Catalunya suspèn

Catalunya suspèn en la matèria “qualitat del sistema educatiu”, segons l’estudi d’una fundació. No progressem adequadament? Veritat o mentida, o a mitges les dues coses, ja ho anirem discutint: això dels “estudis” és sempre terreny relliscós, quan no interessat... Ves per on, ara resulta que no tot és culpa de Madrid. En educació, almenys, no. Es culpa de la Generalitat, al 100%. Sí, es podrà dir que si arribéssin els diners que “ens toquen”, ho podríem fer tot millor. Fins i tot lligar els gossos amb llangonisses. Però en aquest cas no és excusa, tot i que ja deixa caure l’estudi, com qui no vol la cosa, que el País Basc inverteix 5.000 euros anuals per alumne, mentre que Catalunya es queda amb uns 3.500. Tot el que va malament a Catalunya és culpa de la madrastra madrilenya que ens fa passar estretors i misèries? Tot ho resoldrem amb aquell trist Estatut al qual els polítics catalans ja comencen a agafar-se com a taula de salvació, per acabar d’embolicar la troca fins al final?

El suspens en educació, justament en educació, dóna pistes sobre l’esgotament d’un model de país forjat en la transició i en els anys del pujolisme i l’antipujolisme més barroers, basat grosso modo en donar-li les culpes de tot a la madrastra madrilenya, en brillants discurs patriòtics i tacticisme pactista de curta volada, en mandra i incompetència per construir una administració catalana moderna i eficaç i en prometre un futur de flors i violes per quan arribés aquella Catalunya triomfant que seria rica i plena... El futur ja ha arribat. I ni rica ni plena. Ai, calla, que resulta que el futur és més endavant, i que sí que serà rica i plena, sí, quan, com els bascos, exercim el nostre dret a decidir...

Ja és ben patètic que en aquests trenta anys de recuperació nacional, d’autogovern, d’autonomia (que presenten un balanç amb clarobscurs, agredolç, però no negatiu) s’hagi trencat en mil bocins justament el mite de la Catalunya rica i plena, d’avantguarda, líder... Ara ens passem el dia esbufegant "à bout de souffle", jugant a veure qui la diu més grossa, repartint culpes a tort i a dret per les males notícies que ens van caient com lloses al damunt. El mirall ens retorna una imatge de nosaltres mateixos que fa plorar. De riure una mica, però sobretot de pena. I encara hi ha qui ens vol fer creure que tot això ho resoldrem gràcies a l’Estatut. I si amb l’Estatut no, doncs amb la independència, i avall que fa baixada...

I si la independència no funciona, dic jo, sempre podem provar fer-nos francesos o espanyols directament, a veure si així... Si és per mi, ja podem anar ampliant el Tractat dels Pirineus i abraçar-nos amb els euro-franco-catalans i els euro-franco-occitants de l’altra banda de les muntanyes. Serà poc patriòtic, però no ens aniria pitjor. Pitjor impossible.