Vostès es miren massa el melic

Rubalcaba li ha tornat a Montilla la visita que va fer fa uns dies a la capital. I ha deixat un missatge sever, matisat per les bones formes. Amb estil florentí. Ha ficat el dit a l’ull d’una política catalana italianitzada, subtil, confusa, esquitxada de castells de focs verbals. Emboirada, amb una creixent tendència a tancar-se, a retroalimentar-se. Una política autònoma respecte al país, etèria, molt sorollosa, però allunyada, entotsolada. Rubalcaba va venir a Barcelona i va deixar caure la perla: vostès es miren massa el melic, estan perdent perspectiva, el joc és un altre, el terreny de joc és molt més ampli. La política catalana, Rubalcaba dixit, és “compleja, hipertáctica e hipercompetitiva". De l’estratègia, de la jugada de llarg recorregut, res, ni un mot. Jo tampoc no la sé veure: tot és a curt, curtíssim termini, tàctica inflada perquè sembli estratègia. El ministre va compensar la seva àcida visió amb una mica de massatge ensucrat, clar: després de la catàstrofe de les infraestructures, a Madrid comencen a entendre per fi que cal invertir més a Catalunya. Un pèl cínic, però pur pragmatisme. Per això mateix sap que no es pot prendre a broma el perill de desafecció que diagnosticava el doctor Montilla (que després va acabar frenant per no espantar massa els seus pacients) i es permet el luxe de ser creïble admetent sense massa manies la catàstrofe de les infraestructures. Desafecció? "Il cavalieri" Rubalcaba ho admet, però apunta un tractament que té categoria de mite i és fronterer amb el conte infantil: Catalunya ha de liderar Espanya i se li passaran tots els mals. I si rep una mica de carinyo, millor: és una de les claus ocultes de tot plegat, Catalunya necessita sentir-se estimada, volguda. Seria tan fàcil... D’Europa, com ja és tradició en la nostra política (catalana i espanyola), res de res, ni una paraula: és una “muletilla” per als discursos oficials, poca cosa més. La perspectiva europea, que podria ser oxigenant i situar-nos davant l’autèntica perspectiva, no existeix per als nostres polítics. Donem voltes en cercle, una i altra vegada. El debat identitari tendeix a cristal.litzar en una suau forma de melangia adolescent. La ràbia i l’onanisme són vies de sortida d’emocions contradictòries, que encara no han pres forma. Mentre li anem donant voltes al que volem, podem o ens deixaran ser quan siguem grans.