La casa gran i el "cuentu xinu"

Mas li ensenya cuixa a Rajoy: si vols fer amb mi l’escena del sofà, envia’m flors, fes-me algun regalet perquè jo sàpiga que vas “en sèriu”. Això sí, ho fa en plan xulo, per despistar, com si fos un repte. Però se li veu el llautó, quatre dies després de proclamar als quatre vents que Catalunya (la “seva” Catalunya) no renunciarà al dret a decidir. Ni sobirania, ni independència, ni autonomia, ni sobiranisme, ni punyetes: catalanisme de mans lliures, ja anirem veient què és el que més ens convé. Claríssim, oi? Doncs, no: encara hi ha qui ho presenta com el fascinant naixement d’una nova galàxia, el big bang d’un univers sencer.

El dret a decidir què? Si pacta amb en Rajoy o en Zapatero?

L’Artur Mas, probablement, enfeinat com estava escrivint grandiloqüents discursos i posant els espectaculars fonaments del gratacels del catalanisme del segle XXIII, se n’ha oblidat d’un detallet. Un detallet clau: els catalans fa temps que ens afaitem i les catalanes fa temps que es depilen. En plata: que no és tan fàcil prendre’ns el pèl. Per això ho disfressa amb un repte, una provocació: estan disposats a retirar el recurs contra l’Estatut? I es pregunta –que ja és molt preguntar-se- si tenim al davant o no un nou PP. Que no li passen reculls de premsa amb les notícies i les cintes amb les declaracions dels seus futurs socis? Sí, clar que sí, segur que esmorza cada dia amb una pila de fotocòpies al davant, just al costat de la tassa de cafè. I aleshores?

La resposta és tan senzilla que costa fins i tot de formular. Set de poder, al preu que sigui. Fins i tot per unes caladetes del Marlboro light que gasta en Zapatero... Mas ha llançat l’ham, com li va ensenyar el seu mestre, a veure si pica algun peix i el podem ficar al famós cove. Si ara Rajoy afluixa una mica (que no ho farà, a no ser que tingui ganes de que se’l cruspeixin de viu en viu), ja tenim l’excusa perfecta: el PP ha canviat, oh miracle. Ja tremolen a Génova, segur. Uns paios i unes paies capaços de fer trontollar tot un Estat i el que faci falta i van i es caguen les calces davant del repte d’un nacionalista perifèric... Mas no és un ingenu, ni molt menys. Però el perd la pressa, la urgència de quedar com un senyor davant del vell mestre Jedi, i està disposat a fer tractes amb la força obscura... si aquesta es deixa dominar.

Clar que tot pot canviar el dia 10 de març al matí. Ja tenim clar l’escenari si les eleccions acaben en empat tècnic o el PP, que Yahveh i Al.là ens guardin de tot mal, treu un diputat més. Pot passar, i Mas ja ha preparat el terreny. Vindrà Rajoy a Barcelona, a donar un voltet per la Boqueria, extasiar-se davant la Sagrada Família, el pa amb tomàquet i el geni català en general, descobrirà de sobte que el galleg i el català són llengües germanes i que és fàcil entendre’s, dirà que Espanya estima Catalunya i la necessita i després d’unes copetes de cava (ara sí, català, faltaria més) pactarem a l’hora dels postres que tu em deixes discretament uns quants diputats i jo et faig virrei. Així de cru, aquesta és l’aposta postelectoral de Mas i el resultat de l’atac de banyes després de la suposada enredada de ZP a la Moncloa: el bambi es va cruspir la fura, ves per on, i tard o d’hora hauran de passar comptes... D’aquí la frase, brutalment sincera. Clar i català: “No nos cerramos de entrada ninguna puerta”.

Especialment la d’entrada, oi? De la de sortida ja n’anirem parlant...

Vet aquí la “casa gran” del catalanisme convertida en un “cuentu xinu”*. Humol amalillo, més aviat...


*Ja em perdonaran, aquest blog és tan pobre com honrat i aquí no hi ha calerons per a correctors de català, què hi farem...