Panem et circenses

Fa anys, molts anys, els progres estaven (estàvem) convençuts que el futbol era l’opi del poble. A la dictadura franquista li convenia entretenir el personal amb les heroiques gestes de vint-i-dos tios donant-li cósses a una pilota. Algun ingenu va arribar a pensar, fins que va caure del burro, que amb la democràcia això del futbol passaria a ser una activitat residual i que les masses entretindrien els seus ocis amb els escacs o la lectura o fins i tot, apurant molt, amb l’onanisme cultural dels cine-clubs. Qui ens havia de dir que els mateixos vint-i-dos tios en calces curtes serien encara més, molt més, el centre de les nostres vides en ple segle XXI! No passa res, de fet tampoc mai no se’ns havia acudit ni tan sols imaginar que la història i la deixadesa dels governants (estatals i autonòmics) ens permetrien disfrutar d’un paisatge de vels, burques, xilabes i mesquites als nostres carrers…

I ara amb motiu del “subidón” patriòtic que ens dóna cada any els dies previs a l’Onze de Setembre, el futbol ha servit perquè els nostres governants (autonòmics) ens ofereixin una generosa racció d’opi que ens ha d’ajudar a oblidar les penes, fer pujar la moral de la tropa i que vibrin els nostres cors tot veient onejar la senyera a una samarreta suada. Els més espavilats dels nostres governants i aspirants a governants saben perfectament (o fan com si ho sabéssin) que el futbol és una fantàstica representació ritual i teatralitzada d’una guerra: hi ha himnes, uniformes, capitans, tropes, crits de guerra, banderes… Així és com han organitzat un surrealista “culebrón” amb el partit amistós entre les seleccions catalana i nordamericana. Ara ens centrem en el futbol, però no deixa de ser un episodi més d’una absurda lluita per ambdues parts. Catalunya no serà ni més ni menys del que és ara si la selecció nacional de paddle fa un partit amb la selecció nacional d’Azerbaijan. Tampoc no hi perd res Espanya si als catalans, els murcians o els habitants de l’Alpujarra els dóna per fer seleccions esportives i competir als Jocs Olímpics.

Ah, però amb el futbol hem topat! Com a escenari simbòlic que és (banderes, himnes, exèrcits, glòria, batalla…) té tots els números per esdevenir un camp de batalla. I ja tens el govern central recordant (fluixet, fluixet, que no convé emprenyar més els electors catalans) que l’espanyola és la única selecció nacional; la Generalitat recomanant que la selecció catalana es passi les federacions esportives (guardianes de les essències hispàniques i de no pocs bons negocis), les normes estatals i el que faci falta per l’entrecuix; els nordamericans suplicant que els deixin jugar amb els catalans…

I així anem escalfant motors per a la Diada del 2007. Sembla que és més o menys igual que la del 2006 o la del 2005, però aquesta Diada és la frontera d’una nova etapa, la frontissa d’un malestar que farà canviar moltes coses i moltes persones. Ens volen entretenir, com als romans, a base de “panem et circenses”. Ara, hem canviat el pa per l’AVE i el circ per la selecció catalana de futbol, però en essència és el mateix. Ja veurem si els catalans ens deixem entabanar una vegada més o per fi comencem a buscar a Madrid i també a Barcelona les arrels profundes del nostre malestar.

Mentre estiguem entretinguts amb l’opi inofensiu de les seleccions esportives no deixarem de ser un país de fireta. Cosa que ja els va bé a molts d’allà i d’aquí. No fos cas que al poble se li obrin els ulls…

***

Panem et circenses

Hace años, muchos años, los progres estaban (estábamos) convencidos de que el fútbol era el opio del pueblo. A la dictadura franquista le convenía mantener entretenido al personal con las heroicas hazañas de veintidós tíos dándole patadas a un balón. Algún ingenuo llegó a pensar, hasta que se dio de bruces con la dura realidad, que con la democracia eso del fútbol pasaría a ser una actividad residual y que las masas entretendrían sus ocios con el ajedrez o la lectura o incluso, apurando mucho, con el onanismo cultural de los cine-clubes. ¡Quién nos iba que decir que los mismos veintidós tíos en pantalón corto serían todavía más, mucho más, el centro de nuestras vidas en pleno siglo XXI! No pasa nada, de hecho tampoco nunca se nos hubiera ocurrido ni siquiera imaginar que la historia y la dejadez de los gobernantes (estatales y autonómicos) nos permitirían disfrutar de un paisaje de velos, burques, chilabas y mezquitas en nuestras calles... E la nave va…

Y ahora con motivo del "subidón" patriótico que en Catalunya nos da cada año los días previos al Onze de Setembre (Diada Nacional o día de la comunidad de vecinos, en versión pepera), el fútbol ha servido para que nuestros gobernantes (autonómicos) nos ofrezcan una generosa ración de opio que nos tiene que ayudar a olvidar las penas, hacer subir la moral de la tropa y que vibren nuestros corazones viendo ondear la “senyera” catalana en una camiseta sudada. Los más listillos de nuestros gobernantes y aspirantes a gobernantes saben perfectamente (o hacen como si lo supieran) que el fútbol es una fantástica representación ritual y teatralizada de una guerra: hay himnos, uniformes, capitanes, tropas, gritos de guerra, banderas ... Así es como han organizado un surrealista "culebrón" con el partido amistoso entre las selecciones catalana y norteamericana. Ahora nos centramos en el fútbol, pero no deja de ser un episodio más de una absurda lucha por ambas partes por un quítame allá esa selección deportiva. Cataluña no será ni más ni menos de lo que es ahora si la selección nacional (catalana) de paddle juega un partido con la selección nacional de Azerbaijan. Tampoco pierde nada España si a los catalanes, los murcianos o los habitantes de la Alpujarra les da por hacer selecciones deportivas y competir en los Juegos Olímpicos.

¡Ah, pero con el fútbol hemos topado! Como escenario simbólico que es (banderas, himnos, ejércitos, gloria, combate...) tiene todos los números para convertirse en un campo de batalla. Y ya tenemos al gobierno central recordando (sin histerias y con suaves maneras, que no conviene tocarles las narices otra vez a los electores catalanes) que la española es la única selección nacional; la Generalitat recomendando que la selección catalana se pase las federaciones deportivas (guardianas de las esencias hispánicas y de no pocos buenos negocios), las normas estatales y lo que haga falta por la entrepierna; los norteamericanos suplicando que los dejen jugar con los catalanes... En fin…

Y así vamos calentando motores para la Diada de 2007. Parece que es más o menos igual que la del 2006 o la del 2005, pero esta Diada constituye la frontera de una nueva etapa, la bisagra de un malestar que hará cambiar muchas cosas y muchas personas. Nos quieren distraer y lobotomizar, como a los romanos, a base de "panem et circenses". Ahora, hemos cambiado el pan por el AVE y el circo por la selección catalana de fútbol, pero en esencia es lo mismo. Ya veremos si los catalanes nos dejamos engatusar una vez más o por fin empezamos a buscar en Madrid y también en Barcelona las raíces profundas de nuestro malestar y del cabreo que nos hace hervir la sangre.

Mientras estemos entretenidos con el opio inofensivo de las selecciones deportivas no dejaremos de ser un país de poca monta. Cosa que ya les va bien a muchos de allí y de aquí. No vaya a ser que al pueblo se le abran los ojos ...