Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rajoy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rajoy. Mostrar tots els missatges

24 de set. 2007

El xalet al Carib



De tant en tant, la política et posa al davant dels nassos la línia vermella que divideix els dos grans blocs. Diguem-ne dreta/esquerra, si volem, tot i que els matisos no són aquí una qüestió de detall. Les darreres setmanes, el govern del president Zapatero ha decidit apretar a fons l’accelerador de les reformes i millores socials. Entre els calerons que tenia amagats Solbes sota les catifes, el recurs a alguns estalvis guardats probablement per a temps de tempestes i el marge que permet una llarga etapa de creixement econòmic, ZP ha impulsat en pocs dies una evident ampliació del benestar i de l’equilibri social i territorial: habitatge, dentista, infraestructures, ajudes a les persones dependents, el xec dels 2.500 euros per als nadons, la millora de les prestacions per als autònoms... Es temps de pressupostos, els últims de la legislatura, i de dibuixar el terreny per a la batalla electoral, la segona part del 14-M... Els seus adversaris polítics disfressen el cabreig d’ortodòxia acadèmica neoliberal i el caricaturitzen com una mena de mag amb la xistera plena del que anomenen “ocurrencias”. Una manera com una altra de ridiculitzar-lo. El segon gran argument de la contraofensiva és que s’està menjant el rebost que havia deixat Aznar. Aquells sí que eren bons temps, amb un govern sàviament previsor: ja tenim servida la paràbola de “la cigarra y la hormiga”, missatge subliminal enviat directament a les estructures mentals més profundes de l’electorat. El tercer argument recupera la tendència humorística de la dreta espanyola, que oscil.la entre el to agre i agressiu i el “catxondeig” corrosiu: ZP és un president "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos a todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el rerafons hi ha una altra línia vermella que també separa dos móns, dues grans concepcions de la política més enllà de les batalles i batalletes partidistes. Es planteja de la següent manera, cruament: o l’economia o les persones. Es una elecció tramposa, però funciona. Eixamplar drets socials, acabar de bastir l’estat del benestar, és carregar-se l’economia. Així de brutal. El PP intenta posicionar-se així com el partit dels empresaris, el partit de l’economia, el referent sòlid de l’ortodòxia liberal. I com passa en les estratègies dibuixades a contrapèl i a correcuita, té forats per tot arreu i un de dramàtic: converteix automàticament l’esquerra en el que és realment, la política de la gent, de la gran majoria. La dels més febles, la de la igualtat, la de la justícia social, la del reequilibri, la del benestar repartit, la de la solidaritat. Amb tots els defectes i incoherències que es vulguin, però aquestes són les banderes.

Si a això hi afegim la ràbia evident per l’intent de recuperar el temps perdut a Catalunya (mai no se’n recorden del País Basc, mira que arriba a ser curiós...) i la transfusió de milions d’euros cap al nordest peninsular, tornem a perfilar amb traços gruixuts els dos grans blocs, amb l’ajut inestimable dels estrategues del carrer Génova: situen ZP com el líder d’un bloc d’esquerres i de replantejament de l’esquema territorial d’Espanya. I deixen clar, molt clar, que ZP ha estat a l’alçada, no sense entrebancs ni fracassos, d’aquell “Zapatero no nos falles”...

Un bloc confús a vegades, inestable, ple de tensions, però que es va dibuixant i que constitueix l’autèntic perill per al bloc neocon espanyol: si es consolida i si troba el mínim comú denominador, després de les properes eleccions pot jugar un paper clau en allò que Zapatero definia com la definitiva modernització d’Espanya. Això és el que està intentant frenar el PP. La promesa, o millor dit, l’esperança, no és un xalet al Carib ni una barra lliure de mojitos i caipirinhas, sinó una altra Espanya...
* * *
El chalet en el Caribe
De vez en cuando, la política te pone delante de las narices la línea roja que divide los dos grandes bloques. Digamos derecha/izquierda, si queremos, aunque los matices no son aquí una cuestión de detalle. Las últimas semanas, el gobierno del presidente Zapatero ha decidido apretar a fondo el acelerador de las reformas y mejoras sociales. Entre los dinerillos que tenía escondidos Solbes bajo la alfombra, el recurso a algunos ahorros reserados para tiempo de tormentas y el margen que permite una larga etapa de crecimiento económico, ZP ha impulsado en pocos días una evidente ampliación del bienestar y del equilibrio social y territorial: vivienda, dentista, infraestructuras, ayudas a las personas dependientes, el cheque de los 2.500 euros para los bebés, la mejora de las prestaciones para los autónomos ... Es tiempo de presupuestos, los últimos de la legislatura, y de dibujar el terreno para la batalla electoral, la segunda parte del 14-M ... Sus adversarios políticos disfrazan su cabreo con un discurso de ortodoxia académica neoliberal y lo caricaturizan como una especie de mago con la chistera llena de lo que llaman "ocurrencias". Una manera como otra de ridiculizarlo. El segundo gran argumento de la contraofensiva es que se está comiendo la despensa que había dejado Aznar. Aquéllos sí que eran buenos tiempos, con un gobierno sabiamente previsor: ya tenemos servida la parábola de "la cigarra y la hormiga", mensaje subliminal enviado directamente a las estructuras mentales más profundas del electorado. El tercer argumento recupera la tendencia humorística de la derecha española, que oscila entre el tono agrio y agresivo y el cachondeo corrosivo: ZP es un presidente "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos en todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el trasfondo hay otra línea roja que también separa dos mundos, dos grandes concepciones de la política más allá de las batallas y batallitas partidistas. Se plantea de la siguiente manera, crudamente: o la economía o las personas. Es una elección tramposa, pero funciona. Ampliar derechos sociales, acabar de construir el estado del bienestar, es cargarse la economía. Así de brutal. El PP intenta posicionarse de este modo como el partido de los empresarios, el partido de la economía, el referente sólido de la ortodoxia liberal. Y como suele suceder cuando las estrategias se dibujan a contrapelo y a toda máquina, con el paso cambiado, tiene agujeros por todas partes y uno especialmente dramático: convierte automáticamente la izquierda en lo que es realmente, la política de la gente, de la gran mayoría. La de los más débiles, la de la igualdad, la de la justicia social, la del reequilibrio, la del bienestar repartido, la de la solidaridad. Con todos los defectos e incoherencias que se quieran, pero éstas son las banderas.

Si le añadimos la rabia evidente que les causa el intento de recuperar el tiempo perdido en Cataluña (nunca se acuerdan del País Vasco, curiosísimo...) y la transfusión de millones de euros hacia el nordeste peninsular, volvemos a perfilar con trazos gruesos los dos grandes bloques, con la ayuda inestimable de los estrategas de la calle Génova: sitúan a ZP como el líder de un bloque de izquierdas y de replanteamiento del esquema territorial de España. Y dejan claro, muy claro, que ZP ha estado a la altura, no sin tropiezos ni fracasos, de aquel "Zapatero no nos falles" ...

Un bloque confuso a veces, inestable, lleno de tensiones, pero que se va dibujando y que constituye el auténtico peligro para el conglomerado neocon español: si se consolida y si encuentra el mínimo común denominador, después de las próximas elecciones puede jugar un papel clave en aquello que Zapatero definía como la definitiva modernización de España. Eso es lo que está intentando frenar el PP. La promesa, o mejor dicho, la esperanza, no es un chalet en el Caribe ni una barra libre de mojitos y caipirinhas, sino otra España ...

10 de set. 2007

50 governs, 50 Rajoys...



Com cada dilluns, avui els brillants estrategues del PP (sovint brillantíssims tècnicament, llàstima que posin la seva capacitat al servei de tanta ximpleria… bé, llàstima, no, millor que segueixin així…) intenten fixar l’agenda política de la setmana. Aquesta setmana, amb el plus de la notícia del segle, no, millor del mil.leni: sí, Rajoy serà el candidat. Després del seu vigorós “aquí mando yo”, ja està clar que sí, que és l’únic candidat i que aviat podrà tornar a la lucrativa professió de registrador de la propietat…

Rajoy ha donat unes quantes raons contundents que avalen la seva candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España". Apa. Raons ben sòlides, sí, senyor…

Amb unes quantes atzagaiades adreçades a ZP i un parell de traicions del subconscient: “Zapatero no tiene una idea de España, para él, la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justament des de Melilla fins al Ferrol. Ni més ni menys. Tant amor per Espanya gairebé mereixeria que directament el coronin com a cabdill o rei… S’estalviaria això tan enutjós de les eleccions.

I clar, la presentació mundial de la gran notícia havia d’anar acompanyada forçosament de frases pensades perquè els periodistes no tinguin massa feina a convertir-les en titulars. Són d’antologia. No puc resistir la temptació de transcriure-les. En estat pur, directament en vena. El seu efecte és espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero”. Tots presidits per Rajoy, clar. 50 vegades millor que ZP. Com Leònides i els seus 300 espartans de les Termòpiles, en plan xulo, que vagin venint els perses de 10.000 en 10.000…

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". Anem bé d’autoestima, oi?

-Espanya mereix "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, per exemple?

-“Hoy perderían las elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Són gent rara, aquests rojos, no donen per perdudes les eleccions ni es rendeixen… I per si fos poc o si calgués fer allò que en castellà diuen “ponerse la venda antes que la herida”, afirma que els sociates i els mitjans de comunicació afins “intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". I tan ample.

Però això només és el principi. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaça. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No li serà difícil complir l’advertència, perquè no va precisament sobrat de pretendents...

La batalla final de la guerra per l'ànima d'Espanya (disfressada d'eleccions generals) ha començat i ja es veu que serà a tot o res…

* * *

50 gobiernos, 50 Rajoys

Como cada lunes, hoy los brillantes estrategas del PP (a menudo brillantísimos técnicamente, lástima que pongan su capacidad al servicio de tanta tontería ... bueno, lástima, no, mejor que sigan así...) intentan fijar la agenda política de la semana. Hoy, con el plus de la noticia del siglo, no, del milenio: sí, Rajoy será el candidato. Después de su vigoroso "aquí mando yo", ya está claro que sí, que es el único candidato y que pronto podrá volver a la lucrativa profesión de registrador de la propiedad ...

Rajoy ha dado unas cuantas razones contundentes que avalan su candidatura: "Quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mí país, porque quiero a España y porque siento a España". Razones bien sólidas, sí, señor ...

A lo que añade algunas puyas dirigidas a ZP y un par de traiciones del subconsciente: "Zapatero no tiene una idea de España, para él la nación es un concepto discutido y discutible. Yo siento España desde Melilla hasta Ferrol". Justamente desde Melilla hasta el Ferrol. Ni más ni menos… Tanto amor por España merece que lo coronen como caudillo o rey ... Se ahorraría las elecciones, siempre tan enojosas...

Y claro, la presentación mundial de la gran noticia tenía que ir acompañada forzosamente de frases pensadas para que a los periodistas no les cueste mucho esfuerzo convertirlas en titulares. Son de antología. No puedo resistir la tentación de transcribirlas. En estado puro, directamente en vena. Su efecto es espectacular.

-"Puedo formar 50 gobiernos infinitamente mejores que los que ha formado Zapatero". Todos presididos por Rajoy, claro. 50 veces mejor que ZP. Como Leónidas y sus 300 espartanos de las Termópilas, en plan chulo, que vengan los persas de 10.000 en 10.000...

-"Tenemos unos militantes de primera y unos dirigentes que hemos sabido estar a la altura". No vamos mal de autoestima, ¿verdad?

-España merece "un Gobierno como Dios manda". Por la gracia de Dios, ¿tal vez?

-"Hoy perderían laso elecciones, no tienen nada nuevo que decir ni que ofrecer, salvo ocurrencias electoralistas, que las habrá, muchas y a la desesperada". Son raritos, estos rojos, no dan por perdidas las elecciones ni se rinden ... Y por si fuera poco o si hubiera que ponerse la venta antas que la herida, afirma que los sociatas y los medios de comunicación afines "intentan crear un ambiente artificial para trasladar la sensación de que su victoria es irreversible y apelan al pesimismo y resignación del PP". Y se queda tan a gusto...

Pero esto sólo es el principio. "Sólo me ocuparé de eso. Me dedicaré en exclusiva a esta tarea: ganar las elecciones. Todo lo demás ahora no me interesa", amenaza. "Sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles", remata. No le será difícil cumplir la advertencia, porque no va precisamente sobrado de pretendientes ...

La batalla final de la guerra por el alma de España (disfrazada de elecciones generales) ha empezado y será a todo o nada ...

25 de març 2007

Espanyols normals

(25.3.2007) Ja sabem què pensa de nosaltres Rajoy. Creu que som rucs. Imbècils, vaja. Per això es permet dir el següent: "Jamás nadie desde el Partido Popular ha utilizado, y mucho menos en una junta de accionistas de una empresa que cotiza en Bolsa, jamás ha utilizado expresiones como las que allí se han usado. Jamás, insisto, nunca. Y estamos enormemente ofendidos. Y quiero decir una cosa. A nosotros, nadie nos ha dado una mínima explicación. Nadie. En una junta de accionistas de una empresa española se nos sitúa fuera del sistema, se nos acusa de estar provocando una guerra civil. Eso no tiene precedentes, ¿es que no hay capacidad de autocrítica ahí? ¿Es que no tiene derecho el PP a que alguien le dé una explicación?", afirmó. "La agresión que se produjo en esa junta de accionistas no se ha producido jamás en España". I es queda tan ample. I no se li cau la cara de vergonya.

L'explicació? Al següent paràgraf: "Pero a continuación se declaró dispuesto a afrontar el tema con "tranquilidad". "El Partido Popular exige el mismo respeto que ha tenido con el Grupo PRISA, con su presidente y con los accionistas del Grupo PRISA. Exigimos el mismo respeto. Ni más ni menos", dijo. El líder del PP se constituyó en defensor de los "españoles normales" que han participado en las últimas manifestaciones contra el Gobierno y la negociación con ETA, y que, a su modo de ver "han sido agredidos y maltratados". Més clar, aigua. Primer parla de "españoles de bien". Però ara anem aclarint el concepte. Ja hem arribat a la conclusió: els seus són "españoles normales". No cal dir com ens consideren a la resta...

11 de març 2007

Volverán banderas victoriosas...

(11.3.2007) ... al paso alegre de la paz? La manifestació d'ahir oficialment era per protestar per les cessions a ETA; per als diaris seriosos era "contra la presó atenuada per a de Juana"; per als mitjans intoxicadors era "contra l'excarceració de de Juana"; per als manifestants era "contra ZP"… Però en realitat era una manifestació per "defensar la nació espanyola davant la claudicació davant d'ETA". Ara ho entenc tot. Ja hem recorregut tot el trajecte per acabar on va començar: Espanya, l'única nació. Potser amb l'excepció d'Andalusia, vinga, va, que són "dels nostres" (dels seus, vaja), encara que també juguin a nines amb això del nacionalisme.

Vuit o nou manifestacions després, hem tornat al mantra. Espanya, lo único importante. La unitat indissoluble de la pàtria. Españoles todos… tots..?. ai, potser no tots... Això els porta a assenyalar amb el dit als traïdors, els desafectes, els desagraïts, els rojos, els separatistes, els terroristes, els maçons i els ateus... Una línia (vermella?) separa els espanyols "de bien y sensatos"... dels ximples? els boigs? els malvats? No feia falta mobilitzar tants autocars ni gastar-se la pasta que ahir van invertir en el major espectacle patriòtic del segle XXI… fins ara. Porten anys repetint el mateix: amb un míting amb cada dissabte o diumenge, els telediaris i uns quants mitjans de comunicació "sensatos i de bien" n'hi ha prou per difondre l'evangeli, la bona nova.

Quants eren? Siguem seriosos: la mani va ser un èxit quantitatiu. Relatiu, sí, perquè no van assolir el seu objectiu, però un èxit. Ja tenen experiència sobrada en organitzar-les i en mobilitzar multituds. Segons el Govern, van anar-hi 342.655 persones, ni una més, ni una menys. El Periódico s'atreveix a pujar una mica la xifra: uns 425.000. I els nois d'Espe pugen fins 2.125.000: és la dada oficial de la Comunitat de Madrid. No cal capficar-s’hi, el joc de les xifres ja forma part de la tradició. Molta gent, en qualsevol cas. Coherent amb el "pes electoral" del PP. Tampoc no importa gaire la xifra exacta: el que comptava aquí era organitzar un esplèndid espot publicitari rojigualdo, omplir-nos la retina i les neurones amb banderes espanyoles... constitucionals la immensa majoria, que les altres, les de l'aguilucho, ja les trauran un altre dia, quan hi hagi menys focus.

La mani més "cool". A Londres, la filla i el gendre, immigrants forçats a residir-hi i treballar lluny de la mare pàtria, no es van voler perdre la mani davant l'ambaixada espanyola. La família, després d'Espanya, és el més important. Ai, que m'estic oblidant de Déu i potser m'he fet un embolic...

Moderació, moderació... Tot en positiu, faltaria més. L’alternativa a tants exaltats i tants hooligans: una generosa collita amb milers d'exemples de moderació i sensatesa a les pancartes i els eslògans... ETA-Zapatero, ¿quién está tras el 11-M? Zapatero coge la maleta y vete con la ETA. ZP embustero, traidor, anticristo… ZP: al hoyo con tu abuelo. Zapatero a prisión…

Preparant l'espot electoral. Rajoy en posició de firmes. Sona l'himne nacional. La megabandera oneja orgullosa al vent, rompeolas de todas las españas, disposada a guiar-nos. Un sonor i vibrant "¡Viva España!" va omplir tota la plaça de Colón. I aquí acabava el rodatge de l'espot publicitari: ja tenen un grapat més d’imatges per al futur espot electoral, una marea imparable de banderes.... I després, tots cap a casa. Fins a la pròxima. Facin apostes: seran tres milions i mig d'espanyols, pel cap baix... Hi cabrà algun dia tota Espanya a Madrid?

I avui és diumenge, 11 de març... Sí, ja recordo... Va ser un 11 de març quan ETA, Zapatero, Vera, Rubalcaba, Polanco, Ibarreche, Carod Rovira i González es van ajuntar amb Bin Laden per donar un cop d'estat i robar-los les eleccions al PP, a Rajoy, a Acebes, a Zaplana, a Piqué, a Gallardón, a Ana Botella, a Aznar, a Trillo i fins i tot a Bush... O no va ser ben bé així?