El trontzalari Ibarretxe

“Me va a escuchar”. Es el missatge que li envia ZP al trontzalari Ibarretxe. Que no és el mateix que “Me va a oír”. Mentre que la brunete histèrico-mediàtica ja escalfa motors i somia amb suspendre l’autonomia i enviar els tancs al País Basc, Zapatero li diu al lehendakari en plena fugida cap endavant que quedaran un d’aquests dies per parlar-ne, tot i que ja li avança que té el semàfor vermell. Formalment impecable. La qualitat de la democràcia a vegades es forja en les formes, en les reaccions, més que en els missatges.

Pots triar entre asseure’t a parlar-ne o clavar un cop de puny a la taula: dues respostes que només tenen en comú que necessiten una taula.

Un Rajoy o un Aznar a la Moncloa ja haurien trucat a la cabra de la Legió. Preparem-nos els propers mesos, fins a les eleccions: ja tenen la munició que els faltava, gràcies al sentit de l’oportunitat i l’oportunisme d’Ibarretxe. Ja se sap: que Déu em deslliuri dels meus amics, que dels enemics ja me’n deslliuro jo...

Però tot i que Ibarretxe defuig parlar d’independència clarament, no acabo de veure-hi cap inconvenient a fer la pregunta d’una vegada, a Euskadi, a Catalunya o a la Vall d’Aran, si convé. La Constitució espanyola està plena de paranys jurídics no ja perquè una comunitat decideixi partir peres, sinó fins i tot perquè es pugui preguntar al poble. El model constitucional parteix d’una premisa absoluta: Espanya és una i indivisible. Si qüestiones això hi ha un ampli arsenal de mesures possibles, des de lleus garrotades jurídiques fins al recurs a l’exèrcit si arriba la mare de totes les batalles. D’aquí la severa advertència de la Vicedelavega: “Constitución, Constitución y Constitución”. Ja entenc que no estan els temps, a sis mesos d’unes eleccions, per gaires subtileses... Certament, això és el que està escrit i, ull, aprovat massivament pels espanyols i espanyoles del 1978. Però no són ben bé els d’ara... No som ni del tot diferents ni del tot iguals.

Jo votaria no en un referèndum per la independència. Però votaria a favor perquè aquest referèndum es pugui fer, tot i pensar que les presses d’Ibarretxe són un error estratègic colossal. Em sembla impecablement democràtic que quan hi ha una massa social minoritària, però prou sòlida, pugui plantejar una pregunta a la resta de la comunitat: ens n’anem o ens quedem? Clarament, sense subterfugis, eh? I jugant net, que ja ens coneixem la història del Quebec i els seus referèndums... Un dia no molt llunyà ho veurem. Jo vull quedar-me. D’una altra manera, però sí. I respecto els que se’n volen anar. Ja sumarem vots, que és el que es fa en democràcia.