24 de set. 2007

El xalet al Carib



De tant en tant, la política et posa al davant dels nassos la línia vermella que divideix els dos grans blocs. Diguem-ne dreta/esquerra, si volem, tot i que els matisos no són aquí una qüestió de detall. Les darreres setmanes, el govern del president Zapatero ha decidit apretar a fons l’accelerador de les reformes i millores socials. Entre els calerons que tenia amagats Solbes sota les catifes, el recurs a alguns estalvis guardats probablement per a temps de tempestes i el marge que permet una llarga etapa de creixement econòmic, ZP ha impulsat en pocs dies una evident ampliació del benestar i de l’equilibri social i territorial: habitatge, dentista, infraestructures, ajudes a les persones dependents, el xec dels 2.500 euros per als nadons, la millora de les prestacions per als autònoms... Es temps de pressupostos, els últims de la legislatura, i de dibuixar el terreny per a la batalla electoral, la segona part del 14-M... Els seus adversaris polítics disfressen el cabreig d’ortodòxia acadèmica neoliberal i el caricaturitzen com una mena de mag amb la xistera plena del que anomenen “ocurrencias”. Una manera com una altra de ridiculitzar-lo. El segon gran argument de la contraofensiva és que s’està menjant el rebost que havia deixat Aznar. Aquells sí que eren bons temps, amb un govern sàviament previsor: ja tenim servida la paràbola de “la cigarra y la hormiga”, missatge subliminal enviat directament a les estructures mentals més profundes de l’electorat. El tercer argument recupera la tendència humorística de la dreta espanyola, que oscil.la entre el to agre i agressiu i el “catxondeig” corrosiu: ZP és un president "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos a todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el rerafons hi ha una altra línia vermella que també separa dos móns, dues grans concepcions de la política més enllà de les batalles i batalletes partidistes. Es planteja de la següent manera, cruament: o l’economia o les persones. Es una elecció tramposa, però funciona. Eixamplar drets socials, acabar de bastir l’estat del benestar, és carregar-se l’economia. Així de brutal. El PP intenta posicionar-se així com el partit dels empresaris, el partit de l’economia, el referent sòlid de l’ortodòxia liberal. I com passa en les estratègies dibuixades a contrapèl i a correcuita, té forats per tot arreu i un de dramàtic: converteix automàticament l’esquerra en el que és realment, la política de la gent, de la gran majoria. La dels més febles, la de la igualtat, la de la justícia social, la del reequilibri, la del benestar repartit, la de la solidaritat. Amb tots els defectes i incoherències que es vulguin, però aquestes són les banderes.

Si a això hi afegim la ràbia evident per l’intent de recuperar el temps perdut a Catalunya (mai no se’n recorden del País Basc, mira que arriba a ser curiós...) i la transfusió de milions d’euros cap al nordest peninsular, tornem a perfilar amb traços gruixuts els dos grans blocs, amb l’ajut inestimable dels estrategues del carrer Génova: situen ZP com el líder d’un bloc d’esquerres i de replantejament de l’esquema territorial d’Espanya. I deixen clar, molt clar, que ZP ha estat a l’alçada, no sense entrebancs ni fracassos, d’aquell “Zapatero no nos falles”...

Un bloc confús a vegades, inestable, ple de tensions, però que es va dibuixant i que constitueix l’autèntic perill per al bloc neocon espanyol: si es consolida i si troba el mínim comú denominador, després de les properes eleccions pot jugar un paper clau en allò que Zapatero definia com la definitiva modernització d’Espanya. Això és el que està intentant frenar el PP. La promesa, o millor dit, l’esperança, no és un xalet al Carib ni una barra lliure de mojitos i caipirinhas, sinó una altra Espanya...
* * *
El chalet en el Caribe
De vez en cuando, la política te pone delante de las narices la línea roja que divide los dos grandes bloques. Digamos derecha/izquierda, si queremos, aunque los matices no son aquí una cuestión de detalle. Las últimas semanas, el gobierno del presidente Zapatero ha decidido apretar a fondo el acelerador de las reformas y mejoras sociales. Entre los dinerillos que tenía escondidos Solbes bajo la alfombra, el recurso a algunos ahorros reserados para tiempo de tormentas y el margen que permite una larga etapa de crecimiento económico, ZP ha impulsado en pocos días una evidente ampliación del bienestar y del equilibrio social y territorial: vivienda, dentista, infraestructuras, ayudas a las personas dependientes, el cheque de los 2.500 euros para los bebés, la mejora de las prestaciones para los autónomos ... Es tiempo de presupuestos, los últimos de la legislatura, y de dibujar el terreno para la batalla electoral, la segunda parte del 14-M ... Sus adversarios políticos disfrazan su cabreo con un discurso de ortodoxia académica neoliberal y lo caricaturizan como una especie de mago con la chistera llena de lo que llaman "ocurrencias". Una manera como otra de ridiculizarlo. El segundo gran argumento de la contraofensiva es que se está comiendo la despensa que había dejado Aznar. Aquéllos sí que eran buenos tiempos, con un gobierno sabiamente previsor: ya tenemos servida la parábola de "la cigarra y la hormiga", mensaje subliminal enviado directamente a las estructuras mentales más profundas del electorado. El tercer argumento recupera la tendencia humorística de la derecha española, que oscila entre el tono agrio y agresivo y el cachondeo corrosivo: ZP es un presidente "sin rumbo, sin fundamento, y que acabará ofreciéndonos en todos un chalet en el Caribe, y si no, al tiempo". Rajoy dixit.

En el trasfondo hay otra línea roja que también separa dos mundos, dos grandes concepciones de la política más allá de las batallas y batallitas partidistas. Se plantea de la siguiente manera, crudamente: o la economía o las personas. Es una elección tramposa, pero funciona. Ampliar derechos sociales, acabar de construir el estado del bienestar, es cargarse la economía. Así de brutal. El PP intenta posicionarse de este modo como el partido de los empresarios, el partido de la economía, el referente sólido de la ortodoxia liberal. Y como suele suceder cuando las estrategias se dibujan a contrapelo y a toda máquina, con el paso cambiado, tiene agujeros por todas partes y uno especialmente dramático: convierte automáticamente la izquierda en lo que es realmente, la política de la gente, de la gran mayoría. La de los más débiles, la de la igualdad, la de la justicia social, la del reequilibrio, la del bienestar repartido, la de la solidaridad. Con todos los defectos e incoherencias que se quieran, pero éstas son las banderas.

Si le añadimos la rabia evidente que les causa el intento de recuperar el tiempo perdido en Cataluña (nunca se acuerdan del País Vasco, curiosísimo...) y la transfusión de millones de euros hacia el nordeste peninsular, volvemos a perfilar con trazos gruesos los dos grandes bloques, con la ayuda inestimable de los estrategas de la calle Génova: sitúan a ZP como el líder de un bloque de izquierdas y de replanteamiento del esquema territorial de España. Y dejan claro, muy claro, que ZP ha estado a la altura, no sin tropiezos ni fracasos, de aquel "Zapatero no nos falles" ...

Un bloque confuso a veces, inestable, lleno de tensiones, pero que se va dibujando y que constituye el auténtico peligro para el conglomerado neocon español: si se consolida y si encuentra el mínimo común denominador, después de las próximas elecciones puede jugar un papel clave en aquello que Zapatero definía como la definitiva modernización de España. Eso es lo que está intentando frenar el PP. La promesa, o mejor dicho, la esperanza, no es un chalet en el Caribe ni una barra libre de mojitos y caipirinhas, sino otra España ...

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dins del desastre em quedo amb en ZP, el altres son uns indecents xarlatans de fira

JR&OC ha dit...

Amb tots els seus defectes i les seves virtuts, em sembla força decent. En els temps que corren, això no és poc.