Allonsanfansdelapatri

(26.3.2007) La candidatura de Segolène Royal (una fita històrica per a la lluita per la igualtat de la dona) ha anat perdent aire amb el pas dels mesos. El tauler de joc està escorat cap a la dreta: Bayrou (la sorpresa centrista), Sarkozy (el flic de les solucions autoritàries) i Le Pen (poderós hereu de la tradició del feixisme francès)... Amb aquest panorama, a madame Royal no se li acut res millor per reanimar la seva decaiguda campanya que embolicar-se amb la bandera i la Marsellesa: que cada franceset se sàpiga par coeur l’himne revolucionari i tingui una bandera a casa seva; no diu on, però se suposa que en un lloc d’honor… Gran recepta, vive la France, monsieur, per a les malalties que pateix França: una bona dosi de bandera i himne ho curen tot. El truc: ara resulta que l'esquerra ha reconquerit el dret a cantar la Marsellesa, suposadament abduïda per l'extrema dreta. Vaja, que ens acaba de servir una indigesta ració de nacionalisme disfressat de progressisme i patriotisme social. Ara, qui li diu a Rajoy i seus patriòtiques huestes que la bandera i l'himne de l'Espagne són símbols que pertanyen a tots i que és nefast barrejar-los amb l'activitat partidista? Madame Royal, "la Zapatera", filla i néta de militars, va créixer a l'ombra de la bandera tricolor i s'ha abraçat a ella per remuntar en les enquestes. Potser sigui un bon recurs de marqueting electoral a la desesperada, però és una perillosa proposta política, tirant a patètica. El nacionalisme sàviament agitat i manipulat és un bon camuflatge quan el missatge racional no il·lusiona la societat. Nosaltres en sabem alguna cosa, d’aquesta tècnica… Banderes al vent, himnes a tot volum, paraules grandiloqüents, patriotisme vibrant, desfilades... Sovint només amaguen un gran buit. De París ens arribarà aviat una nova moda... De l'haute coûture hem passat a la street-coûture per a les èpiques manifestacions en defensa de la pàtria amenaçada. De Chanel a les banderes prêt-à-porter... Nous sommes foutus!