Monarquia 2.0

Ahir era dimarts i 13. No falla: un dia nefast. I va acabar com tocava: amb la gran notícia de la separació de la infanta Elena i el dandy Marichalar. Tècnicament: cessament temporal de la convivència matrimonial. Impecable. Els reis i els prínceps no s’engeguen a fer punyetes i es diuen “aquí et quedes”, sinó que cessen temporalment la seva convivència. També la poden mantenir temporalment o indefinidament, guardant una mica les formes i comptant amb la discreció dels mitjans, forçada pel gran tabú de la monarquia. Però amb classe, com ha de ser. No com els vulgars mortals i súbdits temporals de la corona, que ens fem complexes embolics amb el cor, les vísceres i l’entrecuix.

No hay mal que por bien no venga, oi? Doncs no. Si no hi ha cap estratega al darrera, acabaré creient-me l’orígen diví de la monarquia, perquè només la mà d’un déu monàrquic explica els darrers dies. Primer, el patriòtic bany de banderes a Septa i Melilia. Després, el tàndem ZP-JC en acció, un en plan Gary Cooper i l’altre en plan espanyol cabrejat: insuperable, impagable. I finalment, la separació de la nena. Així i amb la princessa Letizia es forja, mal que li pesi a Peñafiel, una versió 2.0 de la monarquia del 1975, adaptada al segle XXI: el futur rei casat per amor amb una princessa (de sang més vermella que blava) que ja havia estat casada, un rei catxondo, constitucional i amb el que s’ha de tenir (ja ens entenem...), una princessa separada, una altra treballant a la Caixa... i una nena preciosa que serà un dia la reina d’Espanya, cap a la segona meitat de segle... Una monarquia popular, que no pepera.

En pocs dies ha quedat dibuixat el full de ruta d’una corona que acabarà esdevenint un loctite providencial per a Espanya i permetent un encaix tan medieval com innovador dels súbdits perifèrics. Ha de ser per la gràcia de Déu, perquè tot plegat és tan perfecte com la maquinària d’un rellotge suís. S’escolta el tic-tac del futur...