Nico-talibans

(6 octubre 2006) Ara ja m'he acostumat a triar. Igual que hi ha establiments (bars, restaurants…) que trien lliurement prohibir fumar, jo trio lliurement no anar-hi. Si m'és possible, clar, i si no, m'aguanto i ja està. Ja he fet un llarg aprenentatge de les virtuts necessàries davant d'aquest canvi tan radical i tinc clar que puc anar tirant. Això sí, quan tinc ocasió, busco aquell bar on puc fer el cafè i el cigarret sense problemes, perquè a mi m'agrada més així, què hi farem. Igual que puc decidir entrar-hi o no pel gust del cafè, per la decoració o la simpatia del servei. Diguem que exerceixo la llibertat que em queda, que no és massa. He decidit també que no em penso sentir malament per això. Igual que em nego a fumar enganxat a un cendrer, perquè no té sentit.

Mentre les lleis ens deixin alguna escletxa, he decidit aprofitar-la. I ja anirem veient.

Quedi clar que em sembla impecable la prohibició de fumar a la feina. Penso, això sí, que tampoc no hauria estat tan difícil permetre crear espais una mica agradables per a fumadors, en comptes de condemnar-nos a interpretar patètiques escenes per aquests móns de Déu. També estic d'acord en què hi hagi llocs on es pugui o no fumar, en què se separin els espais si cal i que s'estableixin mesures raonables perquè qui no vulgui no hagi de fumar per força. . Es raonable i necessari respectar la llibertat. La de tothom… I estic d'acord en què els poders públics han de regular l'espai públic, no només en un sentit físic, però ni més ni menys Per altra banda, a ningú amb una mica de seny no se li escapen els riscos del tabac. Ni d'altres, és clar. Sempre que els acceptis lliurement, que les empreses tabaqueres no et prenguin el pèl amb la seva propaganda o t'enverinin tranquil.lament sense que aquest Estat superprotector i benintencionat hi intervingui. Més o menys, el que pot passar amb tants altres riscos que té la vida.

Probablement no existeix aquesta mena de vida amb assegurança a tot risc i sense franquícia que a vegades sembla que ens proposen o que alguna gent demana: una vida sense sorolls, sense fums, sense olor de bacon, sense suor, sense greix, un interminable paisatge de gespa ben retallada, d'espais endreçats i tranquils, de colors suaus que no ens alterinla pau d'esperit, de persones com nosaltres i no de gent massa diferent, d'horaris i costums similars…

Sembla que parli de la croada contra el tabac que ens imposen els nico-talibans i aproven els indiferents, però en realitat parlo d'una altra cosa. Demà serà la croada contra el colesterol, contra els greixos, contra les "chuches", contra les models de passarel.la massa primes, contra els videojocs suposadament adictius… Sempre hi ha en el fons el mateix i paternal argument, avalat sens dubte amb densa i sòlida literatura científica i la millor de les voluntats: és pel nostre bé. Es per promoure models positius de comportament. Bonica expressió que no significa altra cosa que anar retallant la teva llibertat, la de tots, la que un dia ens farà falta quan el "gran germà" que estem incubant esdevingui una realitat i ho sàpiga tot sobre nosaltres. No falta molt.

Aquell dia entendrem que el problema no era el tabac o el cinturó o les models de filferro. Ara el fum no ens deixa veure-hi. Ja hi veurem més clar. I entendrem que estem vivint un episodi més de la llarga lluita per la llibertat, matisada sens dubte per la també llarga lluita per la convivència i el respecte. Al temps. Amb tanta salut com farem, segur que en tindrem molt.

(Article publicat ahir dijous 5 d'octubre al Diari de Terrassa)