Al valent i sòlid discurs de Montilla a Madrid hi faltava una paraula. L’absència diu molt sobre el que ens està passant: a Catalunya estem perdent el centre de gravetat i l’horitzó, les dues coses al mateix temps. La paraula absent és una que fa pocs anys pronunciàvem com un mantra: Europa. Esmentava la fira de Frankfurt de passada, sí, però jo no he sabut trobar la paraula Europa; i en tot cas no forma part en absolut del raonament que sustentava un discurs clau en la història política catalana i espanyola.
La bandereta blava amb estrelles grogues que posàvem amb orgull a les entrades dels municipis. La que fèiem i fem onejar encara als ajuntaments, als edificis oficials, a tants indrets. La mateixa bandereta que quan viatges per autopista al llarg de la gran, difusa i diversa pàtria europea et trobes encerclant el nom dels països-estats: aquest grafisme, un simple grafisme, ajuda a convertir els països-estats en grans regions d’una pàtria comuna.
Justament aquesta era la paraula que faltava al discurs de Montilla. Europa. Una paraula que està desapareixent del discurs polític, institucional, econòmic i cultural. Avancem o retrocedim, o donem voltes en cercles, perquè no tenim ni idea de cap a on anem, perduts en la boira on només sobresurten paraules borroses com Madrid, Espanya, Catalunya... Fins i tot quan pensem en l’AVE ho fem referint-nos a Madrid, oblidant que el sistema d’alta velocitat no ens ha de portar només a la capital, a Valladolid o a Sevilla, sinó a Perpinyà, Lyon, París, Londres, Berlín, Roma, Brusel.les, Lille, Colònia, Torí, Estrasburg... Aquests trens seran, al segle XXI, l’equivalent a les antigues vies romanes: les artèries d’Europa. D’una Europa sense centre, sense imperi. I nosaltres aquí, pensant només en Madrid i mirant-nos obsessivament el melic patriòtic, furgant-hi amb desfici. Amb més dolor que plaer. Quina manera més trista de perdre el temps.
Aquests dies 9 països europeus més s’apunten al tractat de Schengen: Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia i Malta. Dos països comunitaris van a un ritme menor, Gran Bretanya i Irlanda, i Romania i Bulgària són socis encara massa recents. Tres països no comunitaris s’afegeixen a la llista: Noruega, Islàndia i Suïssa ben aviat. Les fronteres europees es van desdibuixant. Cauen les barreres, desapareixen les duanes, els policies s’avorreixen cada vegada més. I apareixen més rètols blaus amb un cercle d’estrelles grogues al voltant del nom d’un territori: cada dia és una mica més difusa la frontera.
Aquest procés demanarà molt de temps, però va avançant. Desapareixen físicament els estats, les regions, les nacions, les comarques. Esdevenen facetes d’una identitat comuna, que no substitueix les identitats anteriors, transitada per trens i autopistes, marcada per una diversitat de llengües que dialoguen entre sí a través d’una llengua franca, habitada per múltiples memòries nacionals o regionals, per gastronomies, per cultures, per alguns costums... Europa serà un mapa de pàtries superposades, una constel.lació de territoris i de ciutats sense barreres però no uniformats.
Es en aquest context on podrem disoldre no la pàtria, sinó el neguit i la picor de l’ànima, la vella història d’una Catalunya bloquejada en les seves contradiccions identitàries, en les seves contradiccions demogràfiques, econòmiques, culturals, polítiques. Una Catalunya paralitzada, no pels trens de rodalies o les mancances en infraestructures, no, sinó per una alarmant manca de visió de futur, de lideratge polític global, i no assenyalo ningú, perquè no es tracta d'això sinó d’una penosa pèrdua de força, d'empenta, de clarividència. Estem confonent el soroll i l’excitació amb el moviment. I justament en aquest context que ens ofereix tantes solucions sense necessitat de trencar res (ni tan sols Espanya, perquè estaríem trencant una part de les moltes que formen l'ànima de Catalunya), ens oblidem ni més ni menys que de la paraula del futur. Europa. Quina manera més trista de perdre el tren.
La bandereta blava amb estrelles grogues que posàvem amb orgull a les entrades dels municipis. La que fèiem i fem onejar encara als ajuntaments, als edificis oficials, a tants indrets. La mateixa bandereta que quan viatges per autopista al llarg de la gran, difusa i diversa pàtria europea et trobes encerclant el nom dels països-estats: aquest grafisme, un simple grafisme, ajuda a convertir els països-estats en grans regions d’una pàtria comuna.
Justament aquesta era la paraula que faltava al discurs de Montilla. Europa. Una paraula que està desapareixent del discurs polític, institucional, econòmic i cultural. Avancem o retrocedim, o donem voltes en cercles, perquè no tenim ni idea de cap a on anem, perduts en la boira on només sobresurten paraules borroses com Madrid, Espanya, Catalunya... Fins i tot quan pensem en l’AVE ho fem referint-nos a Madrid, oblidant que el sistema d’alta velocitat no ens ha de portar només a la capital, a Valladolid o a Sevilla, sinó a Perpinyà, Lyon, París, Londres, Berlín, Roma, Brusel.les, Lille, Colònia, Torí, Estrasburg... Aquests trens seran, al segle XXI, l’equivalent a les antigues vies romanes: les artèries d’Europa. D’una Europa sense centre, sense imperi. I nosaltres aquí, pensant només en Madrid i mirant-nos obsessivament el melic patriòtic, furgant-hi amb desfici. Amb més dolor que plaer. Quina manera més trista de perdre el temps.
Aquests dies 9 països europeus més s’apunten al tractat de Schengen: Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia i Malta. Dos països comunitaris van a un ritme menor, Gran Bretanya i Irlanda, i Romania i Bulgària són socis encara massa recents. Tres països no comunitaris s’afegeixen a la llista: Noruega, Islàndia i Suïssa ben aviat. Les fronteres europees es van desdibuixant. Cauen les barreres, desapareixen les duanes, els policies s’avorreixen cada vegada més. I apareixen més rètols blaus amb un cercle d’estrelles grogues al voltant del nom d’un territori: cada dia és una mica més difusa la frontera.
Aquest procés demanarà molt de temps, però va avançant. Desapareixen físicament els estats, les regions, les nacions, les comarques. Esdevenen facetes d’una identitat comuna, que no substitueix les identitats anteriors, transitada per trens i autopistes, marcada per una diversitat de llengües que dialoguen entre sí a través d’una llengua franca, habitada per múltiples memòries nacionals o regionals, per gastronomies, per cultures, per alguns costums... Europa serà un mapa de pàtries superposades, una constel.lació de territoris i de ciutats sense barreres però no uniformats.
Es en aquest context on podrem disoldre no la pàtria, sinó el neguit i la picor de l’ànima, la vella història d’una Catalunya bloquejada en les seves contradiccions identitàries, en les seves contradiccions demogràfiques, econòmiques, culturals, polítiques. Una Catalunya paralitzada, no pels trens de rodalies o les mancances en infraestructures, no, sinó per una alarmant manca de visió de futur, de lideratge polític global, i no assenyalo ningú, perquè no es tracta d'això sinó d’una penosa pèrdua de força, d'empenta, de clarividència. Estem confonent el soroll i l’excitació amb el moviment. I justament en aquest context que ens ofereix tantes solucions sense necessitat de trencar res (ni tan sols Espanya, perquè estaríem trencant una part de les moltes que formen l'ànima de Catalunya), ens oblidem ni més ni menys que de la paraula del futur. Europa. Quina manera més trista de perdre el tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada