Els meus 1.094 euros

El BBVA no és el BOE, però és una institució seriosa. A falta de balances fiscals oficials, ha publicat les seves. Catalunya té un suposat dèficit fiscal d’uns 7 mil milions d’euros. Segons el banc, 1.094 euros per càpita. També arriben a la conclusió que a Madrid i Catalunya els surt cara Espanya: són les dues comunitats que més aporten i menys reben de la bossa comuna. València i les Balears ens segueixen al ranquing: l’eix mediterrani que ha estat sempre el gran motor. Tot i que les dades madrilenyes són discutibles: hi ha inversions o despeses de l’Estat que es fan a Madrid i beneficien tot el país, suposadament. En alguns casos sí, en altres no... Els experts han descobert també la sopa d’all: per a Navarra i Euskadi, Espanya és un bon negoci.

Les dades són oportuníssimes: ajuden a veure-hi clar i també a embolicar la troca, clar. Els números són imprescindibles: no entenc per què els governs els amaguen, els falta valor i pedagogia. Menys encara si, com aquests, posen de relleu que no és tan evident que Catalunya sigui un país explotat i extorsionat. Totes les dades són discutibles, clar, el problema és que portar-li la contrària a un equip com el que té el BBVA al darrera demana una mica de valor i solidesa... Coses d’alguns catalans, que com que tenen difícil construir l’independentisme amb altres materials més nobles co les grandeses històriques del passat, ho fan amb els calers o les infraestructures: ens roben, no ens surt a compte. Dues línies argumentals (la dels saldos i la de les carreteres) d’allò més estimulants, sí... I amb un problema: si Madrid algun dia tingués a bé fer un Estat seriós, modern i eficaç, l’independentisme i el sobiranisme quedarien molt tocats. El gran aliat sempre ha estat Madrid: incompetent, emprenyador i a sobre poc carinyós...

La solidaritat entre (diguem-ne) territoris ha de ser visible per entendre què estem fent i no enganyar-nos. No pot ser que uns paguin sempre i d’altres rebin sempre; el sistema ha de ser dinàmic, ha de compensar-se d’alguna manera. També hem d’entendre que si cadascú es queda amb tot el que recapta, simplement Espanya (o Catalunya, o Terrassa, o Europa) fa fallida: necessitem dels altres, que també ens necessiten. El sistema és viable justament perquè redistribueix, reparteix esforços i guanys. Els papers han d’anar canviant: aquesta és probablement la gran qüestió de les societats del benestar, que no deixen de ser les més perfectes (tot i les pegues que arrosseguen) que hem creat mai. I s’han de fer visibles tots els beneficis, totes les aportacions. No només les fiscals, sens dubte, perquè no és tan senzill.

A mi m’està bé dedicar els meus 1.094 euros a altres territoris, però no tota la vida, sinó ara tu, ara jo, equilibradament. Aquesta és l’autèntica solidaritat i només així ens permet avançar a tots. L’altre model, el de cadascú pel seu compte, és un mal negoci.