4 de set. 2007

La refundació dels catalanismes



Mas planea refundar el catalanismo y no descarta aglutinar a sectores del PSC y ERC (La Vanguardia)


Que Catalunya i el catalanisme estan despistats i ensopits és una evidència. Dintre de l’espectre del catalanisme hi ha diversos graus de confusió. L’independentisme té clar l’objectiu però no sap per on començar i tem (no ho reconeixerà mai) que tot plegat sigui somiar truites: per molt soroll que faci sap que no hi ha prou massa crítica al seu darrera. El sobiranisme, si és que en el fons és gaire diferent de l’independentisme, juga al “ni poc ni massa”, entre el seny i la rauxa, entre prémer l’accelerador i frenar, una mica a l’estil coitus interruptus, vaja. Ambdós sectors s’escapen del “clar i català” i juguen amb les paraules, defugen la independència, prefereixen l’autodeterminació, la sobirania i coses per l’estil. El tercer grau és el del nacionalisme de tota la vida, definim-lo com “de centre” o central, o potser de pal de paller: és el del peix al cove, el del viatjant que va a Madrid a canviar cromos, que vol autonomia i catalanitat però no està disposat a perdre bous i esquelles jugant a aventures estranyes: té present encara algunes lliçons de la nostra història. Hi ha un quart grau, lleugerament diferent, que ocupa l’espectre moderat d’aquest nacionalisme central i que ha sentit tan qüestionat al llarg dels anys el seu catalanisme que a vegades sorprèn amb algun impulsiu “sorpasso”: no acaba de trobar el seu lloc, i té l’inconvenient que necessita vitalment que Espanya canvii, cosa que de moment ja podem anar esperant asseguts tranquil.lament. Per aquí hi posaríem el molt minoritari i força retòric federalisme o confederalisme, amb un ric corpus teòric però sense massa crítica social al darrera i sobretot sense socis a Madrid, cosa que el fa inviable: canviar Espanya és el vell somni nuclear del catalanisme, una i altra vegada frustrat.

Més enllà hi ha també diversos graus d’espanyolisme, que convé tenir en compte si volem abastar tot el paisatge: el jacobí i més o menys afrancesat i esquerranós, el de la immigració autòctona que ha construït a dintre de Catalunya una mena de “sud virtual” que viu d’esquena a Catalunya (amb diferents graus: des de la indiferència fins al menyspreu) digui el que digui la versió oficial, l’espanyolisme de dretes de tota la vida, l’espanyolisme fatxa… Tot això, també en diversos graus, esquitxat de majors o menors pinzellades, més retòriques que altra cosa, d’europeïsme.

Una crisi d’identitat
Si aquesta gamma de catalanismes, amb fronteres molt permeables i no pocs territoris de mestissatge, la volem fer quadrar amb el mapa dels partits polítics tindrem problemes. La cosa no és tan clara ni tan fàcil. Menys encara en aquests moments: vivim una crisi d’identitat molt clara i profunda, el pacte de la transició ha quedat amortitzat i no s’ha substituït realment pel nou Estatut. No tot Catalunya ni tots els habitants del país, ull amb les paraules i les expressions globalitzadores: és una crisi que afecta més o menys a un terç del país, distribuit en diferents proporcions a les diverses posicions polítiques. Hi ha un terç que viuen instal.lats en la indiferència i que senzillament es deixen portar pel corrent i un altre terç (també aproximadament) que tot i residir a Catalunya els és totalment aliè (a vegades fins i tot repugnant) el catalanisme. I aquí no hi compto els nous immigrants, que de moment formen part d’un altre planeta i prou feina tenen.

En aquest context, no és un element menor la crisi d’orgull català que es cou al darrera de la crisi de les infraestructures i de les inversions estatals. Es una crisi més corrosiva del que sembla, perquè toca el moll de l’os del país: ens hem passat molts anys instal.lats en la seguretat de sentir-nos maltractats però superiors, i ara de sobte la realitat és tan patètica que fa plorar. Menystenir les reaccions sentimentals i arrauxades que pot generar aquesta crisi és un greu error de percepció… L’estómac del país encara està encongit, païnt tots els desastres i misèries; la crisi encara no ha quallat, però canviarà moltes coses a mig termini.

La “masia comuna”
I vet aquí que apareix l’espavilat del Mas, que tampoc no sap a on va (hi ha algú que ho sàpiga?), i abans de repensar i reformular el seu projecte polític, que ho vol ser tot al mateix temps i per a tothom, pensant més en sumar vots que altra cosa, es llença a la piscina i aspira a ni més ni menys que refundar el catalanisme. Això sí que és tornar de vacances amb les piles posades! I clar, posats a fer castells, a ell li toca el paper d’enxaneta. Ell i la seva trontollant coalició estan cridats a liderar aquest catalanisme d’ampli espectre, unitari, l’autèntica “masia comuna” del catalanisme, que va de CiU a ERC, passant pel PSC i se suposa que per ICV. Se li veu massa el llautó, aquest és el problema.

Coses noves
Una vegada més, catalanisme de curta volada, tàctic, electoralista. Pensant més en el poder que en el país. Tanmateix, hi ha en el fons d’aquest pirotènic titular periodístic (“la refundació del catalanisme” sona d’allò més bé) una intuició correcta. Cal aturar-se a pensar i repensar a fons. No amb la vista posada a les properes eleccions, no confonent Catalunya amb la Generalitat, com fan els convergents i els altres partits. Es pot fer seriosament o deixar-ho tot en grans titulars o hipotètics referèndums sobiranistes per al 2014, però facin el que facin els polítics catalans, ara per ara tancats en un cercle viciós a l’italiana, l’estómac i el cor d’aquest país (rectifico: d’un terç, d’un 30, potser d’un 40% d’aquest país) s’han posat en funcionament i estan treballant silenciosament, sacsejats de tant en tant per alguna emprenyada. D’aquí a uns quants anys, al marge del ritme electoral i del xup-xup partidista, en sortiran coses noves, perquè les velles senzillament no funcionen, estan esgotades. Després ja veurem qui ho lidera: ara no toca. En tot cas no serà qui tingui més pressa.
* * *
La refundación de los catalanismos
Que Cataluña y el catalanismo están despistados y amodorrados es una evidencia. Dentro del espectro del catalanismo hay diversos grados de confusión. El independentismo tiene claro el objetivo pero no sabe por dónde empezar y teme (no lo reconocerá nunca) que todo sea un sueño: aunque alborote mucho, sabe que no cuenta con suficiente masa crítica. El soberanismo, si realmente es diferente del independentismo, juega entre el “seny i rauxa”, entre apretar el acelerador y frenar, al estilo coitus interruptus, vamos. Ambos sectores rehuyen el "clar i català" y manipulan las palabras, rehuyen la independencia, prefieren la autodeterminación, la soberanía y cosas por el estilo. El tercer grado es el del nacionalismo de toda la vida, definámoslo como "de centro" o central, o quizás de “pal de paller”: es el del “peix al cove” pujolista, el del viajante que va a Madrid a cambiar cromos, que quiere autonomía y catalanidad pero no está dispuesto a perderlo todo metiéndose en aventuras extrañas: tiene muy presentes todavía algunas lecciones de nuestra historia. Hay también un cuarto grado, ligeramente diferente, que ocupa el espectro moderado de este nacionalismo central y que ha sentido tan cuestionado a lo largo de los años su catalanismo que a veces sorprende con algún impulsivo "sorpasso": no acaba de encontrar su sitio, y tiene el inconveniente de que necesita vitalmente que España cambie, algo que no va a pasar de momento y por mucho tiempo. Por aquí situaríamos el muy minoritario y bastante retórico federalismo o confederalismo, con un rico corpus teórico pero con escasísima masa crítica detrás y sobre todo sin socios en Madrid, cosa que lo hace inviable: cambiar España es el viejo sueño nuclear del catalanismo, una y otra vez frustrado.
Más allá hay también diversos grados de españolismo, que conviene tener en cuenta si queremos abarcar todo el paisaje: el jacobino y más o menos afrancesado e izquierdoso, el de la inmigración autóctona que ha construido a dentro de Cataluña una especie de "sur virtual" que vive de espaldas a Cataluña (con diferentes grados: desde la indiferencia hasta el desprecio) diga lo que diga la versión oficial, el españolismo de derechas de toda la vida, el españolismo facha ... Todo eso, también en diversos grados, con pinceladas más gruesas o finas, más retóricas que otra cosa, de europeísmo.
Una crisis de identidad
Si esta gama de catalanismos, con fronteras muy permeables y no pocos territorios de mestizaje, la queremos hacer cuadrar con el mapa de los partidos políticos tendremos problemas. La cosa no es tan clara ni tan sencilla. Todavía menos en estos momentos: vivimos una crisis de identidad muy clara y profunda, el pacto de la transición ha quedado amortizado y no se ha sustituido realmente por el nuevo Estatuto. Esto no es válido para toda Cataluña ni todos los habitantes del país, ojo con las palabras y las expresiones globalizadoras: es una crisis que afecta más o menos a un tercio del país, distribuido en diferentes proporciones a las diversas posiciones políticas. Hay un tercio de catalanes que viven instalados en la indiferencia y que sencillamente se dejan llevar por la corriente y otro tercio (también aproximadamente) que a pesar de residir en Cataluña les es totalmente ajeno (a veces incluso repugnante) el catalanismo. Y aquí no cuento los nuevos inmigrantes, que de momento forman parte de otro planeta y bastante trabajo tienen.
En este contexto, no es un elemento menor la crisis de orgullo catalán que se cuece detrás de la crisis de las infraestructuras y de las inversiones estatales. Se trata de una crisis más corrosiva de lo que parece, porque afecta a un punto clave de este país: nos hemos pasado muchos años instalados en la seguridad de sentirnos maltratados pero superiores, y ahora de repente la realidad es tan patética que dan ganas de ponerse a llorar día sí y día también. Despreciar las reacciones sentimentales y “arrauxades” que puede generar esta crisis es un grave error de percepción ... El estómago del país todavía está encogido, digiriendo todos los desastres y miserias; la crisis todavía no ha cuajado, pero cambiará muchas cosas a medio plazo.
La "masía común"
Y he aquí que aparece el listillo de Mas, que tampoco sabe adónde va (¿hay alguien que lo sepa?), y antes de repensar y reformular su proyecto político, que lo quiere ser todo al mismo tiempo y para todo el mundo, pensando sólo en sumar votos, se tira en la piscina y aspira a ni más ni menos que refundar el catalanismo. ¡Eso sí que es volver de vacaciones con las pilas a tope! Y claro, ya puestos a levantar castillos en el aire, a él le toca el papel de “enxaneta”. Él y su tambaleante coalición parece que están llamados a liderar este catalanismo de amplio espectro, unitario, la auténtica "masía común" del catalanismo, que va de CiU a ERC, pasando por el PSC y se supone que por ICV. A Mas se le ve el plumero, ese es su problema…

Cosas nuevas
Una vez más, catalanismo de corto vuelo, táctico, electoralista. Pensando más en el poder que en el país. Sin embargo, hay en el fondo de este pirotécnico titular periodístico ("la refundación del catalanismo" suena fabuloso) una intuición correcta. Hay que detenerse a pensar y repensar a fondo. No con la vista puesta en las próximas elecciones, no confundiendo Cataluña con la Generalitat, como hacen los convergentes y los demás partidos. Se puede hacer seriamente o dejarlo todo en grandes titulares o hipotéticos referéndums soberanistas para el año 2014, pero hagan lo que hagan los políticos catalanes, hoy por hoy encerrados en un círculo vicioso a la italiana, el estómago y el corazón de este país (rectifico: de un tercio, de un 30, quizás de un 40% de este país) se han puesto en funcionamiento y están trabajando silenciosamente, sacudidos de vez en cuando por algún que otro cabreo. De aquí a unos cuantos años, al margen del ritmo electoral y del día a día partidista, aparecerán cosas nuevas, porque las viejas sencillamente no funcionan, están agotadas. Después ya veremos quién lo lidera: ahora no toca. En todo caso no será quien tenga más prisa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Què, et fa por eh company?

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'Artur aquest es ben bé al món perquè hi hagi de tot, i l'avi a qui ara li ha donat per desbarrar amb aixó de tancar la caixa, es el que que passa quan tens un personal politic que es o botiguer o viatjant de panyeria de segona. Mes que la Masia comuna, més aviat tidrem "la Jaula de las locas"

JR&OC ha dit...

>Anònim: sí, ja em tremolen les cames...
>Francesc: sempre ens quedarà en Duran...

Francesc Puigcarbó ha dit...

i Lleida.

Pere cert que he descobert avui que no es pot dir refundar, no es correcte