El rei marca paquet

En aquest país, si vols pujar en els rankings de popularitat, no hi ha res com posar-te xulo, donar un bon cop de puny a la taula, marcar paquet, fotre quatre crits. Funciona. Aznar en sabia molt, d’això. Li sortia de dins. Però ell es passava: cal saber dosificar. Era i és un borde, però en aquest país una gran majoria de ciutadans valora molt que els líders polítics o socials marquin paquet: demostren així que manen i el poble se’n va a dormir més tranquil. Bona part de la premsa espanyola s'hi recrea aquests dies. Això és el que va fer el rei amb el patètic pseudo-dictador Hugo Chávez.

Com canvien els temps: abans per menys d’això el rei et feia tallar el cap o acabaves empresonat a l’illot de Chafarinas. Era una manera també de marcar paquet, més expeditiva. Ara tot s’ha fet més light i mediàtic: un “mecagomseu” catapulta el monarca als més elevats índex de popularitat i de prestigi, després dels banys de multituds fervoroses i banderes excitades de la setmana passada. Això sí que és un rei! Símbol de la indissoluble unitat de la pàtria: què hi pot haver més patriòtic que un bon parell de raons per ser espanyols? I Zapatero, mentrestant, sense perdre els nervis, intentant fer pedagogia en aquell circ de mandataris hispanoamericans (quin nivell, per cert, quin nivell...), posant-se seriós però sense perdre les formes. El contrast entre l’estil suec de ZP, el monarca emprenyat i la ximpleria d’un militarot salvapàtries fa pensar... En el fons, a Espanya (també a Catalunya, tot i que aquí les estridències no ens van) funciona el mateix que a Veneçuela. Marcar paquet. I si el paquet va embolcallat en un uniforme militar o de torero, millor encara. Política macho-man. Política-abanderado... Molt hispà, sí, certament.