Amsterdam té (aviat haurem de dir “tenia”) el seu red district amb unes peixeres en les quals els més fogosos visitants o habitants podien pescar una dona en llenceria i tirar-se-la a canvi d’uns quants euros. Vaja, dit en plata, un “suck and fuck” (el que aquí s’anomena “un completo”) de 15 minuts per uns 50 o 60 euros. Nosaltres tenim una atracció turístico-periodístico-sexual també força folclòrica, tan a la vista que ja ens hi hem acostumat: els anuncis de putes i “putus” als diaris. L’excepció és probablement el gratuït “20 minutos” que fa uns mesos va decidir que per raons ètiques diverses renunciava a un interessant pastís publicitari. Perquè darrera dels anuncis de putes s’hi mouen un grapat de diners i un grapat de lectors.
Alguns lectors ho troben fatal: la renovada Vanguardia (un bon exercici de redisseny o restyling: canviar-ho tot sense que canvii gairebé res) acull algunes queixes al seu web. Sense menysprear els diners que fan els diaris amb els anuncis de sexe per paraules, jo no perderia de vista el “factor servei”: els lectors busquen farmàcies, cinemes, cotxes de segona mà i també sexe de pagament. Un servei com un altre. La diferència entre diaris sol estar en què hi ha mitjans on admeten anuncis més descarats (tot un catàleg d’especialitats sexuals, una mena de geografia exòtica de l’entrecuix: cubanes, birmans, francesos, grecs...) i d’altres que són una mica més recatats. Uns incorporen fotos més o menys eròtiques i d’altres tendeixen més a la discreció. Matisos. Poca cosa més, el negoci és el negoci. Per als grans diaris, fins a un 60% dels seus anuncis classificats i fins a mig milió d’euros mensuals de facturació.
Han de renunciar als diners i als lectors que això dóna? Hi ha opinions per a tots els gustos, evidentment. Però a mi em semblen molt més pornogràfics i ofensius molts anuncis immobiliaris o bancaris o alguns anuncis de cotxes a 60.000 euros, per exemple, que els de les putes o els massatges amb final feliç. Ah, que resulta que ens preocupa que aquests anuncis estan també a l’abast dels nens? Preocupació inútil: internet és l’autèntic barri vermell del sexe, la peixera és la pantalla de l’ordinador. I ben mirat és infinitament més inofensiu veure una parella cardant que les escenes de violència brutal que ens subministren (i està bé que sigui així: el nostre món és també això) les teles i els diaris cada dia o el cinema.
De tant en tant, mentre fas un cafè al bar, aquestes pàgines ofereixen una lectura la mar d’entretinguda. A més de l’euribor, la cotització del dòlar o el preu dels cereals marcat des de Xicago, no està de més saber a quant està un bon francès (amb o sense) o un massatge thailandès, no? El mercat és el mercat.
Alguns lectors ho troben fatal: la renovada Vanguardia (un bon exercici de redisseny o restyling: canviar-ho tot sense que canvii gairebé res) acull algunes queixes al seu web. Sense menysprear els diners que fan els diaris amb els anuncis de sexe per paraules, jo no perderia de vista el “factor servei”: els lectors busquen farmàcies, cinemes, cotxes de segona mà i també sexe de pagament. Un servei com un altre. La diferència entre diaris sol estar en què hi ha mitjans on admeten anuncis més descarats (tot un catàleg d’especialitats sexuals, una mena de geografia exòtica de l’entrecuix: cubanes, birmans, francesos, grecs...) i d’altres que són una mica més recatats. Uns incorporen fotos més o menys eròtiques i d’altres tendeixen més a la discreció. Matisos. Poca cosa més, el negoci és el negoci. Per als grans diaris, fins a un 60% dels seus anuncis classificats i fins a mig milió d’euros mensuals de facturació.
Han de renunciar als diners i als lectors que això dóna? Hi ha opinions per a tots els gustos, evidentment. Però a mi em semblen molt més pornogràfics i ofensius molts anuncis immobiliaris o bancaris o alguns anuncis de cotxes a 60.000 euros, per exemple, que els de les putes o els massatges amb final feliç. Ah, que resulta que ens preocupa que aquests anuncis estan també a l’abast dels nens? Preocupació inútil: internet és l’autèntic barri vermell del sexe, la peixera és la pantalla de l’ordinador. I ben mirat és infinitament més inofensiu veure una parella cardant que les escenes de violència brutal que ens subministren (i està bé que sigui així: el nostre món és també això) les teles i els diaris cada dia o el cinema.
De tant en tant, mentre fas un cafè al bar, aquestes pàgines ofereixen una lectura la mar d’entretinguda. A més de l’euribor, la cotització del dòlar o el preu dels cereals marcat des de Xicago, no està de més saber a quant està un bon francès (amb o sense) o un massatge thailandès, no? El mercat és el mercat.
3 comentaris:
Donat que tot és mercat, tb et sembla interessant publicar anuncis de venta d'òrgans? (tranquil, que al igual la majoria de les dones i homes que es prostitueixen, no et tocarà ni a tu ni a mi, solsament a la gent més pobre i sense més sortida que aquesta). Visca el mercat on tot, tot, es pot vendre i és permés mentre es pagui!
Deia un dia en Nadal de el periódico, que d'aquests tipus d'anuncis no en podien prescindir, puig els hi representava una font d'ingressos molt important. Almenys aquest no és hipócrita.
Anònim> Home/dona, tenint en compte que vivim en una societat on es compren/venen fins i tot els nens (a vegades sota la forma amable i no nego pas que amorosa de l'adopció), què vols que et digui... No és que m'agradi la prostitució, no ens equivoquem. El que no m'agrada és l'hipocresia.
Francesc> Això mateix. Clavat. Almenys, diguem les coses pel seu nom i mirem la realitat cara a cara. Per canviar-la, potser. Però sobretot per no enganyar-nos.
Publica un comentari a l'entrada