que ha sido así. La crisis sigue avanzando a tres niveles. El primero, el de los despachos políticos y técnicos: tardaremos en leer la crónica periodística, pero no hay que tener mucha imaginación para hacerse una idea de lo que está pasando y de las cosas que se pueden estar diciendo de puertas adentro. El segundo es el de los medios de comunicación, los pasillos parlamentarios, las batallitas dialécticas: básicamente se trata de repartir culpas, tonto el último y a ver a quién le cargamos al muerto. El tercero es tan opaco como el primero: qué está pasando por la cabeza y en el corazón de los centenares de miles de usuarios cabreados y del resto de catalanes que nos lo miramos de lejos porque no nos ha tocado sufrirlo. No hagamos todavía cábalas electoralistas, no es el momento. Primero escuchemos y observemos, ya veremos qué efecto tiene todo cuando acabe la partida.

Hay un monstruo que vive en los túneles y socavones del AVE y que está royendo las entrañas del sistema. Un monstruo que crece cada día que tardamos en escuchar alguna cosa como eso: "sí, lo reconozco, hemos metido la pata entre unos y otros, aquí hay culpas para todo el mundo, no importa si del gobierno central, del autonómico o de la empresa, pero yo doy la cara y pido disculpas humildemente; me pongo en el lugar de los ciudadanos y les explico claramente las soluciones, les digo toda la verdad pase lo que pase, me arremango y me aflojo el nudo de la corbata y me comprometo a dejarme la piel en esta batalla hasta que se solucione".

El problema, obviamente, es quién sale a dar la cara. En este país confundimos la responsabilidad con servir la cabeza en una bandeja, hacerse el harakiri y tema solucionado; o al revés, hacer una escabechina ejemplar, cortar unas cuantas cabezas para satisfacer las supuestas ansias de sangre de las masas ...y de paso resolver pequeñas venganzas que teníamos pendientes, ¿verdad? No me imagino una solución peor. A los usuarios del tren afectados por esta tragedia cotidiana no les interesa quién tiene la culpa, sino quién paga los platos rotos: ellos y ellas. Hay demasiada gente interesada en sacar provecho electoral de este follón o en no salir tocados. Un error gravísimo: los ciudadanos esperan, esperamos, otra cosa.

La gente que está sufriendo este desastre ferroviario no disfruta viendo cómo un puñado de políticos se destrozan entre sí, no entiende las retiradas estratégicas de algunos políticos, no se excita cuando se piden dimisiones o se buscan culpables, cuando se reparten tortas con toda la mala leche del mundo. Los ciudadanos-usuarios pueden llegar a entender, a disculpar e incluso a aplaudir, sí, acabar aplaudiendo, si alguien tiene la talla moral, la capacidad de liderazgo, la valentía e incluso la grandeza de ponerse al frente de la crisis. Crisis, sí, que no incidente.

Quien lo afronte con serenidad, rigor, credibilidad y liderazgo, saldrá reforzado. Quien entienda que el secreto está en subir a los autobuses con los ciudadanos, hacer cola, perder la paciencia, compartir las pequeñas o grandes desgracias cotidianas. Quien tenga la capacidad de ser, de verdad, pueblo. Quien no se lo mire desde el despacho oficial, desde el escaño parlamentario, desde la tribuna de oradores. Esta crisis pide mucho valor, sí, para bajar a la calle, ponerse al lado de la gente.

Subir a los autobuses es la clave, además de encarrilar este desastre. Y hacerlo no para salir en las fotos, sino de verdad. Con extrema humildad. Política y liderazgo con mayúsculas. Los que se escondan saldrán tocados, no sólo en votos, sino en credibilidad, en respeto. En momentos como éste se ponen a prueba a los líderes. No a los jefes, sino a los líderes.

Els bessons maragallpujol

De petits m’imagino Maragall i Pujol jugant a ser Companys, Macià, Prat de la Riba, Verdaguer o fins i tot Joan Maragall. Jugant a l’Onze de Setembre, somiant amb Guifré el Pilós i la llegenda de les quatre barres. Això explicaria moltes de les coses que han fet de grans, els dos. La democràcia pot arribar a tenir molta grandesa, però molt poca èpica, si et jubiles en comptes que t’afusellin o que et matin en una batalla a cops d’espasa: és allò de Churchill i el repartidor de la llet que truca de matinada... Saps que sempre és el repartidor de la llet. La democràcia és això, jubilacions tranquil.les i pacífiques després de vides útils, trepidants... i pacífiques. Però ni Pujol ni Maragall saben ser dos avis retirats de la política, que s’ho miren de lluny, asseguts a un sofà i rondinant de tant en tant mentre esperen que vinguin els néts.

Tenen, els dos, ànsia de transcendència. De passar a la història. De petits, quan eren escoltes, quan estudiaven, quan topaven amb el franquisme... Sempre tenien somnis èpics, en els quals l’un sempre intentava ser més que l’altre. Fins al final. Si volem fer justícia, justícia poètica i històrica, els haurem d’aixecar monuments dobles, amb dues estàtues. Batejar carrers i avingudes com a “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al costat, si pot ser, del carrer “dalípla” o “pladalí”. Són dues cares de la mateixa ànima. La del país. L’una, cosmopolita i viatjada, creativa i caòtica, anàrquica, un punt daliniana, un punt americana, un punt de castell de focs. L’altra, més d’estar per casa, constant, pencona, endreçada, sacrificada, de tortell dels diumenges, un punt planiana, un punt germànica, amb música de sardanes. Animes complementàries, igual de brillants en la part millor i de fosques en la pitjor, mal que els pesi als dos bessons. Vides paral.leles que s’han d’explicar juntes, a l’estil de Plutarc: l’una necessita de l’altra. Seny i rauxa, tramuntana i garbí suau, barrejats en dosis diferents en cada cas.

Ara Maragall se n’ha anat una mica més lluny que Pujol, que encara continua al peu del canó com aquells amos de fàbrica que deixaven el fill al capdavant del negoci però s’hi ficaven pel mig dia dí i dia també... Maragall, d’una manera molt catalana, se n’ha anat donant un cop de porta sonat: només l’ha amortiguat el segon cop d’efecte, gens casual, el de l’anunci de l’alzheimer. Pel que fa a les formes (ja sé, ja, que queda fatal dir-ho, que fins i tot els que el maleïen fa dos dies ara treuen el botafumeiro... què hi farem...), s’hauria pogut estalviar la roda de premsa... No la seva lluita contra l’alzheimer o l’eisenhower, que l’honora i tanca el cercle. Però sí la manera d’anunciar-ho. Podia haver començat més discretament, més autènticament. Però, ja ho entenc, ell necessitava obrir així el darrer acte... Maragallianament.

Tanmateix, no ens perdem en minúcies... Les vides paral.leles dels bessons maragallpujol o pujolmaragall expliquen el país sota el franquisme i la seva espectacular resurrecció. Nacional i olímpica, olímpica i nacional. Això és el que compta i el que quedarà per a la història. Els dos, de diferents maneres, expliquen sobretot una part de la història de Catalunya: la catalana. Sobretot ara que Maragall s’ha fet perdonar el pecat original: el seu carnet del PSC. Hi ha, però, una altra Catalunya asseguda al mateix teatre on els dos tenors interpreten a dues veus l’òpera que han escrit a quatre mans. Una Catalunya més callada, castellana, més aviat poc èpica, que la Catalunya catalana no s’ha sabut guanyar. N’hi ha una d’anticatalana que no té remei, però aquesta no n’és. Simplement, va fent. La majoria de gent guarda educadament les formes, però el catalanisme no s’ha guanyat el seu cor. Mentrestant, a fora del gran teatre hi ha la Catalunya dels nous immigrants, que saben ben poc de la llengua de la primera i una mica més de la segona, però que no entenen gens ni mica l’obra que es representa a l’escenari... Ni saben que hi tenen reservat un paper.

______

Los gemelos maragallpujol

A veces imagino a Maragall y Pujol, cuando eran niños, jugando a ser Companys, Macià, Prat de La Riba, Verdaguer o incluso Joan Maragall. Jugando a l’Onze de Setembre, soñando con Guifré el Pilós y la leyenda de las cuatro barras. Eso explicaría muchas de las cosas que ambos han hecho cuando han sido mayores. La democrcia puede llegar a tener mucha grandeza, pero muy poca épica, si te jubilas en vez que te fusilen o que te maten en una batalla. Como decía Churchill, si llaman a tu casa de madrugada, sabes que siempre, siempre, se trata del repartidor de la leche. La democrcia es esto, jubilaciones tranquilas y pacíficas después de vidas útiles, trepidantes... y pacíficas. Aunque ni Pujol ni Maragall saben ser dos abuelos retirados de la política, que la contemplan de lejos, sentados en un sofà y refunfuñando de vez en cuando mientras esperan que vengan de visita los nietos.

Tienen, los dos, ansia de transcendncia. De pasar a la historia. Cuando eran niños, cuando eran boyscouts, cuando estudiaban, cuando chocaban con el franquismo... Tenían sueños épicos, en los que uno siempre intentaba ser más que el otro. Hasta el final. Si queremos hacer justicia, justicia poética e histórica, tendremos que levantarles monumentos dobles, con dos estatuas. Bautizar calles y avenidas como “maragallpujol” o “pujolmaragall”... Al lado, si puede ser, de la calle “dalípla” o “pladalí”. Son dos caras de la misma alma. La del país. Una, cosmopolita y viajada, creativa y caótica, anárquica, con un toque daliniano y americano, y cierta estética de castillo de fuegos artificiales. La otra, más de estar por casa, constante, muy trabajadora, ordenada, sacrificada, de “tortell” de los domingos, con un toque de Josep Pla, acento germánico y aire de sardanas. Almas complementarias, igual de brillantes y de oscuras, mal que les pese a ambos gemelos. Vidas paralelas que hay que explicar en paralelo, al estilo de Plutarco: ambas se necesitan. “Seny i rauxa”, tramontana y viento suave, mezclados en dosis distintas en cada caso.

Ahora Maragall se ha ido algo más lejos que Pujol, que aún continúa al pie del cañón como aquellos dueños de fábrica que dejaban el hijo al frente del negocio pero se entremetían día sí y día también... Maragall, de una manera muy catalana, se marcha después de pegar portazo sonado: sólo lo ha amortiguado el segundo golpe de efecto, nada casual, el anuncio del alzheimer. En cuanto a las formas (ya sé, ya, que queda fatal decirlo, que incluso los que le maldecían hace dos días ahora sacan el botafumeiro... qué le vamos a hacer...), se hubiera podido ahorrar la rueda de prensa... No su lucha contra el alzheimer o el eisenhower, que le honra y cierra el círculo. Pero sí la manera de anunciarlo. Podía haber empezado más discretamente, más auténticamente. Aunque, ya lo entiendo, él necesitaba abrir de este modo el último acto... Maragallianamente.

Sin embargo, no nos perdamos en matices... Las vidas paralelas de los gemelos maragallpujol o pujolmaragall explican Catalunya bajo el franquismo y su espectacular resurrección. Nacional y olímpica, olímpica y nacional. Esto es lo que cuenta y lo que quedará para la historia. Ambos, de diferentes maneras, explican sobre todo una parte de la historia de Catalunya: la catalana. Sobre todo ahora que Maragall se ha hecho perdonar el pecado original: su carnet del PSC. Pero hay otra Catalunya sentada en los asientos del mismo teatro donde los dos tenores interpretan a dos voces la ópera que han escrito a cuatro manos. Una Catalunya más callada, castellana, poco épica, que la Catalunya catalana no se ha sabido ganar. Hay otra que es anticatalana y no tiene remedio, pero ésta no. Simplemente, va tirando. La mayoría de gente guarda educadamente las formas, pero el catalanismo no se ha ganado su corazón. Mientras tanto, frente al gran teatro hay la Catalunya de los nuevos inmigrantes, que saben muy poco de la lengua de la primera y algo más de la segunda, pero que no entienden nada de nada la obra que se representa en el escenario... No saben tampoco que tienen reservado un papel en ella.

Federico-pe, el màrtir

El predicador dels bisbes espanyols, l’inquisidor de la ràdio, demana un tracte humà. Ho fa a travès de l’Esperanza Aguirre, cristianíssima defensora de causes perdudes i d’ànimes en pena. La frase és d’antologia, digna de figurar al costat d’aquelles frases en les quals es queixava del seu miserable sou: "No sé si os va a gustar lo que voy a plantear, pero creo que se debe dar un trato humano a Jiménez Losantos". Li va etzibar aquesta frase ni més ni menys que al rei. Canvi de cromos, en diuen d’això. O xantatge: tu li dónes un tracte més humà i ell baixarà el to, no pateixis. Què tal un títol de comte? De duc? Un parell de copets reials a l’espatlla?

Federico en el fons és bon xicot. Un màrtir. No l’entenem, pobrissó. A vegades es passa de la ratlla, se li escalfa la boca. Però ho fa de bona fe, pel bé d’Espanya, dels bisbes, de la fe catòlica, d'Occident. Per la llibertat. Sobretot per la llibertat. Si tingués a mà una torxa i una foguera, ja hauria calat foc a mig país. Però no hi ha perill, per sort: ell només desbarra, manipula, menteix i insulta davant del micro. Poca cosa. No cal prendre-s’ho malament. Es la seva teràpia. Segur que li ha receptat algun metge. Sort en té el micro: el verí i la mala llet li surten per les orelles. I els calers també. Si s'ho quedés a dintre, pobre xicot, ho passaria fatal.

El rei va tenir una sortida antològica: "Le he dicho a Rouco Varela que recen menos por mí y la monarquía y se ocupen más de la Conferencia Episcopal que controla a la Cope". Però sa majestat, que no ha estat precisament mai un "meapilas", gràcies a Déu, hauria d’anar més a missa i menys de caça major i menor... Segur que li sonaria allò de “poner una vela a Dios y otra al Diablo”. Igual que als bisbes i cardenals espanyols segur que els sona allò de “No prendràs el nom de Déu en va”. Però com que els 10 manaments -ni tan sols en la versió manipulada descaradament per l'església romana- no diuen res dels programes de ràdio...

______

Federico-pe, mártir

El predicador de los obispos españoles, el inquisidor de la radio, pide un trato humano. Lo hace a travès de Esperanza Aguirre, cristianísima defensora de causas perdidas y de almas en pena. La frase es de antología, digna de figurar al lado de aquellas frases en las cuales se quejaba de su miserable sueldo: "No sé si os va a gustar lo que voy a plantear, pero creo que se debe dar un trato humano a Jiménez Losantos". Le soltó esta frase ni más ni menos que al rey. Cambio de cromos, le llaman a eso. O chantaje: tú le das un trato más humano y él bajará el tono, no te apures. ¿Qué tal un título de conde? ¿De duque? ¿Un par de golpecitos reales en la espalda?

Federico en el fondo es buen chico. Un mártir. No lo entendemos, pobrecillo. A veces se pasa de la raya, se le calienta la boca. Pero lo hace de buena fe, por el bien de España, de los obispos, de la fe católica, de Occidente. Por la libertad. Sobre todo por la libertad. Si tuviera a mano una antorcha y una hoguera, ya habría prendido fuego a medio país. Pero no corremos peligro, por suerte: él sólo vomita, manipula, miente e insulta ante el micrófono. Poca cosa. No hay que tomárselo mal. Es su terapia. Es afortunado por tener un micro a mano: el veneno y la mala leche le salen por las orejas. Y la pasta también. Si se lo quedara dentro, pobre chico, lo pasaría fatal.

El rey tuvo una salida antológica: "Le he dicho a Rouco Varela que recen menos por mí y la monarquía y se ocupen más de la Conferencia Episcopal que controla la Cope". Pero su majestad, que no ha sido precisamente nunca un meapilas, gracias a Dios, tendría que ir más a misa y menos de caza mayor y menor ... Seguro que le sonaría aquello de "poner una vela a Dios y otra al Diablo". Igual que a los obispos y cardenales españoles seguro que les suena aquello de "No tomarás el nombre de Dios en vano". Pero como los 10 mandamientos -ni siquiera en la versión manipulada descaradamente por la iglesia romana- no dicen nada de los programas de radio ...

Referèndum: diumenge 24 de juny de 2012

Els referèndums els carrega el diable... però, sí. Per mi, endavant. Per dues raons. Una de molt seriosa, radical: la democràcia és dels ciutadans i les ciutadanes. Ni dels partits ni dels representants polítics. I la resposta a algunes grans qüestions pertany a la gent. Al poble sobirà. Per raons pràctiques no poden ser moltes. Costa posar-se d’acord en una mena de “short list”. L’altra raó és purament pràctica: o juguem d’una vegada el “gran joc” o ho deixem estar abans que se’ns podreixi tot entre les mans i n’acabem farts.

La gran pregunta és molt evident: volem continuar junts o ens separem? Amb tres imprescindibles derivades, que són al mateix temps reflexions prèvies: Si partim peres, ho farem a òsties o civilitzadament? Si continuem plegats, tu m’estimaràs més a mi i jo més a tu? I la tercera, si muntem tot aquest sidral, servirà d’alguna cosa, estarem millor o ens haurem ficat en un embolic encara més gran? I dues prèvies a tot el procés, ja que aquí no es tracta d’un divorci entre iguals, sinó d’una mena d’emancipació en una família rondinàire però força ben avinguda, però sota la vigilància d’un amenaçador pare-policia... Primera: si me’n vull anar, em deixaràs? Segona: com ens posem d’acord perquè el “sí” o el “no” siguin vàlids, quina és la majoria que acceptem explícitament?

N’hi ha una que no cal plantejar-se, per no caure en el parany dels rajoys que es pensen que els catalans som babaus i ens podem empassar que aquesta mena de referèndums s’han de fer a tot Espanya. Està claríssim qui som el “nosaltres” que es fa la pregunta i la respòn: els homes i les dones majors de 18 anys, de nacionalitat espanyola (diguem que amb DNI espanyol, va...), que formem la Catalunya de principis del segle XXI. Com tampoc no ens hem de fer més il.lusions sobre la realitat política d’uns inexistents Països Catalans: aquesta pregunta no se la plantejaran ni els hispano-aragonesos, ni els hispano-valencians, ni els hispano-mallorquins, ni els italo-algueresos, ni els franco-occitans de la Catalunya nord.

Dit vulgarment: ens esperen set anys, set, de palles mentals. Fins al 2014. Set anys són molts. I el 1714, ja em perdonaran, per molt lirisme patriòtic que li volguem posar, no és la data clau, com Rafael (de) Casanova no és l’heroi clau. Els nacionalismes necessiten mites, batalles, herois i coses així, però el 1714 té lectures (raonables, no forçades) molt més complexes, molt menys esbiaixades. Tot havia començat abans, molt abans d’aquesta suposada data de la derrota catalana. La data perfecta existeix ja al calendari. I té molt més sentit, encara que obligaria a repassar els llibres d’història i enfrontar el país a la seva pròpia complexitat: xungo, clar, per animar les masses i fer pujar la temperatura de l’olla a pressió. Si ens emboliquem amb la complexa història medieval acabarem perdent el fil, oi? I la trempera també. Molt millor i més excitant un conte d’herois catalans contra malvats castellans, del bon rei-arxiduc Carles d’Austria contra l’infame Borbó. I si hi afegim els errors estratègics i les venjances de la corona espanyola a partir del 12 de setembre de 1714, i ho barregem amb les brutals fòbies anticatalanes del franquisme, ja tenim benzina de sobres per córrer fins al 2014...

Però hi ha una altra data, impecable. Infinitament més encertada. El 24 de juny de l’any 2012: l’aniversari del compromís de Casp(e). 500 anys, 5 segles. Ja posats a mirar-nos el melic, furgem fins al final... I ens estalviem dos anys de marejar la perdiu. Anem per feina i passem via, a la catalana... Es l’any que acabarà el món, segons el llegendari calendari maia. Exactament el dissabte 22 de desembre, no se sap si de bon matí, a l'hora de dinar o més aviat cap al tard... Almenys haurem disfrutat sis mesos de la independència o d’una Espanya federal, el que surti. No fos cas que convoquem el referèndum per adesprés de l’apocal.lipsi, que ja seria mala pata... A més, no perderíem hores de feina: és un diumenge.

______

Referéndum catalán: domingo 24 de junio de 2012

Los referéndums los carga el diablo ... pero, sí. Por mí, adelante. Por dos razones. Una muy seria, radical: la democracia es de los ciudadanos y las ciudadanas. Ni de los partidos ni de los representantes políticos. Y la respuesta a algunas grandes cuestiones pertenece a la gente. Al pueblo soberano. Por razones prácticas no pueden ser muchas. Cuesta ponerse de acuerdo en una especie de "short list". La otra razón es puramente práctica: o jugamos de una vez el "gran juego" o lo dejamos estar antes de que se nos pudra todo entre las manos y acabemos hartos.

La gran pregunta es muy evidente: ¿queremos continuar juntos o nos separamos? Con tres imprescindibles derivadas, que son al mismo tiempo reflexiones previas: Si nos divorciamos, ¿lo haremos a tortazos o civilizadamente? Si continuamos juntos, ¿tú me querrás más a mí y yo más a ti? Y la tercera, si montamos todo este berenjenal, ¿servirá para algo, estaremos mejor o nos habremos metido en un enredo todavía mayor?

Añadamos dos cuestiones previas a todo el proceso, ya que aquí no se trata de un divorcio entre iguales, sino de una especie de emancipación en una familia gruñona pero bastante bien avenida, aunque bajo la vigilancia de un amenazador padre-policía ... Primera: si me quiero ir, ¿me dejarás? Segunda: ¿cómo nos ponemos de acuerdo para que el "sí" o no lo sean válidos, cuál es la mayoría que aceptamos explícitamente?

Hay otra cuestión que no merece ser planteada, para no caerse en la trampa de los rajoys que creen que los catalanes somos bobos y nos podemos tragar que este tipo de referéndums tienen que convocarse en toda España. Está clarísimo quién somos el "nosotros" que se hace la pregunta y la responde: los hombres y las mujeres mayores de 18 años, de nacionalidad española (digamos que con DNI español, venga...), que formamos la Cataluña de principios del siglo XXI. Tampoc hay que hacerse muchas ilusiones sobre la realidad política de unos inexistentes Países Catalanes: esta pregunta no se la van a plantear ni los hispano-aragoneses, ni los hispano-valencianos, ni los hispano-mallorquines, ni los italo-alguereses, ni los franco-occitanos de la Cataluña norte.

Nos esperan siete años, siete, de onanismo intelectual y político. Hasta 2014. Siete años son muchos. Y el año1714, ya me perdonarán, por mucho lirismo patriótico que le echemos al asunto, no es la fecha clave; como Rafael (de) Casanova no es el héroe clave. Los nacionalismos necesitan mitos, batallas, héroes y cosas así, pero 1714 tiene para Catalunya lecturas (razonables, no forzadas) mucho más complejas, mucho menos sesgadas. Todo había empezado antes, mucho antes de esta supuesta fecha de la derrota catalana. La fecha perfecta existe ya en el calendario. Y tiene mucho más sentido, aunque obligaría a repasar los libros de historia y enfrentar el país a su propia complejidad: chungo, claro, si lo que queremos es enardecer a las masas y aumentar la temperatura de la olla a presión. Si nos enredamos con la compleja historia medieval acabaremos perdiendo el hilo, ¿verdad? Y el ardor patriótico también. Es mucho mejor y más excitante un cuento de héroes catalanes contra malvados castellanos, del buen rey-archiduque Carlos de Austria contra el infame Borbón. Y si añadimos los errores estratégicos y las venganzas de la corona española a partir del 12 de septiembre de 1714, y lo mezclamos con las brutales fobias anticatalanas del franquismo, ya tenemos gasolina de sobra para llegar hasta 2014...

Pero hay otra fecha, impecable. Infinitamente más acertada. El 24 de junio del año 2012: el aniversario del compromiso de Casp(e). 500 años, 5 siglos. Ya puestos a mirarnos el ombligo, hurguemos hasta el fondo... Y nos ahorramos dos años de marear la perdiz. “Anem per feina”, a la catalana... Este es el año que acabará el mundo, según el legendario calendario maya. Exactamente el sábado 22 de diciembre, desconocemos si de madrugada, a la hora de comer o más bien al atardecer... Al menos habremos disfrutado seis meses de la independencia o de una España federal, lo que salga. No vaya a ser que convoquemos el referéndum para después del apocalipsis, que ya sería mala pata ... Además, no perderíamos horas de trabajo: el 24.06.2012 es un domingo.

Amb un parell de collonÇ

En català la zeta Zona méZ suau que en caZtellà. Sapateru hauria de Zaber-ho, ni que noméZ Zigui per leZ xerradeZ nocturneZ amb MaZ a la Moncloa o leZ trucadeZ del peZat del Montilla, leZ xerradeZ amb la Chacón o amb CloZ o leZ emprenyadeZ amb en PaZqual... ConyeZ a part... la campanya éZ valenta, amb un parell de collonÇ...

Ja era hora. “Con la que está cayendo”, que dirien a MadriZ, i va el tio i té els nassos de proclamar que tot es pot dir amb un somriure. Es pot rebre a Ibarretxe i dir-li que no sense clavar-li dos mastegots i tancar-lo immediadament després a les masmorres de l’Estat... Tota una lliçó "de modus", com deia la meva àvia. I alguna cosa més.

La política espanyola està esdevenint cada dia menys una política centrada en els fets i més centrada en el to. Perquè si el to del debat polític (dic "debat" per vici, perquè fa més fàstig que altra cosa) fos civilitzat i educat, el balanç de Sapateru tindria molts clarobscurs. Com qualsevol obra humana, política o no: grans èxits, moltes coses regulars i normaletes i unes quantes sonades espifiades. Podríem filar prim. Però la cridòria no permet ni pensar ni parlar. Per tant la qüestió és el crit, el bram. La veritat o la mentida. El bé i el mal. El to, sobretot el to, si no volem acabar a garrotades. A mi em sembla valenta i simpàtica la campanya, divertida, directa al cor i a l’oïda: amb un tio que és un president del govern decent i normalet, no un salvapàtries cregut, que no té por d’enfotre-se’n d’ell mateix, que intenta fer les coses de manera coherent amb el que creu, que té clar que no pot fer el que li surti de l’engonal i per tant ha de negociar, pactar... i arribar a mig camí. That's the question...

De ZP es poden dir moltes coses i no pas totes bones, pero el que no es pot dir és que se li hagin pujat els fums al cap. D'Aznar sí. I Felipe, el darrer i trist Felipe, també, però d’una altra manera: com a gran polític que era, infinitament més subtil que Aznar, va conservar el cap prou clar com per destil.lar una agredolça ironia, un gairebé imperceptible, melancòlic distanciament... ZP segueix essent el que era, per bé i per mal. A mi em segueix fent el pes com a president, encara que no aplaudeixo pas (ni a mi em cal, ni ell ho necessita) tot el que fa. No és d’una brillantesa enlluernadora, però és digne i seriós. I d’esquerres, amb totes les contradiccions de manual que fan al cas. Tal com estan els temps, no se m’acut ningú millor. I veient el panorama del PP, em veig votant ZP la resta dels meus dies. Ja passen prou desgràcies com per buscar-nos-les nosaltres mateixos...

Es el que té això de la democràcia: el color predominant és el gris, ningú no perd del tot, ningú no guanya del tot, el resultat acostuma a ser un entremig grisós. Fins i tot quan avancem (i aquests anys de ZP hem avançat en alguns camps espectacularment), quan la gent viu millor, més dignament, és difícil que hi hagi massa oportunitats per celebrar-ho amb grans desfilades, milers de banderetes, confetti i himnes patriòtics. La democràcia ofereix emocions tranquil.les, serenes, més que grans orgasmes.

Entre el to i el crit, la Z de Sapateru. O s’hauria d’escriure amb Ç?

_____

Con un par de cojoneZ

En catalán, Zupongo que loZ creativoZ de la campaña ya lo Zabrán, la zeta Zuena máZ Zuave que en caZtellano/eZpañol. Zapatero tendría que Zaberlo, aunque Zólo Zea por laZ charlaZ nocturnaZ con MaZ en la Moncloa o laZ llamadaZ del peZado de Montilla, el roZe frecuente con la Chacón o con CloZ o loZ cabreoZ con PaZqual... CoñaZ a parte, la campaña eZ valiente, con un par de cojoneZ...

Ya era hora. Con la que está cayendo, como dicen en MadriZ, y va el tío y tiene las narices de proclamar que todo se puede decir con una sonrisa. Se puede recibir a Ibarretxe y decirle que no sin pegarle dos tortazos y encerrarlo en las mazmorras del Estado ... Toda una lección de formas. Y alguna cosa más.

La política española se está convirtiendo cada día menos en una política centrada en los hechos y más centrada en el tono. Porque si el tono del debate político (digo "debate" casi por vicio, porque es cada día un poco más repugnante) fuera civilizado y educado, el balance de Zapatero tendría muchos claroscuros. Como cualquier obra humana, política o no: grandes éxitos, muchas cosas regulares y normalitas y unas cuantas sonadas meteduras de pata. Podríamos hilar fino. Pero el griterío no permite ni pensar ni hablar. Por lo tanto la cuestión se centra en el grito, el rebuzno. La verdad o la mentira. El bien y el mal. El tono, sobre todo el tono, si no queremos acabar a tortas. A mí me parece valiente y simpática la campaña, divertida, directa al corazón y al oído: con un tipo que es un presidente del gobierno decente y normalito, no un salvapatrias engreído, que no tiene miedo de cachondearse de sí mismo, que intenta hacer las cosas de manera coherente con lo que cree, que tiene claro que no puede hacer lo que le salga de la entrepierna y por lo tanto tiene que negociar, pactar ... y llegar a medio camino. That's the question ...

De ZP se pueden decir muchas cosas y no todas buenas, pero lo que no se puede decir es que se le hayan subido los humos. De Aznar, sí. Y de Felipe, el último y triste Felipe, también, pero de otra manera: como gran político que era, infinitamente más sutil que Aznar, conservó la cabeza lo bastante clara como para destilar una agridulce ironía, uno casi imperceptible, melancólico distanciamiento ... ZP sigue siendo el que era, para bien y para mal. A mí me sigue inspirando confianza como presidente, aunque no aplaudo en absoluto (ni a mí me hace falta, ni él lo necesita) todo lo que hace. No es de una brillantez deslumbrante, pero es digno y serio. Y de izquierdas, con todas las contradicciones de manual que tocan. Tal como están los tiempos, no se me ocurre nadie mejor. Y viendo el panorama del PP, me veo votando a ZP el resto de mis días. Ya suceden bastantes desgracias como para buscárnoslas nosotros mismos...

Es lo que tiene esto de la democracia: el color predominante es el gris, nadie pierde del todo, nadie gana del todo, el resultado acostumbra a ser suavemente grisáceo. Incluso cuándo avanzamos (y en estos años de ZP hemos avanzado en algunos campos espectacularmente), cuando la gente vive mejor, más dignamente, es difícil que haya demasiadas oportunidades para celebrarlo con grandes desfiles, miles de banderitas, confetti e himnos patrióticos. La democracia ofrece emociones tranquilas, serenas, más que grandes orgasmos.

Entre el tono y el grito, la Z de Zapatero. ¿O tal vez se tendría que escribir con Ç en catalán?

Pithecanthropus Bushensis

El titular posa els pèls de punta: “Bush advierte de una III Guerra Mundial si Irán logra tecnología nuclear”. Ho diu amb la mateixa naturalitat que diria: si aquest matí plou, haurem d’obrir el paraigua... Frases senzilles, directes, amb poques subordinades, que si no és capaç d’ennuegar-se l'imperial llogater del número 1600 de Pennsylvania Avenue

L’apocal.lipsi és a prop. Ja estem avisats.

El talibà cristià George W. Bush és un d’aquests neocons nordamericans que defensen la teoria del creacionisme: sí, potser hi ha haver una mena d’evolució de les espècies darwiniana, ja que això costa de negar, però guiada per la sàvia mà de Yahveh... Hi ha escoles als USA on ja expliquen amb tota normalitat científica aquesta teoria, una mica més el.laborada que el conte infantil d’Adam i Eva i els set dies de la creació.

Bush està convençut, íntimament, que el seu Déu (el Yahveh dels exèrcits de l’Antic Testament) l’ha designat a ell, precisament a ell, per portar a terme una missió a la terra. Resa abans de les reunions del seu govern perquè Yahveh l’il.lumini. Aquest déu no sembla molt poderós ni imnipotent, la veritat, perquè ara per ara, a les llunyanes terres d’Irak els soldats d’Al.là estan guanyant la partida... Justament allà, entre el Tigris i l’Eufrates, on podríem situar el bellíssim mite del Jardí de l’Edén... Però no ens desanimem: segur que el déu de Bush li envia aquestes proves per enfortir el seu caràcter i la seva determinació.

Ara ja comencem a entendre la missió divina que li espera a Bush. Ell ens ha de conduir a fer un pas més en l’evolució de l’espècie humana, de la mà del creacionista déu dels exèrcits. Entre Bush i els seus entranyables socis Bin Laden, els militaristes israelians/jueus, els palestins, el pirat president iranià Ahmadineyad, l’ex KGB Putin, els militaristes turcs, el soci majoritari de Famaztella i uns quants grans homes més, també inspirats directament pels seus déus, ens portaran de pet a l’Armageddon final. Tots són homes, no dones: ja se sap que els déus assedegats de sang no acostumen a inspirar les dones, amb excepció de les pures i verges destinades a servir els homes... Fa temps que ho busquen i a aquest pas molt em temo que ho acabaran aconseguint com a molt en una o dues generacions: el pas evolutiu definitiu. El naixement d’una nova espècie. Ja ho va anunciar el visionari Albert Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però sí amb què lluitaran a la quarta: amb pals i pedres”. Cada dia som més a prop del final de l’evolució humana. Som a les portes d’un món nou. Una nova espècie s’està gestant: el Pithecanthropus Bushensis.

Que Déu i el Diable ens agafin confessats...

______

Pithecanthropus Bushensis

El titular pone los pelos de punta: "Bush advierte de una III Guerra Mundial si Irán logra tecnología nuclear". Lo dice con la misma naturalidad que diría: si esta mañana llueve, tendré que abrir el paraguas ... Frases sencillas, directas, con pocas subordinadas, no vaya a atragantarse el imperial inquilino del número 1600 de Pennsylvania Avenue...

El apocalipsis está cerca. Ya estamos avisados.

El talibán cristiano George W. Bush es uno de estos neocons norteamericanos que defienden la teoría del creacionismeo: sí, tal vez hubo algo parecido a la evolución de las especies darwniniana, cuesta negarlo, pero guiada por la sabia mano de Yahveh ... Hay escuelas en los USA donde ya explican con toda normalidad científica esta teoría, un poco más elaborada que el cuento infantil de Adán y Eva y los siete días de la creación.

Bush está convencido, íntimamente, de que su Dios (el Yahveh de los ejércitos del Antiguo Testamento) le ha designado a él, precisamente a él, para llevar a cabo una misión en la tierra. Reza antes de las reuniones de su gobierno para que Yahveh lo ilumine. Un dios que no parece muy poderoso ni omnipotente, la verdad, porque hoy por hoy, en las lejanas tierras de Irak los soldados d'Alá están ganando la partida ... Justamente allí, entre el Tigris y el Eufrates, donde podríamos situar el bellísimo mito del Jardín del Edén ... Pero no nos desanimemos: seguro que el dios de Bush le envía estas pruebas para fortalecer su carácter y su determinación.

Ahora ya empezamos a entender la misión divina que le espera a Bush II. Él nos tiene que conducir a dar un paso más en la evolución de la especie humana, de la mano del creacionista dios de los ejércitos. Entre Bush y sus entrañables socios Bin Laden, los militaristas israelíes/judíos, los palestinos, el pirado presidente iraní Ahmadineyad, el ex KGB Putin, los militaristas turcos, el socio mayoritario de Famaztella y unos cuantos grandes hombres más, también inspirados directamente por sus dioses, nos empujarán hasta el Armagedón final. Todos son hombres, ni una mujer: ya se sabe que los dioses sedientos de sangre no acostumbran a inspirar a las mujeres, con excepción de las puras y virgenes destinadas a servir a los hombres ... Hace tiempo que están dándole vueltas y a este paso me temo que lo acabarán consiguiendo como mucho en una o dos generaciones: el paso evolutivo definitivo. El nacimiento de una nueva especie. Ya lo anunció el visionario Albert Einstein: "No sé con qué armas se luchará en la tercera guerra mundial, pero sí con qué lucharán en la cuarta: con palos y piedras". Cada día estamos más cerca del final de la evolución humana. A las puertas de un mundo nuevo. Una nueva especie se está gestando: el Pithecanthropus Bushensis.

Que Dios y el Diablo nos cojan confesados ...

Ah, però encara hi havia franquistes?

Érem feliços, plàcidament feliços... Anava tothom amb 600 o amb Vespa. La gent firmava lletres. Moltes famílies van descobrir Benidorm, abans fins i tot que Zaplana descobrís que podia fer política i forrar-se al mateix temps. La gent podia ballar sardanes a la plaça, a poder ser davant de l’església. Plàcidament. S’estava cuinant el Fuero de los Españoles, aquella "Constitució" tan enyorada... A TVE es podien veure algunes cantants amb minifaldilla, ensenyant cuixa. Els més agosarats podien passar revistes marranotes de contraban. O discos dels Beatles i dels Rolling. Plàcidament. A la tele i al NoDo sortia el Caudillo, que, plàcidament, inaugurava coses, baixava a les mines, feia discursos. La gent es guanyava la vida... millor que a la postguerra, clar, i la gent, plàcidament, pensava que allò era el paradís: no en tenien ni idea del benestar que es disfrutava a la resta d’Europa. Hi havia democràcia... orgànica, com Déu mana, que és la democràcia que li sortia dels òrgans (genitals) a Franco i a l’església nacional-catòlica. De tant en tant els grisos repartien algunes òsties, però la gent s’sho mirava plàcidament. La gent havia oblidat plàcidament com havia començat tot: en els brutals errors de la República, en l’infinitament més brutal rèplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuració, la repressió, la dictadura. Però la gent ho disfrutava plàcidament. I a sobre els més catxondos podien anar de putes, plàcidament, i compensar-ho a la missa de dotze dels diumenges i al confessionari. Les dones podien estalviar-se anar al gimnàs i fer exercici físic mentre deixaven ben lluents els vidres, cuinaven per al seu amo i senyor o escombraven la casa i cuidaven dels nens, que, plàcidament, educaven cristianament.

I si tothom era tan feliç i vivia tan plàcidament, tan a gust, per què es va acabar el franquisme? El 1975 Espanya va descobrir, en un mar de llàgrimes, el punt feble del franquisme, el seu taló d’Aquil.les: Franco era mortal. Una llàstima. Va tenir una agonia acarnissada, ferotge. Però va morir al seu llit, plàcidament... I reposa plàcidament al Valle de los Caídos.

El general reposava sota una llosa de marbre, tot just era un cadàver acabar d’embalsamar, i el país, plàcidament, ja el començava a enyorar. S’havia acabat la placidesa. Els catalans van treure la pols a les senyeres, dintre d’un ordre. Els cinemes de Perpinyà van perdre la clientel.la, perquè els cinemes i els quioscs d’aquí es van omplir de carn fresca amb allò tan hispànic del “destape”: primer el cinema S, després l’X, el XY, el XX, el XXL... Les dones van descobrir el clítoris i l’orgasme. La gent va descobrir que a la resta d’Europa vivien infinitament millor i eren infinitament més lliures. La gent va deixar d’anar a missa. La gent va canviar el 600 pel Panda, després pel Golf, finalment per l’Audi... Els grisos es van pintar de marró i després de blau i es van reinventar els mossos d’espardenya i barret de copa, que ja té dallonses la cosa... I fins i tot es va legalitzar el PC en plena Setmana Santa! Quan el país es va atipar del donut de Suárez i l’UCD, va enamorar-se de Felipe, es va fer de l’OTAN, de l’Unió Europea i del que calgués... Els matrimonis es divorciaven, s’aprovava una mena d’avortament lliure però discret, es receptaven píndoles anticonceptives, les dones es posaven a treballar. Ah, i es feien eleccions cada dos per tres. En resum: Sodoma i Gomorra. S’havia acabat la placidesa...

Sort que, anys després, algú té els nassos de posar les coses al seu lloc i dir les coses pel seu nom. L’alférez provisional Mayor Oreja ha dit unes quantes veritats. Algunes implícites, d’altres explícites. L’implícita, ens agradi o no, és una gran veritat: aquest país, d’una forma absolutament majoritària, va acceptar el franquisme. Amb por, amb indiferència, amb comoditat, amb entusiasme, amb fàstig, però el va acceptar. També hauríem de ser capaços de desmuntar alguns mites, no? I les veritats explícites...

He dit veritats? He dit explícites? Perdoneu... Me n’oblidava de qui és l’alférez provisional Mayor Oreja i de a quin partit pertany... Plàcidament, si podeu, llegiu aquesta entrevista. Disfruteu-la. Exciteu-vos. Notareu que se us aixeca alguna cosa, dones incloses... Ja puja, ja es posa dur, erecte. No penseu malament... Es el braç.

______

Ah, pero, ¿aún quedaban franquistas?

Éramos felices, plácidamente felices... Iba todo el mundo en 600 o en Vespa. La gente firmaba letras. Muchas familias descubrieron Benidorm, antes incluso que Zaplana descubriera que podía hacer política y forrarse al mismo tiempo. La gente podía bailar sardanas en la plaza, frente a la iglesia. Plácidamente. Se estaba cocinando el Fuero de los Españoles, aquella "constitución" tan añorada ... En TVE se podían ver algunas cantantes con minifalda, escotes y muslos... Los más atrevidos podían pasar revistas guarras de contrabando. O discos de los Beatles y de los Rolling. Plácidamente. En la tele y en el NoDo salía el Caudillo, que, plácidamente, inauguraba cosas, bajaba a las minas, hacía discursos. La gente se ganaba la vida ... mejor que en la posguerra, claro, y la gente, plácidamente, pensaba que aquello era el paraíso: no tenían ni idea del bienestar que se disfrutaba en el resto de Europa. Había democracia ... orgánica, como Dios manda, que es la democracia que le salía de los órganos (genitales) a Franco y a la iglesia nacional-católica. De vez en cuando los grises repartían hostias, pero la gente se lo tomaba plácidamente. La gente había olvidado plácidamente cómo había empezado todo: los brutales errores de la República, la infinitamente más brutal réplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuración, la represión, la dictadura. La gente se lo pasaba bien, plácidamente. Y encima los más calientes podían ir de putas, plácidamente, y compensarlo en la misa de doce de los domingos y en el confesionario. Las mujeres podían ahorrarse ir al gimnasio y hacer ejercicio físico mientras dejaban bien relucientes los vidrios de la casa, cocinaban para su amo y señor o fregaban los suelos y cuidaban de los niños, que, plácidamente, educaban cristianamente.

Y si todo el mundo era tan feliz y vivía tan plácidamente, tan a gusto, ¿por qué se acabó el franquismo? La 1975 España descubrió, convertida en un mar de lágrimas, el punto débil del franquismo, su talón d'Aquil·les: Franco era mortal. Una lástima. Tuvo una agonía encarnizada, feroz. Pero murió en su cama, plácidamente ... Y reposa plácidamente en el Valle de los Caídos.

El general reposaba bajo una losa de mármol, acababa de convertirse en un cadáver embalsamado, y el país, plácidamente, ya lo empezaba a añorar. Se había acabado la placidez. Los catalanes sacaron el polvo a las banderas, dentro de un orden. Los cines de Perpiñán perdieron la clientela, porque los aquí se llenaron de carne fresca con aquello tan hispánico del "destape": primero el cine S, después el X, el XY, el XX, el XXL ... Las mujeres descubrieron el clítoris y el orgasmo. La gente descubrió que en el resto de Europa vivían infinitamente mejor y eran infinitamente más libres. La gente dejó de ir a misa. La gente cambió el 600 por el Panda, después por el Golf, finalmente por el Audi... Los grises se pintaron marrón y después de azul y se reinventaron los mozos de escuadra con alpargata y sombrero de copa, que ya tiene bemoles la cosa ... ¡E incluso se legalizó el PC en plena Semana Santa! Cuando el país se cansó del donut de Suárez y su UCD, se enamoró de Felipe, se hizo de la OTAN, de la Unión Europea y de lo que hiciera falta ... Los matrimonios se divorciaban, se aprobaba un aborto libre pero discreto, se recetaban píldoras anticonceptivas, las mujeres se ponían a trabajar... Ah, y se convocaban elecciones cada dos por tres. En resumidas cuentas: Sodoma y Gomorra. Se acabó la placidez ...

Suerte que, años después, alguien tiene las narices de poner las cosas en su sitio y llamar las cosas por su nombre. El alférez provisional Mayor Oreja ha dicho unas cuantas verdades. Algunas implícitas, otras explícitas. La implícita, nos guste o no, es una gran verdad: este país, de una forma absolutamente mayoritaria, aceptó el franquismo. Con miedo, con indiferencia, con comodidad, con entusiasmo, con asco, pero lo aceptó. También tendríamos que ser capaces de desmontar algunos mitos, ¿no? Y en cuanto a las verdades explícitas...

¿He dicho verdades? ¿He dicho explícitas? Perdonad ... Me olvidaba de quién es el alférez provisional Mayor Oreja y de a qué partido pertenece ... Plácidamente, si podéis, leed esta entrevista en “La Voz de Galicia”. Disfrutadla. Excitaos. Notaréis que se os levanta alguna cosa. Mujeres incluidas ... Ya sube, ya se pone duro, tieso, erecto. No penséis mal ... Es el brazo.

Jesús a les presons de Franco

L’església nacional-catòlica té un greu problema amb la memòria històrica. Dels molts evangelis, més o menys retocats i falsificats, canònics o apòcrifs, avui diumenge en trio un. Canònic i per tant inqüestionable segons el mestratge de l’església romana: paraula de Déu, no? Anem doncs a l’evangeli segons Mateu, 25, 31-40. Amb profund respecte, transcric aquestes paraules que l’evangelista posa en boca del rabí Jeshua: “...Perquè vaig tenir fam i em vau donar menjar; vaig tenir set i em vau donar beure; era foraster i em vau acollir; estava nu i em vau vestir; estava malalt i em vau visitar; estava empresonat i vau venir a veure'm.' Aleshores, els justos li replicaran: 'Senyor, quan t'hem vist afamat i t'hem donat menjar, o assedegat i t'hem donat beure? Quan t'hem vist foraster i t'hem acollit, o nu i t'hem vestit? Quan t'hem vist malalt o empresonat i t'hem visitat?' El rei els respondrà: 'Us asseguro que cada vegada que ho heu fet a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho heu fet.' Després dirà als de la seva esquerra: 'Fora del meu davant, maleïts. Aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam i no em vau donar menjar; vaig tenir set i no em vau donar beure; era foraster i no em vau acollir; estava nu i no em vau vestir; estava malalt i empresonat i no em vau visitar." Aleshores també ells li respondran: 'Senyor, ¿quan t'hem vist afamat o assedegat, foraster o nu, malalt o empresonat, i no t'hem ajudat?' Ell els respondrà: "Us asseguro que cada vegada que no ho heu fet a un d'aquests més petits, tampoc a mi no m'ho heu fet.' I aquests aniran al càstig etern i els justos a la vida eterna”.

Al costat de les paraules del rabí Jeshua hi poso avui una foto. N’hi ha més. On havien de cridar el nom del seu déu, cridaven “Heil, Hitler” o “¡Viva, Franco!”. O callaven i miraven cap a una altra banda. En comptes dels camps de concentració nazis podríem posar-hi les presons franquistes. No canviaria res. Tot i que dintre de l’escala relativa del mal, si existeix, el franquisme o el feixisme italià estan lluny de la maldat absoluta, massiva i freda del nazisme o del comunisme soviètic. No és cap consol ni cap disculpa, però és també la veritat...

Quin és el problema de l’església de Roma o de l’actual església nacional-catòlica amb la memòria històrica? El problema té un nom. Es diu Jeshua. O Jesús, que és com els agrada traduir-lo. O Jesucrist, fórmula que resumeix una de les principals creences cristianes. El seu Jesús hauria estat a les presons de Franco, a les parets dels cementiris on afusellaven de matinada els condemnats, a les càmeres de gas, a les sales de tortura, als trens d’Auschwitz, a les fosses comunes. El mateix Jesús que, segur, hauria estat també al costat dels assassinats i els perseguits de l’Espanya republicana. Aquest és el problema de l’església romana: el seu déu Jesús no feia distincions. Se’l pot trobar amb tots els que passen gana, els que estan malalts i empresonats, els que pateixen, els que són perseguits, torturats i assassinats... Ell només veia persones que patien, éssers humans. I els estimava. Fills de Déu, germans: així és com el mateix Jesús els anomenava.

______

Jesús en las cárceles de Franco

La iglesia nacional-católica tiene un grave problema con la memoria histórica. De los muchos evangelios, más o menos retocados y falsificados, canónicos o apócrifos, hoy domingo vamos a escoger uno. Canónico y por lo tanto incuestionable según el magisterio de la iglesia romana: Palabra de Dios, ¿no? Vamos pues al evangelio según Mateo, 25, 31-40. Con profundo respeto, transcribo estas palabras que el evangelista pone en boca del rabino Jeshua: "... Porque tuve hambre y me disteis comida; tuve sed y me disteis de beber; era forastero y me acogisteis; estaba desnudo y me vestisteis; estaba enfermo y me visitasteis; estaba en la cárcel y vinisteis a verme.' Entonces, los justos le replicarán: 'Señor, ¿cuándo te hemos visto hambriento y te hemos dado comida, o sediento y te hemos dado de beber? ¿Cuándo te hemos visto forastero y te hemos acogido, o desnudo y te hemos vestido? ¿Cuándo te hemos visto enfermo o encarcelado y te hemos visitado'? El rey les responderá: 'Os aseguro que cada vez que lo habéis hecho a uno de estos pequeños hermanos míos, a mí me lo habéis hecho.' Después dirá a los de su izquierda: 'Fuera de mi vista, malditos. Id al fuego eterno, preparado para el diablo y sus ángeles. Porque tuve hambre y no me disteis comida; tuve sed y no me disteis de beber; era forastero y no me acogisteis; estaba desnudo y no me vestisteis; estaba enfermo y encarcelado y no me visitasteis." Entonces también ellos le responderán: 'Señor, ¿cuándo te hemos visto hambriento o sediento, forastero o desnudo, enfermo o encarcelado, y no te hemos ayudado'? Él les responderá: "Os aseguro que cada vez que no lo habéis hecho a uno de éstos pequeños, tampoco a mí me lo habéis hecho.' Y éstos irán al castigo eterno y los justos a la vida eterna".

Al lado de las palabras del rabino Jeshua pongo hoy una foto. Hay más. Donde tenían que proclamar al nombre de su dios, gritaban "Heil, Hitler!" o "¡Viva, Franco!". O callaban y miraban hacia otro lado. En vez de los campos de concentración nazis podríamos poner las prisiones franquistas. No cambiaría nada. Aunque dentro de la escala relativa del mal, si existe, el franquismo o el fascismo italiano están lejos de la maldad absoluta, masiva y fría del nazismo o del comunismo soviético. No es ningún consuelo ni ninguna disculpa, pero ésta es también la verdad ...

¿Cuál es el problema de la iglesia de Roma o de la actual iglesia nacional-católica con la memoria histórica? El problema tiene un nombre. Se llama Jeshua. O Jesús, que es como les gusta traducirlo. O Jesucristo, fórmula que resume una de las principales creencias cristianas. Su Jesús habría estado en las prisiones de Franco, en los muros de los cementerios donde fusilaban al amanecer a los condenados, en las cámaras de gas, en las salas de tortura, en los trenes de Auschwitz, en las fosas comunes. El mismo Jesús que, seguro, habría estado también al lado de los asesinados y los perseguidos de la España republicana. Éste es el problema de la iglesia romana: su dios Jesús no hacía distinciones. Se le puede encontrar al lado de todos los que pasan hambre, los que están enfermos y encarcelados, los que sufren, los que son perseguidos, torturados y asesinados ... Él sólo veía personas que sufrían, seres humanos. Y los amaba. Hijos de Dios, hermanos: así es como el mismo Jesús les llamaba.

Gora the King!

...i que visqui molts anys. I que el futur rei Felipe VI -casat amb una reina que no va arribar verge al matrimoni- també en visqui molts. I que el succeeixi la reina Leonor I. I que entre la monarquia càlida i “campechana” de Juan Carlos I, la més freda/techno de Felipe VI (amb la Leti de motor a l’ombra) i la monarquia femenina de Leonor I, vagi prenent forma una mena de Commonwealth ibèrica, amb Gibraltar, ja posats a jugar a l’embolica-que-fa-fort o a somiar un conte de reis, prínceps i princeses...

Per a això caldria que els nacionalismes ibèrics (el català a l’avantguarda, el basc com sempre a la seva bola, tirant a autista però també amb moments de lucidesa pragmàtica, el galleg més tàctic i tímid, el gibraltareny a l’anglo-andalusa...) facin seva (nostra...) la corona i si molt m’apures la bandera. Canviant-ne el significat, òbviament. Però nostres, de tots i totes. Sense trampa ni cartró. Perquè si algú es pensa que és possible canviar pacíficament la Constitució i reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya, va llest. Mentre juguem a nines cremant fotos del rei i cridant “visques” a la república, equivoquem el tret i l’estratègia. Aquest camí pot ser molt excitant, però no porta enlloc.

Només sota una monarquia espanyola es pot canviar l’Espanya genital. En l’actitud corrosiva i distant d’una part de la dreta més salvatge hi ha la pista: ni aquest rei ni aquesta monarquia no els acaben de fer el pes. No se’n refien del "juancarlismo". Intueixen alguna cosa: que no és impossible que Catalunya pugui ser una mena de república federal sota el paraigua d’una corona espanyola, per exemple. No estic parlant de creure’ns que és possible prendre el pèl a la caverna hispànica o al jacobinisme (centralista sí, en diversos graus, però no cavernari), a l’estil d’aquella mítica instrucció secreta que indicava: “...a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”. No. Res d'això.

Només seria possible si fos una estratègia autèntica, creïble. De veritat: pragmatisme monàrquic, hispanisme pragmàtic. No cal pas una professó de fe, sinó un pacte que pugui esdevenir vacuna contra un espanyolisme genital que està ocupant (encara que ens en fotem) el centre de la vida política espanyola i domina la iniciativa i obliga a actuar en funció d’aquest domini. Podem riure molt, podem emprenyar-nos, podem ignorar-los, però estan avançant posicions i forçant les actituds més obertes... Ja ho anirem veient fins al mes de març: raccions dobles i triples de bandera, himne i suspirosdeespaña... Si no anem amb compte, ens acabarem topant de morros amb la cabra de la Legió, excels símbol de l’Espanya immortal. O amb els legionaris del Tribunal Constitucional, subtils i independents juristes que entenen la Constitució com una arma de lapidació massiva... O els legionaris de Crist i la Cope, que en matèria de legions anem sobrats...

Hi ha un camí alternatiu, que no impedeix discutir calculadora en mà les infraestructures ni els pressupostos de la comunitat de veïns. Realista i viable sense deixar de ser utòpic. Coherent amb la vella i ingrata dèria del catalanisme entestat a canviar Espanya, a comprometre’s amb Espanya perquè sigui possible una altra Catalunya. La resta és perdre el temps.

______

¡Gora the King!

...y que viva muchos años. Y que el futuro rey Felipe VI -casado con una reina que no llegó virgen al matrimonio- también viva muchos años. Y que le suceda la reina Leonor I. Y que entre la monarquía cálida y campechana de Juan Carlos I, la más fría/techno de Felipe VI (con la consorte Leti como motor, en la sombra) y la monarquía femenina de Leonor I, vaya tomando forma una especie de Commonwealth ibérica, con Gibraltar, ya puestos a jugar a “embolica-que-fa-fort” o a soñar un cuento de reyes, príncipes y príncipes...

Para eso haría falta que los nacionalismos ibéricos (el catalán a la vanguardia, el vasco como siempre en su bola, tirando a autista pero también con momentos de lucidez pragmática, el gallego más táctico y tímido, el gibraltareño a la anglo-andaluza...) hagan suya (nuestra ...) la corona y ya puestos también la bandera. Cambiando su significado, obviamente. Pero nuestras, de todos y todas. Sin trampa ni cartón. Porque si alguien en sus cabales piensa que es posible cambiar pacíficamente la Constitución y reconocer el derecho de autodeterminación de los pueblos de España, ya caerá del burro algún día. Mientras algunos se entretenienen jugando a quemar fotos del rey y gritando "vivas" a la república, erramos el tiro y la estrategia. Este camino puede ser muy excitante, pero no lleva a ninguna parte.

Sólo bajo una monarquía española se puede cambiar la España genital. En la actitud corrosiva y distante de una parte de la derecha más salvaje está la pista: ni este rey ni esta monarquía les acaban de convencer. No se fían del "juancarlismo". Intuyen alguna cosa: que no es imposible que Cataluña pueda ser una especie de república federal bajo el paraguas de una corona española, por ejemplo. No estoy hablando de creernos que es posible tomar el pelo a la caverna hispánica o al jacobinismo (centralista sí, en diversos grados, pero no cavernario), al estilo de aquella mítica instrucción secreta que indicaba: "... a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". No. Nada de eso.

Sólo sería posible si se trata de una estrategia auténtica, creíble. De verdad: pragmatismo monárquico, hispanismo pragmático. No hace falta en absoluto una profesión de fe, sino un pacto que pueda convertirse en vacuna contra un españolismo genital que está ocupando (aunque nos burlemos de él) el centro de la vida política española, reteniendo la iniciativa y obligando a actuar a mucha gente en función de este dominio. Podemos reirnos mucho, podemos cabrarnos, podemos ignorarles, pero están avanzando posiciones y haciendo retroceder las actitudes más abiertas ... Lo veremos desde ahora hasta el mes de marzo: raciones dobles y triples de bandera, himno y suspirosdeespaña ... Si no vamos con cuidado, nos acabaremos topando de bruces con la cabra de la Legión, excelso símbolo de la España inmortal. O con los legionarios del Tribunal Constitucional, sutiles e independientes juristas que entienden la Constitución como un arma de lapidación masiva ... O los legionarios de Cristo y la Cope, ya que en materia de legiones y legionarios aquí vamos sobrados ...

Hay un camino alternativo, que no impide discutir calculadora en ristre las infraestructuras ni los presupuestos de la comunidad de vecinos. Realista y viable sin dejar de ser utópico. Coherente con la vieja e ingrata manía del catalanismo empeñado en cambiar España, a comprometerse con España para que sea posible otra Cataluña. El resto es perder el tiempo.