Heribert Barrera (expresident del parlament català, per ERC) s’ha quedat ben descansat. La frase del dia: “La política ha esdevingut una manera de guanyar-se la vida”. No ho diu així, no, però es llegeix com una acusació: la gent que fa política ho fa per diners. Que simplista i que demagog. El primer que m’ha vingut al cap és aquell Zaplana que reconeixia que feia política per forrar-se... Tots són iguals? Au, vinga, no fem brometes, que després les paguem molt cares. Tots, no només els polítics. Barrera (com tants polítics retirats, que només fan cants a la democràcia interna dels partits quan ja no els hi ve d’aquí) descobreix a aquestes alçades la veritat oculta del sistema democràtic català i espanyol i del funcionament de les maquinàries dels partits polítics. Però això ja ho sabíem, ho hem sabut sempre. I ja ens està bé, no a tothom, no, però sí a una immensa majoria. I hi ha coses que no les canviarem mai, per molts reglaments que fem: són pròpies de les misèries i les grandeses de la condició humana. Potser que ho reconeguem, oi? Si no, ja ho hauríem canviat. Hem de fer front com a adults a algunes veritats molt senzilles i incòmodes, però molt pràctiques. A la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes ja els (ens) va bé delegar la política en una minoria que s’ocupa d’aquestes coses. No vull dir pas que ens ho mirem passivament. Clar que no: just al contrari. Però sí que siguem coherents amb unes regles de joc que funcionen prou bé. Ni que només sigui per pragmatisme, per interès. I per convicció. O no estem millor, en tots els sentits, que fa trenta anys? Als polítics, si volem que el sistema funcioni, els hem de pagar bé i exigir. Les dues coses. I una tercera: deixar-los vies dignes de sortida de la política, per facilitar la renovació però també perquè els que ens serveixen des de les institucions mereixen un comiat a l’alçada de la missió que han desenvolupat. I encara una quarta. No poden sortir ni per la porta del darrera ni amb una cóssa al cul: els devem honors, sí, honors, que no submissió. Igual que els exigim que siguin honorables. Ja va essent hora de dir les coses pel seu nom.10 de nov. 2007
Política i guanyar-se la vida
Heribert Barrera (expresident del parlament català, per ERC) s’ha quedat ben descansat. La frase del dia: “La política ha esdevingut una manera de guanyar-se la vida”. No ho diu així, no, però es llegeix com una acusació: la gent que fa política ho fa per diners. Que simplista i que demagog. El primer que m’ha vingut al cap és aquell Zaplana que reconeixia que feia política per forrar-se... Tots són iguals? Au, vinga, no fem brometes, que després les paguem molt cares. Tots, no només els polítics. Barrera (com tants polítics retirats, que només fan cants a la democràcia interna dels partits quan ja no els hi ve d’aquí) descobreix a aquestes alçades la veritat oculta del sistema democràtic català i espanyol i del funcionament de les maquinàries dels partits polítics. Però això ja ho sabíem, ho hem sabut sempre. I ja ens està bé, no a tothom, no, però sí a una immensa majoria. I hi ha coses que no les canviarem mai, per molts reglaments que fem: són pròpies de les misèries i les grandeses de la condició humana. Potser que ho reconeguem, oi? Si no, ja ho hauríem canviat. Hem de fer front com a adults a algunes veritats molt senzilles i incòmodes, però molt pràctiques. A la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes ja els (ens) va bé delegar la política en una minoria que s’ocupa d’aquestes coses. No vull dir pas que ens ho mirem passivament. Clar que no: just al contrari. Però sí que siguem coherents amb unes regles de joc que funcionen prou bé. Ni que només sigui per pragmatisme, per interès. I per convicció. O no estem millor, en tots els sentits, que fa trenta anys? Als polítics, si volem que el sistema funcioni, els hem de pagar bé i exigir. Les dues coses. I una tercera: deixar-los vies dignes de sortida de la política, per facilitar la renovació però també perquè els que ens serveixen des de les institucions mereixen un comiat a l’alçada de la missió que han desenvolupat. I encara una quarta. No poden sortir ni per la porta del darrera ni amb una cóssa al cul: els devem honors, sí, honors, que no submissió. Igual que els exigim que siguin honorables. Ja va essent hora de dir les coses pel seu nom.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Estic d'acord que a la immensa majoria de les persones ja els va bé delegar qualsevol responsabilitat, com és l'acció política, però això no ho podem acceptar perquè tenim el perill de caure, si és que no hem caigut ja, en un altre tipus de totalitarisme, en forma de democràcia neoliberal a l'americana.
Hola Joan.
El sistema de partits i els aparells han pervertit la democràcia i ´la consecuència d'aixó és duna part la carència de nous lideratges que engresquin i la desafecció de la gent cap a un mon cada cop més allunyat de nosaltres (que diferent era fa 20 anys enrera).
El nivel dels nostres liders és patètic i el missatge que prou feines se'ls entén buit de contingut.Caldria una nova "transició" política, feta des de la sociatat civil que engegués de ou el procés i ens fes a tots partíceps del nostre destí.
A casa nostra els moviments sobiranistes, molts i desperdigats, en son una mostra d'aixó ja que estàn sorgint al marge de les formacions poítiques tradicionals, només cal ara que algú les aglutini i surgeixi el o els qui ho han de tirar endevant.
De moment a els partits ja els han agafat amb el pas canviat tot i que poc a poc estàn reaccionant amb més o menys éxit.
Ja veurem com acaba tot plegat.
Per cert, t'he enlaçat en el meu bloc.
Salut i €
>Jose Martín: d'acord, sí, però jo no en diria totalitarisme... Clar que l'ideal democràtic és el ciutadà/ciutadana que participen, s'impliquen, s'informen, critiquen... Clar que en teoria tothom desitja això. Però en el fons, el que es tracta és de no moure'ns massa del "panem et circenses" i que els ciutadans com a molt aplaudeixin o xiulin... Tanmateix´, sóc optimista: amb el pas dels segles anem millorant, molt a poc a poc, molt a poc a poc...
>Eduard: el sistema de partits és de tots, l'hem creat entre tots... No abdiquem de les nostres responsabilitats o deixadeses... Les meves incloses, clar. Es utòpic (no criticable, no...) pensar en una societat com la que tu somies. Els temps no van per aquí. Jo em conformaria (sense perdre de vista l'utopia) amb anar millorant petites coses. N'hi hauria prou amb copiar algunes coses d'algunes democràcies properes, una mica menys imperfectes que la nostra. Seria espectacular. I després, més endavant, ja ens dedicarem a les utopies. O també és utòpic això? Molt em temo que sí...
>Eduard, per cert, gràcies pel link. Faré el mateix.
Publica un comentari a l'entrada