Ah, però encara hi havia franquistes?

Érem feliços, plàcidament feliços... Anava tothom amb 600 o amb Vespa. La gent firmava lletres. Moltes famílies van descobrir Benidorm, abans fins i tot que Zaplana descobrís que podia fer política i forrar-se al mateix temps. La gent podia ballar sardanes a la plaça, a poder ser davant de l’església. Plàcidament. S’estava cuinant el Fuero de los Españoles, aquella "Constitució" tan enyorada... A TVE es podien veure algunes cantants amb minifaldilla, ensenyant cuixa. Els més agosarats podien passar revistes marranotes de contraban. O discos dels Beatles i dels Rolling. Plàcidament. A la tele i al NoDo sortia el Caudillo, que, plàcidament, inaugurava coses, baixava a les mines, feia discursos. La gent es guanyava la vida... millor que a la postguerra, clar, i la gent, plàcidament, pensava que allò era el paradís: no en tenien ni idea del benestar que es disfrutava a la resta d’Europa. Hi havia democràcia... orgànica, com Déu mana, que és la democràcia que li sortia dels òrgans (genitals) a Franco i a l’església nacional-catòlica. De tant en tant els grisos repartien algunes òsties, però la gent s’sho mirava plàcidament. La gent havia oblidat plàcidament com havia començat tot: en els brutals errors de la República, en l’infinitament més brutal rèplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuració, la repressió, la dictadura. Però la gent ho disfrutava plàcidament. I a sobre els més catxondos podien anar de putes, plàcidament, i compensar-ho a la missa de dotze dels diumenges i al confessionari. Les dones podien estalviar-se anar al gimnàs i fer exercici físic mentre deixaven ben lluents els vidres, cuinaven per al seu amo i senyor o escombraven la casa i cuidaven dels nens, que, plàcidament, educaven cristianament.

I si tothom era tan feliç i vivia tan plàcidament, tan a gust, per què es va acabar el franquisme? El 1975 Espanya va descobrir, en un mar de llàgrimes, el punt feble del franquisme, el seu taló d’Aquil.les: Franco era mortal. Una llàstima. Va tenir una agonia acarnissada, ferotge. Però va morir al seu llit, plàcidament... I reposa plàcidament al Valle de los Caídos.

El general reposava sota una llosa de marbre, tot just era un cadàver acabar d’embalsamar, i el país, plàcidament, ja el començava a enyorar. S’havia acabat la placidesa. Els catalans van treure la pols a les senyeres, dintre d’un ordre. Els cinemes de Perpinyà van perdre la clientel.la, perquè els cinemes i els quioscs d’aquí es van omplir de carn fresca amb allò tan hispànic del “destape”: primer el cinema S, després l’X, el XY, el XX, el XXL... Les dones van descobrir el clítoris i l’orgasme. La gent va descobrir que a la resta d’Europa vivien infinitament millor i eren infinitament més lliures. La gent va deixar d’anar a missa. La gent va canviar el 600 pel Panda, després pel Golf, finalment per l’Audi... Els grisos es van pintar de marró i després de blau i es van reinventar els mossos d’espardenya i barret de copa, que ja té dallonses la cosa... I fins i tot es va legalitzar el PC en plena Setmana Santa! Quan el país es va atipar del donut de Suárez i l’UCD, va enamorar-se de Felipe, es va fer de l’OTAN, de l’Unió Europea i del que calgués... Els matrimonis es divorciaven, s’aprovava una mena d’avortament lliure però discret, es receptaven píndoles anticonceptives, les dones es posaven a treballar. Ah, i es feien eleccions cada dos per tres. En resum: Sodoma i Gomorra. S’havia acabat la placidesa...

Sort que, anys després, algú té els nassos de posar les coses al seu lloc i dir les coses pel seu nom. L’alférez provisional Mayor Oreja ha dit unes quantes veritats. Algunes implícites, d’altres explícites. L’implícita, ens agradi o no, és una gran veritat: aquest país, d’una forma absolutament majoritària, va acceptar el franquisme. Amb por, amb indiferència, amb comoditat, amb entusiasme, amb fàstig, però el va acceptar. També hauríem de ser capaços de desmuntar alguns mites, no? I les veritats explícites...

He dit veritats? He dit explícites? Perdoneu... Me n’oblidava de qui és l’alférez provisional Mayor Oreja i de a quin partit pertany... Plàcidament, si podeu, llegiu aquesta entrevista. Disfruteu-la. Exciteu-vos. Notareu que se us aixeca alguna cosa, dones incloses... Ja puja, ja es posa dur, erecte. No penseu malament... Es el braç.

______

Ah, pero, ¿aún quedaban franquistas?

Éramos felices, plácidamente felices... Iba todo el mundo en 600 o en Vespa. La gente firmaba letras. Muchas familias descubrieron Benidorm, antes incluso que Zaplana descubriera que podía hacer política y forrarse al mismo tiempo. La gente podía bailar sardanas en la plaza, frente a la iglesia. Plácidamente. Se estaba cocinando el Fuero de los Españoles, aquella "constitución" tan añorada ... En TVE se podían ver algunas cantantes con minifalda, escotes y muslos... Los más atrevidos podían pasar revistas guarras de contrabando. O discos de los Beatles y de los Rolling. Plácidamente. En la tele y en el NoDo salía el Caudillo, que, plácidamente, inauguraba cosas, bajaba a las minas, hacía discursos. La gente se ganaba la vida ... mejor que en la posguerra, claro, y la gente, plácidamente, pensaba que aquello era el paraíso: no tenían ni idea del bienestar que se disfrutaba en el resto de Europa. Había democracia ... orgánica, como Dios manda, que es la democracia que le salía de los órganos (genitales) a Franco y a la iglesia nacional-católica. De vez en cuando los grises repartían hostias, pero la gente se lo tomaba plácidamente. La gente había olvidado plácidamente cómo había empezado todo: los brutales errores de la República, la infinitamente más brutal réplica del Alzamiento, la Cruzada, la Victoria, la depuración, la represión, la dictadura. La gente se lo pasaba bien, plácidamente. Y encima los más calientes podían ir de putas, plácidamente, y compensarlo en la misa de doce de los domingos y en el confesionario. Las mujeres podían ahorrarse ir al gimnasio y hacer ejercicio físico mientras dejaban bien relucientes los vidrios de la casa, cocinaban para su amo y señor o fregaban los suelos y cuidaban de los niños, que, plácidamente, educaban cristianamente.

Y si todo el mundo era tan feliz y vivía tan plácidamente, tan a gusto, ¿por qué se acabó el franquismo? La 1975 España descubrió, convertida en un mar de lágrimas, el punto débil del franquismo, su talón d'Aquil·les: Franco era mortal. Una lástima. Tuvo una agonía encarnizada, feroz. Pero murió en su cama, plácidamente ... Y reposa plácidamente en el Valle de los Caídos.

El general reposaba bajo una losa de mármol, acababa de convertirse en un cadáver embalsamado, y el país, plácidamente, ya lo empezaba a añorar. Se había acabado la placidez. Los catalanes sacaron el polvo a las banderas, dentro de un orden. Los cines de Perpiñán perdieron la clientela, porque los aquí se llenaron de carne fresca con aquello tan hispánico del "destape": primero el cine S, después el X, el XY, el XX, el XXL ... Las mujeres descubrieron el clítoris y el orgasmo. La gente descubrió que en el resto de Europa vivían infinitamente mejor y eran infinitamente más libres. La gente dejó de ir a misa. La gente cambió el 600 por el Panda, después por el Golf, finalmente por el Audi... Los grises se pintaron marrón y después de azul y se reinventaron los mozos de escuadra con alpargata y sombrero de copa, que ya tiene bemoles la cosa ... ¡E incluso se legalizó el PC en plena Semana Santa! Cuando el país se cansó del donut de Suárez y su UCD, se enamoró de Felipe, se hizo de la OTAN, de la Unión Europea y de lo que hiciera falta ... Los matrimonios se divorciaban, se aprobaba un aborto libre pero discreto, se recetaban píldoras anticonceptivas, las mujeres se ponían a trabajar... Ah, y se convocaban elecciones cada dos por tres. En resumidas cuentas: Sodoma y Gomorra. Se acabó la placidez ...

Suerte que, años después, alguien tiene las narices de poner las cosas en su sitio y llamar las cosas por su nombre. El alférez provisional Mayor Oreja ha dicho unas cuantas verdades. Algunas implícitas, otras explícitas. La implícita, nos guste o no, es una gran verdad: este país, de una forma absolutamente mayoritaria, aceptó el franquismo. Con miedo, con indiferencia, con comodidad, con entusiasmo, con asco, pero lo aceptó. También tendríamos que ser capaces de desmontar algunos mitos, ¿no? Y en cuanto a las verdades explícitas...

¿He dicho verdades? ¿He dicho explícitas? Perdonad ... Me olvidaba de quién es el alférez provisional Mayor Oreja y de a qué partido pertenece ... Plácidamente, si podéis, leed esta entrevista en “La Voz de Galicia”. Disfrutadla. Excitaos. Notaréis que se os levanta alguna cosa. Mujeres incluidas ... Ya sube, ya se pone duro, tieso, erecto. No penséis mal ... Es el brazo.