Vides creuades (4)

Plutarc, fa segles, va deixar un monument literari i històric amb les seves "Vides paral.leles" de grans personatges de l'antiguitat clàssica. Jo deixo aquí, a l'atzar de la xarxa, d'una nebul.losa de bits, de connexions, tan virtual i tan real alhora, un apunt en aparent to menor sobre la història d'una tele. Les vides creuades són només el teixit de la vida, uns entren, uns surten, uns es queden, uns altres tornen... Si esborres noms i anècdotes, apareix la crònica d'un fragment d'història humana, d'història d'aquest món, en el qual nosaltres fem un petit paper...

Ah, insisteixo: en els noms no hi ha cap mena d'ordre, ni alfabètic ni d'importància ni cronològic ni de res...

I si voleu, a l'e-newsterrassa (apartat 20 anys de televisió) trobareu una bona crònica fotogràfica del que va ser la festa del vintè aniversari… Hi ha el link a la columna de l'esquerra.

Miquel Peralta. Vam compartir molts projectes i idees al diari, a finals dels vuitantes, a principi dels norantes… Després se'n va anar a TVE Sant Cugat, primer com a corresponsal, després va anar fent-se un lloc i un elevat prestigi professional. També fa de profe a la universitat. Fa un temps va dedicar algunes sessions a la Televisió de Terrassa. Un altre cercle que s'obre i es tanca, intermitentment…

Josep Gassó. Responsable de marketing de la Mútua durant molts anys i bon amic. Ens vam perdre el rastre quan el van fer deixar la feina. A la festa del centenari de la Mútua, a l'estadi olímpic, va encarregar-nos una superproducció d'un mega-video sobre la vida i miracles de la Mútua i la realització televisiva de la festa. Ens hi jugàvem molt. Les vam passar canutes, aquella nit, vam patir com poques vegades. Però al final vam sortir-nos-en amb èxit. Crec que ens vam fer majors d'edat davant moltes institucions i empreses.

Artur Alvarez. A més de produir etapes de l'Escenaris o programes singulars i premiats (Ingràvids), vam passar uns quants dies (i unes quantes nits senceres) plegats tancats a una sala d'edició muntant un video dels 20 anys d'ajuntaments democràtics. A base de tabac, pizzes, coca-coles i cafès. Tinc guardades algunes fotos d'aquella gesta heroica.

Dolors Puig. Regidora d'universitats, cap a l'any 2000. Va ser decisiva la seva intervenció, "contra viento y marea", perquè la tele pogués anar als nous estudis de la Farinera. Ara és diputada a Madrid.

Américo Ologaray / Paco Sánchez. Caps de personal de l'Ajuntament en dues etapes diferents. També "constructors de vies"... El primer va ser clau per a la negociació del primer conveni laboral. Una negociació sovint molt tensa i fotuda, en la qual cadascú feia el seu paper, però els representants "de l'empresa" jugàvem també a favor dels treballadors: calia posar al dia definitivament aquest tema (salaris, condicions laborals…) i resoldre una injustícia evident. Anys després, amb en Paco Sánchez al costat vam tancar el procés amb el nou conveni, l'actual, que ha apropat definitivament l'empresa als estàndards del conjunt de departaments i organismes municipals. I amb ell i el seu equip avancem en consolidar el camí fet fins ara.

Eva González. Tècnica de so a la ràdio (també a la tele). Fa els seus "pinitos" muntant i editant música a l'estudi que s'ha muntat a casa, punxant coses que a mi em sonen a tecno/dance/noséquèmés… Ha esdevingut amb els anys una bona professional i també ens trobem a la terrassa a fer el cigarret i fer petar la xerrada algunes vegades. S'ha comprat un cotxe fa poc.

Pere Gibert. Cordial i tranquil, amb bona mà per portar la redacció, ens va deixar fa un temps per emprendre noves aventures professionals a la capital. Ho vaig lamentar (per la casa) i ho vaig celebrar alhora (per ell). El divendres 29 també hi va ser, compartint la celebració.

Ramon Bosch. Regidor en temps difícils i confusos, desbordats de feina, molt marcats pel projecte de la Ciutat Audiovisual, pels primers passos del tripartit a la Generalitat, per la represa d'una antiga amistat interrompuda…Pel que fa a la tele, amb ell vam començar a patir les peripècies de la transició a la TDT i vam estrenar la Farinera. Ara és un alt càrrec del Govern de Catalunya i continua escrivint articles al Diari de Terrassa.

Pere Navarro. L'alcalde. Es va deixar embolicar en un dels programes que més sentit tenen en una tele local: un programa en el qual, els dijous, els espectadors poden parlar en directe amb l'alcalde i preguntar-li lliurement el que vulguin, sense filtres. Ha resultat una experiència apassionant, participativa. Televisió de proximitat en estat pur. Jo la posaria aquest programa al costat de molts altres espais dedicats a temes polítics o municipals a la tele i a la ràdio, on participen representants de tots els grups i on s'evidencia que un dels valors que té i practica aquesta tele pública és el pluralisme. No n'hi ha tantes (no només em refereixo a les locals) que ho facin així. Crec que és de justícia reconèixer a l'alcalde, al govern municipal i a l'oposició que hagin apostat per aquest model. Em fan sentir orgullós de que sigui així.

Francesc Cayuela. L'home del Visquem (Terrassa). Des del servei d'Imatge i Comunicació (al carrer Galileu) va posant sempre que pot a les pàgines del butlletí municipal les informacions que genera la tele, la ràdio, el cinema… Fa equilibris impossibles entre totes les àrees i tots els temes, i se'n va sortint… Li hem proposat que faci coses a la tele o la ràdio, però ell pertany al món del paper… Potser algun dia...

Julián Sanz. L'editor del Diari de Terrassa, el principal mitjà de comunicació de la ciutat i referent imprescindible. En el llunyà 1985-86 va apostar per la tele i va fer costat a l'Ajuntament, participant com a accionista. També, amb la discreció que el caracteritza i el seu esperit compromès a "fer ciutat" va facilitar les coses deu anys després en la transició entre l'antiga "Terrassa Televisió del Vallès" i l'actual "Societat Municipal de Comunicació". I ha continuant donant cops de mà a la tele…

Maria Betriu. Responsable comercial. Un paper difícil en una empresa que no està orientada a fer negocis, que voluntàriament s'autolimita en la recerca de publicitat, per coherència amb el caràcter públic dels seus mitjans… Atrafegada entre contractes, visites a clients, gravacions d'espots i falques… Del seu passat com a cantant del grup Marfil (també Ivory) de tant en tant ens obsequia amb algunes bellíssimes cançons, sobretot en els sopars de Nadal i de vacances d'estiu…

Oriol Carreras. L'Uri. Era un noi prometedor quan va arribar a la casa. Ara és un sòlid professional tot-terreny.Té un humor ràpid i intel.ligent, moltes ganes i creativitat, qualitat… Ha fet ràdio i tele i és tot un personatge públic. I malgrat el seu "desparpaju", sosté que en el fons és tímid… Podria ser... Ah, encara que no m'ho sembli, pateix molt i súa més abans de qualsevol directe, abans de pujar a l'escenari i deixar-se anar.

(Continuarà... però no patiu, queda poc: un altre post i ja estarà...)