La recepta del doctor Montilla

Amb Montilla tremparem poc, per dir-ho de la manera més clara i basta possible. El Periódico, més o menys el diari-bandera del sector sociata, ho defineix força bé, tot escombrant cap a casa: “Montilla salva sin apuros ni destellos el pulso con un Mas convaleciente”. No és un president de grans discursos ni belles paraules. S’assembla més aviat al model germànic dels polítics “cul de ferro”. Montilla encara ha de construir la seva llegenda, però va per bon camí i té a la política alemanya uns quants models on inspirar-se: una agenda de despatx, llibreta de notes a la butxaca, discursos avorrits, poca poesia èpica i feina, molta feina.

No són materials espectaculars, pocs castells de focs podem esperar. Però una gran part dels catalans podem “comprar” aquesta imatge, perquè està profundament arrelada al mite de la Catalunya treballadora i sèria, d’anar per feina, sense estridències, que estalvia una mica i compra el tortell els diumenges. Montilla, si s’ho munta bé, pot acabar personificant la quintaessència de l’ànima catalana dels segles XIX-XX: el seny. Amb els socis aportant la dosi de rauxa imprescindible per no avorrir més del compte el personal, que Catalunya té cops amagats i tramuntanes estranyes...

Per a un país malalt de vertígen, les receptes del doctor Montilla poden ser un bàlsam.

El president “mans lliures”
A fer punyetes la vella acusació contra el PSC, que va ser més veritat que mentida durant els anys daurats del pujolisme. Ni Ferraz, ni Madrid, ni PSOE, ni Zapatero... ni Nicaragua!, va arribar a dir Montilla, en un excés d’entusiasme presidencial... amb permís dels companys, és clar. I dels socis de l’Entesa, hauríem d’afegir, no? Ja ho sabíem, tot això. Però resulta xocant veure Montilla fardant i marcant paquet. No està supeditat a res ni ningú: acaba de reivindicar l’autonomia presidencial, ni més ni menys.

En la complexitat del tripartit (una màquina que ha deixat de grinyolar i trontollar) hi ha la força de la presidència de la Generalitat: té més llibertat un president sobre tres potes que sobre una sola pota, tot i que aquest model demana tenir bon joc de “munyeca”, no és el model jeràrquic i dominant del “mascle alfa”...

El gran secret de Montilla és que el tripartit (un model fràgil) és l’autèntica força de la presidència, que acaba esdevenint el loctite del conjunt...

Moisès i el poble escollit
L’imaginari dels nacionalismes estarà sempre en deute amb les aventures i desventures del poble jueu. Hi ha diversos mites disponibles: el poble escollit, el profeta, la travessia del desert, la terra promesa, el déu dels exèrcits, l’enemic opressor... Mas vol (necessita) una Catalunya en permanent confrontació amb Espanya: arriba a dir que si desapareix aquesta tensió, desapareix Catalunya. Necessitem un permanent dilema amb Espanya, una mena de picor nacional que no ens deixi viure i ens mantingui permanentment excitats. Subtil argument, sí, senyor. I remata la jugada amb la vella trampa nacionalista: ni dretes ni esquerres, Catalunya! Ergo, presidida per Mas, oi? Ell ho diu d’una altra manera: “Montilla dibuixa una línia divisòria entre la Catalunya progressista i conservadora, quan hauria de dibuixar línies de confluència i unir el poble per damunt d’ideologies més o menys clàssiques” (no és una cita literal, però no traeix l’autor). Per aquest camí acabem a la refundació (purament tàctica) del catalanisme i la casa o masia comuna que donaria ales a una CiU perduda en el seu laberint...

El catalanisme central i el nacionalisme radical
Les paraules tenen poder, a vegades. Però també serveixen per agafar-nos-la amb paper de fumar. La diferència entre independentisme i sobiranisme és una mica llarga d’explicar, com la diferència entre catalanisme i nacionalisme... Però a cadascuna d’aquestes paraules hi afegim una nota d’intensitat o radicalisme i acaben tenint un sentit convencional, ens serveixen per entendre’ns i posicionar-nos...

En aquest cas, serveixen per anar prenent posicions a l’eix catalanista-espanyolista de la política catalana. Que es creua amb l’eix socioeconòmic (dreta-esquerra) i un eix més filosòfic (liberalisme-conservadorisme). Hi ha molts posicionaments possibles a partir d’aquests tres eixos... De moment, ens interessa l’eix catalanista.

A l’eix catalanista, no se m’entengui malament, Unió, PSC i probablement IC acabaran estant molt a prop. Més Catalunya, sí, però a dintre d’Espanya. Plural, federal, confederal, autonòmica, a l’estil austro-hongarès... el que calgui, però en la qual Catalunya s’hi senti còmoda, respectada (ja que no massa estimada: les baralles pels calés tenen això) i ben tractada. Hi ha un més enllà que no travessaran ni Unió ni el PSC i IC: ni són partits (i simpatitzants i òrbites diverses) independentistes (o sobiranistes, que queda molt més “cool”) ni ho seran mai.

Iniciativa està en aquest tema més o menys a la zona del PSC i Unió, tot i que subratlla molt més altres trets diferencials que dibuixen una marca pròpia que han de mantenir aferrissadament en un ecosistema polític en el que entre els més petits i els més grans, ells poden acabar essent els grans perjudicats si no van amb molt de compte i mosseguen una mica.

ERC, clarament, està decantada cap a l’independentisme, amb diferents graus que van més lligats a la tàctica a curt termini o al calendari que a l’objectiu final. I en la mateixa zona, ja fora de l’arc parlamentari, se situen una sèrie de forces polítiques i moviments socials que escalfen la caldera i fan pujar la pressió de l’independentisme.

El PP ha optat per ser la bandera i el reducte de l’Espanya de sempre, producte que a Catalunya tindria un mercat més gran del que sembla si el PP no fos tan cavernari. Però no tenen remei, gairebé diria que per sort.

Convergència, en aquest eix polític, té dues ànimes: la de la Catalunya “de la ceba”, que vol i dol, que no està per aventures esbojarrades i més aviat s’inclina per l’estabilitat sense que li prenguin el pèl dia sí i dia també, i una ànima més radical i esverada que o juga amb el morbo del sobiranisme (però sense arribar a l’orgasme) o forma part directament del món independentista, tot i que sense proclamar-ho massa obertament: és a dir, amb marxa enrera i el fre de ma a punt per si de cas.

Estem inventant, via Montilla, la sopa d’all del catalanisme. Això ja existia. Existia al si del pujolisme i al si del vell PSC, que, això sí, no va trobar la fórmula per treure’s del damunt l’acusació de ser una mena de sucursal catalana del PSOE. Aquell PSC es va refugiar en el municipalisme fins que passés el temporal... i amb la successió de Pujol va jugar fort i va assolir el nucli dur del poder, tot i que sense alegries ni marges de maniobra còmodes. Va haver d’acceptar que en solitari no arribava i fer una cosa molt catalana: pactar amb dos socis més. Pacte que és al mateix temps virtut i defecte d’aquesta època, però que fa viable una experiència suggestiva i beneficiosa per al país. I que permet al doctor Montilla recuperar receptes antigues i tranquil.les, d’eficàcia provada, per posar remei al vertígen...

Interessant experiment, que pot capgirar el mapa polític del segle XXI.