Nit CECOT, nit política

(11 octubre 2006) Ahir vaig ser a la nit de l'empresari/a (l'"a" la poso jo...) que organitza la CECOT cada any a Terrassa. Excel.lentment organitzada, com ja és tradició, amb una intervenció activa i creativa dels amics de Publitesa. Una nit "verda", que apostava per difondre valors mediambientals al món empresarial. Una nit de bon sopar i de moltes paraules i idees: una combinació extraordinària. Construïda, és clar, com una plataforma al servei de la difusió pública (i del reforçament a dintre de casa) de la visió que té del món una patronal. Visió que, no cal dir-ho, no per força és la de tots els seus membres però que juga un paper cada vegada més central en el debat polític/econòmic català.

La CECOT ha sabut fer-se un lloc propi a escala nacional, aquest és un mèrit que li hem de reconèixer, a més del fet que aporta a Terrassa una nota clau de capitalitat empresarial molt útil per a una ciutat que ja ha esdevingut la quarta de Catalunya en població i la segona/tercera/quarta en molts altres camps.

Una nit de gran desplegament polític i mediàtic, que és temps d'eleccions: l'alcalde Navarro (que no falta a aquestes nits empresarials i va dibuixar el panorama d'una Terrassa que demana infraestructures però també que s'espavila per situar-se i competir amb altres ciutats o regions), el conseller Castells (visitant més ocasional, que va aportar moltes, potser massa, dades per fer-nos una idea de la situació econòmica i va reivindicar el "seu"/nostre Estatut), el ministre del ram, en Clos, que no va intervenir públicament per allò del protocol, i el vicepresident segon del Govern, en Solbes, que va remarcar la bona marxa de l'economia espanyola, va explicar-nos algunes de les claus de l'actual etapa de creixement i va enviar uns quants subtils avisos a l'empresariat: això no durarà sempre, o no al ritme al qual ens hem acostumat els darrers deu o dotze anys…

Una visió imprescindible, la de Solbes, ja que ell és el pont econòmic entre l'últim govern del PSOE i l'actual, amb el relleu de Rato i el PP entremig: dues bones polítiques econòmiques, marcades cadascuna per tarannàs i concepcions polítiques i socials molt diferents, a càrrec de dues persones assenyades, moderades i expertes, que aporten garanties imprescindibles a l'empresariat.

Tot això, de la mà de Xavi Coral com a presentador (impecable, també ja és tradició) i d'Antoni Abad, també com a impecable amfitrió de la nit de l'empresari/a.

I com corresponia a una nit carregada de política (econòmica, sí, però política), el president de la CECOT i el vicepresident del Govern van tenir una educada i políticament correcta topada, amb unes formes exquisides.

Antoni Abad va pintar amb tons catastrofistes i pinzellades gruixudes, poc matisades, la situació en la qual vivim i va situar Espanya en els pitjors rànkings mundials que devia trobar. Va simplificar el missatge liberal: menys administració (confonent interessadament burocràcia i pressupostos públics: una confusió molt del gust d'un públic empresarial que aporta molts diners al sistema i no sempre té clar què en rep) i menys normes i regulacions (excepte si cal protegir algun sector com el de la petita i mitjana empresa, clar, o el que convingui).

Es a dir, una reivindicació indirecta del radical liberalisme nordamericà/anglosaxó que, malgrat la influència d'aquest a través dels mitjans i les escoles de negocis, no és ni la tradició catalana ni l'europea, que en molts camps han demostrat que són tant o més competitives i generadores de riquesa que l'americana i que segur que són més i millors generadores de benestar, d'estabilitat, de progrés i de pau social… i fins i tot de felicitat col.lectiva (encara que a diferència dels americans, aquí no proclamem solemnement allò tan bonic de "...the pursuit of happiness", però ho practiquem molt, molt millor).

I clar, va fer també la necessària reivindicació de l'educació, del paper econòmic de la immigració ben regulada, dels valors, de les infraestructures que ajuden a les empreses a progressar i d'un mínim consens polític en les grans qüestions. Va aprofitar l'ocasió i va insistir a demanar la publicació de les balances fiscals entre comunitats autònomes, que a més d'embolicar el debat polític i territorial (just el que ara ens fa falta, després del trist i depriment debat de l'Estatut), ens servirà per saber el que ja sabem: que Catalunya aporta molt a la bossa comuna d'Espanya, que Catalunya és un motor d'Espanya (ull, que no ens adormim...), que la resta d'Espanya és el principal mercat de Catalunya i, per a qui ho vulgui entendre, que tot i que cal resoldre i s'estan resolent desequilibris injustos, ens convé, sí, ens surt a compte per moltes raons, ser catalans, espanyols i europeus, més enllà del que pensem o sentim.

Solbes, que té una sornegueria molt valenciana i va començar el seu discurs en valencià, li va fer una educada però contundent repassada a Antoni Abad pel que fa al retrat negatiu de la situació econòmica.

Moderat com és, no va fer una crida a l'optimisme desmesurat, però va remarcar una obvietat que tots els empresaris saben i tots els indicadors proclamen, independentment dels problemes que puguin tenir en el dia a dia de cada empresa: l'economia espanyola va raonablement bé, millor del que havia anat mai.

Com que el públic empresarial "no estaba por la labor", com diuen a la capital del regne, es va estalviar afegir que gràcies a aquesta situació econòmica està essent possible invertir molt en infraestructures i en eixamplar l'estat del benestar, que a Espanya està a mig fer encara.

Queda pendent per a futures nits, em temo, una anàlisi més justa, més rica i menys esbiaixada de les societats del benestar europees.

Societats que han tingut un èxit molt notable des de mitjans del segle XX i que són les més pròsperes, riques, generoses, equilibrades i estables que hem conegut mai nosaltres i ha conegut mai el món. Oblidar això és fer trampa. Ja voldrien els nordamericans (no els grans magnats, és clar) viure com els europeus: no perquè, no siguem simplistes ni fem demagògia, sisplau, aquí ens gratem la panxa i visquem de la "sopa boba" estatal, sinó perquè hem après a distribuir millor els fruits de l'esforç col.lectiu.

Potser sí que aquestes societats europees avançades carreguen amb impostos les empreses i el conjunt de la societat (per decisió del conjunt de la societat, no ho oblidem, i no d'una malvada burocràcia que actua com una sangonera de recursos), però tenen (tenim) un teixit empresarial dinàmic, creen benestar, permeten que la majoria de la gent visqui infinitament millor que als mitificats i cada vegada més empobrits Estats Units (on els rics cada vegada són més rics i els pobres més pobres), construeixen infraestructures modernes i potents, progressen… i són envejades al món sencer. Tot això, amb els diners no dels empresaris ni dels treballadors, sinó dels ciutadans. Aquest és el secret (polític en el més ampli sentit de l'expressió) del benestar i del progrés de les empreses.

O és que les empreses i els empresaris no estan millor ara que fa deu, quinze, vint anys?

Fem memòria, sí, i política, és clar, però repassem balanços i patrimonis també...

Si voleu saber més sobre l'extraordinària i brillant tasca que està fent la CECOT (ja voldríem que algun dia la CEOE s'assemblés a la CECOT...), podeu anar a:
www.cecot.es