Passarem tot el mes de novembre sense rodalies al sud de Barcelona i empantanegats en la crisi de les infraestructures. Amb la derivada de la discusió sobre el túnel de la Sagrada Família, que té diversos vessants: el purament tècnic, el dels temors i les recances dels ciutadans, el de la desestabilització política... I un que està latent, però no acaba de prendre forma: si algun dia la Barcelona estricta serà capaç d’entendre que una estació d’AVE al Vallès és una estació tan barcelonina com metropolitana... La Barcelona universal i cosmopolita té una visió de molt curta volada i molt egoïsta sobre el seu entorn metropolità: la primera corona (una mena de Barcelona-bis, amb molts matisos) i l’arc metropolità (Terrassa, Vilanova, Granollers, Martorell, Sabadell, Mataró...).
Enmig d’aquesta crisi pantanosa i plena d’esvorancs, circula algun tren en direcció al futur. Una mica d’aire fresc, una mica d’esperança. John Carlin publica a ElPaís un reportatge sobre el futur de l’alta velocitat, una teranyina incompleta que dibuixarà una nova Espanya i una nova Europa en pocs anys. Costa una mica, sí, deixar-se seduir pels somnis revolucionaris dels trens d’alta velocitat en plena crisi de les rodalies... Una crisi que no hauria de fer oblidar que la mobilitat metropolitana és una bogeria quotidiana, una pèrdua de temps, diners i esforços d’una magnitud extraordinària. Això demana lideratge, ambició i visió de futur i no mitges solucions, tirant a patètiques, com la limitació de 80 kms/h a les autopistes. La crisi de les rodalies pot esdevenir el catalitzador, si no ens perdem -com és tradició ben catalana- en la politiqueria de curta volada. Segons com encarrilem aquesta crisi tindrem via lliure al futur o anirem a parar a una via morta.
Enmig d’aquesta crisi pantanosa i plena d’esvorancs, circula algun tren en direcció al futur. Una mica d’aire fresc, una mica d’esperança. John Carlin publica a ElPaís un reportatge sobre el futur de l’alta velocitat, una teranyina incompleta que dibuixarà una nova Espanya i una nova Europa en pocs anys. Costa una mica, sí, deixar-se seduir pels somnis revolucionaris dels trens d’alta velocitat en plena crisi de les rodalies... Una crisi que no hauria de fer oblidar que la mobilitat metropolitana és una bogeria quotidiana, una pèrdua de temps, diners i esforços d’una magnitud extraordinària. Això demana lideratge, ambició i visió de futur i no mitges solucions, tirant a patètiques, com la limitació de 80 kms/h a les autopistes. La crisi de les rodalies pot esdevenir el catalitzador, si no ens perdem -com és tradició ben catalana- en la politiqueria de curta volada. Segons com encarrilem aquesta crisi tindrem via lliure al futur o anirem a parar a una via morta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada